viernes, 30 de diciembre de 2016

En les exèquies de l'Àlex Marot Martínez

Tanatori de Can Ruti, 30 de desembre de 2016

Introducció

Hem començat escoltant aquesta ària, perquè l’Àlex era un gran afeccionat a la música, sobretot a l’òpera i a la Sarsuela. L’admiració i l’amistat envers el mestre Joan Pich Santasusana i a la seva esposa la Maria Escrihuela, li obrí les portes del Liceu.La música, la bona música ens fa transcendir de nosaltres mateixos i eleva el nostre esperit cap a Déu.
L’11 de desembre de 2009, en aquesta mateixa capella ens acomiadàvem de la Maria Cuixart. Avui, passats 7 anys ens acomiadem de l’Àlex, el seu espòs.
L’Àlex feia temps que s’anava acomiadant de tots nosaltres. Potser les darreres paraules que va dir foren: “anem, anem...” era com si tingués pressa de marxar cap al Cel. Sabíem que s’acomiadava, però quan arriba el moment, se’ns fa difícil, perquè la seva vitalitat era tan gran que semblava que fos d’aquelles persones que no moren mai. Avui al voltant de l’altar, l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li expressem tot el nostre agraïment.
Homilia
L’Àlex era un artista. Un gran perruquer. Seguint les passes del seu pare –mort jove, als 52 anys- l’Àlex els anys seixantes va començar a fer monyos i a pentinar models per televisió dins del programa “Estilo” cada dilluns a Miramar. Però molts anys després, els noranta, l’Àlex, de manera abnegada i discreta, generosament, va ser el barber de Can Banús i de la Murtra, és clar. Aquí avui sou presents alguns membres de la comunitat. També el P. Josep Costa i el Mihail Acosta ens han fet arribar el seu condol.
L’Àlex era un pintor sobretot de paisatges i de natures mortes. Hi havia èpoques de l’any que li venia pintera i havia de pintar. Naturalista, va fer també els seus tempteigs en l’art més conceptual. Sense oblidar que va donar la mà a alguns joves pintors... Només Déu sap el bé que va fer. Els artistes creen epifanies de bellesa que dialoguen amb nosaltres. Ara ens adonem que en Jandro –com també li dèiem- pintava sempre la realitat: l’home de la platja que movia els peus per pescar una sípia, la dona del gat embolicat amb paper de diari, les canyetaires que “rentamos porque volamos”, el renòs de la tieta, la beata dels sants... històries entranyables que havíem sentit contar cent vegades, però que sempre ens semblaven noves... Era talment un pessebre de figures entranyables Pintar la realitat amb humor i amb amor. Quan tantes vegades en subratllem els aspectes negatius, hauríem d’aprendre molt de l’Àlex.
Però la millor obra d’art d’uns pares és la família. L’Àlex i la Maria tingueren tres fills, la Montse, en Jaume i la Magda... Mercès a la vostra unió amb en Rafel, la Montse i en Joan Pere heu vingut 4 néts i 5 besnéts. Quants records i quantes vivències se us han anat acumulant aquests dies! De vegades quan els pares desapareixen s’afebleix la unitat. Prego perquè no sigui així en el vostre cas. Avui és la festa litúrgica de la Sagrada Família. Tota família és sagrada, perquè dins de cadascú de nosaltres –en siguem conscients o no- hi batega el misteri de Déu.
Els néts, quantes coses vau aprendre de l’avi! Entre l’avi i cada un de vosaltres es va teixir una sana complicitat. Quantes històries de vida. I també les besnétes.
La família àmplia de l’Alex era la Murtra. Invitat pel Mauricio Chinchilla un dia que es van trobar per la muntanya, ha estat més de vint anys pujant-hi vàries vegades a la setmana com a voluntari. Quantes i quantes hores dedicades a aquest antic monestir!  A la biblioteca amb l’estimat Josep Maria Riera, pintant, restaurant petits objectes... Això li ha fet tenir una xarxa universal de murtrans (a Mèxic, el seu estimat Javier, a Costa Rica, el Josué Morales, a Xile, a Alemanya...) que aquests dies s’han interessat per ell i que arran de la seva mort ens han expressat el seu condol de veu o amb un watsapp.
L’Àlex tenia un caràcter fort. El que es té al néixer no es deixa al créixer. Però aquests anys a Sant Jeroni l’han fet créixer en docilitat.
L’Àlex era un humorista. Un humor gairebé sempre blanc, que no feia mal, però que el feia extraordinàriament simpàtic. Morint el dia 28 de desembre ens ha fet la seva darrera innocentada.
L’Àlex era un home creient. Que pregava en el silenci del seu cor. Cada diumenge, mentre ha pogut, participava de la missa a Sant Jeroni. I era el primer en venir a combregar. I m’encomanava misses per tants amics que anaven desfilant abans que ell. Encara a la Clínica del Carme va combregar i quan va rebre la unció dels malalts el rostre se l’il·luminà.
Per això aquesta mort ens porta l’esclat de la resurrecció. I potser la de l’Àlex d’una manera especial. Per això l’Àlex Marot Martínez –el “cognom anglès” del seu acudit- viurà per sempre no solament en els seus quadres, en les seves facècies, si no en el cor de cadascú de nosaltres, perquè ja viu per sempre en el cor de Déu.


