domingo, 30 de abril de 2017

Seny i rauxa


Homilia diumenge 3 de Pasqua

Al salm responsorial hem lloat al Senyor que ens dóna seny. Què n'és d'important el seny, el sentit comú, la justa mesura, el bon criteri! I quants mals es deriven dels comportaments desassenyats...! Antigament a les campanes se'ls donava el nom de “seny”, el seny de les hores, perquè assenyalaven el moment oportú. Avui a la trobada de campaners de Catalunya a Òs de Balaguer, potser ho recordaran... Fa 172 anys Jaume Balmes va escriure un llibre que es va estendre arreu i que es deia El criterio: és el criteri que es deriva del seny per poder accedir a les veritats objectives.  I el papa del seu temps, Lleó XIII, a qui Balmes va conèixer personalment, tenia El criterio com a llibre de capçalera...
Al costat oposat del seny hi a la rauxa, l'arravatament, l'exaltació, l’impuls, de vegades el rampell. És molt humà tenir rampells.. Els apòstols, alguns més que d’altres, eren rampelluts, impulsius... De vegades a l’evangeli un rampell té un efecte positiu com quan Pere diu: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.” D'altres vegades el rampell té unes conseqüències negatives com quan Pere a l'hort de les oliveres talla l'orella del criat del summe Sacerdot... Cleofàs i l’altre deixeble, potser Pere, potser cada un de nosaltres, tenen el rampell de deixar-ho córrer tot i d’entornar-se’n al seu petit Emmaús de cada dia... I Jesús ressuscitat fa que retornin al seny. És a dir fa que no renunciïn a la seva responsabilitat que és donar raó de la seva esperança.  Que passin de la decepció a l'entusiasme, d’un cor trist a un cor abrusat de joia, de la deserció a la reincorporació al grup. I això ho aconsegueix tot caminant al seu costat, acompanyant-los, explicant-los el sentit de l’Escriptura. És a dir posant l’Escriptura en el seu context vital i fent-los veure que tot allò que van escriure la llei i els profetes sobre Jesús té una repercussió important en les seves vides. Un sacerdot ancià i savi, mossèn Pere Campà, em deia que avui no s'estudia la Bíblia, quan gairebé n'hi hauria prou estudiant la Bíblia, perquè si l'estudiéssim bé aprendríem filosofia, història, poesia, art, llengües, en definitiva, aprendríem la saviesa del cor. La bíblia la llegim personalment i la llegim també en comunitat. Hauríem de llegir-la sempre cercant la saviesa del cor. Ben aviat tindrem aquí a la parròquia una exposició que porta per títol “Bíblia i Reforma, amb motiu del 500 aniversari de la Reforma de Luter.” Es proposarà també la lectura de la bíblia com a llibre clau de la cultura d’Occident.
Diu l’evangeli que el van reconèixer quan partí el pa. Cada vegada que celebrem l'eucaristia partim el pa per repartir i repartim per compartir. El bisbe Sebastià Taltavull ens explicava una anècdota: en una ocasió en una eucaristia que va presidir a la catedral de Menorca, amb vàries llengües, hi va assistir un belga agnòstic. El bisbe tenia el costum de sortir a la porta a acomiadar la gent. Aquell belga li va preguntar: “feu a cada eucaristia aquest gest?.” “Sí  -li va respondre el bisbe- a cada eucaristia.” “Doncs aquesta és la solució del problema del món: repartir cultura, amistat,  béns”, va dir el belga.


Diu l’evangelista que Jesús ressuscitat va desaparèixer dels seus ulls. El Papa Francesc a Egipte ha assegurat amb força que "el Ressuscitat desapareix de la nostra vista per ensenyar-nos que no podem retenir Jesús en la seva visibilitat històrica". En aquest context, ha subratllat que l'Església ha de saber i creure que Ell està viu en ella i que la vivifica amb l'Eucaristia, amb l'Escriptura i amb els sagraments. Hi ha persones que diuen “jo crec en Jesús, però no en l’Església”.  No han descobert que el rostre de Jesús es fa present en l’Església.
El bisbe de Roma ha invitat tots els creients a "tornar a la seva vida quotidiana, a la vida familiar, a la feina o al propi país com els deixebles d'Emmaús van tornar Jerusalem", i els ha animat a fer-ho "sense tenir por d'obrir el seu cor a la llum del Ressuscitat, permetent que ell transformi les seves incerteses en força positiva".

