viernes, 30 de diciembre de 2016

En les exèquies de l'Àlex Marot Martínez

Tanatori de Can Ruti, 30 de desembre de 2016

Introducció

Hem començat escoltant aquesta ària, perquè l’Àlex era un gran afeccionat a la música, sobretot a l’òpera i a la Sarsuela. L’admiració i l’amistat envers el mestre Joan Pich Santasusana i a la seva esposa la Maria Escrihuela, li obrí les portes del Liceu.La música, la bona música ens fa transcendir de nosaltres mateixos i eleva el nostre esperit cap a Déu.
L’11 de desembre de 2009, en aquesta mateixa capella ens acomiadàvem de la Maria Cuixart. Avui, passats 7 anys ens acomiadem de l’Àlex, el seu espòs.
L’Àlex feia temps que s’anava acomiadant de tots nosaltres. Potser les darreres paraules que va dir foren: “anem, anem...” era com si tingués pressa de marxar cap al Cel. Sabíem que s’acomiadava, però quan arriba el moment, se’ns fa difícil, perquè la seva vitalitat era tan gran que semblava que fos d’aquelles persones que no moren mai. Avui al voltant de l’altar, l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li expressem tot el nostre agraïment.
Homilia
L’Àlex era un artista. Un gran perruquer. Seguint les passes del seu pare –mort jove, als 52 anys- l’Àlex els anys seixantes va començar a fer monyos i a pentinar models per televisió dins del programa “Estilo” cada dilluns a Miramar. Però molts anys després, els noranta, l’Àlex, de manera abnegada i discreta, generosament, va ser el barber de Can Banús i de la Murtra, és clar. Aquí avui sou presents alguns membres de la comunitat. També el P. Josep Costa i el Mihail Acosta ens han fet arribar el seu condol.
L’Àlex era un pintor sobretot de paisatges i de natures mortes. Hi havia èpoques de l’any que li venia pintera i havia de pintar. Naturalista, va fer també els seus tempteigs en l’art més conceptual. Sense oblidar que va donar la mà a alguns joves pintors... Només Déu sap el bé que va fer. Els artistes creen epifanies de bellesa que dialoguen amb nosaltres. Ara ens adonem que en Jandro –com també li dèiem- pintava sempre la realitat: l’home de la platja que movia els peus per pescar una sípia, la dona del gat embolicat amb paper de diari, les canyetaires que “rentamos porque volamos”, el renòs de la tieta, la beata dels sants... històries entranyables que havíem sentit contar cent vegades, però que sempre ens semblaven noves... Era talment un pessebre de figures entranyables Pintar la realitat amb humor i amb amor. Quan tantes vegades en subratllem els aspectes negatius, hauríem d’aprendre molt de l’Àlex.
Però la millor obra d’art d’uns pares és la família. L’Àlex i la Maria tingueren tres fills, la Montse, en Jaume i la Magda... Mercès a la vostra unió amb en Rafel, la Montse i en Joan Pere heu vingut 4 néts i 5 besnéts. Quants records i quantes vivències se us han anat acumulant aquests dies! De vegades quan els pares desapareixen s’afebleix la unitat. Prego perquè no sigui així en el vostre cas. Avui és la festa litúrgica de la Sagrada Família. Tota família és sagrada, perquè dins de cadascú de nosaltres –en siguem conscients o no- hi batega el misteri de Déu.
Els néts, quantes coses vau aprendre de l’avi! Entre l’avi i cada un de vosaltres es va teixir una sana complicitat. Quantes històries de vida. I també les besnétes.
La família àmplia de l’Alex era la Murtra. Invitat pel Mauricio Chinchilla un dia que es van trobar per la muntanya, ha estat més de vint anys pujant-hi vàries vegades a la setmana com a voluntari. Quantes i quantes hores dedicades a aquest antic monestir!  A la biblioteca amb l’estimat Josep Maria Riera, pintant, restaurant petits objectes... Això li ha fet tenir una xarxa universal de murtrans (a Mèxic, el seu estimat Javier, a Costa Rica, el Josué Morales, a Xile, a Alemanya...) que aquests dies s’han interessat per ell i que arran de la seva mort ens han expressat el seu condol de veu o amb un watsapp.
L’Àlex tenia un caràcter fort. El que es té al néixer no es deixa al créixer. Però aquests anys a Sant Jeroni l’han fet créixer en docilitat.
L’Àlex era un humorista. Un humor gairebé sempre blanc, que no feia mal, però que el feia extraordinàriament simpàtic. Morint el dia 28 de desembre ens ha fet la seva darrera innocentada.
L’Àlex era un home creient. Que pregava en el silenci del seu cor. Cada diumenge, mentre ha pogut, participava de la missa a Sant Jeroni. I era el primer en venir a combregar. I m’encomanava misses per tants amics que anaven desfilant abans que ell. Encara a la Clínica del Carme va combregar i quan va rebre la unció dels malalts el rostre se l’il·luminà.
Per això aquesta mort ens porta l’esclat de la resurrecció. I potser la de l’Àlex d’una manera especial. Per això l’Àlex Marot Martínez –el “cognom anglès” del seu acudit- viurà per sempre no solament en els seus quadres, en les seves facècies, si no en el cor de cadascú de nosaltres, perquè ja viu per sempre en el cor de Déu.


domingo, 25 de diciembre de 2016

El pròleg en clau mariana

Homilia en el dia de Nadal 2016

Bellíssim pròleg del quart evangeli, segons Sant Joan. Joan, el deixeble estimat, tingué una gran proximitat amb Maria. Jesús li va encomanar la seva cura sol·lícita al peu de la creu. Quantes paraules, quants ensenyaments, devia haver rebut dels seus llavis! Per tant és bonic de llegir aquest pròleg en clau mariana.
L’afirmació central d’aquest pròleg, que antigament es llegia a totes les misses és:
El qui és la Paraula s'ha fet home/i ha habitat entre nosaltres
Maria sabia com ningú que el Verb s’havia fet carn en el seu si. Li havia anunciat  l’àngel  Gabriel i ella havia cregut en li havia dit “que es faci”.  Alguns biblistes diuen que el logos s’hauria de traduir per projecte (Rius Camps). El logos és el projecte de Déu. I Maria se sentia col·laboradora d’aquest projecte. Nosaltres també estem cridats a col·laborar en aquest projecte que és el Regne de Déu i que es realitza cada vegada que estimem abnegadament. Per això l’amor d’una mare, el més abnegat, és el més semblant a l’amor de Déu. Com escrivia el poeta: “poder dir mare,/ i sentir-se dir “fill meu”,/ és la sort que ens envejava Déu. Avui pensem en totes les mares que segurament hauran hagut de cuinar per molts, ja des de bon matí, o fins i tot des d’anit.
De la seva plenitud,/tots nosaltres n'hem rebut/gràcia rere gràcia.
Maria era la plena de gràcia. Per la persona que estima, tot és gràcia, tot és do. Els diàlegs que ens intercanviem aquests dies són un signe del regal més bell el de la gràcia.
Déu envià un home que es deia Joan/ Vingué com a testimoni/a donar testimoni de la llum/perquè per ell tothom cregués/ Ell no era la llum,/venia solament a donar-ne testimoni.
Maria coneixia Joan Baptista, fill de la seva cosina Elisabet. I sabia les seves reaccions de Joan ja abans de néixer quan va saber que havia saltat d’entusiasme dins del ventre d’Elisabet. Avui pensem en tots aquells que obren camins, que basteixen ponts, que aplanen els obstacles, que donen testimoni. El testimoni va més enllà de totes les paraules. Tots nosaltres som cridats a donar testimoni. Però no ens anunciem a nosaltres mateixos. No som la llum. Ni els laics ni els preveres que estem al vostre servei. Venim senzillament a donar testimoni de la llum.
Ha vingut a casa seva,/i els seus no l'han acollit.
Aquesta fou l’espasa de dolor que Simeó, va profetitzar a Maria. Jesús seria una senyera combatuda. Maria patiria aquest rebuig en els seu set dolors, fins a l’últim, el de la creu. Avui continua essent-ho i molts són perseguits per portar el seu nom.


