sábado, 18 de noviembre de 2017

El rostre de Déu


Homilia diumenge XXXIII (19/11)

La dona forta té un protagonisme gran en la primera lectura. També a la segona, Pau compara la segona vinguda del Senyor i el trasbals que suposarà amb els dolors de la mare quan infanta, que en el seu temps, eren molt més intensos i generalitzats. Però és una visió consoladora, entendre que els sofriments del món present són el signe d’un nou part...
I encara que explícitament a l’evangeli Jesús no parli de la dona, és evident que les dones per la seva mateixa naturalesa, solen ser molt bones administradores.
Però aquest evangeli dóna una lliçó encara més profunda. Ens ajuda a conèixer millor a tots, homes i dones, com és Déu, el rostre de Déu. El tercer  personatge de la paràbola, el que només havia rebut un milió, té una imatge distorsionada del seu senyor: “sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat.· I davant d’aquest Déu esdevé poruc. Probablement sí que aquell senyor era exigent, però no és veritat que no hagués sembrat: havia dipositat en mans dels seus súbdits unes quantitats de diners perquè les fessin rendir.
Per tant, segons sigui el rostre de Déu en què creiem, així serà el nostre capteniment. Si creiem en un Déu magnànim i magnificent, nosaltres mateixos serem emprenedors i generosos. Si ens hem forjat la imatge d’un déu tancat en ell mateix, mesquí, així actuarem nosaltres.
El bon administrador, a més, sap que allò que ha guanyat no és del tot d’ell. Que sobre tot benefici hi grava una hipoteca social. Ara ha fet un any, el 13 de novembre de 2016, en el moment de cloure l’Any de la Misericòrdia, el Papa Francesc deia: “quan parlem d'exclusió, vénen ràpid a la ment persones concretes; no coses inútils, sinó persones valuoses. La persona humana, col·locada per Déu a la cimera de la creació, és sovint descartada, perquè es prefereixen les coses que passen. I això és inacceptable, perquè l'home és el bé més valuós als ulls de Déu. I és greu que ens acostumem a aquest tipus de descart; és per preocupar-se, quan s’adorm la consciència i no es presta atenció al germà que pateix al costat de nosaltres o als greus problemes del món ...
Avui, a les catedrals i santuaris de tot el món –afegia el bisbe de Roma- es tanquen les Portes de la Misericòrdia. Demanem la gràcia de no apartar els ulls de Déu que ens mira i del proïsme que ens qüestiona ... especialment al germà oblidat i exclòs, al Llàtzer que jeu davant de la nostra porta. Cap a allí es dirigeix ​​la lent de l'Església. ... A la llum d'aquestes reflexions, voldria que avui fos la «Jornada dels pobres» "
Estimats germans i germanes, caldria que cadascú es preguntés: “I el meu Lllàtzer qui és?”. Potser no és un pidolaire de diners, potser és la persona que dins la meva mateixa família és cansada i és repetitiva, fa nosa...Qui és el més pobre de la meva família?
Avui l’arxidiòcesi de Barcelona acomiada al bisbe Sebastià Taltavull que se’n va a prendre possessió a la diòcesi de Mallorca.  Han estat vuit anys de ministeri episcopal a Barcelona, ha establert amb molts una sincera amistat. I el bisbe ha comentat els tres cicles evangèlics a la llum del pensament social de l’Església. A més, en aquests mesos d’administrador apostòlic a Mallorca, el bisbe Sebastià ja ha dut a terme diverses iniciatives pastorals: visites a parròquies i comunitats, visita als missioners diocesans, unificació de les Confirmacions a la Catedral, trobades amb els sacerdots que han abandonat el ministeri, amb periodistes... No li han mancat problemes però els ha afrontat amb seny i saviesa i sobretot amb una mirada amorosa i evangèlica de la realitat.
La seva presència a l’illa de la calma, reforça i encara podrà reforçar més els lligams entre les esglésies de Catalunya i les Balears, que en els darrers anys s’havien afeblit.
L’enhorabona bisbe Sebastià! El nostre record afectuós i la nostra pregària agraïda.







Paraules en la recepció del fons Chesterton

Facultat de Filosofia de Catalunya (URL)
Quarta hora de dimecres
15 de novembre de 2017. Sant Albert el Gran
Centre d’Estudis i Documentació G. K. Chesterton

Déu vos guard. Saludo cordialment la Dra. Anna Berga, Secretaria General de la Universitat Ramon Llull, el professor Josep Carbonell, donant del Fons Chesterton, la Dra. Sílvia Coll-Vinent, professora titular de la Facultat de Filosofia, el Sr. Marià Hispano, arxiver del fons Chesterton i el Sr. Daniel Gil, de la Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona, que en serà la dipositària. Saludo cordialment el degà de la Facultat de Teologia, els professors i alumnes, i el distingit públic assistent.
Avui és la festivitat de Sant Albert el Gran, bisbe i doctor de l’Església, mestre de Sant Tomàs d’Aquino. Sobre ell escrivia Chesterton: “Albert el Gran fou el fundador de la ciència moderna. Va contribuir més que cap altra a preparar el procés que va convertir a l’alquimista en químic i a l’astròleg en astrònom.” [AYLLÓN, 2011: 83].
La Facultat de Filosofia s’honora de rebre formalment aquest importantíssim fons documental de Chesterton que ha aplegat pacientment durant anys el professor Carbonell -al qual vull expressar tot el nostre agraïment- i que serà dipositat a la Biblioteca Pública Episcopal i digitalitzat a l’abast de professors, d’alumnes, d’investigadors i del públic en general. Ja sabeu que Gilbert Keith Chesterton nascut a Londres el 1874 i mort a la ciutat del Tamèsis el 1936, fou un poeta i assagista prolífic, un pensador agut i incisiu i un dels grans escriptors del segle XX. Li van donar fama les novel·les policíaques del pare Brown, les polèmiques amb Bernad Shaw, les biografies de Sant Francesc d’Assís i Sant Tomàs d’Aquino i assaigs tan originals com  Ortodòxia i L’home etern. Chesterton  era un home corpulent i amb sentit de l’humor sabia riure’s d’ell mateix. Deia: “pel que fa al meu pes, ningú no l’ha calculat encara.” També deia que “el secret de la vida resideix en el riure i en la humilitat”.
En aquesta tria de textos de Gilbert Keith Chesterton que curosament ha aplegat la Dra. Coll-Vinent i que porta per títol Cristianisme, pensament social i literatura, que ha estat editada per Viena i la Fundació Joan Maragall, la podreu adquirir a la sortida, hi trobareu aquesta afirmació:  “Si un home veiés el món a l’inrevés, amb tots els arbres i torres penjats cap per avall, com es veu la superfície d’un estany, un dels efectes seria el fet de ressaltar la idea de dependència. Hi ha una relació llatina i literal, perquè el mateix mot: “dependència” només significa penjar” [COLL-VINENT, 2017:83]. M’he recordat d’una cita que en feia un chestertonià, mossèn Josep Maria Ballarín, que deia referint-se a aquesta idea que calia fer la figuereta i citant a Chesterton afirmava que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, els estels com flors,  i tots els homes penjant de la infinita misericòrdia de Déu”. En definitiva que la conversió –que tots necessitem- passa per canviar el nostre punt de vista de la realitat.

