domingo, 28 de febrero de 2016

Paciència activa


Diumenge III de Quaresma (28 de febrer 2016)

Que n’és de profunda la primera lectura! De vegades Déu parla des d’una realitat inhòspita, o des d’una circumstància adversa, tan aspra, tan incòmoda, com una bardissa incandescent. Allí Déu es revela a Moisès i li dóna una missió. Déu se li revela com al Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ens podríem preguntar perquè repeteix tantes la paraula “Déu”, ho podria dir tot d’una tacada, Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob? Perquè Déu és el mateix, però no és igual la relació que hi té el teu pare amb la que hi té Abraham, amb la que hi té Isaac i amb la que hi té Jacob. (M.A.Ouaknin) No és la mateixa la relació que té el Senyor, el Qui és, amb el Joaquim, amb la Teresa, amb la Montse, amb la Rosa, amb el Francesc, amb cada un de nosaltres. I aquest és el principi transcendent de la llibertat religiosa. Depèn doncs de la relació que tinguem amb Déu que actuem d’una manera o d’una altra
I Moisès es descalça, perquè aquella terra és sagrada. Si cal descalçar-se per poder entrar en el terreny d’aquell Déu que “és el qui És”, també hem d’entrar descalços, respectuosos, pacients, en l’espai de l’altre.
Fa pocs dies, en una reunió de sacerdots de l’arxiprestat de Badalona Nord, l’arquebisbe Joan Josep ens parlava de viure amb esperança i ens posava l’exemple del bambú. És una planta que cal regar-la sis anys i aparentment no brosta, però al setè any creix ràpidament fins l’alçada de dos metres o més. “Aquesta és la  paciència que necessitem”, ens deia. Aquesta és també la paciència que es desprèn de la paràbola de la figuera de l’evangeli d’avui. Una planta no creix estirant-li les tiges, o les branques, creix pel seu dinamisme intern.
Els pares, els mestres, els catequistes, sabeu que per educar cal molta paciència. Una paciència activa.  Sant Joan Bosco, gran pedagog i fundador. escrivia en les seves cartes: “Quantes vegades, fillets meus, en la meva no curta vida, m’he hagut de convèncer d’aquesta gran veritat! Més fàcil és enfurismar-se que no tolerar, més fàcil és amenaçar un jovenet que no pas persuadir-lo; arribaré a dir que la nostra impaciència i a la nostra supèrbia resulta més fàcil castigar els nois rebels que no pas esmenar-los amb una paciència suau i ferma a la vegada”.
En temps de Jesús hi havia una convicció arrelada: les desgràcies personals són un càstig diví. Potser encara avui molts pensen així, potser nosaltres també pensem o hem pensat així algunes vegades, ni que sigui inconscientment. Aquesta lògica desgràcia-càstig, prové d’una imatge deformada de Déu. Però Jesús el que feia era cridar tots a la conversió. A no creure més en un Déu de revenja si no de misericòrdia i de perdó. Aquest Déu “compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor” que hem cantat en el salm. I aleshores cada notícia, cada esdeveniment, per aspre i espinós que sigui, com la bardissa incandescent, és una ocasió per reflexionar i per veure si la nostra vida s’ajusta a la voluntat d’aquest Déu que ens ha cridat i ens ha enviat en missió. Si no s’hi ajusta, o no s’hi ajusta ara és l’hora favorable de la conversió.

Que l’odi deixi pas a l’amor, que la revenja deixi pas al perdó. 

domingo, 21 de febrero de 2016

40è aniversari de la mort de Francesca Güell

Celebrem el 40è aniversari de la mort de Francesca Güell i López (1885-1976), fundadora de l’Àmbit repòs religiós i cultural que porta el seu nom. Gràcies a Francesca Güell avui som aquí. Mossèn Alfred Rubio la va secundar en el seu somni que aquest monestir, restaurat, podria esdevenir un àmbit de repòs. Francesca tenia molt clar allò que volia per la Murtra: solitud i silenci personal, perquè ella mateixa era la primera en practicar-los. I va pensar especialment en intel·lectuals i artistes, que era l’ambient que havia viscut a casa seva des de petita, aquells intel·lectuals i artistes a qui convocava el seu pare Eusebi Güell: escriptors i poetes com mossèn Cinto Verdaguer o Ramon Picó i Campamar; arquitectes com Joan Martorell, Antoni Gaudí o Francesc Berenguer ; pintors com Aleix Clapés o Joan Llimona, escultors com Rossend Nobas o Josep Llimona... I ella mateixa, Francesca, era intel·lectual i artista perquè va cultivar l’intel·lecte i la pintura expressionista. Destaquem el seu Sagrat Cor en flames i el seu Ecce Homo, que venerem aquí, talment com una icona, una meditació plàstica expressionista sobre Crist en la seva passió: “Ment sagrada de Crist, uniu-nos en la Veritat”.  Francesca Güell era humil. Escrivia Alfred Rubio que l’ambiciós no vol el repòs.  És tràgic no poder reposar. Pels ambiciosos reposar és perdre l’oportunitat de tot allò que es busca amb impaciència. Aquell que sap reposar és perquè és feliç amb allò que té. L’ambiciós en canvi és feliç pensant en allò que encara no té.
Els seus néts, besnéts i rebesnéts, expresseu la vostra gratitud envers ella en aquesta eucaristia. Sense Francesca vosaltres no existiríeu.
Amb els anys la vista de Francesca Güell es va anar debilitant. Ella deia que el dia que es quedés cega, es moriria, i va ser així mateix. El Senyor li va obrir uns ulls més grans per contemplar la seva faç immensa, la que havia somniat tantes vegades. De tot això ja fa quaranta anys.

