domingo, 29 de enero de 2017

Benaurances d'avui i sempre

Homilia diumenge IV (29/01/17)

Les benaurances -dolces felicitacions del Senyor- no es troben solament al Sermó de la Muntanya. El gènere benaurança ens surt a l’encontre també en d’altres passatges de l’Escriptura, per exemple quan Elisabet li diu a Maria “benaurada tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber s’acomplirà” o quan  Jesús Ressuscitat li diu a Tomàs: “benaurats els qui creuran sense haver vist”. Les benaurances tenen el perfum de la lloança, del benparlar, del reconèixer el caire positiu de les situacions aparentment més aspres i difícils.
Les benaurances són un cant a les persones que són considerades beneïdes per Déu. Hi ha un matís, per tant de perennitat i d’arrelament. No es tracta d’una felicitat passatgera ni efímera: és una felicitat per sempre. És aquella que tots somniem tenir. Jesús ens ensenya que aquesta felicitat eterna s’aconsegueix per un camí paradoxal, el de l’abnegació i el de l’anorreament. Quan més ens desdibuixem a nosaltres mateixos, quan més ens rebaixem, més dibuixem el rostre de Déu.
“Ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils” diu Maria tot magnificant el seu Senyor. “Tot aquell que s’humilia serà enaltit”, diu Jesús, seguint l’ensenyament de la Mare.
Jesús pot proclamar les benaurances perquè Ell fou el primer benaurat. Jesús nasqué pobre i morí pobre: no tenia ni on reclinà el cap. Jesús fou benaurat perquè estigué de dol per la mort de Joan Baptista, el seu precursor i perquè va fer seu el dolor de Jaire i de la vídua de Naïm. Jesús fou benaurat perquè fou humil i va convidar a aprendre d’aquesta humilitat, d’aquesta mansuetud per trobar el repòs. La fam i set de justícia el va portar a expulsar els mercaders del Temple. Jesús fou benaurat perquè es compadí dels leprosos, del cec de naixement, de la dona corbada, de la filla de la siro-fenícia. Jesús fou benaurat, perquè ja ressuscitat d’entre els morts, s’aparegué en so de pau als apòstols al cenacle. Jesús, en fi, fou benaurat perquè el van ofendre, el van perseguir, el van calumniar i el van clavar a la creu.
Permeteu-me que continuï i actualitzi les benaurances:
Benaurats els voluntaris de FOLRE de Badalona perquè han donat sostre als sense sostre quan més fred feia als carrers.
Benaurats els qui fan possible ASPANIN perquè han aconseguit que els discapacitats de la nostra ciutat fruïssin d’autonomia i de lleure.
Benaurats els membres de l’apostolat seglar de Catalunya, reunits en jornada, perquè volen caminar plegats, sinodalment, amb les parròquies i comunitats.
Benaurats els mestres de l’Escola Cristiana de Catalunya, perquè malden per guiar els qui tenen confiats pels camins de les virtuts i dels valors.
Benaurat fra Josep Parra, perquè després de quaranta anys de ser missioner a Guatemala entre els més pobres, el Sant Pare t’ha portat a l’episcopat.
Benaurats germans José Martín i Paola, perquè tot i haver hagut d’abandonar la vostra pàtria, no heu deixat de somriure, ni d’interpretar belles melodies.
Benaurat l’Àlex Marot que ens va fer riure tantes vegades, perquè ja riu per sempre al costat dels àngels.

Germans i germanes, que fem de la nostra vida un cant als benaurats.

sábado, 14 de enero de 2017

Mireu!