  

jueves, 16 de noviembre de 2017

Paraules en la recepció del Premi Carles Cardó


En el moment de rebre el Premi Carles Cardó, vull expressar la meva gratitud envers els qui heu tingut l’amabilitat de concedir-me’l, convençut que és un guardó extensiu a tot l’equip que fem possible Catalunya Cristiana i Ràdio Estel. Em ve a la ment la figura de l’estimat bisbe Joan Carrera, pioner dels nostres mitjans de comunicació, que  va admirar tant el sacerdot Carles Cardó, pensador i promotor del cristianisme social i un dels homes d’Església que més ha incidit en el nostre país en el decurs del segle XX.
La vostra fundació -que porta el nom del recordat Joaquim Xicoy- té dos eixos: Persona i democràcia.
El personalisme ha marcat la filosofia contemporània. Subratllar la unicitat i la centralitat de la persona, la seva capacitat de diàleg, la importància que  no quedi mai reduïda a un instrument. Els postulats filosòfics del personalisme alimenten el Concili Vaticà II. Ja sabeu també que a Europa el personalisme ha estat una font d’inspiració de la democràcia cristiana. En aquest context, us anuncio que d’ací a pocs dies el proper 29 de novembre, tot celebrant la festivitat del beat Ramon Llull, la Facultat de Filosofia de Catalunya honorarà un gran personalista el Dr. Josep Maria Coll i Alemany, fill del molt honorable Miquel Coll i Alentorn, historiador i president del Parlament de Catalunya.
L’altra eix és democràcia. Aquests dies convulsos hem tornat a veure i escoltar l’emotiu discurs de Pau Casals davant les Nacions Unides, des del seu ambó de director d’orquestra en el moment de rebre la medalla de la pau. Ens recordava que som una de les democràcies vigents més antigues del món. En aquesta hora difícil per Catalunya és important de tenir-ho. I aprofito aquesta oportunitat que em doneu per reivindicar la necessitat d’un memorial que perpetuï davant les noves generacions l’antiguitat del nostre sistema parlamentari.
Escrivia Carles Cardó:  “que Catalunya sigui per endavant reconeguda com una nacionalitat o que no ho sigui, té poca importància [...] Essent intensament ho serà més que afirmant-ho entusiastament». Des dels nostres mitjans –Ràdio Estel i Catalunya Cristiana- aquesta és la nostra voluntat: “ésser intensament” esdevenir canals de comunicació i, per tant, de comunió servir les persones, donar-los elements que els ajudin a forjar l’opinió, contribuir a la formació de les noves generacions en una sana catalanitat, oberta a l’universal.

A tots els organitzadors, grans mercès.

miércoles, 15 de noviembre de 2017

En la mort de Paco Viñas

En la mort de Paco Viñas 14/11/2017 

Déu vos guard.

L’últim projecte d’en Paco Viñas era preparar un homenatge al seu pare, el comunicador i mestre de comunicadors Joan Viñas Bona, que el proper mes de gener hauria fet cent anys. La mort de la seva mare, Anna Rexach, el passat 18 d’octubre, unida al seu delicat estat de salut, el van fer desistir. Però en Paco admirava molt el seu pare, l’acompanyava en la Campanya Benèfica, va col·laborar-hi estretament molts anys i en va escriure una biografia: “Joan Viñas Bona: El goig de viure”.
Nascut a Barcelona el 22 d’octubre de 1955, Paco Viñas va estudiar enginyeria industrial a la Universitat Politècnica. Es va especialitzar en motivació en l’empresa. Vocació tardana, va voler seguir les passes del seu germà Agustí, prevere i va ingressar a la Casa de Santiago. Deixeble i admirador d’Alfred Rubio de Castarlenas, amb ell va posar en marxa els Sopars Hora Europea, amb un format original: es tractava de dialogar mentre se sopava, d’una manera distesa, sobre temes d’actualitat, aportant un punt de vista realista existencial i pacificador. Els Sopars, organitzats per l’Àmbit Maria Corral,  han arribat aquest mes a la seva edició 227.
Vinculat familiarment a Calonge del Baix Empordà, on el seus pares hi tenia una segona llar, en Paco Viñas fou nomenat secretari executiu del SERTAL, el servei de Ràdio i Televisió de l’Església a l’Amèrica Llatina, un organisme depenent del CELAM, el Consell Episcopal llatinoamericà amb seu a Colòmbia. Aquest càrrec el va portar a viatjar per diversos països de llatinoamèrica i a tenir contacte amb grans homes d’Església com el cardenal Darío Castrillon que després fou prefecte de la Congregació per al Clergat o Gregorio Rosa Chávez, avui també Cardenal, auxiliar del bisbe Óscar Romero, els sacerdots Enrique Castillo, Pacho Tamayo, Ramón de la Rosa o Trino Valera, aquests dos nomenats posteriorment bisbes i molts i molts d’altres que li van donar un esguard de l’Església veritablement universal i un gran coneixement de la riquesa cultural i també de la pobresa de molts pobles d’Amèrica.
Havent estudiat a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, el 10 de maig de 1987 fou ordenat de prevere pel Cardenal Narcís Jubany a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. Exercí de vicari a Santa Maria de Badalona. El 1994, a petició meva, va assumir la direcció de Ràdio Estel, l’emissora amable de l’Església catalana que el seu pare havia contribuït a fundar. A la Ràdio va viure els moments inicials, difícils però bonics, al costat de Ramon Fraxedas i Maria Figueras, ja traspassats, i de molts altres que hi treballem des dels inicis.
Un temps després d’ haver deixat el ministeri ordenat, en Paco va contraure matrimoni amb la Fina Casas. Van tenir dues filles. Va treballar com a gerent a Òptica Hispano de Badalona i després a Oncolliga la fundació que ofereix suport psicosocial a persones amb càncer i els seus familiars.  Arreu ha deixat una estela de simpatia i eficiència professional.  Ha continuat servint a l’Església presidint litúrgies de la Paraula a Ullastret, al Baix Empordà, el poble de la seva esposa.
Descansa en pau, amic Paco.



Sonet amb estrambot trinitari en el comiat d’en Paco Viñas, que ha mort l’onze de novembre de 2017, festivitat de Sant Martí de Tours, monjo i bisbe, patró de Calonge, mentre les campanes tocaven a festa i els seus el ploràvem amb llàgrimes d’esperança
El teu temps, Paco, ha arribat a la fi
De sobte t’has tornat un ancià
-oh prematura icona del demà!-
ja no cal lluitar, has dit que sí.

Cobert amb la capa de sant Martí
te’n vas somrient al més enllà
avui et tornem a besar la mà
recordant que Crist te la va ungir.

Enginyer enginyós del món novell
ferm comunicador com el teu pare
has marxat prest rere la bona mare.

Duies Colòmbia impresa en la pell.
no oblidarem aquella Pentecosta:
el teu testimoni és llum sense posta.

El llegat - o trinitat femenina!-

la Maria, la Karen i la Fina.

domingo, 12 de noviembre de 2017

La justa mesura

Ahir va morir a Barcelona en Paco Viñas Rexach. Tenia 62 anys. Va servir aquesta parròquia com a vicari, va ser secretari executi del SERTAL, el servei de ràdio i televisió de l’Església a l’Amèrica Llatina del CELAM i fou director de Ràdio Estel. En aquesta eucaristia l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li donem gràcies pel seu fecund ministeri primer com a sacerdot i després com a espòs i com a pare.


L’evangeli de les deu noies, que es preparaven per la festa de noces, i en l’hora decisiva cinc es troben migrades de recursos, esdevé una pregunta punyent de Jesús als seus deixebles: “i vosaltres què faríeu?” Què faríeu quan és l’hora i no teniu recursos, què faríeu quan la vostra participació en la festa és inexcusable i no us hi podeu presentar perquè us falten elements, què faríeu quan us trobeu secs interiorment sense oli a les vostres llànties?
I és alhora un crida a tots a ser previsors. De les deu noies cinc eren assenyades i cinc no. Cinc eren prudents i les altres cinc eren fades. Cinc eren previsores i altres cinc beneitones. El cinquanta per cent. Un es pregunta si la humanitat també és així, si hi ha una part (la meitat?) que és responsable i una altra que viu a la inòpia.  I uns i altres hem de conviure fins que ens arribi l’hora de la mort. El dolç son de la mort. I la veu de Déu ens desvetlli. Entretant ambdues realitats conviuen... Com conviu el bon blat i el jull.  També, en el fons, dins de cada un de nosaltres hi ha –no sabem el percentatge- una dimensió previsora i una altra descurada, una assenyada i una altra que no ho és. Moments de veure més enllà i moments que sembla que siguem curts de mires. Vol d’alçada i vol ras. Cada dia en tenim experiència i cada vespre és una bona ocasió per examinar si hem pecat per excés o per defecte.
Hem de preveure perquè no sabem el dia ni l’hora i no sabem el dia ni l’hora perquè no som déus: som humans, tanmateix. Diuen que la prudència és posar tots els recursos necessaris al servei d’una bona acció. Deia el beat Ramon Llull: “la prudència et donarà el coneixement de tu mateix.”
Hem de fer provisió de saviesa. “La saviesa és resplendent i no s’apaga mai,” hem escoltat a la primera lectura. La saviesa és a l’abast: “si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar, la trobarà asseguda a les portes de casa.” De vegades cerquem a fora allò que ja tenim dintre. Ahir conversàvem amb un jove que se sent seduït per aquests rituals d’altres cultures que no són la pròpia on s’arriben a consumir substàncies buscant un alliberament que esdevé alienació. Intentàvem dir-li que es capbussés en la seva pròpia cultura i ben segur que trobaria tresors. Quants fills o néts vostres busquen la felicitat allí on no hi és. Costa molt de convèncer-los si veuen que nosaltres tenim d’altres tipus d’addiccions. Ahir a “La contra” de La Vanguardia un enamorat del sufisme, Sérgio Veleda quan li preguntaven sobre què postula un bon sufí deia: “No posseir. No ser posseït. Llibertat. Lliure albir.”
Es tracta de trobar la justa mesura de totes les coses. Per exemple, durant anys la humanitat ha anat emmagatzemant armes de destrucció massiva. El Papa Francesc ha dit que no hi ha raons per a aquesta acumulació. Els seus predecessors en general donaven per bo l’argument que un arsenal nuclear es justificava moralment per l’efecte dissuasiu. Francesc ha dit que no.  
Cal ser també molt previsors per construir una bona convivència. Les darreres bastonejades que hem patit com a poble ens han fet desvetllar. Cal regenerar la política. Cal tenir projecte de poble, de nació, d’estat. Cal ésser enginyosos a l’hora de dissenyar -o redissenyar- el futur. No podem ser maximalistes, cal creativitat per articular bé la convivència.
La nostra fe es posa a prova davant la mort. No parlem gaire de resurrecció. Davant d’una mort, responem massa com tothom: “És llei de vida....”, “No ha patit...”, “Ja se sap, de vell no es passa...” Se’ns ha de notar més la nostra fe com ens ha recordat l’apòstol: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell”. Cada eucaristia actualitza la mort i la resurrecció de Jesús, el convit de noces, l’hora decisiva, el crit: “L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!”

