sábado, 27 de mayo de 2017

Eixamplar horitzons

Homilia l’Ascensió del Senyor 28/05/2017

Fixeu-vos que a moltes sobretaules, a moltes converses, acabem parlant dels mitjans de comunicació: sigui d'una presentadora, d'una entrevista, d'un programa, d'una sèrie o d'un article... Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació: Ja no es pot veure la tele, ja no es pot llegir el diari... diem. Però és que els mitjans no s'inventen la realitat, la donen a conèixer, potser de vegades la deformen, però no l'inventen. Si hi ha mal al món, si a Egipte hi ha una matança de cristians coptes poques setmanes després de la visita del Sant Pare amb aquella estela d'esperança que va deixar, la cruesa de la realitat ens fueteja i ens diu que la pau s'ha de construir cada dia. La realitat per trista que sigui no la podem amagar...  Avui, diumenge de l’Ascensió, som convidats a reflexionar en el paper dels mitjans de comunicació perquè l’Església celebra la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. Enguany el títol del missatge del Papa Francesc és la frase que Isaïes posa en llavis de  Déu Pare: “No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 5) i el subtítol: “comunicar esperança i confiança en els nostres temps.” Comunicar esperança i confiança. Una característica d’aquesta esperança és que quan està fundada en la bona notícia que és el mateix Jesús, ens fa aixecar la mirada i ens impulsa a contemplar-lo. És el missatge de la festa de l’Ascensió: encara que el Senyor s’allunyi de nosaltres, en realitat s’eixamplen els horitzons de l’esperança.
Humanament parlant Jesús, ha fracassat com a Messies d'Israel.  Els dotze que l'havien de representar s'han convertit en onze. Però el Senyor fa que fins i tot el fracàs esdevingui una ocasió i als apòstols els confereix una nova missió universal: feu deixebles sense cap mena de frontera. La llengua vehicular a partir d'ara serà el grec, no l'arameu. La pertinença al nou grup serà segellada pel baptisme i no ja per la circumcissió... És una realitat sorprenent però esperançadora i nosaltres en som deutors. Els apòstols no es planyeran, aniran per tot el món proclamant la bona notícia.
Els qui treballem en els mitjans de comunicació hauríem de preguntar-nos si amb les notícies que difonem, si amb les entrevistes que fem,  som capaços de provocar als nostres receptors  una mirada ample, capaç de mirar cap amunt, veritablement esperançada... Com diu el cant “pensament sempre amunt, sempre enlaire”... Amb una mirada ampla i generosa, tot pren un altre relleu. Diu l’evangelista que en el moment de l’Ascensió alguns es prosternaren i d’altres dubtaren. I això continua essent així en la vida de molts: hi ha moment de reconeixement agraït i d’altres moments de dubte. I és que el dubte també purifica. No ens hi podem instal·lar en el dubte, però raonar ajuda a creure i creure ajudar a ben raonar i també a enraonar.
Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació i tenim raó, però també és convenient que per mitjà de les xarxes socials o senzillament comentant-ho amb els amics, difonguem aquells programes i espais que hem vist o escoltat i que realment ens han ajudat a créixer com a persones. Que també n’hi ha.

