domingo, 25 de junio de 2017

Esbotzar el secret

Homilia 25/06/17

El secret sovint va associat al poder. És sabut, per exemple, el poder que avui tenen al món els serveis secrets. O l’espionatge. O els anomenats secrets d’Estat. Sempre es poden trobar justificacions per guardar secrets. Els terroristes ordeixen els seus plans secretament. I sempre hi ha, dins de l’Església els qui “d’amagat difamen els companys” que es refugien sota la capa vergonyant de l’anonimat perquè la seva identitat romangui secreta... pobres, que trista és la sort del qui no dóna la cara. L’anònim es va enfonsant en la seva amargor...no li hem de fer el joc. Jesús esbotza el secret, perquè esbotza el poder: “no hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat.” Jesús ha dit també “a vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare.” I en l’amistat, no hi ha secrets...
És clar que hi ha temes que requereixen sigil i discreció, també dins de l’Església... però alerta amb les motivacions... mai com a poder, sempre com a servei...
Cada vegada més el magisteri del Papa Francesc va emergint amb la seva lògica interna ben travada. Francesc ha dit i ha repetit que el poder ocupa el centre i que, els petits, els pobres són relegats a les perifèries i descartats. A la llum d’aquest principi, el bisbe de Roma va denunciant les argúcies dels poderosos, fins a arribar a la “colonització ideològica”, un terme que explica dient: “quan les condicions són imposades per colonitzadors imperials, busquen fer que les persones perdin la seva pròpia identitat i que restin en la uniformitat.” Aquest colonialisme és destructiu: “colonitzen el poble amb una idea que canvia o vol canviar una mentalitat o una estructura”.
En el decurs de la història, perquè es revelés un secret, es torturava. I encara avui es tortura. Entre nosaltres ha treballat molts anys l’ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura), una associació ecumènica que reuneix homes i dones cristians de totes les confessions per lluitar per l’abolició de la tortura i de la pena capital. Són cristians compromesos per lluitar per un món sense tortura perquè aquesta pràctica és incompatible amb la dignitat humana. Troben força en l’evangeli. La fe en Crist, mort i ressuscitat, els dóna força d’esperar i actuar per a l’abolició de la tortura...
“No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima”.  Només serà apòstol aquell qui estigui disposat a ser màrtir (Gomà). Els màrtirs en el moment de la prova han sentit la proximitat del Senyor. Per això als primers segles anaven cantant al suplici... Ho preveia Jeremies: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs que ningú s’oblidarà mai de la seva vergonya”.
“A tothom que em reconegui davant dels homes també el reconeixeré. A tothom que em negui, també jo el negaré.”  Simó Pere va negar Jesús tres vegades al pati de Caifàs per por a l’ambient. Però després es va penedir i va donar testimoni fins a la mort. Quantes vegades neguem al Senyor en teoria i en la pràctica.  Però el do no té comparació amb la caiguda. Ens ho ha recordat l’apòstol: “molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia de Jesucrist.”

La nostra arxidiòcesi està d’enhorabona amb el nomenament dilluns passat de dos bisbes auxiliars: mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. A mossèn Sergi el vam tenir aquesta mateixa Quaresma predicant uns exercicis aquí a la parròquia per a tot l’Arxiprestat. Les seves reflexions ens van ajudar. És un sacerdot molt treballador, bon filòsof, que ha acompanyat també com a consiliari el moviment de professionals cristians –en Quim en pot donar testimoni- i que té cura sol·lícita de la mare anciana i d’un germà malalt. Mossèn Antoni el coneixem menys però  sabem que dóna importància al clima comunitari, que viu en comunitat i que ha treballat per la unitat pastoral d’Inca que engloba vuit parròquies, amb tres sacerdots, un diaca i una secretària...Un model d’unitat pastoral que probablement s’anirà concretant també a la nostra arxidiòcesi.  Tots dos són sacerdots properes, fidels, abnegats, respectats... Faran un bon equip amb l’arquebisbe Joan Josep i el bisbe Sebastià. Els qui es mouen en clau de poder poden estar decebuts, els qui ens volem moure en clau de servei, n’estem contents, donem-ne gràcies a Déu i preguem pels fruits del seu ministeri. 

