domingo, 16 de julio de 2017

Sonet a Llorenç Caballeria

Sonet amb estrambot terapèutic a Llorenç Caballeria Rovira
Badalona, juliol de 2017

Seixanta anys ja, Llorenç Caballeria,
ets metge d'agresolada nissaga
fas un servei d’aquells que no es paga:
regales el  temps  i la companyia

Quin goig que els teus fills, amb gosadia,
emprenguin el vol vers nova saga
vora teu hi ha una llum que no s’apaga:
és l'Estrella que brilla cada dia.

De mitja Ciutat facultatiu
i de la Cartoixa i Sant Jeroni
allí on ets dones bon testimoni.

Rep dels teus amics l'afecte més viu
que seguim fidels els teus bons consells
I visquem lliures com els ocells.

Salut no és viure sense malura
sinó vèncer el mal mirant l'Altura

Saber escoltar

Diumenge XV de durant l'any (16/07/17)
“Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica” amb aquestes paraules, plenes de saviesa, Sant Benet comença la seva regla: l’han seguida milers d’homes i dones al llarg de la història i ha ordenat i orientat la seves vides: “Escolta.” “Oient de la Paraula”. Així va definir Karl Rahner el creient, cada u de nosaltres: oients de la Paraula... “Tenim dues orelles per escoltar i una sola llengua per parlar”, diu el proverbi oriental i afegeix amb cert humor vol dir que hem d’escoltar el doble que parlem.
Jesús, Mestre de vida, coneix el nostre cor com ningú i les nostres diverses situacions vitals. Certament hi ha diverses maneres d’escoltar, de parar l’oïda del cor, perquè tots som diferents i són diversos els nostres moments vitals. Mirant la nostra vida ens adonarem que cadascú de nosaltres pot ser a la vegada camí, pedregar, bardisses o terra bona.
Tots hem escoltat avui la Paraula de Déu. Però l’hem sentit tantes vegades, durant tants anys, que no potser no hem acabat d’entendre què ens està dient en la nostra vida, ens pensem que ho diu pels altres... I la Paraula és per a nosaltres, en el nostre moment vital: de joia, d’esperança, de preocupació o de perplexitat. Els que l’heu escoltada per ràdio no us heu pogut distreure amb les imatges i segurament us heu fixat en matisos que els qui som aquí a l’església ens han passat desapercebuts. Fem la prova, una cosa és llegir la Bíblia, l’altra escoltar un text bíblic per ràdio...
Potser la Paraula l’hem escoltada amb l’alegria del diumenge, dia de festa, dia comunitari, però quan sortim de l’església ja l’haurem oblidat; és que no hi hem aprofundit. Voldríem anar a fons però ens quedem en la superfície. I aquesta frivolitat és el que sembla tenyir també el debat públic i el moment polític i social. Cal fer silenci –i l’estiu és un temps propici- silenci del cor, per dir una paraula amb sentit. Oblidar. El bisbe Carrera explicava que un monjo cuiner escoltava de bon grat les homilies del seu abat, li agradaven molt, però les oblidava tot seguit. Quan el monjo li va obrir el cor a l’abat, ell li va respondre: “no t’amoïnis, oi que quan poses la verdura sota l’aigua, l’aigua s’escola, però la verdura queda esponerosa? Doncs igualment el teu cor.”
Potser, la Paraula l’hem escoltada i l’hem entesa i fins i tot la recordem, però aquesta Paraula no acaba de canviar la nostra vida, no ens hem compromès, ens  hem embardissat, tenim tants temes per resoldre: per molts és final de curs, feina, feina, feina, “sembla que s’acabi el món”, tots són compromisos de darrera hora, tot pel setembre...
I potser l’hem escoltada, l’hem entès, l’hem acollit de bon grat, la recordem i ha canviat una mica, en major o menor grau la nostra vida. Jesús no fa diferència entre el cent, el seixanta o el trenta. No es mou en paràmetres quantitatius, si no qualitatius. Hem de reconèixer amb humilitat que també hi ha encerts en la nostra vida, que també donem fruit. Evitem ser jutges de nosaltres mateixos.
Si aprenem escoltar Déu, sabrem escoltar els germans.  A la parròquia de Santa Anna de Barcelona, convertida en hospital de campanya, han fet la capella de l’escolta, on professionals dediquen voluntàriament el seu temps a acollir aquells que desitgen ser escoltats. Saber escoltar és un art. El qui parla s’ha de sentir escoltat de debò i el qui escolta també aprèn: s’ha de deixar modificar per allò que està oint.
Escolta, ausculta, en llatí. Diuen que quan un estudiant de medicina comença, encara que posi el fonendo no sent els batecs del cor, ha de ser el mestre que em paciència l’ajudi a descobrir-lo, a escoltar-los. Igualment hem d’aprendre a auscultar el batec del món, hem d’aprendre a llegir entre línies les notícies per descobrir-hi els signes del nostre temps.

Maria, oient fidel, va escoltar, va comprendre progressivament, i va deixar que l’anunci canviés la seva vida. Que ella, en la seva advocació del Carme, giri envers nosaltres els seus ulls misericordiosos i escolti el nostre clam.

sábado, 8 de julio de 2017

El magnificat de Jesús

  
Homilia diumenge XIV de durant l'any 9/07/17
  

Diuen que un rector  parlava amb un ancià del poble que no sabia ni llegir ni escriure, però que tenia fama de saber moltes coses de fe. El sacerdot li preguntava: “si Jesucrist no hagués vingut al món, què hauria estat de la humanitat?” “Vagi vostè a saber!”, li responia l’avi. I si ell no hagués pres sobre nosaltres els seus pecats, què seria de nosaltres? “Faci-se’n el càrrec...” I així d’altres respostes semblants que admiraren el sacerdot. La gent sàvia és lacònica, sol dir poques paraules, “prou!” “compta!” “ves!” “ara pla”... Amb poc diuen molt.

Així com hi ha el magnificat de Maria, aquest fragment de l’evangeli d’avui el podríem anomenar “el magnificat de Jesús”. De la mateixa manera que Maria lloa Déu perquè ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, que omple de béns els pobres i que els rics se’n tornen sense res –un savi capgirament de l’statu quo, Jesús, ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare perquè ha amagat als savis i entesos (el poder intel·lectual), allò que ha revelat als senzills. Dimarts vinent celebrarem Sant Benet, pare del monaquisme occiental. Doncs bé, ell en la seva Regla afirma que al jove se l’ha d’escoltar amb afecte... La creença comuna, errònia, és en canvi que sabem molt més que els joves i, per tant, no els escoltem.

Diu el Pare Jaume Sidera, claretià, en el comentari de les lectures del Full Dominical d’avui que Jesús “com que és compassiu i benigne, no té pressa.”  És una reflexió molt encertada. Fixeu-vos que la queixa de moltes persones avui –i m’hi incloc- és que no tenim temps. Anem adelerats per tants compromisos que hem contret nosaltres mateixos, o per tantes obligacions que es deriven de les nostres responsabilitats, o perquè el ritme del món diuen que ho porta... La quantitat de correus o watsapps que rebem quotidianament et fan creure que la feina mai no se t’acabarà... La veu del mòbil t’ofereix a esborrar missatges, per poder-ne rebre més... La gent diu: “vaig molt liat” Déu n’hi do, si una persona està embolicada, com podrà avançar? En canvi he visitat persones molt ocupades que, en canvi, aparentment no tenen cap pressa i t’atenen com si fos la única cosa que tenen a fer.  És que aquestes persones són humils. La compassió, la benignitat, requereix temps i delicadesa. Una persona ambiciosa no reposa: sempre està rumiant quina nova iniciativa emprendrà. És insaciable: no té passat ni present, sembla que només li preocupi el futur... La persona humil, en canvi, en té prou amb assaborir, senzillament, allò que té i ho comparteix.

Estem cansats, físicament i mentalment. Em deia un amic que ha sortit d’una depressió que el psiquiatre li comentava que per descansar bé, cal descansar diàriament, setmanalment i anualment. “De vegades diem, estic cansat, però ja descansaré el cap de setmana”. És un error. La feina i el descans s’han de saber alternar quotidianament. Hi ha un cansament físic, mental, però hi ha també un cansament moral, el que es produeix quan se’ns acumulen les queixes, o els problemes de les persones que venen a reposar en nosaltres. També cansen molt les emocions. Si aprenem a reposar en Crist, res no es farà feixuc.

