domingo, 27 de marzo de 2016

Homilia Diumenge de Pasqua 2016



La fe dels Apòstols en la resurrecció de Jesús va ser progressiva, barrejada amb dubtes i amb incredulitat.  És interessant de veure les dues reaccions dels deixebles: Pere veu el sepulcre buit, el llençol d’amortallar, el mocador, però no creu. Creurà més endavant, ho explica en el seu discurs als Fets dels Apòstols que hem proclamat en la primera lectura. En canvi, Joan, de seguida veu i creu. Joan havia participat de la intimitat del Senyor i de la proximitat amb Maria: és el deixeble a qui el Senyor confià la mare. I si clara era l’esperança de Maria, clara fou també l’esperança de Joan. Ho hem vist plasmat a l’encontre, al començament de la missa...
Ens pot passar a nosaltres de manera semblant, quan mor una persona estimada: sentim el seu buit, veiem les coses materials que ha deixat, però ens costa de creure en la resurrecció. Quan mor una persona estimada cal una mirada de fe. Si vivim la intimitat amb Jesús tot signe, per petit que sigui, esdevé eloqüent. Pel qui creu tot és signe, pel qui estima tot és gràcia.
Avui convivim creients i no creients. Tenim moltes ocasions de donar testimoni de la nostra fe en la resurrecció. Quan mor una persona ens quedem sense paraules. Diem “ja ha fet el seu camí”, “és llei de vida” o potser “és injust”. Potser algunes vegades també diem “és al cel!”. Ho hem vist aquests dies amb la mort de Johan Cruyff. Un mossèn amic ens comentava, fixeu-vos com els mitjans de comunicació diuen “se n’ha anat”, “ens ha deixat”, “allà on sigui”, però no parlen de més enllà, ni tampoc diuen que el jugador i entrenador s’ocupava personalment de visitar i de portar regals a una residència de mares solteres de Barcelona. Em deia una amiga que les noies i els seus fills l’esperaven amb gran alegria. Si el futbolista holandès només hagués fet això, no hauria passat a la fama...
Una amiga cada any celebra la Pasqua de la seva mare. El dia de l’aniversari de la seva mort, convida els amics a una missa i després tots van a sopar.
Si Quaresma és temps de privació i de penitència, Pasqua ha de ser temps de trobada joiosa i festiva, temps de família, de cultivar la relació amb els amics,  d’alegrar a aquells que s’ho passen pitjor.
A la portada del número de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana publiquem la foto d’un ametller florit que té com a rerefons el populós barri de Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. El seu autor és el fotògraf Joan Guerrero, un gran fotoperiodista i un personatge d’una sensibilitat extraordinària.
La foto està relacionada amb el Primer pla del setmanari, del badaloní Joan Andreu Parra que ha titulat: “Viure com a ressuscitats” amb tres testimonis de persones que han passat per moments molt greus de dificultats i que han estat ajudades per entitats socials d'Església. La setmana passada Miquel Àngel Codina explicava també com nombrosos joves i adolescents viuen aquests dies l’autèntic sentit de la Pasqua de Resurrecció: La Pasqua jove Claver, la Pasqua jove dels claretians i la Pasqua de les Avellanes. Tot com flors d’ametller: delicades -perquè el compromís d’un jove encara és estantís- però bellíssimes.
La foto l’acompanya aquell poema de Joan Maragall que porta per títol l’Ametller florit:
“A mig aire de la serra/veig un ametller florit:/Déu te guard, bandera blanca,/dies ha que t'he delit!/Ets la pau que s'anuncia/entre sol, núvols i vents.../no ets encara el millor temps,/però en tens tota l'alegria.”

Enmig de sol, núvols i vents, que tingueu una bona festa i una bona Pasqua florida.