Que a l’hora que Jesús ens cridi ens presentem davant d’ell amb tots els recursos, amb els fruits de les bones obres i amb una fe viva com una llàntia encesa.

domingo, 5 de noviembre de 2017

Coherència


Coherència (Diumenge XXXI, 5 de novembre de 2017)

Les paraules de Jesús que recull l’evangeli d’avui, van ser pronunciades al Temple, dos dies abans de la Passió, per tant en un context difícil de persecució . Jesús destaca la responsabilitat que tenen al capdavant del Poble de Déu aquells que exerceixen algun ministeri, alguna guia. En la mateixa línia de la profecia de Malaquies que hem escoltat a la primera lectura:  parla dels sacerdots pecadors que estaven al servei del Temple al seu retorn de la deportació, ja cinc segles abans de Crist.
En la primera part de l’evangeli es descriu com són els escribes i fariseus. Jesús afirma la seva responsabilitat però alhora els acusa d’inconseqüència, d’egocentrisme i de vanaglòria. Jesús reconeixia la seva autoritat. Els doctors o escribes eren els responsables del magisteri religiós a Israel i per tant representaven legalment la continuïtat de la càtedra de Moisès. Jesús desautoritzava algunes de les seves opinions personals, però no encara el seu ofici d’ensenyar al Poble la llei i els profetes. Per això diu feu el que ells us diuen però no imiteu la seva conducta perquè diuen i no fan. El valor de la Paraula de Déu no està condicionada a la virtut del missatger (Gomà). Però els que la proclamem i no la complim som motiu d’escàndol. Jesús ens demana coherència. Diu José Antonio Pagola, comentant aquest evangeli que “el nostre exemple de vida més evangèlica canviaria el clima a moltes comunitats cristianes”. Igualment els polítics que invoquen la llei i són còmplices d’una xarxa de corrupció. O parlen de democràcia i usen mètodes dictatorials. Fixeu-vos que els joves estan molt atents al que fem els adults, i quan un adult és coherent amb el seu comportament, encara que no hi estiguin d’acord, diu: "és autèntic".
Jesús, al Sant Sopar proposa una relació excel·lent entre les persones: l’amistat. En aquesta clau cal entendre les seves paraules d’avui. No digueu a ningú “mestre” ni “pare” sobre la terra perquè de pare només en teniu el del cel i tots vosaltres sou germans. Recordo que un missioner català a Xile, ens deia que un dia amb molta paciència, explicava a un grup de persones humilis aquest passatge de de l’evangeli. Allí és molt freqüent que als capellans ens diguin “padre”. “No llaméis padre vuestro a nadie en la tierra, porqueu no solo es vuestro padre el del cielo” I després d’explicar-ho de diverses maneres els preguntà: “Lo habéis entendido?” “I tots van respondre alhora “Sí padre!” La inèrcia no es ven fàcilment.
La Carta de Sant Pau a la comunitat de Tessalònica es manifesta el desinterès, l’amor i l’esperit de servei de l’Apòstol envers les seves comunitats. Així apareixia davant d’ells com a fidel missatger, transparència sense ombra del Senyor.
Aquests darrers dies, he vist plorar diverses persones per la situació que estem travessant al nostre país. Algunes plorant de tristesa i decepció, d’altres, també, de ràbia i d’impotència.  Fa poc, el Cardenal Omella deia: “En aquest moment com a pastor de Barcelona comparteixo el dolor i el sofriment de la gent. El meu cor plora amb ells. Jo desitjo i demano el Senyor que ens ajudi a superar la confrontació i a construir un futur en pau”.
Recordava que la nit de Nadal de l’any 1992, quan ja feia uns mesos que havia començat la guerra a Bòsnia, a Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic, un home profundament compromès per la pau i els drets humans, es disposava a sortir a l’altar. Explicava que quan va començar la celebració , es va adonar que tothom plorava. El Cardenal Puljic va sentir també moltes ganes de plorar, però es va controlar perquè va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?”. Plorar és natural. Deia Concepción Arenal que el plor és la manera d’expressar les coses que no es poden dir en paraules. I pels cristians el do de llàgrimes és una gràcia que Déu concedeix a alguns perquè vessant-les el seu cor es renovi sense parar.
Però certament no ens podem quedar en les llàgrimes. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles” deia Rabindranath Tagore. Cal estar molt atents als esdeveniments. Cal procurar que la raó de la força doni pas a la força de la raó. Cal mantenir la dignitat. Cal solidaritzar-se amb els que més pateixen. Cal asserenar i cal consolar. Cal refer la pau trencada. I cal que es formin noves generacions de polítics amb vocació de servei.
Aquests dies un matemàtic em parlava de la llei de l’entropia: una funció creix en el transcurs d’un procés que es dóna la forma natural i l’entropia descriu allò que és irreversible en els sistemes termodinàmics. Ras i curt quan un procés arriba a determinat estat ja no té aturador. El llenguatge popular ho sintetitza: “Déu nos en guard d’un ja està fet”
Per trobar aquesta necessària pau interior, val la pena rellegir reposadament el salm d’avui: “Em mantinc en una pau tranquil·la,/com un nen a la falda de la mare,/ tot esperant els vostres dons.”


Homilia Antiguas Alumnas de Jesús y María

Homilía a las Antiguas Alumnas de Jesús y María en el bicentenario de la Congregación.

Colegio de Jesús María de Sant Gervasi, 4 de noviembre de 2017
Malaquias 1,14-2,2b.8-10
Sal 130,1.2.3
1a de San Pablo a las Tesalonicenses
29,7b-9.13
Mateo 23,1-12