“Accepteu el meu jou”. El jou ens uneix a Jesús estretament. Talment com dos bous llaurant un mateix camp. Aquesta aliança baptismal ens dóna la confiança i la humilitat de saber que la feina no la fem tot sols, sinó en la seva companyia. Per tant, el repòs també el compartim.

No deixem de dialogar amb la gent senzilla: sempre aprendrem alguna cosa. Fem-nos humils, trobarem temps per a tot, també per descansar,




sábado, 1 de julio de 2017

De cambres i cardenals



Diumenge XIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,
Quina simplicitat tan bonica tenia aquella petita habitació d’obra a la terrassa que aquella bona dona sunamita va preparar per Eliseu! Tenia l’indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum... Amb que poc es pot fer feliç a una persona. Recordo a mossèn Gumersind Vilagran, rector de Santa Eugènia de Palamós. Em deia que al peu del campanar de la seva parròquia havia fet un petit habitatge, amb un llit plegable i una dutxa. Aquell sant sacerdot em comentava amb entusiasme:”Mossèn, és que vostè no sap què és per un home que porta dies sense dormir, poder dormir una nit... I poder dutxar-se després de dies de no fer-ho!” Podeu dir que hi ha una radical diferència. Que aquella dona benestant va preparar un habitatge digne per a “l’home de Déu”, per al profeta i que el mossèn volia senzillament acollir un sense sostre.  Però jo em pregunto és que un sense sostre no és també una persona de Déu? No hi trobem el Crist darrera cada rostre pidolaire?
L’acolliment té la virtut de canviar el qui acull. Eliseu va regalar a aquella dona la gràcia de la maternitat que li degué trastocar la vida. Quantes coses reben els qui saben acollir bé!
Diu la rondalla que una anciana se li aparegué que, com que era tan bona li va prometre que li regalaria el que volgués –riqueses i honors- i que ella va respondre que li donés un vas d’aigua. Com és que no demanes ni riqueses i honors, si no un simple got d’aigua? I la vella, sàviament, li feu: és que si bec aigua tinc vida i si tinc vida, ho tinc tot. Valorem prou el tresor de l’existència? Anem a l’Evangeli. Jesús diu: “Ni un sol got d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble no quedarà sense recompensa”. Aquesta perícopa entronca amb Mateu 25. Aquells que passaven fam, set, que estaven nusos, malalts o a la presó, no eren altres que els propis deixebles de Jesús. Per tant tot el que es fa a ells, als seus enviats, encara que sigui als més petits, es fa al mateix Crist. Això ho havien descobert els monjos que sabien que l’hoste havia de ser rebut com qui rep el mateix Crist.
Aquesta setmana hem viscut una gran experiència eclesial i universal, la creació de cinc Cardenals. Ja sabeu que el color vermell dels seus hàbits és el símbol que han d’estar disposats a vessar fins la darrera gota de la seva sang per defensa de la fe. De fet, dos dels novells purpurats han estat molt a prop dels màrtirs: Louis-Marie Ling (Laos),el primer vicari apostòlic creat cardenal, L’any 1970 va ser l’únic supervivent de l’atac d’uns sicaris que van assassinar el seu cosí, el catequista Luc Sy, màrtir, beatificat el novembre passat. Ell mateix es va passar tres anys a la presó on va coincidir amb diversos sacerdots empresonats pel règim comunista. En el cas de Gregorio Rosa Chávez, el propi Papa ho va revelar : “és un màrtir de la fidelitat”, perquè ha treballat exemplarment i discreta al costat de quatre bisbes: el beat Òscar Romero (assassinat per un grup paramilitar) i de tres arquebisbes més, de diferents sensibilitats. El dia de conèixer la notícia del seu nomenament, Rosa Chávez tenia dues misses relacionades amb Romero i ho va veure com un senyal de Déu.  Quant al Cardenal Omella, la seva sintonia amb la línia i l’estil del Papa Francesc és evident: es tradueix, entre d’altres aspectes, en el seu caire missioner (“Església en sortida”), en promoure o donar suport als “hospitals de campanya” (Santa Anna, concerts a la presó de Can Brians...), en la sinodalitat (Pla pastoral en col·laboració de creients i no creients) en  la sobrietat de vida,  la proximitat,  el bon humor.
El Cardenal Joan Josep Omella en, nom de tots, en les seves paraules inicials del Consistori va dir: “No volem ser una Església auto-referencial; volem ser una església pelegrina pels camins del món a la recerca de tothom, provant de posar en el cor dels homes i les dones el bàlsam de l’alegria i de la pau, eixugant les llàgrimes de molts d’ells, i suscitant la seva esperança, l’esperança manifestada definitivament en la reconciliació que els ha portat el Fill de Déu”.
I en nom propi i del grup de pelegrins que el vam acompanyar, li vaig escriure aquest sonet que, en el context de l’eucaristia, esdevé una pregària agraïda:

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, juny de 2017

Albíxeres nou cardenal Omella!
la seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

Si heroic és lliurar la pròpia vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers  el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.












En els 120 anys del títol de ciutat

Mn Richard i ministres de l’altar
Sr. Tinent d’Alcalde, senyors regidors
Diaconesses de l’Església Baptista de Badalona
Representants d’altres comunitats
Germanes i germans,
Avui, dia 1 de juliol de 2017 fa exactament 120 anys que la Reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, va signar el decret que convertia la vila de Badalona en ciutat. Ella mateixa l’havia visitat nou anys abans, el 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona. L’any 1997 quan fou el centenari ja en vam fer memòria agraïda i vam posar una placa commemorativa. Cent vint anys no és un número gaire rodó, però és tota una trajectòria que ja fa goig i un motiu de donar gràcies a Déu.El 1897 fou un any que Barcelona, en créixer ràpidament, va absorbir vàries poblacions al seu voltant: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals que van passar a ser nous barris o districtes de la ciutat. Hagués estat molt versemblant que Badalona hagués quedat també absorbida i integrada a la gran urbs com un barri més. Però no fou així. Algú ha dit, amb raó, que la Reina ens va salvar de ser un simple barri. I avui som la tercera ciutat de Catalunya. Una ciutat és un assentament de població amb atribucions i funcions religioses, econòmiques i politico-administratives. La ciutat és font de cultura i d’humanisme. El 1897 ja feia molts segles que existia aquesta parròquia, la més antiga de la ciutat. En aquest indret en el decurs d’aquests cent vint anys i llevat el parèntesi de la guerra, molts cristians han estat batejats, han rebut la primera comunió, han celebrat l’eucaristia, s’hi ha casat o han acomiadat algun familiar volgut. És bonic que avui persones que resideixen fora de Badalona senten que tenen aquí les seves arrels i mitjançant les xarxes socials mantenen el seu contacte amb Badalona o ens visiten quan poden.
El badaloní Francesc de Paula Giró i Prat (pare del Domènec Giró, artesà tan actiu en aquesta parròquia) va ser el primer ciutadà de Badalona perquè va néixer el 2 de juliol d’aquell mateix any. Ell fou el qui va reproduir la maqueta del llit de Maria Assumpta, avui dipositada al Museu.
Badalona avui manté la seva personalitat. I l’Església, que ha preservat el seu patrimoni, continua molt present en el calendari cultural de la ciutat. Fins al punt que les grans manifestacions ciutadanes neixen de fets religiosos. El mes de gener l’arribada dels mags pel pont del petroli i els fanalets, és l’Epifania del Senyor.  La Setmana Santa amb la benedicció de Rams, la Moixiganga i les processons del Dijous i del Divendres Sant, tan concorregudes, sol caure els mesos de març o abril. El mes de maig tenim la festa major de Sant Anastasi, amb la crema del dimoni i la passada amb el Sant, tan colorista. El juny, les festes de Corpus que acabem de celebrar. L’agost, l’Assumpció de la Mare de Déu, la festa major. El novembre els fidels difunts amb la processó pel cementiri vell i la dança del Mortitxol.  I el desembre el Nadal  tan celebrat, amb la tradició dels pessebristes tan nostre. I sense comptar les festes del barri, els romiatges i els aplecs. I quanta gent es mobilitza! Portants,cantaires, geganters, grallers, bastoners, castellers, satanasis... Les nostres festes tenen unes arrels cristianes evidents. La vida de la ciutat seria una altra sense les parròquies i comunitats religioses.
Però no és solament el que anomenem cultura popular. La música, tan present a la nostra ciutat, amb l’Orfeó Badaloní, les Corals, té en el seu repertori moltes peces d’arrel cristiana. També el teixit associatiu de Badalona, el Círcol Catòlic i moltes d’altres entitats tenen una rel cristiana.
I tot això no és cap motiu d’orgull sinó exigència de servei. És una gran responsabilitat per a l’església.
Fa 120 anys pràcticament no s’entenia el fet de ser ciutadà si no s’era també cristià. Era el que s’anomenava règim de cristiandat. Ara això, sortosament ha canviat: la nostra societat avui és plural. En doneu testimoni els representants de les religions i confessions que avui us heu aplegat aquí. Però això no lleva que l’Església tingui un paper destacat en la cohesió i àdhuc en el lideratge social. Entitats com les parròquies, les comunitats religioses, Càritas, Roca i Pi, Folre... vinculades d’una manera o d’una altra a l’església catòlica fan un gran servei...
Jesús de Natzaret va viure i va exercir el seu ministeri en pobles i aldees, però això no treu que viatgés a la Ciutat Santa de Jerusalem i probablement a Sèforis, d’on procedien els seus avis, una altra gran ciutat l’arqueologia va posant al descobert. Les lectures d’avui ens ha parlat d’hospitalitat. Badalona ha estat tradicionalment ciutat de pas, oberta a la Mediterrània, amb importants vies que la travessen... Però quan a Badalona avui trobem una persona privada de sostre ens costa molt de donar-li aixopluc. Ara com mai els hostals i les pensions no disposen places. El de l’habitatge social és un dels nostres reptes més greus. Caldria un gran pacte local per a l’habitatge amb la intervenció del sector públic i privat.
Cal també reconstituir el teixit social. Encara avui moltes persones dels barris “baixen” a Badalona, però dissortadament moltes persones del centre no acuden mai als barris. El papa Francesc promou una església en sortida, per què no anem més a conèixer la realitat dels barris que configuren la nostra ciutat?
Estimats germans i germanes, en aquesta eucaristia que celebrem unim tots els nostres motius d’agraïment pel fet de ser ciutat i demanem que aquests que som ciutadans de la terra, esdevinguem un dia ciutadans del cel.
I acabo amb aquells versos de 1924 d’Encarnació Escofet de Solà, dedicats a Santa Maria, la nostra Regina del Cel: “Divina Senyora- que en l’alta Camaril/ regiu Badalona- en setial gentil./Mireu amorosa-aqueixa ciutat/que es vesteix de gala-en el jorn preuat”.


