domingo, 17 de septiembre de 2017

Testimonis de perdó

Testimonis de perdó
Homilia Diumenge XXIV de durant l’any 17/09/17
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia” hem escoltat en la primera lectura. No obstant nosaltres sovint ens irritem i som rancuniosos. I ens costa perdonar. Quan en el nostre context trobem posicions que semblen inamovibles, ens fa ràbia. Quan ens han fet o ens fan mal, sentim rancúnia... Sembla molt humà irritar-se i sentir rancúnia, però aquestes emocions bàsiques, primàries, també es poden treballar i s’han de treballar, pel bé de nosaltres mateixos, perquè si no és com si anéssim carregats amb una motxilla plena de pedres a l’esquena. Arribaria un moment que no podríem caminar.  Per això és molt útil verbalitzar allò que ens ha fet mal o que ens fa mal, amb la intenció de sanar-ho.
Antoine Leiris de 35 anys va perdre la seva dona a la sala de concerts Bataclan de París. Aleshores va escriure un missatge en el facebook on despullava el seu dolor i la seva reacció a la pèrdua. Sense proposar-s’ho les seves paraules van tenir un impacte universal. A partir d’aquí va sortir un diari, un llibret que porta per títol: “No tindreu el meu odi.” El seu missatge comença així: “Divendres a la nit li vau robar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi (...) no us faré el regal d’odiar-vos. I això que us ho heu buscat a consciència però respondre a l’odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. Voleu que tingui por, que miri els meus conciutadans amb ulls desconfiats, que sacrifiqui la meva llibertat en ares de la seguretat. Heu perdut.”
Quantes vegades he de perdonar el meu germà el mal que m’ha fet? Preguntava Pere a Jesús. Aquesta pregunta ens la podem aplicar en concret: quantes vegades he de perdonar aquella persona que potser m’està fent mal una i altra vegada... quantes? La resposta ahir com avui, per al cristià és sempre. Deia la Mare Teresa de Calcuta: “si de debò volem estimar, hem d’aprendre a perdonar”. I el Mahatma Gandhi “només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”
Aleshores el perdó cobra una dimensió social. Sant Joan Pau II deia: no hi ha pau sense justícia, i no hi ha justícia sense perdó i deia també l’espiral de la violència només la frena el miracle del perdó.
El Papa Francesc, en el seu darrer viatge a Colòmbia va escoltar alguns testimonis colpidors i els va voler contestar un a un. Un dels que més el va impressionar –a ell i a molts- fou el de Pastora Mira Garcia, vídua i, en diverses ocasions, víctima de la violència. “Quan tenia 6 anys –va dir- la guerrilla i els paramilitars no havien arribat encara al meu poble: Sant Carles, Antioquia. Van matar el meu pare.  Anys més tard, vaig poder cuidar el seu assassí, qui, en aquest moment, havia emmalaltit, era ja ancià i estava abandonat. Quan la meva filla tenia només 2 mesos, van matar al meu primer marit. De seguida, vaig entrar a treballar en la inspecció de policia, però vaig haver de renunciar per les amenaces de la guerrilla i els paramilitars, que s'havien instal·lat a la zona. Amb molts esforços vaig aconseguir muntar una botiga de joguines, però la guerrilla va començar a cobrar-me, per la qual cosa vaig acabar regalant les mercaderies.

El 2001, els paramilitars van fer desaparèixer la meva filla Sandra Paola; vaig emprendre la seva recerca, però vaig trobar el cadàver només després d'haver-la plorat  7 anys. Tot aquest patiment m'ha fet més sensible al dolor aliè i, a partir de 2004, treballo amb les famílies de les víctimes de desaparició forçada i amb els desplaçats. Però no tot estava encara complert! El 2005, el Bloc Herois de Granada, dels paramilitars, va assassinar a Jorge Aníbal, el meu fill petit. Tres dies després d'haver-lo sepultat, vaig atendre, ferit, a un jovenet i el vaig posar a descansar al mateix llit que havia pertangut a Jorge Aníbal. En sortir de la casa, el jove va veure les seves fotos i em va explicar que era un dels seus assassins i com l'havien torturat abans de matar-lo. Dono gràcies a Déu que, amb l'ajuda de Marona Maria, em va donar la força de servir sense causar-li dany, malgrat el meu dolor fora mida.”  Francesc, commogut, li va respondre: “Pastora Mira, tu ho has dit molt bé: Vols posar tot el teu dolor, i el de milers de víctimes, als peus de Jesús Crucificat, perquè s'uneixi al d'Ell i així sigui transformat en benedicció i capacitat de perdó per trencar el cicle de violència que ha imperat a Colòmbia. I tens raó: la violència engendra violència, l'odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que es presenta com ineludible, i això només és possible amb el perdó i la reconciliació concreta. I tu, estimada Pastora, i tants altres com tu, ens han demostrat que això és possible. Amb l'ajuda de Crist, de Crist viu enmig de la comunitat és possible vèncer l'odi, és possible vèncer la mort, és possible començar de nou i donar a llum una Colòmbia nova.”

sábado, 9 de septiembre de 2017

Pobresa comunitària

Diumenge XXIII de durant l'any 10/11/2017
  
Conten que a una abadessa una periodista li va preguntar encuriosida: “i vostès fan vot de pobresa?” “Sí”- li va respondre aquesta, però sap quina és la pobresa més gran? La vida comunitària.  Sovint, quan en una comunitat hi ha problemes penso la resposta sàvia d’aquesta monja. Perquè conviure, de vegades anys, amb unes persones que un no ha escollit, amb les seves limitacions, és una pobresa. En tota comunitat tard o d’hora sorgeixen problemes. Els problemes s’han de saber afrontar, perquè poden esdevenir també oportunitats... Jean Vanier, filòsof i fundador de les Comunitats de l’Arca, té un llibre que porta per títol La comunidad, lugar de perdón y de fiesta, on presenta la vida comunitària com una aventura quotidiana, on errors i fracassos s’alternen amb moments de profunda unitat. L’experiència, la vida mateixa, fa de la comunitat un lloc de perdó i de festa, aquell àmbit on es confronta tot ideal, tota il·lusió amb la única realitat. I l’eucaristia, font i cimall de la vida comunitària, és també lloc de perdó i de festa.

L’evangeli d’aquest diumenge és tota una pedagogia per mirar de resoldre els problemes comunitaris importants. Primer nivell: si el teu germà peca (i s’entén un escàndol greu i permanent), ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Fixeu-vos: “vés a trobar-lo”, és a dir pren tu la iniciativa i parleu-ne a soles. L’evangeli és realista: “si te’n fa fas t’hauràs guanyat un germà, si no te’n fa cas (segon pas), crida uns testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parlen amb la comunitat reunida (tercer pas) i si ni tan sols de la comunitat no vol fer cas, considera’l com un pagà o un publicà (quart pas). No diu que el menyspreïs, si no que hi tinguis un tracte diferent, peculiar. Jesús va tractar molt bé alguns pagans (pensem en el centurió o en la dona estrangera) i va arribar a dir que els publicans ens precedirien en el Regne.