Homilia Vetlla Pasqual 2016


Fa pocs dies a la Contra de La Vanguardia, un astrofísic, Carlo Rovelli, deia: “la vida eterna és una maledicció, alegrem-nos de morir” i explicava “la vida eterna seria eternament avorrida per nosaltres: la pitjor de les malediccions”. Benet XVI, el papa emèrit i potser el millor teòleg del segle XX, deia que moltes persones rebutgen avui la fe perquè no perceben la vida eterna com una cosa desitjable, no volen la vida eterna sinó la vida present. Continuar vivint sempre ho perceben més com una condemna que com un do. Viure sempre sense un terme, seria  molt avorrit i a la llarga insuportable. Com va dir Sant Ambrós en el funeral del seu germà Sàtir: “La immortalitat és una càrrega més que un bé si no la il·lumina la gràcia”. No: la vida eterna no és viure eternament aquesta mateixa vida, sinó que és l’experiència de la plenitud, de l’abraçada definitiva amb Déu Pare. Una experiència que ja l’anticipem en aquesta vida, quan estimem i ens deixem estimar, quan estimem a la manera de Crist.
Però per estimar cal sortir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de l’altre: Aquest és l’èxode veritable. Aquesta és l’Església en sortida de la qual parla el Papa Francesc.
Diu l’Evangeli que hem proclamat que aquelles dones es recordaren del que Jesús havia predit. Tots tenim la facultat de recordar. Recordar és tornar a passar pel cor.  La litúrgia de la paraula d’aquesta vetlla ha estat un gran recordatori del pas del Senyor per la vida dels homes. Tots nosaltres som invitats també a recordar el pas de Déu per la nostra vida. Fórem injustos si només recordéssim allò que ens ha passat de negatiu, els mals moments i no recordéssim tants instants feliços com hem viscut tots en la nostra vida. Han estat aquests instants de plenitud que com diu el poeta Joan Maragall voldríem fer eterns al nostres cors. Certament que no hem de viure només de records, però la memòria agraïda ens dóna força per esperar en la resurrecció.
La resurrecció s’ha d’anunciar: els àngels l’anuncien a les dones i les dones l’anuncien als apòstols que en principi es mostren molt tancats i recelosos. Després de la vinguda de l’Esperit Sant els apòstols l’anunciaran a la  humanitat i el record de la Pasqua esdevindrà el centre dels evangelis. Tot s’entén a la llum de la Pasqua.
En Pere Serra Creus, bon amic badaloní, m’escriu així des de Brussel·les, després d’haver salvat la vida miraculosament  de l’explosió de la bomba al metro: “A Brussel·les la vida es va refent a poc a poc, per ja mai serà igual. Encara hi ha controls pels carrers i per agafar el transport públic és millor anar amb temps, perquè els militars controlen tot el que portem a sobre. Dies tristos i silenciosos pels carrers de la Capital d'Europa. Es respira un aire tens i pesant. Cel gris i sense sol. La gent calma i amb posat greu i sense alçar gaire la veu. Moltes preguntes em passen pel cap: Com conviure amb persones de diferents cultures i religions diferents? Com acceptar les diferencies de uns i altres? Des d'ahir alguna cosa en mi s'ha trencat, potser és la por de la mort?, potser és la incertesa constant d'agafar el metro, el tram, el bus?, són les mirades dels altres vianants també amb por? No ho sé, però el que sí sento és que alguna cosa s'ha esquinçat dins meu i també al meu voltant. Aquest dies de Setmana Santa també he entès millor el sentit del patiment de Jesús, és com si la Passió del Fill de Déu fos mes real, encarnat en el món i en els germans. Tot és diferent, més profund, més íntim, tot esperant la Pasqua del Senyor que ens transformi.”