Queridas hermanas y hermanos,
Un saludo especial a las Hermanas de Jesús-María. También a todos lo que habéis venido de otros colegios de la Congregación de toda España para uniros en esta fiesta. Y a la Coral de padres de Jesús-María que nos acompañan tan bellamente con sus cantos.
¡Qué alegría estar celebrando este bicentenario de Jesús María! Nos reunimos hoy aquí en esta capilla tan hermosa, que a muchas os trae tantos recuerdos, para dar gracias a Dios por sus dones en estos dos siglos de historia!
Aquí está la imagen de Santa Claudina Thévenet. Nacida en Lión, fue una mujer fuerte y a la vez dócil porque se dejó guiar por el espíritu Santo. Su principal objetivo fue la educación de los niños y de los jóvenes, especialmente los más desfavorecidos. Su pedagogía, inspirada en el evangelio, se basaba en la bondad, en la atención personalizada, en el espíritu de familia. Principios vigentes hoy en la educación. La noche del 5 al 6 de octubre de 1818, Claudina se instaló en una en una humilde casa, apenas amueblada. Con una obrera, una huérfana y un telar de seda, Claudina acaba de fundar la Congregación de las Religiosas de Jesús-María “Me parecía haberme lanzado a una empresa loca sin ninguna garantía de éxito”. Tuvo éxito: y aquí en esta Iglesia hay una prueba más. Las obras de Dios suelen comenzar con pocos medios pero son como el grano de mostaza o la levadura dentro de la masa.
Hoy damos gracias a Dios, en concreto por tanto que habéis recibido las antiguas y antiguos alumnos de este y de tantos colegios de la Congregación. Eran los primeros años de vuestras vidas, en que se moldeaban vuestros comportamientos, vuestra manera de entender la vida, el discernimiento de vuestra vocación. Por otra parte, cuanto ha ido cambiando la Congregación en estos años, seguramente con vacilaciones y con errores, pero siempre intentando ser más fieles al evangelio.
“No hacen lo que dicen” hemos escuchado en el evangelio. Jesús nos pide coherencia, nos pide que vivamos aquello que predicamos. Dice José Antonio Pagola, comentando este evangelio que “nuestro ejemplo de vida más evangélica cambiaría el clima en muchas comunidades cristianas.” Fijaros por favor que los jóvenes están muy atentos a lo que hacemos los adultos, y cuando un adulto es coherente con su comportamiento dice: “es auténtico”.
No llaméis “padre” vuestro a nadie en la tierra porque uno solo es vuestro Padre del cielo, dice Jesús. Recuerdo una anécdota, un misionero catalán activo en Latinoamérica, recordaba a un grupo de gente humilde estas palabras de Jesús. Allí suele usarse mucho el tratamiento de padre a los sacerdotes. Al final les preguntó, lo habéis entendido? Y todos al unísono respondieron: “¡sí padre!” Jesús nos dice que Dios es el único padre y que todos somos hermanos.
La fiesta, la celebración, ha de ir unida al compromiso. Y todos tenemos una misión a cumplir. Como padres de familia, como abuelos, como hijos, como sacerdotes, como religiosas… También como antiguas/antiguos alumnos tenéis unos compromisos.
“Los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren, son a la vez gozos y esperanzas, tristezas y angustias de los discípulos de Cristo. Nada hay verdaderamente humano que no encuentre eco en su corazón” palabras de la encíclica Gaudium et Spes del Concilio Vaticano II. No podemos dejar de hacer referencia a los delicados momentos que estamos viviendo hoy en Catalunya. Pidamos en esta eucaristía por la paz y pidamos también que muchos laicos cristianos se formen y se comprometan en política para servir y contribuir a la causa de la paz sin confrontaciones ni descalificaciones.
Quisiera tener un recuerdo hacia la Madre Cecilia fallecida recientemente y a quien pude conocer en Roma. Nació hace más de 115 años en Manchester, New Hampshire. Cuando tenía 21 años el Señor la llamó a Jesús-María y ella respondió alegremente; como respondió un día que le preguntaron cuál había sido el día más feliz de su vida, sin titubear o dudar respondió inmediatamente, ‘el día de mi profesión religiosa’. Durante los 92 años de su profesión religiosa vivió una vida plena de amor y fidelidad al Señor. Su vida y su disponibilidad es hoy para nosotros un ejemplo y un estímulo.

Pidamos por su intercesión más vocaciones a la vida religiosa y en concreto a la congregación de Jesús María. Algunos dicen, ya hace años que pedimos y no llegan. No es cierto, no llegan aquí, pero sí a otros países del mundo. Dios no deja de llamar, aunque nosotros a veces nos hagamos un poco los sordos. Que no nos cansemos de responder a su llamado. Y que “por siempre sean benditos y alabados los nombres santos de Jesús y de María.”

miércoles, 1 de noviembre de 2017

La gran tribulació

Tots sants 2017
“Aquests són els qui venen de la gran tribulació”. Ho hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi. Què és la tribulació? Aquesta paraula avui no s’usa gaire. Abans s’emprava molt més, “estic atribolat, et veig atribolat, atribolada, no t’atribolis...” tenia un sentit d’aflicció i d’intensa preocupació.
Hi ha una manera de llegir la Bíblia que concep l’Apocalipsi  no com un llibre profètic, com ho era el llibre de Daniel, sinó que presenta les visions de Joan en el seu temps, quan la tribulació  estava essent viscuda pels precursors del cristianisme. Quan els apòstols i els altres deixebles eren perseguits i martiritzats...
A l’Església sostenim que tot aquest llenguatge apocalíptic anuncia la aflicció personal individual del cristià. Recordem el fill pròdig, en el moment que toca a fons com a persona, reconeix que hi ha una crida a tornar al pare. Així la tribulació esdevindria més aviat una oportunitat que es dóna quan hi ha crisi, una ocasió de creixement: tornar al Pare, gràcies a la sacsejada de l'aflicció, com va dir Jesucrist: "Us dic això perquè trobeu la pau en mi. Al món haureu de patir, però tingueu valor: jo he vençut el món "(Joan 16,33). D'aquesta manera el catolicisme afirma que els missatges sobre la gran tribulació es refereixen a etapes de grans dificultats personals (segrestos, dols, abusos, fallida econòmica o laboral, presó..) que esdevenen oportunitats que tenen un lapse definit en el temps de Déu mentre perfecciona l’ésser humà 'com l'or es purifica amb el foc'. Ho diu ja el llibre de Job, model de paciència enmig de les adversitats: "No obstant això, ell sap en quin camí estic: si em prova en el meu gresol, sortiré pur com l'or" (Job 23:10).
Quin dubte hi ha que avui al nostre país, a la nostra ciutat, molts estem atribolats, seriosament afligits i preocupats. Aquesta setmana m’he trobat en diversos ambients persones que ploraven o que m’han dit que havien plorat. Uns decebuts, altres angoixats, d’altres indignats, molts atribolats... Jo em pregunto: i si és que hem tocat a fons i tot això que estem vivint és una ocasió per créixer personalment i comunitària?
Les benaurances dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la passió i de la Resurrecció: il·luminen les accions i les actituds característiques de la vida cristiana, són les promeses paradoxals que sostenen l’esperança cristiana enmig de les tribulacions, anuncien les benediccions i les recompenses anticipades als deixebles. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1717)
Les benaurances han estat inaugurades en la vida de la Verge Maria i de tots els sants. En ells tenim els models concrets per viure la benaurança, la santedat que és la plenitud de l’amor.  No obstant avui contemplem els sants no individualment sinó com a grup. Formen un gran tapís de vius colors. N’hi ha tants en el decurs de la història que no caben en el calendari. Han estat dones i homes pecadors com nosaltres i que no obstant han procurat viure la plenitud de l’amor.
Enmig dels problemes del seu moment històric concret, els sants van cercar i van trobar la solució. Preguntem-nos si som persones dels qui plantegen problemes o dels qui ajuden a trobar les solucions...
 Sabem que personalment i també com a poble, som pacífics. La Pau i Treva de Déu de l’Abat Oliba, fou una institució que va ajudar a pacificar la societat. Avui estem cridats a ser pacificadors i enginyosos. Però els sants no són figures de passat. Nosaltres creiem que en la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estem units a Crist mort i ressuscitat. Uns vivim encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat. Amen.

sábado, 28 de octubre de 2017

El secret del com

Homilia diumenge XXX de durant l’any (29/10/17)