Sonet al Cardenal Omella

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, 28 de juny de 2017


Albíxeres nou cardenal Omella!
la Seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

I si és heroic lliurar la vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.






domingo, 25 de junio de 2017

Esbotzar el secret

Homilia 25/06/17

El secret sovint va associat al poder. És sabut, per exemple, el poder que avui tenen al món els serveis secrets. O l’espionatge. O els anomenats secrets d’Estat. Sempre es poden trobar justificacions per guardar secrets. Els terroristes ordeixen els seus plans secretament. I sempre hi ha, dins de l’Església els qui “d’amagat difamen els companys” que es refugien sota la capa vergonyant de l’anonimat perquè la seva identitat romangui secreta... pobres, que trista és la sort del qui no dóna la cara. L’anònim es va enfonsant en la seva amargor...no li hem de fer el joc. Jesús esbotza el secret, perquè esbotza el poder: “no hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat.” Jesús ha dit també “a vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare.” I en l’amistat, no hi ha secrets...
És clar que hi ha temes que requereixen sigil i discreció, també dins de l’Església... però alerta amb les motivacions... mai com a poder, sempre com a servei...
Cada vegada més el magisteri del Papa Francesc va emergint amb la seva lògica interna ben travada. Francesc ha dit i ha repetit que el poder ocupa el centre i que, els petits, els pobres són relegats a les perifèries i descartats. A la llum d’aquest principi, el bisbe de Roma va denunciant les argúcies dels poderosos, fins a arribar a la “colonització ideològica”, un terme que explica dient: “quan les condicions són imposades per colonitzadors imperials, busquen fer que les persones perdin la seva pròpia identitat i que restin en la uniformitat.” Aquest colonialisme és destructiu: “colonitzen el poble amb una idea que canvia o vol canviar una mentalitat o una estructura”.
En el decurs de la història, perquè es revelés un secret, es torturava. I encara avui es tortura. Entre nosaltres ha treballat molts anys l’ACAT (Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura), una associació ecumènica que reuneix homes i dones cristians de totes les confessions per lluitar per l’abolició de la tortura i de la pena capital. Són cristians compromesos per lluitar per un món sense tortura perquè aquesta pràctica és incompatible amb la dignitat humana. Troben força en l’evangeli. La fe en Crist, mort i ressuscitat, els dóna força d’esperar i actuar per a l’abolició de la tortura...
“No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima”.  Només serà apòstol aquell qui estigui disposat a ser màrtir (Gomà). Els màrtirs en el moment de la prova han sentit la proximitat del Senyor. Per això als primers segles anaven cantant al suplici... Ho preveia Jeremies: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible; per això els qui em persegueixen cauran, no podran apoderar-se de mi, quedaran tan confosos del seu fracàs que ningú s’oblidarà mai de la seva vergonya”.
“A tothom que em reconegui davant dels homes també el reconeixeré. A tothom que em negui, també jo el negaré.”  Simó Pere va negar Jesús tres vegades al pati de Caifàs per por a l’ambient. Però després es va penedir i va donar testimoni fins a la mort. Quantes vegades neguem al Senyor en teoria i en la pràctica.  Però el do no té comparació amb la caiguda. Ens ho ha recordat l’apòstol: “molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia de Jesucrist.”

La nostra arxidiòcesi està d’enhorabona amb el nomenament dilluns passat de dos bisbes auxiliars: mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. A mossèn Sergi el vam tenir aquesta mateixa Quaresma predicant uns exercicis aquí a la parròquia per a tot l’Arxiprestat. Les seves reflexions ens van ajudar. És un sacerdot molt treballador, bon filòsof, que ha acompanyat també com a consiliari el moviment de professionals cristians –en Quim en pot donar testimoni- i que té cura sol·lícita de la mare anciana i d’un germà malalt. Mossèn Antoni el coneixem menys però  sabem que dóna importància al clima comunitari, que viu en comunitat i que ha treballat per la unitat pastoral d’Inca que engloba vuit parròquies, amb tres sacerdots, un diaca i una secretària...Un model d’unitat pastoral que probablement s’anirà concretant també a la nostra arxidiòcesi.  Tots dos són sacerdots properes, fidels, abnegats, respectats... Faran un bon equip amb l’arquebisbe Joan Josep i el bisbe Sebastià. Els qui es mouen en clau de poder poden estar decebuts, els qui ens volem moure en clau de servei, n’estem contents, donem-ne gràcies a Déu i preguem pels fruits del seu ministeri. 