Que de la seva mà aprenguem a reposar.

sábado, 20 de febrero de 2016

Aturada transcendent

Homilia del diumenge II de Quaresma 21/02/16

Tots necessitem fer una aturada, la vida ens surt a l’encontre i sovint ens sentim desbordats. Jesús i els seus apòstols de vegades no podien ni reposar una mica perquè la gent els perseguia arreu. Però aquell dia Jesús va voler fer una aturada diferent i va anar a una muntanya alta. I se’n va emportar uns deixebles, ni tots els apòstols, sinó solament aquells tres predilectes, Pere, Jaume i Joan.  I se’ls va emportar a pregar. És diferent pregar en el cor de la ciutat que fer-ho en una muntanya alta, és a dir en un lloc on pobles, carreteres i camins es veuen en unes altres dimensions, es relativitzen. I mentre pregava va canviar l’aspecte de la seva cara, del seu esguard. Quan la pregària surt del cor, quan la pregària és tractar amb aquell que sabem que ens estima, tot canvia, fins el rostre es transfigura.  Quan les persones preguem sincerament ens fem humils, perquè reconeixem que no tot depèn de nosaltres. La Quaresma és un temps propici per orar. Jesús, Fill de Déu, pregava en silenci i els tres apòstols segurament eren testimonis d’aquest canvi. Quantes vegades hem observat com hi ha persones avesades a la pregària, que respiren Déu. Recordo el rector del meu poble, un home de pregària, parlava de les coses de Déu sense parlar-ne, amb el seu to de veu, amb la seva mirada, amb el seu gest, amb les seves reflexions. Recordo en una ocasió que un sacerdot catòlic i un monjo budista van anar a un programa de ràdio en una emissora de gran abast. El locutor va dir pel micròfon als oients: “és llàstima que no els vegin el rostre perquè tots dos traspuen pau”.
I apareixen en escena Moisès i Elies, gloriosos. Recordem que tots dos, tan Moisès com Elies, havien parlar amb Déu en una muntanya alta, el Sinaí. Ara el tema de conversa, era el traspàs de Jesús, era el seu èxode que s’havia d’acomplir a Jerusalem: és a dir la seva mort, la seva Resurrecció i l’Ascensió al cel, la Terra Promesa. Recordem com va ser la mort de Moisès: eren a prop de la Terra Promesa i el poble d’Israel havia canviat. Des de la planúria de Moab, al mont Nebo el Senyor li va mostrar tota la terra amb la seva bellesa. Però Moisès va morir sense haver pogut posar els peus a la Terra Promesa.  Diu la Bíblia que el van enterrat i ningú sap on és la seva sepultura. La partida d’Elies és enigmàtica: arrabassat per un carro de foc... Diuen que no va pujar al cel perquè el mateix Jesús diu que al cel ningú no hi ha pujat, “només n’ha baixat el Fill de l’Home” i encara anys després que Elies fos arrabassat, al malvat rei de Joram li va arribar una carta del profeta Elies (Cròniques 21, 12). La mort de Jesús serà diferent de la de Moisès i la d’Elies, Ell ja haurà anticipat el Regne aquí a la terra, el seu sepulcre, ben conegut; i Jesús no va ser arrabassat pel foc, sinó que seria traït, condemnat, torturat i crucificat per la malícia humana. Però Déu el va ressuscitar, el va cridar a la Vida.
Diuen els evangelis que aquells apòstols preferits es van adormir. Probablement perquè eren pescadors que havien treballat de nit i vetllat de dia, eren més propensos a la son... No ho sabem. El que és evident és el paral·lelisme del text amb el de l’Hort de Getsemaní. Allí Jesús també pregava i ells dormien. A Getsemaní, el rostre de Jesús es trasmudava –aquesta vegada adolorit- i ells no ho veien.
Però al Tabor quan es desvetllaren sí que veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Els apòstols van participar d’una visió singular, d’una visió interior, d’un tast d’eternitat. I un núvol –signe de la presència del Pare- els cobrí. La veu del Cel ja no parlava de Moisès i Elies, sinó de Jesús a qui van veure tot sol. És a Ell a qui hauran de seguir, no a Moisès, no a Elies, no a cap profeta, sinó a Jesús el seu amic de cada dia... També avui tots som seguidors d’algú, d’algun famós, d’algun pensador, d’algun artista, potser som seguidors físicament, potser ho som per mitjà de les xarxes... Els cristians hem de seguir sobre tot a Jesús, ell és l’Amic que mai no falla.
La primera lectura vol explicar l’aliança. Té una part bella, quan Déu va fer sortir Abram d’ell mateix i el va convidar a contemplar i a comptar les estrelles, fent-lo anar més enllà de les evidències... La segona part és més enigmàtica, aquestes cinc espècies d’animals: la vaca, la cabra, el moltó, la tórtora i el colomí, eren objecte de prescripcions rituals. Segons Sant Efrem aquest ritual suposa un origen antiquíssim entre els caldeus i s’empraria per ratificar solemnement un pacte o una aliança.

