sábado, 25 de febrero de 2017

Tinc por

Homilia diumenge VIII de durant l’any (26/02/2017)
Dilluns passat acompanyàvem en Joan. El seu pare havia mort, encara jove, després de patir un càncer que se’l va emportar amb poc temps.  Al final del respons, en Joan va adreçar-nos unes paraules. Emocionat pel record del pare, de cos present, però amb el ferm convenciment que en aquell moment havia de dir-nos a tots alguna cosa que ens fes reflexionar.  Ens va dir que, certament, el càncer és un mal que afecta a molts, però que hi ha un mal pitjor que afecta a tots que és la por. M’hi ha fet pensar l’evangeli d’avui, on Jesús reitera que no ens hem de neguitejar. Ja fa anys, el jesuïta i tractadista d’art contemporani Friedhelm Menneckes, va promoure que en el presbiteri poligonal de la seva parròquia de St Peter a Colònia, molts artistes, creients o no, exposessin les seves obres. La única condició era la que venia donada pel marc arquitectònic: les obres s’havien d’adequar a una estructura ternària, com un tríptic. Van exposar artistes contemporanis de renom. De manera sorprenent, les obres profanes, posades en un context religiós, se sacralitzaven. Una de les presentades fou la de l’artista conceptual alemanya Rosemarie Trockel (Schwele, 1952) que va escriure simplement en lletres negres sobre fons blanc en alemany una frase provocativa: ICH HABE ANGST  (tinc por). Aquesta frase va moure la protesta aïrada d’un feligrès: “jo vinc a l’església perquè tinc por tot l’any; hi busco consol i em trobo a l’altar major amb aquesta frase: tinc por”. La resposta del P. Menneckes fou: “Jesús a Getsemaní també en va tenir de por”. Déu es fa càrrec de les nostres pors i la veu del seu Fill, plasmada al mur com un grafit, ens continua parlant.
“Mireu com creixen els lliris del prat”, diu Jesús a l’Evangeli. I aquesta frase va esdevenir el lema episcopal del bisbe Joan Carrera. El Papa Francesc, a l’Encíclica Laudato Si afirma: “hi ha una actitud del cor, la del qui tot ho viu amb serena atenció, la de qui sap estar plenament present davant d’algú sense estar pensant en allò que ve després, que es lliura en cada moment com a do diví que ha de ser plenament viscut. Jesús ens ensenyava aquesta actitud quan ens convidava a mirar els lliris del camp i les aus del cel” (226).
Per què se’ns fa tan difícil de viure l’instant present? Vivim de records o de projectes, però ens costa saber valorar el moment que Déu ens regala. Diríem que avui el temps és la major riquesa. La frase “no tinc temps” sovint és als nostres llavis. Sentim que la vida se’ns escapa, que com més grans ens fem més de pressa sembla que passi tot. Som captaires de temps. El Dr. Marañón deia “drapaires del temps”. Si ens sabéssim aturar i auscultar el nostre moment, fruiríem de l’instant present. L’escriptor i periodista Josep Maria Puigjaner amb paraules amarades de bellesa, reivindicava la solitud i el silenci, la trobada amb els altres, l’engatjament com a constitutiu irrenunciable de la persona, l’atansament a allò que ens depassa, la identificació amb la natura, la paraula poètica i profètica. Escrivia “quan hàgim aconseguit fer aquest temps lliure, diguem rosa i clavellina, o rosella o nard. Creieu-me: digueu vocalitzant com qui els està aprenent, els noms del desmai, de l’om i del plàtan (...) i del xiprer i la magnòlia. No us contingueu: llanceu-vos a pronunciar sense fre el nom de totes les plantes i les flors que us passin pel vostre instint de bellesa. Digueu-los en veu baixa, baixeta, que no us senti ningú, o només la persona que estimeu, i després, de seguida, mireu la clavellina o la magnòlia o el xiprer. Però mireu-los lentament, amb calma de rellotge de paret. Veureu quina flaire us estremeix, quin goig de tarda de festa es va arrecerant en els racons de més endintre. I sentireu com us eleveu cap enlaire, molt amunt, allà on gairebé mai recordeu haver arribat fins ara”.

