domingo, 26 de junio de 2016

Sonet en el bateig d'Anna Aymar Urizio

Sonet monorim  a Anna Aymar  Urizio el dia del seu bateig
Sant Jeroni de la Murtra, 25 de juny de 2016
Jaume Aymar i Ragolta


Tinc una nebodeta que es diu Anna
filla del Josep i la Cristiana
per part de mare és italiana
i la nostra nissaga és catalana.

Té soneta i també bona gana
somrient allunya la tristesa vana:
als pares la vida els fa jovençana
de lluny els avis canten una nana.

Què és el que el teu silenci ens demana?
Que t’acompanyem bé sense galvana
i et donem ben fort la mà per l’andana.

Déu vol que creixis robusta i sana
ens ho diu net el so de la campana:
nena des d’avui ja ets cristiana!


Fesomia del deixeble

Diumenge XIII de durant l'any

Avui l’evangelista Lluc ens presenta Jesús fent camí, decidit, cap a Jerusalem convidant nous deixebles, els samaritans. Els jueus consideraven els samaritans aliens en raça i en religió: eren veïns odiats. Els pelegrins defugien la terra de Samaria. Però Jesús no fa diferències i vol incorporar també els samaritans al seu projecte, al Regne. A Samaria segons tradició havia estat enterrat Joan Baptista. Recordem el seu diàleg amb la dona samaritana. El Mestre -amb la seva divina previsió- envia missatgers a preparar-li el camí. Els samaritans l’haurien acollit de bon grat, però els missatgers van tergiversar l’anunci i van dir, equivocadament, que Jesús anava a Jerusalem a prendre el poder i per tant ara no volen acollir-lo. Evidentment aquesta no era la intenció de Jesús: ell havia vingut a servir i a lliurar la vida. I encara Jaume i Joan, “els fills del tro” impetuosos i responsables d’haver frustrat els plans de Jesús, volen aniquilar aquells samaritans i Jesús els reprèn i se’n van a una altra aldea també samaritana (Rius Camps). Jesús alliçona els tres personatges que es troba en el camí que també són samaritans:
Al qui el vol seguir “vagi on vagi”, Jesús li respon que el seus seguidors han d’estar disposats a viure la intempèrie i per tant que seran vulnerables.
Al qui li posa l’excusa raonable d’enterrar el seu pare, Jesús li dóna una resposta que en la nostra mentalitat d’avui ens costa d’entendre. Els experts ens diuen que el verset “deixa que els morts enterrin els seus morts” cal interpretar-lo des de la consideració evangèlica d’allò que és la mort i la vida. Encara avui en la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences, hi ha gent que pensem que és viva i en realitat és morta i gent que creiem que és morta i, en canvi és viva. Dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble es diu a l’Alcorà: “no digueu que són morts perquè viuen” i en canvi els qui no escolten la revelació es diu que són morts (Abdelmumin Aya).
Al qui es vol acomiadar dels de casa –una excusa ben raonable- Jesús l’invita a no quedar-se ancorat en el passat, amb nostàlgia i a solcar el camp mirant endavant.
Els primers deixebles van viure allò que representa el seguiment: plens de goig, renunciant a tot com Eliseu darrera les petjades d’Elies, alegres en la seva consagració, com hem escoltat en el salm, lliures segons l’esperit, com hem sentit en la segona lectura (Gomà).
Per ser deixebles no podem tergiversar el missatge de Jesús i viure la lògica del poder. Hem de ser capaços de compartir la sort de tants germans que viuen a la intempèrie. Hem de viure la vida dels ressuscitats sense estar ancorats ni ser nostàlgics d’un passat que no tornarà. Són criteris que avui ens poden ajudar en la delicada comesa d’emetre el nostre vot.

L’eucaristia és l’aliment dels pelegrins. Pelegrins de terra endins. Com cantàvem: “no tenim barreres de raça o de nació/som només un poble, poble del Senyor”

