La petita esperança

Homilia diumenge primer d’Advent C

Torna l’Advent, un temps intens de preparació per al Nadal, un temps per refer l’esperança, potser enterbolida o debilitada per les circumstàncies que estem vivint. Però com escrivia bellament Charles Péguy: “La meva petita esperança/és aquella que es lleva cada matí./La meva petita esperança/és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe./La meva petita esperança/és aquella que s'acotxa cada vespre/ es lleva cada matí/i passa, en veritat, molt bones nits.” Torna l’Advent: enmig de tots els entrebancs, les contradiccions i els aparents carrerons sense sortida, anem cap a Déu perquè Déu ve cap a nosaltres: aquesta és la font de la nostra esperança vigilant. Torna l’Advent, i només serem sembradors d’esperança si primer la vivim al nostre cor. I hem de posar la nostra esperança en les promeses de Crist: que no ens deixarà orfes, que serà sempre amb nosaltres, que ens envia contínuament el seu Esperit Sant.

Hem proclamat l’evangeli de Sant Lluc, el metge, l’artista, el company de Sant Pau. Lluc adreça el seu evangeli a les comunitats cristianes que vivien immerses en el paganisme ambiental, un paganisme que les perseguia no solament amb la violència sinó també amb la pressió social i el contagi dels costums corruptes (Gomà). El paral·lelisme amb el nostre temps és evident: també avui hi ha persecució (els atacs contra els cristians han augmentat un 309% entre el 2001 i el 2010), també hi ha avui pressió ambiental: la frivolitat, la desconnexió amb la realitat, uns mitjans de comunicació que ens bombardegen amb notícies que ens alarmen i que ens fan viure amb l’ai al cor. No se les inventen aquestes notícies, els mitjans no inventen, però són parcials i sovint no van a fons dels problemes, no van a les raons dels conflictes i les notícies de relleu es barregen amb les irrellevants... I nosaltres -potser per fugir dels problemes- posem la il·lusió en unes festes de Nadal que sovint es traduiran en l’excés de menjar i beure o en despeses desproporcionades.  La preocupació pels negocis –o per la manca de negocis- afeixuga també els nostres cors: més que mai cal una economia social i solidària.

Els redimits de Crist saben que la llibertat comença en el cor de cadascú. Lluc parla d’alliberament, una paraula predilecta del seu mestre Sant Pau. Som lliures de debò quan ens neguem a l’esclavatge de la corrupció o la set del llogre, de lucre excessiu o d’una immediatesa mancada de projecte. La persona lliure és la que viu amb intensitat cada instant, com si fos l’últim. I aleshores s’adona que les llavors d’eternitat ja són entre nosaltres: en cada gest d’amistat i de germanor, en cada mirada compassiva, en cada acció solidària.

I el nostre Nadal d’ enguany ha de ser íntim, profund, solidari, ha de ser assaborir el cel a la terra. Com ho és l’eucaristia que estem celebrant.