No han nascut/ per descendència de sang,/ni d'un desig carnal,/ni d'un voler humà,/sinó de Déu mateix.
Maria sabia que en el naixement del seu fill hi havia una intervenció sobrenatural. Que no havia nascut ni d’un desig carnal ni d’un voler humà. Maria i Josep sabien que Jesús era el Fill de Déu. Maria i Josep ho van anar entenent progressivament. Recordem aquella afirmació de l’adolescent retrobat al Temple, “per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podria ser a la casa del meu pare? Estem celebrant el centenari del naixement Charles de Foucauld , el místic contemplatiu, el de l’espiritualitat en el desert, un referent en el diàleg interreligiós.Charles escrivia que Jesús de Natzaret “es va nodrir en el decurs de llargs anys d’allò que importava a l’ “abba-Déu”. Ah si els pares sabéssiu que en tot naixement hi ha una intervenció divina que us depassa! Les relacions entre els batejats no es basen en la consanguinitat, sinó en l’amistat. I allò que més hem de respectar és la relació personal de cada persona amb Déu.

Acabo tornant a Charles de Foucauld. El 1908, va reprendre la seva vida eremítica a Tamanrasset  al cor del Sahara argelià. Allí va aplegar poesies tuaregs: va arribar a recollir uns 6000 versos. Continuava pregonament sol, sense rebre cap correu. Va arribar a dubtar de l’eficiència de la seva missió, però va voler romandre amb els més pobres. Després de dos anys sense pluja, tot era fam i carències. Carles va compartir totes les seves reserves d’aliment. Va passar el Nadal sense poder celebrar missa. Va escriure al seu quadern: «Aquesta nit, sense missa, per primera vegada des de fa 21 anys”.  El gener, malalt i esgotat, va restar immòbil i va creure que moria. Fou salvat pels tuaregs que li van dar llet de cabra. Aquest episodi va marcar la seva segona conversió. El va acceptar com un major abandonament espiritual en Déu. El 31 de gener va rebre un missatge de Laperrine – l’amic general que li havia fet descobrir el Sahara- que li anunciava que l’havien autoritzat de celebrar missa sense assistent. Charles va escriure emocionat al seu quadern: “Nadal, Nadal, Deo Gratias!” Probablement aquell Nadal celebrat fora de temps va ser el més feliç de la seva vida.

sábado, 24 de diciembre de 2016

Cantar en la precarietat

Nadal 2016.




Decididament Josep, Maria i Jesús, no ho van tenir fàcil.  L’evangelista Lluc ens ha explicat molt resumidament la precarietat en què es va produir el misteri central del cristianisme: es van complir els dies, va néixer el seu fill... ella l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Lacònic. No cal dir gaire paraules més per entendre que Jesús va néixer, com un desplaçat, fora de lloc.
Mireu: cada any hi ha el costum en la cúria i els organismes diocesans de Barcelona de felicitar l’arquebisbe amb motiu de les festes nadalenques. Aquest any ha estat el primer que els treballadors hem pogut felicitar Joan Josep Omella perquè va prendre possessió el dia de Sant Esteve de l’any passat i, per tant, aquest és el primer Nadal que celebra com a arquebisbe de Barcelona. Dijous  passat en aquest acte Joan Josep Omella, amb el seu to distès i proper, va fer una cosa bonica, va parlar molt poc d’ell i es va dedicar felicitar persones concretes: aquells seglar que acaben de ser mares o pares, aquella treballadora de Càritas que ha estat merescudament guardonada... Un fet especialment emotiu va ser la felicitació a un dels guardes de seguretat del bisbat que acaba de ser pare. La seva muller va donar a llum en un pàrquing...! Es dóna la curiosa circumstància que el primer fill del matrimoni va néixer també en un aparcament. Dijous algú va anar ràpidament a buscar el pare feliç que, amb paraules emocionades, va agrair a tots els presents aquella felicitació. M’ha fet pensar en un pessebre monumental de Josep Trunas i Domènec Cruz que hi ha a Mataró i que enguany és a la portada del butlletí de l’Associació de Pessebristes. Representa el Monestir de Montserrat, amb tots els seus detalls: les muntanyes, les cel·les, el cremallera... Però sabeu on és el Naixement? Doncs en el lloc més impensat, en una rotonda, enmig d’unes obres...
Néixer en un aparcament, néixer enmig del brogit, és néixer fora de lloc,... Jesús, el Salvador del món, va néixer  en un estable i fou posat en una menjadora, quasi a la intempèrie, fora de lloc. I avui al món, on hi ha més de trenta milions de nens i nenes refugiats, hi ha molts infants que neixen en pasteres, a la intempèrie o potser molt lluny de casa seva. Nadal és creure que Jesús neix per a tots i que Jesús neix en tots. Per això malgrat la precarietat, els àngels cantaven la nit de Nadal... Com nosaltres som capaços avui de cantar nadales, malgrat el moment històric que estem travessant.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 
Creure en l’encarnació és tenir sentit de la realitat.  Josep Maria de Sagarra al seu poema de Nadal diu encertadament parlant d’aquesta nit: “Ai, si no fos aquesta nit tan clara!/Seriem tros de carn i pensament/que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,/pell d’home que arrossega la corrent!/Però Nadal ens ha pintat el rostre/amb un vermell precís i decidit/i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,/de terra, de nissaga i d’esperit.”
Creure en l’encarnació és també tenir sentit de família: avui és una gran festa familiar. Al voltant de la taula parada, de l’altar o del pessebre, aquestes festes us trobeu pares i fills, avis i néts, oncles i nebots, amics. Ja sabem que no som els que Déu somniava, ni les nostres famílies són perfectes, que a tota família hi ha dificultats de relació, tensions, enveges, renyines... Sembla que les persones quan més ens estimem, més topem entre nosaltres i més ens fem patir.  Nadal hauria de ser també temps de reconciliació. Com? Doncs si les nostres famílies són capaces d’obrir-se  al món, si no estan tancades en elles mateixes,  si són obertes i acollidores.
Perquè si hi ha dificultats en les nostres famílies també n’hi ha a les famílies de les nacions del món. Al nostre campanar i a molts d’altres campanars de Badalona aquests dies hi ha una gran pancarta amb la frase: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25). Voldríem que no quedés solament en pancartes, que darrera d’aquestes pancartes hi hagués una comunitat, una família de famílies, acollidores i unides...
La poetessa badalonina Coloma Lleal, en la seva felicitació nadalenca, ha expressat magistralment el risc de la indiferència:
Venien d'orient/venien del sud/ni guia ni estel/ni cap companyia/i són tanta gent!/Venien de lluny/venien perdent/ni molsa ni bruc/tan sols amb la lluna/per trist aixopluc./Venien d'orient/venien creient/que sense recel/germans trobarien/i no mala gent./Venien del mar/i no van enlloc/veient que ningú/no els dóna un ajut/ni arrenca a plorar.
El profeta Isaïes ens ha dit amb sentit de pau unes paraules consoladores que potser ens han passat desapercebudes: “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà” I una mica més endavant: “la pau no tindrà fi”. És aquesta la pau que somniem, és aquesta la pau de Nadal.