La profecia d’Ezequiel recorda la paraula del Senyor: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble...”. És el que va viure amb goig ahir la nostra Església local, amb una jornada de festa: l’ordenació de dos bisbes auxiliars, de dos sentinelles que han de vetllar per les comunitats, mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. Tots dos en els seus lemes episcopals parlen de l’alegria: “Serviu al Senyor amb alegria” i “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. Ells mateixos, en la salutació final, a la Sagrada Família, explicaven de quina alegria es tracta: “no és l’alegria provocada per circumstàncies favorables, o per un tarannà optimista. És l’alegria que neix del cor del qui lloa el Senyor, perquè viu el goig de ser seu, tot seu.” El Papa Francesc, adreçant-se dijous passat als bisbes de Colòmbia els deia amb veritat i bellesa: “Us animo a no cansar-vos de fer de les vostres Esglésies un ventre de llum, capaç de generar, tot i patint pobresa, les noves creatures que aquesta terra necessita. Hostatgeu-vos en la humilitat de la seva gent, per adonar-vos dels seus secrets recursos humans i de fe, escolteu quan la seva despullada humanitat brama per la dignitat que només el Ressuscitat pot conferir”.

Per la meva amistat amb el bisbe Sergi, i la nostra col·laboració a la Facultat de Filosofia, li he dedicat aquest sonet:

Sonet amb estrambot pastoral al nou bisbe Sergi Gordo Rodríguez

Avui Sergi  baixes prest les escales
que et duen a un servei de més altura
o paradoxa d'amor del qui té cura
sentint de l'Esperi batre les ales.

Enmig dels ornaments i de les gales
passa la gràcia de Déu més pura
i et dóna un impuls que no s'atura.
Tot i que alguns no ho saben, la regales.

Enrere les classes, els estudiants
i aquelles lliçons de filosofia
dedins del diàleg, la poesia.

Les coses ja no seran com abans:
assoliràs vetllant la saviesa
remant mar endins, pescant a l'encesa.

I el teu gaiató, obrint-nos drecera
ens ha de portar  la Llum vertadera.




domingo, 3 de septiembre de 2017

Abnegació alegra

Diumenge XXII de durant l'any


 Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: "hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios". 
Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat.
En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda.
El diàleg ens ajuda a aquesta transformació. I també les equivocacions. De vegades "pensant fer un favor" com Pere a Jesús, amb la millor intenció, ens equivoquem de mig a mig. Recordo que el recordat bisbe Jaume Camprodon explicava que en una ocasió havia anat a veure una malalta greu i a portar-li els sagraments. La dona va deixar caure una llàgrima. El mossèn pensant que plorava de tristor, va intentar consolar-la i animar-la dient que no tot estava perdut, que potser es curaria...i ella mirant-se'l li va dir: "ploro d'alegria perquè me'n vaig a veure el Senyor", deixant mossèn Jaume ben confós.
Una manera de parlar de Déu és l'abnegació, això és negar-se a un mateix. L'abnegació és una virtut que consisteix a sacrificar els interessos, els desigs, la pròpia vida,en favor dels altres o de tots sempre amb l'esguard del Bé suprem. Tots en coneixem de persones abnegades. Em ve a la ment una dona, la Mercè, que va tenir cura a casa seva un nebot paraplègic, en Manel.Tan ella com el nebot estaven sempre alegres. O l'Àlex que es presenta com a no creient i dedica hores i hores a tenir cura del seu pare ingressat en una residència i d'altres ancians...O en Francesc, que durant més de cinquanta anys va atendre la seva esposa, malalta mental, i que quan va morir i jo li vaig insinuar que aleshores viuria un cert alliberament, em va respondre "mossèn és que un s'acostuma fins i tot al dolor"...
 Una persona abnegada em parla de Déu sense paraules Ara,l'abnegació no s'improvisa, s'aprèn i s'ha d'anar conreant tota la vida. Podríem dir que és la culminació de l'itinerari vital del cristià.´´´´

miércoles, 30 de agosto de 2017

El éxito de una empresa


Dicen los expertos para que una empresa prospere deben haber cuatro tipos de personas: el visionario, el ejecutivo, el detallista y el sinérgico. Algunas personas, privilegiadas, poseen estas cuatro dimensiones, otras son hábiles en tres o en dos. Algunas, en una,  y otras tal vez carecen de todas ellas. El éxito del jefe de la empresa es saber detectar los talentos de sus colaboradores para saber si son visionarios, ejecutivos, detallistas o sinérgicos o si pueden desarrollar algunas de estas aptitudes.
Existe un texto en la Biblia Juan 21, 1-14, que puede iluminar la aplicación de estas cuatro dimensiones a la Iglesia.
1Después de esto, Jesús se manifestó otra vez a sus discípulos junto al mar de Tiberias; y se manifestó de esta manera:
Estaban juntos Simón Pedro, Tomás llamado el Dídimo, Natanael el de Caná de Galilea, los hijos de Zebedeo, y otros dos de sus discípulos.
Simón Pedro les dijo: Voy a pescar. Ellos le dijeron: Vamos nosotros también contigo. Fueron, y entraron en una barca; y aquella noche no pescaron nada.
Cuando ya iba amaneciendo, se presentó Jesús en la playa; mas los discípulos no sabían que era Jesús.
Y les dijo: Hijitos, ¿tenéis algo de comer? Le respondieron: No.
El les dijo: Echad la red a la derecha de la barca, y hallaréis. Entonces la echaron, y ya no la podían sacar, por la gran cantidad de peces.
Entonces aquel discípulo a quien Jesús amaba dijo a Pedro: !!Es el Señor! Simón Pedro, cuando oyó que era el Señor, se ciñó la ropa (porque se había despojado de ella), y se echó al mar.
Y los otros discípulos vinieron con la barca, arrastrando la red de peces, pues no distaban de tierra sino como doscientos codos.
Al descender a tierra, vieron brasas puestas, y un pez encima de ellas, y pan.
10 Jesús les dijo: Traed de los peces que acabáis de pescar.
11 Subió Simón Pedro, y sacó la red a tierra, llena de grandes peces, ciento cincuenta y tres; y aun siendo tantos, la red no se rompió.
12 Les dijo Jesús: Venid, comed. Y ninguno de los discípulos se atrevía a preguntarle: ¿Tú, quién eres? sabiendo que era el Señor.
13 Vino, pues, Jesús, y tomó el pan y les dio, y asimismo del pescado.
14 Esta era ya la tercera vez que Jesús se manifestaba a sus discípulos, después de haber resucitado de los muertos”
En el texto queda claro que el visionario (o místico) es Juan, que descubre a lo lejos  que el personaje que está en la orilla es el Señor. El ejecutivo (o misionero) es Pedro, que rápidamente se viste y se lanza al mar. Pero la barca llega a tierra gracias a los otros cinco discípulos que tal vez no son místicos ni misioneros pero que, pacientemente, arrastran barca y redes cargadas hasta la orilla. ¿Y quién sería el sinérgico? El mismo Jesús que les prepara el desayuno, que motiva la pesca sobreabundante y que sustituye el pescado que estaba asando con pan, por otros más frescos y que les invita a desayunar.