sábado, 20 de mayo de 2017

Promeses

Homilia diumenge 6è de Pasqua

De vegades les persones ens fem promeses. De vegades les complim i altres vegades no. Però tots sabem des de petits que una promesa és seriosa i si no la podem complir normalment ens sap greu. Prometre una cosa als petits i no complir-la és anti-pedagògic. La saviesa popular diu: “a sants i a minyons, no prometis si no en dons”. Les persones malfien de les promeses d’alguns polítics. Potser perquè com deia Homer, “les moltes promeses disminueixen la confiança”. El temps els donarà o no la raó. De promesa ve compromís. I encara avui molts nuvis recorden amb emoció el dia que es van comprometre, és a dir que es van prometre recíprocament. M’ha arribat una capseta de cartró. Era d’un amic sacerdot que va morir. En el seu interior hi ha unes targetes, potser una cinquantena. A cada una hi ha una promesa de Jesús a l’evangeli. Aquestes no fallen. A l'evangeli d’avui n'hi ha almenys sis. Primera: “pregaré el pare que us donarà un altre Defensor l'esperit de la veritat.” Segona: “no us deixaré orfes, tornaré a venir.” Tercera: “em veureu encara que el món no em vegi.” Quarta: “viureu.” Cinquena: “sabreu que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi.” Sisena: “al qui m’estimi, l'estimaré.” Es pot fer un estudi bíblic molt interessant sobre les promeses de Jesús. Si més no, quan llegim un passatge de l’Escriptura, podríem subratllar-les. Quedaríem sorpresos. l’evangeli també és de futur. Perquè les promeses sempre apunten a accions futures.
Valdria la pena que aquestes d’avui les rellegíssim i les apliquéssim a la nostra vida. Preguntem-nos: ens sentim defensats pel Protector? Aleshores per què tan sovint tenim por? Ens sentim orfes (de pares, de mestres, de referents...) o experimentem que sempre hi ha un sostre que ens protegeix, si més no la volta immensa del Cel? Avui hi ha molts cristians el món que exposen la seva vida de manera conscient. No tenen por de viure la lògica del martiri. La segona part de la promesa és “tornaré a venir”. Creiem en la segona vinguda de Jesús que proclamem en cada credo? Potser no l'acabem d'entendre, potser molts ja en tenen prou creient en la primera, però d'aquesta segona vinguda en tenim moltes anticipacions, perquè amb una mirada de fe Jesús ve en cada home i en cada esdeveniment, com diem en un prefaci de la missa. Jesús diu també que el veurem. Parla evidentment d'una mirada interior. Aquesta setmana he participat d'un col·loqui on una bona historiadora de l'art juntament amb tot un grup de recerca intueixen, a través de les obres d'art, la mirada interior de molts artistes, que és en el fons una experiència mística. Format com molts en el racionalisme universitari, em sobta positivament sentir parlar a acadèmics, no necessàriament creients, de místics i visionaris sense cap menyspreu.
Quarta: viureu. Nosaltres tendim a fer sinònims la resurrecció i la vida, però Jesús se'ns ha presentat com les dues coses: algun matís diferencial hi ha. Cinquena: la podríem titular la permanència: Jesús roman en el Pare i nosaltres romanem en Jesús. Avui es parla molt d'accions consolidades. Quina satisfacció dóna veure que una obra es consolida en el temps, que una persona troba el nord de la seva vida!
I sisena: “al qui m’estimi, l’estimaré”. Cal explicar-la. No és un “et dono perquè em donis” és que la dinàmica de l’amor provoca més amor encara. la correspondència d’amor amb Déu trinitari provoca més estimació. Però, alerta, la primera iniciativa mai no és nostra. Déu ha estat el primer d'estimar-nos i ens ha fet capaços d'amor. Per tant estimar és la millor resposta a la seva amor, com es deia antigament en femení potser perquè l'amor que més s’assembla a Déu és el de la mare.
En un esmorzar vaig deixar la capseta a un company africà, catòlic. Espontàniament es va aixecar i invitava que cadascú tragués una targeta de la capsa. Era la manera de dir cada promesa és per a tu.

Com diu el salm: “La vostra promesa fa llum als meus passos/ és la claror que em guarda el camí”

