domingo, 23 de julio de 2017

Tres notes d'Església

Homilia diumenge XVI de durant l'any

Jesús parlava en paràboles i paràbola semàntica de símbol, signe. El símbol és el signe de reconeixement que es produeix quan es reuneixen dues parts: una visible i l’altra invisible. Per això diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer.
I avui el Senyor ens explica tres paràboles altament simbòliques,  que en el seu temps els més sensibles degueren entendre d’una manera immediata i que nosaltres hem se saber descobrir.
Jesús parla de la comunitat, de l’Església en tres paràboles:
Paràbola del blat i el jull. Com és que en el Regne del Cel conviuen el blat i el jull sembrat per l’enemic? Com és que hi ha una barreja? És que en el Regne del Cel no és tothom bo?  El Regne del Cel, no és encara el Cel, és l’Església. L’Església és alhora santa i pecadora, perquè sants i pecadors som nosaltres cada un dels cristians. També dins cada un de nosaltres hi ha jull. I som impacients, voldríem eradicar el mal d’una tacada i el mal continua La resposta de Déu és paciència: caminem cap a una plenitud, cap a un cel nou i una terra nova. Certament que hem de lluitar contra el mal, però quan no podem ens cal paciència per conviure-hi. És la paciència dels pares davant de fills de comportaments difícils... “Els justos han de ser humans amb tothom...”. Per això em fa mal quan alguns professionals parlant de les persones vulnerables o marginades diu expressions com “els hem de tenir a ratlla”
Paràbola del gra de mostassa. La mostassa és un arbust amb una llavor petitíssima, que pot arribar a ser una planta alta, però és una planta entre moltes d’altres plantes. No és un arbre, i en qualsevol cas no és el “rei dels arbres”, d’algunes llegendes antigues. El règim de cristiandat s’ha acabat, encara que alguns grups dins de l’Església l’enyorin. L’Església no s’identifica ja amb els Imperis. És aquella “minoria creativa” de la qual parla Benet XVI. Ens atrau el model d’una Església formada per petites comunitats vives i creatives, en diversos estils però no replegades sobre elles mateixes.
Paràbola del llevat dins al pasta. Segurament Jesús havia vist la seva mare més d’una vegada amagant el llevat dins la pasta, a casa per fer pa...També el llevat dins la pasta ha estat una imatge molt utilitzada per un cristianisme de mediació dels laics. Hem de transformar la societat és cert, però usant de les mediacions culturals i socials que tenim al nostre abast. Hi ha també una desproporció entre el llevat i la pasta del mig sac de farina, però el llevat és efectiu.
Així, amb aquestes tres paràboles queda esbossat el retrat robot d’una Església pobra que hauria de demanar perdó de les seves infidelitats per haver-se deixat contaminar de poder, de carrerisme (com diu el papa Francesc) i de tantes actituds que no són evangèliques.
D’una Església que conviu en una societat plural i que ha de saber reconèixer i potenciar els valors del món. Que ha de ser acollidora i hospitalària perquè els ocells vinguin a ajocar-se a les seves branques, encara que només sigui per un temps. I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs marxin del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sostenen”
D’una Església formada per uns laics amb pastors al vostre servei, que esteu presents en diversos camps laborals i professionals i que maldeu cada dia per donar testimoni de la vostra fe allí on us trobeu. Els preveres us hem d’escoltar molt i ens hem de deixar interpel·lar per les dificultats que trobeu cada dia. Em deia aquesta mateixa setmana una mare de família que viu en un poble mitjà fora de Badalona: “és que no puc parlar amb ningú de les coses de Déu”.

