domingo, 31 de julio de 2016

Evocació ignasiana

Homilia 31 0716

De vegades ens demanen que fem de mitjancers. És un paper difícil, de llarga tradició, que avui s’ha professionalitzat molt. Certament el seny hi ajuda, però per ser mediador cal una preparació específica. Ara, en el refús de Jesús hi ha molt més que un rebuig a la mediació en un cas concret. Jesús no suporta els qui només es mouen per criteris econòmics i els posa una paràbola fàcil d’entendre. El Papa Francesc ho explica gràficament, citant una frase de la seva àvia: “en la mortaja no hay bolsillos”, és a dir no ens emportarem res a l’altra vida.
Les frases de l’Eclesiastès són tràgiques però veritables: “què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa.”
Avui, 31 de juliol, es clou l’Any Ignasià. Ignasi de Loiola en la seva autobiografia explica l’alternança de pensaments que vivia i els sentiments que li produïen: “quan pensava en coses mundanes s’hi delectava, però quan ja avorrit ho deixava, se sentia trist i sec; en canvi quan pensava en les penitències que observava en els homes sants, en sentia consol...”
El P. Anselm Maria Albareda, el cinquantenari de la mort del qual hem celebrar aquest mateix mes era també un gran coneixedor de Sant Ignasi de Loiola. En el seu llibre Sant Ignasi a Montserrat, explica magistralment com l’abadia va marcar l’itinerari espiritual del gran convers i el P. Batllori, gran amic d’Albareda, ho resumeix perfectament: “L’Iñigo de Loyola que arriba a Montserrat és un convertit que només sap copiar en un quadern privat, aquells fragments de llibres espirituals que més el podien ajudar espiritualment; i l’Ignasi de Loyola que surt de l’únic centre de devotio moderna metòdica que hi havia arreu de la península [Montserrat] és ja un home capaç de fer i d’escriure els seus propis Exercicis espirituals.”
Sant Ignasi, el cavaller de les dues banderes, el soldat, el convers, el qui vetllà davant la Madona de Montserrat, l’anacoreta de Manresa,  el místic del Cardener, el pelegrí, l’autor dels Exercicis Espirituals, el jesuïta, el sant... va fer estada a  Barcelona cinc vegades. En una carta que va escriure des de Venècia a Jaume Caçador el dia de Santa Eulàlia de 1536 li deia: “Estic segur que a cap altra ciutat d’aquest món dec tant com a Barcelona”.
En l’actual carrer de Sant Ignasi paral·lel a la Via Laietana, es trobava la casa d'Agnès Pasqual, on s'allotjà Ignasi de Loiola en les seves estades a la Ciutat Comtal. La casa va ser enderrocada el 1852 quan es va traçar el carrer Princesa. La part on hi havia l'habitació de Sant Ignasi correspon a la cantonada que avui forma el carrer Sant Ignasi amb el carrer Princesa n. 7. Davant de la porta lateral de la Basílica de Santa Maria del Mar ens queda el Carrer Mirallers, on vivia Jeroni Ardèvol, mestre de llatí d'Ignasi.
Sempre que vaig a Santa Maria del Mar, m’agrada deturar-me en aquella senzilla placa de marbre que recorda que Iñigo de Loiola, assegut a la segona grada, demanava almoina abans del seu pelegrinatge a Terra Santa. Segons consta en un document signat per la Junta de l'Obra de la Basílica el 1717, el lloc indicat és exacte. Des d’avui comptem amb un nou altar dedicat al fundador de la Companyia de Jesús. Avui allí s’inaugura una nova capella dedicada a Sant Ignasi. La reforma ha estat impulsada per la Companyia de Jesús. La nova escultura de Sant Ignasi és obra de l'artista Lau Feliu que té d’altres obres religioses com el retaule de Sant Bernat de Claravall de la parròquia de Ciutat Meridiana i el timpà “Sant Martí descavalcat” per a l’església de Sant Martí de Provençals de Barcelona que es va instal·lar l’any passat. L’art sacre continua produint epifanies de bellesa.
He felicitat mossèn Salvador Pié, rector de la Basílica de Santa Maria del Mar i molt estimat a Badalona, per la seva contribució a aquest merescut reconeixement.

