sábado, 30 de enero de 2016

Homilia polèmica


Diumenge III de durant l’any (31/01/2016)

Hem escoltat la segona part de la visita de Jesús a la sinagoga de Natzaret. Jesús va presidir la lectura bíblica del “messies dels pobres” i després va fer la seva homilia. Els preveres i molts diaques cada diumenge hem de pronunciar també una homilia; per respecte a l’auditori l’hem de preparar-la bé, hem de saber narrar, hem de trobar les imatges oportunes, hem de respondre a les legítimes expectatives dels qui ens escolten, hem d’anunciar i hem de denunciar, però, sobretot, hem de creure i hem de viure allò que hem llegit. Recordo que el dia que vaig ser ordenat diaca el bisbe, en donar-me el llibre dels evangelis em va dir: «Rep l’evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» La veritat és que no sempre ho sé fer bé, potser em falta obrir-me més al do de l’Esperit...

El Papa Francesc ens ha donat molts consells de com han de ser les nostres homilies. Un d’ells és que «[…]abans de preparar concretament allò que anem a dir a la predicació hem d’acceptar ser ferits per aquesta Paraula que ferirà els altres perquè és una Paraula viva i eficaç». La Paraula fereix perquè és bella i la Bellesa, amb majúscula, fereix i ho fa en la mateixa mesura que consola. Si un medicament ha de sanar el mal des de la seva entranya, la Bellesa ha de guarir la mateixa ferida que ha produït. Però com pot ser que la causa del dolor sigui alhora, causa de la salut? La ferida causada per la Bellesa, es guareix només amb més bellesa: això és un misteri.

Diu també Francesc que “[…] la preparació de la predicació requereix amor. Un només dedica un temps gratuït i sense pressa a les coses o a les persones que estima; i aquí es tracta d’estimar a Déu que ha volgut parlar.”

“El missatge central de l’homilia és allò que l’autor ha volgut transmetre... si un text va ser escrit per consolar, no s’hauria d’usar per corregir errors; si va ser escrit per exhortar, no hauria de ser utilitzar per adoctrinar; si va ser escrit per ensenyar alguna cosa sobre Déu, no hauria de ser utilitzar per explicar diverses opinions teològiques; si va ser escrit per motivar la lloança o la tasca missionera, no l’usem per informar de les darreres notícies...”

L’homilia de Jesús a la sinagoga provoca una triple reacció al seu auditori: una d’admiració, una altra de menyspreu i una altra d’odi mortal. L’evangeli assenyala dos motius de crítica. El primer era la seva condició social: Jesús era fill d’un artesà i ells s’esperaven un messies gloriós. Quantes vegades menystenim el que més propers ens diuen, perquè ens pensem que els coneixem massa bé...

L’altra motiu és que els de Natzaret es van engelosir dels de Cafarnaüm. Perquè el seu profeta es va posar a exercir allí i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida. No en parlem gaire de la gelosia a l’Església, però quant de mal pot fer en la parella, en la família, a la feina i fins i tot a la comunitat!

Els comentaris de Jesús a la sinagoga són clarament provocatius. Es refereix a gestos dels profetes Elies i Eliseu en bé de personatges que no pertanyien al poble escollit: una vídua de Sarepta de Sidó i Naaman de Síria, un leprós. És un missatge universalista.  Alguns d’Israel haurien volgut un Messies estrictament nacional, no universal i miren fins i tot de matar-lo: el porten a un penya-segat amb la intenció d’estimbar-lo, però no ha arribat encara la seva hora i Jesús, victoriós se’n va passant entremig d’ells...

En el decurs de la història hi ha hagut moltes homilies polèmiques.  Des del sermó de  Montesinos en defensa i denúncia en contra dels abusos dels indígenes per part dels colonitzadors a la illa La Española, que va causar la conversió posterior de Bartolomé de las Casas a la defensa dels indis, fins a les del bisbe Alberto Iniesta (mort el 3 d’aquest mes) que incomodaven tant als dirigents polítics.

Hem escoltat de la primera Carta als Corintis el bellíssim himne de la caritat. Sant Pau recomana que aspirem als carismes “millors” perquè s’adona que alguns pretenien recobrir els seus egoismes amb  carismes ficticis. D’altra banda tots els dons són inútils sense la caritat. La paraula que diem ha de cercar sempre la caritat pastoral. Preguem perquè així sigui.