Amics: que avui sapiguem descobrir-lo vivent, quan tornem a partir el pa i que això ens doni seny per complir amb la justa mesura la nostra missió i, sempre que calgui una rauxa positiva per estimar sense mesura.

sábado, 22 de abril de 2017

Homilia diumenge de Pasqüetes

Sant Tomàs és un dels apòstols més populars. Encara en la nostra parla ens han restat dues frases que 
s’hi refereixen directament:
“Jo com Sant Tomàs, si no ho veig, no m’ho crec”. Fa referència a la comprovació fefaent: voler tenir les dades de l’experiència directa... Però s’ignora que aquesta frase cal situar-la en el seu context. Tomàs, l’anomenat “el bessó” ja havia mostrat la seva perplexitat quan li havia dit a Jesús: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?  (Jn 14, 5) O quan es temia que Jesús fos apedregat, va dir generosament: “Anem també nosaltres a morir amb ell” (Jn 11, 6). Tomàs lluitava, es debatia entre la fe i la incredulitat. I això el fa molt humà i molt proper i dubtar és humà... però viure instal·lats en el dubte és inhumà. El dubte, purifica la fe, la fa més autèntica, però de fe sempre cal demanar-ne més: Senyor, doneu-nos més fe! I allí on la fe es posa a prova és en el cas d’una malaltia greu, o de la mort d’un ésser volgut. La carta de Sant Pere ens parla de fe provada. Un col·laborador del despatx, Mn. Lluís Nadal, diaca permanent, em deia: “quan ve una parella a preparar-se pel matrimoni o pel baptisme del seu fill, de seguida noto que si són madurs és que han passat alguna prova, accident, malaltia, mort molt propera.. tot allò que considerem i que sovint és una desgràcia, també contribueix a purificar la fe.
L’altre expressió tomasiana encara viva és “posar el dit a la nafra”. L’usem habitualment quan algú encerta en una qüestió o toca un punt clau. Cal no oblidar que és Jesús mateix el que demana ser tocat. Tomàs no ho fa per pròpia iniciativa sinó responent a una invitació del seu Mestre.
Les nafres per definició no s’han de tocar, cal anar amb molta cura... Jesús li està mostrant a Tomàs que el crucificat i el ressuscitat són el mateix. I aquest tocar és fa palès enmig de la comunitat reunida. La professió de fe de Tomàs és personal i alhora comunitària: “Senyor meu, i Déu meu!” Com avui nosaltres mateixos renovarem la nostra fe.
La tradició, avalada amb alguna troballa documental, diu que Tomàs va evangelitzar l’Índia i que va arribar fins i tot a Xina. Vet aquí dos subcontinents molt poblats: la Índia amb mil dos-cents milions d’habitants i la Xina amb mil tres-cents, constitueixen més d’un terç de la població mundial. Probablement molts de vosaltres mai no anireu a la Índia ni a Xina, però com afavorir el trobament amb els indis i els xinesos que viuen i treballen entre nosaltres en una societat verament inclusiva?
L’Helena Kowalska era una noia polonesa de família humil. Volia ser religiosa però el seus pares la van dissuadir, fins al punt que l’Helena va considerar que aquella no era la voluntat de Déu.  Va decidir portar una vida molt allunyada de la fe, però això li comportava molta tristesa. Un dia, essent al ball amb la seva germana Josefina, va tenir una experiència de Déu que li va canviar la vida. Mentre tots es distreien, ella patia. Tot ballant va veure Jesús crucificat que li retreia: “Helena, filla meva, fins quan em faràs patir, fins quan m’enganyaràs...” I ella va sortir del ball i se’n va anar al la catedral de Sant Estanislau, i després de pregar profundament, va comprendre que havia de ser religiosa, passés el que passés. Però era tan pobra que no tenia recursos per entrar a cap convent. Finalment es va adreçar a la Casa Mare de la Congregació de Nostra Dona de la Misericòrdia i finalment fou atesa i després d’un any d’estalviar hi va poder ingressar. Era el 2 d’agost de 1925.
Per una inspiració, Helena va encarregar a un pintor que pintés un quadre de Jesús mostrant el seu costat traspassat, aquell mateix costat on va ficar la mà Tomàs. Un cor del qual hi surten dos raigs de llum un blau ( l’aigua, el baptisme) i l’altra vermell (el vi, la sang) i va convidar a tots els que hi preguéssim a confiar en la misericòrdia i la providència divines.
Helena va morir molt jove, als 33 anys, però l’advocació a la Divina Misericòrdia que celebrem el dia d’avui, s’ha estès arreu del món. Nosaltres, també avui, ens hi atansarem confiadament, tot demanant-li al Senyor més fe.


