sábado, 26 de diciembre de 2015

Perdre i retrobar Jesús


Homilia diumenge de la Sagrada Família (27/12/15)

Aquest diumenge de la Sagrada Família contemplem Josep i Maria que retroben Jesús en el Temple després de tres dies de creure’l perdut. Quina angoixa per uns pares perdre el fill! I quin goig quan el retroben. Deu ser un sentiment semblant a tenir un fill malalt, a témer perdre’l i després veure’l recuperat...

Però anant més a fons, em pregunto, quantes persones avui han perdut Jesús? Persones que creien i s’han refredat o han deixat de creure: Jesús ha deixat de ser el nord de la seva vida. I potser són persones de la nostra pròpia família. Aquests dies coincidim amb ells a taula. Quants pares em diuen: “els meus fills han deixat de practicar, no s’han casat per l’Església, no han volgut batejar els seus fills... Què hem fet malament? Hem volgut donar-los exemple i no n’hem sortit.” Aquests pares s’han d’alliberar de la culpabilitat: en l’educació d’una persona intervenen molts factors, al costat de la família hi ha l’escola, els amics, l’ambient general, l’ambient que creen els mitjans de comunicació social i també les pròpies decisions, les pròpies opcions de vida, les persones amb qui han decidit compartir la seva vida...I hi ha també, reconeixem-ho, les manques de coherència i de testimoni dels qui ens diem creients i practicants, que pot arribar a esdevenir escàndol.

Però de seguida aquests mateixos pares angoixats solen afegir: però els meus fills són bons, tenen valors, són solidaris... Certament aquesta és també una pràctica religiosa, la pràctica de les bones obres, encara que no es faci explícitament per cap motiu religiós. L’any de la misericòrdia que hem començat és un baròmetre per polsar la qualitat de la fe de cadascú...

Que n’és d’actual el llibre de Jesús fill de Sira!: “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu...” La vigília de Nadal, a Roca i Pi, els avis cantaven nadales, animats per l’Oriol. Jo em fixava en ells: uns pocs cantaven, altres simplement somreien, molts d’altres semblaven absents de tot... Però hi havia un home jove, l’Alex, que hi té ingressats els pare i la mare. Era entendridor de veure no solament les mostres d’afecte i d’atenció envers els seus progenitors si no també amb els altres ancians de la residència. Aquest home és tot un exemple de compliment del quart manament: honraràs pare i mare que es fa extensiu a l’honor que mereixen tots els nostres ancians.

El dia de Nadal, a la sobretaula, la meva mare va llegir un escrit que ja va advertir que no era d’ella però que s’hi identificava molt, deia així: “Quan passin en mi els anys, i en aparença no sigui la mateixa, i em torni maldestre en els meus moviments, tingues  paciència, recorda les hores que vaig passar ensenyant a fer les mateixes coses que avui ja no puc resoldre sola. Quan em vegis perduda davant tota la tecnologia que em costa tant d’entendre, dedica’m el teu temps, recorda que vaig ser jo qui et vaig ensenyar les coses més simples per afrontar la vida. Si et repeteixo les mateixes històries, tot i que ja sàpigues el final, escolta’m. Quan eres infant, vaig haver d’explicar-te cents de vegades el mateix conte perquè t’adormissis. I si mentre conversem m’oblido d’allò que estem parlant, dóna’m temps per recordar i si no ho puc fer compren que potser no és important allò que conversem si no que per mi l’important és que m’escoltis i que estiguem junts.

Quan em fallin les cames, dóna’m la mà per recolzar-me com jo ho vaig fer quan vas començar a fer les teves primeres passes. Dóna’m el teu afecte, comprèn-me i dóna’m suport com jo ho vaig fer des del moment que vas néixer. Sempre he volgut el millor per a tu i sé com tu em vas estimar i em vas admirar. Avui sóc jo qui està orgullosa de veure com enfrontes la vida, de veure qui ets. Quan passin en mi els anys, això com t’he acompanyat jo, acompanya’m tu cap on porta el camí. Quan passin en mi els anys, continuem caminant junts.” Quan la mare va acabar de llegir aquest escrit els meus nebots, els seus néts adolescents, ploraven...

Anem a celebrar l’eucaristia, Jesús es tornarà a fer trobadís perquè el portem als altres amb les nostres bones obres. Tenim la certesa que al final de la història tots ens retrobarem amb Ell i ens omplirem d’alegria.

