Tres experiències de Sant Jaume

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2017

Solem dir que Sant Jaume va ser testimoni d’episodis molt importants de la vida de Jesús, però hauríem de fer un esforç d’imaginació i comprendre com li degueren ressonar en el seu cor.

Tres experiències en la vida de Sant Jaume:

Estar a prop quan uns pares perden un fill (resurrecció de la filla de Jaire). Un dels moments més tràgics per a una persona, perquè la mort d’un fill abans que els pares no sembla prevista per la naturalesa. I en canvi Jesús hi està a prop d’aquest pare, el consola i pacifica. I Jaume ho veu amb els seus ulls. També tu has hagut d’acompanyar alguna persona en moment de màxim dolor, quant les paraules sobren...

Entendre que aquest món no és només el que veiem en els nostres ulls (la transfiguració). Els apòstols Jaume, Pere i Joan, per un moment veuen el Jesús de la fe, font d’amor, de llum i de pau. I veuen com il·lumina les expectatives de Moisès i d’Elies. I quan es desvetllen retroben el Jesús de cada dia, però a partir d’aleshores tot serà diferent. També hi ha un dia que una Paraula que hem sentit mil vegades és com si se’ns il·luminés des de dins.

Ésser testimoni de la pèrdua d’un Amic (Getsemaní). En l’agonia ell, Pere i Joan estaven absents, però quan es desvetllen són testimonis de la traïció –la traïció és el més contrari a l’amistat, i de la dispersió de colla.

Avui l’Evangeli ens mostra Jaume com a deixeble, en la gran lliçó del servei que Jesús li dóna a ell, a Joan i a la seva mare. I el veiem coratjós, disposat a beure el calze del Senyor, és dir a donar la vida, però li faltava encara baixar un graó més d’humilitat.

Ramon Llull, fou pelegrí a Sant Jaume de Compostel·la i va pregar així: “O Sant Jaume i vosaltres tots els sants de Déu, a vos ve pregant aquest que va vestit de pelegrí!”. Avui els pelegrins vénen d’arreu del món. Ahir en la reunió de catequesi familiar, l’Anna ens parlava que es van trobar amb uns pelegrins de Nova Zelanda i podríem citar noms de tanta gent que per diverses rutes s’atansa al sepulcre de l’Apòstol. Però hi ha també un pelegrinatge interior que és el que anem fent en el decurs de la nostra vida...

El nom de Jaume és molt antic en la meva família. Sembla la casa pairal dels Aymar era a Vilafranca del Conflent, el patró de la qual és Sant Jaume... Durant segles els hereus s’anaven dient Jaume i Francesc, alternadament, el meu besavi, l’avi, el pare, el meu nebot... Fins que a principis del segle XVIII van baixar a Barcelona. El meu besavi Jaume Aymar i Carbonell, als 17 anys, quan el seu pare ja havia mort, l’avi va decidir fer les Amèriques: se’n va anar a Buenos Aires amb el seu amic Dionís Trullàs. Quan va morir el seu pare Dionís va decidir tornar a Espanya definitivament. Va posar un negoci de colonials i bacallà a Barcelona. Es va casar amb Pepita Calvet  i vivien molt bé, però com que no tenien fills, es va afillar una seva neboda, filla de la seva germana, que ja tenia cinc fills. La nena es deia Carme Civil i Trullàs i havia nascut el 29 de maig de 1863. Una criatura delicada que va començar a anar a estudi al Col·legi de l’Ensenyança al carrer Aragó de Barcelona. Entre tant, el meu avi Jaume i un soci van posar un negoci de vins a  l’Argentina, al Carrer Piedad 264, de Buenos Aires. En un dels seus viatges a Barcelona, Jaume va conèixer la Carme, la nena que havia afillat el seu amic Dionís i que ja tenia 8 o 10 anys. Jugava amb ella als genolls i va dir als seus pares adoptius de broma: “guardeu-me-la, perquè quan sigui gran m’hi casaré.” Dionís i Pepita ho van considerar una broma. Però, com veurem, no ho era.

El 1888, el meu avi Jaume va venir a Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal. Aquella nena ja era una noia gran tenia 25 anys i alguns pretendents. Els oncles li donaven tots els gustos. El meu avi va voler complir la seva paraula i la va demanar en matrimoni. Però ella no s’hi volia casar, es portaven 22 anys i, a més, tenia promès. Finalment Jaume se’n va sortir es van casar i van tenir deu fills un d’ells el meu avi, també Jaume. Era fàcil que amb tant de mar entremig la promesa s’hagués refredat, però no va ser així.. Pensem en les giragonses de la  història que foren prèvies al nostre naixement i donem gràcies a Déu pel gran do de l’existència.