domingo, 18 de junio de 2017

Cos i Sang 2017

Avui és Corpus, la festa del Cos i la Sang de Crist. Abans només parlàvem del Cos, ara parlem del Cos i de la  Sang. Parlem d’un Cos que ha vessat la seva Sang per un acte d’amor abnegat envers els altres. Jesús ja ho havia manifestat: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida (la sang, en el context hebreu) pels amics”. Sí els cristians som un sol cos en Crist, també som  una sola sang amb la Sang de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau: “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist?” Som cos i també som sang. Els cossos poden estar quiets, la sang mai no s’atura. Un cos sense sang, és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, no s’atura mai. Un cos del qual s’ha vessat tota la sang és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, ho vivifica tot (A. Rubio). Hem de ser doncs la sang mística de Crist que vivifica tot i a tots. Som vida, som amor. Si un cos el mutilem queda mutilat. Però si perdem sang la podem recuperar... Jesús a l’evangeli parla també del cos i de la sang: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.” És convenient, cada vegada que sigui possible, combregar amb les dues espècies, els nostres germans baptistes, amb qui hem compartit aquesta setmana bíblica, ens han recordat que ells cada diumenge en el culte participen del pa i del vi.
Ahir, al Parc de Can Dragó de Barcelona, es va celebrar un acte commemoratiu del 30è aniversari de l’atemptat d’Hipercor, l’atac terrorista més important viscut a Catalunya, l’any 1987 que va provocar la mort de 21 persones (d’entre elles 4 infants) i en va ferir 45. El d’ahir va ser un acte sobri i molt emotiu, sense discursos, dirigit per l’Àngels Aymar. Hi havia música, dansa i poesia. Amb unes cadires buides, sobre les quals els familiars posaren objectes personals dels desapareguts... Els noms de les víctimes i les seves edats, eren escrits en els troncs dels arbres i en uns miralls. En el moment culminant, una irrupció de pètals vermells sortida del monument memorial, recordava la sang dels innocents vessada. Hi havia les primeres autoritats de la ciutat. En el moment d’enraonar amb els familiars, l’alcaldessa, Ada Colau i el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, tenien llàgrimes als ulls. Entre el públic una mare de família em deia “sóc de Lleida, no tinc cap relació amb les víctimes d’aquest atemptat, però avui sento un dolor com si fossin propis.” El cant ho recorda: “no sabies que a la terra tots els homes som germans, perquè dins les nostres venes corre la mateixa sang”.
Avui és el dia de la Caritat. De vegades fem sinònim caritat i amor. I no és el mateix. La caritat és l’amor de Déu. El nostre amor humà és limitat, l’amor de Déu, la caritat, no té límits, estima sempre i a tothora. I nosaltres estem cridats a estimar amb aquesta amor. L’amor es cansa, la caritat no es cansa mai. Ho deia Sant Joan de la Creu: “El alma que anda en amor, ni cansa, ni se cansa”.  
Dijous Sant és el dia de la Caritat, però en la intimitat del Cenacle. El Corpus és el mateix però proclamat pels carrers i les places. Jesús ho havia dit quan va fundar l’Eucaristia: “estimeu-vos els uns als altres –és amor fratern- com el Pare m’estima a mi i jo a vosaltres. No n’hi ha prou amb estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà.
Dimarts farà cent-vint anys que Badalona fou declarada ciutat. Avui som la tercera ciutat de Catalunya. Cadascú de nosaltres estem cridats a ser testimonis personalment, però d’altra banda som la corporació de Crist enmig del món; per tant també cal també un testimoni comunitari, social. Testimoni de persones enmig de persones, i alhora d’institucions enmig d’institucions. La caritat estima els altres personalment, d’un a un... El missatge de la comissió episcopal de pastoral social porta per títol: “Cridats a ser comunitat” i ens convida a promoure camins de comunió amb els qui sofreixen.

Aquesta tarda sortirem en processó pels carrers i places de la nostra ciutat. Que aquest passeig sigui el símbol festiu que volem donar sigui testimoni d’un amor nou enmig de la nostra gent. 

domingo, 11 de junio de 2017

La mística a l'abast

Estimats germans i germanes,

Celebrem, avui la festa del Déu Trinitari o la festa del misteri de Déu. El fragment de la carta de Sant Pau que hem escoltat acaba amb una salutació trinitària que fem sovint en començar l’eucaristia: “Que la gràcia de Jesucrist el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres...”Dins del monoteisme, aquesta comprensió comunitària de Déu, u i tri, aporta una gran riquesa.
Un amic sacerdot, un gran pedagog, advertia que hi ha un lligam entre les tres persones de la Trinitat i les trets virtuts teologals: L’essència del Pare és l’Esperança, espera, per això engendra i perquè és Esperança crea. El fill és Fe en el Pare i per això es lliura, té fe en els homes. L’Esperit Sant és l’amor i estima a la humanitat. Benet XVI escrivia precisament que fórem salvats en esperança (Spes salvi).
L’octubre de l’any passat (2016) el papa Francesc va canonitzar la carmelita francesa sor Isabel de la Trinitat (1880-1906), una de les escriptores místiques més profundes i originals dels darrers segles. En la seva obra comparteix la seva experiència de vida i la il·lumina amb textos de l’apòstol sant Pau, de l’evangelista sant Joan i del místic Sant Joan de la Creu. Als 11 anys quan Isabel, orfe ja de pare, va fer la primera comunió la seva mare la va portar al Carmel. Allí la priora li va explicar a Isabel que el seu nom volia dir “Casa de Déu” i ella en va quedar molt impressionada... Per això, anys després escrivia: “Trinitat, heus aquí la nostra pròpia llar, la casa paterna de la qual mai no hem de sortir”.
La Isabel tocava molt bé el piano i el 1893 va rebre un primer premi. Deia “la meva amiga té un piano magnífic de cua que m’encisa. Toca meravellosament i estaria tocant hores interminables...”.  El 1901 en rebre l’hàbit carmelità va prendre el nom d’Isabel de la Trinitat. El 1905 va emmalaltir del mal d’Addison que aleshores no tenia cura. L’any següent va escriure una carta a la seva germana Margarita, el tema era com trobar el cel a la terra. Li diu “et deixo en herència la meva devoció als Tres, a l’Amor. Viu amb ells allà dins en el cel de la teva ànima. El Pare et cobrirà amb la seva ombra (...) i et guardarà del tot per a Si (...) El Verb imprimirà en la teva ànima com en un cristall, la imatge de la seva bellesa (...) l’Esperit Sant et transformarà en lira misteriosa (...) aleshores seràs lloança de la seva glòria. Sor Isabel de la Trinitat va morir el 9 de novembre de 1906, a les sis del matí, després del toc de l’Àngelus. Les seves darreres paraules foren: “Vaig a la trobada de la Llum, de l’Amor, de la Vida”, una altra invocació trinitària.
En un món assedegat d’espiritualitat, testimonis com el de sor Isabel són un estímul. Algú podria objectar que els místics són uns pocs escollits, que la seva espiritualitat no està a l’abast... Melquiades Andrés, historiador de la mística, deia que el místic és senzillament el cristià madur. És madura la nostra fe o no ha avançat al compàs de la meva persona?  Realment vivim un lligam entre fe i vida? La nostra vida comunitària reflecteix ni que sigui pàl·lidament la riquesa de la vida trinitària?
Ens alegra que el P.Josep Maria Canals hagi estat nomenat prior de la Cartoixa de Montalegre. És un home d’un gran cor, molt entregat i molt bon coneixedor de l’Orde. Ell va ser rector de la veïna parròquia de Pomar, per la seva vitalitat li deien “mossèn dinamita” i quan li va comunicar al Dr. Jubany que volia ingressar a la Cartoixa no li volia permetre. Però quan el mateix bisbe el va veure vestit amb l’hàbit blanc, es va posar a plorar. En la Jornada Pro Orantibus, preguem per ell i per tots els contemplatius. I acollim-nos també a les seves pregàries.