També aquí a Santa Maria, en l’altar del Sagrat Cor hi ha una bella imatge del Sant de Loiola. Ja a l’altar major de l’església antiga hi havia una gran imatge del fundador de la Companyia de Jesús perquè havia estat un present d’Ignasi de Ventós Mir. Que ell vetlli per tots nosaltres.

sábado, 23 de julio de 2016

Tractat d'amistat

Abraham era conegut com a “l’amic de Déu”. A aquesta amistat hi arribà gràcies a moltes proves.Avui el trobem parlant amb Déu talment com un amic parla amb el seu Amic. És valent aquest regateig –tan oriental- d’Abraham amb el seu Amic... Què hauria passat si Abraham hagués insistit fins al final? Fins i tot en la hipòtesi que no hi  hagués justos a Sodoma, l’hauria destruïda. El Senyor salva a  Lot, el just que havia acollit als forasters.
Deia Santa Teresa: “Oración no es otra cosa sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos que nos ama.” Pregar com un amic parla al seu amic.
Jesús prega amb el seu Pare li diu Abbà (pare) i amb un to encara més íntim Abbi (el meu pare) i ens convida a tots a fer l’experiència d’aquesta filiació personal, íntima i tendra.
El gran pecat de Sodoma i Gomorra va ser voler abusar amb violència de l’hoste, de l’estranger, del nouvingut, del missatger de Déu... En una cultura on l’hospitalitat era sagrada, aquest abús era molt greu: era pecar contra l’hospitalitat.Fixeu-vos que Jesús per glossar el parenostre posa també un exemple d’acolliment, d’hospitalitat: acollir l’amic en un en hora aparentment inoportuna. Tots en tenim alguna experiència. Per un amic les portes del cor i de casa sempre han d’estar obertes.  L’altre exemple és casolà: la relació dels pares i els fills. Els pares sabeu que la resposta a la demanda ha de ser proporcionada. Quan un fill us demana una cosa no podeu donar-li una altra, no el podeu enganyar. En qualsevol cas li heu de raonar els motius pels quals potser li cal esperar o fer-li entendre que allò no li convé o no és al vostre abast. De vegades ens sembla que demanem a Déu una cosa bona i ell ens en doni una altra... El que passa és que li demanem allò que ens sembla necessari i Ell ens dóna allò que és convenient. El temps ens ho mostra... era el més convenient.
Si l’amistat humana s’ha de cultivar, més encara l’amistat divina. La pregària és la respiració de la Fe (Gomà). Sense la pregària que ens ajuda a reconèixer la nostra petitesa i, per tant, la grandesa de Déu, la fe s’esllangueix. Quants ateismes provenen de la mandra de pregar..! Hem de pregar amb la confiança d’un fill que s’adreça al seu Abbà, el seu pare estimat.
Jesús acaba la seva catequesi sobre el parenostre aconsellant-nos que demanem l’Esperit Sant. I demanar l’Esperit Sant no és demanar quelcom vague o teòric. Recordem que l’Esperit Sant es manifesta en els seus set dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat, temor de Déu. Tots aquets dons són els que hem de demanar. La saviesa de comprendre la meravella de Déu i d’assaborir allò que la vida ens va regalant, la intel·ligència d’aprendre a llegir entre línies el sentit amagat dels esdeveniments,  el consell de descobrir el camí de la santedat, de la plenitud de l’amor, la fortalesa per superar les dificultats...Em recordo de la Remei, una dona de fe. Havia sofert set operacions quirúrgiques. I em deia:“no li demano al Senyor la salut, li demano fortalesa.”  I encara la ciència de judicar amb rectitud, la pietat com a confiança filial, el temor per defugir de tot allò que ens pugui separar radicalment d’Aquell a qui estimem...

La carta de l’Apòstol ens ha recordat el perdó generós de Déu. Que aprenguem a perdonar per rebre així el perdó que Déu ens ofereix. 