Que Maria, la noia del poble de vinya i blat,  el badiu i l’eixida, sigui el nostre referent constant.

domingo, 16 de julio de 2017

Sonet a Llorenç Caballeria

Sonet amb estrambot terapèutic a Llorenç Caballeria Rovira
Badalona, juliol de 2017

Seixanta anys ja, Llorenç Caballeria,
ets metge d'agresolada nissaga
fas un servei d’aquells que no es paga:
regales el  temps  i la companyia

Quin goig que els teus fills, amb gosadia,
emprenguin el vol vers nova saga
vora teu hi ha una llum que no s’apaga:
és l'Estrella que brilla cada dia.

De mitja Ciutat facultatiu
i de la Cartoixa i Sant Jeroni
allí on ets dones bon testimoni.

Rep dels teus amics l'afecte més viu
que seguim fidels els teus bons consells
I visquem lliures com els ocells.

Salut no és viure sense malura
sinó vèncer el mal mirant l'Altura

Saber escoltar

Diumenge XV de durant l'any (16/07/17)
“Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica” amb aquestes paraules, plenes de saviesa, Sant Benet comença la seva regla: l’han seguida milers d’homes i dones al llarg de la història i ha ordenat i orientat la seves vides: “Escolta.” “Oient de la Paraula”. Així va definir Karl Rahner el creient, cada u de nosaltres: oients de la Paraula... “Tenim dues orelles per escoltar i una sola llengua per parlar”, diu el proverbi oriental i afegeix amb cert humor vol dir que hem d’escoltar el doble que parlem.
Jesús, Mestre de vida, coneix el nostre cor com ningú i les nostres diverses situacions vitals. Certament hi ha diverses maneres d’escoltar, de parar l’oïda del cor, perquè tots som diferents i són diversos els nostres moments vitals. Mirant la nostra vida ens adonarem que cadascú de nosaltres pot ser a la vegada camí, pedregar, bardisses o terra bona.
Tots hem escoltat avui la Paraula de Déu. Però l’hem sentit tantes vegades, durant tants anys, que no potser no hem acabat d’entendre què ens està dient en la nostra vida, ens pensem que ho diu pels altres... I la Paraula és per a nosaltres, en el nostre moment vital: de joia, d’esperança, de preocupació o de perplexitat. Els que l’heu escoltada per ràdio no us heu pogut distreure amb les imatges i segurament us heu fixat en matisos que els qui som aquí a l’església ens han passat desapercebuts. Fem la prova, una cosa és llegir la Bíblia, l’altra escoltar un text bíblic per ràdio...
Potser la Paraula l’hem escoltada amb l’alegria del diumenge, dia de festa, dia comunitari, però quan sortim de l’església ja l’haurem oblidat; és que no hi hem aprofundit. Voldríem anar a fons però ens quedem en la superfície. I aquesta frivolitat és el que sembla tenyir també el debat públic i el moment polític i social. Cal fer silenci –i l’estiu és un temps propici- silenci del cor, per dir una paraula amb sentit. Oblidar. El bisbe Carrera explicava que un monjo cuiner escoltava de bon grat les homilies del seu abat, li agradaven molt, però les oblidava tot seguit. Quan el monjo li va obrir el cor a l’abat, ell li va respondre: “no t’amoïnis, oi que quan poses la verdura sota l’aigua, l’aigua s’escola, però la verdura queda esponerosa? Doncs igualment el teu cor.”
Potser, la Paraula l’hem escoltada i l’hem entesa i fins i tot la recordem, però aquesta Paraula no acaba de canviar la nostra vida, no ens hem compromès, ens  hem embardissat, tenim tants temes per resoldre: per molts és final de curs, feina, feina, feina, “sembla que s’acabi el món”, tots són compromisos de darrera hora, tot pel setembre...
I potser l’hem escoltada, l’hem entès, l’hem acollit de bon grat, la recordem i ha canviat una mica, en major o menor grau la nostra vida. Jesús no fa diferència entre el cent, el seixanta o el trenta. No es mou en paràmetres quantitatius, si no qualitatius. Hem de reconèixer amb humilitat que també hi ha encerts en la nostra vida, que també donem fruit. Evitem ser jutges de nosaltres mateixos.
Si aprenem escoltar Déu, sabrem escoltar els germans.  A la parròquia de Santa Anna de Barcelona, convertida en hospital de campanya, han fet la capella de l’escolta, on professionals dediquen voluntàriament el seu temps a acollir aquells que desitgen ser escoltats. Saber escoltar és un art. El qui parla s’ha de sentir escoltat de debò i el qui escolta també aprèn: s’ha de deixar modificar per allò que està oint.
Escolta, ausculta, en llatí. Diuen que quan un estudiant de medicina comença, encara que posi el fonendo no sent els batecs del cor, ha de ser el mestre que em paciència l’ajudi a descobrir-lo, a escoltar-los. Igualment hem d’aprendre a auscultar el batec del món, hem d’aprendre a llegir entre línies les notícies per descobrir-hi els signes del nostre temps.