 

domingo, 24 de enero de 2016

Els nostres destinataris


Diumenge III de durant l’any 24/01/2016


Sovint tenim la imatge de Jesús predicant a la intempèrie en muntanyes o planúries, o pels carrers, però Jesús sobre tot predicava a les sinagogues i les troballes arqueològiques  n’han tret a la llum les restes de moltes... Les sinagogues: aquella espaia en el qual els creients jueus assistien –i assisteixen- per celebrar les cerimònies religioses, però també llocs de pregària, de formació i d’ensenyament dels infants. Aquí hi ha un primera lliçó. La predicació cristiana ha de ser a la cultura del nostre temps: hem d'evangelitzar la cultura, cadascú al seu nivell i segons les seves possibilitats. I avui que celebrem la festivitat de Sant Francesc de Sales, patró dels comunicadors i periodistes, és bo que reflexionem en com transmeten el missatge. El nostre arquebisbe Joan Josep Omella en la carta dominical que ens envia, ens recorda que Sant Francesc de Sales va ser un avançat en el seu temps perquè va posar en marxa les xarxes socials del seu temps. També diu que el mitjà és important, però que el missatge és l’essència: comunicar el misteri de Crist demana expressar-se des de l’autenticitat de cadascú i disposar d’un espai adequat per fer ressonar la Bona Nova.

Avui escoltem Jesús proclamant solemnement aquest text tan bonic del profeta Isaïes. El proclama i el fa seu. És tot un programa de vida que ens invita a preguntar-nos: qui són els desvalguts del nostre temps? I els captius? Qui són els cecs? Qui són els oprimits? Potser no cal anar gaire lluny. Els desvalguts deuen ser molts els ancians de les nostres famílies i comunitats, els captius i els cecs, potser són aquells que són víctimes de les dependències (l’alcohol, el joc...) i no saben demanar ajut per sortir-ne, els oprimits deuen ser aquells que viuen amb l’ai al cor o en la indigència perquè les circumstàncies els superen... Nosaltres, ungits pel Baptisme hem estat enviat a tots ells: rostres ben concrets. I si hem experimentat que d’altres ens han ajudat en moments difícils encara estem en millors condicions de tornar una mica allò que ens han dat.

El Pare Miquel Estradé, monjo de Monserrat, subratllava sàviament que Jesús va ometre la lectura del text d'Isaïes que parla d'anunciar "el dia de la revenja del nostre Déu", perquè ell no venia a anunciar un Déu de revenja si no de perdó. La revenja sovint ens tempta, som humans, però ha de donar pas al perdó. Algú ha dit, amb encert, que si et venges potser serà feliç un dia, però si perdones seràs feliç tota la vida.

Sant Sebastià, el nostre copatró del qual avui també fem memòria, ens va alliberar de la pesta. Quines són les pestes del nostre temps? Encara avui al món hi ha epidèmies que porten a molts a la mort. Però n’hi ha d’altres més subtils: l’escepticisme, el pessimisme, l’individualisme, la corrupció... Allí on hi ha un cristià que viu a fons el seu compromís baptismal, la pesta s’allunya, encara que com a Sebastià, ens puguin assagetar amb les enraonies, els blasmes i les difamacions.

“Els preceptes del Senyor som planers, omplen el cor de goig”, hem cantat en el salm. Sí, la prova que quan ens donem als altres estem actuant correctament, estem estimant bé, és que ens envairà un goig pregon, que ningú no ens podrà prendre.

 

 

 
 

sábado, 16 de enero de 2016

Farem l'aliança eterna


 
Diumenge II del temps ordinari (17/01/16)

 
L’escena d’avui se situa en aquell poblet de Canà a dotze quilòmetres de Natzaret, on Jesús i els seus són convidats a unes noces i on la mare de Jesús ja hi era. Diverses vegades en viatges al país de Jesús he pogut ser testimoni de l’emoció dels esposos que renoven el seu consentiment allí mateix a Canà de Galilea. Avui com ahir, l’amor autèntic dels esposos expressa el fort vincle, l’aliança eterna, que hi ha entre Déu i el seu poble: “el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir l’esposa”, ha dit Isaïes.


És ben cert que avui sovint assistim a fracassos matrimonials,  projectes de vida estroncats ben a prop nostre, quant dolor! però és que  falla el fonament. Com deia recentment a Barcelona el bisbe Vicenzo Paglia, el pitjor error és fonamentar el matrimoni en el romanticisme... És molt el que les parelles es juguen a l’hora de fer el pas cap una unió estable: el futur propi i el dels fills... Cal en els cònjuges una maduresa capaç de dissenyar conjuntament un projecte de vida, cal deixar de parlar de la “meva” llibertat, per parlar de la “nostra” llibertat (A. Rubio). Cal perdonar sempre i deixar-se perdonar... I així sí que contribuirem a fer aliances sòlides.