domingo, 17 de julio de 2016

Consell etern

Homilia diumenge 16 de durant l’any

Consell eternEl text del fragment del Gènesi que hem proclamat ha estat en el decurs de la història motiu d’inspiració d’artistes. Recordem aquella icona de la Santíssima Trinitat de Rublev. Aquells tres àngels al voltant de la taula. Els tres pelegrins celestials formen el consell etern i el paisatge es transfigura: la tenda d’Abraham es converteix en el palau-temple, l’alzina de Mambré en l’arbre de la vida, el cosmos en una copa eucarística sobre la taula. Prefiguració de la Trinitat: un és solitud, dos és el nombre que separa, tres és el nombre que traspassa la separació. Allò que és u i allò que és múltiple es troben reunits en la Trinitat. Sant Sergi de Rádonezh (1313-1392), el més important reformador monàstic rus, no va deixar cap tractat teològic, però tota la seva vida va estar consagrada a la Santíssima Trinitat. En va fer l’objecte de la seva contemplació incessant. Va dedicar la seva església al Trinitat i es va esforçar en reproduir una unitat semblant en el seu entorn immediat i fins i tot en la vida política del seu temps. Diuen que volia reunir tota la Rússia de la seva època al voltant de la seva església, al voltant del Nom de Déu. Set anys després de la seva mort, un deixeble seu, va encarregar a Andreu Rublev que pintés una icona de la Santa Trinitat en memòria de Sant Sergi.
Quan l’any 1992 es va fer  el retaule dedicat al Patriarca Abraham a la vila olímpica, per al servei religiós dels atletes i els seus acompanyants de les diferents religions, el seu autor l’escultor sarrianenc Josep Maria Riera-Aragó, va dissenyar tres grans plats amb fons daurat, fets en bronze sobre un fons fosc. Ell també s’inspirava en el text de la primera lectura que hem proclamat. Era el símbol de l’hospitalitat, sagrada en tants pobles de l’orient i d’arreu... en aquest cas l’hospitalitat envers les tres grans religions monoteistes i també d’altres tradicions religioses. És l’hospitalitat monàstica, l’hospitalitat de les comunitats cristianes... En l’hoste hi ha el mateix Crist. Podríem dir que aquella hospitalitat d’Abraham va ser premiada amb el do de la fecunditat. En temps d’estiu sembla que tots tinguem ocasió de ser més hospitalaris i d’acollir persones forasteres. L’hospitalitat veritable ens pot canviar la vida, com va canviar la vida de Sara i d’Abraham...
L’atemptat de Niça d’aquesta setmana ens ha commogut, altra vegada s’atempta contra el país veí. El terrorisme és tot el contrari del respecte a la diferència. Però el dolor no ens ha de fer perdre la serenor ni la lucidesa... Hem de formar per la diferència, hem de prevenir, hem de procurar que les actituds de misericòrdia i de perdó s’estenguin com taca d’oli. Hem de treballar per la unitat. I per això tots ens hem de formar millor. Formació permanent, sempre. Algunes dels nostres catequistes ho han fet aquestes setmanes...Tots estem cridats a adquirir la saviesa del cor. Ens ho ha dit l’apòstol “sense fer distincions amonestem tots els homes i els instruïm en tots els secrets de la saviesa per conduir-los al terme del seu desplegament.” Formar-se no és acumular coneixements. Formar-se és ser en plenitud.
A l’evangeli hem sentit com Maria escoltava com deixebla, als peus de Jesús. Mentre Marta es desfeia per intentar obsequiar el Senyor, Maria li feia el millor obsequi: el de l’escolta atenta i humil. És la condició de deixeble. I deixebles ho som tots. I tots podem aprendre junts. No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula sorgida de la boca de Déu, novament en aquesta pàgina tenim l’acompliment d’aquestes paraules de Jesús i de l’Escriptura. Ara que per molts arriben les vacances, tornem a seure als peus de Jesús. Fem silenci interior. Escoltem la Paraula, rellegim-la, aprofundim-la. Que ens acompanyi també un bon llibre que ens faci créixer interiorment.

Anem a celebrar l’Eucaristia. Deixem per un moment que els tràfecs i els neguits s’allunyin. Prenem el pa, bevem la copa i l’aliança i el recordem transfigurat, en el moment del comiat. Talment com convidats a la taula de les tres divines persones.