L’eucaristia és un etern present: “Això és el meu cos, aquesta és la meva sang.” Que avui quan alcem el pa i el calze repetim interiorment com el salmista: “Reposa només en Déu, ànima meva/ d’ell em ve tota l’esperança”

domingo, 19 de febrero de 2017

Bessons de Déu



Homilia Diumenge 7è de durant l’any (19/02/17)

Potser una de les coses que més ens distingeixen als cristians d’altres és que som un poble de perdó i no de venjança. Això ve de lluny, ho hem escoltat a la primera lectura: “no et vengis, ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble”. Ara també hi ha hagut textos que han alimentat l’esperit de venjança i en el decurs de la història hi hem caigut moltes vegades en la revenja. I avui, si ens hi fixem, continuem practicant petites venjances cada dia, al volant, a l’estadi, potser fins i tot a casa a la parella, entre germans. Frases com “qui la fa la paga”, “te’n recordaràs d’aquesta” no haurien de formar part del nostre vocabulari.  En una de les pregàries eucarístiques demanem que la venjança doni pas el perdó, que l’odi deixi pas a l’amor. Si  tota aquella energia que dedicaríem a emprar en la venjança la uséssim per perdonar! És el comportament més savi. És la saviesa dels fills de Déu de la qual ens ha parlat Sant Pau.
“Parar la galta” no és sinònim de debilitat. Quan Jesús en la seva Passió fou bufetejat per aquell criat del summe sacerdot, certament no s’hi va tornar, però li va respondre amb gran fermesa. Si he parlat malament digues en què, però si no perquè em pegues?
Tots en el decurs de la vida ens hem volgut assemblar a algú. Ha estar un mestre, un metge un presentador, una actriu. Però tots hem mirat d'assemblar-nos-hi sense deixar de ser nosaltres mateixos. Però allò que ens fa mes semblants no es un gest una mirada o una manera de parlar si no una actitud davant la vida, un comportament
Jesús avui ens diu a l’evangeli que quan mes ens assemblen a Déu es quan tractem els altres sense fer diferències. Ja ho sabem que tots som iguals en dignitat però sembla que sovint ho oblidem. I posem per endavant el gènere, la procedència el nivell cultural, al fet de ser persona. Avui els nens i els joves estan molt més acostumats a la diversitat que les generacions precedents. Però cada generació ha de ser alfabetitzada de nou. Avui entre nosaltres hi continua havent  xenofòbia, capteniments discriminatoris, sexistes, insolidaris. Diverses formes d’odi  des de les més altes esferes del poder mundial. Però no ens hem de fixar tant en els altres com en el nostre comportament. De vegades ens vantem de ser persones tolerants i solidàries i quan arriba el moment no estem a l'alçada i discriminem. En un espot que ha corregut per les xarxes es veu com uns pares amb una nena a la sala d'espera d'una consulta s'asseuran lluny d'un home estranger, talment com si no es volguessin contaminar. Quan el metge els fa passar els fa entrar a tots quatre i els presenta aquell home que ha estat precisament el donant que ha salvat la vida de la nena. Aquells pares es queden estupefactes i avergonyits.
Hi ha gestos que ens commouen. La revista Mundo Negro ha concedit el Premi a la Fraternitat 2016 al cardenal Dieudonné Nzapalainga, arquebisbe de Bangui i a Kobine Layama, imam de la mesquita central de la capital centreafricana, pel seu treball de diàleg i promoció de la pau en aquell país immers en una greu inestabilitat des de març de 2013. El desembre d’aquell any hi hagué una ofensiva que va fer que en dos dies morissin 1000 persones i bona part de la comunitat musulmana hagués d’abandonar la ciutat. En aquell context el Cardenal va decidir acollir a casa seva l’imam i la seva família durant nou mesos. Aquest gest va ser durament critica per part d’alguns membres de les comunitats musulmana i cristiana que no entenien aquesta forma d’acolliment i de respecte recíproc. Aquest gest però va fer que uns i altres coneguessin Nzapalainga i Layama com a “els bessons de Déu.”
Tots demanem ser tractats personalment. El cristianisme es bàsicament personalista. Per això un tracte entre iguals no vol dir un tracte igualitari. Cada persona desitja ser tractada a la seva manera i la saviesa de Déu ens ha d’ajudar a descobrir-la. Que ens hi ajudi també la celebració d’aquesta eucaristia.