El P. Jaume Sidera, claretià, comenta al Full Dominical d’aquesta setmana que els savis d’Israel comptaven  613 preceptes, que calia saber-los tots i practicar-los. I diu entre parèntesi que no els podem criticar gaire perquè avui el Codi de dret canònic té 1.752 canons i el Codi civil espanyol 1.976 articles.
Per al poble de Jesús, la Llei o Torà era el valor suprem, l’expressió del pensament de Déu, la única norma de la perfecció humana i la garantia de la felicitat. Jesús com a fill del seu poble abraçava la Llei i la complia, però amb llibertat d’esperit. Calia resumir la Llei: “Estimar Déu i estimar el proïsme.” I això és ben original, perquè les lleis avui no solen parlar d’estimació. La llei és racional i l’estimació es considera, equivocadament, sentimental.
“Estima al Senyor el teu Déu”. Aquestes paraules, els bons israelites les resaven cada matí i cada nit. Les portaven escrites al vestit i a la llinda de la porta. Morien amb elles als llavis. Recordem aquella pel·lícula Las sandalias del pescador, basada en la novel·la de Morris West, quan el papa Ciril, d’arrel jueva, la mateixa nit de la seva elecció es treu la sotana blanca i se’n va d’incògnit a Roma a pregar al costat d’un jueu moribund, el Shema Israel. Va ser en cert sentit, una pel·lícula profètica.
“Estima els altres com a tu mateix”. Un deixeble de l’Evangeli no pot estimar Déu si no és per mitjà del seu proïsme i el proïsme és tota persona humana. Però Jesús anirà més enllà quan en el Sant Sopar ens va deixar el manament nou que matisa aquest segon: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. En aquest “com”, que cal saber descobrir, hi ha tot el secret i tota la força de l’amor cristià.
Hem viscut uns dies agitats, de gran transcendència política i de moltes informacions i opinions creuades i contraposades. Tots pendents de la ràdio, de la televisió, de les xarxes...Que a alguns els han arribat a infoxicar, aquest neologisme que ve d’informar i d’intoxicar. Els esdeveniments s’han succeït de manera molt ràpida, tant que encara no els hem arribat a pair. Siguem unionistes, federalistes o independentistes, monàrquics o republicans, una cosa sembla certa: tot això va per llarg. Ha acabat un procés i ara en comença un altra. Per què no convertir els reptes en ocasions?  Ens hem adonat que la cosa pitjor és desacreditar el que no pensa com nosaltres. El pitjor diàleg el diàleg de sords. La pitjor irresponsabilitat dimitir de les funcions institucionals. L’actuació més nefasta, manipular l’opinió pública. L’error més cras, deixar-se portar per les emocions. Més d’una vegada hem tingut la impressió que assistíem a una veritable posada en escena, on cadascú representava un paper determinat, però on els qui movien de debò els fils estaven amagats. Siguem propositius: Per gestionar la cosa pública cal ser filòsof, és a dir amant de la saviesa. Tot el que hem viscut demanda un nou perfil de polítics, molt més professionals. Molt més preocupats del bé comú que de la seva carrera. Molt més preparats i capaços d’escoltar la gent. Polítics que estiguin al servei de la ciutadania, sense demagògies.
I nosaltres no oblidem la nostra vocació cristiana que passa per superar la confrontació, per no odiar ningú sinó per estimar fins i tot els enemics. Per no judicar. Per construir el bé comú. L’Església té un corpus de doctrina social acreditat. Tenen plena vigència les paraules del llibre de l’Èxode que hem escoltat: “no maltractis ni oprimeixis els immigrants” (...) “si presteu diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos.  Mentre alguns es vanten de les fites econòmiques assolides, Càritas continua denunciant que creix la pobresa l’any passat va atendre més de 300.000 persones.

Que Santa Maria protegeixi la nostra pàtria. Com diu la visita espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, en una estrofa que vam actualitzar per resar-la a Badalona: “Badiu de la nostra llar, Assumpta a la glòria del Pare, aclariu-nos els ulls del cor, perquè puguem contemplar des de dalt/ els tràfecs de la vida.”  Així sigui.

Presentació de l'exposició de Josep Maria Forcada


Presentació de l’exposició de Josep Maria Forcada
Galeria Aguilart de Castellar del Vallès, 27 d'octubre de 2017

Hi ha un artista del segle XVIII, Francesc Pla que portava per sobrenom el Vigatà; els seus murals, les grisalles de palaus i mansions senyorials eren tractats mitològics, bíblics.... Crec que amb justícia podríem anomenar en Josep Maria Forcada i Casanovas “el vigatà del segle XXI”, no sols pel pes que la Ciutat dels Sants ha tingut en la seva vida, ni perquè hagi fet  grans composicions religioses, que també n’ha fet, aquí i for a d’aquí,  sinó perquè com passava amb Francesc Pla cada un dels quadres de Forcada és també un tractat.  En l’obra del vigatà del segle XXI la llum hi és omnipresent i tot ho embolcalla,  la pinzellada és vigorosa, el color és intens i matisat, la natura esdevé exuberant i suggeridora. Què ens vol dir Forcada? Jo crec que l’autor ens està transmeten la seva vivència íntima de la naturalesa. Durant segles la natura es considerà aparent. La veritable realitat era en el més enllà, no en el més ençà. Fou Francesc d’Assís al primer a dir que la naturalesa era real. I per això lloà el criador per totes les coses. Antoni Gaudí terciari franciscà deia que el primer llibre obert és el de la naturalesa, que era la seva font d’inspiració. D’aquest Llibre en majúscules copiaven tots els altres.
Hem d’agrair a l'Enric Aguilar, pintor i mestre, i a la galeria Aguilart de Castellar del Vallès que ens hagi obert les portes perquè de la mà de Josep Maria Forcada puguem fer aquesta experiència.
L’autor fa el quadre però el quadre fa l’autor i per això en la llarga trajectòria vital i pictòrica de Josep Maria Forcada els qui el coneixem sabem que ell s’identifica amb molts dels seus quadres. L’autor ens transmet la seva vivència íntima de la naturalesa perquè nosaltres en contemplar-la transfigurada visquem també aquesta experiència.
Diguem-ho en síntesi amb un sonet:


Sonet als quadres, tractats de la naturalesa
A Josep Maria Forcada

Obertes finestres de bat a bat
que deixeu entrar a casa la natura
d’on prové eixa resplendor tan pura
que il·lumina el paisatge arrauxat?

O Bellesa ens duus a la Veritat
tu foragites el dol, la paüra
l’oprobi, el menyspreu, la dictadura
ets la font incessant de llibertat.

Has vingut a encendre la nostra nit.
Esclatant,  el color ens fa sensibles
i ens porta a paradisos invisibles.

Ens encens un foc molt endins del pit:
si contemplem ja res no és en va.

Tu ets, d’aquest segle, el vigatà.

sábado, 21 de octubre de 2017

L'Imperi i els més pobres

Homilia diumenge XXIX de durant l’any. Domund
Estimats,
Ben difícil la situació de Jesús: si es declarava a favor del César, perdia el favor del poble.  I el favor del poble era l’únic que el protegia perquè els seus adversaris ja tenien decidit eliminar-lo. Si en canvi, deia que era il·lícit pagar el tribut equivalia a constituir-se en el cap moral d’una insurrecció - d’una sedició?- perquè el tribut era signe eficaç de vassallatge a l’Imperi. Però Jesús solia respondre amb una alçada de mires que no tenien aquells que l’interrogaven. La seva resposta és plena de saviesa: “retorneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.” Li preguntaven sobre coses del César, però ell havia vingut a parlar de les coses de Déu.  I amb la seva resposta està dient que el César, el kàiser, l’emperador, no és Déu.  Els caps d’Estat no són déus. I els Imperis també s’extingeixen. Les teocràcies –si més no a l’occident s’han acabat. Però el projecte cristià és edificar el regne de Déu ja des d’ara a la terra.  I què ens trobem avui? Ideologies que neguen implícitament o explícita les arrels cristianes dels nostres pobles, les arrels cristianes d’Europa... si no es recuperen, Europa fracassarà, com en paraules de Sant Joan Pau II, va fracassar quan la guerra de l’ex-Iugoslàvia.
La celebració del Domund, ens ajuda a alçar la mirada de l’entorn immediat -tan convuls- i a tenir-ne una altra més universal que mogui els cors de tots a compartir la fe i la caritat amb les esglésies més pobres del món. Al Catalunya Cristiana d’aquesta setmana,  Rosa Maria Jané, explica que els territoris de missió són els llocs on l’Evangeli ha arribat més recentment i on l’Església encara s’està consolidant. Recorda que més d’un terç de l’Església universal (el 37%) està constituït per aquests territoris... Les necessitats són ingents: gairebé la meitat de la humanitat (el 46,92%) i el 21,56% dels catòlics viuen en aquests territoris.
Davant d’una sega tan abundosa, què podem fer? En primer lloc, pregar, ho podem fer en concret pels gairebé 13.000 missioners espanyols escampats arreu del món. Santa Teresa de Lisieux, tenia sempre en l’oració als missioners i tot i que no es va moure mai del seu convent,  fou proclamada patrona de les missions. En les nostres pregàries personals i comunitàries hi haurien d’ocupar un lloc destacat els missioners i missioneres. Els Grups d’Oració i d’Amistat en senten com a membre algun en concret i sempre preguen per les seves intencions.
En segon lloc, fer-los arribar la nostra aportació econòmica. En el decurs de l’any hi ha diverses campanyes missioneres, a més del Domund, la Infància Missionera, la destinada a les Vocacions Natives, les que es fan en record i atenció de missioners diocesans... La solidaritat s’expressa donant.
Fa ben poc vam acomiadar la germana Roser Morera, durant 47 anys missionera en el Congo, que rebia amb alegria Catalunya Cristiana i que, ja molt malalta, va pregar que després de la seva mort el continuéssim enviant a les seves germanes. En una emotiva carta de comiat expressava: “des de la meva limitació i malaltia us animo a tot l’equip a continuar aquesta tasca magnífica d’evangelització de la nostra terra.”
Naturalment una manera excel·lent de col·laborar en les missions és dedicar mesos, anys o la vida sencera, a esdevenir missioner com a laic, com a religiós, com a prevere. Fa ben poc ha retornat a la seva diòcesi de Girona, el missioner olotí Joan Soler, durant nou anys actiu a Togo a l’Àfrica, des d’on ha escrit unes cròniques amarades de frescor evangèlica i de realisme punyent que emocionaven el bisbe Jaume Camprodon. En una d’elles explica: “em truquen d’un poble. El catequista. Te’n recordes d’en David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci. La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19 anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes. I de sobte em venen tants de records. Els seus somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar misses per ell. Jo volia casar-lo, jo volia batejar els seus fills, jo volia celebrar la vida amb ell, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.     Per això –afegia mossèn Joan Soler- tinc por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de les tanques de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres hi reconeixeré un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré, i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en vida.          