domingo, 18 de junio de 2017

Cos i Sang 2017

Avui és Corpus, la festa del Cos i la Sang de Crist. Abans només parlàvem del Cos, ara parlem del Cos i de la  Sang. Parlem d’un Cos que ha vessat la seva Sang per un acte d’amor abnegat envers els altres. Jesús ja ho havia manifestat: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida (la sang, en el context hebreu) pels amics”. Sí els cristians som un sol cos en Crist, també som  una sola sang amb la Sang de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau: “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist?” Som cos i també som sang. Els cossos poden estar quiets, la sang mai no s’atura. Un cos sense sang, és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, no s’atura mai. Un cos del qual s’ha vessat tota la sang és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, ho vivifica tot (A. Rubio). Hem de ser doncs la sang mística de Crist que vivifica tot i a tots. Som vida, som amor. Si un cos el mutilem queda mutilat. Però si perdem sang la podem recuperar... Jesús a l’evangeli parla també del cos i de la sang: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.” És convenient, cada vegada que sigui possible, combregar amb les dues espècies, els nostres germans baptistes, amb qui hem compartit aquesta setmana bíblica, ens han recordat que ells cada diumenge en el culte participen del pa i del vi.
Ahir, al Parc de Can Dragó de Barcelona, es va celebrar un acte commemoratiu del 30è aniversari de l’atemptat d’Hipercor, l’atac terrorista més important viscut a Catalunya, l’any 1987 que va provocar la mort de 21 persones (d’entre elles 4 infants) i en va ferir 45. El d’ahir va ser un acte sobri i molt emotiu, sense discursos, dirigit per l’Àngels Aymar. Hi havia música, dansa i poesia. Amb unes cadires buides, sobre les quals els familiars posaren objectes personals dels desapareguts... Els noms de les víctimes i les seves edats, eren escrits en els troncs dels arbres i en uns miralls. En el moment culminant, una irrupció de pètals vermells sortida del monument memorial, recordava la sang dels innocents vessada. Hi havia les primeres autoritats de la ciutat. En el moment d’enraonar amb els familiars, l’alcaldessa, Ada Colau i el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, tenien llàgrimes als ulls. Entre el públic una mare de família em deia “sóc de Lleida, no tinc cap relació amb les víctimes d’aquest atemptat, però avui sento un dolor com si fossin propis.” El cant ho recorda: “no sabies que a la terra tots els homes som germans, perquè dins les nostres venes corre la mateixa sang”.
Avui és el dia de la Caritat. De vegades fem sinònim caritat i amor. I no és el mateix. La caritat és l’amor de Déu. El nostre amor humà és limitat, l’amor de Déu, la caritat, no té límits, estima sempre i a tothora. I nosaltres estem cridats a estimar amb aquesta amor. L’amor es cansa, la caritat no es cansa mai. Ho deia Sant Joan de la Creu: “El alma que anda en amor, ni cansa, ni se cansa”.  
Dijous Sant és el dia de la Caritat, però en la intimitat del Cenacle. El Corpus és el mateix però proclamat pels carrers i les places. Jesús ho havia dit quan va fundar l’Eucaristia: “estimeu-vos els uns als altres –és amor fratern- com el Pare m’estima a mi i jo a vosaltres. No n’hi ha prou amb estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà.
Dimarts farà cent-vint anys que Badalona fou declarada ciutat. Avui som la tercera ciutat de Catalunya. Cadascú de nosaltres estem cridats a ser testimonis personalment, però d’altra banda som la corporació de Crist enmig del món; per tant també cal també un testimoni comunitari, social. Testimoni de persones enmig de persones, i alhora d’institucions enmig d’institucions. La caritat estima els altres personalment, d’un a un... El missatge de la comissió episcopal de pastoral social porta per títol: “Cridats a ser comunitat” i ens convida a promoure camins de comunió amb els qui sofreixen.

