Diumenge de Rams 2016

A la porta de l’església
Benvinguts tots, especialment nens i nenes que amb els vostres pares i padrins, avis i tiets, heu vingut aquest diumenge a beneir palmes i palmons. Com us agrada de brandar els palmons i de picar les palmes, fent una escombra ben gran. Molts porteu llaçades de colors, alguns rosaris de sucre i d’altres adornaments... Altres porten rams d’olivera. La festa de la palma és molt i molt popular. I per alguns és la celebració més important de la Setmana Santa que avui comença, perquè la setmana, pels cristians no comença dilluns, si no diumenge. Diumenge és el primer dia de la setmana. La setmana pels cristians comença amb vestit de festa. Diumenge vinent, la Pasqua encetarà també cinquanta dies de joia i de trobada.
Fa poc, parlant amb els pares de catequesi, una mare ens explicava que a casa seva de tant en tant, pares i fills es reuneixen per parlar. S’asseuen tots a la catifa i enraonen de com van les coses: les que van bé i les que haurien de millorar... Deia que aquestes trobades els ajuden molt. Alguns dels altres pares que eren a la reunió es van apuntar la idea.  Jo em penso que aquells nens de Jerusalem que aclamaven Jesús, també devien preguntar als seus pares qui era aquell home que venia muntat dalt d’un burret. I els pares devien explicar que era el Messies, el fill de David, el qui venia en nom del Senyor o, simplement un home bo. Què devien pensar aquells nens quan divendres següent van veure aquell mateix Jesús, ensangonat, amb la creu a coll i rebent fuetades, camí del calvari? Potser amb la seva innocència, es preguntaven: “si és bo, per què el peguen?” I nosaltres els adults hauríem de preguntar-nos, com a la poesia “La pedrada” de Gabriel y Galán: “Hoy, que con los hombres voy,/viendo a Jesús padecer,/interrogándome estoy:/¿Somos los hombres de hoy/aquellos niños de ayer?
Després de la Passió
Acabem d’escoltar el relat, impressionant, de la Passió segons Sant Lluc. El text parla per ell sol i no calen gaires comentaris. Permeteu-me que subratlli simplement algunes pinzellades. Com tot l’evangeli de Lluc, el relat de la Passió subratlla la grandesa humana de Jesús i l’actitud del perfecte deixeble. La lectura comença amb el Sant Sopar i continua amb la Passió i Mort, escenes íntimament unides: amb la sang vessada es constitueix la nova aliança, el nou pacte entre Déu i la humanitat redimida. Quina dignitat la de Jesús! Quan Leonardo va plasmar el Sant Sopar al refetor del convent dominic de Santa Maria delle grazie de Milà, va pintar els apòstols discutint en grups de tres i Jesús, tot sol, dramàticament, però digne en el centre. És la solitud del pastor.  Cada vegada que celebrem el memorial del Senyor, l’eucaristia, “anunciem la seva mort i confessem la seva resurrecció”, som convidats a renovar el nostre “sí” a Ell, a totes.  Quan el text parla de les dues espases, cal aclarir que el comentari de Jesús fou “ja n’hi ha prou!”, els deixebles havien d’entendre d’una vegada que no era hora de defensar-se amb espases. Ho entenem encara millor quan sabem que Lluc escrivia en un context de persecució.  En aquell temps, tot cristià fidel veia molt possible el martiri de sang. Recordem que avui hi ha al món més cristians perseguits, que als primers segles del cristianisme. Pensem per un moment com deuen ressonar en aquestes comunitats amenaçades, perseguides, les paraules de la Passió que hem proclamat.  Si cada vegada que celebrem lliurement l’eucaristia tinguéssim presents aquells que l’han de celebrar mig d’amagat, crípticament, ben segur que les nostres misses foren més autèntiques.
Sant Lluc és l’únic evangelista que explica la història del bon lladre. Que bell que Jesús identifiqui el Regne amb el paradís! Un predicador famós, el doctor Joaquim Masdexaxart, en el sermó de les set paraules, deia sobre aquest passatge : “lladre! que a darrera hora vas ser capaç de robar-li al Senyor el paradís!” Sí, és un deixeble de darrera hora, però rebrà la mateixa paga dels qui ho eren des de l’inici: és que la justícia de Déu que té poc a veure amb els esquemes humans. En un instant es passa de la situació de mort a la situació de vida. Que tènue és la diferència entre mort a vida.
Un altre deixeble és Josep d’Arimatea, quan ja no pot escoltar els ensenyaments del Mestre executat, farà amb Jesús la darrera obra de misericòrdia corporal: enterrar-lo amb dignitat. Que n’és d’important acomiadar bé els nostres difunts, amb respecte, amb unció...

Diumenge de Rams, preludi de la Setmana Santa. La Setmana Santa dels perseguits, dels refugiats, la Setmana Santa dels milers de nens desapareguts, molts d’ells en mans de màfies. La Setmana Santa dels rams tacats de sang.

Comentarios

Entradas populares de este blog

10 claves para comprender la Sagrada Familia de Barcelona

El calze i l'arpa

Cinco claves para comprender el arte catalán