sábado, 28 de noviembre de 2015

La petita esperança


Homilia diumenge primer d’Advent C

Torna l’Advent, un temps intens de preparació per al Nadal, un temps per refer l’esperança, potser enterbolida o debilitada per les circumstàncies que estem vivint. Però com escrivia bellament Charles Péguy: “La meva petita esperança/és aquella que es lleva cada matí./La meva petita esperança/és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe./La meva petita esperança/és aquella que s'acotxa cada vespre/ es lleva cada matí/i passa, en veritat, molt bones nits.” Torna l’Advent: enmig de tots els entrebancs, les contradiccions i els aparents carrerons sense sortida, anem cap a Déu perquè Déu ve cap a nosaltres: aquesta és la font de la nostra esperança vigilant. Torna l’Advent, i només serem sembradors d’esperança si primer la vivim al nostre cor. I hem de posar la nostra esperança en les promeses de Crist: que no ens deixarà orfes, que serà sempre amb nosaltres, que ens envia contínuament el seu Esperit Sant.

Hem proclamat l’evangeli de Sant Lluc, el metge, l’artista, el company de Sant Pau. Lluc adreça el seu evangeli a les comunitats cristianes que vivien immerses en el paganisme ambiental, un paganisme que les perseguia no solament amb la violència sinó també amb la pressió social i el contagi dels costums corruptes (Gomà). El paral·lelisme amb el nostre temps és evident: també avui hi ha persecució (els atacs contra els cristians han augmentat un 309% entre el 2001 i el 2010), també hi ha avui pressió ambiental: la frivolitat, la desconnexió amb la realitat, uns mitjans de comunicació que ens bombardegen amb notícies que ens alarmen i que ens fan viure amb l’ai al cor. No se les inventen aquestes notícies, els mitjans no inventen, però són parcials i sovint no van a fons dels problemes, no van a les raons dels conflictes i les notícies de relleu es barregen amb les irrellevants... I nosaltres -potser per fugir dels problemes- posem la il·lusió en unes festes de Nadal que sovint es traduiran en l’excés de menjar i beure o en despeses desproporcionades.  La preocupació pels negocis –o per la manca de negocis- afeixuga també els nostres cors: més que mai cal una economia social i solidària.

Els redimits de Crist saben que la llibertat comença en el cor de cadascú. Lluc parla d’alliberament, una paraula predilecta del seu mestre Sant Pau. Som lliures de debò quan ens neguem a l’esclavatge de la corrupció o la set del llogre, de lucre excessiu o d’una immediatesa mancada de projecte. La persona lliure és la que viu amb intensitat cada instant, com si fos l’últim. I aleshores s’adona que les llavors d’eternitat ja són entre nosaltres: en cada gest d’amistat i de germanor, en cada mirada compassiva, en cada acció solidària.

I el nostre Nadal d’ enguany ha de ser íntim, profund, solidari, ha de ser assaborir el cel a la terra. Com ho és l’eucaristia que estem celebrant.

 