domingo, 25 de diciembre de 2016

El pròleg en clau mariana

Homilia en el dia de Nadal 2016

Bellíssim pròleg del quart evangeli, segons Sant Joan. Joan, el deixeble estimat, tingué una gran proximitat amb Maria. Jesús li va encomanar la seva cura sol·lícita al peu de la creu. Quantes paraules, quants ensenyaments, devia haver rebut dels seus llavis! Per tant és bonic de llegir aquest pròleg en clau mariana.
L’afirmació central d’aquest pròleg, que antigament es llegia a totes les misses és:
El qui és la Paraula s'ha fet home/i ha habitat entre nosaltres
Maria sabia com ningú que el Verb s’havia fet carn en el seu si. Li havia anunciat  l’àngel  Gabriel i ella havia cregut en li havia dit “que es faci”.  Alguns biblistes diuen que el logos s’hauria de traduir per projecte (Rius Camps). El logos és el projecte de Déu. I Maria se sentia col·laboradora d’aquest projecte. Nosaltres també estem cridats a col·laborar en aquest projecte que és el Regne de Déu i que es realitza cada vegada que estimem abnegadament. Per això l’amor d’una mare, el més abnegat, és el més semblant a l’amor de Déu. Com escrivia el poeta: “poder dir mare,/ i sentir-se dir “fill meu”,/ és la sort que ens envejava Déu. Avui pensem en totes les mares que segurament hauran hagut de cuinar per molts, ja des de bon matí, o fins i tot des d’anit.
De la seva plenitud,/tots nosaltres n'hem rebut/gràcia rere gràcia.
Maria era la plena de gràcia. Per la persona que estima, tot és gràcia, tot és do. Els diàlegs que ens intercanviem aquests dies són un signe del regal més bell el de la gràcia.
Déu envià un home que es deia Joan/ Vingué com a testimoni/a donar testimoni de la llum/perquè per ell tothom cregués/ Ell no era la llum,/venia solament a donar-ne testimoni.
Maria coneixia Joan Baptista, fill de la seva cosina Elisabet. I sabia les seves reaccions de Joan ja abans de néixer quan va saber que havia saltat d’entusiasme dins del ventre d’Elisabet. Avui pensem en tots aquells que obren camins, que basteixen ponts, que aplanen els obstacles, que donen testimoni. El testimoni va més enllà de totes les paraules. Tots nosaltres som cridats a donar testimoni. Però no ens anunciem a nosaltres mateixos. No som la llum. Ni els laics ni els preveres que estem al vostre servei. Venim senzillament a donar testimoni de la llum.
Ha vingut a casa seva,/i els seus no l'han acollit.
Aquesta fou l’espasa de dolor que Simeó, va profetitzar a Maria. Jesús seria una senyera combatuda. Maria patiria aquest rebuig en els seu set dolors, fins a l’últim, el de la creu. Avui continua essent-ho i molts són perseguits per portar el seu nom.