 

 

 

 

viernes, 25 de diciembre de 2015

Bellesa del Pessebre


Nit de Nadal 24/12/15

 

Maria va embolcallar el nen i el posà en una menjadora –no en un bressol- perquè no havien trobat lloc a l’hostal. En poques paraules l’evangelista Lluc descriu el drama de la Sagrada Família. Aquell Nen que havia de ser gran que l’anomenaríem fill de l’Altíssim, que regnaria sobre la casa de David el seu pare i que el seu regne no tindria fi neix en un indret humil i impropi d’un Príncep. Quant que devien rumiar els seus pares!

És inevitable pensar en els refugiats i els immigrants. El nombre dels que han creuat aquest any la Mediterrània i han arribat a les costes europees fugint d’un conflicte, d’una persecución d’una vida de misèria ha superat ja les 800.000 persones. Una cifra que quadriplica les que van arribar a la Unió Europea el 2014.

No sabem quina serà la sort  d’aquests infants que neixen lluny de la seva terra. Potser algun d’ells està cridat a portar la pau al seu poble i a la humanitat sencera.

El secret de Nadal és que Déu assumeix la nostra humanitat, perquè nosaltres arribem a la plenitud de la divinitat.

Els primers beneficiaris de l’anunci de l’àngel seran els pastors. Els pastors, també marginats, que vivien al ras. Jesús d’adult prendrà la imatge del bon pastor, que guia les ovelles i es preocupa de les perdudes. L’Oratori “El Pessebre”, amb lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals, va néixer del desig d’un infant. Era l’any 1934. La filla de Joan Alavedra, Maria, que aleshores tenia cinc anys, en atansar-se Nadal va demanar al seu pare que li fes el pessebre. Van sortir un matí i, a les parades de les escales de la Catedral de Barcelona, a la fira de Santa Llúcia, van comprar el suro per a fer les muntanyes i la Cova, la molsa per als prats, i les figuretes per animar el paisatge. El van muntar en un racó del menjador i, quan en Joan es pensava que la feina ja estava enllestida, Maria demanà al seu pare que hi fes un vers. Es tractava de fer parlar aquelles figuretes que tenia davant els ulls i de fer-les parlar en un llenguatge entenedor per a una nena. Què havien de dir?. El sentit profund del pessebre, és a dir, la transcendència del Naixement de Jesús.

Aquell poema va passar moltes vicissituds. Quan Joan Alavedra hagué de marxar a l’exili el portava inacabat dins d’una maleta. Després hi hagué l’emotiu trobament amb el mestre Pau Casals. I l’impuls d’Alavedra d’acabar el poema i de presentar-lo als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà, on fou premiat. Casals se’n va assabentar pels diaris i un dia decidir musicar el poema.

Eren els anys del domini nazi, com una ressonància de les paraules d’Isaïes, “les botes dels soldats marcaven el pas...”

I en aquelles circumstàncies tan difícils nasqué una obra veritablement excepcional, perquè les figures no solament parlen sinó que canten: canta Maria, Josep, els àngels, el llaurador, els pastors, la vella que fila, els mags... Però canten també els animals: els camells dels reis, i la mula de l’estable i el bou.

Potser és el bou el qui millor expressa la condició humana; diu així: “He passat la nit/vetllant, encongit,/amb el cor petit/ i les banyes moixes./I feia un mugir/ ben dolç, per si així/podia ablanir/ les meves angoixes// Quina nit d’encants,/d’estels rutilants,/de vols flamejants/ i d’aura divina!/I quins cants tan bells!// Com d’eixam d’ocells/refilant tots ells/amb la veu més fina./He vist el Vedell,/que és molt blanc de pell/ i encar no camina./ Però fa una claror/ i una resplendor/que tot ho il·lumina.// Al cor de la nit/ la llum ha sortit/ en una establia./ Em miro el rastell,/l’alfals i aquest Vell/ que tot s’hi entendria.// I, pel respirall,/la nit, com va avall/i el néixer del dia.

Amics: si ens sentim angoixats, amb el cor petit, moixos,  contemplem la bellesa d’aquesta nit de lluna plena i la tendresa del pessebre. Que en la petitesa d’un Infant que neix sapiguem descobrir-hi la llum que tot ho il·lumina. Que enmig de les foscors, de les ombres de les incerteses, que visquem l’alegria del Nadal.