Santiago de Chile, 30 de agosto de 2017


lunes, 28 de agosto de 2017

Capgirament

Homilia diumenge XXI
Externament Jesús s'assembla una mica a Joan Baptista, una mica a Elies, una mica a Jeremies, perquè Jesús és un profeta, però Jesús és més que profeta, és el Fill de Déu vivent. I Pere ho pot proclamar perquè ell ha viscut aquesta intimitat amb Jesús, perquè el coneix interiorment.
 Avui hi ha persones que diuen que Jesús és un personatge especial, un gran home, un savi, un profeta. I tenen part de raó. Però només els que tenen intimitat amb ell poden afirmar que Jesús és el Fill de Déu viu. Nosaltres ho afirmem en cada missa cada vegada que proclamem el credo. Però encara ens falta un pas més: hem d'afirmar-ho amb la vida. Pere va fer la plena professió de fe quan fou crucificat cap per avall. Chesterton deia que aleshores va comprendre com era l'univers perquè  va veure els núvols com muntanyes, les estrelles com flors, i tots els homes penjant de la infinita Misericòrdia de Déu. 
El Papa Francesc està fent aquest capgirament a l'Església. Ja no parla d'una església piramidal, sinó d'una immensa multitud de laics amb uns pocs ministres al seu servei. D'una església feta per als purs a una església tacada i ferida pel seu contacte amb les coses d'aquest món, d'una església autoreferencial a una església en sortida que va a les perifèries existencials. No tots accepten aquesta sacsejada. Ell ho sap, però no sembla que l'import gaire, ell anuncia l'evangeli de Jesús. Preguem per les seves intencions en aquestes vigílies del seu viatge a Colòmbia.
I com hem d'entendre aquest: "tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel". Són paraules adreçades a Pere i a la seva missió, cert, però també  a tots els membres del Cos místic de Crist. En llenguatge popular, lligar, vol dir deixar una cosa ben prevista. Aquesta frase em fa pensar en la transcendència dels nostres actes, tot el que deixem humanament parlant ben lligat, ben resolt al servei de la persona, tindrà la seva transcendència en l'Església, cridada a ser el cel en la terra. I cap vas d'aigua que donem a un d'aquests més petits pel fet de portar el nom (la realitat) de Jesús, no quedarà sense recompensa.

sábado, 19 de agosto de 2017

Després de l'atemptat

Homilia diumenge XX de durant l'any 20/08/2017

Estem commocionats pel terrible atemptat de Barcelona i la rèplica de Cambrils d’aquesta setmana. Ha estat uns atemptats  contra la població civil, amb tretze morts i més d’un centenar de ferits, en uns escenaris que per molts de nosaltres són familiars i fins i tot habituals.  Podríem fàcilment haver estat entre les víctimes. El terror aquesta vegada ens ha tocat molt de prop. És esfereïdor pensar que les proporcions haurien pogut ser molt més grans...
No obstant, la commoció ha de deixa pas a la serenor. I a la reflexió. Perquè l’èxit del terrorisme és sembrar la por i la por paralitza. Per això a tots va impressionar el crit “no tinc por” que va seguir el minut de silenci de divendres al migdia a la Plaça de Catalunya.
Els bisbes de Catalunya en la seva nota, després d’expressar el seu condol, manifesten que la ciutat de Barcelona “sempre ha estat compromesa per la causa de la pau i de la justícia”. Podríem dir el mateix de Badalona. I de Catalunya. Aquest compromís no pot cessar, però la pau s’ha d’anar teixint cada dia amb paciència i amb dedicació, amb esforç, amb enginy, amb molt d’esforç... I sovint cal fer una feina de prevenció. Vivim en una societat multiètnica i la formació religiosa i ètica és fonamental. Més del que pensem.  És important de prevenir, de legislar adequadament. No es pot deixar la formació religiosa de qualsevol tradició, en mans de radicals... És molt fàcil que un adolescent o un jove, per qui la frontera entre realitat i ficció està molt difuminada, que vulgui reproduir en primera persona una escena d’atropellament massiu que ha vist més d’una vegada en la pantalla de la tauleta o del televisor. I encara és més fàcil si se sent empès o instrumentalitzat per una cèl·lula fonamentalista radical que ha vist frustrades les seves expectatives d’una acció criminal maldestre i destinada a ser molt més sanguinària encara.
L’evangeli d’aquest diumenge il·lumina les nostres reflexions. Jesús fa un viatge a  Tir i a Sidó a terres de Fenícia, l’actual Líban. Ens diuen els biblistes que no era un viatge d’evangelització sinó de recés, gairebé de refugi. La seva presència a Galilea era incomoda i fins i tot perillosa... L’evangeli presenta el diàleg de Jesús amb una dona, per a ells estrangera i que vivia una situació familiar difícil: la filla malalta, endimoniadament malalta, incurable. Els endimoniats vivien sotmesos a un poder desconegut i irracional que els turmentava, sense que es poguessin defensar... Tres causes de rebuig en el context: dona, estrangera i propera a una endimoniada, per tant impura. I amb una filla perillosa... I amb tot, Jesús parla amb aquella dona que demostra ser intel·ligent i audaç, i no sols hi parla sinó que deixa que aquest diàleg marqui un punt d’inflexió i eixampli l’horitzó de la seva missió: de dir “només he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”, Jesús passarà a dir al final del mateix evangeli segons Sant Mateu. “Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant  i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.” És a dir la missió és universal “a tots els pobles”, amb l’horitzó de fer nous deixebles i d’ensenyar-los un nou estil de vida, basat en el perdó i la reconciliació, en l’amor sense mesura. I la garantia que ell sempre serà al costat nostre.
També en la vida de molts de nosaltres hi ha hagut una evolució. Recordo que un pelegrinatge a Terra Santa, una bona dona ja gran em deia si podia entrar en una església ortodoxa... Havia estat formada així en el recel vers la diferència... I el mateix podríem dir de l’evolució en el tracte amb els germans separats, evangèlics... o d’altres ètnies i cultures.
El diàleg de Jesús amb la dona sirofenícia és emblemàtic per entendre allò que anomenem l’Esperit d’Assís, de diàleg interreligiós. Avui el diàleg franc i constructiu amb persones d’altres creences no és sols una cortesia, sinó una necessitat.
Per això em pregunto i us pregunto: a quants estrangers conec? Amb quants tracto? Què en sé de la seva vida? Si són d’una altra tradició religiosa, què en sé d’aquesta tradició?  I dels seus costums? Conec en mans de qui està la formació dels seus fills? Aposto perquè els governants legislin rectament i gestionin amb encert la diversitat? Sóc capaç de donar testimoni entusiasta de la meva fe?  Sóc capaç de donar testimoni –fins i tot al volant- de rebutjar tot allò que signifiqui odi, revenja...?
Una situació tràgica com la que hem viscut aquesta setmana ens deixa tristos, perplexes, commoguts. Sentim solidaritat envers les víctimes i alhora impotència i ràbia envers els seus agressors. Però passats aquests primers sentiments cal que fem una aturada per veure quina mena de món estem construint entre tots. Quan de temps dediquem a treballar per la justícia i la bona entesa. I ho reitero, a la prevenció.

Que Jesús present en l’eucaristia, que va viure i va morir perdonant, ens ensenyi a bastir un món nou, al seu estil.