domingo, 22 de noviembre de 2015

La Veritat realitat plena


Solemnitat de Crist Rei 22/11/15

Al Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, a ambdós costats del cap de Crist, hi apareixen les lletres Alfa i Omega, és a dir la primera i la darrera de l’alfabet grec, indicant –com diem a la Vetlla Pasqual a l’hora de beneir el ciri- que Crist és el principi i el fi de totes les coses. Per a moltes persones que vivien en l’edat mitjana a Taül i que contemplaven aquell Pantocràtor ple de color, entre la llum rutilant dels ciris, probablement aquestes lletres, si no els les explicaven, no els deien res i avui –si no se’ls explica- tampoc no diuen res a moltes persones que visiten aquesta bellíssima església romànica o veuen les pintures originals al MNAC. Què vol dir que Crist és principi i final? Per la mentalitat antiga posar una paraula al principi i al final vol dir que tot el que hi ha en l’interior queda ple d’aquell concepte. Aquesta eucaristia la comencem en el seu nom i l’acabem també en el seu nom. I en una oració de la missa diem: “Senyor preveniu els vostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin amb vos el seu principi i per vos arribin a la seva fi”. De petits ens ensenyaven a pregar al matí quan ens llevàvem i encara més sovint al vespre abans de dormir. Recordo que la meva àvia em va ensenyar les primeres oracions: el parenostre, l’Ave Maria, i a mi em feien gràcia perquè no entenia gairebé res, però a l’àvia no l’importava i amb tenacitat me les anava repetint fins que les vaig interioritzar. Això que és així en la litúrgia i en la pregària, ho és en la nostra vida? Comencem les coses en nom de Crist, en nom de Déu i pensem que Ell és el nostre terme? Sincerament, moltes vegades no. Més aviat anem vivint una mica d’esma, i cal que hi hagi algun esdeveniment que ens sotraguegi i ens faci anar a fons. Tan de bo cada matí fos un nou naixement i cada capvespre un assaig per a la mort!

Als evangelis Jesús rebutja el títol de Rei, en l’episodi de la multiplicació dels pans (Jn 6, 15) i el considera una temptació durant la seva estada en el desert (Lc 4, 6-7). Només hi ha dos casos que l’accepta: al final del temps, en el judici de les nacions: “aleshores el Rei dirà...Veniu beneïts del meu Pare...” (Mt 25). I en el fragment de l’Evangeli que hem proclamat avui.

Quin contrast entre Pilat i Jesús! Pilat era un home sanguinari, que havia ordenat matances cruels. Jesús mateix, en canvi, ha vingut a donar-nos la seva sang, la seva vida. Pilat no podia entendre la reialesa de Jesús, perquè veia en Ell un home indefens i, aparentment derrotat. I Jesús li explica que la seva missió és ser testimoni de la veritat. “I la veritat què és?” Es preguntava Pilat i ens hem preguntat tots alguna vegada, o ens ho preguntem encara. I la resposta és que en el cristianisme la Veritat és Jesús mateix, perquè és fidel a la missió que li ha estat encomanada.

A la vida de cada dia ens adonem que hi ha diversos nivells de veritat. Aristòtil deia que “la veritat és la realitat” i ens diuen els experts que  per a una sensibilitat semita caldria traduir la paraula aramea shrara per “realitat” més que per veritat.El filòsof Josep Maria Esquirol ens fa notar una evidència: tots sabem que la terra és rodona i que giravolta. I des de fa segles sabem que això és veritat. Però la nostra experiència ens diu que la terra és plana i que no es mou. I això no és veritat? És clar que ho és, però és un altre nivell de la veritat. La veritat no és abassegadora, té diverses cares, hi ha diversos matisos de veritat.

Jesús avui ens fa una proposta de vida comunitària: la proposta és que la seva comunitat sigui llavor o ferment d’un món on regnin, la veritat (la realitat) i la vida, la justícia, l’amor i la pau, però no ben bé com els entenem nosaltres, si no tots portats a plenitud. És aquest Regne cap el qual avancem cada vegada que en aquesta Europa, ferida i temorenca, deixem que la revenja doni lloc al perdó, l’odi a l’amor, el dubte a la fe. L’eucaristia és el sagrament de la fe, la fe que tot seguit renovarem, conscients que és una fe que s’ha de traduir en obres si vol ser ferment de renovació.

 

sábado, 14 de noviembre de 2015

Aprendre de les catàstrofes

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15

L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.  I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?  Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per completar el trencaclosques.