Que tingueu un sant Nadal

sábado, 17 de diciembre de 2016

Sant Josep, custodi sensible

Homilia Diumenge IV d'Advent (18/12/2016)

Som a prop de Nadal i l’evangeli ens presenta una altra figura d’aquest temps, important i actual: sant Josep. Mateu presenta a Josep com a “just” és a dir sensible per a les coses de Déu (Larrañaga). Ell era, en paraules del salm 23 que hem cantat, l’home “de cor sincer i les mans sense culpa”.
Un bon dia va arribar a Josep –no sabem com- la notícia, potser la sospita, que Maria estava en estat. Davant de l’opinió pública, una de les humiliacions més grans per un espòs en la vida social és el fet, o el rumor que la seva dona li és infidel.  El llibre del Levític preveia el que calia fer amb les adúlteres: divorci automàtic, gran escàndol i una pluja de pedres...
L’oportú anunci de l'àngel a Josep es produeix dins d'un somni i comporta un triple missatge, ben actual:
“No tinguis por”. Missatge comú a l’anunci de Maria. Missatge reiterat pels àngels als pastors, missatge de resurrecció. Han passat dos mil anys i continuem presoners de la por... En un reportatge recent de Josep Massot (La Vanguardia 11/12/16) se’ns parlava de diversos tipus de por actuals: por de l’altre, por de l’emancipació de la dona, por de saber, por de la llibertat, por del futur, por de parlar, por de conèixer-se un mateix. Una por que ennuvola i paralitza. No tinguis por. I Josep no va tenir por. I Josep, sensible a les coses de Déu, accepta el seu paper i calla. Escrivia Hemingway que calen dos anys per aprendre a parlar, i seixanta per aprendre a callar. Però el seu silenci és un silenci actiu. Josep, embolcallat de silenci, inspira silenci. El silenci és la seva lloança, el seu geni, la seva atmosfera...
Segon: Refermar que en aquell naixement hi ha una intervenció divina; però és que, ben mirat, en tot naixement hi ha una intervenció de Déu. Els pares posen les condicions de possibilitat, però el miracle de la vida és obra Déu.
Tercer: posar nom a Jesús. Això és, legalment, fer de pare. Es la única paraula que sabem amb veritat va pronunciar Josep: “Jesús”, un nom que contenia un missatge. Un missatge de salvació.
Santa Teresa de Jesús, la doctora de l’Església, va propagar el culte al gloriós patriarca. Hi ha una cançó popular que porta per títol  “Alegria de Sant Josep”, està recollida al cançoner popular d’Aureli Campmany. La lletra, que descriu el naixement de Jesús, és d’una innocència deliciosa. Hi ha un fragment de la cançó que diu: “Verge: si voleu ballar,/l’infant vos tindré una estona// Balleu vós, l’espòs Josep;/balleu vós en bona hora./Josep se’n posa a ballar/ab jupeta y calça closa”.  Es veu que aquesta cançó es remunta al segle XVI i això em fa pensar que era de l’època que els frares carmelites anomenats popularment “Josepets” van divulgar la devoció a aquest gran sant. Potser en aquell temps no era culturalment tan estrany ballar d’alegria, com fan avui encara molts pobles de l’Àfrica.
Al Concili Vaticà I, més de 300 pares van sol·licitar l’elevació de Sant Josep, com  a patró de l’Església Universal. I així el declarà el Papa Pius IX, el 8 de desembre de 1870. Aquestes grans decisions no s’improvisen. Quatre anys abans, el 1866 a Barcelona s’havia constituït l'Associació de Devots de Sant Josep que arribà a tenir 600.000 associats, així com la revista El propagador de la devoció a Sant Josep (1866) (actualment Temple) Aquesta associació està en la rel de la construcció del temple de la Sagrada Família que avui rep milions de visitants.
Aquí a Badalona, a l’altar major antic, neoclàssic, hi havia una gran imatge de Sant Josep. Sant Josep va passar a ser el titular de l’església germana i encara abans de la capella de Roca i Pi. Avui aquí es venera en una capella lateral. Hi ha l’escena del taller de Natzaret i també la de la seva santa mort.

Que Sant Josep, que va cercar un estatge digne per Jesús ens ajudi també a nosaltres a preparar la seva vinguda, fent silenci al nostre cor.

sábado, 10 de diciembre de 2016

Gaudete, diumenge del goig

Homilia diumenge III d’Advent 11/12/2016

La profecia d’Isaïes que hem proclamat a la primera lectura, parla dels desterrats de Babilònia que tornen a  Jerusalem. Quan es miren la pàtria en l’horitzó, el desert que travessen els sembla un verger, per això diuen que “la terra eixuta i el desert estan de festa”, passen amb alegria, amb goig pel retorn. Els desterrats d’ahir són els refugiats d’avui. Sabem que el nombre total de refugiats al món ha augmentat per cinquè any consecutiu fins arribar als 65, 3 milions. I que més de la meitat són infants. Com podem contribuir a que el desert, el desert que comporta tot desplaçament, esdevingui per a ells un verger, fins i tot abans de tornar a casa? La única manera, ens recordava Josep Maria Jubany, delegat de pastoral social, en una xerrada fa uns dies, és passar de l’hostilitat a l’hospitalitat. Les 65,3 milions de persones refugiades són la conseqüència d’un món en guerra i profundament desigual on s’avantposen els grans interessos comercials, com la venda d’armes. Jubany va demostrar com la majoria de les migracions són sud-sud i que és una part molt petita la que fa el trànsit sud-nord. “Res hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança”. Aquesta sentència del bisbe de Tánger, Santiago Agrelo, va servir a Jubany per buscar darrera les fredes xifres la persona concreta: “Més enllà de saludar, feu-vos amic d’un immigrant, només d’un, que us expliqui la seva història i començareu a enderrocar la barrera del prejudici”, va proposar.
Si la nostra mirada és plena de goig, l’aspre desert de les coses quotidianes, s’omplirà de verdor...
L’evangeli d’aquest tercer diumenge d’Advent torna a parlar de Joan Baptista, l’home del desert, la gran figura de l’Advent.  En l’art bizantí i després en el romànic, en el gòtic i en l’ortodox hi ha un tipus de representació que s’anomena Deèsi que, en grec, vol dir "pregària" o "súplica". Es representa Crist Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat portant un llibre i flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista perquè Maria i Joan van ser els primers humans que van conèixer l’encarnació.
Joan és a la presó i envia els seus deixebles a interrogar Jesús perquè, probablement el missatge i les obres del Senyor no concordaven del tot amb la idea del Messies que ell s’havia format. Jesús respon aquells que l’interroguen en nom de Joan amb obres. No fa més que assenyalar les evidències: els cecs veuen, els invàlids caminen... Molts no esperaven un Messies així. S’estimaven més algú que els solucionés els propis problemes.  Per això també en temps de Jesús van sorgir tants falsos messies. Però per Joan aquelles evidències que els seus deixebles li van trametre de part de Jesús, degueren omplir-lo de goig. Malgrat la presó, devia sentir que creixia la seva llibertat interior.
Jesús parla després de Joan. El Senyor és parc en elogis i en canvi al seu cosí i amic Joan li dedica una lloança: el més gran de tots els qui han preparat el Regne dels Cels. No és encara al Regne, no és agent del projecte de Jesús, però ja en té tota l’alegria.

I nosaltres què veiem en el desert de la vida? Avui, malgrat tanta sequedat es continuen alçant algunes veus profètiques, testimonis d’un món nou. Moviments socials, de lluita per la pau, d’acollida del nouvingut, de sensibilització social com la plataforma “ Stop, Mare Mortum” que ha promocionat aquesta campanya de pancartes als campanars de la nostra ciutat amb la frase evangèlica de Mateu 25: “era foraster i em vau acollir”. En el nostre cas, el campanar mira cap a la Mediterrània, com un far. Una Mediterrània que no volem que esdevingui més una mar de morts. Per això, que es continuïn alçant veus profètiques ens omple de goig..