Maria, oient fidel, va escoltar, va comprendre progressivament, i va deixar que l’anunci canviés la seva vida. Que ella, en la seva advocació del Carme, giri envers nosaltres els seus ulls misericordiosos i escolti el nostre clam.

sábado, 8 de julio de 2017

El magnificat de Jesús

  
Homilia diumenge XIV de durant l'any 9/07/17
  

Diuen que un rector  parlava amb un ancià del poble que no sabia ni llegir ni escriure, però que tenia fama de saber moltes coses de fe. El sacerdot li preguntava: “si Jesucrist no hagués vingut al món, què hauria estat de la humanitat?” “Vagi vostè a saber!”, li responia l’avi. I si ell no hagués pres sobre nosaltres els seus pecats, què seria de nosaltres? “Faci-se’n el càrrec...” I així d’altres respostes semblants que admiraren el sacerdot. La gent sàvia és lacònica, sol dir poques paraules, “prou!” “compta!” “ves!” “ara pla”... Amb poc diuen molt.

Així com hi ha el magnificat de Maria, aquest fragment de l’evangeli d’avui el podríem anomenar “el magnificat de Jesús”. De la mateixa manera que Maria lloa Déu perquè ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, que omple de béns els pobres i que els rics se’n tornen sense res –un savi capgirament de l’statu quo, Jesús, ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare perquè ha amagat als savis i entesos (el poder intel·lectual), allò que ha revelat als senzills. Dimarts vinent celebrarem Sant Benet, pare del monaquisme occiental. Doncs bé, ell en la seva Regla afirma que al jove se l’ha d’escoltar amb afecte... La creença comuna, errònia, és en canvi que sabem molt més que els joves i, per tant, no els escoltem.

Diu el Pare Jaume Sidera, claretià, en el comentari de les lectures del Full Dominical d’avui que Jesús “com que és compassiu i benigne, no té pressa.”  És una reflexió molt encertada. Fixeu-vos que la queixa de moltes persones avui –i m’hi incloc- és que no tenim temps. Anem adelerats per tants compromisos que hem contret nosaltres mateixos, o per tantes obligacions que es deriven de les nostres responsabilitats, o perquè el ritme del món diuen que ho porta... La quantitat de correus o watsapps que rebem quotidianament et fan creure que la feina mai no se t’acabarà... La veu del mòbil t’ofereix a esborrar missatges, per poder-ne rebre més... La gent diu: “vaig molt liat” Déu n’hi do, si una persona està embolicada, com podrà avançar? En canvi he visitat persones molt ocupades que, en canvi, aparentment no tenen cap pressa i t’atenen com si fos la única cosa que tenen a fer.  És que aquestes persones són humils. La compassió, la benignitat, requereix temps i delicadesa. Una persona ambiciosa no reposa: sempre està rumiant quina nova iniciativa emprendrà. És insaciable: no té passat ni present, sembla que només li preocupi el futur... La persona humil, en canvi, en té prou amb assaborir, senzillament, allò que té i ho comparteix.