 

En un temps que les noces duraven diversos dies –com passa encara en d’altres cultures- quedar-se sense vi podria esdevenir un drama domèstic. Jesús farà allí, en el marc festiu d’aquell casament, el seu primer signe, a instàncies de Maria. La insistència de Maria avança l’hora de Jesús i, comptant amb els servents, el Senyor fa el seu primer miracle, que significa cosa admirable. Quantes vegades ens hem resistit a les indicacions de la mare i ens hem equivocat...! Maria representa la comunitat, tots nosaltres, tota l’Església, tota la comunitat atenta a les necessitats que té al voltant. No volem comunitats centrades en elles mateixes, volem comunitats obertes, poroses, solidàries... Demanem en aquesta eucaristia que així sigui la nostra. Tenim en nosaltres una riquesa de carismes, de dons diversos de l’Esperit Sant, com els de la comunitat de Corint. Carismes que cal que emergeixin a la superfície. N’hem tingut experiència aquesta mateixa setmana en la presentació d’un llibre a càrrec d’un de vosaltres...

 Sant Joan evangelista meditava i llegia la senzillesa quotidiana com a “epifania” o paraula silenciosa de la divinitat dita al seu poble. Els incidents més humans es transfiguren en lliçons de veritats transcendents. Cada fet real, sense deixar de ser-ho, és una vivència  que va emmotllant el nostre esperit: el bateig d’un fill... Un viatge a d’altres terres... Una malaltia, la mort d’un ésser estimat, un canvi de feina... Com els llegim a la llum de la fe?

 
Per Sant Joan aquella inexplicable falta de provisió (no tenen vi i sense vi no hi ha festa) insinua tota la crisi del judaisme (aquell poble que no té alegria, aquell poble de les purificacions rituals, aquell poble del cor de pedra....) El Messies substitueix la seva inútil aigua de purificació per un vi nou, que els experts trobaran “el millor”.  El vi és un símbol: aquell poble, no té esperança, no té alegria. I el cristianisme aportarà una novetat radical: estimar-se a la manera de Jesús.

 
Nosaltres no podem convertir l’aigua en vi. Però sí que podem portar alegria allí on no n’hi ha. Sí que podem obrir una escletxa d’esperança en els murs aparentment més sòlids. Sí que podem dir una paraula que aporti futur i llibertat, quan tots els camins semblen barrats.

 
La nostra vella Europa necessita l’aigua d’altres continents, d’altres cultures... potser avui les nostres comunitats envellides, no sols per l’edat, també mentalment, necessiten saba nova; no deixem d’aprofitar el repte i la riquesa que suposa conviure amb persones d’altres cultures... Cal que els nostres cors, de vegades empedreïts, tornin a esdevenir uns cors de carn.

 
Per fer aquell signe Jesús compta amb els servents que han d’omplir 6 piques de quatre a sis galledes -és a dir de 24 a 30 galledes- ben mirat és un esforç considerable pels qui ja estaven ocupats servint els convidats i a més fent una cosa aparentment inútil.

 
Els cristians hem de ser els servents i els pastors els caps de servei, els primers en servir... La nostra màxima ha de ser “fer tot allò que Ell ens digui”; la reiterem cada vegada que resem el parenostre. I la paraula de Déu ens interpel·la en una hora concreta, encara que sigui inesperada.

 
Diuen els budistes que la vida és allò que ens esdevé mentre nosaltres anem fent plans. No som amos de tots els esdeveniments. La vida ens surt a l’encontre, Déu ens surt a l’encontre, “primereja” com la flor de l’ametller, en imatge feliç del papa Francesc, i vol fer amb nosaltres una aliança eterna, per la sang del seu Fill: el vi nou de la caritat. Aquest és el vi millor que consagrarem ara en celebrar l’eucaristia.

