domingo, 30 de octubre de 2016

Amic de la vida

Amic de la vida
Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes!
Zaqueu, sense por al ridícul, corre i s’enfila en un arbre per veure Jesús. Ja ha fet el primer pas. Ara és Jesús que se’l mira i es convida  a casa seva. Quan Jesús és l’hoste, quan Jesús ve a casa, tot es transfigura, ho veiem a Betània, al Cenacle, a Emaús. Un bisbe de Catalunya, ja emèrit, el Dr. Jaume Traserra diu que el seu fragment preferit de la Bíblia és aquella cita del llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi.” (Ap. 3, 20)
Alguns, a l’escola vam aprendre de memòria aquell sonet de Lope de Vega, inspirat en aquest text:

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!

¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!

Sant Lluc al seu evangeli parla del ric egoista i del rics desassenyat. Ara, en canvi, ens parla d’un ric que està en camí de la Salvació (Gomà). Malgrat que tots, tots murmuren en contra de Jesús perquè ha anat a hostatjar-se a casa d’un pecador, el relat  remarca que Zaqueu s’ha convertit. En la hipòtesi que hagi fet un frau, la seva penitència voluntària equival a la multa que aleshores imposaven a un lladre: restituir quatre vegades més. Zaqueu entén que la millor manera d’obsequiar Jesús és donant i donant-se als pobres
Jesús també vol entrar a casa nostra. El pensador Josep Maria Esquirol, en el seu assaig  “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” (Quaderns Crema, Assaig, 2015), recentment guardonat, diu que la casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacels. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment...” (p. 38-39)
No perdem l’esperança: la conversió és possible. En tenim lluminosos exemples en el decurs de la història. El llibre de la Saviesa és una llarga meditació sobre el sentit religiós de la història del món. En las seva manera de tractar els pecadors, Déu sap  castigar, corregir, esperar i perdonar amb una pedagogia que harmonitza Justícia, Misericòrdia i Amor: Déu és amic de la vida. “Amic de la vida”, quina expressió tan bonica!
En aquesta eucaristia Jesús és el nostre hoste. Ell ve en aquesta casa de Santa Maria de Badalona i a la casa de tots els qui s’uneixen a aquesta celebració de lluny estant. Ell no ha deixat de trucar a la nostra porta, malgrat les nostres excuses. Si l’obrim, ens repetirà a cau d’orella: “la salvació ha entrat avui en aquesta casa”.



sábado, 22 de octubre de 2016

Surt de la teva terra

Homilia Diumenge XXX de durant l’any


Avui és el Domund, el diumenge mundial de les missions, una jornada que fa 90 anys que se celebra. El lema d’enguany és: “Surt de la teva terra” El testimoni de tants missioners i missioneres del món que donen la vida en d’altres cultures i en llocs de frontera, sol ser admirat fins i tot pels no creients i molt respectat pels periodistes i comunicadors. Així, la periodista Pilar Rahola, veïna de Badalona, en el pregó del Domund que va fer a la Sagrada Família deia amb encert: “¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat! No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa”.
El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, en la carta dominical sobre el Domund manifestava un desig que hauríem de fer nostre: “Tan de bo sorgeixin joves amb ganes de deixar-se despullar pel Senyor i lliurar les seves vides als més pobres i desprotegits de la terra tal com ho han fet els missioners”. L’apòstol Pau, a punt de morir per Crist, diu aquesta frase tan bella: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port”.
Ho escrivia també bellament el poeta Edmond Haraucourt:  “Partir és morir una mica/ és morir a allò que s’estima/ es deixa una mica de si mateix/ a tothora i a cada lloc”. Aquesta és l’experiència dels missioners que han desfet les amarres i ho han deixat tot.