Que tingueu una bona Pasqua de Resurrecció.

viernes, 25 de marzo de 2016

Les Set Paraules


Les Set Paraules foren les set últimes frases que Jesús de Natzaret pronuncià durant la seva crucifixió, abans de morir, tal com recullen els Evangelis. Paraules que han impressionat a artistes de totes les èpoques, músics, artistes plàstics, paraules que han donat un gènere, el sermó de les set paraules:
1.     Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan. (Lluc, 23:34), és com dir, si ho sabessin no ho farien. És una pregària de Jesús: perdó per a qui eren culpables de donar-li mort. Perdó als jueus, als soldats romans (que al final d'aquest versicle apareixen jugant-se la seva túnica als daus), a Judes que el va trair, a Pere que el va negar, als apòstols que van desertar a tots o, genèricament, a tota la humanitat. Diuen que la malaltia de l’ignorant, és ignorar la seva pròpia ignorància. Quanta ignorància hi ha al darrera de la ignomínia. Quant de mal que fa la ignorància! I d’altra banda, que atrevida que és! Jesús ha vingut a anunciar la saviesa. I el més savi és perdonar. Jesús que ha viscut perdonant, mor perdonant... Tan que ens costa perdonar i en canvi és la petició central del parenostre.
2.     T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís. (Lluc, 23:43). El bon lladre li demanava pel Regne i Jesús l’identifica amb el paradís. No hem de ser nostàlgics de paradisos perduts, hem de mirar cap endavant com persones adultes. El Regne que Déu ens promet és infinitament millor que aquell paradís que van perdre els nostres primers pares.
3.     Dona, aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare. (Joan, 19: 26-27) És com el testament espiritual de Jesús, donar el seu bé més preuat, la seva mare.  Cal que tots ens ocupem de fer testament de les coses materials, però el millor que podem fer ja en vida és encomanar les persones a estimades als de més confiança.
4.     Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? (Mateu, 27: 46 i Marc, 15: 34) Paraules tremendes però que en realitat i sota moltes formes hem dit mantes vegades! Sentir que Déu ens ha deixat sols davant de la dificultat, que no ha oït la nostra pregària... Jesús era un amb Déu i també les va dir. Perquè la desesperació és humana, fins i tot és normal, però el desesper ha de donar pas a la confiança, com escoltarem en la darrera paraula.
5.     Tinc set (Joan, 19: 28) Jesús es fa solidari dels assedegats físics i espirituals. Donar de beure el qui te set és una de les obres de misericòrdia. Quan els funerals de la beata Teresa de Calcuta (aviat santa) a Roma, hi havia un gran cartell amb aquesta paraula. (I’m thirst).. Però hi ha una altra de sentit. Quin sentit té la meva vida? Es pregunten alguns. No cal buscar sentits afegits. El sentit de la vida és viure, senzillament. I viure estimant, aquesta és la plenitud de sentit. Però la set que cerca sadollar-se és quotidiana.                               
6.     Tot s'ha complert. (Joan, 19: 30). Aquesta expressió té un doble sentit, vol dir que s’ha acomplert el que predeien les escriptures i vol dir també, feina feta, missió acomplerta. Quan mor una persona estimada ens costa d’entendre. Sempre ens sembla massa aviat. Sempre ens sembla que li queden coses pendents. Però no pensem que a ulls de Déu pot haver ja acomplert la seva missió. Jesús mor amb la consciència d’haver-la acomplert, malgrat que era jove i que aparentment li quedaven moltes coses per fer. Però ja havia acomplert la missió, perquè havia ensenyat als seus allò que era essencial: el manament nou. Perquè la Paraula ja s’havia fet carn.

7.     Pare, confio el meu alè a les teves mans. (Lluc, 23: 46). La darrera paraula de Jesús és una paraula de confiança. Ens costa morir perquè ens aferrem, però ens costa també fer-nos grans, ens costa també sentir-nos limitats, haver-nos de deixar ajudar...  Cada vespre és un aprenentatge a ben morir, cada dia hem de deixar moltes coses a mig fer, però aquesta és una actitud de realisme. Deia un amic que ja ha fet els 70 anys: “estic prenent decisions perquè altres no les hagin de prendre per mi quan ja no hi sigui”. Germans, confiem en els altres i així aprendrem a confiar en Déu.