L’ evangeli d’avui està ambientat a la Muntanya de les Oliveres, dos dies abans de la Passió a l’hora baixa.  Des del cim es domina Jerusalem. En primer pla de la Ciutat Santa hi ha el Temple, un conjunt d’edificis d’uns cinc-cents metres, ferms com alcàssers i bonics com la imatge profètica del paradís. Jesús anuncia que tot aquell conjunt harmoniós se n’anirà en orris uns anys després. I aquesta destrucció previsible li permet al Mestre-que sent també proper el seu final- parlar als seus deixebles de la commoció que hi haurà a l’Univers a la fi del temps. Jesús parla amb estil apocalíptic, ple de simbolisme, seguint la manera d’expressar de la cultura religiosa del seu temps. Unes imatges que no s’han de prendre al peu de la lletra, però que sacsegen les consciències. Jesús parla de catàstrofes. De les catàstrofes també n’hem d’aprendre per entendre la caducitat de les coses terrenes i la nostra contingència. Els atemptats, alguns d’ells suïcides, de París, divendres a la nit, han deixat una estela de morts i de desolació... Una nova catàstrofe civil provocada pel fonamentalisme: Quant dolor absurd i evitable!

“Vindrà el Fill de l’Home”, una expressió manllevada del llibre del profeta Daniel; el Fill de l’Home és Jesucrist, que és humà i diví alhora, i vindrà per reunir els seus elegits, és a dir tots els homes i dones que estem cridats a ser germans en una família eterna. El Fill de l’Home ve per portar a plenitud la història humana establint definitivament el Regne de Déu on no hi haurà dolors, ni crits ni llàgrimes... Per tant, en el fons d’aquest ensenyament, hi batega un missatge d’esperança: la figuera que brota cada primavera és signe que la vida venç la mort aparent de l’hivern. Aquesta pàgina de l’evangeli ja va alimentar l’esperança en els dies difícils de les primeres generacions cristianes, perseguides, i l’ha alimentat en tants altres moments de la història fins ara mateix.

L’hora de la fi del món no la sap ningú. Al llarg de la història hi ha hagut profetes de calamitats, persones i grups religiosos que l’han anunciat amb precisió: totes han fracassat. L’hora només la sap el Pare. Una manera de dir que el futur no ens pertany i que hem de viure amb intensitat el moment present obert sí, a l’esdevenidor: “No us deixeu robar l’esperança!” diu el Papa Francesc.

 A l’eucaristia la terra toca el cel, és l’anticipació joiosa del Regne que ha de venir i que nosaltres hem de preparar amb confiança dia darrera dia, malgrat totes les maltempsades de la història, les ànsies de poder i els fanatismes folls. Ella alimenta la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem, units, cap a un cel nou i una terra nova, portats a plenitud.

Maria no va perdre l’esperança ni en els moments més difícils. L’anunci de l’àngel en la seva jovenesa va ressonar sempre a les oïdes del seu cor, especialment en els moments més difícils: “Assossega’t Maria, l’Esperit Sant vindrà sobre tu i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”.

domingo, 8 de noviembre de 2015

Comunicació davant del relleu a l'Arquebisbat


Comunicació del director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel en rebre la noticia del nomenament del nou Arquebisbe de Barcelona 6/11/2015

Benvolguts radiooients,

El Papa Francesc ha acceptat la renúncia de l’Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Lluís Martínez Sistach. El succeirà el bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño, Juan José Omella.

Ja hi haurà temps per fer valoracions del pontificat del Cardenal Lluís a l’Arxidiòcesi Metropolitana de Barcelona. Permeteu que ara, simplement, evoqui alguns records personals.

Lluís Martínez Sistach és fill de Barcelona. Ha estat, després de molts anys, el primer bisbe nascut a  la Ciutat Comtal. L’anterior bisbe barceloní de naixença va ser el Cardenal Casañas que va morir l’any 1908, fa més de cent anys. Aquest origen i el seu treball parroquial i docent fa que molts l’hàgim conegut de jove. Personalment el recordo com a professor de Dret Canònic a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, avui Facultat de Teologia de Catalunya, en els anys vuitanta del segle passat. Sempre vestit amb una gavardina blau marí i, tot sovint, voltat d’alumnes que l’acompanyaven pels claustres del Seminari. Mossèn Lluís Martínez explicava a classe que el vicari general –ell ho era- era com l’alter ego del bisbe i de fet en moltes ocasions se’l veia al costat del Cardenal Narcís Jubany que va ser el seu mentor, que el va portar a l’episcopat i que durant molts anys ha estat el seu referent.