domingo, 19 de junio de 2016

Abnegació

Homilia diumenge  XII de durant l’any 19/06/2016

L’evangeli d’avui ens presenta Jesús pregant en un lloc apartat. Els deixebles eren a prop. Aquest no era un fet aïllat: Jesús pregava així sovint, en solitud i en silenci. I ens preguntem: tenia necessitat de pregar? per qui pregava el Senyor? Sant Cebrià un de un dels grans personatges de l'església llatina dels primers segles, ens dóna una resposta: pregava no per a ell si no per nosaltres i els nostres mancaments.  I no sols per nosaltres, Cebrià ens recorda que el mateix Jesús diu “no prego només per a ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.” O sigui que Jesús, en pregar, compta també amb cada un de nosaltres. Es refia de nosaltres. Ens dóna confiança que la nostra oració autèntica està cridada a  ser sostenible en el temps i que d’altres vénen i vindran després de nosaltres. I l’horitzó d’aquesta pregària missionera és la unitat: “que siguin u...” Aquesta manera de pregar del Senyor il·lumina també la nostra  manera de pregar: en solitud i silenci. I li dóna contingut: a la pregària caldrà tenir també presents els qui s’incorporen a l’Església, les joves generacions de cristians. I cal pregar intensament per la unitat entre tots. Els cristians som homes i dones cridats a afavorir la unitat.
A la llum d’aquest desigs fervents del Senyor, podem comprendre la segona part de l’evangeli d’avui. És important saber qui són els destinataris de la missió i què pensen (“qui diu la gent que sóc jo?) I és fonamental també saber què pensen els deixebles perquè són els seus col·laboradors immediats (i sovint entre ells no hi havia unitat). En aquest sentit, el reconeixement de Pere és molt valuós: “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”. Però era una confessió encara prematura, perquè el messianisme de Jesús, no era triomfant com esperaven sinó que es traduiria en el seu lliurament abnegat. És a dir no n’hi ha prou amb confessar-lo de paraula: caldrà l’abnegació de tots. És el testimoni més eloqüent.
La causa de l’evangeli és una causa comunitària que està per damunt de les diferències de nacionalitat, de condició social: “ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona...” ha dit l’apòstol.
Per tant, com més aprofundim quotidianament en la solitud i el silenci personals –com feia Jesús- més descobrirem el fonament de la unitat per la qual  el Senyor prega ferventment. Més nostra farem la seva pregària.
Com més aprenguem a escoltar les persones, conèixer els seus anhels profunds, descobrir les seves legítimes aspiracions, assaborir el misteri que cada ésser humà duu en el seu interior, més estarem en condicions d’encertar la nostra missió. En som ben conscients: avui hi ha en la nova generació una altra manera de raonar, de sentir, de treballar, de comunicar-se, de celebrar, de fer festa... I som conscients també que no en sabem prou. Intentem comprendre els joves però ens cal aprendre el seu llenguatge.
Enguany celebrem el setè centenari de la mort del beat Ramon Llull.  Aquell savi i missioner universal partia sempre de la creença dels seus destinataris. Tot i ser cristià o precisament per això, Llull estimava i comprenia el pensament àrab i respectava els seus sistemes avançats, usava la lògica dels científics àrabs, la seva simbologia, àlgebra i raonaments. Ell parlava correctament diverses llengües i va fundar una escola de missioners. I si els seus destinataris no comprenien els seus conceptes filosòfics, els expressava en versos alegres.
Anem a celebrar el memorial del Senyor. Tornem a passar pel cor el seu lliurament per a nosaltres i per a tots. Una entrega joiosa que alimenta la nostra fe i ens estimula a donar-ne testimoni abnegat.

domingo, 12 de junio de 2016

Unció amorosa

 

Diumenge XI del temps ordinari

Aquesta pàgina de l’evangeli segon Sant Lluc es especialment tendra i il·lustra molt bé l’Any de la Misericòrdia que estem celebrant. Jesús no refusa la invitació del fariseu Simeó i menja a casa seva. En el món jueu anar compartir àpat era establir una relació molt ferma, de comunió, entre els comensals. Si Jesús fos un zelota, un guerriller, un fanàtic, probablement no hauria acceptat...  Però també en la primitiva comunitat hi havia fariseus que van acabar fent-se cristians. El mateix Sant Pau era fariseu i també perseguidor i va esdevenir apòstol dels gentils... Jesús no tem d’acceptar alhora la invitació d’un fariseu ric i pel que sembla una mica mal educat i tampoc no tem d’acceptar la proximitat d’una dona que era assenyalada pel dit per la seva vida, una dona que el toca, li renta els peus i l’ungeix. Aquesta escena és paral·lela a la de la pregària del fariseu i el publicà, l’un, orgullós dona gràcies perquè no és com els altres homes, l’altra ni gosa aixecar la mirada cap a Déu. Allí el tema de la paràbola és la humilitat i aquí el rerefons és l’amor que va tan unit a la humilitat, perquè si no som humils difícilment estimarem i encara més difícilment ens deixarem estimar.
El fariseu representa aquells cristians, potser nosaltres mateixos, que sovint complim, sense estimar. Ja fem, ja venim a missa, ja responem, potser fins i tot ja fem almoina, ens comprometem... però ens falta posar-hi el cor, ens manca entusiasme.
Sant Lluc, discretament no diu el nom de la dona, que la tradició ha identificat amb Maria Magdalena. No ens consta. En qualsevol cas és una dona que manifesta amb gran èmfasi la seva conversió. També nosaltres solem trobar exagerats els conversos i sovint ens molesten amb el seu zel. Som massa selectius!  
El llibre de Samuel explica la conversió del rei David. Sobre la seva confessió: “He pecat contra el Senyor”, anys després es va compondre el salm Miserere, el “compadiu-vos de mi Senyor, vos que estimeu tant.”
Jesús explica a Simó la paràbola dels qui deuen. El poble jueu la comprenia per intuïció perquè en la seva llengua vernacla el pecat era anomenat deute. Simó es creia que devia poc, la pecadora sabia que devia molt.
La carta de Sant Pau als cristians de Galàcia ens parla del que tècnicament s’anomena la justificació, que vol dir que no passem de la situació de pecador a la d’amic de Déu pel nostre propi esforç sinó per la gràcia de la redempció de Crist. Hem començat l’eucaristia demanant perdó pels nostres pecats. Allò que traduïm per pecat, literalment és  equivocació, és errar el blanc, és una transgressió negativa. I si som humils ens adonarem que cada dia ens equivoquem més vegades que no pas ho encertem. I el “perdó dels pecats” és l’alliberament, allò que diem “salvació” és la seguretat davant qualsevol  possible perill o damnatge: “ans deslliureu-nos de qualsevol mal”, diem al parenostre.
Aquesta setmana el nostre Arquebisbe ha fet una conferència a una tribuna pública per parlar d’economia des dels valors del cristianisme. Alguns diran: com és que el bisbe accepta d’anar a un hotel de luxe, a parlar a unes persones benpensants d’alta posició, pagant un preu alt per l’entrada? Fa uns dies el mateix arquebisbe va presidir el jubileu dels sense sostre a la Mercè, gent molt humil, s’hi va atansar, els va tocar... el bon cristià i el bon pastor, ha de ser, hem de ser profundament integradors. Tractar tots per igual, com a persones, sabent que qui ha viscut la profunda experiència de demanar  perdó i de sentir-se perdonat, sempre estimarà molt més.