Tornem-nos a mirar lentament les coses i les persones i veurem com la nit de la tristor i del desconcert dóna pas a una nova albada.

 

Que tingueu un Sant Nadal.

 

 

 

sábado, 19 de diciembre de 2015

Beneir i lloar


 

Beneir i lloar

Diumenge Quart d’Advent 21/12/15

Aquests dies ja respirem l’atmosfera del Nadal: les lluminàries i les músiques ens evoquen moltes coses viscudes, molts nadals passats... Però tots els reclams externs no ens haurien de distreure de l’essencial, que és invisible als ulls: Déu fet home, la Paraula feta carn. L’evangeli d’avui ens fa fixar l’atenció en la persona que més a prop va estar de Crist i que més ens apropa a Crist: la seva Mare. La pàgina de la Visitació descriu una escena entranyable. Els qui hem tingut el goig de viatjar a Terra Santa, recordem aquella pujada costeruda a Ain-Karim, fins a la casa de Zacaries i Elisabet. Maria fa un llarg viatge de tres o quatre dies i el fa de pressa, decididament, per anar-se a trobar amb la seva cosina gran i en estat, que la necessita. No pensa en ella mateixa, no és com avui diem autorreferencial, mira cap endavant i cap enfora... Jesús l’imitarà i de vegades farà també llargs viatges per anar a visitar unes poques persones: recordem la seva anada a Betània. Quants missioners ho han deixat tot per anar a trobar persones i comunitats... La salutació de Maria a Elisabeth devia ser ben segur “shalom”, pau i la trobada d’aquelles dues dones era una commoció interior.

Aquestes festes nadalenques és possible que ens trobem amb persones que habitualment no veiem o que veiem poc, familiars i amics. Procurem contemplar-los amb una mirada neta, profunda, lliure de prejudicis, una mirada de fe i saludar-los amb el signe de la pau. És la pau que ens desitgem en nadales i celebracions, hem de vetllar que no quedi en un so buit. I per això la misericòrdia és ben concreta i visitar un malalt, un pres, una persona difícil, és una obra de misericòrdia al nostre abast.

Elisabet rep la visita i li fa a Maria una: una benedicció i una benaurança. La benedicció s’ha repetit i es repeteix milions de vegades arreu del món cada vegada que es resa l’Ave Maria: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. De vegades m’he preguntat com sabia Elisabet que Maria havia de ser la Mare del seu Senyor: era també un missatge del cel, era la intuïció d’una dona senzilla, del poble, però pertanyent a la resta d’Israel que esperava el Messies, seguint la promesa de Miquees que hem escoltat a la primera lectura.

La benaurança és “feliç tu que has cregut”. I Maria respondrà amb un càntic de lloança: el Magnificat escrit en tantes llengües  en mosaics a la casa d’Ain Karim.

El llenguatge de benedicció i de benaurança, el llenguatge de ben parlar i de lloar els altres. Quin llenguatge tan oblidat en l’espai privat i el públic! Hem assistit a una campanya electoral sovint centrada en el descrèdit, en l’insult i en la violència verbal o física (no sé quina és pitjor). Però no cal culpar els polítics, quantes vegades també entre nosaltres hi ha desqualificacions i violència de moltes formes. Fem-nos el propòsit de parlar bé dels altres, de lloar allò que sigui lloable. No gastem energies en criticar o en blasmar.

Com hem cantat en el salm, demanem al Senyor, Déu de l’univers que aquest Nadal ens renovi. Que prop del pessebre experimentem la claror de la seva mirada... i serem salvats.

domingo, 13 de diciembre de 2015

Revolució interior

Tercer diumenge d'Advent. Dominica gaudete 13/12/15

Avui és el diumenge del goig, totes les lectures, els ornaments, les flors, els cants parlen en aquesta clau de proximitat joiosa.