sábado, 9 de enero de 2016

El do més magnífic


El baptisme del Senyor 10/01/16

Avui a les nostres comunitats ha davallat el nombre de casaments, però en canvi els baptismes s’han mantingut o fins i tot han augmentat. Per què? Potser perquè molts pares intueixen que batejar els seus fills petitons és protegir-los del mal... Crec que ací hi ha una intuïció profunda, potser d’una religiositat molt senzilla, popular, però que no es pot menystenir... Certament el baptisme protegeix, guarda, però el baptisme també és el sagrament més important, imprimeix caràcter, és la porta d’entrada a l’itinerari cristià. Sant Gregori Naziancè escrivia: “el Baptisme és el més bell i el més magnífic dels dons de Déu (...) . L’anomenem do, gràcia, il·luminació (...) bany de regeneració, segell, i tot el que hi ha de més preuat. Do, perquè és donat als qui no aporten res; unció perquè és sagrat i reial; il·luminació perquè és llum esclatant; (...) bany perquè renta; segell perquè ens guarda...” És evident que tota aquesta riquesa requereix una catequesi i un acompanyament del catecumen o dels seus pares i padrins...

 Alguns elements d’aquesta catequesi ens els proporcionen les lectures d’avui. Fixem-nos-hi: segons Sant Lluc, Jesús rep el baptisme mentre pregava. A Lluc, que havia après l’art de la pregària en l’escola de Sant Pau, li agradava la imatge de Crist en oració. També Maria va rebre l’anunci de l’Àngel mentre pregava. També l’Església de Pentecosta es preparava en oració per rebre l’Esperit Sant. Veure pregar els pares és de les millors catequesis que un infant pot rebre. El nen o la nena pensen: “el meu pare o la meva mare són molt importants per a mi, que important que deu ser Déu, que li demanen coses, que li donen gràcies...”

Quina pregària? Quan Jesús pregava centrava la ment i el cor en una paraula “Abbà”, Pare meu, pare estimat... El baptisme és l’experiència de sentir-se fill i el fill sap que ha rebut la vida d’altri. I aquí hi ha una realitat molt profunda, molt bella, molt fundant, del que significa ser cristià. Jesús humanament parlant va viure en el seu temps molt condicionat: va ser observat, calumniat, perseguit, incomprès... però interiorment se sentia lliure, i la font d’aquesta llibertat interior naixia de l’experiència profunda de filiació que havia viscut en el Jordà, del seu baptisme. Nosaltres podem viure molt condicionats exteriorment: la feina, els compromisos, les càrregues econòmiques i socials, però si vivim a fons el nostre baptisme ens sentirem lliures, amb la llibertat dels fills de Déu.

 I l’Esperit Sant davalla sobre Jesús. El símbol del “cel obert” és un preludi de la intercomunicació que ha d’unir en Crist, cel i terra, les realitats divinals amb les temporals. Encara avui quan se’ns presenta la solució a un problema fem servir aquesta expressió: “vaig veure el cel obert”.   Quan Déu posa sobre algú l’Esperit és per donar-li autoritat i força per exercir una missió en favor de poble. Ho hem escoltat a la primera lectura. L’experiència del Jordà encén en una flama viva la consciència que tenia Jesús de la seva vocació redemptora i l’indicava que havia arribat l’hora. S’acabava el seu viure silenciós a Natzaret i començava la seva activitat pública que havia de culminar en el Misteri Pasqual. Tots nosaltres tenim també una missió en aquesta vida que hem de descobrir i que hem d’afanyar-nos a complir.

Quan els evangelistes van descriure el baptisme de Jesús pensaven també en el baptisme sagramental cristià, en virtut del qual el Pare del Cel ens dóna el seu Esperit i ens incorpora a ell: La majoria de nosaltres vam ser batejats  de petits. Però un dia en vam ser conscients i aleshores vam dir “sí” a Déu, per això avui som aquí a l’església. Ara quan em pregunto i ens preguntem si vivim a fons la nostra condició de batejats, de fills, ens adonem que no prou. Hi ha moviments dins l’Església que, per mitjà de catequesis, de celebracions molt viscudes i d’un compromís molt radical (que vol anar a la rel) ajuden els seus membres a viure el baptisme en totes les seves conseqüències. El cristià que viu el seu baptisme i ha après a anomenar “Pare” a Déu sap que en el més profund del seu cor ressona constantment la veu del cel que li diu també: “tu ets el meu fill, el meu estimat.”

Carme Gomà proposa aquesta pregària per avui: “Senyor, et demanem que ens ajudis a prendre consciència del significat del baptisme que un dia els nostres pares van decidir per nosaltres... omple’ns de coratge i de l’esperança necessaris per a viure cada dia, amb generositat els reptes que tu ens proposes...”

