Farem l'aliança eterna

 

Diumenge II del temps ordinari (17/01/16)

 

L’escena d’avui se situa en aquell poblet de Canà a dotze quilòmetres de Natzaret, on Jesús i els seus són convidats a unes noces i on la mare de Jesús ja hi era. Diverses vegades en viatges al país de Jesús he pogut ser testimoni de l’emoció dels esposos que renoven el seu consentiment allí mateix a Canà de Galilea. Avui com ahir, l’amor autèntic dels esposos expressa el fort vincle, l’aliança eterna, que hi ha entre Déu i el seu poble: “el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir l’esposa”, ha dit Isaïes.

És ben cert que avui sovint assistim a fracassos matrimonials,  projectes de vida estroncats ben a prop nostre, quant dolor! però és que  falla el fonament. Com deia recentment a Barcelona el bisbe Vicenzo Paglia, el pitjor error és fonamentar el matrimoni en el romanticisme... És molt el que les parelles es juguen a l’hora de fer el pas cap una unió estable: el futur propi i el dels fills... Cal en els cònjuges una maduresa capaç de dissenyar conjuntament un projecte de vida, cal deixar de parlar de la “meva” llibertat, per parlar de la “nostra” llibertat (A. Rubio). Cal perdonar sempre i deixar-se perdonar... I així sí que contribuirem a fer aliances sòlides.

 

En un temps que les noces duraven diversos dies –com passa encara en d’altres cultures- quedar-se sense vi podria esdevenir un drama domèstic. Jesús farà allí, en el marc festiu d’aquell casament, el seu primer signe, a instàncies de Maria. La insistència de Maria avança l’hora de Jesús i, comptant amb els servents, el Senyor fa el seu primer miracle, que significa cosa admirable. Quantes vegades ens hem resistit a les indicacions de la mare i ens hem equivocat...! Maria representa la comunitat, tots nosaltres, tota l’Església, tota la comunitat atenta a les necessitats que té al voltant. No volem comunitats centrades en elles mateixes, volem comunitats obertes, poroses, solidàries... Demanem en aquesta eucaristia que així sigui la nostra. Tenim en nosaltres una riquesa de carismes, de dons diversos de l’Esperit Sant, com els de la comunitat de Corint. Carismes que cal que emergeixin a la superfície. N’hem tingut experiència aquesta mateixa setmana en la presentació d’un llibre a càrrec d’un de vosaltres...

 Sant Joan evangelista meditava i llegia la senzillesa quotidiana com a “epifania” o paraula silenciosa de la divinitat dita al seu poble. Els incidents més humans es transfiguren en lliçons de veritats transcendents. Cada fet real, sense deixar de ser-ho, és una vivència  que va emmotllant el nostre esperit: el bateig d’un fill... Un viatge a d’altres terres... Una malaltia, la mort d’un ésser estimat, un canvi de feina... Com els llegim a la llum de la fe?

 

Per Sant Joan aquella inexplicable falta de provisió (no tenen vi i sense vi no hi ha festa) insinua tota la crisi del judaisme (aquell poble que no té alegria, aquell poble de les purificacions rituals, aquell poble del cor de pedra....) El Messies substitueix la seva inútil aigua de purificació per un vi nou, que els experts trobaran “el millor”.  El vi és un símbol: aquell poble, no té esperança, no té alegria. I el cristianisme aportarà una novetat radical: estimar-se a la manera de Jesús.

 

Nosaltres no podem convertir l’aigua en vi. Però sí que podem portar alegria allí on no n’hi ha. Sí que podem obrir una escletxa d’esperança en els murs aparentment més sòlids. Sí que podem dir una paraula que aporti futur i llibertat, quan tots els camins semblen barrats.

 

La nostra vella Europa necessita l’aigua d’altres continents, d’altres cultures... potser avui les nostres comunitats envellides, no sols per l’edat, també mentalment, necessiten saba nova; no deixem d’aprofitar el repte i la riquesa que suposa conviure amb persones d’altres cultures... Cal que els nostres cors, de vegades empedreïts, tornin a esdevenir uns cors de carn.

 

Per fer aquell signe Jesús compta amb els servents que han d’omplir 6 piques de quatre a sis galledes -és a dir de 24 a 30 galledes- ben mirat és un esforç considerable pels qui ja estaven ocupats servint els convidats i a més fent una cosa aparentment inútil.

 

Els cristians hem de ser els servents i els pastors els caps de servei, els primers en servir... La nostra màxima ha de ser “fer tot allò que Ell ens digui”; la reiterem cada vegada que resem el parenostre. I la paraula de Déu ens interpel·la en una hora concreta, encara que sigui inesperada.

 

Diuen els budistes que la vida és allò que ens esdevé mentre nosaltres anem fent plans. No som amos de tots els esdeveniments. La vida ens surt a l’encontre, Déu ens surt a l’encontre, “primereja” com la flor de l’ametller, en imatge feliç del papa Francesc, i vol fer amb nosaltres una aliança eterna, per la sang del seu Fill: el vi nou de la caritat. Aquest és el vi millor que consagrarem ara en celebrar l’eucaristia.