Missa de Nadal 2017

El profeta Isaïes ha dit: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova... I podríem preguntar-nos: com es poden sentir els passos en les muntanyes? Només els poden escoltar aquells que escolten o millor encara que ausculten la realitat. Recordo un any que es va esfondrar una represa causant una gran inundació. Els animals havien fugit abans, ho havien sentit, ho havien pressentit...

Quina imatge més bonica també “danseu ruïnes de Jerusalem”, realment Isaïes és un poeta  i tot poeta és profeta. Les ruïnes són també belles. En el romanticisme foren enaltides. Em deia un amic que havia visitat una abadia anglesa que estava en runes i deia, “i no obstant se sentia que allí hi havia viscut una comunitat que s’havia estimat.” Quan es van descobrir les ruïnes d’Herculà i de Pompeia, les ciutats enterrades sota la lava del Vesubi, van impressionar tant que van començar a fer-se els naixements enmig de ruïnes, per indicar també que amb el naixement de Jesús acaba el món vell i comença un món nou.

La segona lectura és també bellíssima. El naixement de Jesús inaugura un període de plenitud, per això els cristians no parlem gaire de la fi del món, com fan d’altres grups i confessions, perquè en realitat amb la vinguda del Messies la fi del món ja ha començat, ha començat un món nou, un món de plenitud...

Aquest començament de l’evangeli de Sant Joan és tan dens, tan important que antigament es llegia al final de totes les misses i ocupava una de les sacres de tots els altars.  És un inici, un preludi, una recopilació. La persona que més a prop de Jesús va estar era Maria la seva mare i Maria millor que ningú podia entendre que la Paraula es fes carn, en les seves entranyes. Aleshores Joan, el deixeble estimat, el qui es va fer càrrec de Maria. Ella mateixa li havia pogut transmetre aquesta experiència tan íntima i alhora tan transcendent.

Segons els crítics musicals crida a la reflexió que aquests dies hagin sorgit tantes versions d’El Messies de Händel: tres al Palau de la Música i la celebrada a Santa Maria del Mar.  Diuen que Händel va escriure l’Oratori amb certa pressa i per ser estrenat per Setmana Santa a Dublín, amb tot, aquesta visió de la vida, mort i resurrecció de Crist li va quedar tan brillant i tan joiosa que la peça va acabar encaixant abans en la celebració de la Nativitat. I és que Jesús neix per morir i mor per ressuscitar. Es veu en els pessebres romànics, quan el Nen Jesús és posat en un sarcòfag.  El Messies ens parla de les profecies, l’anunciació i la nativitat de Crist, la passió i la mort, la resurrecció i l’ascensió. Penso que per a moltes persones aquesta haurà estat la millor manera de celebrar el Nadal. Vaig tenir ocasió d’escoltar la de Jordi Savall, elegant i senyorívol, i l’entusiasme del públic que omplia el Palau de la Música. El llibret ens permet resseguir-lo.  L’Oratori comença amb un recitatiu de tenor que diu “Consoleu el meu poble, diu el vostre Déu “ Aquestes paraules del profeta Isaïes cantades amb potència i unció s’encarnen en el nostre ara i avui.