I el poeta David Jou escriu en els seus poemes de Nadal, avui en cloem el cicle: “Tot és do: l’Univers, la matèria, la vida/la raó, el sentiment, l’existència, la crida/ a créixer, a crear, a preguntar, a compartir./ M’agrada adora el naixement clandestí/ d’un Déu que coneix el dolor i la ferida,/ que s’uneix al creat i que ho salva al seu si.

El que ve de la gràcia floreix en l’ofrena/ el que salva és secret, la buidor esdevé plena;/ la llum de Nadal desconcerta i acull:/no demostra, revela, no enlluerna cap ull,/no pesa, no imposa, pacifica, asserena./En el fons del misteri hi ha una vida que bull.”

sábado, 2 de enero de 2016

Set d'infinit


Homilia Diumenge II després de Nadal 3/01/16

Avui hem proclamat avui, com en el dia de Nadal, el pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan, tan poètic, tan misteriós i alhora tan realista... El seu pensament central és aquella frase tan coneguda: “la paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”. Diuen els entesos que en el text original “habitar” vol dir “plantar la tenda de campanya”. Hi ha un matís important: habitar en una casa sòlida, en una residència, en un monestir, en un castell, és una cosa... Plantar una tenda de campanya vol dir viure en un habitatge provisional, que es fa i que es desfà: és l’habitatge dels nòmades... El passatge fa al·lusió, és clar al Tabernacle o Tenda Sagrada en la qual Jahvè manifestava la seva Presència enmig del Poble pelegrí, a través del desert, cap a la Terra Promesa. Demanem-li al Senyor que en aquest any que hem començat no ens instal·lem, no ens encofurnem, no ens fiquem en llocs foscos i estrets, demanem-li que sapiguem deixar les nostres seguretats i seguim el vent de l’Esperit Sant... L’Esperit: n’escoltes la seva remor, però no saps ni d’on ve, ni allà on va... La persona adulta és la que mira cap endavant i cap enfora, la que va anar cap als altres.

El signe característic de la presència divina en el desert era aquell núvol resplendent que els israelites anomenaven la Glòria de Jahvè. Quan l’evangelista diu que ha contemplat la “glòria” de Crist, es refereix a la resplendor de la seva divinitat. Una resplendor que irradiava en les seves obres, en les seves paraules i alguna vegada, com en la Transfiguració, fins i tot en el seu rostre... Com ho podríem explicar avui? Hi ha persones bones, creatives, engrescadores, que amb la seva presència tot ho il·luminen. Recordo una vegada, tornant d’un viatge llarg, a l’autocar, tothom anava cansat, però tot d’una una mare jove es va posar a jugar amb el seu fill, tots vam canviar de cara, ens vam alegrar d’aquelles festes sortides del fons de l’ànima.

La sisena benaurança diu que nets de cor “veuran Déu”. Joan evangelista era un jove d’ànima transparent i va sentir en el seu tracte proper amb Jesús l’escalf de la divinitat. Com tantes persones avui, sant Joan tenia set d’infinit... Set d’infinit... tots en tenim. Molts la busquen en tècniques de meditació, en experiències transcendents, en tradicions que sovint no són la pròpia... Però Joan va descobrir en Crist que l’infinit ja no ens és llunyania, sinó intimitat, perquè ell ha vingut a fer-nos fàcil, humana, familiar, la convivència amb Déu (Gomà). És la filosofia de la proximitat de la que ens parla en Josep Maria Esquirol. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia tornem a encendre la flama d’aquest missatge. Les persones que faciliten la convivència, que troben solucions als problemes, són les persones veritablement santes... 

Com són les nostres catequesis? Ajudem els infants –o els adults, segons el cas- que facin experiència d’aquest infinit en la quotidianitat?

En compondre el seu pròleg Joan tenia present alguns textos de l’Antic Testament. Entre ells hi havia una de les pàgines més boniques de la Bíblia: l’elogi de la Saviesa, un fragment del qual q hem escoltat a la primera lectura.  Oi que tots nosaltres voldríem tenir aquest do de Saviesa? S’atribueix a Pitàgores la invenció de la paraula “filosofia”. Li van preguntar: ets savi? I ell va respondre: “No. Sóc amant de la saviesa” (filo=amor + sofia= saviesa). Deia mossèn Ballarín que la saviesa és com el pòsit del vi, allò que queda en el fons de la nostra ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem que havíem après.

