sábado, 30 de abril de 2016

Som casa

Diumenge VIè de Pasqua
1 de maig de 2016

Avui celebrem el diumenge sisè de Pasqua i també és la jornada del primer de maig, la festa de Sant Josep Obrer i el Dia Mundial del Treball. Pasqua i món obrer no solen associar-se. Però els moviments obrers cristians de Catalunya i Balears, els capellans obrers, les religioses en barris i les delegacions de pastoral obrera de les diòcesis de Catalunya, són també signes de resurrecció. Ells no cessen d’expressar la necessitat d'un compromís comunitari fort avui a favor del treball decent i digne. Mercè Solé, membre de l’ACO escriu: “On hi ha atur, hi ha esforços per no perdre el lloc de treball, solidaritat amb qui no té ingressos, suport en la recerca de feina. On hi ha injustícia, hi ha petites o grans accions sindicals, de barri, de col·lectius que defensen els drets de les persones (...) On hi ha manca de formació, hi ha persones disposades a dedicar temps i esforç perquè els seus veïns aprenguin a expressar-se o aprenguin un ofici (...). On hi ha conflictes, hi ha qui fa els possibles perquè es resolguin en pau” (Catalunya Cristiana, n. 1910, 1/05/16, p. 21). Tot això són tasts de resurrecció.

L’evangeli d’aquest diumenge sisè de Pasqua ens ajuda a reviure un dels moments més emotius del “Sermó del Sopar”, d’aquella conversa de comiat que va tenir el Senyor amb els deixebles la vigília de la seva mort. Aquella és l’hora decisiva, l’hora de la veritat i de les confidències. Jesús, conscient que l’enxamparan tard o d’hora i el mataran, consola els apòstols amb la promesa de l’Esperit Sant (Rius Camps). “L’Esperit Sant us farà recordar tot el que us he diu i us ho farà entendre”. Amb els anys va creixent el món dels records, però hem de recordar no allò que ens enverina o ens intoxica, sinó allò que ens fa viure, allò que ens entusiasma. Recordar vol dir tornar a passar pel cor i fer memòria agraïda. I entendre és comprendre el sentit profund. Podríem dir també que hi ha un progrés en la comprensió de l’Evangeli en el decurs de la història...Jesús promet també que Ell i el Pare vindran a fer estada en el creient. Els biblistes ens diuen que el mot “estada” és el mateix que “estança”. Cada creient som estada som casa del Pare: quina responsabilitat tan bella i tan exigent!

El llibre de l’Apocalipsi ens ha descrit la ciutat santa, és a dir el projecte de Déu per a la humanitat. Ens diu que “resplendia com el jaspi”. Segons Plini el jaspi era de les menys estimades entre les pedres precioses. Però si tenia poc valor entre les gemmes, com a pedra de construcció era molt valuosa. L’estructura de la ciutat –del projecte de Déu amb la humanitat-  és reflex de l’estructura espiritual del poble de Déu.                                                                                                                                                                                          
“Us deixo la pau, us dono la meva pau.” En cada celebració de l’Eucaristia repetim aquestes paraules i, després, invitats pel celebrant, ens intercanviem un signe de pau. Aquest gest tan expressiu i ben acceptat, es va tornar a implantar arran del Concili. Jesús deixa la pau i alhora la dóna. Llegat de pau i missió de pau. L’Eucaristia és font de pau, si ens preparem dignament per viure-la i si sabem portar-la després a la vida quotidiana. No pot ser que un cop l’hem celebrat tot continuï com abans...