Aquesta tarda sortirem en processó pels carrers i places de la nostra ciutat. Que aquest passeig sigui el símbol festiu que volem donar sigui testimoni d’un amor nou enmig de la nostra gent. 

domingo, 11 de junio de 2017

La mística a l'abast

Estimats germans i germanes,

Celebrem, avui la festa del Déu Trinitari o la festa del misteri de Déu. El fragment de la carta de Sant Pau que hem escoltat acaba amb una salutació trinitària que fem sovint en començar l’eucaristia: “Que la gràcia de Jesucrist el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres...”Dins del monoteisme, aquesta comprensió comunitària de Déu, u i tri, aporta una gran riquesa.
Un amic sacerdot, un gran pedagog, advertia que hi ha un lligam entre les tres persones de la Trinitat i les trets virtuts teologals: L’essència del Pare és l’Esperança, espera, per això engendra i perquè és Esperança crea. El fill és Fe en el Pare i per això es lliura, té fe en els homes. L’Esperit Sant és l’amor i estima a la humanitat. Benet XVI escrivia precisament que fórem salvats en esperança (Spes salvi).
L’octubre de l’any passat (2016) el papa Francesc va canonitzar la carmelita francesa sor Isabel de la Trinitat (1880-1906), una de les escriptores místiques més profundes i originals dels darrers segles. En la seva obra comparteix la seva experiència de vida i la il·lumina amb textos de l’apòstol sant Pau, de l’evangelista sant Joan i del místic Sant Joan de la Creu. Als 11 anys quan Isabel, orfe ja de pare, va fer la primera comunió la seva mare la va portar al Carmel. Allí la priora li va explicar a Isabel que el seu nom volia dir “Casa de Déu” i ella en va quedar molt impressionada... Per això, anys després escrivia: “Trinitat, heus aquí la nostra pròpia llar, la casa paterna de la qual mai no hem de sortir”.
La Isabel tocava molt bé el piano i el 1893 va rebre un primer premi. Deia “la meva amiga té un piano magnífic de cua que m’encisa. Toca meravellosament i estaria tocant hores interminables...”.  El 1901 en rebre l’hàbit carmelità va prendre el nom d’Isabel de la Trinitat. El 1905 va emmalaltir del mal d’Addison que aleshores no tenia cura. L’any següent va escriure una carta a la seva germana Margarita, el tema era com trobar el cel a la terra. Li diu “et deixo en herència la meva devoció als Tres, a l’Amor. Viu amb ells allà dins en el cel de la teva ànima. El Pare et cobrirà amb la seva ombra (...) i et guardarà del tot per a Si (...) El Verb imprimirà en la teva ànima com en un cristall, la imatge de la seva bellesa (...) l’Esperit Sant et transformarà en lira misteriosa (...) aleshores seràs lloança de la seva glòria. Sor Isabel de la Trinitat va morir el 9 de novembre de 1906, a les sis del matí, després del toc de l’Àngelus. Les seves darreres paraules foren: “Vaig a la trobada de la Llum, de l’Amor, de la Vida”, una altra invocació trinitària.
En un món assedegat d’espiritualitat, testimonis com el de sor Isabel són un estímul. Algú podria objectar que els místics són uns pocs escollits, que la seva espiritualitat no està a l’abast... Melquiades Andrés, historiador de la mística, deia que el místic és senzillament el cristià madur. És madura la nostra fe o no ha avançat al compàs de la meva persona?  Realment vivim un lligam entre fe i vida? La nostra vida comunitària reflecteix ni que sigui pàl·lidament la riquesa de la vida trinitària?
Ens alegra que el P.Josep Maria Canals hagi estat nomenat prior de la Cartoixa de Montalegre. És un home d’un gran cor, molt entregat i molt bon coneixedor de l’Orde. Ell va ser rector de la veïna parròquia de Pomar, per la seva vitalitat li deien “mossèn dinamita” i quan li va comunicar al Dr. Jubany que volia ingressar a la Cartoixa no li volia permetre. Però quan el mateix bisbe el va veure vestit amb l’hàbit blanc, es va posar a plorar. En la Jornada Pro Orantibus, preguem per ell i per tots els contemplatius. I acollim-nos també a les seves pregàries.