domingo, 16 de abril de 2017

Homilia diumenge de Pasqua 2017


He rebut una felicitació de Pasqua que diu: Crist és, en tot, la nostra vida. La seva divinitat és vida, la seva eternitat és vida, la seva carn és vida, la seva Passió és vida. Així ho va dir Jeremies: “Viurem a la seva ombra” (Lm 4,20). L’ombra de les seves ales és l’ombra de la seva Creu, l’ombra de la seva Passió. La seva mort és vida, la seva ferida és vida, la seva sang és vida, la seva sepultura és vida, la seva resurrecció és vida... Ell és blat i va ser mòlt en el seu cos, i va morir per donar molt de fruit en nosaltres. La seva mort és el fruit de la vida. Així doncs, “tot el que ha estat fet en Ell, és vida” (Jn 1,3s). (Sant Ambròs de Milà, In Ps. 36, 36s). Celebrem doncs, la vida. El Papa emèrit Benet XVI -que ha fet 90 anys- deia que a Jesús el van matar però que no li van arrabassar la vida perquè Ell és la font de la vida.
Aquesta quaresma, un grup d’amics, voluntaris la Catedral i de Sant Jeroni de la Murtra, vam visitar el Monestir de Sant Benet de Montserrat. Les monges, sempre acollidores, ens van dir una cosa molt bonica, que ens havíem retrobat –feia uns mesos elles també ens havien visitat- i que “trobada” equival a Pasqua. Així que, encara que fóssim en temps de quaresma, estàvem celebrant la pasqua.  Quan passats uns dies el  dominic fra Jean Jacques Pérennés va rebre el sisè Memorial Cassià Just que atorga la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat per al foment de la trobada entre les tradicions cristiana i islàmica, ens va dir: “sempre prefereixo la paraula trobada abans que la paraula diàleg. Aquesta última es dilueix amb freqüència en un mar de paraules i les paraules poden ser enganyoses. Al contrari, la trobada sempre es refereix a una comunió d’intel·ligències, a una comunió dels cors i no de les paraules”.
I que són les aparicions pasquals si no trobades de Jesús: amb la seva Mare, amb Maria Magdalena, amb els d’Emaús, amb els apòstols...?  Els dos apòstols Pere i Joan van al sepulcre. Sempre impressiona un sepulcre. Joan s’espera que entri Pere. Pere entra i veu. Joan entra, veu i creu. De la fe de Pere no en parla, perquè l’acte de fe és molt personal. En el respecte a la manera de creure cadascú es fonamenta la llibertat religiosa... Anit en la vetlla pasqual hi havia persones que considerava agnòstiques i van voler celebrar la Pasqua... Em va emocionar.
Tan de bo que en aquests cinquanta dies tinguéssim molts trobaments i retrobaments, mirats amb ulls de fe, cada un pot ser una pasqua.
Sobretot Pasqua és l’experiència que Crist continuava vivint que continua vivint enmig nostre. Fa unes setmanes ens van visitar aquí a Santa Maria els amics de la Teresa Català. La Teresa era una dona creient, compromesa, que havia posat en marxa Oxfam Intermón a Badalona. Va viure una llarga malaltia i la va saber afrontar exemplarment fins a la seva mort als 42 anys. Tenia un braç estès a Jesús i un altre als germans... Va procurar fer feliços a tots els que tenia al voltant. Va deixar com volia que fos el seu enterrament: sense flors i demanant que qui volgués fer una ofrena, la fes a Proactiva Open Arms una organització no governamental de la nostra ciutat, la principal missió de la qual és rescatar del mar els refugiats que arriben a Europa, fugint de conflictes bèl·lics, persecució i pobresa. Amb els donatius van poder fer dues embarcacions i una d’elles porta el nom de la Teresa...Encara érem a Quaresma i ja vam començar a assaborir la Pasqua. Escoltar històries de vida com aquella ens va ajudar a enfortir els nostres lligams.
Recordo una dona del poble, anciana, senzilla, molt alta –li deien la Margarida llarga- que deia que el que més li agradava del món era el sol i les flors. Realment són dues coses mol belles. Avui és un dia de sol i de flors, avui és Pasqua florida.  Pasqua i primavera esclaten a l’hora i la sàvia intuïció popular omple de flors les esglésies... O el preu de les flors esdevé servei generós i solidari.

Que tingueu una bona Pasqua.