Maria fou la primera en guardar les paraules i rumiar-les en el seu cor. Que ella protegeixi tots els qui busquen feina perquè la trobin, els qui l’han trobada perquè la mantinguin i els qui l’han deixat per motius de jubilació perquè omplin de sentit aquest tram de la seva vida.

sábado, 23 de abril de 2016

El vol de l'àliga

Homilia diumenge V de Pasqua 24704/16

Els darrers tres diumenge de Pasqua llegim cada any un fragment del “Sermó del Sopar” segons Sant Joan. L’evangelista Joan és representat amb una àliga perquè la seva manera d’escriure fa pensar en el vol majestuós d’aquesta gran au: plana teològicament a molta alçada, per baixar després en picat al més concret. És el testament espiritual de Jesús, el seu adéu, plasmat pel seu deixeble més proper. El fragment que llegim aquest diumenge és especialment breu i dens. Judes ja és fora del cenacle; no és sols  un moment d’intimitat de Jesús amb els apòstols si no l’instant que comença el moment decisiu de la Redempció. Subratllem dues idees estel·lars:
La primera, el vol ample de l’àliga, és un terme propi de Déu: Glorificació. La glòria és un bé exclusivament diví. La glòria és la Bellesa de Déu (Von Balthasar), d’un Déu que va veure el que havia creat i va veure que era bo i bonic a la vegada... En el decurs de la història s’ha contemplat Déu com a summa Veritat o com a suprema Bondat,  però Déu és també la plena Bellesa. La glòria de Déu en relació amb els homes és com la resplendor del sol quan il·lumina la terra.  Per això  en el decurs de la història els artistes van representar la glòria com uns raigs daurats, els raigs de sol que travessen els núvols: recordem la glòria de Bernini a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, o la que coronava antigament aquest altar major de Santa Maria. La glòria és la bellesa de Déu. Enmig d’un món pecador Jesús ha vingut a realitzar l’Home perfecte.  I notem que hi ha l’adverbi “aviat”. És la donació absoluta de si mateixa per la salvació de tots. Donar-se és estimar. Cada gest generós d’estimació, és una epifania, una manifestació d’aquesta bellesa. Per això quan veiem un gest especialment generós no diem simplement “que bo!” diem “que bonic!”. Cada vegada que celebrem l’eucaristia actualitzem aquesta suprema glorificació de Déu en Crist, que dóna sentit a la nostra existència i a tota la Creació. Déu és un amor que crea tot donant-se. En  la dècada dels 20 del segle passat, el jesuïta Teilhard de Chardin, al desert d’Egipte, va tenir una experiència mística: va donar la volta a una pedra i de la pols que es va aixecar va veure una xarxa lluminosa que connectava tots els éssers que estaven al seu voltant. Per això parlava del Crist còsmic. I el papa Benet fa pocs anys el va lloar.
La segona idea, la baixada en picat, està dedicada a nosaltres: estimació. Jesús vol que els seus siguin en el món la prolongació de la seva “glòria”.  És una estimació cap endins, entre els deixebles o cristians entre ells. Però també cap enfora, inclosos enemics i perseguidors. Per què és un manament nou? Nou en cristià vol dir ple. Quina és la novetat? Que ja no és estimar els altres “com a un mateix” si no “com Crist ens ha estimat”, és a dir, en plenitud. En  aquest  “com” radica tota la novetat de l’Evangeli. Estimar així serà el distintiu del deixeble. La primera lectura dels Fets dels Apòstols és una concreció d’aquest estimar a la manera de Crist. Explica la tornada de la primera expedició missional de Sant Pau, els anys 45-49. En lloc de prosseguir de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, refan en sentit invers un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per visitar les esglésies acabades de fundar, per  confirmar-los en la seva fidelitat  i designa i ordenar a cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. L’amor abnegat ni cansa ni es cansa.