El fragment de la carta de Sant Pau als Efesis és un himne al misteri de la unió de tots els homes i dones en Crist. Un himne és un símbol, part visible, part invisible...El destí i l’Esperança de tota la família humana és formar amb Crist una immensa Unitat. Amb Crist, l’Emmanuel, el Déu en nosaltres que ofereix la possibilitat de viure el cel ja en la terra. És el que vivim cada vegada que ens estimem amb amor abnegat, cada vegada que celebrem de cor l’eucaristia.

viernes, 1 de enero de 2016

Rostres de misericòrdia


Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu 1/01/2016

Jornada Mundial de la Pau

Els pastors tornen a tenir relleu en l’evangeli d’avui. Un amic, mossèn Vicenç Mira, rector de Sant Vicenç de Montalt, m’explicava fa poc que els pastors en temps de Jesús eren esclaus. Esclaus que vivien al ras i que no eren propietaris ni de les seves ovelles. El fet que els pastors anessin a Betlem “deixant les ramades”, com cantem a la nadala, que trobessin el Nen Jesús amb Maria i Josep i que expliquessin tot allò que havien sentit dir d’aquell Infant, provocant meravelles als altres, és una cosa excepcional: es jugaven la feina i es jugaven la vida. Però de fet són els més miserables de la societat els qui reconeixen el Messies.  Ells eren els beneits del Senyor, els destinataris d’aquesta benedicció tan bonica que hem proclamat a la primera lectura. Sí, el Senyor els va guardar els pastors, els va fer veure la claror de la seva mirada, es va apiadar d’ells, va girar envers ells la mirada i els va donar la pau...

Aquests dies hem sabut que el papa Francesc ha aprovat la canonització de la mare Teresa de Calcuta, després que la Congregació per a les Causes dels Sants, reconegués com a extraordinària la guarició d’un brasiler, malalt en estat terminal. Potser algú se sorprengui d’aquesta canonització perquè pensava que la Mare Teresa ja fa temps que havia estat declarada santa. De fet molts ja la consideràvem així mentre estava entre nosaltres, perquè tota la seva vida va ser una prova d’amor als altres, especialment els més pobres, i la santedat no és altra cosa que la plenitud de l’amor. Ella era “misericordiosa” perquè posava el cor en el més míser de l’altre.

Doncs bé, Mare Teresa deia que “el pitjor mal és la indiferència” i el papa Francesc ha parlat vàries vegades de la globalització de la indiferència i ha dedicat el seu missatge per la Jornada Mundial de la Pau que se celebra avui precisament a la indiferència i la pau. El títol del missatge, ben significatiu, és “Venç la indiferència i conquereix la pau”. El papa Francesc ha fet gestos concrets mostrant com combatre-la, recordem la primera sortida a Lampedusa... Francesc diu amb encert que “la misericòrdia és el millor antídot per la indiferència.” En l’esperit del Jubileu de la Misericòrdia ara el bisbe de Roma ens invita a una reflexió personal per reconèixer com es manifesta la indiferència en la nostra pròpia vida i per adoptar un compromís concret perquè cadascú de nosaltres contribuïm a millorar la realitat on vivim, a partir de la pròpia família, del  veïnat o de l’ambient de treball. Crida també als Estats a fer gestos concrets, actes de valentia amb les persones més fràgils de la societat, com els empresonats, els emigrants, els aturats i els malalts. I ell mateix en dóna contínuament exemple. Quins gestos concrets de misericòrdia vull fer en aquest any 2016?

Martin Luther King deia que “el preocupant no és la perversitat dels malvats si no la indiferència dels bons.” I avui notem que les noves generacions estan sobre tot distretes i la distracció els fa indiferents...No els critiquem, tinguem més aviat cura de no distreure’ns nosaltres.

Tornem a la beata Teresa de Calcuta: la seva feina i la de les seves germanes era recollir els més pobres que morien al carrer perquè poguessin morir en una llar, en una casa. El filòsof Josep Maria Esquirol diu que la funció principal de la llar és la protecció de l’ésser humà davant de les dificultats de la vida i del món...protecció de la feblesa i alhora lloc per a la recuperació i l’enfortiment.

Maria és casa. Fou la primera casa de Jesús. Maria és llar. El poeta Joan Soler Amigó deia d’ella: “ets un badiu, una eixida, de la masia del pa”. Aquesta casa de l’església de Santa Maria ha de ser sobre tot llar. Perquè cadascun hem d’esdevenir llar d’acollida.

Que tingueu un bon any 2016, que cada dia d’aquests 366 (no oblidem que és un any de traspàs, bixest) sigui una nova ocasió per fer el bé. I que com hem cantat al salm, “Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.