domingo, 14 de mayo de 2017

Serenor

Homilia diumenge V de Pasqua

“Que els vostres cors s’asserenin”, “que no es torbi el vostre cor”, són expressions de Jesús, que en moments difícils ahir i avui ens donen confiança. Però la serenor és també activa.  Sant Pere diu “estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.” Santa Teresa de Jesús deia, “si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor”.
Què és la serenor? El primer sentit de la paraula s’aplica al cel: un cel serè és un cel clar, net, blavíssim, lliure de núvols i de boira, com l’hem pogut veure aquests dies, alguns moments... Una inscripció que llegim en alguns antics rellotges de sol resa: “només marco les hores serenes”. “Aixeca els ulls de la terra i veuràs un cel serè”, canta Kairoi. Ja d’antic, la serenor, la tranquil·litat de l’ànim, és fruit de la saviesa. Confuci sis segles abans de Crist deia que “un home no s’emmiralla en l’aigua que corre, sinó en l’aigua tranquil·la, perquè només allò que en si és tranquil, pot donar tranquil·litat als altres”.  Jesús fa un pas més, fa de la serenor un fruit de la confiança en Déu i en Ell mateix, dieu: “confieu en Déu, confieu també en mi”. El que passa és que és fàcil dir “confio en Déu” a qui no veig i no em refio del germà que sí que veig. Era la situació dels deixebles, expressada ingènuament per Felip: “Senyor mostreu-nos el Pare i no ens cal res més”. Felip no sabia encara que Jesús és la transparència del Pare. No s’havia adonat que el qui entra en comunió amb Ell, no sols va cap a Déu, sinó que ja és en Déu.
Jesús ens precedeix, ens passa al davant, ell ens va a preparar un estatge, ell vol que visquem a casa seva. Quina “casa”? La casa a l’evangeli és la intimitat eterna amb Déu. Per això les nostres cases, les nostres llars,  han de ser reflex d’aquella Casa cap on caminem. Josep Maria Esquirol diu que la casa sempre és el símbol de la intimitat descansada. La casa és assentament, repòs, detenció. La casa com a centre fa el món no sigui caos ni total dispersió, fins i tot que la casa és la condició perquè hi hagi món. Per això hem de ser molt sensibles a aquells que han perdut la casa. Mossèn Manuel Tort escrivia: “benaurats els qui saben que és la llar, la casa benaurada dels seus pares.” El badaloní Francesc Costa, membra de la lleva del biberó, en les seves Notes d’un soldat explica emotivament el seu retorn a casa mesos després d’acabada la guerra : “Finalment havia assolit el meu gran i únic desig: A casa! Amb la pau i l’escalf de la família, valorat només quan es perd. Llavors però no podia imaginar que em quedaven més de quatre anys de “mili”. Més, per a mi, gràcies a Déu, aquell dia [el dia que havia pogut tornar a abraçar els seus pares i germà] s’acabava la guerra!.”
Els fets dels apòstols  recorden la primera crisi de concòrdia en la història de l’Església. Els apòstols, d’acord amb la comunitat, van intentar d’encaminar-la amb realisme i amb prudència, amb serenor... Aleshores la comunitat cristiana era integrada pels jueus de llengua hebrea residents a Palestina i pels jueus de parla grega residents fora de Palestina, que no sabien l’hebreu i tenien sinagogues particulars. L’element jueu era el més important i era natural que els auxiliars dels apòstols fossin hebreus. Però com que la comunitat creixia, les vídues dels grecs no eren prou ateses perquè els jueus atenien les seves pròpies vídues. Ja hi havia diaques que servien la comunitat, ara decideixen d’afegir-ne més de grecs. Que importants que són els ministeris dins de la comunitat. I que importants són i estan cridats a ser els nostres diaques! Els diaques són homes que han rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de mans del bisbe després d’un període d’intensa formació. Des del seu sacerdoci baptismal, la seva missió és la diakonia, el servei: col·laborar estretament amb el presbiteri diocesà: serveixen l'altar, proclamen l'evangeli, prediquen i ajuden els preveres en les funcions pròpies que els han estat encomanades. Poden administrar també els sagraments del baptisme i el matrimoni, distribuir la comunió, presidir els funerals i dur a terme els sagramentals, però també els diaques són en molts apostolats de frontera. La litúrgia, sempre ha d’anar unida al testimoni.

“Qui creu en mi també farà les obres que jo faig i fins en farà de més grans.” diu Jesús amb humilitat i saviesa. Els sants en el decurs dels segles en són la prova. Ahir van ser beatificats dos dels tres vidents de Fàtima. Francesc va pregar així: “Feu que seguim l’exemple dels beats Francisco i Jacinta i de tots els que es lliuren a l’anunci de l’Evangeli. Així recorrerem totes les rutes, serem pelegrins de tots els camins, enderrocarem tots els murs i superarem les fronteres, anant a les perifèries per revelar la justícia i la pau de Déu.” Fem-ho amb la serenor d’aquell que sap que tot és do.