sábado, 14 de octubre de 2017

El festí de Babette

Homilia diumenge XXVIII de durant l'any

Tots hem vist alguna de pel·lícula que ens ha arribat molt endins, que ens ha impressionat tan vivament que fins i tot ens ha agradat tornar-la a veure. Ja sabeu que el cinema, el setè art: té una força que pot anar més enllà de l’arquitectura, la pintura o l’escultura... Mitjançant les pel·lícules es poden transmetre molts valors... Els films ens expliquen la història, relaten el present, ens obren al futur. Hi ha en la història del cinema interpretacions antològiques, diàlegs veritablement èpics, músiques inoblidables... Hi ha hagut pel·lícules que han tingut tanta força que han arribat a crear modes. Diuen que a la filmoteca vaticana Joan Pau II va aplaudir amb força la pel·lícula russa Penediment de Tengiz Abuladz (1987) i que es va emocionar amb Francesco de Liliana Cavani (1989)... El Papa Francesc ha estat el primer papa a citar una pel·lícula en un document pontifici, L’Alegria de l’amor. Aquesta pel·lícula es diu El festí de Babette i és una producció danesa de l’any 1987 escrita i dirigida per Gabriel Axel. Explica la història d’una cuinera francesa catòlica que arran de la repressió de 1871 ha d’emigrar a una petita aldea de Dinamarca. Allí l’acullen dues germanes ancianes que pertanyen a una secta evangèlica rigorista. Són filles d’un pastor luterà molt estricte que no les ha deixat ser felices. Hi passa catorze anys fins que un dia a Babette li toca la rifa i decideix invertir-ho tot per agrair en aquelles bones dones i a la seva envellida comunitat el seu acolliment. Però com que aquella secta és molt rigorista i refusa el plaer, dubten i discuteixen abans d’acceptar la invitació. Finalment accedeixen per pura caritat envers la noia... El festí esdevé el centre i el cimall de la pel·lícula, per cert molt ben feta. La lliçó és veure com al voltant de la taula, aquells homes i dones eixarreïts que viuen un cristianisme pessimista, canvien, conversen, riuen, són capaços de donar-se les mans, gaudeixen... És a dir l’àpat canvia les persones.
A l’evangeli Jesús compara el Regne de Déu amb un banquet, amb un festí. Un casament reial. El millor del millor: bons àpats, bona música, animades converses, ballades... I en canvi els convidats el refusen per excuses raonables, però és que en el fons aquells grans sacerdots i els notables del poble no volen canviar.
Jesús ens convida cada diumenge al banquet de l’eucaristia. Molts no entenen aquesta convocatòria, alguns la refusen explícitament, però els qui venim a missa hauríem de preguntar-nos: la vivim com una veritable invitació? Hi anem com qui va a una festa que ens renovellarà interiorment? En sortim renovats de l’eucaristia? En sortim consolats? En sortim enfortits? Ens preparem per a l’eucaristia? Toca la nostra vida?  Mossèn Rovira Belloso diu que l’eucaristia és el més important del món. Un bon amic badaloní em deia fa temps, l’eucaristia del diumenge a mi ja em dóna força per tota la setmana.

Hi ha una escena al final de la pel·lícula que us deia veritablement emocionant. Babette no ha volgut revelar a aquelles germanes que l’han acollit com ha pogut finançar el banquet... Però quan recollint la taula els diu que ha donat tot el que tenia, els deu mil francs de la rifa, una d’elles li diu: “Així, Babette tu seràs pobra tota la vida...” i ella li respon “ una artista mai no és pobre.” L’altra germana se li abraça i li diu: “Al cel seràs l’artista que Déu havia somniat que series” I el Papa Francesc ho comenta així: “les alegries més intenses de la vida sorgeixen quan es pot provocar la felicitat en els altres, en una anticipació del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: `’Com es delectaran els àngels!’” (AL, 129)

sábado, 7 de octubre de 2017

El llenguatge de la violència

Homilia diumenge XXVII (8/10/17)

La violència és tan antiga com la mateixa humanitat, ens ho diuen els experts. Tant la primera lectura com l’evangeli d’avui ens ha parlat de violència. El profeta Isaïes de la violència exercida pels animals sobre una vinya, el poble d’Israel, que era infecunda: Déu n’esperava justícia i només trobava injustícia, esperava bondat i només sentia el clam dels oprimits. L’evangeli ens parla també d’una vinya i d’uns vinyaters violents i homicides que arriben a matar el fill de l’amo, havent prèviament expulsat de mala manera els emissaris que el mateix amo hi havia enviat . La resposta de l’amo de la vinya, dolgut per l’assassinat del seu fill serà igualment violenta, perquè la violència engendra més violència encara.  L’anunci de Jesús serà verament profètic i pocs anys després Jerusalem serà destruïda. Violència ve de vis, força,i habitualment quan parlem de violència entenem violència destructiva, encara que com veurem no hi ha només aquest tipus de violència.
Aquesta setmana per televisió hem vist moltes imatges de violència, accions que han fet mal i que ens han fet mal. Avui les xarxes socials fan que tota acció a qualsevol part del món sigui multiplicada exponencialment. Està vist que una crisi o un enfrontament al segle XXI té molta més repercussió que en d’altre temps. Els qui treballem en mitjans de comunicació sabem que tenim una responsabilitat gran, perquè en les nostres tertúlies, en la manera de donar les notícies, quan es barregen fets amb opinions, podem estar alimentant sentiments de violència destructora. Vull dir que una explosió de violència, o un enfrontament al carrer pot haver estat alimentat des de molt temps enrere. Fixeu-vos en el matrimoni o en les nostres pròpies famílies. Hi ha moments que un es posa violent, crida, diu potser el que no voldria dir, dóna un cop de puny a la taula o agredeix algú que s’estima... aquella irrupció fa temps que s’estava covant, potser feia anys i tot d’una esclata de manera violenta.  Quan no funciona la força de la raó, comença a funcionar la raó de la força. Aquests dies la societat civil està fent esforços de mediació entre els governs d’Espanya i Catalunya per trobar una solució consensuada a la qüestió catalana. L’Església, en les seves diferents instàncies, també hi participa. No és fàcil i cal pregar perquè aquests esforços de diàleg i negociació arribin a bon terme. Avui en l’actual context molts parlen de diàleg i és cert, el diàleg és bàsic. Però segons la Doctrina Social de l’Església, el diàleg ha d’anar acompanyat de negociació. I negociació vol dir oferta i vol dir també renúncia, vol dir pacte. El nostre poble té una tradició pactista molt antiga.El nostre poble té una tradició pactista molt antiga. L’insigne historiador Jaume Vicens i Vives en el seu assaig Notícia de Catalunya i en d’altres obres històriques, va analitzar científicament el pactisme entès com concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal. Era un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. El pactisme va adquirir una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits. Alhora es va anar formant el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el posterior parlament anglès- que plantejà d’una manera eficaç i estable les relacions poder/subjectes. En aquest procés l’Església no hi ha estat absent i hi ha contribuït des dels inicis amb institucions com la Sagrera o la Pau i Treva.
Estimats germans i germanes, hi ha una altra violència de la qual ningú parla que és la violència de l’amor. Si tota la força que els humans esmercem en fer mal, l’esmercéssim en fer el bé, tot seria diferent.  L’amor és fort com la mort, diu el Càntic dels Càntics. La violència de l’amor és creativa, és renovadora. “Que estimem bé, que estimem fort” diu una cançó d’Església.  Sabem que l’anomenada “no violència” de Mahatma Gandhi no s’hauria de traduir així. S’hauria de dir més aviat “resistència pacífica”. Una persona no violenta no és una persona feble. Quan Jesús en la seva Passió va rebre una  bufetada injusta del criat del Summe Sacerdot, no s’hi va tornar parant la cara si no amb una pregunta impel·lida per la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, perquè em pegues?”
El pa que compartim en l’eucaristia és menjar que ens enforteix. No som dignes de rebre’l però la misericòrdia del Senyor és admirable i amb una sola paraula la nostra ànima se salva.  Que fem nostre el compromís del salmista: “No ens apartarem mai més de vos... Senyor, Déu de l’Univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.”