domingo, 13 de agosto de 2017

Els veiem passar

Homilia diumenge XIX de durant l'any (13/08/17)
Passen els anys. I la nostra recerca del Senyor, la meva i la teva, continua magníficament expressada en aquest primer llibre dels Reis.  Sortim de la cova de nosaltres mateixos, mirem el món i veiem passar aquells que són com una ventada impetuosa, els líders victoriosos que governen els pobles amb mà fèrria i esmicolen els petits o els arraconen a les perifèries. Poseu-hi els grans dictadors, els oligarques poderosos:  en ells no hi ha Déu.
I passen aquells que com un terratrèmol somouen les seguretats, encenen les masses, fan un gran espectacle, exalten les emocions... poseu-hi els demagogs de tota mena, els histriònics, els telepredicadors...en ells no hi ha Déu.
I passa el foc, aquella flamarada de paper encès que dura un instant, la promesa de plaers efímers i escadussers, les modes, les marques, la sofisticació... en ells tampoc no hi ha Déu.
Finalment passen els del so d’un aire suau, els de l’oreig de l’amable silenci. Són els humils, els senzills de cor, els qui mai no es queixen, els qui sembla que tinguin tot el temps del món, els qui passen de puntetes, lliscant sobre les aigües del mar i del mal... I nosaltres, per fi, potser ja en l’horabaixa de la nostra vida, ens cobrim la cara com el profeta, potser mig avergonyits, perquè descobrim que en ells sí que hi ha la presència de Déu. O potser tristos com Sant Pau, d’haver-nos deixat enlluernar per tot allò que al capdavall no fa feliç.
El Senyor ha regalat al seu poble un sisè sentit, un sensus fidelium: sí el poble fidel té un sisè sentit per detectar els pastors veritables...
Una sageta d’Antonio Machado que va popularitzar Joan Manuel Serrat diu així: “¡Oh, no eres tú mi cantar! /¡No puedo cantar, ni quiero/a ese Jesús del madero,/sino al que anduvo en el mar!”
És aquest Jesús valent que camina sobre les fosques aigües del mar de Galilea davant dels deixebles esverats que temen naufragar... Que hi passa, lliscant suau, sense enfonsar-s’hi, que ens allarga la mà perquè com Pere ens hi agafem fort, però la por, sentiment bàsic, l’instint de supervivència fa que ens enfonsem en els nostres embolics, en els prejudicis, en la imatge que hem esculpit de nosaltres mateixos, en la tenebra de la nit... Aquesta pàgina és un tractat on s’inspira el que els mestres d’espiritualitat anomenen: “Noche oscura del alma” (Gomà)
Quantes imatges de crist crucificat, que poques imatges del crist triomfant del pecat i de la mort. Gairebé nul·les les qui ens els presenten caminant sobre l’aigua... Poques i segurament poc reeixides!
“Quan la gent hagué menjat” Per la multitud de galileus pelegrins a la Pasqua el menjar de miraculosa abundància era un signe que havia arribat l’hora del Messies. I estigueren a punt de promoure un d’aquells moviments “messiànics” que es veu que eren característics de la Palestina del segle primer. Jesús refusava el poder polític i obrava amb energia: per això es va acomiadar del poble; va exigir que els deixebles se n’anessin immediatament i ell es va retirar a pregar. Nova temptació de Crist vençuda: defugir del poder, del prestigi, de la fama... En defugim nosaltres? Si vols conèixer un home dóna-li poder, si vols conèixer-lo millor, treu-li. La petita o gran vanitat treu el nas i fa que ens encimbellem fregant el ridícul.

Quan pugen a la barca cessa el vent. La barca és el símbol de la Comunitat  dels deixebles. A la comunitat hi ha quietud... Aquests “els de la barca”, reben Jesús amb un gest litúrgic i amb la professió de fe: “Realment sou fill de Déu”. És el que farem nosaltres tot seguit en professar el credo, després participarem d’un mateix pa...I tornarem a sortir a fora, als carrers i les places de cada dia, al treball o al lleure estival. Que el reconeixement d’un sol Déu i el pa compartit foragitin els fantasmes del nostre cervell (Gironella). Que el gest de donar-nos la mà ben fort, expressi el signe d’atansar-la a Jesús present en els més pobres, vencedor del pecat i de la mort.

domingo, 6 de agosto de 2017

De tríades

Transfiguració 2017

Sempre la tríada és present en el cristianisme. Jesús pren tres apòstols en el moment de la Transfiguració i té a cada costat Moisès i Elies formant una altra tríada celestial.

Recordem que a la muntanya del Gólgota hi hagué, segons l’evangeli, una tríada femenina: Maria, la Mare de Jesús, la seva germana Maria de Cleofàs i Maria Magdalena. L’expressió humorística “les tres maries” aplicades a certes assignatures del batxillerat, no ens  hauria de fer perdre la grandesa del símbol d’aquestes tres dones fidels fins a la creu.

En moltes congregacions, perquè hi hagi comunitat han de ser tres com a mínim. Els bisbes i altres càrrecs en l’Església són elegits a partir de ternes. Els tribunals han de tenir un mínim de tres membres.

Segurament aquest esquema ternari és útil a tota organització humana.

Un pensa per què Jesús va escollir precisament aquells 3 apòstols i no uns altres. Recordem que Pere era un home impetuós i recordem que Jaume i Joan, els fills de Zebedeu eren anomenats “fills del tro” per idèntic motiu. Doncs precisament a aquells tres impetuosos Jesús els revela tres coses que evoquem en el prefaci:

-         Fa resplendir gloriosament el seu cos igual al nostre... Els mostra la seva plenitud.

-         Així allunya dels seus deixebles l’escàndol de la Creu, és a dir, la crucifixió ja no serà més una pedra d’ensopec.

-         I anuncia que en tot el Cos de l’Església es realitzarà la Transfiguració acomplerta en el seu Cap. És a dir: vindrà un dia que tots els membres del cos serem transfigurats.

Deia amb gràcia una minyona andalusa a la seva senyora: “Señora, hay que ver lo feos que nos pone Dios para que nos vayamos a encontrar con él”.

Més enllà de l’acudit enginyós, penso dues coses: les persones ancianes no són lletges. L’arruga és bella i signe de la maduresa d’haver viscut. Cada edat té la seva formosor encara que no entri en els canons convencionals que, d’altra banda són força injustos.

Però la segona reflexió és que Déu ens veu sempre en la nostra plenitud, a ulls de Déu som sempre joves...

La Transfiguració ens ajuda a besllumar aquesta plenitud gloriosa a la qual tots som cridats. No ens vulguem tancar en tres cabanes, seguim Jesús pels camins alegres de l’Evangeli.

 

 

jueves, 3 de agosto de 2017

En la festivitat de Sant Ignasi 2017

Aquests dies és fàcil que tinguem estones per contemplar, és a dir per gaudir silenciosament de la naturalesa i de les muntanyes, els torrents, les tarteres, la vegetació... Sant Ignasi deia “contemplación para alcanzar amor”. És a dir, la contemplació de les coses de Déu, no és per a un estèril solipsisme, és per estimar millor.

Aquests dies la Cartoixa de Montalegre ha estat notícia pel nomenament del P. Josep Maria Canals com a prior. El P. Canals diu que els monjos han de ser “solitaris i solidaris”, dues paraules que resumeixen la contemplació i l’acció. Ignasi admirava la cartoixa, tant que si un jesuïta hi vol ingressar no necessita cap dispensa. De fet els jesuïtes són “contemplatius en l’acció”.

La gran imatge del Moisès de Miquel Àngel que havia de formar part del sepulcre del Papa Juli II al Vaticà i que avui és a l’església romana de Sant Pere de les Cadenes (San Pietro in vincoli), il·lustra el passatge del llibre de l’Èxode que hem proclamat. Expressa molt bé aquest moment de ràbia continguda del profeta abans de trencar les taules de la llei i de destruir l’ídol que havien fabricat els israelites... La ràbia, al costat de la por, l’alegria i la tristesa és una de les emocions bàsiques.

També Ignasi tingué un moment de ràbia un dia que, anant de camí amb un burret, un infidel li malparlà de Maria. De moment no va reaccionar, però després en pensar-hi, hagués volgut matar-lo, però finalment va decidir que deixaria anar al burret i segons el camí que seguís, el mataria o no. Sortosament el burret va agafar un camí distint... i Ignasi va desistir del seu propòsit.
La ràbia cal saber-la gestionar i si es pot canalitzar en energia positiva.