jueves, 11 de mayo de 2017

La unió fa la força

Homilia en la festa de Sant Anastasi 2017
Sr. Arxiprest, preveres concelebrants, diaques, ministres
Pastor de l’Església Evangèlica Baptista de Badalona
Sra. Alcaldessa, regidors
Confrares i confraresses  de Sant Anastasi
Germanes i germans,
La unió fa la força. Novament el temple de Santa Maria s’omple per celebrar amb pau i alegria la festa de Sant Anastasi, màrtir i copatró de Badalona. Diuen que el nom d’Anastasi es deriva de l’hebreu Hannah que vol dir “compassió”, misericòrdia... Tot i aquesta arrel hebrea, Anastasi és una paraula grega que significa “fer aixecar” i que té alhora el simbolisme cristià de resurrecció. A la resurrecció de Crist els grecs l’anomenen Anastasin “el que ressuscita”, que esdevé tanmateix una bonica salutació pasqual: als països de l’Est d’Europa, els cristians en temps de pasqua se saluden així un diu: “Crist ha ressuscitat!” I l’altra respon: “Veritablement ha ressuscitat!” És una salutació molt popular que fins i tot substitueix el bon dia o el bona tarda: Jesús és la força que ens uneix. Anastasi és, doncs, una paraula que té un significat ple de referències pasquals. La festa de Sant Anastasi s’esdevé sempre en el temps litúrgic de la Pasqua de Resurrecció. Prop de la imatge del sant, “el sant xic”, crema el ciri pasqual. Els màrtirs creien fermament en la resurrecció, per això anaven serens al suplici, fins i tot hi anaven cantant... S’havien pres seriosament les paraules de Crist a l’evangeli: “no tingueu por dels qui maten el cos...” i això els enfortia. I han estat molts en el decurs de la història, una multitud que ningú podria comptar...  Sabem que avui continuen havent-hi màrtirs al món, més encara que els del primers segles del cristianisme. Aquesta Quaresma hem tingut el testimoni impressionant de l’Ajuda a l’Església que sofreix... El Papa Francesc ha dit que la força més gran de l’església avui es troba en les petites esglésies perseguides...
El papa emèrit Benet, que fa pocs dies va complir 90 anys, ha dit que la millor defensa de l’església és la litúrgia ben celebrada i el testimoni dels sants, és a dir, el martiri. De què ens servirien unes celebracions molt cuidades, si allò que celebrem no anés acompanyat del gest de donar la vida? La litúrgia esdevindria buida i inútil. Igualment un teixit social i associatiu tan viu i tan ric com el de Badalona, ha de remetre a un compromís ciutadà de totes les entitats amb els més necessitats. La unió fa la força.
La devoció de Sant Anastasi a la nostra ciutat que ens agermana amb la de Lleida està relacionada amb la família Pocurull.  Al segle XVII, el notari barceloní Josep Pocurull, establert a Lleida i amant de la historiografia local tenia dos germans canonges de la Seu de Barcelona, mossèn Pere i mossèn Andreu que era també rector d’aquesta parròquia i que va fer bastir un altar en honor del sant l’any 1635.
Enguany l’església evangèlica baptista de Badalona, celebra els 60 anys del seu temple del carrer Sagunt. Tampoc no ho han tingut fàcil els nostres germans evangèlics. Ells també han conegut la presó i el martiri. Quan es va inaugurar el temple del carrer Sagunt, va caldre un subterfugi, altrament no els haurien donat permís. La mateixa església catòlica durant anys ha estat molt contrària als evangèlics. Crec que cal demanar-ne perdó i una manera de fer-ho és continuar en la línia d’obrir els nostres cors i els nostres temples als germans d’altres religions, fins i tot d’altres tradicions religioses. Del 13 al 16 de juny, aquí mateix a la parròquia tindrem una setmana bíblica amb exposició i conferències. Ens alegra molt de comptar avui amb la presència del pastor baptista José Antonio Cuenca. El 31 d'octubre de 2017 se celebraran 500 anys des que Martí Luter va clavar les seves 95 tesis contra la venda d'indulgències a la porta de l'església de Wittenberg (Alemanya), origen de la reforma protestant i de diverses esglésies amb milions de fidels. Avui som també en temps de reformes a l’església i a la societat.
En el moment de l’ofertori entraran a l’església els gegants Maria i Anastasi i dansaran davant de l’altar. Joan Maragall cantava així les seves nobles figures: “ells passen alts i serens,/balançant-se tot fent via/entre florida alegria.../i els aires en resten plens”
Els gegants tenen un simbolisme variat. Permeteu-me que avui subratlli el de representar la força col·lectiva i que reiteri el missatge d’enguany: la unió fa la força. L’eucaristia és la força que ens uneix entre nosaltres i també amb totes les dones i els homes del món que busquen enfortir les seves conviccions i també amb tots aquells que ens han precedit.
Als cristians evangèlics i catòlics ens plau cantar aquell coral de Bach: “Vos sou Senyor ma fortalesa/ma roca viva sou Senyor/en vos descansa ma feblesa/ que sou el Crist mon salvador./Retut d'angoixa us he cridat,/i vós, clement, m'heu escoltat.