Tornem a posar els ulls en  Joan Baptista, l’home del desert, el que havia portat al desert a la ciutat, dóna consells precisos i realistes: “Vestit i menjar” eren i són l’expressió popular de tot allò que és indispensable per a viure una vida digna. Lluc posa en llavis de Joan el sentit social que ja vivia la primitiva comunitat cristiana com s’explica el llibre dels Fets. És bonic de veure que avui passat tants anys la flama del compartir –malgrat tot- es manté encesa. Ahir mateix, aquí a la parròquia de Santa Maria vam tenir un concert solidari amb el lema “superant l’estigma i la pobresa,” a favor de la Fundació Acollida i Esperança una entitat dedicada a crear espais d’acollida i a atendre a persones que pateixen exclusió social moltes d’elles a causa de la SIDA, sense recursos econòmics personals ni  suport familiar. Aquesta nau es va omplir. I vam fer festa tots junts els residents de Can Banús, els professionals i els voluntaris que des del 1996, aviat farà vint anys, els han anat acompanyant, aquí a Badalona

Quan Joan Baptista s’adreça als cobradors d’impostos no els diu que deixin la seva feina, tot i ser malvista, sinó que no exigeixin més del que està establert. Als guardes no els diu que abandonin les armes, si no que no forcin ningú. Joan fou un revolucionari, però des del realisme i la proximitat. Jesús, anirà encara més enllà i menjarà sovint amb els recaptadors d’impostos fins al punt que en cridarà un, Mateu, com a apòstol i anunciarà la salvació de Zaqueu. I elogiarà la fe del centurió pagà que deia que no era digne que entrés a casa seva. I serà també un soldat que, veient com Jesús havia mort, declararà al peu de la creu que era Fill de Déu.

Alguns dels que rebien els escrits de Sant Lluc, sobrevaloraven la personalitat de Joan Baptista fins a reconèixer-lo pràcticament com si fos el “Messies”. Per això Sant Lluc destaca el seu humil testimoni: Joan davant de Jesús es considerava menys que un servent davant del seu Senyor. Nosaltres ja no som servents, Jesús ens ha declarat amics i ha encetat una relació nova i plena amb tots els qui volen seguir-lo i viure a fons les exigències del nou baptisme.

Aquesta tarda viurem un moment privilegiat per sentir-nos Església. En una eucaristia celebrada a la Sagrada Família donarem gràcies a Déu pel ministeri episcopal del Cardenal Lluís Martínez Sistach a Barcelona, ara que el Sant Pare ja li ha acceptat la renúncia. En el decurs d’aquests gairebé dotze anys d’episcopat entre nosaltres, l’Arquebisbe Lluís, s’ha mostrat com un treballador infatigable al servei de les institucions diocesanes i les comunitats cristianes. Ha prestat importants serveis a la Santa Seu en comunió amb els papes Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. Ha estat un bisbe conciliar, un canonista prestigiós  i, a l’hora de prendre decisions, un home molt prudent i circumspecte, en paraules del bisbe Joan Carrera que fou tres anys el seu auxiliar. Donem gràcies a Déu pels fruits del seu pontificat.

A la carta als cristians de Filips, l’apòstol  parla als seus amics que pel fet de discrepar en coses secundàries, havien posat en perill la seva pau. I els recorda que la proximitat del Senyor, en cada ésser humà i en cada esdeveniment, és font d’alegria. És el mateix Senyor que avui ens aplega al voltant de l’altar per celebrar amb goig l’Eucaristia.

 

 

 

lunes, 7 de diciembre de 2015

Mantell de Misericòrdia


Solemnitat de la Immaculada

La festivitat de la Immaculada Concepció de Maria d’aquest any 2015 coincideix amb l’inici de l’Any de la Misericòrdia que ha convocat el Papa Francesc i que es clourà la festa de Crist Rei de l’any vinent.  La inauguració coincideix també avui amb el 50è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II, l’esdeveniment eclesial més important del segle XX. “L’Església –ha dit el Sant Pare- sent la necessitat de mantenir viu aquest esdeveniment [el Concili]. Per a ella començava un nou període de la seva història. Els Pares reunits en el Concili havien percebut intensament, com un veritable buf de l’Esperit Sant, l’exigència de parlar de Déu als homes del seu temps d’una manera més comprensible”. Han passat cinquanta anys i el llenguatge de l’Església s’ha anat fent més i més entenedor. La missa, font i culminació de la vida cristiana, ha passat a celebrar-se del llatí a la llengua vernacle i de llengües vernacles n’hi ha moltes arreu del món. Avui la resta de la societat continua demanant a l’Església un llenguatge directe i entenedor. En aquest sentit, Déu n’hi do de l’esforç que es fa en la litúrgia i en la catequesi per fer-se entendre. Amb tot hi ha un llenguatge que tothom pot comprendre i aquest és el llenguatge de la misericòrdia que es tradueix si més no en catorze tipus d’obres corporals i espirituals.  El Papa actual és un gran comunicador, no sols perquè sap el que ha de dir, en poques paraules a la gent d’avui, sinó sobretot perquè fa gestos significatius de misericòrdia: pensem en el rentament de peus del Dijous Sant, en les abraçades als malalts, en les visites a presons...