Mare de Déu del Carme 2016

En la festivitat de la Mare de Déu del Carme
PP Carmelites de Badalona
16/07/16 19 h


Hem escoltat moltes vegades aquest passatge de l’Evangeli. Però potser no l’hem llegit amb tota la seva profunditat. Fixem-nos-hi bé: en ell Jesús, a la creu, estableix un doble corrent: un descendent, de la Mare cap a Joan: “aquí tens el teu fill” i d’altre ascendent de Joan cap a Maria “aquí tens la teva mare”. Si Jesús s’hagués preocupat només de prendre mesures testamentàries pels últims anys de la vida de la seva mare n’hi hagués hagut prou  en establir un sol corrent, de Joan cap a Maria: “Joan cuida’t de la meva mare fins al final dels seus dies”. N’hi havia prou. Però no va ser així. A més en la Palestina d’aquells temps, també dels nostres, hi havia un costum familiar gairebé sagrat: quan una dona quedava sola, en faltar-li el marit i els fills, automàticament s’acollia al si de la seva pròpia parentela.  Per tant el que tocava era que Jesús lliurés la seva Mare a la família dels Zebedeus, a Cleofàs que estava casat amb una cosina de Maria, que a més era allí present. O en tot cas al gran dels germans, Jaume. Però tampoc no ho fa. Jesús supera la consanguinitat. I el que fa en aquella hora messiànica, en aquella hora decisiva, en aquella hora difícil que calia que tot s’acomplís, és lliurar una Mare a la Humanitat. Aquest fou el seu darrer acte messiànic de Jesús abans de proclamar que tot estava acomplert. Donar-nos una Mare. Diu el P. Ignacio Larrañaga que a partir d’aleshores mai ningú en el món per tots els segles no podrà queixar-se que és orfe o que està sol a la travessia de la vida: Tenim mare. Per tant, com ens ha dit l’apòstol, ja no som esclaus, sinó fills, i si som fills, també som hereus, per obra de Déu. I aquesta és una mare excel·lent. Ahir mateix jo parlava amb un pare de família creient però practicant esporàdic que sorprenentment em parlava de la grandesa de Maria. Si llegim a fons l’evangeli de Joan hi descobrirem ben segur trets amagats de Maria.
Quan de petits passàvem una tribulació i l’anàvem a explicar a la nostra mare teníem pau perquè pensàvem: la mare ja ho sap. Quantes persones entreu en aquesta església i li confieu a Maria les vostres inquietuds i això us dóna pau perquè penseu: la mare ja ho sap.
En aquell petit núvol que puja del mar, alguns Pares de l’Església i de la literatura mística cristiana en general hi ha vist la imatge de Maria, portant en el seu si el Salvador. El Salvador desitjat de tota la humanitat desvalguda, anhelant la pluja benèfica damunt la terra assedegada.. Ahir escoltàvem cantar-ho aquí mateix en paraules del Beat Ramon Llull: Senyor Deus: pluja,/per que·l mal fuja,/car pecat puja
En el baldaquí que corona aquest altar hi ha inscrit: Ecce tabernaculum Dei cum Hominibus. Heus aquí el tabernacle de Déu amb els homes. Ens recorda el misteri central de la nostra fe, aquell que repetim cada vegada que resem el credo: l’Encarnació. L’Encarnació és prèvia a la Redempció. Jesús s’ha fet home, s’ha fet carn, ha plantat en nosaltres la seva tenda, el seu tabernacle: una morada humil i itinerant.  Per això nosaltres hem de viure un cristianisme encarnat, no tancat ni reclòs, ni escapista, ni exclusivista...Aquestes paraules s’apliquen a Maria, arca de la Nova Aliança, casa d’or. Sí Maria és casa, és l’estatge vivent del Fill de Déu.
Una pregària específica per la Pau en el món. Santa Teresa de Jesús deia que està en flames. Hi continua estant. L’atemptat de Niça d’aquesta setmana ens ha commogut, altra vegada s’atempta contra el país veí. El terrorisme és tot el contrari del respecte a la diferència. El dolor no ens ha de fer perdre la serenor ni la lucidesa... La misericòrdia també és pels qui no estimen, pels violents... La misericòrdia és difícil però és l’únic que pot canviar els cors... 
I aquestes paraules s’apliquen també a nosaltres que hem de ser tabernacles de l’Esperit Sant. Si ens ho creguéssim de debò, tractaríem els altres d’una altra manera.
Avui venerem Maria en la seva advocació del Carme. Tan antiga i tan bella. La muntanya del Carmel. Ací al cor de Badalona tenim el nostre Carmel. Donem-ne gràcies a Déu.