sábado, 3 de junio de 2017

Reunions fecundes


Homilia en la Solemnitat de Pentecosta 4/06/17

L’autor sagrat diu que es trobaven tots junts i en un mateix lloc. Les reunions per ser fructíferes cal preparar-les. No es poden improvisar. De vegades en les nostres reunions quedem encallats, sentim que no avancem i això és sovint perquè improvisem o potser perquè volem que la nostra opinió prevalgui per sobre del consens. Jesús havia convocat en aquells tres anys de vida pública moltes vegades els seus amics. Els ensenyava amb paciència i ells li feien preguntes, de vegades s’admiraven, d’altres li posaven entrebancs, però ben segur que prevalia la concòrdia. Eren amb Ell. D’algunes d’aquestes trobades en tenim constància als evangelis, però ben segur que n’hi hagué moltes d’altres, perquè els evangelis resumeixen. Aquelles reunions s’havien interromput de manera abrupta amb la Passió i mort del Senyor. I ara els deixebles es tornaven a reunir tot i que amb les portes tancades per por dels dirigents dels jueus.
La dels fets dels Apòstols és una reunió que ens fa pensar també en moltes reunions que en el decurs de la història s’han hagut de fer de manera clandestina .   Les persones més grans recordeu com en temps de guerra hi havia als pobles i ciutats culte clandestí. Però encara avui al món hi ha molts indrets on se celebrava de manera clandestina en un context difícil d’indiferència o persecució.
Els qui tenim la sort de gaudir de llibertat de culte potser no valorem prou el fet de tenir tantes misses a l’abast, en tantes parròquies i centres de culte, a tantes hores... I per això les nostres celebracions sovint són rutinàries, poc participades, si més no aparentment; no podem mai jutjar, perquè tothom viu la fe al seu estil... El que és segur és que la festa ens ha de portar al compromís, el compromís ens ha de dur a la festa.
Perquè el pitjor tancament no és el de les portes exteriors sinó el de la nostra interioritat. Tots sabem què vol dir un comportament tancat, obtús, inflexible i els mals que comporta...
La trobada amb Jesús Ressuscitat sempre és font de pau i d’alegria. Diu l’evangelista que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Devien estar penedits d’haver abandonat el Mestre, en l’hora decisiva –tot i que Ell els havia deixat marxar lliurement. Per això mateix aquest veure’l amb una mirada interior va ser el preludi de la pau i l’alegria.
Estar en l’Esperit només és possible quan un es fa humil. L’Esperit davalla sobre els humils, per això l’anomenem “Pare dels pobres”.  La supèrbia és un obstacle per deixar fer l’Esperit Sant. Deia una ermitana ja gran, la Dolores Arriola, una dona excepcional que havia viscut el drama de la segona guerra mundial, que per la nostra manera de ser l’Esperit sovint ha d’entrar en la nostra vida com la llum del sol en un bosc, per escletxes... És una imatge exacta.

El Papa Francesc a la Laudato Si, fent-se ressò del magisteri de Sant Joan Pau II diu: “Déu que vol actuar amb nosaltres i comptar amb la nostra cooperació, també és capaç de treure algun bé dels mals que nosaltres realitzem, perquè l’Esperit Sant posseeix una inventiva infinita, pròpia de la ment divina, que proveeix a deslligar els nusos dels esdeveniments humans, fins i tot els més complexos i impenetrables.” Nosaltres doncs, temples de l’Esperit Sant no hem de tenir por a ser creatius, a viure l’enginy de la caritat. A confiar que Déu, amb el seu Sant Esperit pot treure béns dels mals... I això ens porta a deslligar els nusos de la nostra vida... Aquella advocació tan entranyable de la Mare de Déu que desfà nusos a la qual s’encomana sovint el Papa Francesc... Que l’Esperit Sant il·lumini les nostres trobades, ell que fins i tot de les qüestions més complicades en sap treure béns.

sábado, 27 de mayo de 2017

Eixamplar horitzons

Homilia l’Ascensió del Senyor 28/05/2017

Fixeu-vos que a moltes sobretaules, a moltes converses, acabem parlant dels mitjans de comunicació: sigui d'una presentadora, d'una entrevista, d'un programa, d'una sèrie o d'un article... Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació: Ja no es pot veure la tele, ja no es pot llegir el diari... diem. Però és que els mitjans no s'inventen la realitat, la donen a conèixer, potser de vegades la deformen, però no l'inventen. Si hi ha mal al món, si a Egipte hi ha una matança de cristians coptes poques setmanes després de la visita del Sant Pare amb aquella estela d'esperança que va deixar, la cruesa de la realitat ens fueteja i ens diu que la pau s'ha de construir cada dia. La realitat per trista que sigui no la podem amagar...  Avui, diumenge de l’Ascensió, som convidats a reflexionar en el paper dels mitjans de comunicació perquè l’Església celebra la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. Enguany el títol del missatge del Papa Francesc és la frase que Isaïes posa en llavis de  Déu Pare: “No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 5) i el subtítol: “comunicar esperança i confiança en els nostres temps.” Comunicar esperança i confiança. Una característica d’aquesta esperança és que quan està fundada en la bona notícia que és el mateix Jesús, ens fa aixecar la mirada i ens impulsa a contemplar-lo. És el missatge de la festa de l’Ascensió: encara que el Senyor s’allunyi de nosaltres, en realitat s’eixamplen els horitzons de l’esperança.
Humanament parlant Jesús, ha fracassat com a Messies d'Israel.  Els dotze que l'havien de representar s'han convertit en onze. Però el Senyor fa que fins i tot el fracàs esdevingui una ocasió i als apòstols els confereix una nova missió universal: feu deixebles sense cap mena de frontera. La llengua vehicular a partir d'ara serà el grec, no l'arameu. La pertinença al nou grup serà segellada pel baptisme i no ja per la circumcissió... És una realitat sorprenent però esperançadora i nosaltres en som deutors. Els apòstols no es planyeran, aniran per tot el món proclamant la bona notícia.
Els qui treballem en els mitjans de comunicació hauríem de preguntar-nos si amb les notícies que difonem, si amb les entrevistes que fem,  som capaços de provocar als nostres receptors  una mirada ample, capaç de mirar cap amunt, veritablement esperançada... Com diu el cant “pensament sempre amunt, sempre enlaire”... Amb una mirada ampla i generosa, tot pren un altre relleu. Diu l’evangelista que en el moment de l’Ascensió alguns es prosternaren i d’altres dubtaren. I això continua essent així en la vida de molts: hi ha moment de reconeixement agraït i d’altres moments de dubte. I és que el dubte també purifica. No ens hi podem instal·lar en el dubte, però raonar ajuda a creure i creure ajudar a ben raonar i també a enraonar.
Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació i tenim raó, però també és convenient que per mitjà de les xarxes socials o senzillament comentant-ho amb els amics, difonguem aquells programes i espais que hem vist o escoltat i que realment ens han ajudat a créixer com a persones. Que també n’hi ha.

sábado, 20 de mayo de 2017

Promeses

Homilia diumenge 6è de Pasqua

De vegades les persones ens fem promeses. De vegades les complim i altres vegades no. Però tots sabem des de petits que una promesa és seriosa i si no la podem complir normalment ens sap greu. Prometre una cosa als petits i no complir-la és anti-pedagògic. La saviesa popular diu: “a sants i a minyons, no prometis si no en dons”. Les persones malfien de les promeses d’alguns polítics. Potser perquè com deia Homer, “les moltes promeses disminueixen la confiança”. El temps els donarà o no la raó. De promesa ve compromís. I encara avui molts nuvis recorden amb emoció el dia que es van comprometre, és a dir que es van prometre recíprocament. M’ha arribat una capseta de cartró. Era d’un amic sacerdot que va morir. En el seu interior hi ha unes targetes, potser una cinquantena. A cada una hi ha una promesa de Jesús a l’evangeli. Aquestes no fallen. A l'evangeli d’avui n'hi ha almenys sis. Primera: “pregaré el pare que us donarà un altre Defensor l'esperit de la veritat.” Segona: “no us deixaré orfes, tornaré a venir.” Tercera: “em veureu encara que el món no em vegi.” Quarta: “viureu.” Cinquena: “sabreu que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi.” Sisena: “al qui m’estimi, l'estimaré.” Es pot fer un estudi bíblic molt interessant sobre les promeses de Jesús. Si més no, quan llegim un passatge de l’Escriptura, podríem subratllar-les. Quedaríem sorpresos. l’evangeli també és de futur. Perquè les promeses sempre apunten a accions futures.
Valdria la pena que aquestes d’avui les rellegíssim i les apliquéssim a la nostra vida. Preguntem-nos: ens sentim defensats pel Protector? Aleshores per què tan sovint tenim por? Ens sentim orfes (de pares, de mestres, de referents...) o experimentem que sempre hi ha un sostre que ens protegeix, si més no la volta immensa del Cel? Avui hi ha molts cristians el món que exposen la seva vida de manera conscient. No tenen por de viure la lògica del martiri. La segona part de la promesa és “tornaré a venir”. Creiem en la segona vinguda de Jesús que proclamem en cada credo? Potser no l'acabem d'entendre, potser molts ja en tenen prou creient en la primera, però d'aquesta segona vinguda en tenim moltes anticipacions, perquè amb una mirada de fe Jesús ve en cada home i en cada esdeveniment, com diem en un prefaci de la missa. Jesús diu també que el veurem. Parla evidentment d'una mirada interior. Aquesta setmana he participat d'un col·loqui on una bona historiadora de l'art juntament amb tot un grup de recerca intueixen, a través de les obres d'art, la mirada interior de molts artistes, que és en el fons una experiència mística. Format com molts en el racionalisme universitari, em sobta positivament sentir parlar a acadèmics, no necessàriament creients, de místics i visionaris sense cap menyspreu.
Quarta: viureu. Nosaltres tendim a fer sinònims la resurrecció i la vida, però Jesús se'ns ha presentat com les dues coses: algun matís diferencial hi ha. Cinquena: la podríem titular la permanència: Jesús roman en el Pare i nosaltres romanem en Jesús. Avui es parla molt d'accions consolidades. Quina satisfacció dóna veure que una obra es consolida en el temps, que una persona troba el nord de la seva vida!
I sisena: “al qui m’estimi, l’estimaré”. Cal explicar-la. No és un “et dono perquè em donis” és que la dinàmica de l’amor provoca més amor encara. la correspondència d’amor amb Déu trinitari provoca més estimació. Però, alerta, la primera iniciativa mai no és nostra. Déu ha estat el primer d'estimar-nos i ens ha fet capaços d'amor. Per tant estimar és la millor resposta a la seva amor, com es deia antigament en femení potser perquè l'amor que més s’assembla a Déu és el de la mare.
En un esmorzar vaig deixar la capseta a un company africà, catòlic. Espontàniament es va aixecar i invitava que cadascú tragués una targeta de la capsa. Era la manera de dir cada promesa és per a tu.