Estem cansats, físicament i mentalment. Em deia un amic que ha sortit d’una depressió que el psiquiatre li comentava que per descansar bé, cal descansar diàriament, setmanalment i anualment. “De vegades diem, estic cansat, però ja descansaré el cap de setmana”. És un error. La feina i el descans s’han de saber alternar quotidianament. Hi ha un cansament físic, mental, però hi ha també un cansament moral, el que es produeix quan se’ns acumulen les queixes, o els problemes de les persones que venen a reposar en nosaltres. També cansen molt les emocions. Si aprenem a reposar en Crist, res no es farà feixuc.

“Accepteu el meu jou”. El jou ens uneix a Jesús estretament. Talment com dos bous llaurant un mateix camp. Aquesta aliança baptismal ens dóna la confiança i la humilitat de saber que la feina no la fem tot sols, sinó en la seva companyia. Per tant, el repòs també el compartim.

No deixem de dialogar amb la gent senzilla: sempre aprendrem alguna cosa. Fem-nos humils, trobarem temps per a tot, també per descansar,




sábado, 1 de julio de 2017

De cambres i cardenals



Diumenge XIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,
Quina simplicitat tan bonica tenia aquella petita habitació d’obra a la terrassa que aquella bona dona sunamita va preparar per Eliseu! Tenia l’indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum... Amb que poc es pot fer feliç a una persona. Recordo a mossèn Gumersind Vilagran, rector de Santa Eugènia de Palamós. Em deia que al peu del campanar de la seva parròquia havia fet un petit habitatge, amb un llit plegable i una dutxa. Aquell sant sacerdot em comentava amb entusiasme:”Mossèn, és que vostè no sap què és per un home que porta dies sense dormir, poder dormir una nit... I poder dutxar-se després de dies de no fer-ho!” Podeu dir que hi ha una radical diferència. Que aquella dona benestant va preparar un habitatge digne per a “l’home de Déu”, per al profeta i que el mossèn volia senzillament acollir un sense sostre.  Però jo em pregunto és que un sense sostre no és també una persona de Déu? No hi trobem el Crist darrera cada rostre pidolaire?
L’acolliment té la virtut de canviar el qui acull. Eliseu va regalar a aquella dona la gràcia de la maternitat que li degué trastocar la vida. Quantes coses reben els qui saben acollir bé!
Diu la rondalla que una anciana se li aparegué que, com que era tan bona li va prometre que li regalaria el que volgués –riqueses i honors- i que ella va respondre que li donés un vas d’aigua. Com és que no demanes ni riqueses i honors, si no un simple got d’aigua? I la vella, sàviament, li feu: és que si bec aigua tinc vida i si tinc vida, ho tinc tot. Valorem prou el tresor de l’existència? Anem a l’Evangeli. Jesús diu: “Ni un sol got d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble no quedarà sense recompensa”. Aquesta perícopa entronca amb Mateu 25. Aquells que passaven fam, set, que estaven nusos, malalts o a la presó, no eren altres que els propis deixebles de Jesús. Per tant tot el que es fa a ells, als seus enviats, encara que sigui als més petits, es fa al mateix Crist. Això ho havien descobert els monjos que sabien que l’hoste havia de ser rebut com qui rep el mateix Crist.
Aquesta setmana hem viscut una gran experiència eclesial i universal, la creació de cinc Cardenals. Ja sabeu que el color vermell dels seus hàbits és el símbol que han d’estar disposats a vessar fins la darrera gota de la seva sang per defensa de la fe. De fet, dos dels novells purpurats han estat molt a prop dels màrtirs: Louis-Marie Ling (Laos),el primer vicari apostòlic creat cardenal, L’any 1970 va ser l’únic supervivent de l’atac d’uns sicaris que van assassinar el seu cosí, el catequista Luc Sy, màrtir, beatificat el novembre passat. Ell mateix es va passar tres anys a la presó on va coincidir amb diversos sacerdots empresonats pel règim comunista. En el cas de Gregorio Rosa Chávez, el propi Papa ho va revelar : “és un màrtir de la fidelitat”, perquè ha treballat exemplarment i discreta al costat de quatre bisbes: el beat Òscar Romero (assassinat per un grup paramilitar) i de tres arquebisbes més, de diferents sensibilitats. El dia de conèixer la notícia del seu nomenament, Rosa Chávez tenia dues misses relacionades amb Romero i ho va veure com un senyal de Déu.  Quant al Cardenal Omella, la seva sintonia amb la línia i l’estil del Papa Francesc és evident: es tradueix, entre d’altres aspectes, en el seu caire missioner (“Església en sortida”), en promoure o donar suport als “hospitals de campanya” (Santa Anna, concerts a la presó de Can Brians...), en la sinodalitat (Pla pastoral en col·laboració de creients i no creients) en  la sobrietat de vida,  la proximitat,  el bon humor.
El Cardenal Joan Josep Omella en, nom de tots, en les seves paraules inicials del Consistori va dir: “No volem ser una Església auto-referencial; volem ser una església pelegrina pels camins del món a la recerca de tothom, provant de posar en el cor dels homes i les dones el bàlsam de l’alegria i de la pau, eixugant les llàgrimes de molts d’ells, i suscitant la seva esperança, l’esperança manifestada definitivament en la reconciliació que els ha portat el Fill de Déu”.
I en nom propi i del grup de pelegrins que el vam acompanyar, li vaig escriure aquest sonet que, en el context de l’eucaristia, esdevé una pregària agraïda:

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, juny de 2017

Albíxeres nou cardenal Omella!
la seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

Si heroic és lliurar la pròpia vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers  el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.












En els 120 anys del títol de ciutat

Mn Richard i ministres de l’altar
Sr. Tinent d’Alcalde, senyors regidors
Diaconesses de l’Església Baptista de Badalona
Representants d’altres comunitats
Germanes i germans,
Avui, dia 1 de juliol de 2017 fa exactament 120 anys que la Reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, va signar el decret que convertia la vila de Badalona en ciutat. Ella mateixa l’havia visitat nou anys abans, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1997 quan fou el centenari ja en vam fer memòria agraïda i vam posar una placa commemorativa. Cent vint anys no és un número gaire rodó, però és tota una trajectòria que ja fa goig i un motiu de donar gràcies a Déu.El 1897 fou un any que Barcelona, en créixer ràpidament, va absorbir vàries poblacions al seu voltant: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals que van passar a ser nous barris o districtes de la ciutat. Hagués estat molt versemblant que Badalona hagués quedat també absorbida i integrada a la gran urbs com un barri més. Però no fou així. Algú ha dit, amb raó, que la Reina ens va salvar de ser un simple barri. I avui som la tercera ciutat de Catalunya. Una ciutat és un assentament de població amb atribucions i funcions religioses, econòmiques i politico-administratives. La ciutat és font de cultura i d’humanisme. El 1897 ja feia molts segles que existia aquesta parròquia, la més antiga de la ciutat. En aquest indret en el decurs d’aquests cent vint anys i llevat el parèntesi de la guerra, molts cristians han estat batejats, han rebut la primera comunió, han celebrat l’eucaristia, s’hi ha casat o han acomiadat algun familiar volgut. És bonic que avui persones que resideixen fora de Badalona senten que tenen aquí les seves arrels i mitjançant les xarxes socials mantenen el seu contacte amb Badalona o ens visiten quan poden.
El badaloní Francesc de Paula Giró i Prat (pare del Domènec Giró, artesà tan actiu en aquesta parròquia) va ser el primer ciutadà de Badalona perquè va néixer el 2 de juliol d’aquell mateix any. Ell fou el qui va reproduir la maqueta del llit de Maria Assumpta, avui dipositada al Museu.
Badalona avui manté la seva personalitat. I l’Església, que ha preservat el seu patrimoni, continua molt present en el calendari cultural de la ciutat. Fins al punt que les grans manifestacions ciutadanes neixen de fets religiosos. El mes de gener l’arribada dels mags pel pont del petroli i els fanalets, és l’Epifania del Senyor.  La Setmana Santa amb la benedicció de Rams, la Moixiganga i les processons del Dijous i del Divendres Sant, tan concorregudes, sol caure els mesos de març o abril. El mes de maig tenim la festa major de Sant Anastasi, amb la crema del dimoni i la passada amb el Sant, tan colorista. El juny, les festes de Corpus que acabem de celebrar. L’agost, l’Assumpció de la Mare de Déu, la festa major. El novembre els fidels difunts amb la processó pel cementiri vell i la dança del Mortitxol.  I el desembre el Nadal  tan celebrat, amb la tradició dels pessebristes tan nostre. I sense comptar les festes del barri, els romiatges i els aplecs. I quanta gent es mobilitza! Portants,cantaires, geganters, grallers, bastoners, castellers, satanasis... Les nostres festes tenen unes arrels cristianes evidents. La vida de la ciutat seria una altra sense les parròquies i comunitats religioses.
