Xantatge perfecte

Homilia Diumenge XXV de durant l’any (18/11/2016)

Es estrany el dia que els mitjans de comunicació no ens parlen d’algun cas de corrupció o de mala administració dels recursos econòmics. El comentari és recurrent: “no hi ha un pam de net”. Però no podem oblidar que el pensament social de l’Església, basat en l’evangeli i en la tradició, dóna també una resposta a aquests abusos. Tot el capítol 16 de l’evangeli segons Sant Lluc transparenta una idea fonamental: els béns dels quals disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem, no sols en profit propi si no també dels necessitats. Un amic, cristià militant, em deia “fixa’t que en aquest món som masovers”. L’expressió em sembla exacta: som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc dels béns que tenim, perquè hem nascut despullats i despullats morirem. Com diu expressivament el papa Francesc: “a la mortalla no hi ha butxaques”. Però a més hem de recordar i hem d’ensenyar a les noves generacions que tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escrivia: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella –sobre la propietat- hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.

Segurament el frau de l’administrador injust feia referència a algun escàndol recent que la gent comentava i que va arribar a oïdes del Mestre. Com que no tenia més ingressos que els del seu ofici només tenia dues possibilitats: anar a cavar o anar a pidolar. Per la primera no tenia forces. La segona li feia vergonya. Opta per una tercera via, un tripijoc:  convoca els deutors de l’amo i els fa rebaixar el deute a corre-cuita. Una vegada han acceptat el frau el xantatge és perfecte: si el denuncien a ell, es denuncien a ells mateixos. Certament Jesús no elogia el frau d’aquell administrador injust. Però reconeix que fou astut en salvar-se de la misèria quan va veure que es quedaria sense feina i sense diners. I s’aprofita d’aquesta habilitat que caracteritza tants fills de les tenebres per donar un consell als qui desitgem ser fills de la llum, és a dir els qui creiem en els valors eterns. (Gomà)

La persona que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor. La fidelitat dels grans moments s’assaja en les petites circumstàncies i eleccions de cada dia. Sant Pere glossarà aquest principi del seu Mestre quan dirà: “Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà.”

De vegades quan a la pregària universal es prega per les autoritats, ens sembla que ho fem per quedar bé, sobretot quan és en una ocasió solemne en que aquestes són convidades. No és així. Ho hem escoltat en la segona lectura: entre aquells que cal pregar l’Apòstol destaca expressament els que regeixen els pobles. Pregar perquè els governants ens ajudin a portar una vida tranquil·la i plàcida. Em direu que hi ha governants que s’han guanyat el menyspreu perquè no han administrat bé el que els hem confiat. Més necessària és encara aleshores la pregària per a ells.

A l’ofertori hem fet una almoina. Cadascú en consciència ha donat allò que creia que havia de donar. El diner no és una cosa vil i impura. El diner és un mitjà de pagament. Serà blanc o negre depèn de l’ús que se’n faci. Molts creiem que “qui remena oli els dits se n’unta”, però alerta, no perdem temps en criticar, siguem bons administrador del diner que passi per les nostres mans, no fos que criticant els que en fan un mal ús, volguéssim tapar les nostres pròpies incongruències.