Com diu el salm: “La vostra promesa fa llum als meus passos/ és la claror que em guarda el camí”

domingo, 14 de mayo de 2017

Serenor

Homilia diumenge V de Pasqua

“Que els vostres cors s’asserenin”, “que no es torbi el vostre cor”, són expressions de Jesús, que en moments difícils ahir i avui ens donen confiança. Però la serenor és també activa.  Sant Pere diu “estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.” Santa Teresa de Jesús deia, “si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor”.
Què és la serenor? El primer sentit de la paraula s’aplica al cel: un cel serè és un cel clar, net, blavíssim, lliure de núvols i de boira, com l’hem pogut veure aquests dies, alguns moments... Una inscripció que llegim en alguns antics rellotges de sol resa: “només marco les hores serenes”. “Aixeca els ulls de la terra i veuràs un cel serè”, canta Kairoi. Ja d’antic, la serenor, la tranquil·litat de l’ànim, és fruit de la saviesa. Confuci sis segles abans de Crist deia que “un home no s’emmiralla en l’aigua que corre, sinó en l’aigua tranquil·la, perquè només allò que en si és tranquil, pot donar tranquil·litat als altres”.  Jesús fa un pas més, fa de la serenor un fruit de la confiança en Déu i en Ell mateix, dieu: “confieu en Déu, confieu també en mi”. El que passa és que és fàcil dir “confio en Déu” a qui no veig i no em refio del germà que sí que veig. Era la situació dels deixebles, expressada ingènuament per Felip: “Senyor mostreu-nos el Pare i no ens cal res més”. Felip no sabia encara que Jesús és la transparència del Pare. No s’havia adonat que el qui entra en comunió amb Ell, no sols va cap a Déu, sinó que ja és en Déu.
Jesús ens precedeix, ens passa al davant, ell ens va a preparar un estatge, ell vol que visquem a casa seva. Quina “casa”? La casa a l’evangeli és la intimitat eterna amb Déu. Per això les nostres cases, les nostres llars,  han de ser reflex d’aquella Casa cap on caminem. Josep Maria Esquirol diu que la casa sempre és el símbol de la intimitat descansada. La casa és assentament, repòs, detenció. La casa com a centre fa el món no sigui caos ni total dispersió, fins i tot que la casa és la condició perquè hi hagi món. Per això hem de ser molt sensibles a aquells que han perdut la casa. Mossèn Manuel Tort escrivia: “benaurats els qui saben que és la llar, la casa benaurada dels seus pares.” El badaloní Francesc Costa, membra de la lleva del biberó, en les seves Notes d’un soldat explica emotivament el seu retorn a casa mesos després d’acabada la guerra : “Finalment havia assolit el meu gran i únic desig: A casa! Amb la pau i l’escalf de la família, valorat només quan es perd. Llavors però no podia imaginar que em quedaven més de quatre anys de “mili”. Més, per a mi, gràcies a Déu, aquell dia [el dia que havia pogut tornar a abraçar els seus pares i germà] s’acabava la guerra!.”
Els fets dels apòstols  recorden la primera crisi de concòrdia en la història de l’Església. Els apòstols, d’acord amb la comunitat, van intentar d’encaminar-la amb realisme i amb prudència, amb serenor... Aleshores la comunitat cristiana era integrada pels jueus de llengua hebrea residents a Palestina i pels jueus de parla grega residents fora de Palestina, que no sabien l’hebreu i tenien sinagogues particulars. L’element jueu era el més important i era natural que els auxiliars dels apòstols fossin hebreus. Però com que la comunitat creixia, les vídues dels grecs no eren prou ateses perquè els jueus atenien les seves pròpies vídues. Ja hi havia diaques que servien la comunitat, ara decideixen d’afegir-ne més de grecs. Que importants que són els ministeris dins de la comunitat. I que importants són i estan cridats a ser els nostres diaques! Els diaques són homes que han rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de mans del bisbe després d’un període d’intensa formació. Des del seu sacerdoci baptismal, la seva missió és la diakonia, el servei: col·laborar estretament amb el presbiteri diocesà: serveixen l'altar, proclamen l'evangeli, prediquen i ajuden els preveres en les funcions pròpies que els han estat encomanades. Poden administrar també els sagraments del baptisme i el matrimoni, distribuir la comunió, presidir els funerals i dur a terme els sagramentals, però també els diaques són en molts apostolats de frontera. La litúrgia, sempre ha d’anar unida al testimoni.

“Qui creu en mi també farà les obres que jo faig i fins en farà de més grans.” diu Jesús amb humilitat i saviesa. Els sants en el decurs dels segles en són la prova. Ahir van ser beatificats dos dels tres vidents de Fàtima. Francesc va pregar així: “Feu que seguim l’exemple dels beats Francisco i Jacinta i de tots els que es lliuren a l’anunci de l’Evangeli. Així recorrerem totes les rutes, serem pelegrins de tots els camins, enderrocarem tots els murs i superarem les fronteres, anant a les perifèries per revelar la justícia i la pau de Déu.” Fem-ho amb la serenor d’aquell que sap que tot és do.

