Després de l'atemptat

Homilia diumenge XX de durant l'any 20/08/2017

Estem commocionats pel terrible atemptat de Barcelona i la rèplica de Cambrils d’aquesta setmana. Ha estat uns atemptats  contra la població civil, amb tretze morts i més d’un centenar de ferits, en uns escenaris que per molts de nosaltres són familiars i fins i tot habituals.  Podríem fàcilment haver estat entre les víctimes. El terror aquesta vegada ens ha tocat molt de prop. És esfereïdor pensar que les proporcions haurien pogut ser molt més grans...

No obstant, la commoció ha de deixa pas a la serenor. I a la reflexió. Perquè l’èxit del terrorisme és sembrar la por i la por paralitza. Per això a tots va impressionar el crit “no tinc por” que va seguir el minut de silenci de divendres al migdia a la Plaça de Catalunya.

Els bisbes de Catalunya en la seva nota, després d’expressar el seu condol, manifesten que la ciutat de Barcelona “sempre ha estat compromesa per la causa de la pau i de la justícia”. Podríem dir el mateix de Badalona. I de Catalunya. Aquest compromís no pot cessar, però la pau s’ha d’anar teixint cada dia amb paciència i amb dedicació, amb esforç, amb enginy, amb molt d’esforç... I sovint cal fer una feina de prevenció. Vivim en una societat multiètnica i la formació religiosa i ètica és fonamental. Més del que pensem.  És important de prevenir, de legislar adequadament. No es pot deixar la formació religiosa de qualsevol tradició, en mans de radicals... És molt fàcil que un adolescent o un jove, per qui la frontera entre realitat i ficció està molt difuminada, que vulgui reproduir en primera persona una escena d’atropellament massiu que ha vist més d’una vegada en la pantalla de la tauleta o del televisor. I encara és més fàcil si se sent empès o instrumentalitzat per una cèl·lula fonamentalista radical que ha vist frustrades les seves expectatives d’una acció criminal maldestre i destinada a ser molt més sanguinària encara.

L’evangeli d’aquest diumenge il·lumina les nostres reflexions. Jesús fa un viatge a  Tir i a Sidó a terres de Fenícia, l’actual Líban. Ens diuen els biblistes que no era un viatge d’evangelització sinó de recés, gairebé de refugi. La seva presència a Galilea era incomoda i fins i tot perillosa... L’evangeli presenta el diàleg de Jesús amb una dona, per a ells estrangera i que vivia una situació familiar difícil: la filla malalta, endimoniadament malalta, incurable. Els endimoniats vivien sotmesos a un poder desconegut i irracional que els turmentava, sense que es poguessin defensar... Tres causes de rebuig en el context: dona, estrangera i propera a una endimoniada, per tant impura. I amb una filla perillosa... I amb tot, Jesús parla amb aquella dona que demostra ser intel·ligent i audaç, i no sols hi parla sinó que deixa que aquest diàleg marqui un punt d’inflexió i eixampli l’horitzó de la seva missió: de dir “només he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”, Jesús passarà a dir al final del mateix evangeli segons Sant Mateu. “Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant  i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.” És a dir la missió és universal “a tots els pobles”, amb l’horitzó de fer nous deixebles i d’ensenyar-los un nou estil de vida, basat en el perdó i la reconciliació, en l’amor sense mesura. I la garantia que ell sempre serà al costat nostre.

També en la vida de molts de nosaltres hi ha hagut una evolució. Recordo que un pelegrinatge a Terra Santa, una bona dona ja gran em deia si podia entrar en una església ortodoxa... Havia estat formada així en el recel vers la diferència... I el mateix podríem dir de l’evolució en el tracte amb els germans separats, evangèlics... o d’altres ètnies i cultures.

El diàleg de Jesús amb la dona sirofenícia és emblemàtic per entendre allò que anomenem l’Esperit d’Assís, de diàleg interreligiós. Avui el diàleg franc i constructiu amb persones d’altres creences no és sols una cortesia, sinó una necessitat.

Per això em pregunto i us pregunto: a quants estrangers conec? Amb quants tracto? Què en sé de la seva vida? Si són d’una altra tradició religiosa, què en sé d’aquesta tradició?  I dels seus costums? Conec en mans de qui està la formació dels seus fills? Aposto perquè els governants legislin rectament i gestionin amb encert la diversitat? Sóc capaç de donar testimoni entusiasta de la meva fe?  Sóc capaç de donar testimoni –fins i tot al volant- de rebutjar tot allò que signifiqui odi, revenja...?

Una situació tràgica com la que hem viscut aquesta setmana ens deixa tristos, perplexes, commoguts. Sentim solidaritat envers les víctimes i alhora impotència i ràbia envers els seus agressors. Però passats aquests primers sentiments cal que fem una aturada per veure quina mena de món estem construint entre tots. Quan de temps dediquem a treballar per la justícia i la bona entesa. I ho reitero, a la prevenció.

Que Jesús present en l’eucaristia, que va viure i va morir perdonant, ens ensenyi a bastir un món nou, al seu estil.