sábado, 15 de abril de 2017

La gran resposta del Pare

Vetlla Pasqual 2017
“Realment el Senyor ha ressuscitat!”. Aquesta és una de les confessions més primitives de la comunitat cristiana, és la que els constitueix comunitat Pasqua ha canviat la situació dels homes  i dones respecte a Déu. Després del Divendres Sant els deixebles es dispersaren esporuguits, covards, però per Pasqua es tornen a congregar perquè el seu cor va comprendre tres coses:
En primer lloc que la resurrecció de Jesús és la gran resposta de Déu Pare al silenci de la creu. Molts s’han preguntat en el decurs de la història: “Com és que Déu calla davant de la mort del seu Fill? Com és que no va intervenir?” Els ateus diuen: “Déu calla perquè no existeix: estem sols.” Els deistes -és a dir els que accepten Déu racionalment, i no creuen en la Providència diuen- “Déu calla perquè no intervé en la història dels homes, ens l’hem de fer nosaltres aquesta història.” Els creients diem senzillament: “A la creu Déu calla perquè plora” (Cf. J.M. Esquirol).  Sí, la resurrecció és la gran resposta de Déu Pare a la Passió i a la mort de Jesús i a les nostres passions i morts. Per això és llum que brilla en la foscor. Per això el ciri i les candeles...
Els apòstols van comprendre també que la resurrecció és una gran experiència de perdó. Jesús ressuscitat, per mitjà de les dones, els diu “No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran”. Galilea era el marc on s’havia forjat l’amistat de Jesús amb els apòstols. Era a Galilea on havia conviscut amb els deixebles llargues hores, conversant, trametent-los allò que els havia de dir. Eren moments de goig, d’alegria, de projectes de viure agermanats, de viure feliços, estimant-se de debò, en contacte amb la natura (Cf. A. Rubio) 
Celebrar la Pasqua és apostar per la vida i creure que Déu que ens estima és més gran que la mort. (cf. M.A.Alsina)
Avui és la nit de refermar la vocació baptismal. Tot i que entre nosaltres, majoritàriament, el baptisme continua essent d’infants, cada vegada hi ha més adults que demanen ser batejats. Ens diuen els que acompanyen els catecúmens que fa uns quinze anys, molts es batejaven per casar-se, ara les demandes són diverses: una experiència interior que demana resposta, la recerca del sentit profund de la vida, un sofriment que els ha fet relativitzar i descobrir el que és realment important, un testimoni que els ha interpel·lat... Ens trobem en un moment de fam de sentit i d’esperança i alguns que pensaven que la fe era una cosa depassada, tot d’una s’adonen que la trobada amb Jesucrist els omple de pau i alegria.
Aquest és el testimoni de l’Abrahim Paya, de 40 anys i originari de Ghana. L’any passat a la Vigília Pasqual va rebre els sagraments de la iniciació cristiana. L’Abrahim procedeix d’una família catòlica no practicant. Viu a Guissona, sentia la crida de Déu i el fet d’haver estat educat en una escola cristiana va ajudar en el seu procés de fe. En arribar a Guissona uns companya africans el van ajudar a dar el pas. “No podia seguir sense la llum del Senyor”. Aquesta llum la va rebre la Vigília Pasqual que va viure amb emoció i amb molta intensitat. És impossible poder manifestar allò que com adult sents quan has donat un pas així. La comunitat em va rebre amb molt d’afecte, fins al punt que vaig veure persones tan emocionades que ploraven.
És una bona notícia que prop de tres-cents adults a Catalunya i a les Balears rebin els sagraments de la iniciació cristiana en aquesta Vetlla Pasqual. (Cf. R.M.Jané)
Avui és la renovació de les nostres promeses baptismals. Renovem-les de tot cor, fixant-nos en el que diem i sobretot, mirant de viure-ho personalment i comunitària.

Que tingueu una bona Pasqua.

viernes, 14 de abril de 2017

Divendres Sant 2017

D
Homilia
Aquest matí hem celebrat el tradicional Via Crucis a Roca i Pi. Estava molt ben preparat per les Germanes Dominiques: cada estació anava acompanyada d’una actualització, de la Passió del món... Però el sol pas pel passadís de la Residència on hi ha tants ancians en cadira de rodes, alguns amb oxigen, d’altres absents... ja és tot una meditació de Divendres Sant. Alguns hi teniu persones estimades que aneu a visitar... Fa impressió.
Un es pregunta el per què de l’ancianitat, de la malaltia, del deteriorament físic i psíquic. És el nostre futur. El de molts...
La paraula “Passió” expressa passivitat. Hem escoltat com Jesús es mostra pacient durant tota la seva Passió. No es defensa, no reacciona aïradament. Però alhora es mostra valent, ferm, decidit, respon amb justesa, parla amb paraules plenes de saviesa. Maria també es manté ferma enmig del dolor, Maria Magdalena, les dones, Joan, romanen a prop de la Creu... Per difícils que siguin els moments que ens toqui viure: mort d’una persona estimada, malaltia greu d’un ésser volgut, nit fosca, desconcert, perplexitat... No oblidem que sempre podem tenir besllums de resurrecció.
Acaba de sortir un llibre magnífic que explica la història, la iconografia i la restauració de la Pietat Desplà que es mostra a la Catedral de Barcelona. Hi ha 51 espècies botàniques diferents i 21 espècies diferents d’animals, entre elles unes papallones que són preludi de la resurrecció.
A la Passió segons Sant Mateu de J.S. Bach, es va seguint fidelment el relat evangèlic, però alhora hi ha corals magnífics com un que és lletra original de Sant Bernat de Claravall, amb lletra catalana: Joan Maragall (1860-1911), música: Hans L. Hassler  (1564-1612) i harmonització de Bach                                                que diu:
 O, testa lacerada/  del bon Jesús, Déu meu!/   O, testa circumdada/    d’espines i menyspreu!/ O, testa abans cenyida/ de glòria resplendent,/    avui tan escarnida,/ jo et faig acatament!//  O, rostre nobilíssim/  que el món féu estremir!/  O, rostre amorosíssim/  com et muda el sofrir!/    O, faç esgrogueïda!/  Qui dels teus ulls l'esclat,/ la llum, que és tota vida,/  apaga amb crueltat?
Amics, contemplem la creu de Jesús.  El poble cristià ha intuït que aquesta mirada de Crist mort és guaridora i pacificadora. Per això sol pregar tantes vegades al peu de la creu.  Jesús havia dit: Quan seré enlairat sobre la terra atrauré tothom cap a mi. Sota un cel ennuvolat es dreça aquest instrument de suplici. La mirada de Crist mort és serena, pacificadora. El sofriment de l’agonia ha desaparegut i ha deixat pas a una gran serenor.