Tot és com una ombra de la nova aliança que ratificarem avui a l’Eucaristia. Que la pregària ens faci ser llum per als nostre germans. 

sábado, 13 de febrero de 2016

Miratges al desert

Homilia primer diumenge de Quaresma 14/02/2016

Diu l’evangeli  que Jesús va quedar “extenuat de fam”,  es a dir, va viure una situació límit, com la que va viure el poble d’Israel en la seva dura travessa del desert, com la que viuen tants homes, dones i infants avui a la terra. Es calcula que quasi 800 milions de persones en el món no tenen prou aliments per portar una vida saludable i que 3 milions de nens moren de fam cada any. I la fam fa que es creïn miratges, que moltes persones que viuen en països en vies de desenvolupament  s’enganyin pensant que en els països d’occident les pedres es tornen pans, que els famosos que apareixen en la pantalla són ídols i que a ells, sovint desesperats per la manca de condicions dignes, no els passarà res si es posen en situació de risc travessant les aigües en fràgils pasteres, abocant-los sovint a una mort segura. Que hi hagués fam al segle XIX era una injustícia, que hi hagi fam avui al segle XXI, per la mala gestió i distribució dels recursos és un pecat. Avui l’1% de la població del món suma més riquesa que la meitat dels habitants del planeta. La Quaresma de l’Any de la Misericòrdia ens invita a ser conscients del pecat estructural i també del personal, a renunciar a coses supèrflues, a fer almoina de temps i de recursos i a compartir amb tants germans nostres desfavorits allò que creiem posseir. La Jornada Mundial de Mans Unides, que se celebra avui, és una bona manera de contribuir a fer possibles iniciatives solidàries a prop de 60 països empobrits del Tercer Món.
La Quaresma ens invita també a ser molt més conscients del que passa al nostre entorn: no ens podem refugiar en un món a part: avui fem un sol món.
 Tenim el tresor de la fe. Una fe de vegades vacil·lant, estantissa i feble, petita. Una fe que avança enmig de dubtes i incerteses. Hem de demanar al Senyor que ens l’augmenti. El llibre del Deuteronomi ens ha recordat el que pels israelites era “el petit credo” el que recitava el sacerdot a l’hora de presentar les primícies de la terra: “El meu pare [Abraham, pare dels creients] era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster”. Com ressonarien  aquestes paraules a les oïdes de tantes persones que avui viuen errants i que són tractades com a forasters, com a estranys en terres llunyanes, i quan, sobre tot, veuen vulnerats els seus drets i són víctimes d’abusos! “Els egipcis –que eren els cultes, amb una cultura mil·lenària- ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat.” Una altra situació límit. I ve després el començament de l’èxode, el que commemorarem la nit de Pasqua: “El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós...”I els va portar a la terra promesa.
A cada un de nosaltres el Senyor ens porta de la nit de tants esclavatges (les dependències, les addiccions, els vicis...) al seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. Un regne que comença ja aquí a la terra. I notem-ho bé, la fe porta a l’agraïment. A l’antigor era el summe sacerdot el qui deixava una cistella amb les primícies de la terra. Ara som tota la comunitat la que es fa eucaristia, acció de gràcies. La fe ens ha portat fins aquí. I l’agraïment és una petita resposta, com una cistelleta de fruits primerencs, al gran obsequi que Déu ens ha fet primer. I com ens ha recordat Sant Pau: “cap dels qui creuen en Ell no serà defraudat.”
Avui a la nostra parròquia acollim els malalts de l’Hospitalitat de Lourdes. Els qui estem més o menys sans (per què qui no té una malaltia gran o petita o és candidat a tenir-la?) no ens acabem de posar en la pell dels qui aneu amb cadira de rodes. L’Arquebisbe Joan Josep Omella em parlava d’un amic comú, mossèn Àngel Moros, un sacerdot de Saragossa exemplar que va morir degut a l’Ela, l’esclerosi lateral amiotròfica. Em deia que quan la malaltia ja estava molt avançada, aquest mossèn, amb cadira de rodes i acompanyat de dos sacerdots, va visitar una església. El Crist de l’altar major estava en una posició torturada, talment una desferra humana. L’Àngel va demanar de quedar-se pregant una estona davant d’aquella imatge impactant, en silenci. Quan els amics el van venir a buscar, l’Àngel va dir, simplement: “Ara ho entenc tot.”