Salutació al final de la Processó del Silenci de Badalona

Estimats,
Acabem la Processó del Silenci. El sant Crist, amb els portants. Maria Dolorosa, amb els congregants. Els armats a les escales. Els cantaires també. Molts de vosaltres acompanyant els passos al carrer del Temple. D’altres amb un ciri a la mà. Molts amb un silenci expectant. Una icona del que hem de ser. De vegades ens toca portar la creu amb dignitat, d’altres consolar els qui ploren. D’altres acompanyar en silenci. D’altres encara, lluitar contra el mal.
I presidint-ho tot la façana de Santa Maria, l’església mare de la ciutat. Aquest és un acte d’església però el celebrem fora de l’església, als carrers i places de Badalona com un signe que hem de ser església en sortida, com diu el papa Francesc, que els cristians hem de deixar el clos confortable de les nostres seguretats i caminar colze a colze amb els nostres companys de camí. Ja ho fem, però avui això es fa especialment visible. Algunes persones heu vingut a la processó per complir una promesa, d’altres a pregar, d’altres perquè és tradició, d’altres encuriosits per una mostra antiga del nostre patrimoni. 
Enguany tots estem commoguts pels atemptats de Brussel·les, per aquesta guerra mundial a trossos, per parts... Estem tristos  per la mort dels estudiants dels Erasmus, pels enfrontaments de Sant Roc i de la Mina, o potser per d’altres fets que no surten als diaris però que també ens afecten: la malaltia pròpia o d’una persona estimada, la mort d’un ésser volgut, un canvi de feina, una nova etapa que comença... La passió de Crist continua en el món i en nosaltres en som els seus membres. Uns diem que creiem, d’altres diuen que no creuen, però si us hi fixeu uns i altres ens movem en el terreny de la creença. És més fàcil que s’entenguin un creient i un no creient, humils, que un creient i un ateu superbs. Perquè la nostra raó ha de conviure amb el misteri: la raó és antiga, però el món és anterior a la raó. Avui hem tornat a entrar dins del misteri. Ben segur que hi ha hagut alguna imatge que ens ha tocat, algun cant que ens ha commogut, algun silenci que ens ha interpel·lat. Algun record que ens ha trasbalsat... Deixem-lo que germini al nostre interior.
Que tingueu tots una bona Pasqua. Que estiguem atents a tots aquells signes de Pasqua que hi ha al nostre voltant. Els qui han passat de mort a vida, els qui han recobrat la joia de viure, els qui han trobat feina... els qui s’han deixat ajudar... Units perquè és un mateix sol el que ens sustenta i un mateix cel el que ens aixopluga,  ara renovem la nostra fe...