Però per poder deixar-ho tot no podem estar centrats en nosaltres mateixos com el fariseu de la paràbola. Hem de morir al nostre ego. Ens hem de descentrar, per tornar-nos a centrar d’una manera nova. És cert que Europa està envellida, però això no treu que la fe floreixi amb nou ardor en d’altres continents: a Amèrica, a l’Àfrica, a l’Àsia amb exemples que ens impressionen. En un vídeo promocional del Domund un infant pregunta a la seva àvia que està pintant un paisatge si Déu va fer els arbres. L’àvia li respon que sí. I les muntanyes? També. I el nen continua, així Déu ho ha fet tot? L’àvia assenteix. Aleshores el nen li fa la pregunta que molts ens fem... I què fa Déu davant del sofriment? I l’àvia no li respon res, pinta en silenci al peu del paisatge unes paraules que ens toquen el cor: “Déu t’ha fet a tu”. Resulta que amb els anys aquell infant esdevé de gran un missioner que es pren seriosament la resposta de l’àvia.. Davant la humanitat que pateix, Déu ens ha fet a nosaltres. Alguns s’ho han pres seriosament i impel·lits per aquest convenciment han “sortit de la seva terra” per lluitar contra la fam, la malaltia i la indigència dels més desfavorits del planeta. Han seguit la invitació que ens fa el Papa Francesc a sortir de nosaltres mateixos, de les nostre fronteres i de la pròpia comoditat, per posar-nos al serveis dels altres com a deixebles missioners, posar al servei dels altres els propis talents i nostra creativitat, saviesa i experiència. I també per rebre molt i molt. És un sortida que implica un enviament i un destí... És una sortida que implica un acte de fe. És a dir de contemplar amb uns altres ulls les persones a les que som enviades. Que aquesta eucaristia ens faci forts per sortir de nosaltres mateixos...

domingo, 16 de octubre de 2016

Les mans alçades

Amics seguidors d'aquest blog. Disculpeu. Aquesta és l'homilia que toca avui. L'anterior que havia enviat, no del tot. Gràcies.

Diumenge XXIX de durant l’any

El text que hem escoltat del llibre de l’Èxode és pregonament simbòlic.  Els amalequites eren una tribu nòmada de beduïns que solien fer ràtzies, atacs sorpresa. La notícia d’un poble nombrós recentment emigrat d’Egipte va ser una bona ocasió perquè fessin la seva ràtzia anual, atacant-los ni que fos per la rereguarda. Moisès li demana al seu successor Josuè que els faci front. Però per a Moisès, imaginem que ja ancià,  la seva contribució a la lluita era pregar: quan Moisès tenia les mans ben altes guanyava Israel, quan les abaixava per reposar guanyaven els amalequites.  Quan ja li pesaven massa els braços el seu germà Aaron i Hur els hi aguantaven fins que els israelites van aconseguir la victòria. Què ens diu avui aquest text? Apliquem-ho a la lluita contra l’adversitat, contra la injustícia, contra la malaltia... Alguns lluiten amb l’adversitat directament, buscant nous recursos, sortides enginyoses, d’altres lluiten amb la injustícia denunciant-la i cercant alternatives, d’altres encara s’enfronten a la malaltia amb la recerca mèdica... Però molts d’altres, els ancians, els malalts, els impedits, els qui ens escolteu us enfronteu contra el mal pregant, donant suport als qui estem actius. És l’eficiència de la pregària. Els qui semblen més dèbils, són els més forts. En una guerra com n’és d’important per als qui estan al front saber que compten amb el suport dels qui  són a la rereguarda. Encara  fem una altra lectura d’aquest text: Moisès era un guia, un líder, però un líder també es cansa, també necessita l’ajut dels altres que li sostinguin els braços. La pregària és també comunitària.
Sovint, a l’eucaristia els sacerdots alcem les mans, pregant per vius i difunts, per l’Església que pelegrina a la terra, per la pau. Sabem que no estem sols. Tenim al voltant tot un poble que prega. Que n’és d’important per a un prevere saber que compta amb la col·laboració de tants seglars que preguen amb nosaltres i per nosaltres.
A Catalunya Cristiana d’aquesta setmana llegim una entrevista impressionant. El nostre redactor, el badaloní Joan Andreu Parra, entrevista el P. Michael Lapsley un lluitador contra l’apartheid. L’abril de 1990 el P. Lapsley va patir un greu atemptat. Va rebre una carta bomba que, en esclatar, li va provocar la pèrdua de mans, d’un ull i de part del sentit de l’oïda. Ha superat aquestes pèrdues tan greus i continua celebrant missa, ara amb dues pròtesis. El P. Lapsley és un home de perdó i reconciliació que a més ha fundat un Institut per a la guarició dels records. Impressionant.
Per mostrar l’eficiència de la pregària insistent, Jesús explica la paràbola del jutge pervers i de la pobra vídua. Una situació que humanament sembla del tot asimètrica: d’una banda el jutge. D’un jutge n’esperem que sigui imparcial. Avui quan veiem que la justícia és tendenciosa o està manipulada, en malfiem. L’evangeli ens presenta un jutge pervers, que no té equitat  i com a contrapunt  una vídua que en aquella societat, juntament amb l’orfe, era el prototipus de la indefensió. Sembla que la vídua té totes les de perdre, però la seva insistència fa que arribi a doblegar la perversió del jutge. Una paràbola quotidiana per expressar la força de la pregària. Un estímul per dir-nos que la constància en la pregària arriba a tocar el cor de Déu, jutge justíssim i misericordiós. La pregària venç el mal.