Amics: en hores de foscor, de dubtes, d’incertesa, quan els miratges al desert ens volen allunyar de la nostra missió, no deixem de compartir amb els que més pateixen, contemplem la creu en silenci i ho entendrem tot.

sábado, 6 de febrero de 2016

Farem xarxa

Homilia diumenge V de durant l'any

Sovint els nostres sentiments i les nostres actituds els vivim barrejats. També era així en els apòstols, tan humans: Pere, d’una banda, estava cansat perquè s’havia escarrassat ell i els seus companys tota la nit intentant pescar de manera infructuosa, però d’altra banda té la bona disposició de calar les xarxes, atenent a la paraula de Jesús. No ens passa sovint això? Hi ha coses que no ens venen de gust, que ens fan mandra, que se’ns fan costerudes, però les acabem fent perquè les hem de fer de vegades, sense saber massa per què. Que diferent fora que les féssim perquè sentim que Déu ens les demana! I Déu ens demana les coses de moltes maneres: ho fa quan ens  quan llegim la Paraula, quan l’escoltem, quan hi reflexionem, quan en fem pregària... Ens les demana també a través de les persones estimades i dels esdeveniments de la vida, els de cada dia, mirats -això sí- amb ulls de fe.
Aquest cansament de Simó, em fa pensar en les nostres comunitats, moviments i associacions, els de la vella Europa. Una de les grans preocupacions de l’Església i les seves institucions avui és la manca de relleu. La mitjana d’edat de les nostres comunitats és alta, entre nosaltres sovint hi ha poques vocacions sacerdotals, diaconals o religioses... Sovint ens hem de refiar de persones d’altres latituds i procedències. I aquesta decepció la vivim també en les nostres famílies: els fills abandonen la pràctica religiosa, potser ja no es casen per l’Església, ja no bategen els fills, no els proposen de fer la comunió... La ignorància religiosa creix i s’esborra de l’àmbit públic. I això suscita en els adults un sentiment de culpabilitat i encara pitjor, de tirar el barret el foc: ens hi hem escarrassat i no n’hem sortit, ja no val la pena!
En lloc de tirar el barret, Jesús ens convida a tirar novament les xarxes,  però a fer-ho en nom d’ell. I què vol dir tirar les xarxes en nom de Jesús? D’una banda cal tenir aquella disponibilitat del profeta: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”; la disponibilitat de Pere: “ja que vos ho dieu, calaré les xarxes”; o la disponibilitat de Pau, tot i sentir-se “nascut fora de temps” i “el més petit dels apòstols”, com confessa, humilment a la comunitat de Corint. És la disponibilitat de tantes persones que avui fan de la seva vida una ofrena.
“Tirar les xarxes” avui ho podríem traduir com fer xarxa, buscar sinèrgies, aliances, sanes complicitats. En una societat abocada a l’individualisme, “fer xarxa” vol dir ser humil i saber que també depenem dels altres; que la feina d’equip és molt important. Com diu el cant de mossèn Xavier Morlans, “Hem sentit una paraula”: “Farem xarxa de veus,/ farem xarxa de mans,/ lleugers els nostres peus/ a molts duran la pau.”
Els experts en comunicació ens diuen com són d’importants avui les xarxes socials per propagar el missatge. Potser algú dirà “això no és per a mi” i en tindrà tot el dret. Però sí que és per a molts i fer comunitat vol dir també ser com vasos comunicants, tots ens podem enriquir de les coneixences i de les relacions dels altres.

Aquesta setmana comença el temps de Quaresma, temps de conversió. Potser la conversió és deixar de treballar de manera individualista i fer-ho en equip. No ens mancarà l’ajut del Senyor. Com hem sentit en el salm: “Sempre que us invocava m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima”.