No han nascut/ per descendència de sang,/ni d'un desig carnal,/ni d'un voler humà,/sinó de Déu mateix.
Maria sabia que en el naixement del seu fill hi havia una intervenció sobrenatural. Que no havia nascut ni d’un desig carnal ni d’un voler humà. Maria i Josep sabien que Jesús era el Fill de Déu. Maria i Josep ho van anar entenent progressivament. Recordem aquella afirmació de l’adolescent retrobat al Temple, “per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podria ser a la casa del meu pare? Estem celebrant el centenari del naixement Charles de Foucauld , el místic contemplatiu, el de l’espiritualitat en el desert, un referent en el diàleg interreligiós.Charles escrivia que Jesús de Natzaret “es va nodrir en el decurs de llargs anys d’allò que importava a l’ “abba-Déu”. Ah si els pares sabéssiu que en tot naixement hi ha una intervenció divina que us depassa! Les relacions entre els batejats no es basen en la consanguinitat, sinó en l’amistat. I allò que més hem de respectar és la relació personal de cada persona amb Déu.

Acabo tornant a Charles de Foucauld. El 1908, va reprendre la seva vida eremítica a Tamanrasset  al cor del Sahara argelià. Allí va aplegar poesies tuaregs: va arribar a recollir uns 6000 versos. Continuava pregonament sol, sense rebre cap correu. Va arribar a dubtar de l’eficiència de la seva missió, però va voler romandre amb els més pobres. Després de dos anys sense pluja, tot era fam i carències. Carles va compartir totes les seves reserves d’aliment. Va passar el Nadal sense poder celebrar missa. Va escriure al seu quadern: «Aquesta nit, sense missa, per primera vegada des de fa 21 anys”.  El gener, malalt i esgotat, va restar immòbil i va creure que moria. Fou salvat pels tuaregs que li van dar llet de cabra. Aquest episodi va marcar la seva segona conversió. El va acceptar com un major abandonament espiritual en Déu. El 31 de gener va rebre un missatge de Laperrine – l’amic general que li havia fet descobrir el Sahara- que li anunciava que l’havien autoritzat de celebrar missa sense assistent. Charles va escriure emocionat al seu quadern: “Nadal, Nadal, Deo Gratias!” Probablement aquell Nadal celebrat fora de temps va ser el més feliç de la seva vida.

sábado, 24 de diciembre de 2016

Cantar en la precarietat

Nadal 2016.