Al Papa li preocupa, com a pastor de l’Església Universal, que en la nostra societat sovint estigui absent el perdó i infravalorada la misericòrdia. En la nostra cultura la paraula “misericòrdia” sona massa sovint a sentimentalisme, a tapadora d’injustícies i a justificació d’aquells que s’acontenten a donar unes engrunes d’allò que els sobra. Res d’això és veritable misericòrdia. I aquest any és una gran oportunitat per posar-la en valor i perquè els membres de la comunitat cristiana emmotllem la nostra vida al mode de viure de Jesús: en Ell tot ens parla de misericòrdia. Els cristians serem creïbles en la mesura que donem testimoni de misericòrdia. Per això aquest Any Sant ens esperona perquè les parròquies, comunitats, moviments i associacions revisem si la nostra acció pastoral és misericordiosa (Tomás Villar)

És cert que els missatges de Déu no són sempre clars i comprensibles: ho acabem d’escoltar en l’evangeli, Maria no va entendre a la primera l’anunci de l’àngel: es va torbar i es preguntava perquè la saludava així. Però aquella incomprensió inicial dóna pas a una resposta decidida i humil: “que es faci en mi segons la teva paraula”. Maria demana “que es faci” i ja anirà rumiant en el seu cor tot allò que anirà vivint.

Perquè Maria fos capaç de pronunciar aquell “sí”, Déu l’havia preparat des de l’origen, per això és Immaculada, no té taca, ni ombra de pecat. Nosaltres no som immaculats per l’origen, però sí que ho podem ser per la penitència i aquí hi ha un altre tret d’aquest Any de la Misericòrdia: el perdó sagramental. A les parròquies i comunitats cristianes de Badalona, facilitem un horari més ampli perquè tothom que ho desitgi s’hi pugui acollir.

L’empenta reformadora de Sant Joan XXIII, el Papa bo, que ha tingut la seva continuïtat en els pontificats posteriors, torna a emergir amb força en el de Francesc, a qui podríem qualificar com “el papa de les portes obertes”. El Papa va anticipar l’obertura de la Porta Santa a la Catedral de Bangui a la República Centreafricana, abans d’obrir oficialment la del Vaticà. Bangui esdevenia la capital espiritual del món. Crec que és un gest ben significatiu perquè es tracta d’un país que travessa una situació prou conflictiva i és alhora una Església jove. El bisbe de Roma amb aquests gests va superant la imatge d’una Església massa eurocèntrica, massa centrada en Europa... Diumenge vinent, dia 13, s’obriran portes d’arreu del món, perquè que el Papa ofereix la possibilitat de fer-ho a les catedrals, a les esglésies importants, i també als santuaris,  meta de molts pelegrins. 

A la Catedral de Barcelona, en una clau de volta de la nau central hi ha la imatge de Maria que amb el seu mantell obert i sostingut per àngels acull papes, reis, eclesiàstics i seglars. És una bona representació de la Misericòrdia.  Aquests dies hem conegut el nomenament del nou abat de Poblet, el P. Octavi Vilà, cisterecenc. Doncs bé Cesari d’Heisterbach, un monjo també cistercenc de la diòcesi de Colònia, explica en el seu Dialogus miraculorum escrit vers el 1220-1230, la visió d’un monjo “un monjo del nostre orde (...) que professava una particular devoció a Nostra Senyor, fa pocs anys fou raptat en esperit i admès a contemplar la glòria celestial. Va veure els diferents ordes de l’Església triomfant: els àngels, els patriarques, els profetes, els apòstols, els màrtirs, els confessors, cada un amb el seu distintiu corresponent... Però fou gran el seu desassossec en no descobrir cap membre del seu orde cistercenc. Va mirar per tot arreu, sense trobar cap dels seus en el regne de la glòria. Aleshores va adreçar la seva mirada plena d’angoixa a la benaurada Mare de Déu i li va dir: com s’explica Santíssima Senyora que no vegi aquí ningú del Císter? Com és possible que els teus servidors més fidels (els cistercencs són especialment devots de Maria) es vegin exclosos de la participació de tanta felicitat? I la Reina del Cel, en veure’l tan afeixugat li va respondre: “els del Císter em son tan cars i familiars, que els dono càlid abric sota els meus braços. I obrint el mantell que la cobria, i que era d’una amplada prodigiosa, li va mostrar una multitud innombrable de monjos, conversos i monges cistercencs....”