La justícia de Déu no és com la justícia dels homes. La justícia cristiana es relaciona amb la fe. El que s’anomena la justificació, és fer-se just per do gratuït. L’Evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent. El fill de l’home, trobarà fe a la terra?  Demanem-li el Senyor més fe. I encara que ens sentim cansats com Moisès, o enfrontats a reptes que sembla que ens depassin com la vídua de l’Evangeli o el P. Lapsley. No deixem de creure en la força de la pregària ni de confiar en els amics que ens donen suport.

domingo, 9 de octubre de 2016

De deu, un

De deu, un
Diumenge XXVIII de durant l’any
La germana Viqui Molins, religiosa que treballa al Raval, fa una distinció important entre el que és pobresa i el que és marginació. Quan va anar a Llatinoamèrica es va trobar amb la  pobresa econòmica i cultural, amb la insuficiència o la manca de recursos. Quan va venir a Barcelona, al Raval i als barris més desafavorits, en canvi, va descobrir la marginació. Ella  diu que els marginats són, literalment, aquells que molesten, aquells que ens fan nosa: pel seu aspecte, per la seva insistència, per la seva aparent inoportunitat... I es va sentir cridada a anar precisament a ells, als alcohòlics, als drogoaddictes, als transvestits, als transeünts... Als leprosos d’avui. N’ha conegut i n’ha ajudat molts. S’ha fet amiga d’ells. Els ha ajudat a posar dempeus com a persones. A alguns els ha incorporat a la societat i a l’Església.
Aquesta setmana hem celebrat la festa de Sant Francesc d’Assís. Un dia que Francesc, ja en procés de conversió, cavalcava  per la planúria d’Assís li va sortir a l’encontre un leprós. Era el moment decisiu de conèixer la voluntat del que el cridava. Va baixar del cavall, va posar una almoina a la mà del leprós i la va besar. El leprós alhora va fer un petó a la mà del seu benefactor. Francesc va continuar cavalcant amb el cor ple de goig. Pocs dies després es va adreçar a un llatzeret, va reunir tots els leprosos i va donar a cadascun l’almoina besant-los a la mà i a la boca, com explica el seu biògraf Celano. Va fer el que podria semblar més repugnant. Recordem també que a l’inici del seu pontificat, el papa Francesc va abraçar  un home que patia de neurofibromatosi, una malaltia que va heretar de la seva mare que li ha produït tumoracions a tot el cos. Un home que parla amb dificultat, perquè fins i tot té tumors a la llengua. I li va dir amb tendresa: “Continua lluitant”. Després aquest home va explicar que la seva malaltia degenerativa no s’encomana, però que el  Sant Pare quan el va abraçar no ho sabia: es va exposar.
Ens és violent, però hem de saber trobar Jesús darrera els rostres pidolaires que potser pertorben les nostres seguretats. Els trobem a les portes de l’Església, als carrers, al metro... Ens criden, sense mots: “apiada’t de mi”.
De deu, només un torna a donar gràcies. De deu, un. És el 10 per cent. Ens sobta, però és la nostra realitat quants habitants hi ha avui a Badalona? Més de dos-cents mil. Quants practiquem o quants “donem gràcies”, que és el que vol dir eucaristia? Ben segur que no arriba a un deu per cent.  I no vol dir que els que donem gràcies siguem els millors, en absolut, però potser sí que som els qui tenim una major responsabilitat. Som minoria, sí, però hem de ser aquella “minoria creativa” de la qual parlava Benet XVI. Hem de viure l’enginy de la caritat. Molts d’altres es descuiden de donar gràcies els diumenges però viuen tota la setmana el goig d’ajudar els qui més ho necessiten.
Diu l’evangeli que fou un samarità el qui va comprendre que la salvació no consisteix simplement a assolir la reintegració en la societat que abans l’havia exclòs. Va comprendre que hi ha una vida millor: formar part del nou poble de Déu, aquell que s’anava congregant al voltant de Jesús. La seva fe el va salvar.