Decididament Josep, Maria i Jesús, no ho van tenir fàcil.  L’evangelista Lluc ens ha explicat molt resumidament la precarietat en què es va produir el misteri central del cristianisme: es van complir els dies, va néixer el seu fill... ella l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Lacònic. No cal dir gaire paraules més per entendre que Jesús va néixer, com un desplaçat, fora de lloc.
Mireu: cada any hi ha el costum en la cúria i els organismes diocesans de Barcelona de felicitar l’arquebisbe amb motiu de les festes nadalenques. Aquest any ha estat el primer que els treballadors hem pogut felicitar Joan Josep Omella perquè va prendre possessió el dia de Sant Esteve de l’any passat i, per tant, aquest és el primer Nadal que celebra com a arquebisbe de Barcelona. Dijous  passat en aquest acte Joan Josep Omella, amb el seu to distès i proper, va fer una cosa bonica, va parlar molt poc d’ell i es va dedicar felicitar persones concretes: aquells seglar que acaben de ser mares o pares, aquella treballadora de Càritas que ha estat merescudament guardonada... Un fet especialment emotiu va ser la felicitació a un dels guardes de seguretat del bisbat que acaba de ser pare. La seva muller va donar a llum en un pàrquing...! Es dóna la curiosa circumstància que el primer fill del matrimoni va néixer també en un aparcament. Dijous algú va anar ràpidament a buscar el pare feliç que, amb paraules emocionades, va agrair a tots els presents aquella felicitació. M’ha fet pensar en un pessebre monumental de Josep Trunas i Domènec Cruz que hi ha a Mataró i que enguany és a la portada del butlletí de l’Associació de Pessebristes. Representa el Monestir de Montserrat, amb tots els seus detalls: les muntanyes, les cel·les, el cremallera... Però sabeu on és el Naixement? Doncs en el lloc més impensat, en una rotonda, enmig d’unes obres...
Néixer en un aparcament, néixer enmig del brogit, és néixer fora de lloc,... Jesús, el Salvador del món, va néixer  en un estable i fou posat en una menjadora, quasi a la intempèrie, fora de lloc. I avui al món, on hi ha més de trenta milions de nens i nenes refugiats, hi ha molts infants que neixen en pasteres, a la intempèrie o potser molt lluny de casa seva. Nadal és creure que Jesús neix per a tots i que Jesús neix en tots. Per això malgrat la precarietat, els àngels cantaven la nit de Nadal... Com nosaltres som capaços avui de cantar nadales, malgrat el moment històric que estem travessant.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 
Creure en l’encarnació és tenir sentit de la realitat.  Josep Maria de Sagarra al seu poema de Nadal diu encertadament parlant d’aquesta nit: “Ai, si no fos aquesta nit tan clara!/Seriem tros de carn i pensament/que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,/pell d’home que arrossega la corrent!/Però Nadal ens ha pintat el rostre/amb un vermell precís i decidit/i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,/de terra, de nissaga i d’esperit.”
Creure en l’encarnació és també tenir sentit de família: avui és una gran festa familiar. Al voltant de la taula parada, de l’altar o del pessebre, aquestes festes us trobeu pares i fills, avis i néts, oncles i nebots, amics. Ja sabem que no som els que Déu somniava, ni les nostres famílies són perfectes, que a tota família hi ha dificultats de relació, tensions, enveges, renyines... Sembla que les persones quan més ens estimem, més topem entre nosaltres i més ens fem patir.  Nadal hauria de ser també temps de reconciliació. Com? Doncs si les nostres famílies són capaces d’obrir-se  al món, si no estan tancades en elles mateixes,  si són obertes i acollidores.
Perquè si hi ha dificultats en les nostres famílies també n’hi ha a les famílies de les nacions del món. Al nostre campanar i a molts d’altres campanars de Badalona aquests dies hi ha una gran pancarta amb la frase: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25). Voldríem que no quedés solament en pancartes, que darrera d’aquestes pancartes hi hagués una comunitat, una família de famílies, acollidores i unides...
La poetessa badalonina Coloma Lleal, en la seva felicitació nadalenca, ha expressat magistralment el risc de la indiferència:
Venien d'orient/venien del sud/ni guia ni estel/ni cap companyia/i són tanta gent!/Venien de lluny/venien perdent/ni molsa ni bruc/tan sols amb la lluna/per trist aixopluc./Venien d'orient/venien creient/que sense recel/germans trobarien/i no mala gent./Venien del mar/i no van enlloc/veient que ningú/no els dóna un ajut/ni arrenca a plorar.
El profeta Isaïes ens ha dit amb sentit de pau unes paraules consoladores que potser ens han passat desapercebudes: “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà” I una mica més endavant: “la pau no tindrà fi”. És aquesta la pau que somniem, és aquesta la pau de Nadal.