Amb el títol de “Mare de Misericòrdia” invoquem la Verge Maria, cada vegada que cantem la Salve. A Ella, “vida, dolcesa i esperança nostra”, ens encomanem avui confiats.

domingo, 6 de diciembre de 2015

En el cor de la història


Segon diumenge d’Advent C

La Paraula de Déu continua alimentant la nostra esperança. Que n’és de bella la primera lectura! Bella i prometedora. Hi ressona la pregària i l’auguri amb què  les sinagogues de la diàspora jueva, els darrers temps abans de Crist,  amb aquest text i d’altres desvetllaven, l’esperança d’un proper dia de glòria per la seva llunyana Jerusalem, model de societat perfecte. La flama de l’ideal futur cremava en la llar del seu amor a la humil realitat present.

En la Carta als cristians de Filip la nota dominant és l’amistat entre l’Apòstol i els seus deixebles col·laboradors. Les línies de l’autèntica amistat, no es limitaven a l’ara i aquí, sinó que segons Sant  Pau estaven destinades a confluir en allò que anomena “el Dia de Jesucrist”. És a dir més enllà de la història,  l’amistat autèntica té vocació d’eternitat.

Lluc, és l’únic evangelista que descriu el context històric precís on Joan Baptista comença la seva missió. No era un context fàcil, ni civilment ni religiosament. Gairebé tots els personatges que anomena evoquen records de corrupció. Per exemple el fet de citar a dos summes sacerdots simultanis –Anàs i Caifàs- quan de fet només ni podia haver un, ja indica que hi havia alguna cosa que no rutllava. En efecte, Anàs havia estat destituït pel governador romà, però continuava exercint una influència determinant sobre el seu gendre Caifàs.

També la nostra vivència del cristianisme es desenvolupa en un context concret social i polític. Avui  la corrupció ha provocat decepció en molts i  ha suscitat una excessiva burocratització, fins i tot de l’administració més propera, que ens asfixia i ens fa cercar la sortida de situacions insostenibles.

Joan s’havia consagrat de jove a l’ascètica del desert, escola de Déu i forjadora de veritables reformadors. N’hi havia molts d’altres d’ascetes en el Desert de Judà, però només ell va tenir l’audàcia de de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat (Gomà). El seu missatge era únic: “Convertiu-vos”. Aquest text d’Isaïes que cita l’evangelista es referia als repatriats que creuaven el desert des de Babilònia a Palestina, però la comunitat cristiana li ha donat sentit de conversió: allò que és tort  es redreça, all que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre se suavitza i el que és alterós s’aplana perquè el pugui entrar Crist.

Tots coneixem persones que aplanen, que afavoreixen la resolució dels problemes. Algú ha dit que els sants són els qui en cada època de la història han resolt els problemes. En l’extrem oposat hi ha les persones que de tot en fan problema o ho fan més complex. De quins volem ser? En iniciar-se una nova campanya electoral hem de recordar que als polítics els elegim perquè resolguin els problemes, no perquè en plantegin de nou.  El temps d’Advent té una dimensió de conversió:  cal mudar els hàbits i cal millorar en el més pregon.

En vigílies de començar l’Any de la Misericòrdia, l’eucaristia alimenta la nostra esperança, l’esperança de trobar sortides de futur sostenibles. Però per això cal que cultivem l’amistat veritable i cal que forgem el nostre esperit en la pregària, fent desert en la nostra vida. Si en les nostres vides obrim camins perquè el Senyor s’hi faci present anirem apreciant els valors autèntics i  el nostre amor es farà cada dia més generós.