Homilia Dijous Sant 2016


En l’Any de la Misericòrdia, el signe del rentament de peus aquest Dijous Sant té una ressonància especial. Els peus es rentaven sobre tot als pelegrins, era per tant una obra de misericòrdia, pròpia de l’acolliment.  Conservo una fotografia d’un vicari, que ja va morir, el P. Giovanni Ferrando. Era un gran caminador. Pujant a peu a Montserrat un havia quedat enrere: li feien molt mal els peus. El P. Giovanni de vegades anava al davant, de vegades al costat, de vegades a darrera de tot, com ha de fer el bon pastor... En veure aquell pobre que havia quedat enrere, es va agenollar als seus peus, li va guarir les ampolles i li va fer una frega, sàviament, perquè pogués continuar caminant. És la millor imatge del bon pastor. De vegades cal caminar al ritme del més lent, a pensar o a actuar...
 Tan important era antigament el rentament de peus que a la primitiva comunitat s’havia plantejat si no era un nou sagrament.
Avui és un dia molt eclesial. Diu el Papa Francesc que l’església és una immensa majoria de laics amb una petita minoria de preveres i diaques al vostre servei. El bisbe de Roma parla d’una Església que és com una piràmide invertida, on el cim es troba per sota de la base. Per això els que tenen autoritat s’anomenen “ministres” i són els més petits de tots. Cada bisbe, servint el Poble de Déu  arriba a ser per la porció de poble que li ha estat encomanada, vicari de Jesús, que a l’últim sopar es va inclinar per rentar els peus als apòstols. I en un horitzó semblant, el mateix successor de Pere és el servent dels servents de Déu. Això demana tot un canvi de mentalitat de preveres i de laics.
Avui, Dijous Sant, dia sacerdotal, hem acomiadat un bon amic prevere, mossèn Miquel Huguet. Un prevere natural de Menorca, que va treballar durant més de trenta anys a Secretaria d’Estat del Vaticà i que els darrers sis anys de la seva vida es va retirar a Sant Jeroni de la Murtra. Les seves estades a l’antic Monestir, un indret de solitud i de silenci, les feia compatibles amb llargues temporades a Santiago de Xile, concretament a COANIQUEM, una corporació impulsada per un metge humanista, el doctor Jorge Rojas, que ajuda a nens cremats (allí les cremades de nens són molt més sovintejades) i que s’ha estès per diversos països d’Amèrica. Allí mossèn Miquel ha col·laborat pastoralment en el decurs d’aquests anys, amb la seva proverbial discreció . Com que el procés de guarició dels infants que s’han cremat sol ser llarg i no és bo separar-los de les seves famílies, des de la secció anomenada “Casa abierta” s’acull també les mares d’aquests nens i nenes i se’ls ensenya hàbits domèstics per prevenir les cremades. De quantes realitats de dolor i d’esperança ha estat testimoni mossèn Miquel en aquests darrers anys! De veure l’Església, podríem dir, des de la cúpula, ha passat a veure-la des de baix de tot, amb una visió complementària i, també, necessària.
Una bona amiga, Teresa Negre, una dona forta que s’ha dedicat tota la vida a la música i a ajudar els altres, m’ha enviat un vídeo que porta per títol “Díme como ser pan”. L’autora és Salomé Arricibita, una cantant de Pamplona, que es defineix a ella mateixa com “apassionada per la música, per la natura i atreta per la fragilitat humana”. Salomé va estudiar medicina i música i està convençuda que ambdues es complementen. Al vídeo musical es mostren fotografies bellíssimes d’infants, joves, adults i ancians, pobres però feliços, de diversos indrets del món, que van acompanyades de la veu melodiosa de la cantant. Salomé pregunta, tot cantant, al Tu essencial: “digues-me com ser pa, com ser aliment que sacia per dins, que porta la pau, digues-me com apropar-me a aquell que no té alè, al qui creu que és un conte riure i estimar. Digues-me com deixar-me menjar a poc a poc, entregant-ho tot, i omplint-me més, com ser per als altres en cada moment aliment i mannà... Tu que ets el pa de la vida, tu que ets la llum i la pau, tu que xopes la terra quan fas ploure el cel, tu que fas de mi el teu reflex, tu que abraces la meva debilitat, tu que sacies la meva fam quan torno de lluny, digues-me com ser pa que cura la injustícia, digues-me com ser pa que crea llibertat”. M’ha semblat una magnífica actualització del missatge de Dijous Sant.

Que aprenguem ser pa per als altres.

jueves, 24 de marzo de 2016

Sonet amb estrambot pasqual

Sonet amb estrambot pasqual a mossèn Miquel Huguet Ametller en el seu traspàs
22/24 de març de 2016

Gràcies Micau, per aquests sis anys de vida
que has viscut jubilat al nostre costat
conviure amb pau i joia no ens ha costat
perquè has sabut estimar sense mida.

Te’n vas prest i encara ens sembla mentida:
ja enrere la Secretaria d’Estat...
tot el que ens has deixat embastat
ho completaràs, segur, en l’Altra vida.

Afligit  per aquesta vella Europa
ferida de mort també el dimarts sant
a Crist sofrent el teu patir ens apropa.

Els nens xilens cremats juguen cantant
la seva veu travessa l’Oceà
i el teu sacerdoci els duu de la mà.