De tot cor donar la vida/el més gran que podem fer/estimar-nos sense mida/fins per aquell que ens vol desfer.                                            

jueves, 13 de abril de 2017

Homilia Dijous Sant 2017

Avui dins de la litúrgia a moltes parròquies i centres de culte es commemora un gest molt significatiu de Jesús abans del Sant Sopar: els mossens, seguint l’exemple del Mestre, rentem els peus a un grup de persones que representen els apòstols. El P. Eduardo Sanz, carmelita, explica que per entendre aquest gest no hem de pensar en els nostres carrers asfaltats i amb clavegueres. En temps de Jesús en els estrets carrers de terra s’hi tiraven restes orgàniques i el menjar dels animals. A més, poques persones usaven calçat i els que el portaven es limitaven a unes simples sandàlies. Rentar-se els peus en entrar a casa era, doncs, un ritual obligat i necessari. En les famílies riques, ho feien els esclaus. En les famílies pobres, la mare, l’esposa o les filles. Per als jueus era una cosa tan humiliant que un rabí podia demanar qualsevol servei als seus deixebles, excepte aquest de rentar els peus”  Jesús, voluntàriament, es va posar en el lloc dels esclaus i de les dones. Va indicar dues coses: que venia a servir i que no admetia que unes persones siguin considerades inferiors a les altres.
Rentar els peus és un preludi de la Pasqua i la clau per comprendre tota la vida de Jesús, que s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort en creu (Filips 2, 8)
Aquest any, tinc l’honor de rentar els peus a uns pelegrins de Badalona que acaben de tornar de Santiago de Compostel.la. Ja havien fet aquest pelegrinatge el 2004 i enguany han decidit repetir-lo. L’experiència els va unir tant, que no han deixat de trobar-se en aquests tretze anys. Que important és el pelegrinatge! A la primera lectura hem escoltat del llibre de l’Èxode, es convida a tenir el dia de Pasqua com un memòria i a celebrar-lo amb un pelegrinatge. Els més grans penseu: “jo ja no tinc edat per fer cap pelegrinatge.” Però hi ha un pelegrinatge interior, que tots el podem fer i és anar repassant la pròpia vida i la dels altres amb una mirada de fe. Recordar, és tornar a passar pel cor.
I altres “apòstols” són els beneficiaris d’un centre d’integració laboral del carrer de Sant Isidre... Aquest gest de rentar els peus  emociona molt pel seu significat: ens indica que ens hem de posar als peus dels altres, de tenir-ne cura, de servir-los...Cadascú ha d’entendre en què es concreta en la seva vida això de rentar els peus i de treballar per la igualtat.
La gent es pensava que a Jesús li arrabassaven la vida, però era ell que la donava voluntàriament “Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, aquesta és la meva sang vessada per vosaltres...”. Que n’és d’important fer les coses voluntàriament!  Algú ha dit que l’Església és un gran voluntariat. Nosaltres aquí a Badalona en tenim un gran signe en les persones que cada any voluntàriament preparen la Processó del Silenci i altres actes. Enguany fa trenta anys de la recuperació d’aquesta Processó del Dijous Sant, l’acte d’Església al centre de Badalona que més persones mobilitza. La Processó s’havia deixat de fer perquè als anys setantes, en un context molt diferent a l’actual,  no es valoraven tant aquests tipus d’actes de pietat i fins i tot els qui portaven els passos se’ls donava una retribució. Avui la Processó del Silenci és un gran voluntariat: tothom hi participa generosament. Com en tants d’altres serveis de l’Església... Que sigui un signe del que ha de ser la nostra vida: posar-nos voluntàriament al servei dels altres.
Tant el rentament dels peus com l’eucaristia, Jesús demana que els apòstols els facin “en memòria seva”, recordant i actualitzant allò que ell va fer. El rentament de peus i l’eucaristia són tots dos record i memòria. Mirada al passat i actualització de present. Tots dos casos manifesten l’amor fins a l’extrem que hauria de ser el distintiu de tots els ministres de l’Església. El nou document per a la formació dels futurs preveres diu que “el prevere, membre del Poble Sant de Déu, està cridat a cultivar el seu dinamisme missioner, exercitant amb humilitat el deure pastoral de guia autoritzat, mestre de la Paraula i ministre dels sagraments vivint una fecunda paternitat espiritual” (Ratio, 33). I els futurs preveres han de ser educats de manera que no caiguin en el “clericalisme” ni cedeixin a la temptació d’orientar la seva pròpia vida cap a la recerca de l’aplaudiment popular...” (Ratio, 33). Abans d’ahir, a la missa crismal de la Catedral, el P. Víctor Xavier Macua, salesià, que celebrava els cinquanta anys de sacerdoci, demanava perdó públicament per les “dèries i intransigències” dels sacerdots. Està molt ben formulat... Que bonic és poder-nos dir les coses des de la caritat, fidels i preveres, la necessària correcció fraterna. Que bonic també és créixer i formar-nos conjuntament. El directori per al ministeri pastoral dels bisbes, n. 23, els indica que “per la formació dels candidats al presbiterat podran instituir el seminari metropolità, tant el major com el menor, o bé una casa de formació per a les vocacions adultes o per la formació de diaques permanents o de laics compromesos en l’animació pastoral”. Aquest és un signe del nostre temps: formació permanent i conjunta de preveres, diaques i laics compromesos.
L’Eucaristia: misteri càlid. Misteri per arraulir-nos-hi  a  prop. En l’himne que cantarem al final direm: “El Verb-carn amb la paraula/ muda en carn el que era pa;/ sang de Crist el vi es torna./ Si els sentits no entenen res,/n’hi ha prou amb la fe sola/ perquè el cor n’estigui cert.