domingo, 1 de octubre de 2017

Un avui responsable

Diumenge XXVI del temps ordinari, 1 d'octubre de 2017

El profeta Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època en que es considerava els individus embolcallats en la culpa o el mèrit col·lectiu del seu clan i fàcilment s’espolsaven la responsabilitats. El  missatge d’Ezequiel és actual perquè  encara que avui ens omplim la boca parlant de responsabilitats, en el fons no acabem de reconèixer les nostres: tot és culpa de l’ambient, del moment que estem vivint, dels mitjans de comunicació, dels corrents de pensament... Sempre el responsable és un altre: el dirigent, la classe política, els bisbes... És cert que l’ambient influeix, és veritat que no vivim un temps fàcil, estem d’acord que els mitjans de comunicació sovint deformen la realitat o fan judicis parcials, però com costa veure la part que depèn directament de nosaltres, com costa de reconèixer les pròpies responsabilitats. Un exemple senzill. Recordo una vegada en una missa molt concorreguda, que van faltar formes per combregar. Molta gent es va quedar sense poder-ho fer sagramentalment. El rector que presidia, al final de la missa, va demanar perdó per aquella imprevisió “de la qual –va dir- jo sóc l’únic responsable” Li hagués estat fàcil donar la culpa al sagristà o a la persona que havia preparat les patenes, o senzillament no dir res... Ell era l’únic responsable.
La responsabilitat es la capacitat de respondre. Ja fa anys que parlem de paternitat responsable, o de llibertat responsable. La responsabilitat es pot compartir però mai no es pot delegar del tot. Ezequiel sempre insisteix en la capacitat de rectificar o de pervertir el camí de la pròpia vida. La decisió del present és la que compta davant del judici de Déu. N’hi ha prou amb reconèixer el mal comès i convertir-se.
Perquè costa de reconèixer les pròpies responsabilitats, hi ha tan poca gent que dimiteixi. Els càrrecs necessàriament han de ser temporals però ens hi aferrem. "El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament...”, deia Lord Acton.
El pare de la paràbola volia que els seus fills es dediquessin a la vinya. En aquell temps molts a Israel, fins i tot gent senzilla, tenia una petita vinya. I la vinya volia i vol molta cura. S’havia de plantar, triga a créixer, podia tenir malures, , calia netejar-la, esporgar-la i després de tot els senglars podien entrar a devastar-la; la vinya era i és un conreu artesanal.  Els grans sacerdots i els notables del poble que escoltaven la paràbola sabien que vinya vol dir Israel.  Jesús estimava amb passió Israel, la seva terra i el Poble elegit del seu Pare. Per això volia podar-los, corregir-los, perquè donessin més fruit... I es planyia que els seus no la servissin sinó que se’n servissin. Déu ens dóna a cada un de nosaltres la missió de treballar pel seu Poble: “Vés a treballar a la vinya, avui”. “Avui” sense refugiar-se en un “demà” menys incòmode. Deia un funcionari de la Unió Europea, després d’escoltar el savi consell d’un sacerdot, “això ens obliga a replantejar el futur” i aquest capellà em deia, enfadat, parlant d’aquesta resposta, “és un superbiós, el que s’ha de replantejar és el present.”
Que fàcil és deixar les coses per demà i per demà passat.
Cada un d’aquests dos fills de la paràbola fan un lleig al pare. El primer li dóna una negativa però després va a la vinya. El segon li diu que sí però després no hi va. El primer va fer el que el pare volia, però després de donar-li un no.  L’altre va dir que sí però no va ser conseqüent. Un pensa que en la vida hem de fer les dues coses dir que  sí i obrar en conseqüència.
El fill que respon “hi vaig de seguida, pare” però no compleix és un hipòcrita. És d’aquells que diuen i no fan. L’Evangeli atribueix aquesta actitud a aquells que s’havien constituït dirigents religiosos i polítics a Jerusalem. Per no renunciar a drets adquirits es van tancar al missatge de la Salvació. Li deien a Déu una i mil vegades “faci’s la vostra voluntat” i acaben fent la seva.
El fill que respon: “No hi vull anar” però després es penedeix i hi va en el principi és insolent amb el seu pare. És el pecador que diu que no al Senyor. L’Evangeli en menciona dues categories d’aquests pecadors: els publicans i les prostitutes. Per això quan Jesús mor a la creu té al costat un bandoler convertit (un publicà?) i als peus una pecadora. Tot i que no consta en absolut que Magdalena fos una prostituta, sí que havia sortit d’una situació objectiva de pecat greu. Per tant, dues persones aparentment marginals, estan allí en l’hora decisiva quan Jesús comença a regnar des de la Creu.

Maria va dir “faci’s en  mi”, senzillesa absoluta, despreniment total, assumpció de la pròpia responsabilitat. Que Ella protegeixi el nostre poble en aquesta delicat moment de la seva història.

viernes, 29 de septiembre de 2017

En el 60è aniversari de professió de la Germana Malgalida Garcias


Residència Llegat Roca i Pi, 29 de setembre de 2017

Ahir un servidor celebrava 60 anys de vida i avui celebrem els 60 anys de professió de la Germana Margalida. Fa impressió pensar que en portes tants de lliurament als germans com jo en porto d’existència.  I que -dins de tot- has arribat tan bé a aquesta fita, encara plenament activa. És un motiu d’encoratjament.

Sabem que àngels és nom de missió, i de les missions més important se’n cuiden els arcàngels. Tu Margalida vas donar un sí a Déu i has estat enviada a diversos apostolats. Voldria subratllar el de la catequesi al qual vas dedicar tant d’esforç allí a Sant Francesc de Bufalà. Tractar amb els infants... i amb els pares. Déu n’hi do!

I ara amb els ancians aquí a la Residència... Cada dia és diferent. Si ho mirem només amb una mirada humana, veiem feblesa, xacres, demències... Si ho mirem amb una mirada de fe, darrera de cada rostre, de cada arruga, hi descobrim tresors de saviesa, històries de vida, l’empremta del temps. Demanem que el Senyor ens doni una mirada de fe.

Igualment en la vida comunitària, quan ens manca la mirada de fe, ens sembla que l’altre abans d’obrir la boca ja sabem què ens dirà i sense adonar-nos ens tanquem a la sorpresa de Déu... Mirada de fe també comunitària...

Sense aquesta mirada de fe, Margalida, no s’explicaria la teva alegria característica, ni la capacitat de suportar amb bon humor les adversitats i les malures.

Has tingut molt interès a que proclamessin aquesta primera lectura de Sant Joan, 4, 7-16 perquè només estimant podem conèixer Déu. I només estimant ens podem entendre entre nosaltres. Per tant només podem comprendre les persones ancianes, el personal, si els estimem de debò “Entenguem-nos per amor” deia el gran Ramon Llull, el teu paisà!  vosaltres germanes ens doneu cada dia un testimoni d’amor... En tota entitat perquè funcioni bé calen tres rols: el del professional, el del voluntari i el del consagrat.

Voldria subratllar també la importància de sentir-se coneguts per Déu. Nosaltres pensem que ens coneixem, però en realitat ens coneixem només en part, Déu ens coneix del tot. Si hem complert bé la nostra missió, hi haurà un dia que el Senyor ens reconeixerà.

La germana Margalida és una entusiasta de la història i sobretot de la història de Colom. D’ací uns dies, el 18 de novembre  presentarem un llibre sobre Colom i els seus enigmes, on l’autor el fa fill de Carles Príncep de Viana i d’una mallorquina, Margalida Colom. Hi ets convidada. Molts altres abans que Colom podrien haver arribat al Nou Món, però Colom va anar, va tornar i ho va explicar... En menys de cent anys es va recórrer el Nou Continent i es va circumnavegar el món. Amb la seva gesta començà l’evangelització del que s’ha anomenat “el Continent de l’Esperança”.

Acabo amb un sonet-pregària en el 60è aniversari de professió de la Germana Margalida Garcías i Caldés


Felicitats, Germana Margalida,
tant en tempesta com en bonança
has seguit la divina benaurança
i has lliurat bé pel Crist la teva vida.