Ameller et deies per part de la mare:
un esclat de flor blanca per a tu, ara


sábado, 19 de marzo de 2016

Diumenge de Rams 2016

A la porta de l’església
Benvinguts tots, especialment nens i nenes que amb els vostres pares i padrins, avis i tiets, heu vingut aquest diumenge a beneir palmes i palmons. Com us agrada de brandar els palmons i de picar les palmes, fent una escombra ben gran. Molts porteu llaçades de colors, alguns rosaris de sucre i d’altres adornaments... Altres porten rams d’olivera. La festa de la palma és molt i molt popular. I per alguns és la celebració més important de la Setmana Santa que avui comença, perquè la setmana, pels cristians no comença dilluns, si no diumenge. Diumenge és el primer dia de la setmana. La setmana pels cristians comença amb vestit de festa. Diumenge vinent, la Pasqua encetarà també cinquanta dies de joia i de trobada.
Fa poc, parlant amb els pares de catequesi, una mare ens explicava que a casa seva de tant en tant, pares i fills es reuneixen per parlar. S’asseuen tots a la catifa i enraonen de com van les coses: les que van bé i les que haurien de millorar... Deia que aquestes trobades els ajuden molt. Alguns dels altres pares que eren a la reunió es van apuntar la idea.  Jo em penso que aquells nens de Jerusalem que aclamaven Jesús, també devien preguntar als seus pares qui era aquell home que venia muntat dalt d’un burret. I els pares devien explicar que era el Messies, el fill de David, el qui venia en nom del Senyor o, simplement un home bo. Què devien pensar aquells nens quan divendres següent van veure aquell mateix Jesús, ensangonat, amb la creu a coll i rebent fuetades, camí del calvari? Potser amb la seva innocència, es preguntaven: “si és bo, per què el peguen?” I nosaltres els adults hauríem de preguntar-nos, com a la poesia “La pedrada” de Gabriel y Galán: “Hoy, que con los hombres voy,/viendo a Jesús padecer,/interrogándome estoy:/¿Somos los hombres de hoy/aquellos niños de ayer?
Després de la Passió
Acabem d’escoltar el relat, impressionant, de la Passió segons Sant Lluc. El text parla per ell sol i no calen gaires comentaris. Permeteu-me que subratlli simplement algunes pinzellades. Com tot l’evangeli de Lluc, el relat de la Passió subratlla la grandesa humana de Jesús i l’actitud del perfecte deixeble. La lectura comença amb el Sant Sopar i continua amb la Passió i Mort, escenes íntimament unides: amb la sang vessada es constitueix la nova aliança, el nou pacte entre Déu i la humanitat redimida. Quina dignitat la de Jesús! Quan Leonardo va plasmar el Sant Sopar al refetor del convent dominic de Santa Maria delle grazie de Milà, va pintar els apòstols discutint en grups de tres i Jesús, tot sol, dramàticament, però digne en el centre. És la solitud del pastor.  Cada vegada que celebrem el memorial del Senyor, l’eucaristia, “anunciem la seva mort i confessem la seva resurrecció”, som convidats a renovar el nostre “sí” a Ell, a totes.  Quan el text parla de les dues espases, cal aclarir que el comentari de Jesús fou “ja n’hi ha prou!”, els deixebles havien d’entendre d’una vegada que no era hora de defensar-se amb espases. Ho entenem encara millor quan sabem que Lluc escrivia en un context de persecució.  En aquell temps, tot cristià fidel veia molt possible el martiri de sang. Recordem que avui hi ha al món més cristians perseguits, que als primers segles del cristianisme. Pensem per un moment com deuen ressonar en aquestes comunitats amenaçades, perseguides, les paraules de la Passió que hem proclamat.  Si cada vegada que celebrem lliurement l’eucaristia tinguéssim presents aquells que l’han de celebrar mig d’amagat, crípticament, ben segur que les nostres misses foren més autèntiques.
Sant Lluc és l’únic evangelista que explica la història del bon lladre. Que bell que Jesús identifiqui el Regne amb el paradís! Un predicador famós, el doctor Joaquim Masdexaxart, en el sermó de les set paraules, deia sobre aquest passatge : “lladre! que a darrera hora vas ser capaç de robar-li al Senyor el paradís!” Sí, és un deixeble de darrera hora, però rebrà la mateixa paga dels qui ho eren des de l’inici: és que la justícia de Déu que té poc a veure amb els esquemes humans. En un instant es passa de la situació de mort a la situació de vida. Que tènue és la diferència entre mort a vida.
Un altre deixeble és Josep d’Arimatea, quan ja no pot escoltar els ensenyaments del Mestre executat, farà amb Jesús la darrera obra de misericòrdia corporal: enterrar-lo amb dignitat. Que n’és d’important acomiadar bé els nostres difunts, amb respecte, amb unció...