domingo, 5 de junio de 2016

La resposta del Cel


Tant l’evangeli com la primera lectura d’avui presenten una situació humana  molt dolorosa, límit: la mort d’un fill abans que els seus pares.  No hi ha nom en les nostres llengües per designar aquesta situació que sembla que la naturalesa no ha previst. Una dona que perd el marit és una vídua, un  fill que perd els pares és un orfe... Però no tenim una paraula per designar la situació vital d’uns pares que han perdut el seu fill. Hem d’usar tota una frase.
I encara en el cas de l’evangeli és un fill únic d’una mare vídua. Una mare que, per cert, no diu cap paraula: nomé plora. Devia ser inevitable que Jesús pensés en situació de la seva mare, Maria quan ell faltés. En efecte, Jesús va morir encara jove, i la seva mare Maria, sembla ben clar que era una vídua.
Un dia el filòsof Albert Camus passejava amb un amic per Argèlia  per un carrer prop del mar. De sobte es van trobar amb una acumulació de gent. A terra jeia el cadàver d’un nen àrab desfigurat, sagnant: l’havia aixafat un autobús. La mare cridava, el pare restava astorat. El jove Camus es va retirar unes passes del grup, va mostrar al seu amic el cel blau, i assenyalant-lo amb l’índex li va dir: “Mira el cel no contesta”.  Aquesta simple frase resumeix el drama d’una sensibilitat i de tota una literatura existencialista marcada per l’enigma més inexplicable.
Tots davant la mort d’un jove ens sentim sotraguejats i interpel·lats. Jesús ens dirà que davant d’aquesta situació límit també mirem el cel. No solament la volta que ens aixopluga sinó el cel a la terra, aquell que hi ha enmig de nosaltres. Quantes vegades trobem anticipacions d’aquest cel. No assistim a miracles de resurrecció física, però hem trobat exemples de pares que fins i tot davant de la mort del fill, han reaccionat amb fe i esperança. Recordo el cas de la mort de dos joves excursionistes de Santa Perpètua de Mogoda. La celebració eucarística va ser enmig d’un dol immens, però serena, amb testimonis de fe i esperança en la resurrecció de la carn. En sortir, entre la gent, vaig poder abraçar la mare. Les seves paraules em van emocionar: “em sembla que avui hem sembrat”, em va dir. Aquella mare no parlava del seu dol immens, es referia al testimoni d’uns pares i germans que havien posat tota la seva esperança en Jesús Ressuscitat. I això, en uns moments com aquells, arriba a tots creients i a no creients. Us convido també a que llegiu la carta dominical del nostre arquebisbe. És entranyable. Parla d’un miracle ben real i emocionant.
Ara, en resar el Credo, expressarem novament la nostra fe en la resurrecció de la carn. Que aquesta fe ens ajudi a donar una resposta vital, ressuscitada, fins i tot a aquelles situacions que, humanament no semblen tenir-ne. I que ens hi ajudi la celebració de l’eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del Senyor.