jueves, 8 de diciembre de 2016

Concebre netament

Homilia en la Solemnitat de la Immaculada Concepció

Celebrem la Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, una festa de llarga tradició. No obstant, aquests dos adjectius aplicats a Maria –“immaculada” i “concepció”- a molts, avui, és probable que els diguin ben poca cosa. Com a màxim els recorden que han de felicitar alguna familiar o amiga que es diu així i això és important – i, per cert, avui felicitem de cor totes les que porteu aquest nom- però poca cosa més. Ho entenem els cristians? Què celebrem avui? Tots nosaltres sabem què vol dir pensar algun projecte, dissenyar, somniar... “concebre” en definitiva El filòsof Josep Maria Esquirol subratlla que tot pensament comporta un acte creatiu. Diu que “l’experiència del pensar esdevé alhora font de creativitat, gairebé en sentit literal. L’anada a la gènesi del pensament és el millor entrenament per la creativitat ―que és un tipus de generació”.  Tots, a la vida, hem concebut, hem generat, algun projecte, si més no en la nostra ment: una idea, una empresa, un viatge, una recerca, la decoració de la nostra cambra, una relació... Aquesta “concepció” pot haver estat feta des del pur interès o des de la gratuïtat generosa i entremig de les dues posicions hi caben tota mena de matisos. Sigui com sigui, sabem que les coses ben pensades, amb netedat interior, amb pulcritud, comencen bé i tenen moltes més possibilitats d’acabar bé, en canvi les mal pensades, les maldestres, les que comencen malament, solen acabar pitjor. És incòmode quan algú posa “pals a la roda” a projectes sensats. Doncs bé, el pecat és la frustració dels plans de Déu. El relat del Gènesi explica poèticament com els homes van frustrar els plans de Déu.  
Arran de la solemnitat d’avui, l’Arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en la seva darrera carta dominical, parlava de la “concepció passiva” de Maria. És a dir, que Maria, la mare de Jesús, “fou concebuda plena de gràcia des del primer instant de la seva existència, per voluntat amorosa de Déu.” Potser ara ho entenem una mica millor. A l’oració col·lecta hem dit “per la Immaculada Concepció de Maria, vau preparar una mansió digna del vostre fill”. És a dir, Déu va concebre el seu projecte de salvació amb una voluntat nítida i transparent: preparar-se una estada digna per al seu fill en el si d’una noia senzilla, d’una noia del poble, com cantem, i la va omplir de gràcia, de dons.  Perquè quedés evident davant dels ulls de tothom que les “meravelles” (Lc 49) de salvació no són resultat de qualitats personals, sinó de gràcia de Déu (I. Larrañaga).
Podríem preguntar-nos: quin és el principi i fonament – del qual parlava Ramon Llull i Ignasi de Loiola, tan marians- de la santedat de Maria? Flueix del fet d’ésser llar, d’ésser casa. Maria era l’estança on s’havia d’allotjar el Verb fet carn. Maria tenia aquest privilegi (Immaculada Concepció) per l’aplicació antecedent dels mèrits de Crist. Déu va disposar que els efectes redemptors de Jesús es manifestessin anticipadament en la mare, de ben segur per raó dels vincles tan estrets que sempre hi ha entre fill i mare. Calia una mare plena de dons per criar el fill diví.  Aquesta és la base de tots els seus altres carismes, dons i característiques de la seva santedat. La base i el fonament: és immaculada. Però aquesta immaculatesa és una bandera desplegada al vent, típica de la dona. Les dones heu de ser mestres, professores, ensenyants d’immaculatesa, de netedat interior, per a tothom. Sou doctores en aquest carisma (A. Rubio).

Jesús diu: “feliços els nets de cor, perquè ells veuran Deú”. Tots hem d’arribar a ésser immaculats, totalment nets, sense taca, per la conversió i la penitència. Que ens ajudi en aquesta comesa tan important la contemplació de la Concepció Immaculada.

domingo, 4 de diciembre de 2016

Diàlegs de saviesa


Una figura estel·lar d’aquest temps d’Advent és Joan Baptista. Joan estigué molt unit a Jesús, ja des del si de la seva mare. Entre els dos cosins hi havia unes relacions excel·lents, semblants a les que tenen encara avui alguns cosins que són més que germans o són molt amics. Joan i Jesús són figures complementàries. És impressionant la humilitat Joan, no vol cap protagonisme: cal que ell creixi i jo minvi, diu tot referint-se a Jesús. O bé, jo batejo només amb aigua però després de mi vindrà un altre que us batejarà amb aigua i esperit: un nou baptisme que no exclou l’antic, però que el complementa. I a Jesús li dol molt la mort del Baptista.
Joan Baptista va trencar les expectatives els seus pares perquè no va ser sacerdot –aleshores l’ofici s’heretava- o no ho va ser a la manera que el seu pare Zacaries pogués entendre el sacerdoci. Ell no portava ornaments delicats, ni s’alimentava amb àpats suculents. Vestia amb pells i s’alimentava de llagostes i mel boscana. No s’estava en el temple: el seu temple era la naturalesa: el desert. Que important que és el desert! Que important que és fer desert. Al desert la sobrietat de l’exterior fa mirar, necessàriament, cap a l’interior. Escrivia Carles Sentís que “els antics anaven al desert més que per fugir de la multitud per trobar la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar les piles i preparar el que després es dirà o s’executarà. Del desert en surten els profetes”. Per això m’ha alegrat saber que avui existeixen els “amics del desert”, una experiència de silenci i de meditació cristiana.
Les paraules sorgides del desert, són paraules profètiques. Joan no deia el que la gent volia sentir, perquè volia sacsejar a les persones... però tampoc no era ben bé un revolucionari. Quin gran home era Joan Baptista, ell preparava, disposava els cors, obria expectatives, per això és una gran figura de l’Advent.
A la porta de la fe de la Sagrada Família es representa Jesús entre doctors. Però Antoni Gaudí va tenir la genialitat de posar en el lloc dels doctors Zacaries i Joan Baptista. Talment com si aquell Jesús adolescent dialogués amb dos interlocutors molt diferents: un sacerdot de l’Antiga Aliança (Zacaries) i un jove, avui diríem “alternatiu” com Joan Baptista. Fixem-nos que avui aquest és el diàleg de l’església catòlica: amb els ortodoxos que podríem dir que representen la Tradició i amb els evangèlics que simbolitzen la reforma. Tots dialoguem també amb gent més gran que nosaltres que personifiquen la saviesa i amb joves impetuosos que volen un món nou. I de tots ens podem enriquir.
A l’eucaristia també escoltem paraules de l’Antic i del Nou Testament que s’il·luminen i es complementen. El profeta Isaïes anuncia un món nou amb paraules plenes de poesia, esperançadores. Jessé era el pare de David. La imatge tradicional a Israel és que quan a la Bíblia es parla de la felicitat, la imatge és la d’un arbre florent. Quan es parla de desgràcia, en canvi, la imatge és un arbre sec reduït al tronc. Però d’aquest tronc gairebé mort en surt una petita gemma, un brot dèbil, una branqueta fràgil... De la realitat més desgraciada en podem extreure un ensenyament. Cal estar atents a les noves realitats que despunten i que són veritables signes del temps. Potser són petites però ja són llavors de futur.

El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, va rebre ahir el pal·li que li havia concedit el papa Francesc de mans del Nunci. Al final de la celebració, l’Arquebisbe deia amb humor intel·ligent: aquesta insígnia no em pesen, les ovelles tampoc no em pesen. I és que com deia Sant Joan de la Creu: “el alma que anda en amor ni cansa, ni se cansa.”