Avui la comunitat agraïda
plena de joia i de gaubança
festeja aquesta fidel aliança
amb el Senyor, que a menjar ens convida.

O arcàngels que des de dalt la Glòria
ens inviteu a  la vostra missió:
grans mercès, amb molta emoció.

Quants sís han teixit la teva història
lluu en teus ulls de l’Illa la llum
de la salabror del mar el perfum



Homilia en el meu 60è aniversari


I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia” És una peça, talment una reflexió filosòfica sobtada, que la Mercè Rodoreda introdueix com una pedra preciosa a la Plaça del Diamant. És d’alguna manera el meu sentir d’avui, que percebo d’una manera forta el pas del temps, el temps dintre de mi. Tinc la certesa que la majoria de vosaltres una o altra vegada us ha passat el mateix...Diuen que quan un és feliç el temps passa de pressa. I quan és desgraciat va molt a poc a poc. Dec ser molt feliç perquè a mi el temps m’ha passat d’una revolada. I quan més gran, més de pressa...
La paraula de Déu il·lumina cada moment de la nostra vida en la joia i en el dolor, en la quotidianitat... La lectura d’avui del profeta Ageu descriu un sentiment que ens esdevé sovint, a mi també: “sembreu molt i colliu poc, mengeu i us quedeu amb gana, beveu i no us poseu mai alegres, us abrigueu i no us passa el fred...” És a dir que hi ha una desproporció entre els mitjans que emprem i els resultats que obtenim.
Honestament penso que sí que he sembrat i que he plantat, però Déu ha estat sempre el que ha posat l’increment, com diu Sant Pau. Del catecumenat que vaig fer aquí a Santa Maria l’any 1996, quan era vicari, n’han sortit quatre persones que s’han consagrat a Déu i que perseveren. He pogut acompanyar al sacerdoci i al diaconat permanent més d’una vocació. He pogut presidir el matrimoni de molts amics i batejar els seus fills, i amb alguns celebrar fins i tot les noces d’argent. Avui m’ha emocionat que m’arribessin felicitacions d’arreu del món: d’Andalusia, d’Alemanya, de Bèlgica, de diversos indrets de Catalunya, de Costa Rica, de Colòmbia, de Cuba, de Mèxic, de Xile, de Taiwan, de la Xina... Són homes –molts d’ells ja casats i pares de família- que de joves vaig poder acompanyar. Ara són arquitectes, professors universitaris, músics, polítics, gent d’empresa...
Sempre he pensat que ser capellà és viure la situació privilegiada d’estar a prop de les persones en els moments crucials de la seva vida... Em va impressionar molt que un bon amic, l’Eduard, que morí jove de càncer, poques setmanes abans de morir, molt malalt, em vingués a donar les gràcies perquè feia anys al grup del MUEC l’havia ajudat a acceptar-se joiosament amb els paràmetres del que anomenem realisme existencial i que és el sentir que existim, havent no pogut existir.
He de donar les gràcies als pares que sou aquí, perquè m’heu dat la vida i l’educació, perquè heu respectat sempre les meves decisions i han mirat d’estar a prop sense estar a sobre. I als germans que m’heu fet costat. Els quatre germans vam tenir la sort de conèixer els quatre avis, el Jaume i la Pepita, el Pons i l’Angelita, tots ells ben diferents, cada un amb la saviesa d’haver viscut, amb un humor peculiar i que són encara un referent en la nostra vida.
Per mi també ha estat molt important tenir un equip de capellans i de laics que sou el meu referent actual. Un es fa capellà perquè troba capellans feliços. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure... Jo he trobat homes i dones feliços de creure. Alguns d’ells sou aquí. És molt important prendre les decisions de manera sinodal, ens ajuda a no ser avars de la llibertat. També ho experimentem ací a la parròquia.
El rei Herodes de qui parla l’Evangeli em fa commiseració perquè és un personatge que se l’emporta la riuada de la frivolitat i l’ambició i no obstant “té ganes de veure Jesús”. Quants Herodes que he conegut en la meva vida! Persones extravertides, xerraires, cregudes, però en el fons del seu cor  tenen ganes de veure Jesús. I això ni que sigui per curiositat, deu ser important.
A l’altra extrem del rei Herodes, el sobirà Venceslau –la festa del qual avui celebrem- que sempre va governar amb justícia i misericòrdia, que afavorí les arts i les ciències i que és Patró de Bohèmia i de tota Txèquia. Diu un coetani: “Fou veraç en les seves paraules i fidel en les seves promeses.” Com m’agradaria ésser així! Venceslau morí màrtir quan tenia la meitat dels anys que jo en faig avui: en tenia 30. Trenta només i va convertir les presons en hospitals i va fer la catedral de Sant Vito a Praga. Veig la seva vida i penso que no m’he d’enorgullir, que podria haver fet molt més... I dono gràcies a tots vosaltres que de, part de Déu, de tantes maneres m’heu ajudat en aquests anys.
Estem vivint uns moments estranys. Quan li deia a un amic cubà que mai no recordava haver viscut uns moments així ell em deia: i el franquisme? Sí aquests dies em venia a la ment quan a l’any 1974 vam entrar a la Universitat a fer la prova d’accés custodiat per les metralletes dels grisos. En aquells anys no sabíem mai si tindríem classe o no en tindríem i els passadissos cada dia apareixien empaperats de pancartes que els socials arrencaven després... però malgrat tot vam aprendre i vam fer amics, alguns encara ens trobem.
M’han regalat un llibre que es diu La matemàtica de la història, d’Alexandre Deulofeu un filòsof i polític que va patir l’exili i que al segle XX va afirmar que es podia historiar el futur amb força proximitat. Deulofeu va predir la durada dels imperis 550 anys aproximadament. Els anys quaranta va fer un seguit de prediccions:, “els imperis anglès i francès perdran algunes colònies; Iugoslàvia es dividirà; la Unió Soviètica es desintegrarà; Alemanya dominarà Europa, els Estats Units deixaran de ser una potència i entraran en crisi, a la Xina, hi hauria un règim mixt que, sense abandonar el marxisme, acceptarà les regles del mercat capitalista...” Totes aquestes profecies s’han anat acomplint inexorablement. Alexandre Deulofeu va morir el 1978. Tres anys abans la periodista Patricia Gabancho, en una cafeteria, li va preguntar encuriosida: i la independència de Catalunya per quan? Ell va agafar un tovalló de paper, i va fer el càlcul: l’Imperi Espanyol va començar l’any 1479 quan Ferran  fou coronat rei d’Aragó i Isabel fou coronada reina de Castella. Amb els Reis Catòlics culminava la unió dinàstica entre els dos regnes més poderosos de la península. Si cada imperi dura 550 anys la resposta és: el 2029. Cal dir que Deulofeu afirmava també que la matemàtica de la història no és una ciència exacta.
Tenim ganes que tot aquest enrenou s’acabi, com tenim ganes de despertar d’un malson. Us confesso que sóc un apassionat de l’Europa dels pobles, de les unitats naturals i que els estats els trobo artificials i caducs. No podem oblidar que el Magisteri recorda que el dret internacional “es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bé comú superior de la humanitat” [ídem. 56.] i que “la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” [Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, una qüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets.
Voldria que de tots se’n reconegués la plenitud jurídica, encara que la manera d’organitzar-nos fos diversa. I sobretot voldria que no ens dividíssim: algú em deia que aquests dies s’havia canviat de banc per no donar la pau a una persona que no pensava igual amb la independència: quin disbarat! Tots iguals no ho podem ser, però és molt més el que ens uneix que el que ens separa...
El temps roda, roda i tot ho relativitza, però com hem cantat demanem a Déu que la nostra història trobi en Ell la seva fi.

Acabo amb un sonet amb estrambot esperançat en el 60è aniversari de naixement

Gràcies Senyor per la seixantena
ja de ple entrat al capítol tercer
tu m’has posat el títol, ja ho sé,
fes-me un epíleg de joia plena.

Que cada jorn sigui una ofrena
per donar als qui lluiten recer
i així vencin amb amor l’acer
aquell bàlsam que la ferida embena.

M’acompanyen els pares i germans
amics feligresos d’ara i d’abans
I fins i tot gent de la llunyania.

Tots aquí als peus de Santa Maria
quin goig sentir-se de tants estimat
ben acompanyat, gairebé mimat...

I que una bona colla dalt la Glòria

van coronant d’amor la nostra història.