domingo, 25 de junio de 2017

Esbotzar el secret

Homilia 25/06/17

El secret sovint va associat al poder. És sabut, per exemple, el poder que avui tenen al món els serveis secrets. O l’espionatge. O els anomenats secrets d’Estat. Sempre es poden trobar justificacions per guardar secrets. Els terroristes ordeixen els seus plans secretament. I sempre hi ha, dins de l’Església els qui “d’amagat difamen els companys” que es refugien sota la capa vergonyant de l’anonimat perquè la seva identitat romangui secreta... pobres, que trista és la sort del qui no dóna la cara. L’anònim es va enfonsant en la seva amargor...no li hem de fer el joc. Jesús esbotza el secret, perquè esbotza el poder: “no hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat.” Jesús ha dit també “a vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare.” I en l’amistat, no hi ha secrets...
És clar que hi ha temes que requereixen sigil i discreció, també dins de l’Església... però alerta amb les motivacions... mai com a poder, sempre com a servei...
Cada vegada més el magisteri del Papa Francesc va emergint amb la seva lògica interna ben travada. Francesc ha dit i ha repetit que el poder ocupa el centre i que, els petits, els pobres són relegats a les perifèries i descartats. A la llum d’aquest principi, el bisbe de Roma va denunciant les argúcies dels poderosos, fins a arribar a la “colonització ideològica”, un terme que explica dient: “quan les condicions són imposades per colonitzadors imperials, busquen fer que les persones perdin la seva pròpia identitat i que restin en la uniformitat.” Aquest colonialisme és destructiu: “colonitzen el poble amb una idea que canvia o vol canviar una mentalitat o una estructura”.
En el decurs de la història, perquè es revelés un secret, es torturava. I encara avui es tortura. Entre nosaltres ha treballat molts anys l’ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura), una associació ecumènica que reuneix homes i dones cristians de totes les confessions per lluitar per l’abolició de la tortura i de la pena capital. Són cristians compromesos per lluitar per un món sense tortura perquè aquesta pràctica és incompatible amb la dignitat humana. Troben força en l’evangeli. La fe en Crist, mort i ressuscitat, els dóna força d’esperar i actuar per a l’abolició de la tortura...
“No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima”.  Només serà apòstol aquell qui estigui disposat a ser màrtir (Gomà). Els màrtirs en el moment de la prova han sentit la proximitat del Senyor. Per això als primers segles anaven cantant al suplici... Ho preveia Jeremies: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs que ningú s’oblidarà mai de la seva vergonya”.
“A tothom que em reconegui davant dels homes també el reconeixeré. A tothom que em negui, també jo el negaré.”  Simó Pere va negar Jesús tres vegades al pati de Caifàs per por a l’ambient. Però després es va penedir i va donar testimoni fins a la mort. Quantes vegades neguem al Senyor en teoria i en la pràctica.  Però el do no té comparació amb la caiguda. Ens ho ha recordat l’apòstol: “molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia de Jesucrist.”

La nostra arxidiòcesi està d’enhorabona amb el nomenament dilluns passat de dos bisbes auxiliars: mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. A mossèn Sergi el vam tenir aquesta mateixa Quaresma predicant uns exercicis aquí a la parròquia per a tot l’Arxiprestat. Les seves reflexions ens van ajudar. És un sacerdot molt treballador, bon filòsof, que ha acompanyat també com a consiliari el moviment de professionals cristians –en Quim en pot donar testimoni- i que té cura sol·lícita de la mare anciana i d’un germà malalt. Mossèn Antoni el coneixem menys però  sabem que dóna importància al clima comunitari, que viu en comunitat i que ha treballat per la unitat pastoral d’Inca que engloba vuit parròquies, amb tres sacerdots, un diaca i una secretària...Un model d’unitat pastoral que probablement s’anirà concretant també a la nostra arxidiòcesi.  Tots dos són sacerdots properes, fidels, abnegats, respectats... Faran un bon equip amb l’arquebisbe Joan Josep i el bisbe Sebastià. Els qui es mouen en clau de poder poden estar decebuts, els qui ens volem moure en clau de servei, n’estem contents, donem-ne gràcies a Déu i preguem pels fruits del seu ministeri. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.