sábado, 26 de noviembre de 2016

Preparats per a l'adversitat

Diumenge primer d’advent. Diumenge de la Paraula. Tot pren un to d’esperança, una esperança però que no és passiva, que és activa, realista i que s’ha de treballar. Les paraules de la carta als Romans que hem proclamat “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos” són les que van decidir la conversió de Sant Agustí quan al jardí de Milà va fer cas a aquella veu misteriosa que li repetia: “pren i llegeix”.  Avui hi ha algun text de l’Escriptura que també ens toqui per dins i ens canviï la vida? No ens deixem portar per la rutina. Deia el metge José Ingenieros que “la rutina és l’hàbit de deixar de pensar”.  El bisbe Joan Carrera deia que hi ha paraules que hem sentit mil vegades i que hi ha un dia, no sabem perquè, que s’il·luminen per dins i que prenen un nou significat.
El text evangèlic ens parla del retorn de Jesús, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora. Una ignorància que ens fa humils: el futur no ens pertany. Jesús s’anomena, ell mateix per tres vegades, “Fill de l’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel, que aleshores tothom coneixia (Dn 7, 13-14) en què es deia: “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement “home”, a la vegada llegim que venia “amb els núvols del cel” que vol dir-nos que aquell home pertany al món de Déu. El cel és el mateix, però els núvols sempre són diferents, són irrepetibles, fascinants. Potser per això el núvol és símbol de la presència de Déu, sempre el mateix però sempre canviant: semblant a cotó, rogenc, esfilagarsat... Trobem núvols a l’Èxode i també en la transfiguració de Jesús i en la seva ascensió. Quan Jesús parla d’ell mateix com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de plenitud per a tota la humanitat. I per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: el diluvi irromp en una situació d’aparent normalitat, de despreocupació per part del poble, que segueix una vida habitual. La catequesi jueva donava per suposat que Noé havia advertit i amonestat els seus contemporanis. No li van fer cas.
Per això hi ha també una selecció, un discerniment, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble. I cal també prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi. Cal preparar-se amb esforç per afrontar l’adversitat, malgrat la indiferència general. No és aquesta també la nostra vida? Sovint apareixen circumstàncies inesperades que no podem controlar: una malaltia greu, un canvi en la feina, un daltabaix econòmic, una persecució organitzada... L’informe de l’organització “Open Doors” que recull les investigacions de l’any 2015 estima en més de 7000 els cristians assassinats en el món per causes relacionades amb la seva fe. Són més de 3000 màrtirs que l’any anterior. Fa uns mesos, el març, un comanament jihadista al Iemen va fer una matança de religioses de la Mare Teresa de Calcuta en un alberg d’ancians. Malgrat això les missioneres de la Caritat continuaran treballant amb els més pobres en altres dotze països de majoria musulmana. La indiferència amb què les autoritats del govern islamista moderat de Paquistà responen als atemptats anticristians reflecteix el xantatge que imposen els partits ultres.
Tots som cridats a construir l’arca, la casa, l’aixopluc, l’hospital de campanya, el sostre... Per il·lustrar la crida a la responsabilitat, a l’Evangeli Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, parla de dos homes, al camp, ocupats pel mateix treball i de dues dones que moldran a la mola. Un dels homes i una de les dones serà pres i l’altre deixat; el que és pres ho serà pel judici i aquell que és deixat ho serà pel Regne. Això vol dir que el Senyor jutjarà cadascú per la seva responsabilitat personal. I és que la responsabilitat es pot compartir, però no es pot delegar. I una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones.

Finalment, Jesús insisteix en la necessitat de vetllar, de vigilar, d’estar alerta, que queda il·lustrada amb una paràbola: el Senyor vindrà sense esperar-ho. Hem d’estar sempre a punt, perquè no sabem ni el dia ni l’hora, sense angoixa, perquè estem esperant l’Amic que ja és dins nostre. Perquè la seva vinguda serà el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.

domingo, 20 de noviembre de 2016

La veritable autoritat

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

La peculiar reialesa de Jesucrist, aparentment derrotat des de la creu, però amb una extraordinària autoritat moral, il·lumina la nostra manera d'entendre i d’exercir l'autoritat. Perquè l’autoritat tots la tenim o l’exercitem d’alguna manera. Diuen els entesos que “autoritat” vol dir augmentar, promoure, fer progressar, i que  també s’aplica a la força de la convicció,  el que fa que alguna cosa prosperi. Una de les missions del matrimoni, per exemple, és que els cònjuges es preocupin cadascú de la promoció humana i cristiana de l'altre. Els mestres tenen autoritat perquè en educar fan créixer els qui tenen confiats. Escriu la filòsofa Natàlia Pla que cal estimar el saber, per saber estimar. Compartir els coneixements és també una forma d’estimar, és una obra de misericòrdia. Segur que tots hem tingut molts professors, però recordem sobretot aquells que han estat veritablement mestres, és a dir que ens han educat perquè ens han estimat o ens han estimat perquè ens han educat. I els mestres ho continuen essent encara que estiguin jubilats, tota la vida. Fa poc vaig assistir al funeral d'un jutge, Ezequiel Miranda. Un jutge que tenia una gran autoritat moral. Però en els darrers anys de la seva vida, ja jubilat, es posava un davantal i servia en un menjador per necessitats. Aquest jutge en aquell moment exercia un altre tipus d'autoritat no menys excel·lent. I és que el poder ens desencanta i, en canvi l'autoritat, la veritable autoritat, que és l'autoritat moral, ens sedueix.
Aquesta és doncs l’autoritat que Jesús ha vingut a proposar-nos, una autoritat basada en el servei. Per això la reialesa de Crist és una reialesa simbòlica.  Jesús, clavat en creu, per més que un rètol en diverses llengües indiqui que és el rei dels jueus, no porta cap distintiu reial. Els soldats han esquinçat el mantell, s’han jugat a daus la seva túnica i la corona que duu és una corona d’espines. Però la seva autoritat roman intacta, i fins i tot un dels condemnats amb ell l’hi reconeix en aquell darrer instant.” Que bonic que és que Jesús identifiqui el regne de Déu amb el paradís! De vegades s’ha parlat amb enyorança del paradís perdut dels nostres primers pares. El regne cap al qual avancem, regne universal i etern, Regne de veritat i de vida Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia d'amor i de Pau, és infinitament millor que aquell primer paradís perdut. Un gran predicador barceloní, el doctor Joaquim Masdexexart comentant aquest passatge de l'evangeli que hem escoltat deia enginyosament: "Ladrón que en el ultimo momento supiste robarle a Jesús el paraíso!”. Podríem dir que a la creu Jesús exercita la darrera obra de misericòrdia, reinserir un delinqüent.
La primera lectura, del llibre de Samuel ens dóna la clau de la veritable reialesa quan el Senyor li diu a David: “tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà”. La sobirania és el servei del  lideratge amatent.
Per això avui, en aquesta eucaristia, preguem per tots els qui tenen autoritat, als països, a les escoles, a les empreses, a les associacions, a les famílies i també a l'Església...

Ahir, en un bell acte a Santa Maria del Mar, es va cloure l’Any de la Misericòrdia a Barcelona. Vam sentir alguns testimonis de persones i institucions que es lliuren als altres abnegadament i també de beneficiaris d’aquest ajut com el de Diana Tchamitchiam, una noia refugiada siriana d’Alepo. Ajudar els pobres, diu ella, li guareix la ferida profunda d’haver deixat el seu país i la seva família. El seu testimoniatge era l’acompliment d’aquelles paraules de Francesc en convocar l’Any de la Misericòrdia: a tots, els creients i els allunyats pot arribar el bàlsam de la misericòrdia com a signe del Regne de Déu. També es va dir amb encert unes paraules que són una interpel·lació per tots nosaltres els membres d’aquesta parròquia i tots els que ens escolten: “les institucions acullen, les comunitats integren”. Sí disposem d’un efectiu servei de Càritas, però integrar una persona que truca a la porta és tot un llarg procés. Que l’Esperit Sant ens doni encert per saber acompanyar els qui ens reclamen i així anar edificant el seu Regne.