sábado, 1 de octubre de 2016

Més fe

Diumenge XXVII de durant l'any

A l’oració col·lecta del començament de la missa hem pregat perquè el Senyor ens concedeixi “allò que la pregaria no gosaria demanar”. M’he preguntat moltes vegades què és allò que no gosem a demanar en la pregària. Sovint hem estat i som molt agosarats en demanar coses al Senyor: salut, feina, que una persona canviï d’actitud, que en sortim bé d’una empresa complicada... Però potser no li hem demanat gaire de tenir més fe. Ens sembla que no cal, o que si en tenim més és perquè haurem de travessar encara més dificultats... i ens acontentem amb aquella fe que tenim que de vegades és minsa i escarransida, perquè busquem seguretats a d'altres llocs.
L’epitafi que escriu el profeta Habacuc, seguint la inspiració del Senyor és modèlic i, alhora paradoxal, és a dir que va contra l’opinió comuna, que xoca:
“L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”. En aquell context històric, poc abans de la invasió de Nabucodonosor, l’impiu, l’invasor, acabarà en el fracàs, però el just (Judà) viurà gràcies a la fe (Cf. I. Gomà)
I això ens ho diu l’experiència, els que semblen més segurs (la meva mare ho diu expressivament dels orgullosos i dels superbs: “té un rei al cos”) en realitat són els que ho són menys. Els justos, en canvi, que són humils, viuen gràcies a la fe. Diuen els psicòlegs que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Avui vivim en un clima d’incertesa política, avui notem especialment la falta de líders o dirigents, la privacitat sovint es veu amenaçada, estem exposats a robatoris... Tot això ens pot submergir en un estat d’inseguretat. Però no hem de témer. Diuen els submarinistes que encara que la mar en la superfície estigui embravida, quan se submergeixen en el fons hi ha la calma. Si davant d’un problema tenim una actitud superficial deixarem que les onades ens facin trontollar d’ací d’allà. En canvi, si anem a fons, si ens endinsem en la pregària i en la contemplació, si ens mirem la realitat “amb ulls de Déu”, experimentarem la serenor de l’esperit.
De fe, com d’esperança i de caritat, sempre en podem demanar més, mai no en tindrem prou. En aquest sentit, la pregària dels apòstols és modèlica i sincera: “Senyor, doneu-nos més fe”. Si ells convivien en Jesús, si menjaven amb ell, si el podien tocar... els calia més fe?  O si visqués en temps de Jesús! pensen alguns...Però és que en realitat a Jesús no l’entenien prou ni endevinaven del tot la seva divinitat. I els miracles no eren evidències perquè  fins i tot amb  miracles i tot, alguns creien i d’altres no creien (S. Pié). I Jesús ja sabia que els apòstols no en tenien gaire de fe i, per això, com una certa provocació, fins i tot els planteja una situació inversemblant que vulnera les lleis de la natura: dir-li a una morera que s’arrenqui de soca-rel i es planti al mar. En realitat sembla que aquí Jesús no parla de fenòmens naturals o sobrenaturals, sinó de la missió evangelitzadora encomanada als apòstols. Aleshores tot s’entén millor, per més difícil que sembli humanament que algú es pugui convertir, per ermes i eixutes que semblin les persones, els destinataris de la bona notícia de l’Evangeli, finalment els pot arribar la joia de la salvació.
La persona que s’ha consagrat a Déu, fa el bé de la manera més natural, podríem dir que ni se’n recorda del bé que ha obrat: “Senyor, quan et vam veure afamat i et vam donar de menjar...” I se sent “inútil”, en el sentit que tot i que ja hagi fet el bé està sempre disposada a fer-ne més. Així doncs, si la fe es tradueix en obres, quanta més fe, millors obres.