domingo, 9 de abril de 2017

Cobdícia i traïció

Diumenge de Rams 2017

A la porta de l'església

Heu vingut a beneir palmes i palmons i rams d’olivera. Petits i grans. Pares, avis, padrins. Sigueu tots benvinguts. Us explico una història veritable. Hi havia un nen que es deia Domènec i que tenia molta traça a fer figures de plastilina. Va a estudiar Belles Arts i va arribar a ser un  bon artista. Un dia – d’això fa seixanta anys- estava decorant el baptisteri d’una església, (Betlem a la Rambla de Barcelona). Tot d’una, encara no se sap per què, va caure de la bastida i es va partir la columna: va quedar paraplègic. Va haver d’estar tres anys al llit . Poc a poc es va anar recuperant, va ser una gran lluita personal, però va tornar a dibuixar i a pintar i a esculpir i a fer mosaics i vitralls. Aquest artista –avui ja és molt vellet-  té més d’onze mil obres inventariades i uns 40.000 dibuixos. Una de les seves obres més conegudes és el Sant Benet que hi ha al peu de la porteria de Montserrat. Es diu Domènec Fita i va fer  el paviment del cancell d’entrada de la façana de la Passió. Sabeu què representa? Diumenge de Rams! La festa d’avui, Jesús entrant a Jerusalem, aclamat per les multituds, amb palmes i palmons i rams d’olivera... En Domènec pot entendre molt bé la Passió de Jesús perquè d’alguna manera la va viure en carn pròpia. Va ser com morir i retornar a la vida. Quan es va recuperar, va esculpir el crist jacent de la Catedral de Girona, molt expressiu, impressionant... Només podem entendre Jesús si aprenem a morir i a ressuscitar amb Ell. Conmorir i conresuscitar, com deia el P. Fontdevila. Això vol dir si entenem les renúncies (voluntàries) i els fracassos (involuntaris) com a petites morts. I els èxits, de vegades sorprenents, de la vida, com a resurreccions. Que el Senyor ens ajudi a superar les proves de la vida i a ser allò que estem cridats a ésser.

Homilia en la missa de Passió

Avui molts som sensibles al mal ús del diner. La corrupció d’uns quants, els judicis per corrupció presents a totes les xarxes socials, han tingut un doble efecte: d’una banda ens han convençut que cal ser transparents i que la justícia ha de fer la seva feina, però de l’altra és com si el cos social hagués emmalaltit: avui tot són suspicàcies, prevencions, auditories, verificacions... La corrupció d’uns quants ha marcat la vida de tots.
Jesús havia dit ben clarament: “no podeu ser servidors de Déu i del diner”. I va ser traït per diner. Judes que, com els altres apòstols havia rebut el do de la vocació i havia rebut l’encàrrec de ser tresorer del grup, segons Joan evangelista (12,6) ja s’apropiava del diner destinat als pobres. Ja traïa la seva missió. Recordem el que va passar al sopar de Betània. Quan Maria, la germana de Llàtzer perfumava Jesús, Judes es va exclamar: “Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres? I la reflexió de l’evangelista arran d’aquest comentari: “Això ho va dir, no perquè s’interessés pels pobres sinó perquè era un lladre i com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.” (Jn 12, 6) És dramàtic constatar que Judes va trair el Mestre, perquè probablement abans ja havia traït els pobres. I va vendre el seu Mestre, el seu referent, a preu d’esclau: trenta monedes de plata. Trenta monedes de plata era també la quantitat que va cobrar el profeta Zacaries per pasturar les ovelles portades a l’escorxador, en un passatge altament simbòlic. Probablement quan Mateu escrivia la Passió tenia ben present aquest passatge de l’Escriptura. Ho hem escoltat: Judes es penedeix i fins i tot llença les monedes al santuari, i els sacerdots, no les poden oferir –era diner impur- i les inverteixen per fer un cementiri de forasters, el camp de Sang (la sang de Jesús o la sang de Judes, no ho sabem) o camp del terrisser pel color roig de la terra.
Sobre Judes escriu el poeta:
“Duc una bossa amb les trenta monedes/totes tacades de sang innocent./Quan el sol ja s’enfonsa a ponent/l’argent em va cremant les mans fredes.”
La traïció de Judes fou gran i palesa, evident, però avui hi ha també tantes menes de traïcions, algunes tan subtils... Uns traeixen els seus principis, d’altres traeixen l’amistat (diuen que la traïció és el més oposat a l’amistat), d’altres traeixen la seva pròpia ocupació.
Mateu, l’autor d’aquesta Passió que hem proclamat, devia tenir ben present també la seva condició de recaptador d’impostos, d’home familiaritzat al diner i fins i tot al seu mal ús. I Jesús l’havia mirat amb misericòrdia i l’havia cridat. Mateu s’havia desenganxat del diner. I va invertir en la millor empresa, el Regne de Déu. Judes, dissortadament, no.
Sí. Avui som molt sensibles al mal ús del diner d’uns quants. Però la passió de Crist ens interpel·la. Faig bon ús dels diners? O procuro que el meu interès passi per damunt de tot? Sóc conscient del destí universal dels béns? Dono del que em sobra o aprenc a compartir? Tracto amb justícia els qui tinc confiats? Si sóc pare, educo els fills en aquests principis?
Estimats, la Passió de Crist, amb la conxorxa d’interessos humans que la va provocar, és dolorosament actual.
Celebrem que els just sofrent, ens redimeix, amb la certesa que el Senyor s’apiada també de les nostres traïcions.