Mireu!
Homilia diumenge II de durant l’any i Jornada Mundial de les Migracions
A cada eucaristia abans de combregar, solem repetir la mateixa invitació del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...” Convé que analitzem aquesta frase enigmàtica. El “mireu” del baptisme té la força del profeta que ens fa sortir de l’entotsolament. “Mireu!”, Deia el poeta que la persona adulta és aquella que mira cap endavant i cap enfora... Posat a l’inrevés s’entén encara millor, és una immaduresa quedar-se mirant cap enrere i cap endins... I què vol dir “anyell de Déu”? Entre els jueus era la imatge simbòlica que millor podia suscitar una ressonància profunda d’emocions i d’evocacions. Els recordava aquell anyell que sacrificaven cada any per Pasqua, memòria de la sortida de l’esclavatge d’Egipte i signe esperançador d’alliberament. Parlar de l’anyell, és parlar doncs d’una profunda experiència d’alliberament. És com dir, “mireu el qui allibera”. Avui de què ens hem d’alliberar? Dels nostres egos, de les planificacions excessives, de les dependències que tots ens creem... Som esclaus de l’agenda, o del mòbil, o de l’ordinador, o de compromisos familiars que desorbitem, o de petites tradicions i rutines que nosaltres mateixos ens 
hem inventat. Cada eucaristia és la contemplació de Crist que ens allibera, sovint de nosaltres mateixos.
Als hebreus aquesta expressió “anyell de Déu” els recordava també el profeta Isaïes quan deia que el Messies-Servent era portat amb la mansuetud d’un be, a la seva mort martirial. Alguns biblistes diuen que la paraula aramea era talyá que volia dir alhora “anyell” i “servent”. El qui pren damunt seu el pecat del món diu el text de Joan. La missió de Jesús és suprimir, esborrar, el pecat del món. És a dir tota mena d’ injustícia, d’impietat, de mentida, de depravació, de fugida cap endavant... El nostre Arquebisbe deia que avui un dels pecats més estesos és el del personalisme, aquella voluntat de protagonisme abassegadora que sempre ens sembla que tenen els altres però nosaltres no.
Avui és la Jornada Mundial de les Migracions. El lema de la Jornada d’enguany és: “Menors emigrants vulnerables i sense veu. Repte i esperança”. El Papa Francesc ens convida a fixar la nostra mirada en els nens emigrants perquè “són menors, estrangers i indefensos... Són ells els qui més sofreixen les greus conseqüències de l’emigració, gairebé sempre causada per la violència, la misèria i les condicions ambientals, uns factors als quals cal afegir la globalització, en el seus aspectes més negatius”. Certament a aquestes condicions ambientals hi hem d’afegir aquests dies l’onada de fred. Qui alliberarà aquests nens i nenes?
“És absolutament necessari - diu el bisbe de Roma- que s’afrontin en els països d’origen les causes que provoquen l’emigració. Això requereix com a primer pas, el compromís de tota la Comunitat internacional per acabar amb els conflictes i la violència que obliguen les persones a fugir. A més cal una visió de futur que sàpiga projectar programes adequats per a les zones afectades per la inestabilitat i per les més greus injustícies, perquè a tots se’ls garanteixi l’accés a un desenvolupament autèntic que promogui el bé dels nens i nenes, esperança de la humanitat.”
Demà sortim en pelegrinatge cap a Guatemala, a l’ordenació episcopal de Fra Josep Parra, dominic. En Josep també, de petit, va haver d’emigrar amb els seus pares. No ho va tenir gens fàcil. I que, després, de missioner, durant quaranta anys, ha promogut moltes obres socials en favor dels grups més vulnerables i al servei de l’educació integral.  És un motiu de joia que ell, aquell nen emigrant d’ahir avui hagi estat cridat al servei de l’episcopat i que ell i tantes d’altres persones i institucions posin rostre a aquests bons desitjos del Sant Pare.
El poeta Carles Duarte parlant dels emigrants escriu emocionat: Han perdut el passat./No els queda sinó viure/aquest fràgil present/ocultant l’abandó que els fereix/ desant plors en un gest despullat d’esperances.

Corrues de passos desolats per apagar la fam,/camins derruïts que es desfan i s’allunyen/enyor d’ulls,/ de les veus del paisatge/ i un desig infinit de retorn. 