jueves, 11 de mayo de 2017

La unió fa la força

Homilia en la festa de Sant Anastasi 2017
Sr. Arxiprest, preveres concelebrants, diaques, ministres
Pastor de l’Església Evangèlica Baptista de Badalona
Sra. Alcaldessa, regidors
Confrares i confraresses  de Sant Anastasi
Germanes i germans,
La unió fa la força. Novament el temple de Santa Maria s’omple per celebrar amb pau i alegria la festa de Sant Anastasi, màrtir i copatró de Badalona. Diuen que el nom d’Anastasi es deriva de l’hebreu Hannah que vol dir “compassió”, misericòrdia... Tot i aquesta arrel hebrea, Anastasi és una paraula grega que significa “fer aixecar” i que té alhora el simbolisme cristià de resurrecció. A la resurrecció de Crist els grecs l’anomenen Anastasin “el que ressuscita”, que esdevé tanmateix una bonica salutació pasqual: als països de l’Est d’Europa, els cristians en temps de pasqua se saluden així un diu: “Crist ha ressuscitat!” I l’altra respon: “Veritablement ha ressuscitat!” És una salutació molt popular que fins i tot substitueix el bon dia o el bona tarda: Jesús és la força que ens uneix. Anastasi és, doncs, una paraula que té un significat ple de referències pasquals. La festa de Sant Anastasi s’esdevé sempre en el temps litúrgic de la Pasqua de Resurrecció. Prop de la imatge del sant, “el sant xic”, crema el ciri pasqual. Els màrtirs creien fermament en la resurrecció, per això anaven serens al suplici, fins i tot hi anaven cantant... S’havien pres seriosament les paraules de Crist a l’evangeli: “no tingueu por dels qui maten el cos...” i això els enfortia. I han estat molts en el decurs de la història, una multitud que ningú podria comptar...  Sabem que avui continuen havent-hi màrtirs al món, més encara que els del primers segles del cristianisme. Aquesta Quaresma hem tingut el testimoni impressionant de l’Ajuda a l’Església que sofreix... El Papa Francesc ha dit que la força més gran de l’església avui es troba en les petites esglésies perseguides...
El papa emèrit Benet, que fa pocs dies va complir 90 anys, ha dit que la millor defensa de l’església és la litúrgia ben celebrada i el testimoni dels sants, és a dir, el martiri. De què ens servirien unes celebracions molt cuidades, si allò que celebrem no anés acompanyat del gest de donar la vida? La litúrgia esdevindria buida i inútil. Igualment un teixit social i associatiu tan viu i tan ric com el de Badalona, ha de remetre a un compromís ciutadà de totes les entitats amb els més necessitats. La unió fa la força.
La devoció de Sant Anastasi a la nostra ciutat que ens agermana amb la de Lleida està relacionada amb la família Pocurull.  Al segle XVII, el notari barceloní Josep Pocurull, establert a Lleida i amant de la historiografia local tenia dos germans canonges de la Seu de Barcelona, mossèn Pere i mossèn Andreu que era també rector d’aquesta parròquia i que va fer bastir un altar en honor del sant l’any 1635.
Enguany l’església evangèlica baptista de Badalona, celebra els 60 anys del seu temple del carrer Sagunt. Tampoc no ho han tingut fàcil els nostres germans evangèlics. Ells també han conegut la presó i el martiri. Quan es va inaugurar el temple del carrer Sagunt, va caldre un subterfugi, altrament no els haurien donat permís. La mateixa església catòlica durant anys ha estat molt contrària als evangèlics. Crec que cal demanar-ne perdó i una manera de fer-ho és continuar en la línia d’obrir els nostres cors i els nostres temples als germans d’altres religions, fins i tot d’altres tradicions religioses. Del 13 al 16 de juny, aquí mateix a la parròquia tindrem una setmana bíblica amb exposició i conferències. Ens alegra molt de comptar avui amb la presència del pastor baptista José Antonio Cuenca. El 31 d'octubre de 2017 se celebraran 500 anys des que Martí Luter va clavar les seves 95 tesis contra la venda d'indulgències a la porta de l'església de Wittenberg (Alemanya), origen de la reforma protestant i de diverses esglésies amb milions de fidels. Avui som també en temps de reformes a l’església i a la societat.
En el moment de l’ofertori entraran a l’església els gegants Maria i Anastasi i dansaran davant de l’altar. Joan Maragall cantava així les seves nobles figures: “ells passen alts i serens,/balançant-se tot fent via/entre florida alegria.../i els aires en resten plens”
Els gegants tenen un simbolisme variat. Permeteu-me que avui subratlli el de representar la força col·lectiva i que reiteri el missatge d’enguany: la unió fa la força. L’eucaristia és la força que ens uneix entre nosaltres i també amb totes les dones i els homes del món que busquen enfortir les seves conviccions i també amb tots aquells que ens han precedit.
Als cristians evangèlics i catòlics ens plau cantar aquell coral de Bach: “Vos sou Senyor ma fortalesa/ma roca viva sou Senyor/en vos descansa ma feblesa/ que sou el Crist mon salvador./Retut d'angoixa us he cridat,/i vós, clement, m'heu escoltat.


domingo, 7 de mayo de 2017

El pastor bo


Diumenge 4rt de Pasqua A (7 de maig de 2017)

Al final d’un sopar, un actor teatral conegut, entretenia els convidats declamant textos de Shakespeare. Després es va oferir a que li demanessin alguna peça extra. Un sacerdot li va preguntar tímidament si coneixia el salm 22, el del bon Pastor –el que avui hem proclamat. L’actor va respondre: “Sí que el conec i estic disposat a recitar-lo amb una condició: que després el reciti vostè.” El capellà es va sentir una mica incòmode, però va accedir. L’actor el va recitar i va provocar l’aplaudiment de tots els convidats. Va arribar els torn del mossèn. Es va aixecar i després d’un moment de silenci, tancant els ulls, va recitar a poc a poc les mateixes paraules del Salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res/em fa descansar en prats deliciosos...” Aquesta vegada quan va acabar, no hi van haver aplaudiments, només un pregon silenci i algunes llàgrimes als ulls. L’actor es va mantenir en silenci uns instants, després es va alçar i va dir: “senyores i senyors, espero que s’hagin adonat d’això que ha passat aquesta nit: jo coneixia el Salm, però aquest home coneix el Pastor.” (http://webcatolicodejavier.org). Recordo que en una ocasió, en l’enterrament d’un amic prevere, el salm va llegir-lo un locutor a qui aquell sacerdot havia acompanyat molts anys. No va poder acabar-lo: es va posar a plorar. Era l’agraïment envers aquell que, en nom de Jesús, havia estat molts anys el seu pastor.
Jesús anuncia i denuncia. Anuncia: “jo sóc la porta”, la porta que assenyala el legítim entrar i sortir. És l’accés a la llibertat positiva, la línia de trobada amb el familiar i amb l’amic, el criteri de rectitud. I Jesús també denuncia. Denuncia els guies espirituals que abusen del poder. Desemmascara alguns dirigents religiosos del seu temps: aquells pastors d’Israel, que en comptes de portar les ovelles a pasturar en prades lliures, les havien sacrificades en ares dels preceptes. En temps de Jesús, una de les portes del Temple era l’Ovellera, per allí entraven les ovelles destinades als sacrificis (Rius Camps). Jesús és una altra Porta: només Ell qui es lliurarà al sacrifici per a tots.
A l’evangeli que hem proclamat la imatge inicial del bon pastor dóna pas a la de la veu amiga de Crist que entra en sintonia amb cada un dels seus deixebles o seguidors. I podríem dir “jo no sento cap veu...” És que aquesta veu té moltes mediacions, Déu ens parla diàriament de moltes maneres, de les persones, dels esdeveniments, també per mitjà de les adversitats... només cal que estiguem disposats a escoltar-lo...
Avui és la jornada mundial de pregària per les vocacions. Unim-nos-hi en aquesta eucaristia. Deia fa poc el bisbe Sebastià Taltavull, parlant en concret de les vocacions al ministeri ordenat, que ja fa temps que preguem per aquesta causa i que no surten vocacions. I afegia: “potser no sorgeixen aquí però sí que sabem que les vocacions creixen en d’altres indrets del món.” En un món tan interconnectat com el nostre, les nostres pregàries d’ací, donen fruit allà.  Recordem les paraules de Pere: “la promesa és per a vosaltres i per als vostres fills, però també per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.”