jueves, 6 de abril de 2017

En el 31è aniversari de la nostra ordenació


En l’evangeli que hem proclamat, es veu ben clar que la visió del temps de la vida i de la mort de Jesús, és molt diferent de la que tenien els jueus. Per això a Jesús li deien endimoniat i fins i tot el volien apedregar. Els parla a un altre nivell, molt més profund. Els qui guarden les paraules que jo he dit no tastaran mai la mort, diu. No diu pas: “no moriran”, sinó no “tastaran la mort” i  què és tastar la mort? Humanament un fracàs, una malaltia greu, la mort d’una persona estimada, el final d’una etapa... podríem dir que són “tasts de mort”. Però en realitat no és així, perquè per un cristià ni el fracàs ni el dolor no són mai del tot experiències de mort, sinó que a la llum de la fe, són experiències de vida, experiències que ens ajuden a relativitzar, que ens fan madurar i créixer com a persones. Per al cristià no hi ha mals absoluts. La veu castellana ho ha dit amb saviesa: “no hay mal que por bien no venga”o “mal es sufrir pero sufrir mal es mayor mal”. Recordo un passatemps –potser algú hi heu jugat- que consistia a anar ennegrint una sèrie de caselles numerades. Sorprenentment en el centre començava a aparèixer una figura...
Em recordo molt d’aquelles paraules del bisbe Joan Carrera en la seva darrera homilia a la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, davant d’aquella comunitat aleshores molt anciana i malalta:“Tendim a pensar que ara és primavera i que avancem cap a l’hivern de la mort... Tenim la sensació que ara és de dia i que la vellesa és el capvespre que porta a la nit. No és veritat... tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs que ens provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa patir... tot això són signes d’un gran part, el part del cel nou i de la terra nova de Jesús ressuscitat”
En el recordatori de la primera missa que vaig celebrar a Calonge, el 20 d’abril de 1986, el rector, el recordat mossèn Pere Surribas i Garrober, hi va voler posar aquestes paraules de la Carta de Sant Pau a Timoteu: “Sigues assenyat en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelista, compleix bé el teu ministeri”. I les va glossar en la seva homilia: “precisament perquè aquestes paraules són sortides d’un cor d’un apòstol, nosaltres a la Santa Missa d’avui demanarem a Déu Nostre Senyor que el cor de mossèn Jaume sigui com el d’aquest apòstol. Perquè sigui assenyat en tot, perquè sàpiga suportar els sofriments, perquè obri com els evangelistes, perquè compleixi bé el seu ministeri.” Han passat 31 anys i encara em falta molt per viure aquest seny, aquesta capacitat de suportar els sofriments, d’obrir camí com els evangelistes, en definitiva de complir bé el meu ministeri. Però per això tinc la sort de comptar amb la pregària i el suport de tots vosaltres.
I continuava dient mossèn Pere: “passes al davant, al davant del poble cristià no únicament per guiar-lo, sinó també perquè li obris camí, però no el teu camí si no el de Crist. Perquè Ell és el Camí. I en aquesta teva obligació, en aquesta teva fidelitat, fes-ho amb fermesa, fes-ho amb enamorament, fes-ho realment avui i sempre. Que quan a les vesprades o potser a la matinada, cansat, reposis, puguis dir: “Senyor no són pas les mans que hi ha sortit durícies, ni hi ha durícies tampoc en el meu cor...” sinó que cada dia el tinguis més tendre com d’un infant i el tinguis net. I en aquesta netedat veuràs Déu no únicament en l’altre món, si no en aquest. I el veuràs en els ulls dels infants, i el veuràs en la il·lusió dels joves i el veuràs també en les arrugues de la gent gran i el veuràs en les càrregues que porten en el seu cor els que convivim en aquest món.” Ha estat ben bé així.
Un motiu d’emoció s’uneix a aquesta celebració. Els amics que l’any 2004 vam fer el camí de Santiago junts de Sarria a Lugo fins a Santiago -una experiència inoblidable- avui passats 13 anys reprenen aquest camí amb joia, amb entusiasme, amb més maduresa. Ultreia, endavant, és el crit dels pelegrins. Ultreia, endavant us diem també nosaltres avui, tot pelegrinant espiritualment al costat vostre. Que quan a la Catedral venereu el sepulcre de l’apòstol, quan abraceu la seva imatge tingueu molt present aquesta comunitat cristiana que avui uns envia.



