Paraules davant dels bisbes de la Tarraconense

16 de febrer de 2018

Dr. Jaume Aymar i Ragolta, degà de la Facultat de Filosofia

"Docència i formació en les facultats eclesiàstiques. Presentació del nou document papal sobre els centres universitaris de naturalesa eclesiàstica (successor de la Sapientia Christiana).

"L'aportació de les matèries filosòfiques al pensament cristià" (degà de la FFC) (7')

Crec que a la llum de la Constitució Apostòlica Veritatis Gaudium no podem dir mai més que la filosofia és la serventa de la teologia. A la Veritatis Gaudium la filosofia, l’amor a la saviesa, el pensament, hi ocupa un lloc molt destacat: hi ha 89 referències als estudis filosòfics mentre que a la Sapientia Christiana n’hi havia només 32. És lògic perquè el món i el panorama en l’educació superior en els darrers quaranta anys han canviat enormement.

Però no és una qüestió purament quantitativa: Joan Pau II especialment en la Fides et Ratio (1998) dins del marc del diàleg entre filosofia i teologia, reitera i aprofundeix la convicció que vertebra l’ensenyament del Vaticà II, segons el qual “l’home és capaç d’arribar a una visió unitària i orgànica del saber. Aquesta és una de les comeses –deia- que el pensament cristià haurà d’afrontar en el decurs del proper mil·lenni de l’era cristiana”(n.2).

A l’hora de parlar de la síntesi fe i raó voldria evocar la figura del P. Josep M. Coll, fundador de la Facultat de Filosofia, que morí el passat 20 de desembre. Ell sempre cercava la necessària complementarietat entre ambdues que, segons ell, s’il·luminen i avancen trenades. Ras i curt: com més creiem més entenem, com més entenem, més creiem. La Fides et Ratio  esdevingué objecte i culminació del seu sistema de pensament: era com si veiés formulat en el magisteri pontifici de Karol Wojtyla aquella necessària complementarietat que de feia temps besllumava. El P. Coll ha donat la seva rica biblioteca personal a la Biblioteca Pública Episcopal. Amb motiu de la passada festivitat del beat Ramon Llull, fou homenatjat per la Facultat amb una miscel·lània d’articles d’experts que havia aplegat el Dr. Armando Pego. Porta per títol Persona, diàleg, comunitat, tres paraules que resumeixen molt bé el pensament personalista de Josep Maria Coll, el seu estil dialogant i la seva voluntat de servei a la comunitat. El P. Coll, que ja no va poder assistir a l’acte, rebé emocionat uns dies després a l’Hospital uns exemplars de mans d’un deixeble seu, el bisbe Sergi Gordo.

La VG diu textualment que “el teòleg que es complau en  el seu pensament complet i acabat és un mediocre. Que el bon teòleg i filòsof té un pensament obert, és a dir, incomplet sempre obert al maius de Déu i de la veritat, sempre en desenvolupament...(3). Tot citant la Caritas in veritate de Benet XVI, sosté que avui hi ha “una falta de saviesa, de reflexió, de pensament capaç d’elaborar una síntesi orientadora.” És el que notem que cerquen els nostres alumnes, especialment els més adults la síntesi (4). El Dr. Albert Sáez, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ens deia que s’ha calculat que avui la distància cognitiva entre ell i el seu fill, és la mateixa que hi havia entre el seu besavi i ell. Per tant “els estudis eclesiàstics no poden limitar-se a transmetre als homes i dones del nostre temps, desitjosos de créixer en la seva consciència cristiana, coneixements, competències, experiències, sinó que han d’adquirir la tasca urgent d’elaborar eines intel·lectuals que es puguin proposar com a paradigmes d’acció i de pensament i que siguin útils per l’anunci en un món marcat pel pluralisme ètic i religiós (5). La VG exposa també la necessitat urgent de crear xarxes entre les distintes institucions que arreu del món cultivin i promoguin els estudis eclesiàstics i activar amb decisió les oportunes sinèrgies amb les institucions acadèmiques dels diversos països (n. 3). Treballar en xarxa és treballar en peu d’igualtat. Com ens agradaria un treball en xarxa de l’Ateneu Sant Pacià i la Universitat Ramon Llull!

En el número 64  es requereix subratllar la dimensió sapiencial i metafísica de la filosofia. La VG diu que la Veritat revelada ha de ser considerada en connexió amb els avenços científics del temps present, que la fe i la raó es troben en la única veritat i que l’exposició de la teologia ha de tenir en compte la filosofia i la saviesa dels pobles investigant, triant i escollint amb cura els valors positius que es troben en les distintes filosofies i cultures (n. 71).

Altra repte per als estudis eclesiàstics és el de l’anomenada postveritat, que segons alguns és només un eufemisme per designar la mentida. El passat mes de novembre, un altre professor de la nostra Facultat, el Dr. Joan Garcia del Muro va guanyar el premi Vallverdú, pel seu assaig “Good bye veritat”. En rebre’l va alertar sobre les conseqüències de la pèrdua de sentit del concepte de veritat: "Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia". El bisbe Josep Àngel Saiz, en el seu magisteri ordinari, també ha fet referència a aquesta postveritat un terme que circula des de 1992 però que al 2016 fou la paraula més usada. En el nostre treball eclesial hem d’anar molt alerta amb les persones que per fer prevaldre els seus interessos deformant la veritat quan no basant-se en la mentida. El Papa Francesc en una homilia a Santa Marta (29/04/16) s’hi referia amb contundència. I quan la mentida s’uneix al personalisme, entès com a protagonisme excessiu –n’ha parlat en diverses ocasions el Cardenal Omella- esdevé francament insuportable. No hauríem d’oblidar mai el que diu la Veritatis Gaudium, “la investigació compartida i convergent entre especialistes de diverses disciplines constitueix un servei qualificat al Poble de Déu i en particular al Magisteri, així com un suport a la missió de l’Església cridada a anunciar la Bona Nova”(5). Vocació doncs de servei per sobre de tot. Hem de purificar la intenció.

En l’actual context social i polític -als quals s’acaben de referir vostès, senyors bisbes en una nota- crec que és una bona notícia la posada en marxa del grau de Filosofia, Política i Economia, que la nostra Facultat com a part integrant de la URL imparteix conjuntament amb les Universitats de Deusto i de Comillas, dins del Campus d’Excel·lència Aristos Campus Mundus. A la Facultat el Dr. Carles Llinàs, vicedegà, aquí present, és expert en filosofia social i política...

Recentment el Dr. Francesc Torralba, professor de la nostra Facultat ha tingut una ponència davant del Pontifici Consell de la Cultura, sobre “Antropologies latents en les ideologies contemporànies”. Ens deia que avui reptes com el transhumanisme són enormes. Tenim un professor d’antropologia molt valorat pels alumnes, el Dr. Ignasi Fuster. I de filosofia de la ciència, i de filosofia i bioètica, el Dr. Miquel Ramon Fuentes, també present aquí. Quan el 1979 es va escriure la Sapientia Christiana la bioètica estava naixent.

Fa uns mesos saltava la notícia que el Grau en Filosofia de la Universitat Ramon Llull, ocupava la primera posició del seu àmbit d'estudi i és considerat  el millor Grau de la seva especialitat a tota Espanya (on hi ha 10 facultats de filosofia). No vull caure en cap cofoisme, però els puc dir que estic veritablement satisfet del nostre claustre. Acabo tal com he començat: la filosofia no és la serventa de la teologia, si de cas totes dues han de ser servidores de la humanitat, ambdues han d’avançar plegades i s’han d’ il·luminar recíprocament.

Moltes gràcies per la seva atenció.