Hem escoltat a la segona lectura la darrera visió de l’Apocalipsi. La nova i eterna ciutat de Déu. A la façana del Monestir de Montserrat hi ha una inscripció que traduïda diu: “ Santa ciutat de Déu, joiosa visió de pau.” El projecte evangèlic de Jesús no és per edificar només la persona, és també el projecte d’una ciutat nova, és a dir d’una nova societat, plena de sentit, curulla de pau. Oberts al misteri i amb unes relacions fortes i fecundes entre els seus membres. Cap a ella, cap aquesta nova societat, alliberada de tota corrupció, caminem amb delit. Cada vegada que celebrem l’eucaristia la pressentim i, d’alguna manera, ja la comencem a veure i a viure.

sábado, 16 de abril de 2016

Tasts d'eternitat

Homilia Diumenge IV de Pasqua o del Bon Pastor
L’evangeli d’avui ens ajuda a tots a sentir-nos més deixebles. Sí, tots som deixebles, tots estem aprenent, des del Sant Pare fins el més petit dels seguidors de Jesús. Aquest és un punt clau del qual avui a l’Església Catòlica cada vegada més, anem prenent consciència (Aparecida)
Què vol dir se deixeble? Els qui seguim Jesús, les ovelles, és a dir els fidels, escoltem la seva veu, és més la reconeixem. Entre els crits dels mercenaris, dels pastors a sou, dels funcionaris sense entranyes, diríem, destaca la veu càlida i amiga de Crist que ressona en els bons pastors. Tots en coneixem. El poble cristià té un sisè sentit per copsar si el qui parla es creu allò que diu, ho viu, o bé ho ha memoritzat sense interioritzar-ho ni viure-ho.  
I en reconèixer l’autenticitat, ens hi adherim. No és una mera adhesió verbal ni de principi, sinó de conducta i de vida. És la disposició fonamental: la docilitat a la Paraula autèntica. Com a resposta a aquesta crida, els seguidors de Jesús volem lliurar-nos sense reserves al bé dels altres. Aquesta era també la voluntat de Pau i Bernabé. La seva acció a Antioquia de Pisidia serveix d’exemple típic del mètode amb el qual volien evangelitzar les ciutats paganes a partir de la comunitat jueva. I la seva missió aparentment fracassa, perquè Pau i Bernabé són perseguits i expulsats. Però ens diu el text que “els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant.” Ah si els cristians visquéssim feliços, plens d’alegria i de l’Esperit Sant! Seríem un testimoni creïble per al món d’avui.
També el vident de l’Apocalipsi, promet el consol als qui són perseguits i martiritzats i ho fa amb paraules plenes de bellesa. 
D’altra banda Crist coneix les ovelles. “Conèixer” a la Bíblia implica una relació de contacte personal, vital, afectiva, unificant. El do de Jesús als que el seguim és la vida definitiva, el nou naixement per l’Esperit que acaba en nosaltres l’obra creadora i ens dóna capacitat de fer-nos fills de Déu. Si el seguim així no ens perdrem mai, perquè la qualitat de vida que Jesús ens comunica supera la mort.  Ja des d’ara ens promet la vida definitiva. Ahir mateix, en una sobretaula amb cristians adults, sorgia aquesta pregunta: “com és la vida eterna?”. No ho sabem gaire, ens depassa, però sí que hi ha una cosa clara, la vida definitiva s’anticipa enmig nostre cada vegada que ens estimem generosament. I així, diàriament podem tenir tasts d’eternitat.
Podrem estar-ne segurs, Jesús és el bon pastor que defensa els seus fins a donar la vida. Per Jesús, com per al Pare, el més important és la nova humanitat. En Jesús tot és expressió de Déu Pare, són perfectament u. Són unitat en l’acció.
Dilluns passat a Vic vam celebrar la jornada del clergat català. Érem vora 450 sacerdots dels 10 bisbats catalans. Amb diverses edats, procedències i sensibilitats, tots volem assemblar-nos a Jesús, el Bon Pastor. Com s’hi va assemblar el bisbe Josep Torras i Bages, patriarca espiritual de Catalunya, del qual estem celebrant el centenari de la mort. Ell era “home de l’eternitat”, un pastor savi i sant, un home arrelat a la terra, compromès amb la llengua i amb la cultura de la terra i, també, amb un esguard universal.