sábado, 12 de noviembre de 2016

La fi del món vell

La fi del món vell

A punt d’acabar l’any litúrgic les lectures ens parlen de final de la història. O millor del final d’una manera determinada de concebre el món i la història.
La introducció de l’Evangeli  d’avui presenta Jesús  parlant amb el poble en el temple de Jerusalem, després d’aquelles controvèrsies amb els adversaris: fariseus, summes sacerdots, saduceus de què parlàvem diumenge passat. Tot aquell muntatge caduc i corcat per dintre estava destinar a anar en orris. Dos o tres dies abans Jesús, plorant, havia predit la devastació de Jerusalem. Ara anuncia la destrucció del Temple. Aleshores el temple i la ciutat formaven una immensa estructura d’opulència, bellesa i solidesa.  Era la garantia de la seguretat.  I només 40 anys després d’aquest anunci,  l’any 70, les legions romanes van destruir ciutat i Temple. D’aquell temple només restarà avui com a vestigi el mur de les Lamentacions, on preguen els jueus pietosos. Què ens diu tot això? Que no hi ha res en aquest món que sigui definitiu: ni els governs més poderosos, ni els gratacels més agosarats, ni les estructures financeres aparentment més sòlides...  Tot és contingent, vulnerable, susceptible de caure...Cada esfondrament ha de ser llegit també amb ulls de fe. Jesús profeta, la ruïna de Jerusalem amb el seu Temple és un signe del judici de Déu per la infidelitat del seu poble.
Avui la seguretat ha esdevingut un ídol. Sembla que tot s’hagi de sacrificar en ares a la seguretat. És un “valor” tan important que la gent vota opcions polítiques que ens semblen insensates, només pensant en una utòpica seguretat. El neoconservadorisme cerca aquesta seguretat a tota costa.  El temps posarà les coses en el seu lloc.
Aleshores n’hi havia molts que estaven convençuts que el final del món era imminent. Era el “dia de Javè” que havien anunciat els profetes. Era un temps ple de falsos messies que  excitaven l’obsessiva expectació del final. Alguns a Tessalònica fins i tot deixaven de treballar i l’apòstol els recomana que tornin a la feina. A  molts avui ens espanten aquells que creuen haver trobat solucions màgiques perquè la fe s’incrementi, perquè  les esglésies s’omplin. Com si fent molts actes de pietat extern, hi hagués la garantia d’un compromís sòlid i sostenible.
No obstant ni les guerres, ni les revolucions, ni d’altres calamitats, ni tan sols la destrucció del Temple de Jerusalem, són el senyal que el final del món estigui arribant. El final del món caduc, s’esdevé cada vegada que fem un pas cap al creixement personal i comunitari: “Sofrint amb constància us guanyareu la vida eterna” diu Jesús. L’Evangeli subratlla les persecucions que van sovintejar en la primitiva comunitat: denúncies, interrogatoris, traïció, odi en l’ambient, presó, mort. Eren ben reals. Com ho continuen essent avui. La consigna de l’Evangeli als cristians perseguits és perseverança, que vol dir romandre ferms malgrat les pressions. Constància i, amb ella, una paciència activa i fecunda. No voler rebaixar la fe.  Fidelitat en la prova.

La jornada de Germanor 2016 porta per lema “Amb tu som una gran família”. El nostre arquebisbe. Joan Josep Omella, ens recorda que l’ objectiu d’aquesta jornada és prendre consciència de la necessita d’ajudar l’Església perquè serveixi millor i més adequadament en tots els camps en què treballa a favor de la societat. El signe de la col·laboració econòmica és el més eloqüent que volem posar els nostres béns al servei d’una nova manera d’entendre la convivència, il·luminada per l’Evangeli.

domingo, 6 de noviembre de 2016

Dos tipus de relació

Diumenge XXXII de durant l’any

Tots recordem aquella escena de Jesús adolescent enmig dels doctors al Temple de Jerusalem, escoltant-los i fent-los preguntes, davant la sorpresa dels seus pares que l’han buscat tres dies amb ànsia. Aquesta escena d’alguna manera es reprodueix avui, anys després. Trobem a Jesús adult al Temple, ensenyant al poble i anunciant la bona notícia. Però també dialogant amb els personatges cultes del seu temps. És un diàleg difícil (el diàleg amb la cultura sempre és difícil però necessari). És difícil perquè segons Sant Lluc tots s’han anat rellevant per caçar-lo en alguna expressió comprometedora. Situacions incòmodes, del tot contràries a les relacions d’amistat que Jesús proposava. I una de les condicions de l’amistat és no caçar ni deixar-se caçar (A. Rubio). I tot i que aquests il·lustres interrogadors pretenen caçar-lo, però Ell no es deixa caçar. Primer són els summes sacerdots i els escribes amb els ancians; a continuació els fariseus que li envien uns espies per interpel·lar-lo sobre el tribut al César, l’envestida final corre a càrrec dels saduceus que, com que no creuen en la resurrecció, s’inventen un cas moral complicat  per posar Jesús en ridícul: el de la dona dels set marits (Cf. Rius Camps). Pobra dona! aquells set marits no la consideraven persona, només buscaven tenir descendència amb ella, en un context on no tenir fills era considerat una maledicció i on la dona era tinguda només com un camp on l’home dipositava la llavor. Un camp, que podia ser abandonat fàcilment (el repudi) si la relació no era fecunda. Ha estat així durant segles i dissortadament encara és així en algunes cultures.
Per tant, mala relació la dels inquisidors amb Jesús i nefasta relació la que li proposen com a casuística els saduceus.
En canvi, la relació que Jesús ha vingut a proposar és del tot diferent. Vegem-ho. Jesús replica els seus adversaris servint-se també d’un text del Pentateuc, la única part de l’Escriptura, la més antiga, que els saduceus acceptaven com a normativa: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob”. I podríem preguntar-nos perquè aquest text tan important pel judaisme repeteix tres vegades la paraula “Déu”? No podria simplement dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres cops el sant nom de Déu? És que Déu és el mateix però no és idèntica la relació que té amb Ell Abraham, la que té Isaac o la que té Jacob. (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Recordem que l’Escriptura qualifica Abraham d’”amic de Déu”. És un Déu viu, dinàmic, amic.  És el Déu que Jesús ha vingut a proposar-nos quan ha proclamat: “A vosaltres us he dit amics” Aquí tots creiem en Déu, segurament enmig de dubtes i incerteses, però en qualsevol cas és diferent la relació que tenim amb ell cada un de nosaltres: en Quim, la Montserrat, en Francesc, la Pilar o l’ Enric... I una concreció molt important d’aquesta amistat és el servei.
A la llum, doncs, d’aquests dos tipus de relació, la que proposen els saduceus i la que proposa el Senyor, hauria de preguntar-me: realment serveixo els altres o me’n serveixo? Cultivo la veritable amistat? Sé que en l’amistat no hi ha jerarquies? Que diferent fora si en el matrimoni tots dos fossin realment amics! Segurament no hi hauria tantes ruptures. Perquè l’amistat si és veritable, és indissoluble, té llavors d’eternitat. Que diferent fora si els polítics fossin també entre ells amics! De vegades són bons camarades, però en realitat molts d’ells no són amics, perquè els amics no es desqualifiquen recíprocament en públic ni busquen orejar les febleses del proïsme. I apliquem-ho a tantes d’altres relacions, també dins de l’Església i de les nostres comunitats.
Ser amic de Déu i dels germans és afirmar també la vida després de la mort o més aviat encara és afirmar una vida que no acaba: perquè no s’és amic de temporada, volem ser “amics per sempre” com proclamava la cançó olímpica.  