Diumenge de Rams, preludi de la Setmana Santa. La Setmana Santa dels perseguits, dels refugiats, la Setmana Santa dels milers de nens desapareguts, molts d’ells en mans de màfies. La Setmana Santa dels rams tacats de sang.

sábado, 12 de marzo de 2016

Pedres encara?

Diumenge cinquè de Quaresma 13/03/16
Diuen que si Sant Josep hagués acusat Maria d’adulteri, la Verge també hagués pogut ser lapidada. La trobada de Jesús amb la dona adúltera, doncs, devia ressonar especialment en el cor del Senyor. 
La lapidació és un mitjà d’execució molt antic: consisteix que els assistents tirin pedres contra el reu fins a matar-lo. Com que una persona pot suportar cops forts sense perdre el coneixement, la lapidació pot produir una mort molt lenta. Dissortadament encara avui al món la lapidació continua: aquest procediment tan cruel està localitzat en països d’Àfrica, d’Àsia i d’Orient Mitjà, on es castiguen les persones que mantenen relacions sexuals il·lícites. La majoria de les víctimes de lapidació del món són dones. Aquesta tendència es pot veure clarament a Iran on 7 de cada 10 persones que esperen ser lapidades són dones, segons Amnistia Internacional.
Quan aquells fanàtics porten al Mestre la dona sorpresa en adulteri, Jesús té la sang freda de dibuixar a terra amb el dit. Què escrivia? No ho sabem, però potser feia com els jutges que primer escrivien la sentència en silenci i després la proclamaven. “Aquell que estigui lliure de pecat que comenci a tirar pedres”. Jesús posa en evidència els botxins, que comencen a desfilar “començant pels més vells”, fins que els deixen tots dos sols. És una escena sublim de  misericòrdia: posar els ulls amorosos en la misèria de l’altre. El diàleg és clar i rotund: “tampoc jo no et condemno” li diu Jesús, contravenint la llei mosaica. Era l’únic que no tenia pecat i es nega a condemnar-la, li recomana senzillament que no pequi més.
Certament que entre nosaltres ja no existeix la pràctica de la lapidació, però hi ha moltes maneres de tirar pedres als altres: la maledicència, la calúmnia, la difamació, l’insult... No són pedres físiques, però poden ser anònims, campanyes orquestrades, articles escandalosos. Hi ha la mort física, però hi ha també la mort moral...

Quanta hipocresia! Obsessionats en veure els defectes i pecats dels altres, en denunciar-los, ens oblidem dels propis. I ens oblidem d’allò que ha dit el profeta Isaïes i que va en contra dels nostàlgics fonamentalistes: “No recordeu més el temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer ¿no us n’adoneu?”. En la mateixa línia se situa Sant Pau amb la imatge de l’atleta: sap que si un corredor es gira per mirar enrere perd avantatge. Fem que la Quaresma esdevingui la primavera de l’esperit.