sábado, 11 de febrero de 2017

Decidir sàviament

Homilia 12 de febrer de 2017
Diumenge VI de durant l’any

A la primera lectura d’avui se’ns parla de llibertat: "ets tu qui has de decidir".  Déu, font de llibertat, ens ha creat lliures i ens atorga l’honor de triar i de decantar-nos per al bé. Però les eleccions no són fàcils. No es tracta simplement de decidir, si no de decidir sàviament. Per això Déu no ens deixa sols i per ajudar-nos ens il·lumina amb la seva saviesa. Ho hem escoltat a la segona lectura. La paraula de Déu que proclamem i que comentem en comunitat, ens ajuda a decidir rectament.
De petits tenim poc marge de llibertat, perquè els nostres pares l’han retingut delegada, però a mesura que anem creixent, ens l’han d’anar retornant i alhora ens han de transmetre la saviesa de triar bé. El Full Dominical d’aquesta setmana recorda per exemple que triar una escola, una escola que estigui d’acord amb les conviccions religioses i morals dels pares, suposa un llarg camí: i ens explica els passos que cal seguir. I entre d’altres dóna als pares un criteri molt senzill: acostar-se a la porta d’una escola a l’hora de la sortida. En aquell context podem observar si els nens i nenes surten feliços, com són les famílies... Fins i tot es pot preguntar quina és la seva opinió sobre el centre. La majoria d’escoles organitzen també jornades de portes obertes...
“Feliç el qui camina seguint la llei del Senyor”, hem cantat al salm. En un món com el nostre on es destrueixen vides humanes, monuments, relacions, projectes de vida, Jesús a l’evangeli ens recorda que no ha vingut a destruir, si no a portar a plenitud.  L’Evangeli no suprimeix el valor de cap poble ni de cap cultura. Però tampoc deixa les coses tal com estaven.  Ha vingut a dar plenitud a fer que siguem allò que estem cridats a ésser. A conduir les idees i les institucions cap a la seva definitiva perfecció.  Quan un arbre dona fruit, no es destrueix, sinó que arriba a allò que estava destinat (Gomà).
En l’època que es va escriure aquesta pàgina de l’Evangeli alguns ja defensaven que la comunitat cristiana només s’havia de cenyir als deures de primera magnitud. Però s’enganyaven, la gran fidelitat és fa de les petites fidelitats de cada dia. Aquell que és fidel en les coses que valen poc, també ho serà en les de més valor.
Heu sentit dir que es va dir als antics... però jo us dic. La tradició més important és la que es trametia oralment.  Quantes vegades hem sentit o potser hem dit nosaltres mateixos: “jo no robo, ni mato...” però tots sabem que hi ha moltes maneres de robar i de matar: es pot robar la fama d’una persona, malparlant-ne a les seves espatlles o blasmant-la a través de les xarxes socials. Tots sabem també que un comentari desafortunat, insidiós, pot matar l’alegria d’una persona, d’una família o d’una comunitat. Tots hem vist posar pals a les rodes,  avortar projectes...
“No mataràs” exigeix no tenir odi ni al cor ni en els llavis. Arran dels insults i menyspreus al carrer que va patir recentment la regidora Fàtima Taleb, divendres passat al barri de la Salut es va celebrar un acte sobre Convivència per la diversitat amb la presència d’expert en les relacions entre cultures i religions, de polítics i de representants de les diverses creences de la nostra ciutat. Moltes vegades es va parlar de l’odi. Es deia que hi ha discursos basats en l’odi i la xenofòbia que atien el foc i que tard o d’hora malmenen la convivència. Que hi ha un racisme institucionalitzat, i que la millor vacuna és el coneixement mutu.
Deia Bernanos que el veritable odi és el desinterès i l’assassinat perfecte és l’oblit.
L’eucaristia és memorial, és actualització del record, és dolça exigència. És força i impuls comunitari per decidir i per decidir sàviament.


sábado, 4 de febrero de 2017

Fuig de tu!