Pau desitja als seus germans de Tessalònica la gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància. És el hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres. Uns desigs que són fruits del cultiu de la veritable amistat.

martes, 1 de noviembre de 2016

Els sants solucionadors

Tots Sants 2016

Els qui ens agrada la història sabem que aquesta és sovint com un gran fanguer. La història està feta de guerres, de revolucions sagnants, de conspiracions, de maldats de tota mena. Ciceró deia que la història és la mestra de la vida i molts diuen que estudien història per no repetir els errors del passat, però com que veiem que avui continuem ensopegant en les mateixes pedres arribem a pensar que o la història és mala mestra o que nosaltres som mals deixebles. Quina hauria de ser la comesa de l’historiador? Buscar aquell riu d’aigua bona que discorre enmig d’aquest gran fanguer. I aquest riu d’aigua bona són els sants, aquells que en el decurs de la història han procurat fer més humà el seu entorn.
Hi ha persones que sembla que només plantegin problemes, d’altres que miren de resoldre’ls. Els sants són els qui han dedicat la seva vida a resoldre els problemes propis del seu temps. Tots s’han esmerçat a exercir les obres de misericòrdia! Uns a alimentar els famolencs,  d’altres a visitar i a acompanyar els malalts, d’altres a ensenyar els qui no sabien, d’altres han suportat amb paciència els defectes del seu proïsme... Ja a les acaballes de l’Any de la Misericòrdia és bo, recordar-ho. Aquestes persones han estat felices de fer el bé. Tot i que quan llegim Mateu 25 sembla que tots s’hagin oblidat del rerefons transcendent de la seva acció: “Senyor, quan us vam veure que passàveu fam? Quan éreu a la presó i us vam venir a veure?
Les persones senzilles preguen que els sants els ajudin a resoldre problemes: de salut, de feina d’estimació. Ja sabem que això pot ratllar la superstició, però anem a la intuïció de fons: aquestes persones humils tenen el convenciment que per a Déu no hi ha res d’impossible  i que Maria i els sants són poderosos intercessors.
Estem acostumats a mirar les imatges dels sants posats dalt de peanyes. I encara quan una persona és canonitzada diem que “ha pujat als altars”. Avui hi ha un nou concepte de representar la santedat. Penso en els grans murals de mosaic del P. Marco Rupnik, plens de color i amb sentit ecumènic. Penso també en la gran imatge de Sant Pere a la basílica de Santa Maria de Mataró una escultura obra del mataroní Josep Maria Gomis (2014). De mida més que natural, clau del paradís en mà, Sant Pere hi apareix assegut, reflexionant i amb una expressió de concentració. El mateix autor explicava que amb aquesta obra pretenia dotar de potència la figura del primer sant pare de l’església catòlica. I crec que ho ha aconseguit. O en la nova escultura de Sant Ignasi, de Lau Feliu, a la basílica de Santa Maria del Mar, assegut en un banc, descalç sobre el sol, que permet seure a fer-li companyia i fins i tot que els infants seguin a la seva falda.  Aquestes imatges ens fan els sants més propers. Molts tenim una especial devoció envers un sant o una santa... En el dia d’avui som cridats a veure que tots formen un conjunt un gran mural acolorit.
Les benaurances que hem proclamat són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè sembla que ja no tinguem temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc i ho veiem cada dia en els mitjans de comunicació.
Tots estem cridats a la benaurança, a la santedat, és a dir a la plenitud de l’amor. Tots som cridats a fer allò mateix que demanem als sants: a resoldre els problemes: Ajuda’t i t’ajudaré. Comptem amb el seu suport.
Al credo refermarem la nostra fe en la comunió dels sants. La creiem perquè la sentim. Sentim  la unió misteriosa però real entre els membres de l'Església, vius i morts, ja estiguin a la terra o al cel i també amb aquells que es troben en estat de purificació. La comunió dels sants designa també la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estan units a Crist mort i ressuscitat. Uns viuen encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, amb una l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat.



domingo, 30 de octubre de 2016

Amic de la vida

Amic de la vida
Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes!
Zaqueu, sense por al ridícul, corre i s’enfila en un arbre per veure Jesús. Ja ha fet el primer pas. Ara és Jesús que se’l mira i es convida  a casa seva. Quan Jesús és l’hoste, quan Jesús ve a casa, tot es transfigura, ho veiem a Betània, al Cenacle, a Emaús. Un bisbe de Catalunya, ja emèrit, el Dr. Jaume Traserra diu que el seu fragment preferit de la Bíblia és aquella cita del llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi.” (Ap. 3, 20)
Alguns, a l’escola vam aprendre de memòria aquell sonet de Lope de Vega, inspirat en aquest text:

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!

¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!

Sant Lluc al seu evangeli parla del ric egoista i del rics desassenyat. Ara, en canvi, ens parla d’un ric que està en camí de la Salvació (Gomà). Malgrat que tots, tots murmuren en contra de Jesús perquè ha anat a hostatjar-se a casa d’un pecador, el relat  remarca que Zaqueu s’ha convertit. En la hipòtesi que hagi fet un frau, la seva penitència voluntària equival a la multa que aleshores imposaven a un lladre: restituir quatre vegades més. Zaqueu entén que la millor manera d’obsequiar Jesús és donant i donant-se als pobres
Jesús també vol entrar a casa nostra. El pensador Josep Maria Esquirol, en el seu assaig  “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” (Quaderns Crema, Assaig, 2015), recentment guardonat, diu que la casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacels. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment...” (p. 38-39)
No perdem l’esperança: la conversió és possible. En tenim lluminosos exemples en el decurs de la història. El llibre de la Saviesa és una llarga meditació sobre el sentit religiós de la història del món. En las seva manera de tractar els pecadors, Déu sap  castigar, corregir, esperar i perdonar amb una pedagogia que harmonitza Justícia, Misericòrdia i Amor: Déu és amic de la vida. “Amic de la vida”, quina expressió tan bonica!
En aquesta eucaristia Jesús és el nostre hoste. Ell ve en aquesta casa de Santa Maria de Badalona i a la casa de tots els qui s’uneixen a aquesta celebració de lluny estant. Ell no ha deixat de trucar a la nostra porta, malgrat les nostres excuses. Si l’obrim, ens repetirà a cau d’orella: “la salvació ha entrat avui en aquesta casa”.



sábado, 22 de octubre de 2016

Surt de la teva terra

Homilia Diumenge XXX de durant l’any


Avui és el Domund, el diumenge mundial de les missions, una jornada que fa 90 anys que se celebra. El lema d’enguany és: “Surt de la teva terra” El testimoni de tants missioners i missioneres del món que donen la vida en d’altres cultures i en llocs de frontera, sol ser admirat fins i tot pels no creients i molt respectat pels periodistes i comunicadors. Així, la periodista Pilar Rahola, veïna de Badalona, en el pregó del Domund que va fer a la Sagrada Família deia amb encert: “¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat! No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa”.
El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, en la carta dominical sobre el Domund manifestava un desig que hauríem de fer nostre: “Tan de bo sorgeixin joves amb ganes de deixar-se despullar pel Senyor i lliurar les seves vides als més pobres i desprotegits de la terra tal com ho han fet els missioners”. L’apòstol Pau, a punt de morir per Crist, diu aquesta frase tan bella: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port”.
Ho escrivia també bellament el poeta Edmond Haraucourt:  “Partir és morir una mica/ és morir a allò que s’estima/ es deixa una mica de si mateix/ a tothora i a cada lloc”. Aquesta és l’experiència dels missioners que han desfet les amarres i ho han deixat tot.

Però per poder deixar-ho tot no podem estar centrats en nosaltres mateixos com el fariseu de la paràbola. Hem de morir al nostre ego. Ens hem de descentrar, per tornar-nos a centrar d’una manera nova. És cert que Europa està envellida, però això no treu que la fe floreixi amb nou ardor en d’altres continents: a Amèrica, a l’Àfrica, a l’Àsia amb exemples que ens impressionen. En un vídeo promocional del Domund un infant pregunta a la seva àvia que està pintant un paisatge si Déu va fer els arbres. L’àvia li respon que sí. I les muntanyes? També. I el nen continua, així Déu ho ha fet tot? L’àvia assenteix. Aleshores el nen li fa la pregunta que molts ens fem... I què fa Déu davant del sofriment? I l’àvia no li respon res, pinta en silenci al peu del paisatge unes paraules que ens toquen el cor: “Déu t’ha fet a tu”. Resulta que amb els anys aquell infant esdevé de gran un missioner que es pren seriosament la resposta de l’àvia.. Davant la humanitat que pateix, Déu ens ha fet a nosaltres. Alguns s’ho han pres seriosament i impel·lits per aquest convenciment han “sortit de la seva terra” per lluitar contra la fam, la malaltia i la indigència dels més desfavorits del planeta. Han seguit la invitació que ens fa el Papa Francesc a sortir de nosaltres mateixos, de les nostre fronteres i de la pròpia comoditat, per posar-nos al serveis dels altres com a deixebles missioners, posar al servei dels altres els propis talents i nostra creativitat, saviesa i experiència. I també per rebre molt i molt. És un sortida que implica un enviament i un destí... És una sortida que implica un acte de fe. És a dir de contemplar amb uns altres ulls les persones a les que som enviades. Que aquesta eucaristia ens faci forts per sortir de nosaltres mateixos...

domingo, 16 de octubre de 2016

Les mans alçades

Amics seguidors d'aquest blog. Disculpeu. Aquesta és l'homilia que toca avui. L'anterior que havia enviat, no del tot. Gràcies.