Que Sant Ignasi ens ensenyi a fer-ho tot a major glòria de Déu.

miércoles, 2 de agosto de 2017

El goig de la troballa

Homilia. Diumenge XVIII de durant l’any
Ja des de petits ens agradaven els contes que parlaven de tresors amagats. La historia també ens parla de troballes que han estat veritables tresors com la Dama d’Elx o la tomba de Tutankamon. Les mateixes pintures de Taüll, tot i que s’endevinaven, foren una gran troballa, un tresor.
El salmista ha dit amb saviesa: “m’estimo més la llei que surt dels vostres llavis que mil monedes d’or o de plata... Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”. Subscriuríem aquestes paraules? Confesso que em costaria una mica: les coses materials ens enlluernen. Però amb els anys hom aprèn també a relativitzar i al capdavall potser el que fa més goig és el fet de trobar,,,
M’agrada la traducció catalana del que demana Salomó: discerniment. Una paraula bíblica i una paraula ignasiana. Quan els bisbes del Consell Ordinari del Sínode van proposar al Papa Francesc que el tema del proper Sínode fos “Els joves i la fe”, Francesc hi va afegir: “i discerniment vocacional”. És cert que pròpiament Sant Ignasi no va inventar el discerniment d’esperits (hi ha una llarga tradició de discernir la voluntat de Déu que comença en l’Escriptura i es desenvolupa en diverses escoles d’espiritualitat com la benedictina o la franciscana, però el fundador de la Companyia de Jesús va establir unes línies de fons molt interessants per ajudar a discernir bé.
Ignasi distingia set actituds o qualitats per a un autèntic procés de discerniment: obertura, generositat, coratge, llibertat interior, reflexionar en l’oració sobre la pròpia experiència, ordenar les prioritat, no confondre fi amb mitjans.
Una darrera consideració. M’agrada molt la darrera imatge de Jesús a l’evangeli d’avui: “Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel, són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues”. És l’equilibri humà i cristià: crear –joies modernes- i conservar –joies antigues. Si només conservem ens tornem nostàlgics, si només pensem en fer coses de futur, esdevenim ambiciosos, insaciables.

I aquesta dinàmica de crear i conservar la podem aplicar a la família, a les institucions, a la mateixa política i a l’Església. El P. Antonio Spadaro, director de la Civilta Cattolica, i Marcelo Figueroa  en un article recent en aquesta prestigiosa publicació parlen de “Fonamentalisme evangèlic i integrisme catòlic”.

http://blogs.herdereditorial.com/la-civilta-cattolica-iberoamericana/fundamentalismo-evangelico-e-integralismo-catolico/


Com escriu glossant-lo la periodista Letícia Soberon:”Lluny de les dicotomies entre progressistes i conservadors, el Papa Francesc continua amb una tasca de discerniment dels prejudicis dels que han volgut sotmetre la persona a ideologies polítiques i lluites de poder.”

miércoles, 26 de julio de 2017

Tres experiències de Sant Jaume

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2017
Solem dir que Sant Jaume va ser testimoni d’episodis molt importants de la vida de Jesús, però hauríem de fer un esforç d’imaginació i comprendre com li degueren ressonar en el seu cor.
Tres experiències en la vida de Sant Jaume:
Estar a prop quan uns pares perden un fill (resurrecció de la filla de Jaire). Un dels moments més tràgics per a una persona, perquè la mort d’un fill abans que els pares no sembla prevista per la naturalesa. I en canvi Jesús hi està a prop d’aquest pare, el consola i pacifica. I Jaume ho veu amb els seus ulls. També tu has hagut d’acompanyar alguna persona en moment de màxim dolor, quant les paraules sobren...
Entendre que aquest món no és només el que veiem en els nostres ulls (la transfiguració). Els apòstols Jaume, Pere i Joan, per un moment veuen el Jesús de la fe, font d’amor, de llum i de pau. I veuen com il·lumina les expectatives de Moisès i d’Elies. I quan es desvetllen retroben el Jesús de cada dia, però a partir d’aleshores tot serà diferent. També hi ha un dia que una Paraula que hem sentit mil vegades és com si se’ns il·luminés des de dins.
Ésser testimoni de la pèrdua d’un Amic (Getsemaní). En l’agonia ell, Pere i Joan estaven absents, però quan es desvetllen són testimonis de la traïció –la traïció és el més contrari a l’amistat, i de la dispersió de colla.
Avui l’Evangeli ens mostra Jaume com a deixeble, en la gran lliçó del servei que Jesús li dóna a ell, a Joan i a la seva mare. I el veiem coratjós, disposat a beure el calze del Senyor, és dir a donar la vida, però li faltava encara baixar un graó més d’humilitat.
Ramon Llull, fou pelegrí a Sant Jaume de Compostel·la i va pregar així: “O Sant Jaume i vosaltres tots els sants de Déu, a vos ve pregant aquest que va vestit de pelegrí!”. Avui els pelegrins vénen d’arreu del món. Ahir en la reunió de catequesi familiar, l’Anna ens parlava que es van trobar amb uns pelegrins de Nova Zelanda i podríem citar noms de tanta gent que per diverses rutes s’atansa al sepulcre de l’Apòstol. Però hi ha també un pelegrinatge interior que és el que anem fent en el decurs de la nostra vida...
El nom de Jaume és molt antic en la meva família. Sembla la casa pairal dels Aymar era a Vilafranca del Conflent, el patró de la qual és Sant Jaume... Durant segles els hereus s’anaven dient Jaume i Francesc, alternadament, el meu besavi, l’avi, el pare, el meu nebot... Fins que a principis del segle XVIII van baixar a Barcelona. El meu besavi Jaume Aymar i Carbonell, als 17 anys, quan el seu pare ja havia mort, l’avi va decidir fer les Amèriques: se’n va anar a Buenos Aires amb el seu amic Dionís Trullàs. Quan va morir el seu pare Dionís va decidir tornar a Espanya definitivament. Va posar un negoci de colonials i bacallà a Barcelona. Es va casar amb Pepita Calvet  i vivien molt bé, però com que no tenien fills, es va afillar una seva neboda, filla de la seva germana, que ja tenia cinc fills. La nena es deia Carme Civil i Trullàs i havia nascut el 29 de maig de 1863. Una criatura delicada que va començar a anar a estudi al Col·legi de l’Ensenyança al carrer Aragó de Barcelona. Entre tant, el meu avi Jaume i un soci van posar un negoci de vins a  l’Argentina, al Carrer Piedad 264, de Buenos Aires. En un dels seus viatges a Barcelona, Jaume va conèixer la Carme, la nena que havia afillat el seu amic Dionís i que ja tenia 8 o 10 anys. Jugava amb ella als genolls i va dir als seus pares adoptius de broma: “guardeu-me-la, perquè quan sigui gran m’hi casaré.” Dionís i Pepita ho van considerar una broma. Però, com veurem, no ho era.
El 1888, el meu avi Jaume va venir a Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal. Aquella nena ja era una noia gran tenia 25 anys i alguns pretendents. Els oncles li donaven tots els gustos. El meu avi va voler complir la seva paraula i la va demanar en matrimoni. Però ella no s’hi volia casar, es portaven 22 anys i, a més, tenia promès. Finalment Jaume se’n va sortir es van casar i van tenir deu fills un d’ells el meu avi, també Jaume. Era fàcil que amb tant de mar entremig la promesa s’hagués refredat, però no va ser així.. Pensem en les giragonses de la  història que foren prèvies al nostre naixement i donem gràcies a Déu pel gran do de l’existència.