Però no és solament el que anomenem cultura popular. La música, tan present a la nostra ciutat, amb l’Orfeó Badaloní, les Corals, té en el seu repertori moltes peces d’arrel cristiana. També el teixit associatiu de Badalona, el Círcol Catòlic i moltes d’altres entitats tenen una rel cristiana.
I tot això no és cap motiu d’orgull sinó exigència de servei. És una gran responsabilitat per a l’església.
Fa 120 anys pràcticament no s’entenia el fet de ser ciutadà si no s’era també cristià. Era el que s’anomenava règim de cristiandat. Ara això, sortosament ha canviat: la nostra societat avui és plural. En doneu testimoni els representants de les religions i confessions que avui us heu aplegat aquí. Però això no lleva que l’Església tingui un paper destacat en la cohesió i àdhuc en el lideratge social. Entitats com les parròquies, les comunitats religioses, Càritas, Roca i Pi, Folre... vinculades d’una manera o d’una altra a l’església catòlica fan un gran servei...
Jesús de Natzaret va viure i va exercir el seu ministeri en pobles i aldees, però això no treu que viatgés a la Ciutat Santa de Jerusalem i probablement a Sèforis, d’on procedien els seus avis, una altra gran ciutat l’arqueologia va posant al descobert. Les lectures d’avui ens ha parlat d’hospitalitat. Badalona ha estat tradicionalment ciutat de pas, oberta a la Mediterrània, amb importants vies que la travessen... Però quan a Badalona avui trobem una persona privada de sostre ens costa molt de donar-li aixopluc. Ara com mai els hostals i les pensions no disposen places. El de l’habitatge social és un dels nostres reptes més greus. Caldria un gran pacte local per a l’habitatge amb la intervenció del sector públic i privat.
Cal també reconstituir el teixit social. Encara avui moltes persones dels barris “baixen” a Badalona, però dissortadament moltes persones del centre no acuden mai als barris. El papa Francesc promou una església en sortida, per què no anem més a conèixer la realitat dels barris que configuren la nostra ciutat?
Estimats germans i germanes, en aquesta eucaristia que celebrem unim tots els nostres motius d’agraïment pel fet de ser ciutat i demanem que aquests que som ciutadans de la terra, esdevinguem un dia ciutadans del cel.
I acabo amb aquells versos de 1924 d’Encarnació Escofet de Solà, dedicats a Santa Maria, la nostra Regina del Cel: “Divina Senyora- que en l’alta Camaril/ regiu Badalona- en setial gentil./Mireu amorosa-aqueixa ciutat/que es vesteix de gala-en el jorn preuat”.


Sonet al Cardenal Omella

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, 28 de juny de 2017


Albíxeres nou cardenal Omella!
la Seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

I si és heroic lliurar la vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.