domingo, 10 de julio de 2016

Deixem-nos contaminar

Diumenge XV de durant l'any 10/07/16


El text de l’evangeli segons Sant Lluc que acabem de proclamar, no diu en cap moment que es tracti d’una paràbola: més aviat és un relat, la narració d’un fet: un pelegrí atacat per uns bandolers i deixat al marge del camí. D’aquí ve el verb marginar i el substantiu marginat, el que es queda al marge.
Sembla evident que aquell home despullat, apallissat i mig mort devia moure a compassió. Però ni el sacerdot, ni el levita (tots dos religiosos) no es deturen, passen de llarg per l’altra banda, segurament per no contaminar-se. Aquesta fredor ens irrita, potser nosaltres hem fet aquest posat més d’una vegada, però Jesús no judica aquest personatges tan religiosos, simplement narra, assenyala la seva indiferència.
La beata Mare Teresa de Calcuta, que serà canonitzada el proper 4 de setembre al Vaticà, solia dir que el pitjor mal és la indiferència.  I amb obres més que amb paraules, va fer de bona samaritana atenent durant més de 45 anys, pobres, malalts, orfes i moribunds.
Ahir sentia que hi ha més de 5.000 persones sense sostre a Catalunya, la meitat de les quals a Barcelona, i persones amb problemes greus d’habitatge superen els 50.000: no cal anar a Calcuta.
Atendre una persona marginada demana temps. Aquell samarità va haver de “baixar del burro” una frase que fem servir sovint i que vol dir cedir. Es va atansar i va atendre personalment aquell pobre home, però amb molta saviesa no se’l va emportar a casa, si no que el va dur a l’hostal i després de dos dies el va confiar a l’hostaler fins que  ell tornés. Atendre els marginats demana professionalitat i feina d’equip, i demana, també saber posar una mitja distància que no ens impliqui fins a perdre la lucidesa. La germana Viqui Molins, tan lliurada a gent marginal, a qui coneix i tracta amb respecte i tendresa i per això és respectada per molts (excepte naturalment pels qui no es volen contaminar), descriu un fenomen molt real que ens passa d’alguna manera a tots els qui ens atansem a la marginació: que de vegades patim més nosaltres que no pas ells, que mal que mal, s’han acomodat a una situació. Trobar la distància apropiada!
Jesús amb aquest relat verídic fa passar a aquell mestre de la llei, de la teoria a la pràctica. Jesús porta a plenitud el que hem proclamat a la primera lectura: “la llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast”.  “Qui és el meu proïsme?” Aquesta pregunta pressuposa que uns són proïsme i d’altres no. Potser el mestre de la llei s’arrengleraria espontàniament amb el sacerdot i el levita. La resposta de Jesús li fa entendre que el proïsme ja no és un concepte abstracte si no que té un rostre concret. Per això avui pregunta’t, qui és el teu proïsme? El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “Obre una mica més els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta, felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor (...) Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats.”

Que Sant Cristòfol, patró dels que fem camí, conductors i vianants, ens ajudi a tenir els ulls ben oberts a tots els qui enmig del tràfec de la vida, reclamen el nostre ajut. Que sapiguem tenir tothora envers ells una actitud veritablement cívica.

domingo, 3 de julio de 2016

Missió organitzada



Per què precisament 72 deixebles? Segons el capítol 10 del Gènesi, 72 era el nombre tots els pobles de la terra. Aquesta missió universal, a tots els països, que descriu Sant Lluc es refereix a la que hi hagué en el seu temps, uns cinquanta anys després de la mort i resurrecció del Senyor que havia dit: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura.” Aquesta pàgina és talment com el flash back d’una pel·lícula, un fet de passat que il·lumina el present. Recull les indicacions que el Senyor donava als seus deixebles en enviar-los en missió. Consells pràctics que portaven el segell de l’autenticitat perquè prèviament Ell els havia viscut. Per invitar-los a la missió Jesús usa la imatge dels segadors, no parla de sembradors, ni de conreadors, parla de segadors és a dir dels que recullen els sembrats, els qui apleguen els fruits de la terra. Sembrat abans per altres. Jesús era conscient que amb els seus ensenyaments donava acompliment a tot allò que havien preparat els llibres de la llei els salms i els profetes. Que ell venia a dar plenitud...

Avui les comunitats, a les parròquies, als moviments, ens cal tenir una mentalitat agraïda envers els que prèviament han fet possible aquella organització, o aquells recursos dels quals ara gaudim... Recordar aquells que ens han precedit, fer-ne memòria agraïda i ser lleials al seu testimoni. Nosaltres hem pres la torxa que altres ens han passat. Dimarts vinent farem un gest d’agraïment a la memòria del qui fou rector de la nostra parròquia mossèn Anton Briàs que en fou rector més de trenta anys, abans i després de la guerra pastor entregat i reconstructor eficient, en el centenari de la seva presa de possessió.