Que tingueu un sant Nadal

sábado, 17 de diciembre de 2016

Sant Josep, custodi sensible

Homilia Diumenge IV d'Advent (18/12/2016)

Som a prop de Nadal i l’evangeli ens presenta una altra figura d’aquest temps, important i actual: sant Josep. Mateu presenta a Josep com a “just” és a dir sensible per a les coses de Déu (Larrañaga). Ell era, en paraules del salm 23 que hem cantat, l’home “de cor sincer i les mans sense culpa”.
Un bon dia va arribar a Josep –no sabem com- la notícia, potser la sospita, que Maria estava en estat. Davant de l’opinió pública, una de les humiliacions més grans per un espòs en la vida social és el fet, o el rumor que la seva dona li és infidel.  El llibre del Levític preveia el que calia fer amb les adúlteres: divorci automàtic, gran escàndol i una pluja de pedres...
L’oportú anunci de l'àngel a Josep es produeix dins d'un somni i comporta un triple missatge, ben actual:
“No tinguis por”. Missatge comú a l’anunci de Maria. Missatge reiterat pels àngels als pastors, missatge de resurrecció. Han passat dos mil anys i continuem presoners de la por... En un reportatge recent de Josep Massot (La Vanguardia 11/12/16) se’ns parlava de diversos tipus de por actuals: por de l’altre, por de l’emancipació de la dona, por de saber, por de la llibertat, por del futur, por de parlar, por de conèixer-se un mateix. Una por que ennuvola i paralitza. No tinguis por. I Josep no va tenir por. I Josep, sensible a les coses de Déu, accepta el seu paper i calla. Escrivia Hemingway que calen dos anys per aprendre a parlar, i seixanta per aprendre a callar. Però el seu silenci és un silenci actiu. Josep, embolcallat de silenci, inspira silenci. El silenci és la seva lloança, el seu geni, la seva atmosfera...
Segon: Refermar que en aquell naixement hi ha una intervenció divina; però és que, ben mirat, en tot naixement hi ha una intervenció de Déu. Els pares posen les condicions de possibilitat, però el miracle de la vida és obra Déu.
Tercer: posar nom a Jesús. Això és, legalment, fer de pare. Es la única paraula que sabem amb veritat va pronunciar Josep: “Jesús”, un nom que contenia un missatge. Un missatge de salvació.
Santa Teresa de Jesús, la doctora de l’Església, va propagar el culte al gloriós patriarca. Hi ha una cançó popular que porta per títol  “Alegria de Sant Josep”, està recollida al cançoner popular d’Aureli Campmany. La lletra, que descriu el naixement de Jesús, és d’una innocència deliciosa. Hi ha un fragment de la cançó que diu: “Verge: si voleu ballar,/l’infant vos tindré una estona// Balleu vós, l’espòs Josep;/balleu vós en bona hora./Josep se’n posa a ballar/ab jupeta y calça closa”.  Es veu que aquesta cançó es remunta al segle XVI i això em fa pensar que era de l’època que els frares carmelites anomenats popularment “Josepets” van divulgar la devoció a aquest gran sant. Potser en aquell temps no era culturalment tan estrany ballar d’alegria, com fan avui encara molts pobles de l’Àfrica.
Al Concili Vaticà I, més de 300 pares van sol·licitar l’elevació de Sant Josep, com  a patró de l’Església Universal. I així el declarà el Papa Pius IX, el 8 de desembre de 1870. Aquestes grans decisions no s’improvisen. Quatre anys abans, el 1866 a Barcelona s’havia constituït l'Associació de Devots de Sant Josep que arribà a tenir 600.000 associats, així com la revista El propagador de la devoció a Sant Josep (1866) (actualment Temple) Aquesta associació està en la rel de la construcció del temple de la Sagrada Família que avui rep milions de visitants.
Aquí a Badalona, a l’altar major antic, neoclàssic, hi havia una gran imatge de Sant Josep. Sant Josep va passar a ser el titular de l’església germana i encara abans de la capella de Roca i Pi. Avui aquí es venera en una capella lateral. Hi ha l’escena del taller de Natzaret i també la de la seva santa mort.