domingo, 8 de enero de 2017

Bellesa del baptisme i llibertat interior


La bellesa del baptisme i la llibertat interior

Les paraules de la Bíblia que llegim i proclamem a l’eucaristia ens han arriba després de moltes traduccions. N’hem de ser conscients. Fora una meravella poder escoltant Jesús parlant en la seva llengua materna, l’arameu. Diuen els experts que les paraules del Senyor en aquella llengua tenen un accent propi que enamoraria tots els qui l’escoltessin.  Allò que diu Jesús és sempre més dolç i alhora més clar i contundent que el que llegim en les traduccions de l’Evangeli fetes a partir del grec o del llatí. Així, segons un expert, en l’escena de la qual avui fem memòria la resposta de Jesús a Joan Baptista no seria “accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer” sinó “permet que ara sigui així de bonic per a nosaltres, els qui completem plenament la justícia”. Jesús parla al Baptista amb molta dolcesa i inclou la decisió que prengui Joan en la bellesa d’allò que s’està esdevenint. No és un fred: “s’ha de fer així” o un arrogant “deixa’m ara!", no sinó “és bonic, és bell portar la justícia a plenitud”. I així el seu cosí estimat, se sent també implicat en l’obra redemptora de l’Ungit.
Germans, Jesús de Natzaret, històricament parlant, visqué molt condicionat. Aquests dies hem contemplat la precarietat del seu naixement fora de lloc, quasi a la intempèrie. Fill d’un poble petit, menystingut, dominat i oprimit –de Natzeret en pot sortir res de bo?, deia Natanael. Sempre sota la mirada escrutadora dels fariseus, dels escribes, dels mestres de la llei. Patint sovint la incomprensió dels deixebles que no acabaven d’entendre el seu messianisme i de les multituds que el volien fer rei, segons el món. Però malgrat tots aquests condicionaments, el Senyor se sentia lliure interiorment, amb la llibertat del qui és plenament conscient de la seva filiació divina. Lliure per estimar fins a donar la vida. I aquesta consciència la pren en plenitud en la teofania del Jordà, el primer misteri de Llum, que hem proclamat quan el cel s’obre i l’esperit de Déu davalla i la veu anuncia “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. I aquesta consciència que és fill estimat del Pare, que l’Esperit reposa sobre ell, és el motor de la seva llibertat interior.
Nosaltres avui també vivim molt condicionats, per les nostres pròpies contradiccions, perquè sovint fem el mal que no voldríem fer i no fem el bé que desitjaríem. Vivim condicionats pel context, per la família, per la feina, per les dificultats econòmiques, potser pel que diran. Però si vivim en plenitud la nostra condició de batejats, ens hem de sentir interiorment lliures, amb la llibertat dels qui saben que són fills de Déu... Lliures per estimar i per donar la vida amb aquest amor abnegat.
Hi ha una peça molt important en el context de l’exposició del Cardenal Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, assessor de quatre papes i català universal (que prorroguem fins a final d’aquest mes): és la pila baptismal. És una pila molt bonica, amb uns ocells en relleu esculpits. Quan el Cardenal venia a Badalona, ciutat de la que era fill adoptiu, hi administrava el sagrament del baptisme. Aquí hi va batejar el seu renebot i biògraf, l’Anton Torrents, que avui és qui ensenya l’exposició. Quan la mostra té el goig de dir “aquí el tiet em va batejar”. En aquesta mateixa pila molts de vosaltres també hi heu estat batejats...

El bisbe Pere Tena feia un suggeriment a tots aquells que volem viure la nostra condició de batejats. Que és que un dia busquem la pila on ens vam batejar i davant d’ella resem el Credo renovant les nostres promeses baptismals. És el que farem ara mateix renovant aquella fe que un dia els nostres pares i padrins van professar en nom nostre. I sentirem la bellesa de la llibertat interior que Déu ens regala. 

jueves, 5 de enero de 2017

El missatge dels tres reis

Homilia en l’Epifania del Senyor 2017

Avui és el dia de Reis. Un dia que els nens i nenes prenen un gran protagonisme. Jesús ens ha dit que si no ens fem com ells no entrarem en el Regne dels Cels. Què hem d’imitar dels infants? La seva innocència, la facilitat de riure i de plorar, de meravellar-se, de fer les paus amb rapidesa, de viure l’instant present (per als infants només hi ha dos temps “ara” i “no ara”). I sobretot els nens i nenes són capaços de jugar. Els adults hem perdut força aquesta capacitat i el joc es converteix sovint en una caricatura del joc veritable, que és dinàmic, creatiu, participatiu... Tota edat és bona per jugar. Recordo unes fotografies de Pau Casals, el gran compositor, ja ancià, corrent per la platja amb un estel.
Però l’Epifania és també un motiu de reflexió i d’acció de gràcies. El camí en la fe ens demana avançar en la foscor cap a una estrella. L’estrella apareix per guiar els cercadors de Déu. Seguir l’estrella vol dir sortir d’un mateix i anar cap a l’altre petit i feble. (Bruno Forte). De vegades ens fixem molt en les persones que han perdut la fe o que han deixat de practicar, però no parlem tant d’aquelles que han fet un procés d’aproximació i de creixement en la fe i n’hi ha moltes!
L’Epifania és també una ocasió d’ampliar la nostra mirada i de fer-la més universal. L’Institut Històric dels jesuïtes a l’Àfrica té com a missió que els habitants d’aquest gran continent puguin interpretar la seva pròpia història. Va començar fa cinc anys a Nairobi (Kenya). La seva missió és col·leccionar, preservar i fer accessible importants documents i publicacions. Un congrés recent s’ha dedicat a l’estudi de les connexions entre les tradicions africanes i les d’Àsia i Europa, tenint com a tema l’afirmació de Jesús on declara que Ell és “el camí, la veritat i la vida”. En aquest congrés hi havia especialistes d’Àsia, d’Europa i d’Àfrica. El simposi va aprofundir en una intuïció del qui fins ara ha estat Pare General de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs: que les tradicions d’Àsia aprofundeixen en el seu enteniment d’”el camí”, les tradicions europees de “la veritat” i les tradicions africanes de “la vida”. Tres afirmacions, tres pobles, tres cultures. Cap al segle XV els tres mags van passar a representar els tres continents aleshores coneguts: Melcior, Europa, Gaspar, Àsia i Baltasar, Àfrica. Tots tres distints, però tots tres seguint un mateix estel, per tant tots tres complementaris...
Una bona icona per a una societat cada vegada més multicultural.
Avui és un dia ple de poesia. Així escrivia Josep Carner en la seva “Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar”:
Entre la neu senderegen les flors;/  l'aire és ple d'ales i d'ales;/sota el cobert hi ha la Dama i l'Espòs/i un infantó qui és nat sense plors:/juga amb ocells i amanyaga primales./Entre la neu senderegen les flors;/ l'aire és ple d'ales i d'ales./Tres naus molt belles hi van d’Orient/amb neu a tofes, a tofes./A cada una hi ha un rei molt vistent;/cada rei porta safata i present;/són plens de llum el velam i les cofes./Tres naus molt belles hi van d’Orient/ amb neu a tofes, a tofes.
Germans, que l’Epifania ens faci infants crescuts!