En el dia de la mare, preguem per totes elles. Per les que ho són, per les que estan cridades a ser-ho, per les que no ho han pogut ser-ho, per les mares solteres, per les que han perdut un fill, per les qui el busquen, i encara per les que han de fer de mare d’acollida o d’adopció..Maria, que presideix aquest altar amb les mans obertes, és un referent lluminós per a totes elles. 

domingo, 30 de abril de 2017

Seny i rauxa


Homilia diumenge 3 de Pasqua

Al salm responsorial hem lloat al Senyor que ens dóna seny. Què n'és d'important el seny, el sentit comú, la justa mesura, el bon criteri! I quants mals es deriven dels comportaments desassenyats...! Antigament a les campanes se'ls donava el nom de “seny”, el seny de les hores, perquè assenyalaven el moment oportú. Avui a la trobada de campaners de Catalunya a Òs de Balaguer, potser ho recordaran... Fa 172 anys Jaume Balmes va escriure un llibre que es va estendre arreu i que es deia El criterio: és el criteri que es deriva del seny per poder accedir a les veritats objectives.  I el papa del seu temps, Lleó XIII, a qui Balmes va conèixer personalment, tenia El criterio com a llibre de capçalera...
Al costat oposat del seny hi a la rauxa, l'arravatament, l'exaltació, l’impuls, de vegades el rampell. És molt humà tenir rampells.. Els apòstols, alguns més que d’altres, eren rampelluts, impulsius... De vegades a l’evangeli un rampell té un efecte positiu com quan Pere diu: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món.” D'altres vegades el rampell té unes conseqüències negatives com quan Pere a l'hort de les oliveres talla l'orella del criat del summe Sacerdot... Cleofàs i l’altre deixeble, potser Pere, potser cada un de nosaltres, tenen el rampell de deixar-ho córrer tot i d’entornar-se’n al seu petit Emmaús de cada dia... I Jesús ressuscitat fa que retornin al seny. És a dir fa que no renunciïn a la seva responsabilitat que és donar raó de la seva esperança.  Que passin de la decepció a l'entusiasme, d’un cor trist a un cor abrusat de joia, de la deserció a la reincorporació al grup. I això ho aconsegueix tot caminant al seu costat, acompanyant-los, explicant-los el sentit de l’Escriptura. És a dir posant l’Escriptura en el seu context vital i fent-los veure que tot allò que van escriure la llei i els profetes sobre Jesús té una repercussió important en les seves vides. Un sacerdot ancià i savi, mossèn Pere Campà, em deia que avui no s'estudia la Bíblia, quan gairebé n'hi hauria prou estudiant la Bíblia, perquè si l'estudiéssim bé aprendríem filosofia, història, poesia, art, llengües, en definitiva, aprendríem la saviesa del cor. La bíblia la llegim personalment i la llegim també en comunitat. Hauríem de llegir-la sempre cercant la saviesa del cor. Ben aviat tindrem aquí a la parròquia una exposició que porta per títol “Bíblia i Reforma, amb motiu del 500 aniversari de la Reforma de Luter.” Es proposarà també la lectura de la bíblia com a llibre clau de la cultura d’Occident.
Diu l’evangeli que el van reconèixer quan partí el pa. Cada vegada que celebrem l'eucaristia partim el pa per repartir i repartim per compartir. El bisbe Sebastià Taltavull ens explicava una anècdota: en una ocasió en una eucaristia que va presidir a la catedral de Menorca, amb vàries llengües, hi va assistir un belga agnòstic. El bisbe tenia el costum de sortir a la porta a acomiadar la gent. Aquell belga li va preguntar: “feu a cada eucaristia aquest gest?.” “Sí  -li va respondre el bisbe- a cada eucaristia.” “Doncs aquesta és la solució del problema del món: repartir cultura, amistat,  béns”, va dir el belga.


Diu l’evangelista que Jesús ressuscitat va desaparèixer dels seus ulls. El Papa Francesc a Egipte ha assegurat amb força que "el Ressuscitat desapareix de la nostra vista per ensenyar-nos que no podem retenir Jesús en la seva visibilitat històrica". En aquest context, ha subratllat que l'Església ha de saber i creure que Ell està viu en ella i que la vivifica amb l'Eucaristia, amb l'Escriptura i amb els sagraments. Hi ha persones que diuen “jo crec en Jesús, però no en l’Església”.  No han descobert que el rostre de Jesús es fa present en l’Església.
El bisbe de Roma ha invitat tots els creients a "tornar a la seva vida quotidiana, a la vida familiar, a la feina o al propi país com els deixebles d'Emmaús van tornar Jerusalem", i els ha animat a fer-ho "sense tenir por d'obrir el seu cor a la llum del Ressuscitat, permetent que ell transformi les seves incerteses en força positiva".

Amics: que avui sapiguem descobrir-lo vivent, quan tornem a partir el pa i que això ens doni seny per complir amb la justa mesura la nostra missió i, sempre que calgui una rauxa positiva per estimar sense mesura.

sábado, 22 de abril de 2017

Homilia diumenge de Pasqüetes

Sant Tomàs és un dels apòstols més populars. Encara en la nostra parla ens han restat dues frases que 
s’hi refereixen directament:
“Jo com Sant Tomàs, si no ho veig, no m’ho crec”. Fa referència a la comprovació fefaent: voler tenir les dades de l’experiència directa... Però s’ignora que aquesta frase cal situar-la en el seu context. Tomàs, l’anomenat “el bessó” ja havia mostrat la seva perplexitat quan li havia dit a Jesús: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?  (Jn 14, 5) O quan es temia que Jesús fos apedregat, va dir generosament: “Anem també nosaltres a morir amb ell” (Jn 11, 6). Tomàs lluitava, es debatia entre la fe i la incredulitat. I això el fa molt humà i molt proper i dubtar és humà... però viure instal·lats en el dubte és inhumà. El dubte, purifica la fe, la fa més autèntica, però de fe sempre cal demanar-ne més: Senyor, doneu-nos més fe! I allí on la fe es posa a prova és en el cas d’una malaltia greu, o de la mort d’un ésser volgut. La carta de Sant Pere ens parla de fe provada. Un col·laborador del despatx, Mn. Lluís Nadal, diaca permanent, em deia: “quan ve una parella a preparar-se pel matrimoni o pel baptisme del seu fill, de seguida noto que si són madurs és que han passat alguna prova, accident, malaltia, mort molt propera.. tot allò que considerem i que sovint és una desgràcia, també contribueix a purificar la fe.
L’altre expressió tomasiana encara viva és “posar el dit a la nafra”. L’usem habitualment quan algú encerta en una qüestió o toca un punt clau. Cal no oblidar que és Jesús mateix el que demana ser tocat. Tomàs no ho fa per pròpia iniciativa sinó responent a una invitació del seu Mestre.
Les nafres per definició no s’han de tocar, cal anar amb molta cura... Jesús li està mostrant a Tomàs que el crucificat i el ressuscitat són el mateix. I aquest tocar és fa palès enmig de la comunitat reunida. La professió de fe de Tomàs és personal i alhora comunitària: “Senyor meu, i Déu meu!” Com avui nosaltres mateixos renovarem la nostra fe.
La tradició, avalada amb alguna troballa documental, diu que Tomàs va evangelitzar l’Índia i que va arribar fins i tot a Xina. Vet aquí dos subcontinents molt poblats: la Índia amb mil dos-cents milions d’habitants i la Xina amb mil tres-cents, constitueixen més d’un terç de la població mundial. Probablement molts de vosaltres mai no anireu a la Índia ni a Xina, però com afavorir el trobament amb els indis i els xinesos que viuen i treballen entre nosaltres en una societat verament inclusiva?
L’Helena Kowalska era una noia polonesa de família humil. Volia ser religiosa però el seus pares la van dissuadir, fins al punt que l’Helena va considerar que aquella no era la voluntat de Déu.  Va decidir portar una vida molt allunyada de la fe, però això li comportava molta tristesa. Un dia, essent al ball amb la seva germana Josefina, va tenir una experiència de Déu que li va canviar la vida. Mentre tots es distreien, ella patia. Tot ballant va veure Jesús crucificat que li retreia: “Helena, filla meva, fins quan em faràs patir, fins quan m’enganyaràs...” I ella va sortir del ball i se’n va anar al la catedral de Sant Estanislau, i després de pregar profundament, va comprendre que havia de ser religiosa, passés el que passés. Però era tan pobra que no tenia recursos per entrar a cap convent. Finalment es va adreçar a la Casa Mare de la Congregació de Nostra Dona de la Misericòrdia i finalment fou atesa i després d’un any d’estalviar hi va poder ingressar. Era el 2 d’agost de 1925.
Per una inspiració, Helena va encarregar a un pintor que pintés un quadre de Jesús mostrant el seu costat traspassat, aquell mateix costat on va ficar la mà Tomàs. Un cor del qual hi surten dos raigs de llum un blau ( l’aigua, el baptisme) i l’altra vermell (el vi, la sang) i va convidar a tots els que hi preguéssim a confiar en la misericòrdia i la providència divines.
Helena va morir molt jove, als 33 anys, però l’advocació a la Divina Misericòrdia que celebrem el dia d’avui, s’ha estès arreu del món. Nosaltres, també avui, ens hi atansarem confiadament, tot demanant-li al Senyor més fe.