Que Sant Josep, que va cercar un estatge digne per Jesús ens ajudi també a nosaltres a preparar la seva vinguda, fent silenci al nostre cor.

sábado, 10 de diciembre de 2016

Gaudete, diumenge del goig

Homilia diumenge III d’Advent 11/12/2016

La profecia d’Isaïes que hem proclamat a la primera lectura, parla dels desterrats de Babilònia que tornen a  Jerusalem. Quan es miren la pàtria en l’horitzó, el desert que travessen els sembla un verger, per això diuen que “la terra eixuta i el desert estan de festa”, passen amb alegria, amb goig pel retorn. Els desterrats d’ahir són els refugiats d’avui. Sabem que el nombre total de refugiats al món ha augmentat per cinquè any consecutiu fins arribar als 65, 3 milions. I que més de la meitat són infants. Com podem contribuir a que el desert, el desert que comporta tot desplaçament, esdevingui per a ells un verger, fins i tot abans de tornar a casa? La única manera, ens recordava Josep Maria Jubany, delegat de pastoral social, en una xerrada fa uns dies, és passar de l’hostilitat a l’hospitalitat. Les 65,3 milions de persones refugiades són la conseqüència d’un món en guerra i profundament desigual on s’avantposen els grans interessos comercials, com la venda d’armes. Jubany va demostrar com la majoria de les migracions són sud-sud i que és una part molt petita la que fa el trànsit sud-nord. “Res hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança”. Aquesta sentència del bisbe de Tánger, Santiago Agrelo, va servir a Jubany per buscar darrera les fredes xifres la persona concreta: “Més enllà de saludar, feu-vos amic d’un immigrant, només d’un, que us expliqui la seva història i començareu a enderrocar la barrera del prejudici”, va proposar.
Si la nostra mirada és plena de goig, l’aspre desert de les coses quotidianes, s’omplirà de verdor...
L’evangeli d’aquest tercer diumenge d’Advent torna a parlar de Joan Baptista, l’home del desert, la gran figura de l’Advent.  En l’art bizantí i després en el romànic, en el gòtic i en l’ortodox hi ha un tipus de representació que s’anomena Deèsi que, en grec, vol dir "pregària" o "súplica". Es representa Crist Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat portant un llibre i flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista perquè Maria i Joan van ser els primers humans que van conèixer l’encarnació.
Joan és a la presó i envia els seus deixebles a interrogar Jesús perquè, probablement el missatge i les obres del Senyor no concordaven del tot amb la idea del Messies que ell s’havia format. Jesús respon aquells que l’interroguen en nom de Joan amb obres. No fa més que assenyalar les evidències: els cecs veuen, els invàlids caminen... Molts no esperaven un Messies així. S’estimaven més algú que els solucionés els propis problemes.  Per això també en temps de Jesús van sorgir tants falsos messies. Però per Joan aquelles evidències que els seus deixebles li van trametre de part de Jesús, degueren omplir-lo de goig. Malgrat la presó, devia sentir que creixia la seva llibertat interior.
Jesús parla després de Joan. El Senyor és parc en elogis i en canvi al seu cosí i amic Joan li dedica una lloança: el més gran de tots els qui han preparat el Regne dels Cels. No és encara al Regne, no és agent del projecte de Jesús, però ja en té tota l’alegria.