domingo, 2 de abril de 2017

De vius i morts

Diumenge V de Quaresma

Recordo de petit haver sentit de l’àvia una conversa parlant d’una persona malalta: “només se salvarà si hi ha un miracle, i avui aquests miracles ja no passen.” Em va impressionar: com podia ser això? És que abans la gent era millor que ara, és que Déu actuava més que no pas ara, és que hi havia més miracles que ara? Anem a l’arrel: miracle vol dir cosa admirable, cosa digna d’admiració. Una guarició física o una resurrecció poden ser miracles, però hi ha d’altres coses que també són dignes d’admiració, per exemple que una persona sense papers, sense sostre, sense feina, trobi aquestes tres coses i pugui redreçar la seva vida.  O que una relació que s’havia trencat es refaci. Aquests miracles estan en la nostra mà i tots en podem haver estat testimonis.
En la manera d’entendre del món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que pensem que és viva i és morta i hi ha gent que creiem que és morta i és viva. Hi ha persones mortes en vida, morts vivents, persones que viuen aïllades, sense relacions ni projecte de vida, ni res, persones sense alegria, estan ben mortes... i hi ha també persones que ja han mort però que en canvi romanen ben vives perquè la seva obra, el seu exemple ha transcendit, o els seus seguidors porten encara la seva empremta. Això s’esdevé en els casos dels fundadors, dels sants... Dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble, es diu a l’Alcorà: “no digueu que són morts, perquè viuen” (Alcorà, 35, 22)
Llàtzer fou ressuscitat per Jesús, però humanament va tornar a morir. La seva resurrecció només és un signe, una anticipació de la resurrecció dels morts... El que passa és que Jesús no va diferència entre viure aquesta vida i viure després de la vida. La vida és vida ara i en el més enllà. I la mort és mort ara i en el més enllà. Jesús ha trencat totes les fronteres creades artificialment per la nostra ment (AYA, El arameo en sus labios, 65)
El que són admirables són els canvis que s’esdevenen en aquest passatge de l’evangeli. Per exemple Marta que passa d’una fe encara vaga en la resurrecció (“jo crec que ressuscitarà quan tots ressuscitin el darrer dia”) a la fe en una resurrecció concreta: Jo crec que vos sou el Messies, el Fill del Déu que havia de venir al món. D’una esperança més o menys difusa en el més enllà a un retorn immediat a la vida. Totes dues germanes diuen la mateixa frase: “Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no hauria mort”. És una frase que, implícitament, la podem dir tots nosaltres. Mirat en negatiu seria la convicció de l’ateu: si realment hi hagués Déu no hi hauria mort. Mirat en positiu és un acte de fe: el nostre Déu és un Déu de vius. Com sigui, la diuen les dues germanes, però així com en el cas de Marta va acompanyada després d’una catequesi de Jesús, en el cas de Maria aquesta catequesi no va caldre. Probablement perquè ella que havia rentat els peus a Jesús, els havia perfumats i ja havia experimentat el seu perdó magnificent.
“Treure la llosa” és la llosa que ells mateixos havien posat. Hi ha moltes lloses que posem als altres o bé que ens autoimposem.
Encara un altre signe admirable: la fe d’aquells jueus que havien vingut a casa van creure en ell. I avui? Diuen que avui al món un 51% creuen en Déu, un 18% no hi creuen i un 17% estan indecisos. Però una quarta part –creguin o no- diuen que no saben allò que s’esdevindrà després de la mort. No saber no vol dir no creure, simplement és no saber i pot ser una postura humil. Els saduceus creien en Déu però no creien en la resurrecció. Ara per al cristià la fe en Déu sí que implica la fe en la resurrecció. Perquè com hem vist, segons Jesús, ambdues dimensions estan estretament unides. Hi ha una resurrecció espiritual per tot aquell que cregui de veritat i una resurrecció corporal. L’abat de Montserrat, el P. Josep Maria Soler, deia en una entrevista que la seva fe era treballada. Que quan va morir el seu pare va pensar: “ara tot el que prediques de la resurrecció als altres, t’ho has de dir a tu mateix.”
Cada eucaristia és una trobada amb el Crist ressuscitat, vivent entre nosaltres. Renovem la nostra fe en ell.