Homilia diumenge V de durant l’any 5/02/17


Diumenge passat proclamàvem les benaurances. Una d’elles és “sortosos els compassius perquè Déu els compadirà”. Avui, la lectura del llibre d’Isaïes (58, 7-10) aporta cinc avantatges molt interessants sobre les obres de misericòrdia:

Diu que la persona que les exerceix sent que esclata una llum en la seva vida. Una llum com la del matí. Ajudar de debò el qui ho necessita, de manera abnegada i generosa, és una il·luminació, quelcom que esclareix els nostres actes. Conec persones que m’ho han dit: “quant de bé que m’ha fet personalment, col·laborar amb aquesta institució!”. “Ha estat una de les coses importants de la meva vida...” Probablement tots en coneixem d’aquestes persones que col·laboren en un voluntariat, en una ONG. Però no es tracta sols d’un ajut social sinó d’una repercussió positiva en el creixement en la fe. Em deia un amic que a EUA la paraula “compassió” no té les connotacions negatives que aquí té sinó que vol dir “entendre el sofriment de l’altre”.

Segon avantatge: es tancaran a l’instant les teves ferides. Hi ha persones que es passen la vida furgant en les ferides de la seva ànima. I es fan encara més mal. D’altres entenen que la única manera de cicatritzar-les és ajudar els altres. Em deia una dona ja gran que era el que sempre l’aconsellava un monjo de Montserrat: “Fuig de tu!” És a dir, no et tanquis en tu mateix, no et capfiquis...! Surt de tu, fuig de tu!

Tercer avantatge: tindràs per avantguarda la teva bondat. Què vol dir això? En d’altre versió llegim “la teva justícia anirà al teu davant”, és a dir, les obres bones que fem poden arribar a orientar tota la nostra vida.

Quart avantatge: Tindràs per rereguarda la glòria del Senyor. És a dir, sentiràs que no estàs sol, que la seva mà amorosa t’empeny.

Cinquè avantatge: Quan invoquis el Senyor ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà “Aquí em tens”. Què vol dir això? És que la persona que prega i no fa obres de misericòrdia Déu no se l’escolta? No ho crec pas. Déu ens escolta sempre i ens dóna molt més que allò que podríem imaginar, més enllà dels nostres mereixements.  El que passa és que la persona que es fa sensible a les necessitats de l’altre, també es fa més sensible a les coses de Déu, entén millor els seus signes, els seus missatges, les mocions de l’Esperit en ella.

Decididament doncs, fer el bé als qui més  ho necessiten és de les millors coses en què podem invertir el temps.

Jesús a  l’evangeli ens ha recordat la importància de ser sal i de ser llum. Ser sal i llum per als altres. Recordo que una vegada anant amb cotxe per una autopista amb un capellà, ja gran i savi, mossèn Francesc Camprubí, em deia, “fixa’t en aquests fanals, sembla que només es facin llum a ells mateixos...” El Papa Francesc, en una entrevista recent a El País ha dit que “potser la malaltia més perillosa que pot tenir un pastor (...) és el clericalisme. Jo aquí la gent allà. (...) Si no cuides d’aquesta gent i no et deixes cuidar, tanca la porta i jubila’t.” El  pas dels anys pot fer que ens anem tornant més còmodes, que busquem més seguretats i que ens manqui aquell nervi missioner. El testimoni de tantes persones grans que continuen actives, donades als altres –el mateix Papa- ha d’esdevenir per a nosaltres un estímul i un exemple.


SALILLUM aquest és el títol d’una revista de l’Acció Catòlica Obrera, que està fent molt bon servei. Sal i llum és el que estem cridats a ser cadascú de nosaltres en els nostres ambients. Que ens acompanyi aquesta paraula profètica que hem comentat.