I nosaltres què veiem en el desert de la vida? Avui, malgrat tanta sequedat es continuen alçant algunes veus profètiques, testimonis d’un món nou. Moviments socials, de lluita per la pau, d’acollida del nouvingut, de sensibilització social com la plataforma “ Stop, Mare Mortum” que ha promocionat aquesta campanya de pancartes als campanars de la nostra ciutat amb la frase evangèlica de Mateu 25: “era foraster i em vau acollir”. En el nostre cas, el campanar mira cap a la Mediterrània, com un far. Una Mediterrània que no volem que esdevingui més una mar de morts. Per això, que es continuïn alçant veus profètiques ens omple de goig..

jueves, 8 de diciembre de 2016

Concebre netament

Homilia en la Solemnitat de la Immaculada Concepció

Celebrem la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, una festa de llarga tradició. No obstant, aquests dos adjectius aplicats a Maria –“immaculada” i “concepció”- a molts, avui, és probable que els diguin ben poca cosa. Com a màxim els recorden que han de felicitar alguna familiar o amiga que es diu així i això és important – i, per cert, avui felicitem de cor totes les que porteu aquest nom- però poca cosa més. Ho entenem els cristians? Què celebrem avui? Tots nosaltres sabem què vol dir pensar algun projecte, dissenyar, somniar... “concebre” en definitiva El filòsof Josep Maria Esquirol subratlla que tot pensament comporta un acte creatiu. Diu que “l’experiència del pensar esdevé alhora font de creativitat, gairebé en sentit literal. L’anada a la gènesi del pensament és el millor entrenament per la creativitat ―que és un tipus de generació”.  Tots, a la vida, hem concebut, hem generat, algun projecte, si més no en la nostra ment: una idea, una empresa, un viatge, una recerca, la decoració de la nostra cambra, una relació... Aquesta “concepció” pot haver estat feta des del pur interès o des de la gratuïtat generosa i entremig de les dues posicions hi caben tota mena de matisos. Sigui com sigui, sabem que les coses ben pensades, amb netedat interior, amb pulcritud, comencen bé i tenen moltes més possibilitats d’acabar bé, en canvi les mal pensades, les maldestres, les que comencen malament, solen acabar pitjor. És incòmode quan algú posa “pals a la roda” a projectes sensats. Doncs bé, el pecat és la frustració dels plans de Déu. El relat del Gènesi explica poèticament com els homes van frustrar els plans de Déu.  
Arran de la solemnitat d’avui, l’Arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en la seva darrera carta dominical, parlava de la “concepció passiva” de Maria. És a dir, que Maria, la mare de Jesús, “fou concebuda plena de gràcia des del primer instant de la seva existència, per voluntat amorosa de Déu.” Potser ara ho entenem una mica millor. A l’oració col·lecta hem dit “per la Immaculada Concepció de Maria, vau preparar una mansió digna del vostre fill”. És a dir, Déu va concebre el seu projecte de salvació amb una voluntat nítida i transparent: preparar-se una estada digna per al seu fill en el si d’una noia senzilla, d’una noia del poble, com cantem, i la va omplir de gràcia, de dons.  Perquè quedés evident davant dels ulls de tothom que les “meravelles” (Lc 49) de salvació no són resultat de qualitats personals, sinó de gràcia de Déu (I. Larrañaga).
Podríem preguntar-nos: quin és el principi i fonament – del qual parlava Ramon Llull i Ignasi de Loiola, tan marians- de la santedat de Maria? Flueix del fet d’ésser llar, d’ésser casa. Maria era l’estança on s’havia d’allotjar el Verb fet carn. Maria tenia aquest privilegi (Immaculada Concepció) per l’aplicació antecedent dels mèrits de Crist. Déu va disposar que els efectes redemptors de Jesús es manifestessin anticipadament en la mare, de ben segur per raó dels vincles tan estrets que sempre hi ha entre fill i mare. Calia una mare plena de dons per criar el fill diví.  Aquesta és la base de tots els seus altres carismes, dons i característiques de la seva santedat. La base i el fonament: és immaculada. Però aquesta immaculatesa és una bandera desplegada al vent, típica de la dona. Les dones heu de ser mestres, professores, ensenyants d’immaculatesa, de netedat interior, per a tothom. Sou doctores en aquest carisma (A. Rubio).