El Senyor, per enviar a la tasca missionera, usa la imatge d’una organització humana del primer sector, el que aleshores imperava. Regularment els segadors, encara avui, es reuneixen en grups de a quatre sis vuit o més persones, que solen tenir el seu cap o majoral per als ajustaments i direcció de les feines. De vegades pot ser un empresari que s’exposa a pèrdues o a guanys... En qualsevol cas no es tracta d’una feina aïllada o desorganitzada. Jesús va cridar persones concretes per ajudar-lo en la missió i els va organitzar...  L’Església, les comunitats, els grups, els moviments, tenen la seva pròpia organització; mai no hem d’ofegar l’esperit amb burocràcies, però els cristians hem de ser competents. L’anunci del Regne no es pot deixar  a mera improvisació: cal previsió, calen uns objectius, calen recursos humans, calen persones amb vocació, dedicades i consagrades. Cal també sumar sinèrgies! Quina tasca tan important que ha fet l’Església en el decurs de la història i en l’actualitat a favor de l’organització de la societat! Des d’institucions com la Pau i la Treva de Déu per la pacificació ciutats i viles, a tantes altres en el camp de la cultura, de l’ensenyament, de l’atenció sanitària, de la marginació...

El Senyor subratlla la desproporció entre la sega i els segadors: “Hi ha molt a segar i pocs segadors...” De seguida pensem en la falta de vocacions. És ben cert avui les vocacions decreixen sobre tot en la vella Europa, però sabem en d’altres indrets del món estan en puixança i en les nostres comunitats sovint aquestes persones vingudes d’altres latituds ens presten un gran ajut, enriqueixen les nostres comunitats. Com les acollim? Com les acompanyem? Com mirem de superar el salt cultural que aquestes incorporacions representen?

L’enviament del Senyor és realista: “com a ovelles enmig de llops.” En un món mogut pels fils secrets del poder, l’interès i l’èxit, la missió dels cristians cridats a servir, abnegats i disposats a assumir el fracàs, és necessàriament signe de contradicció. I els llops sempre es poden abraonar sobre les ovelles: ho veiem amb tantes comunitats avui perseguides...

Jesús convida també als deixebles a demanar posada a picar portes.... Els seus pares, Josep i Maria ja l’hagueren de demanar sense èxit poc abans del seu naixement, per això  va néixer en un estable, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Ell mateix, després de la llarga estada a la intempèrie del desert, no tenia una casa de propietat: a Cafarnaüm vivia en la de Simó i Andreu.

Jesús encara invita els deixebles a deixar-se acollir, a deixar-se atendre, “perquè els treballadors bé mereixen el seu jornal”. L’acolliment és la compensació dels seus esforços. “No aneu de casa en casa”, indica també permanència i fidelitat a unes persones o famílies concretes. Jesús va parlar a multituds, però va tenir i es va ocupar
directament de petits cercles d’amics, els dotze i a Betània, Llàtzer, Maria, Marta.. Avui el fet de tenir per exemple tants seguidors a les xarxes socials, no ens ha de fer oblidar que l’amistat és persona a persona i que de les amistats n’hem de tenir cura i aquestes formen un cercle que ha de ser sempre a mesura humana. Hi pensava aquesta mateixa setmana quan, en motiu del cinquantenari d’ASPANIN, per infants discapacitats, el Museu de Badalona ha organitzat una exposició on predominen les fotografies de persones amb nom i amb cognoms.

El fruit principal de la missió i allò que ha de ser motiu de goig, no és simplement haver lluitat contra el mal, ni tan sols el fet d’haver estat capaços de resistir-lo. El fruit de la missió, allò que ens ha d’alegrar més és haver contribuït a fer de la terra un trosset de cel. ”. És haver aplegat. És haver contribuït a edificar el regne de Déu aquí en la terra. Haver col·laborat a portar-ho tot a plenitud. Ho ha dit l’apòstol: “l’únic que val és haver estat creats de nou”. Encara que no se’ns reconegui. Encara que els nostres noms no estiguin mai inscrits en una placa de marbre. És millor que, des d’ara, estiguin inscrits al cor del Senyor.