Diumenge XXIX de durant l’any

El text que hem escoltat del llibre de l’Èxode és pregonament simbòlic.  Els amalequites eren una tribu nòmada de beduïns que solien fer ràtzies, atacs sorpresa. La notícia d’un poble nombrós recentment emigrat d’Egipte va ser una bona ocasió perquè fessin la seva ràtzia anual, atacant-los ni que fos per la rereguarda. Moisès li demana al seu successor Josuè que els faci front. Però per a Moisès, imaginem que ja ancià,  la seva contribució a la lluita era pregar: quan Moisès tenia les mans ben altes guanyava Israel, quan les abaixava per reposar guanyaven els amalequites.  Quan ja li pesaven massa els braços el seu germà Aaron i Hur els hi aguantaven fins que els israelites van aconseguir la victòria. Què ens diu avui aquest text? Apliquem-ho a la lluita contra l’adversitat, contra la injustícia, contra la malaltia... Alguns lluiten amb l’adversitat directament, buscant nous recursos, sortides enginyoses, d’altres lluiten amb la injustícia denunciant-la i cercant alternatives, d’altres encara s’enfronten a la malaltia amb la recerca mèdica... Però molts d’altres, els ancians, els malalts, els impedits, els qui ens escolteu us enfronteu contra el mal pregant, donant suport als qui estem actius. És l’eficiència de la pregària. Els qui semblen més dèbils, són els més forts. En una guerra com n’és d’important per als qui estan al front saber que compten amb el suport dels qui  són a la rereguarda. Encara  fem una altra lectura d’aquest text: Moisès era un guia, un líder, però un líder també es cansa, també necessita l’ajut dels altres que li sostinguin els braços. La pregària és també comunitària.
Sovint, a l’eucaristia els sacerdots alcem les mans, pregant per vius i difunts, per l’Església que pelegrina a la terra, per la pau. Sabem que no estem sols. Tenim al voltant tot un poble que prega. Que n’és d’important per a un prevere saber que compta amb la col·laboració de tants seglars que preguen amb nosaltres i per nosaltres.
A Catalunya Cristiana d’aquesta setmana llegim una entrevista impressionant. El nostre redactor, el badaloní Joan Andreu Parra, entrevista el P. Michael Lapsley un lluitador contra l’apartheid. L’abril de 1990 el P. Lapsley va patir un greu atemptat. Va rebre una carta bomba que, en esclatar, li va provocar la pèrdua de mans, d’un ull i de part del sentit de l’oïda. Ha superat aquestes pèrdues tan greus i continua celebrant missa, ara amb dues pròtesis. El P. Lapsley és un home de perdó i reconciliació que a més ha fundat un Institut per a la guarició dels records. Impressionant.
Per mostrar l’eficiència de la pregària insistent, Jesús explica la paràbola del jutge pervers i de la pobra vídua. Una situació que humanament sembla del tot asimètrica: d’una banda el jutge. D’un jutge n’esperem que sigui imparcial. Avui quan veiem que la justícia és tendenciosa o està manipulada, en malfiem. L’evangeli ens presenta un jutge pervers, que no té equitat  i com a contrapunt  una vídua que en aquella societat, juntament amb l’orfe, era el prototipus de la indefensió. Sembla que la vídua té totes les de perdre, però la seva insistència fa que arribi a doblegar la perversió del jutge. Una paràbola quotidiana per expressar la força de la pregària. Un estímul per dir-nos que la constància en la pregària arriba a tocar el cor de Déu, jutge justíssim i misericordiós. La pregària venç el mal.


La justícia de Déu no és com la justícia dels homes. La justícia cristiana es relaciona amb la fe. El que s’anomena la justificació, és fer-se just per do gratuït. L’Evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent. El fill de l’home, trobarà fe a la terra?  Demanem-li el Senyor més fe. I encara que ens sentim cansats com Moisès, o enfrontats a reptes que sembla que ens depassin com la vídua de l’Evangeli o el P. Lapsley. No deixem de creure en la força de la pregària ni de confiar en els amics que ens donen suport.

domingo, 9 de octubre de 2016

De deu, un

De deu, un
Diumenge XXVIII de durant l’any
La germana Viqui Molins, religiosa que treballa al Raval, fa una distinció important entre el que és pobresa i el que és marginació. Quan va anar a Llatinoamèrica es va trobar amb la  pobresa econòmica i cultural, amb la insuficiència o la manca de recursos. Quan va venir a Barcelona, al Raval i als barris més desafavorits, en canvi, va descobrir la marginació. Ella  diu que els marginats són, literalment, aquells que molesten, aquells que ens fan nosa: pel seu aspecte, per la seva insistència, per la seva aparent inoportunitat... I es va sentir cridada a anar precisament a ells, als alcohòlics, als drogoaddictes, als transvestits, als transeünts... Als leprosos d’avui. N’ha conegut i n’ha ajudat molts. S’ha fet amiga d’ells. Els ha ajudat a posar dempeus com a persones. A alguns els ha incorporat a la societat i a l’Església.
Aquesta setmana hem celebrat la festa de Sant Francesc d’Assís. Un dia que Francesc, ja en procés de conversió, cavalcava  per la planúria d’Assís li va sortir a l’encontre un leprós. Era el moment decisiu de conèixer la voluntat del que el cridava. Va baixar del cavall, va posar una almoina a la mà del leprós i la va besar. El leprós alhora va fer un petó a la mà del seu benefactor. Francesc va continuar cavalcant amb el cor ple de goig. Pocs dies després es va adreçar a un llatzeret, va reunir tots els leprosos i va donar a cadascun l’almoina besant-los a la mà i a la boca, com explica el seu biògraf Celano. Va fer el que podria semblar més repugnant. Recordem també que a l’inici del seu pontificat, el papa Francesc va abraçar  un home que patia de neurofibromatosi, una malaltia que va heretar de la seva mare que li ha produït tumoracions a tot el cos. Un home que parla amb dificultat, perquè fins i tot té tumors a la llengua. I li va dir amb tendresa: “Continua lluitant”. Després aquest home va explicar que la seva malaltia degenerativa no s’encomana, però que el  Sant Pare quan el va abraçar no ho sabia: es va exposar.
Ens és violent, però hem de saber trobar Jesús darrera els rostres pidolaires que potser pertorben les nostres seguretats. Els trobem a les portes de l’Església, als carrers, al metro... Ens criden, sense mots: “apiada’t de mi”.
De deu, només un torna a donar gràcies. De deu, un. És el 10 per cent. Ens sobta, però és la nostra realitat quants habitants hi ha avui a Badalona? Més de dos-cents mil. Quants practiquem o quants “donem gràcies”, que és el que vol dir eucaristia? Ben segur que no arriba a un deu per cent.  I no vol dir que els que donem gràcies siguem els millors, en absolut, però potser sí que som els qui tenim una major responsabilitat. Som minoria, sí, però hem de ser aquella “minoria creativa” de la qual parlava Benet XVI. Hem de viure l’enginy de la caritat. Molts d’altres es descuiden de donar gràcies els diumenges però viuen tota la setmana el goig d’ajudar els qui més ho necessiten.
Diu l’evangeli que fou un samarità el qui va comprendre que la salvació no consisteix simplement a assolir la reintegració en la societat que abans l’havia exclòs. Va comprendre que hi ha una vida millor: formar part del nou poble de Déu, aquell que s’anava congregant al voltant de Jesús. La seva fe el va salvar.