Jesús diu: “feliços els nets de cor, perquè ells veuran Deú”. Tots hem d’arribar a ésser immaculats, totalment nets, sense taca, per la conversió i la penitència. Que ens ajudi en aquesta comesa tan important la contemplació de la Concepció Immaculada.

domingo, 4 de diciembre de 2016

Diàlegs de saviesa


Una figura estel·lar d’aquest temps d’Advent és Joan Baptista. Joan estigué molt unit a Jesús, ja des del si de la seva mare. Entre els dos cosins hi havia unes relacions excel·lents, semblants a les que tenen encara avui alguns cosins que són més que germans o són molt amics. Joan i Jesús són figures complementàries. És impressionant la humilitat Joan, no vol cap protagonisme: cal que ell creixi i jo minvi, diu tot referint-se a Jesús. O bé, jo batejo només amb aigua però després de mi vindrà un altre que us batejarà amb aigua i esperit: un nou baptisme que no exclou l’antic, però que el complementa. I a Jesús li dol molt la mort del Baptista.
Joan Baptista va trencar les expectatives els seus pares perquè no va ser sacerdot –aleshores l’ofici s’heretava- o no ho va ser a la manera que el seu pare Zacaries pogués entendre el sacerdoci. Ell no portava ornaments delicats, ni s’alimentava amb àpats suculents. Vestia amb pells i s’alimentava de llagostes i mel boscana. No s’estava en el temple: el seu temple era la naturalesa: el desert. Que important que és el desert! Que important que és fer desert. Al desert la sobrietat de l’exterior fa mirar, necessàriament, cap a l’interior. Escrivia Carles Sentís que “els antics anaven al desert més que per fugir de la multitud per trobar la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar les piles i preparar el que després es dirà o s’executarà. Del desert en surten els profetes”. Per això m’ha alegrat saber que avui existeixen els “amics del desert”, una experiència de silenci i de meditació cristiana.
Les paraules sorgides del desert, són paraules profètiques. Joan no deia el que la gent volia sentir, perquè volia sacsejar a les persones... però tampoc no era ben bé un revolucionari. Quin gran home era Joan Baptista, ell preparava, disposava els cors, obria expectatives, per això és una gran figura de l’Advent.
A la porta de la fe de la Sagrada Família es representa Jesús entre doctors. Però Antoni Gaudí va tenir la genialitat de posar en el lloc dels doctors Zacaries i Joan Baptista. Talment com si aquell Jesús adolescent dialogués amb dos interlocutors molt diferents: un sacerdot de l’Antiga Aliança (Zacaries) i un jove, avui diríem “alternatiu” com Joan Baptista. Fixem-nos que avui aquest és el diàleg de l’església catòlica: amb els ortodoxos que podríem dir que representen la Tradició i amb els evangèlics que simbolitzen la reforma. Tots dialoguem també amb gent més gran que nosaltres que personifiquen la saviesa i amb joves impetuosos que volen un món nou. I de tots ens podem enriquir.
A l’eucaristia també escoltem paraules de l’Antic i del Nou Testament que s’il·luminen i es complementen. El profeta Isaïes anuncia un món nou amb paraules plenes de poesia, esperançadores. Jessé era el pare de David. La imatge tradicional a Israel és que quan a la Bíblia es parla de la felicitat, la imatge és la d’un arbre florent. Quan es parla de desgràcia, en canvi, la imatge és un arbre sec reduït al tronc. Però d’aquest tronc gairebé mort en surt una petita gemma, un brot dèbil, una branqueta fràgil... De la realitat més desgraciada en podem extreure un ensenyament. Cal estar atents a les noves realitats que despunten i que són veritables signes del temps. Potser són petites però ja són llavors de futur.

El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, va rebre ahir el pal·li que li havia concedit el papa Francesc de mans del Nunci. Al final de la celebració, l’Arquebisbe deia amb humor intel·ligent: aquesta insígnia no em pesen, les ovelles tampoc no em pesen. I és que com deia Sant Joan de la Creu: “el alma que anda en amor ni cansa, ni se cansa.”