domingo, 23 de julio de 2017

Tres notes d'Església

Homilia diumenge XVI de durant l'any

Jesús parlava en paràboles i paràbola semàntica de símbol, signe. El símbol és el signe de reconeixement que es produeix quan es reuneixen dues parts: una visible i l’altra invisible. Per això diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer.
I avui el Senyor ens explica tres paràboles altament simbòliques,  que en el seu temps els més sensibles degueren entendre d’una manera immediata i que nosaltres hem se saber descobrir.
Jesús parla de la comunitat, de l’Església en tres paràboles:
Paràbola del blat i el jull. Com és que en el Regne del Cel conviuen el blat i el jull sembrat per l’enemic? Com és que hi ha una barreja? És que en el Regne del Cel no és tothom bo?  El Regne del Cel, no és encara el Cel, és l’Església. L’Església és alhora santa i pecadora, perquè sants i pecadors som nosaltres cada un dels cristians. També dins cada un de nosaltres hi ha jull. I som impacients, voldríem eradicar el mal d’una tacada i el mal continua La resposta de Déu és paciència: caminem cap a una plenitud, cap a un cel nou i una terra nova. Certament que hem de lluitar contra el mal, però quan no podem ens cal paciència per conviure-hi. És la paciència dels pares davant de fills de comportaments difícils... “Els justos han de ser humans amb tothom...”. Per això em fa mal quan alguns professionals parlant de les persones vulnerables o marginades diu expressions com “els hem de tenir a ratlla”
Paràbola del gra de mostassa. La mostassa és un arbust amb una llavor petitíssima, que pot arribar a ser una planta alta, però és una planta entre moltes d’altres plantes. No és un arbre, i en qualsevol cas no és el “rei dels arbres”, d’algunes llegendes antigues. El règim de cristiandat s’ha acabat, encara que alguns grups dins de l’Església l’enyorin. L’Església no s’identifica ja amb els Imperis. És aquella “minoria creativa” de la qual parla Benet XVI. Ens atrau el model d’una Església formada per petites comunitats vives i creatives, en diversos estils però no replegades sobre elles mateixes.
Paràbola del llevat dins al pasta. Segurament Jesús havia vist la seva mare més d’una vegada amagant el llevat dins la pasta, a casa per fer pa...També el llevat dins la pasta ha estat una imatge molt utilitzada per un cristianisme de mediació dels laics. Hem de transformar la societat és cert, però usant de les mediacions culturals i socials que tenim al nostre abast. Hi ha també una desproporció entre el llevat i la pasta del mig sac de farina, però el llevat és efectiu.
Així, amb aquestes tres paràboles queda esbossat el retrat robot d’una Església pobra que hauria de demanar perdó de les seves infidelitats per haver-se deixat contaminar de poder, de carrerisme (com diu el papa Francesc) i de tantes actituds que no són evangèliques.
D’una Església que conviu en una societat plural i que ha de saber reconèixer i potenciar els valors del món. Que ha de ser acollidora i hospitalària perquè els ocells vinguin a ajocar-se a les seves branques, encara que només sigui per un temps. I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs marxin del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sostenen”
D’una Església formada per uns laics amb pastors al vostre servei, que esteu presents en diversos camps laborals i professionals i que maldeu cada dia per donar testimoni de la vostra fe allí on us trobeu. Els preveres us hem d’escoltar molt i ens hem de deixar interpel·lar per les dificultats que trobeu cada dia. Em deia aquesta mateixa setmana una mare de família que viu en un poble mitjà fora de Badalona: “és que no puc parlar amb ningú de les coses de Déu”.

Que Maria, la noia del poble de vinya i blat,  el badiu i l’eixida, sigui el nostre referent constant.

domingo, 16 de julio de 2017

Sonet a Llorenç Caballeria

Sonet amb estrambot terapèutic a Llorenç Caballeria Rovira
Badalona, juliol de 2017

Seixanta anys ja, Llorenç Caballeria,
ets metge d'agresolada nissaga
fas un servei d’aquells que no es paga:
regales el  temps  i la companyia

Quin goig que els teus fills, amb gosadia,
emprenguin el vol vers nova saga
vora teu hi ha una llum que no s’apaga:
és l'Estrella que brilla cada dia.

De mitja Ciutat facultatiu
i de la Cartoixa i Sant Jeroni
allí on ets dones bon testimoni.

Rep dels teus amics l'afecte més viu
que seguim fidels els teus bons consells
I visquem lliures com els ocells.

Salut no és viure sense malura
sinó vèncer el mal mirant l'Altura

Saber escoltar

Diumenge XV de durant l'any (16/07/17)
“Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica” amb aquestes paraules, plenes de saviesa, Sant Benet comença la seva regla: l’han seguida milers d’homes i dones al llarg de la història i ha ordenat i orientat la seves vides: “Escolta.” “Oient de la Paraula”. Així va definir Karl Rahner el creient, cada u de nosaltres: oients de la Paraula... “Tenim dues orelles per escoltar i una sola llengua per parlar”, diu el proverbi oriental i afegeix amb cert humor vol dir que hem d’escoltar el doble que parlem.
Jesús, Mestre de vida, coneix el nostre cor com ningú i les nostres diverses situacions vitals. Certament hi ha diverses maneres d’escoltar, de parar l’oïda del cor, perquè tots som diferents i són diversos els nostres moments vitals. Mirant la nostra vida ens adonarem que cadascú de nosaltres pot ser a la vegada camí, pedregar, bardisses o terra bona.
Tots hem escoltat avui la Paraula de Déu. Però l’hem sentit tantes vegades, durant tants anys, que no potser no hem acabat d’entendre què ens està dient en la nostra vida, ens pensem que ho diu pels altres... I la Paraula és per a nosaltres, en el nostre moment vital: de joia, d’esperança, de preocupació o de perplexitat. Els que l’heu escoltada per ràdio no us heu pogut distreure amb les imatges i segurament us heu fixat en matisos que els qui som aquí a l’església ens han passat desapercebuts. Fem la prova, una cosa és llegir la Bíblia, l’altra escoltar un text bíblic per ràdio...
Potser la Paraula l’hem escoltada amb l’alegria del diumenge, dia de festa, dia comunitari, però quan sortim de l’església ja l’haurem oblidat; és que no hi hem aprofundit. Voldríem anar a fons però ens quedem en la superfície. I aquesta frivolitat és el que sembla tenyir també el debat públic i el moment polític i social. Cal fer silenci –i l’estiu és un temps propici- silenci del cor, per dir una paraula amb sentit. Oblidar. El bisbe Carrera explicava que un monjo cuiner escoltava de bon grat les homilies del seu abat, li agradaven molt, però les oblidava tot seguit. Quan el monjo li va obrir el cor a l’abat, ell li va respondre: “no t’amoïnis, oi que quan poses la verdura sota l’aigua, l’aigua s’escola, però la verdura queda esponerosa? Doncs igualment el teu cor.”
Potser, la Paraula l’hem escoltada i l’hem entesa i fins i tot la recordem, però aquesta Paraula no acaba de canviar la nostra vida, no ens hem compromès, ens  hem embardissat, tenim tants temes per resoldre: per molts és final de curs, feina, feina, feina, “sembla que s’acabi el món”, tots són compromisos de darrera hora, tot pel setembre...
I potser l’hem escoltada, l’hem entès, l’hem acollit de bon grat, la recordem i ha canviat una mica, en major o menor grau la nostra vida. Jesús no fa diferència entre el cent, el seixanta o el trenta. No es mou en paràmetres quantitatius, si no qualitatius. Hem de reconèixer amb humilitat que també hi ha encerts en la nostra vida, que també donem fruit. Evitem ser jutges de nosaltres mateixos.
Si aprenem escoltar Déu, sabrem escoltar els germans.  A la parròquia de Santa Anna de Barcelona, convertida en hospital de campanya, han fet la capella de l’escolta, on professionals dediquen voluntàriament el seu temps a acollir aquells que desitgen ser escoltats. Saber escoltar és un art. El qui parla s’ha de sentir escoltat de debò i el qui escolta també aprèn: s’ha de deixar modificar per allò que està oint.
Escolta, ausculta, en llatí. Diuen que quan un estudiant de medicina comença, encara que posi el fonendo no sent els batecs del cor, ha de ser el mestre que em paciència l’ajudi a descobrir-lo, a escoltar-los. Igualment hem d’aprendre a auscultar el batec del món, hem d’aprendre a llegir entre línies les notícies per descobrir-hi els signes del nostre temps.