sábado, 5 de marzo de 2016

Perdó en família i més enllà


Homilia diumenge IV de Quaresma 6/03/2016

Hem sentit moltes vegades la paràbola del fill pròdig o millor del pare que perdona. Però jo la vaig sentir especialment fa uns dies celebrant el sagrament de la reconciliació a la catequesi familiar de la parròquia. Vam tenir la sort que els nens i nenes havien estudiat la paràbola a l'escola i l'havien aprofundit a la catequesi. La van entendre molt bé, i el perdó posat en el context  de les relacions familiars pren un relleu especial. És als qui més estimem a qui hem de demanar més sovint perdó. Els catequistes havien previst que els nens i nenes no sols havien de reflexionar en allò que havien fet malament, si no que n'havien de parlar-ne  amb els pares. Un moment especialment intens va ser aquell que després de l'examen de consciència comunitari , un pare, que també és catequista, en nom de tots, va demanar perdó als fills per allò que els pares tampoc no fan bé. El perdó ha de ser recíproc...
Després cada un s’acostava individualment a rebre el sagrament: quines paraules més intenses i sinceres! Quina emoció la dels pares quan veien els seus fills rebent el perdó sagramental, i quina lliçó per als fills veure que els pares i les mares humils, també demanaven perdó.
​El Dr. Joan Mingüella, en el comentari del full parroquial d’aquesta setmana comenta així la paràbola que hem proclamat: “​El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat, però vetlla i espera el seu retorn, per acollir-lo. Quan torna el fill, el pare el fa calçar (signe d’home lliure), li posa un anell (li retorna la filiació), i fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: en lloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu.” “Sense esperar les explicacions del seu fill", sense fer-li preguntes ni retrets, "el pare li restableix la seva dignitat perduda. ​El fill que havia marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.”
La carta als cristians de Corint en una imatge molt expressiva ens recorda que “nosaltres fem d’ambaixadors de Crist”.  Som en l’any sant de la misericòrdia i som ambaixadors del perdó, fins i tot en terra estranya, en àmbits aspres o poc coneguts. Mossèn  Ricard Barba, capellà de la Seu, expert en el món dels sicaris i col·laborador nostre a la parròquia, explica que la misericòrdia d’una banda és apropar-se al qui pateix, però també és entrar físicament en les perifèries de l’existència, també cal tenir misericòrdia amb “els assassins, els corruptes, els caps de les màfies, els senyors del poder econòmic del món que envien tants a la mort, els senyors de la guerra, els pederastes, els qui tracten amb esclaus...”  I es pregunta, com obra la Misericòrdia allí? Com ens endinsem en la companyia i en la presència d’aquests éssers humans, promotors i constructors de perifèria i de mort? Quin és el nostre paper allí, com a fills del Pare? També aquests gestors de la maldat són ferits en el camí i fills del pare. Les seves ferides produeixen mort i foscor en els altres, però a distància no els abastarem. Com ser misericordiosos amb tots?
Henri H.M. Nouwen, en un llibre preciós que porta per títol: “El retorn del fill pròdig. Meditacions davant d’un quadre de Rembrandt” i que probablement coneixeu, diu: “aquella imatge de l’abraçada del pare al seu fill em va commoure tant, perquè tot en el meu interior tenia ànsia que se’l rebés així (...) Poc a poc, la comunitat de l’Arca es va convertir en la meva casa. Mai vaig pensar que homes i dones, malalts mentals fossin els que posessin les seves mans en mi i que m’oferissin una llar.  Durant molt de temps havia estat buscant seguretat entre els savis i els intel·ligents sense adonar-me que les coses del regne es revelaven als senzills...”. Quan em miro les mans, sé que m’han estat donades perquè les estengui a tot aquell que pateix, perquè les posi sobre les espatlles de tot el que s’acosti i per oferir la benedicció que sorgeix de l’immens amor de Déu”.

Estimats germans i germanes, hem començat la missa demanant al Senyor que tingués pietat, és a dir, que ens ungís amb la seva misericòrdia, a la consagració recordarem que la sang de Crist és vessada pel perdó dels pecats, que en sortir de l’església sapiguem ungir també amb el perdó els nostres germans i donar la vida hora a hora per a la veritable reconciliació.