Jaume Aymar i Ragolta

Residència Llegat Roca i Pi, 29 de setembre de 2017 Ahir un servidor celebrava 60 anys de vida i avui celebrem els 60 anys de professió de la Germana Margalida. Fa impressió pensar que en portes tants de lliurament als germans com jo en porto d’existència.  I que -dins de tot- has arribat tan bé a aquesta fita, encara plenament activa. És un motiu d’encoratjament. Sabem que àngels és nom de missió, i de les missions més important se’n cuiden els arcàngels. Tu Margalida vas donar un sí a Déu i has estat enviada a diversos apostolats. Voldria subratllar el de la catequesi al qual vas dedicar tant d’esforç allí a Sant Francesc de Bufalà. Tractar amb els infants... i amb els pares. Déu n’hi do! I ara amb els ancians aquí a la Residència... Cada dia és diferent. Si ho mirem només amb una mirada humana, veiem feblesa, xacres, demències... Si ho mirem amb una mirada de fe, darrera de cada rostre, de cada arruga, hi descobrim tresors de saviesa, històries de vida, l’empremta de

“ I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia ” És una peça, talment una reflexió filosòfica sobtada, que la Mercè Rodoreda introdueix com una pedra preciosa a la Plaça del Diamant. És d’alguna manera el meu sentir d’avui, que percebo d’una manera forta el pas del temps, el temps dintre de mi. Tinc la certesa que la majoria de vosaltres una o altra vegada us ha passat el mateix...Diuen que quan un és feliç el temps passa de pressa. I quan

Conferència a l’Ajuntament de Darnius, 23 de setembre de 2017 Sr. Alcalde, Josep Víctor Gay Carme Gironella i familiars de l’escriptor Amigues i amics: Fa impressió parlar d’un homenot com Josep Maria Gironella en el seu poble nadiu, voltat de moltes persones que el vau conèixer i d’altres que teniu també dades de la seva vida. Confio en la vostra benvolença i agraeixo a l’Ajuntament aquesta oportunitat. Vaig conèixer Josep Maria Gironella, en una entrevista que li vaig poder fer el 1984. M’hi va introduir el seu gran amic, en Joan Viñas Bona, del qual l’any vinent celebrarem també el centenari. L’entrevista va ser Arenys de Munt, amb un amic, en Francesc Bundó Mas, que després fou sacerdot i que morí jove. I en presència de la seva dona, del seu costat, de la seva íntima col·laboradora, Magda Castanyer. Recordo que tenien una casa lluminosa plena d’obres d’art que tractaven amb delicadesa i admiració. En Josep Maria tenia una personalitat fascinant. L’entrevista fou

Homilia diumenge XX de durant l'any (24/09/17) La primera lectura ens ha parlat de conversió. El bisbe Antoni Vadell, nou auxiliar de Barcelona, en la primera entrevista que li férem a Rdio Estel, deia que el primer que s'havia de convertir, el primer que havia de canviar era ell mateix. És un estímul. La nostra conversió té com a nord portar una vida digna de l'evangeli de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau en la segona lectura. I què vol dir "una vida digna de l'evangeli de Crist"? Vol dir que el nostre criteri d'actuació, sigui a casa, a la feina o al carrer, ha d'estar d'acord amb la bona notícia de Jesús i això, ho reitero, demana una conversió constant. Recordo que al meu avi, tota la vida empresari, l'impressionava aquest evangeli que hem proclamat i jo em preguntava per què. Amb els anys he entès que el comportament d'un empresari té poc a veure amb el de l'empresari de la paràbola que sembla injust als ulls del món perq

Testimonis de perdó Homilia Diumenge XXIV de durant l’any 17/09/17 “És odiós irritar-se i guardar rancúnia” hem escoltat en la primera lectura. No obstant nosaltres sovint ens irritem i som rancuniosos. I ens costa perdonar. Quan en el nostre context trobem posicions que semblen inamovibles, ens fa ràbia. Quan ens han fet o ens fan mal, sentim rancúnia... Sembla molt humà irritar-se i sentir rancúnia, però aquestes emocions bàsiques, primàries, també es poden treballar i s’han de treballar, pel bé de nosaltres mateixos, perquè si no és com si anéssim carregats amb una motxilla plena de pedres a l’esquena. Arribaria un moment que no podríem caminar.  Per això és molt útil verbalitzar allò que ens ha fet mal o que ens fa mal, amb la intenció de sanar-ho. Antoine Leiris de 35 anys va perdre la seva dona a la sala de concerts Bataclan de París. Aleshores va escriure un missatge en el facebook on despullava el seu dolor i la seva reacció a la pèrdua. Sense proposar-s’ho les seves pa

Diumenge XXIII de durant l'any 10/11/2017     Conten que a una abadessa una periodista li va preguntar encuriosida: “i vostès fan vot de pobresa?” “Sí”- li va respondre aquesta, però sap quina és la pobresa més gran? La vida comunitària.  Sovint, quan en una comunitat hi ha problemes penso la resposta sàvia d’aquesta monja. Perquè conviure, de vegades anys, amb unes persones que un no ha escollit, amb les seves limitacions, és una pobresa. En tota comunitat tard o d’hora sorgeixen problemes. Els problemes s’han de saber afrontar, perquè poden esdevenir també oportunitats... Jean Vanier, filòsof i fundador de les Comunitats de l’Arca, té un llibre que porta per títol La comunidad, lugar de perdón y de fiesta , on presenta la vida comunitària com una aventura quotidiana, on errors i fracassos s’alternen amb moments de profunda unitat. L’experiència, la vida mateixa, fa de la comunitat un lloc de perdó i de festa, aquell àmbit on es confronta tot ideal, tota il·lusió amb la únic

Diumenge XXII de durant l'any  Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: " hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios ".  Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat. En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda. El diàleg ens ajuda