Maria, oient fidel, va escoltar, va comprendre progressivament, i va deixar que l’anunci canviés la seva vida. Que ella, en la seva advocació del Carme, giri envers nosaltres els seus ulls misericordiosos i escolti el nostre clam.

sábado, 8 de julio de 2017

El magnificat de Jesús

  
Homilia diumenge XIV de durant l'any 9/07/17
  

Diuen que un rector  parlava amb un ancià del poble que no sabia ni llegir ni escriure, però que tenia fama de saber moltes coses de fe. El sacerdot li preguntava: “si Jesucrist no hagués vingut al món, què hauria estat de la humanitat?” “Vagi vostè a saber!”, li responia l’avi. I si ell no hagués pres sobre nosaltres els seus pecats, què seria de nosaltres? “Faci-se’n el càrrec...” I així d’altres respostes semblants que admiraren el sacerdot. La gent sàvia és lacònica, sol dir poques paraules, “prou!” “compta!” “ves!” “ara pla”... Amb poc diuen molt.

Així com hi ha el magnificat de Maria, aquest fragment de l’evangeli d’avui el podríem anomenar “el magnificat de Jesús”. De la mateixa manera que Maria lloa Déu perquè ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, que omple de béns els pobres i que els rics se’n tornen sense res –un savi capgirament de l’statu quo, Jesús, ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare perquè ha amagat als savis i entesos (el poder intel·lectual), allò que ha revelat als senzills. Dimarts vinent celebrarem Sant Benet, pare del monaquisme occiental. Doncs bé, ell en la seva Regla afirma que al jove se l’ha d’escoltar amb afecte... La creença comuna, errònia, és en canvi que sabem molt més que els joves i, per tant, no els escoltem.

Diu el Pare Jaume Sidera, claretià, en el comentari de les lectures del Full Dominical d’avui que Jesús “com que és compassiu i benigne, no té pressa.”  És una reflexió molt encertada. Fixeu-vos que la queixa de moltes persones avui –i m’hi incloc- és que no tenim temps. Anem adelerats per tants compromisos que hem contret nosaltres mateixos, o per tantes obligacions que es deriven de les nostres responsabilitats, o perquè el ritme del món diuen que ho porta... La quantitat de correus o watsapps que rebem quotidianament et fan creure que la feina mai no se t’acabarà... La veu del mòbil t’ofereix a esborrar missatges, per poder-ne rebre més... La gent diu: “vaig molt liat” Déu n’hi do, si una persona està embolicada, com podrà avançar? En canvi he visitat persones molt ocupades que, en canvi, aparentment no tenen cap pressa i t’atenen com si fos la única cosa que tenen a fer.  És que aquestes persones són humils. La compassió, la benignitat, requereix temps i delicadesa. Una persona ambiciosa no reposa: sempre està rumiant quina nova iniciativa emprendrà. És insaciable: no té passat ni present, sembla que només li preocupi el futur... La persona humil, en canvi, en té prou amb assaborir, senzillament, allò que té i ho comparteix.

Estem cansats, físicament i mentalment. Em deia un amic que ha sortit d’una depressió que el psiquiatre li comentava que per descansar bé, cal descansar diàriament, setmanalment i anualment. “De vegades diem, estic cansat, però ja descansaré el cap de setmana”. És un error. La feina i el descans s’han de saber alternar quotidianament. Hi ha un cansament físic, mental, però hi ha també un cansament moral, el que es produeix quan se’ns acumulen les queixes, o els problemes de les persones que venen a reposar en nosaltres. També cansen molt les emocions. Si aprenem a reposar en Crist, res no es farà feixuc.

“Accepteu el meu jou”. El jou ens uneix a Jesús estretament. Talment com dos bous llaurant un mateix camp. Aquesta aliança baptismal ens dóna la confiança i la humilitat de saber que la feina no la fem tot sols, sinó en la seva companyia. Per tant, el repòs també el compartim.

No deixem de dialogar amb la gent senzilla: sempre aprendrem alguna cosa. Fem-nos humils, trobarem temps per a tot, també per descansar,




sábado, 1 de julio de 2017

De cambres i cardenals



Diumenge XIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,
Quina simplicitat tan bonica tenia aquella petita habitació d’obra a la terrassa que aquella bona dona sunamita va preparar per Eliseu! Tenia l’indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum... Amb que poc es pot fer feliç a una persona. Recordo a mossèn Gumersind Vilagran, rector de Santa Eugènia de Palamós. Em deia que al peu del campanar de la seva parròquia havia fet un petit habitatge, amb un llit plegable i una dutxa. Aquell sant sacerdot em comentava amb entusiasme:”Mossèn, és que vostè no sap què és per un home que porta dies sense dormir, poder dormir una nit... I poder dutxar-se després de dies de no fer-ho!” Podeu dir que hi ha una radical diferència. Que aquella dona benestant va preparar un habitatge digne per a “l’home de Déu”, per al profeta i que el mossèn volia senzillament acollir un sense sostre.  Però jo em pregunto és que un sense sostre no és també una persona de Déu? No hi trobem el Crist darrera cada rostre pidolaire?
L’acolliment té la virtut de canviar el qui acull. Eliseu va regalar a aquella dona la gràcia de la maternitat que li degué trastocar la vida. Quantes coses reben els qui saben acollir bé!
Diu la rondalla que una anciana se li aparegué que, com que era tan bona li va prometre que li regalaria el que volgués –riqueses i honors- i que ella va respondre que li donés un vas d’aigua. Com és que no demanes ni riqueses i honors, si no un simple got d’aigua? I la vella, sàviament, li feu: és que si bec aigua tinc vida i si tinc vida, ho tinc tot. Valorem prou el tresor de l’existència? Anem a l’Evangeli. Jesús diu: “Ni un sol got d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble no quedarà sense recompensa”. Aquesta perícopa entronca amb Mateu 25. Aquells que passaven fam, set, que estaven nusos, malalts o a la presó, no eren altres que els propis deixebles de Jesús. Per tant tot el que es fa a ells, als seus enviats, encara que sigui als més petits, es fa al mateix Crist. Això ho havien descobert els monjos que sabien que l’hoste havia de ser rebut com qui rep el mateix Crist.
Aquesta setmana hem viscut una gran experiència eclesial i universal, la creació de cinc Cardenals. Ja sabeu que el color vermell dels seus hàbits és el símbol que han d’estar disposats a vessar fins la darrera gota de la seva sang per defensa de la fe. De fet, dos dels novells purpurats han estat molt a prop dels màrtirs: Louis-Marie Ling (Laos),el primer vicari apostòlic creat cardenal, L’any 1970 va ser l’únic supervivent de l’atac d’uns sicaris que van assassinar el seu cosí, el catequista Luc Sy, màrtir, beatificat el novembre passat. Ell mateix es va passar tres anys a la presó on va coincidir amb diversos sacerdots empresonats pel règim comunista. En el cas de Gregorio Rosa Chávez, el propi Papa ho va revelar : “és un màrtir de la fidelitat”, perquè ha treballat exemplarment i discreta al costat de quatre bisbes: el beat Òscar Romero (assassinat per un grup paramilitar) i de tres arquebisbes més, de diferents sensibilitats. El dia de conèixer la notícia del seu nomenament, Rosa Chávez tenia dues misses relacionades amb Romero i ho va veure com un senyal de Déu.  Quant al Cardenal Omella, la seva sintonia amb la línia i l’estil del Papa Francesc és evident: es tradueix, entre d’altres aspectes, en el seu caire missioner (“Església en sortida”), en promoure o donar suport als “hospitals de campanya” (Santa Anna, concerts a la presó de Can Brians...), en la sinodalitat (Pla pastoral en col·laboració de creients i no creients) en  la sobrietat de vida,  la proximitat,  el bon humor.
El Cardenal Joan Josep Omella en, nom de tots, en les seves paraules inicials del Consistori va dir: “No volem ser una Església auto-referencial; volem ser una església pelegrina pels camins del món a la recerca de tothom, provant de posar en el cor dels homes i les dones el bàlsam de l’alegria i de la pau, eixugant les llàgrimes de molts d’ells, i suscitant la seva esperança, l’esperança manifestada definitivament en la reconciliació que els ha portat el Fill de Déu”.
I en nom propi i del grup de pelegrins que el vam acompanyar, li vaig escriure aquest sonet que, en el context de l’eucaristia, esdevé una pregària agraïda:

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, juny de 2017

Albíxeres nou cardenal Omella!
la seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

Si heroic és lliurar la pròpia vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers  el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.












En els 120 anys del títol de ciutat

Mn Richard i ministres de l’altar
Sr. Tinent d’Alcalde, senyors regidors
Diaconesses de l’Església Baptista de Badalona
Representants d’altres comunitats
Germanes i germans,
Avui, dia 1 de juliol de 2017 fa exactament 120 anys que la Reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, va signar el decret que convertia la vila de Badalona en ciutat. Ella mateixa l’havia visitat nou anys abans, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1997 quan fou el centenari ja en vam fer memòria agraïda i vam posar una placa commemorativa. Cent vint anys no és un número gaire rodó, però és tota una trajectòria que ja fa goig i un motiu de donar gràcies a Déu.El 1897 fou un any que Barcelona, en créixer ràpidament, va absorbir vàries poblacions al seu voltant: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals que van passar a ser nous barris o districtes de la ciutat. Hagués estat molt versemblant que Badalona hagués quedat també absorbida i integrada a la gran urbs com un barri més. Però no fou així. Algú ha dit, amb raó, que la Reina ens va salvar de ser un simple barri. I avui som la tercera ciutat de Catalunya. Una ciutat és un assentament de població amb atribucions i funcions religioses, econòmiques i politico-administratives. La ciutat és font de cultura i d’humanisme. El 1897 ja feia molts segles que existia aquesta parròquia, la més antiga de la ciutat. En aquest indret en el decurs d’aquests cent vint anys i llevat el parèntesi de la guerra, molts cristians han estat batejats, han rebut la primera comunió, han celebrat l’eucaristia, s’hi ha casat o han acomiadat algun familiar volgut. És bonic que avui persones que resideixen fora de Badalona senten que tenen aquí les seves arrels i mitjançant les xarxes socials mantenen el seu contacte amb Badalona o ens visiten quan poden.
El badaloní Francesc de Paula Giró i Prat (pare del Domènec Giró, artesà tan actiu en aquesta parròquia) va ser el primer ciutadà de Badalona perquè va néixer el 2 de juliol d’aquell mateix any. Ell fou el qui va reproduir la maqueta del llit de Maria Assumpta, avui dipositada al Museu.
Badalona avui manté la seva personalitat. I l’Església, que ha preservat el seu patrimoni, continua molt present en el calendari cultural de la ciutat. Fins al punt que les grans manifestacions ciutadanes neixen de fets religiosos. El mes de gener l’arribada dels mags pel pont del petroli i els fanalets, és l’Epifania del Senyor.  La Setmana Santa amb la benedicció de Rams, la Moixiganga i les processons del Dijous i del Divendres Sant, tan concorregudes, sol caure els mesos de març o abril. El mes de maig tenim la festa major de Sant Anastasi, amb la crema del dimoni i la passada amb el Sant, tan colorista. El juny, les festes de Corpus que acabem de celebrar. L’agost, l’Assumpció de la Mare de Déu, la festa major. El novembre els fidels difunts amb la processó pel cementiri vell i la dança del Mortitxol.  I el desembre el Nadal  tan celebrat, amb la tradició dels pessebristes tan nostre. I sense comptar les festes del barri, els romiatges i els aplecs. I quanta gent es mobilitza! Portants,cantaires, geganters, grallers, bastoners, castellers, satanasis... Les nostres festes tenen unes arrels cristianes evidents. La vida de la ciutat seria una altra sense les parròquies i comunitats religioses.
Però no és solament el que anomenem cultura popular. La música, tan present a la nostra ciutat, amb l’Orfeó Badaloní, les Corals, té en el seu repertori moltes peces d’arrel cristiana. També el teixit associatiu de Badalona, el Círcol Catòlic i moltes d’altres entitats tenen una rel cristiana.
I tot això no és cap motiu d’orgull sinó exigència de servei. És una gran responsabilitat per a l’església.
Fa 120 anys pràcticament no s’entenia el fet de ser ciutadà si no s’era també cristià. Era el que s’anomenava règim de cristiandat. Ara això, sortosament ha canviat: la nostra societat avui és plural. En doneu testimoni els representants de les religions i confessions que avui us heu aplegat aquí. Però això no lleva que l’Església tingui un paper destacat en la cohesió i àdhuc en el lideratge social. Entitats com les parròquies, les comunitats religioses, Càritas, Roca i Pi, Folre... vinculades d’una manera o d’una altra a l’església catòlica fan un gran servei...
Jesús de Natzaret va viure i va exercir el seu ministeri en pobles i aldees, però això no treu que viatgés a la Ciutat Santa de Jerusalem i probablement a Sèforis, d’on procedien els seus avis, una altra gran ciutat l’arqueologia va posant al descobert. Les lectures d’avui ens ha parlat d’hospitalitat. Badalona ha estat tradicionalment ciutat de pas, oberta a la Mediterrània, amb importants vies que la travessen... Però quan a Badalona avui trobem una persona privada de sostre ens costa molt de donar-li aixopluc. Ara com mai els hostals i les pensions no disposen places. El de l’habitatge social és un dels nostres reptes més greus. Caldria un gran pacte local per a l’habitatge amb la intervenció del sector públic i privat.
Cal també reconstituir el teixit social. Encara avui moltes persones dels barris “baixen” a Badalona, però dissortadament moltes persones del centre no acuden mai als barris. El papa Francesc promou una església en sortida, per què no anem més a conèixer la realitat dels barris que configuren la nostra ciutat?
Estimats germans i germanes, en aquesta eucaristia que celebrem unim tots els nostres motius d’agraïment pel fet de ser ciutat i demanem que aquests que som ciutadans de la terra, esdevinguem un dia ciutadans del cel.
I acabo amb aquells versos de 1924 d’Encarnació Escofet de Solà, dedicats a Santa Maria, la nostra Regina del Cel: “Divina Senyora- que en l’alta Camaril/ regiu Badalona- en setial gentil./Mireu amorosa-aqueixa ciutat/que es vesteix de gala-en el jorn preuat”.