Pregueu si us plau perquè tots ens sentim deixebles, i pregueu perquè hi hagi unitat entre tots els qui tenim encomanat aquest ministeri que portem en gerres de terrissa, per guiar els qui tenim encomanats a les prades eternes.

domingo, 10 de abril de 2016

Símbols d'Església


Diumenge 3r de Pasqua, 10/04/2016


La pàgina de l’Evangeli que hem proclamat en aquest tercer diumenge de Pasqua és una meditació sobre la missió de l’Església. L’escenari és la riba occidental del llac de Genesaret, aquella terra amable on durant mesos s’havia anat forjant amb el diàleg i la convivència estreta l’amistat entre Jesús i els apòstols (I.Gomà). És un relat ple de símbols. El símbol és la manifestació visible d’una realitat invisible. La feina dels apòstols simbolitza el servei. Ens parla de set apòstols, símbol de totalitat, és com si hi fossin tots. Jesús els convida a tirar la xarxa a l’altre costat de la barca. Probablement durant tota la llarg nit l’havien tirat a un i a altre costat, però havia estat infructuós, ara és diferent, per què? perquè ho fan “en nom de Jesús”. “Sense mi no podeu fer res” els havia dit el Senyor uns dies abans. Vet aquí l’acompliment de les seves paraules: els 153 peixos representen -segons sembla- la universalitat dels pobles de la terra i són també símbol de la sobreabundància del do de Déu.

A nosaltres, com aquells apòstols, ens costa reconèixer el Senyor, encara que se’ns manifesti moltes vegades. I sovint ens pot sobrevenir el desànim. Que diferent és sentir que hem de fer les coses en el seu nom, és a dir buscant la seva glòria i no pas la nostra, centrats en el bé de les persones, rectificant allò que calgui, sense desanimar-nos!

Davant la presència del personatge misteriós que els crida, cada apòstol reacciona segons el seu estil. Joan, contemplatiu, el deixeble estimat, l’únic que havia romàs fidel al peu de la creu és el que l’identifica i diu “és el Senyor!”. Són les persones que assenyalen el camí. Són els que ens ajuden a discernir els signes del temps. Pere, impetuós, es llença a l’aigua. Són aquells que fan un treball de frontera, els missioners... Però la barca arriba gràcies als altres cinc apòstols que remen. Són tants que a l’Església no feu coses més extraordinàries que el treball de cada dia, però gràcies a vosaltres la barca arriba a bon port.

El diàleg de Jesús Ressuscitat amb Pere, ja en terra ferma, és un contrast amb les tres negacions del pati de Caifàs. Ara l’amor no sols és sincer, sinó que també és humil. És una nova crida, altra vegada, vora el llac. Una crida en la maduresa de la Passió.  Quan aquest passatge fou escrit, ja feia anys que Pere havia mort màrtir. Recordem que el Senyor pot renovar la crida tothora.

Acaba de sortir a la llum pública un important document d’Església: “L’alegria de l’amor”, del Papa Francesc, que respon a la llarga i profunda reflexió sobre la família del Sínode. És una exhortació que en parlar del matrimoni i de la família, “toca de peus a terra” i que aporta iniciatives concretes de manera “humil i realista”, en un àmbit que ens toca a tots, el de la família. Valdrà la pena que l’anem llegint i aprofundint personalment i en comunitat.

Anem a celebrar l’eucaristia, demanem que tingui una espurna del gust amical d’aquell esmorzar de Crist Ressuscitat amb els seus apòstols a la vora del llac de Galilea.

sábado, 9 de abril de 2016

Sonet a Nicodem, deixeble nocturn


Sonet a Nicodem, deixeble nocturn


En el 30è aniversari de la nostra ordenació sacerdotal (Barcelona,  6 d'abril, 1986-2016)

 

O Nicodem, mestre en Llei famós

que sol al captard veies a Jesús.

Tement prudent dels teus el gran refús

n’esdevenies deixeble virtuós!

 

Et parlava del Vent impetuós

que desfà la boira i tot embús

renovellant el cor ferit i adust

per, nats de nou, alçar el front joiós.