domingo, 7 de mayo de 2017

El pastor bo


Diumenge 4rt de Pasqua A (7 de maig de 2017)

Al final d’un sopar, un actor teatral conegut, entretenia els convidats declamant textos de Shakespeare. Després es va oferir a que li demanessin alguna peça extra. Un sacerdot li va preguntar tímidament si coneixia el salm 22, el del bon Pastor –el que avui hem proclamat. L’actor va respondre: “Sí que el conec i estic disposat a recitar-lo amb una condició: que després el reciti vostè.” El capellà es va sentir una mica incòmode, però va accedir. L’actor el va recitar i va provocar l’aplaudiment de tots els convidats. Va arribar els torn del mossèn. Es va aixecar i després d’un moment de silenci, tancant els ulls, va recitar a poc a poc les mateixes paraules del Salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res/em fa descansar en prats deliciosos...” Aquesta vegada quan va acabar, no hi van haver aplaudiments, només un pregon silenci i algunes llàgrimes als ulls. L’actor es va mantenir en silenci uns instants, després es va alçar i va dir: “senyores i senyors, espero que s’hagin adonat d’això que ha passat aquesta nit: jo coneixia el Salm, però aquest home coneix el Pastor.” (http://webcatolicodejavier.org). Recordo que en una ocasió, en l’enterrament d’un amic prevere, el salm va llegir-lo un locutor a qui aquell sacerdot havia acompanyat molts anys. No va poder acabar-lo: es va posar a plorar. Era l’agraïment envers aquell que, en nom de Jesús, havia estat molts anys el seu pastor.
Jesús anuncia i denuncia. Anuncia: “jo sóc la porta”, la porta que assenyala el legítim entrar i sortir. És l’accés a la llibertat positiva, la línia de trobada amb el familiar i amb l’amic, el criteri de rectitud. I Jesús també denuncia. Denuncia els guies espirituals que abusen del poder. Desemmascara alguns dirigents religiosos del seu temps: aquells pastors d’Israel, que en comptes de portar les ovelles a pasturar en prades lliures, les havien sacrificades en ares dels preceptes. En temps de Jesús, una de les portes del Temple era l’Ovellera, per allí entraven les ovelles destinades als sacrificis (Rius Camps). Jesús és una altra Porta: només Ell qui es lliurarà al sacrifici per a tots.
A l’evangeli que hem proclamat la imatge inicial del bon pastor dóna pas a la de la veu amiga de Crist que entra en sintonia amb cada un dels seus deixebles o seguidors. I podríem dir “jo no sento cap veu...” És que aquesta veu té moltes mediacions, Déu ens parla diàriament de moltes maneres, de les persones, dels esdeveniments, també per mitjà de les adversitats... només cal que estiguem disposats a escoltar-lo...
Avui és la jornada mundial de pregària per les vocacions. Unim-nos-hi en aquesta eucaristia. Deia fa poc el bisbe Sebastià Taltavull, parlant en concret de les vocacions al ministeri ordenat, que ja fa temps que preguem per aquesta causa i que no surten vocacions. I afegia: “potser no sorgeixen aquí però sí que sabem que les vocacions creixen en d’altres indrets del món.” En un món tan interconnectat com el nostre, les nostres pregàries d’ací, donen fruit allà.  Recordem les paraules de Pere: “la promesa és per a vosaltres i per als vostres fills, però també per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.”

En el dia de la mare, preguem per totes elles. Per les que ho són, per les que estan cridades a ser-ho, per les que no ho han pogut ser-ho, per les mares solteres, per les que han perdut un fill, per les qui el busquen, i encara per les que han de fer de mare d’acollida o d’adopció..Maria, que presideix aquest altar amb les mans obertes, és un referent lluminós per a totes elles.