domingo, 1 de enero de 2017

Meravella i no violència


Meravella i no violència
Homilia 1 de gener de 2017
Diu l’evangelista Lluc que tothom qui ho sentia “es meravellava del que deien els pastors”. Jo em pregunto si avui les persones us meravelleu del que diem els pastors, els preveres, quan prediquem, quan anunciem amb paraules nostres les coses de Déu. I també si els preveres som capaços d’admirar-nos del que dieu els laics. Potser no prou. En aquest comencem d’any demanem que tots tinguem la capacitat de meravellar-nos, recíprocament. Les meravelles són coses admirables, dignes d’admiració. La capacitat d’admirar-se, de reconèixer-les és en l’arrel de tota saviesa.
El papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la cinquantena jornada mundial de la pau dedicat enguany a la no violència, diu que “la família és l’espai indispensable en el qual els esposos, els pares i els fills, els germans i les germanes aprenen a comunicar-se i a tenir cura uns dels altres de manera desinteressada i on els desacords o fins i tot els conflictes han de ser superats no amb la força sinó amb el diàleg, el respecte, la recerca del bé de l’altre, la misericòrdia i el perdó.” (n. 5) I en canvi, quantes vegades hi ha violència en les relacions familiars! Cal que ens reconeguem els uns als altres com a dons sagrats dotats d’una immensa dignitat (n.1). Aquesta mateixa setmana em trucava una mare de família, àvia, simplement per comunicar-me amb joia que aquest Nadal, a casa seva hi havia hagut una gran pau. Era important per a ella, perquè portaven uns mesos de disputes i renyines entre els seus fills. Jo crec que les seves pregàries, la seva proximitat, el regal d’un llibre sobre el perdó i la reconciliació, els havia ajudat.
A escala mundial, el bisbe de Roma explica que “la no violència practicada amb decisió i coherència ha produït resultats impressionants. I recorda els èxits obtinguts per Mahatma Gandhi i Khan Abdul Ghaffar Khan en l’alliberament de l’Índia i de Martin Luther King Jr. en contra de la discriminació racial. Diu també que en especial, les dones són freqüentment líders de la no violència com per exemple Leymah Gbowee i milers de dones liberianes que han organitzat trobades d’oració i de protesta no violència obtenint negociacions d’alt nivell per la conclusió de la segona guerra civil a Libèria. Em venia a la ment que en el meu poble, Calonge, la matinada del 25 d’abril de 1937, unes dues-centes dones calongines, liderades per l’Hortènsia Vilaseca i l’Elisa Montaner, de cal Ferrer, s’enfrontaren als milicians armats i alliberaren els ugetistes tancats al calabós del castell. Aquesta valentia va canviar el signe de la guerra al poble i de retruc a Catalunya.

El Sant Pare ens demana que en el 2017, ens comprometem amb la nostra oració i amb la nostra acció a ser persones que apartin del seu cor, de les seves paraules i dels seus gests la violència i a construir comunitats no violentes que tinguin cura de la casa comuna. Heu vist que amb motiu del vuitantè aniversari del Sant Pare vuitanta persones l’hem felicitat amb breus missatges a Catalunya Cristiana. Jo el vaig voler felicitar precisament per haver introduït aquesta virtut de “la cura de la casa comuna” que enclou totes les altres virtuts. És el que fan les mare, tenir cura de casa. És el que feu Maria. Realment la no violència activa, fa meravelles.