 

En arribar aquell divendres temut

que el sol s’enfosquí i el cel quedà mut

el Mestre seguia ensenyant des de la creu.

 

Et ressonava al cor la seva veu.

Amorosint el seu cos amb perfum

tu obraves, essent fosc, a plena llum.

sábado, 2 de abril de 2016

L'ombra que pacifica

Homilia diumenge II de Pasqua o de la divina misericòrdia

Jesús ressuscitat saluda els deixebles desitjant-los la pau. La pau és, en efecte, el gran llegat de Jesús als deixebles en el Sant Sopar. Quan Sant Joan va redactar aquesta pàgina que hem proclamat, l’expressió “la pau sigui amb vosaltres” ja era una salutació habitual en les celebracions litúrgiques. Cada eucaristia ens donem la pau, fem si us plau que no sigui un mer compliment, un gest buit de sentit, sinó el compromís ferm de treballar per la pau i de demanar la pau com un do. Diu el P. Tuñí, biblista, que Jesús mateix és la pau, és una plenitud sense escletxes. Tots desitgem en el fons dels nostres cors la pau i, no obstant, sabem que la pau sovint es trenca. En l’estil de vida de Jesús trobem la pau veritable.
Els apòstols havien abandonat Jesús a l’hora decisiva: havien desfet la comunitat. I ara, el primer dia de la setmana s’alegren de veure el Senyor. L’experiència de retrobar-lo viu és per a ells una experiència pacificadora i, alhora, de perdó i de reconciliació.  I Jesús els dóna a ells, als apòstols, perdonats primer, la missió de perdonar els pecats, amb l’alè de l’Esperit. És el compliment del que demanem al parenostre, “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”. Una actitud doncs de ressuscitats és viure el perdó.
Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida que li diu que ha vist el Senyor. Vol ser ell mateix que el vegi amb els seus propis ulls i el toqui amb les seves pròpies mans. Tomàs vol veure per creure, no entén que és just a l’inrevés, que cal creure per veure. I en efecte, quan creiem - i creiem en el si d’una comunitat- és quan veiem de debò. És quan se’ns obren aquells ulls més grans dels quals parla el poeta. La fe ens fa veure en profunditat de la nostra vida, molt més enllà de les rutines quotidianes. Tantes vegades nosaltres no ens refiem del testimoni de la comunitat, de l’Església, dels Sants Pares, de la Tradició,  del testimoni dels sants... Tot ho veiem des de l’òptica del racionalisme. Fem avui un acte de fe i diguem: “Jo crec! Ajuda la meva poca fe!” Demanem perdó pel nostre individualisme: compartim i refiem-nos més de la comunitat reunida.
El vident de l’Apocalipsi es troba sota l’acció de l’Esperit també en diumenge, i hi veu clar el dia del Senyor, el primer dia de la setmana, en el qual els cristians commemoraven la Resurrecció. Però allò que veu amb els ulls de la fe no és per al propi gaudi, sinó que rep el mandat, la missió, d’enviar-ho “a les set esglésies”. L’Apocalipsi serà una carta circular. És notable l’ús que l’Apocalipsi fa dels números. El set i el dotze amb els seus múltiples són els preferits. El set és el número de les set esglésies, dels set tossals de Roma,  dels set esperits de Déu, dels set emperadors, com també dels flagells de Déu que s’abaten sobre la terra...
Els Fets dels Apòstols ens ha dit que la gent treia els malalts i els deixava allà amb la llitera perquè quan Pere arribava almenys la seva ombra en toqués algun. A Occident, l’aliat més poderós de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi en l’estètica tradicional japonesa l’essencial és copsar l’enigma de la ombra. El racionalisme enlaira la raó com el sol del migdia. En canvi la raó auroral de la qual parlava Maria Zambrano fa que convisqui la llum naixent del matí amb les ombres del misteri. També la Verge Maria va rebre la promesa que l’Esperit la cobriria amb la seva ombra i aquest misteri va ser fecund.