sábado, 3 de junio de 2017

Reunions fecundes


Homilia en la Solemnitat de Pentecosta 4/06/17

L’autor sagrat diu que es trobaven tots junts i en un mateix lloc. Les reunions per ser fructíferes cal preparar-les. No es poden improvisar. De vegades en les nostres reunions quedem encallats, sentim que no avancem i això és sovint perquè improvisem o potser perquè volem que la nostra opinió prevalgui per sobre del consens. Jesús havia convocat en aquells tres anys de vida pública moltes vegades els seus amics. Els ensenyava amb paciència i ells li feien preguntes, de vegades s’admiraven, d’altres li posaven entrebancs, però ben segur que prevalia la concòrdia. Eren amb Ell. D’algunes d’aquestes trobades en tenim constància als evangelis, però ben segur que n’hi hagué moltes d’altres, perquè els evangelis resumeixen. Aquelles reunions s’havien interromput de manera abrupta amb la Passió i mort del Senyor. I ara els deixebles es tornaven a reunir tot i que amb les portes tancades per por dels dirigents dels jueus.
La dels fets dels Apòstols és una reunió que ens fa pensar també en moltes reunions que en el decurs de la història s’han hagut de fer de manera clandestina .   Les persones més grans recordeu com en temps de guerra hi havia als pobles i ciutats culte clandestí. Però encara avui al món hi ha molts indrets on se celebrava de manera clandestina en un context difícil d’indiferència o persecució.
Els qui tenim la sort de gaudir de llibertat de culte potser no valorem prou el fet de tenir tantes misses a l’abast, en tantes parròquies i centres de culte, a tantes hores... I per això les nostres celebracions sovint són rutinàries, poc participades, si més no aparentment; no podem mai jutjar, perquè tothom viu la fe al seu estil... El que és segur és que la festa ens ha de portar al compromís, el compromís ens ha de dur a la festa.
Perquè el pitjor tancament no és el de les portes exteriors sinó el de la nostra interioritat. Tots sabem què vol dir un comportament tancat, obtús, inflexible i els mals que comporta...
La trobada amb Jesús Ressuscitat sempre és font de pau i d’alegria. Diu l’evangelista que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Devien estar penedits d’haver abandonat el Mestre, en l’hora decisiva –tot i que Ell els havia deixat marxar lliurement. Per això mateix aquest veure’l amb una mirada interior va ser el preludi de la pau i l’alegria.
Estar en l’Esperit només és possible quan un es fa humil. L’Esperit davalla sobre els humils, per això l’anomenem “Pare dels pobres”.  La supèrbia és un obstacle per deixar fer l’Esperit Sant. Deia una ermitana ja gran, la Dolores Arriola, una dona excepcional que havia viscut el drama de la segona guerra mundial, que per la nostra manera de ser l’Esperit sovint ha d’entrar en la nostra vida com la llum del sol en un bosc, per escletxes... És una imatge exacta.

El Papa Francesc a la Laudato Si, fent-se ressò del magisteri de Sant Joan Pau II diu: “Déu que vol actuar amb nosaltres i comptar amb la nostra cooperació, també és capaç de treure algun bé dels mals que nosaltres realitzem, perquè l’Esperit Sant posseeix una inventiva infinita, pròpia de la ment divina, que proveeix a deslligar els nusos dels esdeveniments humans, fins i tot els més complexos i impenetrables.” Nosaltres doncs, temples de l’Esperit Sant no hem de tenir por a ser creatius, a viure l’enginy de la caritat. A confiar que Déu, amb el seu Sant Esperit pot treure béns dels mals... I això ens porta a deslligar els nusos de la nostra vida... Aquella advocació tan entranyable de la Mare de Déu que desfà nusos a la qual s’encomana sovint el Papa Francesc... Que l’Esperit Sant il·lumini les nostres trobades, ell que fins i tot de les qüestions més complicades en sap treure béns.