Han estat comptades les vegades que hem vist a Lluís Martínez Sistach emocionar-se en públic. Una va ser el dia de la seva ordenació episcopal a la Catedral de Barcelona, el 6 de novembre de 1987 que li vam veure caure algunes llàgrimes. Una altra va ser al Palau de la Generalitat fa un parell d’anys amb motiu de la presentació del llibre Joan Carrera, un bisbe del poble, de Joaquim Ferrer i Francesc Teruel. En plena intervenció, el Cardenal Lluís va quedar callat i tremolós uns llargs segons recordant amb emoció el seu auxiliar desaparegut només quatre anys després que ell fos nomenat arquebisbe metropolità de Barcelona. Venia de la seu primada de Tarragona i, abans de Tortosa.

El Cardenal Lluís Martínez Sistach passarà a la història com l’Arquebisbe que va aconseguir que el 2010 el Papa Benet XVI vingués a Barcelona a consagrar el temple de la Sagrada Família i després visités una Obra Benèfica, l’Hospital del Nen Déu.

La relació del Cardenal Lluís amb els nostres mitjans, Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, ha estat de progressiva implicació. Des de la mort del bisbe Carrera el 2008 ha volgut presidir sempre les reunions dels Patronats de totes dues fundacions i ha estat atent als detalls més petits. També s’ha anat fent present en les nostres tribunes públiques. Al setmanari amb la seva puntual carta dominical “Paraula i Vida” i en moltes entrevistes. La seva veu també ha ressonat sovint a Ràdio Estel amb la carta dominical, en salutacions als radiooients i en moltes eucaristies i ordenacions que hem retransmès.

Des del principi ha presidit la Nit, aquest sopar benèfic organitzat pels nostres mitjans amb el suport del Club més Amics que enguany arriba a la cinquena edició. També ha presidit tres pelegrinatges a Roma, el primer amb motiu de la beatificació de Joan Pau II, el 2011, un altre el 2013 per anar a conèixer el Papa Francesc i un altra l’any passat amb l’objectiu de poder  trobar-nos amb el Sant Pare amb motiu dels 35 anys de Catalunya Cristiana i els 20 de Ràdio Estel.  Recordo que el Cardenal Lluís, com un pelegrí més, va voler menjar amb tothom servint-se la seva pròpia safata, ens va acompanyar a l’hotel i a l’autocar i va fer cua com tothom per entrar al recinte de la Plaça de Sant Pere. Un cop a la Plaça i potser perquè aquell matí era l’únic cardenal present a l’audiència, ens va aconseguir que els pelegrins catalans poguéssim ocupar els primers seients i que la Junta del Club+Amics poguéssim saludar el Sant Pare.

Acceptada la seva renúncia, el Cardenal Lluís continuarà exercint la seva alta responsabilitat com a Cardenal de l’Església Catòlica, és a dir com a col·laborador proper del Papa en el govern de l’Església Universal.

Alguns analistes afirmen que el Papa Francesc abans d’acceptar-li la renúncia, ha volgut tenir-lo a prop en el Sínode sobre la Família, com a canonista expert i prelat de confiança.

Precisament la valoració del Sínode, dimarts passat a l’Aula Magna del Seminari, haurà estat la darrera conferència que haurà pronunciat com a Arquebisbe de Barcelona i pràcticament l’inici del seu comiat públic de l’Arxidiòcesi que l’ha vist néixer i a la qual ha servit molts any, els onze darrers com a Arquebisbe Metropolità.

Agraïm al Senyor aquest llarg servei i demanem-li d’acollir cordialment i col·laborar efectivament amb el nou bisbe, Mons. Juan José Omella. Adéu siau.

Elogi de la vídua


Diumenge XXXII de durant l'any (8/11/2015)

Quantes viudes coneixem? Certament més que vidus, perquè les dones solen adaptar-se més a les pèrdues i a les circumstàncies i tirar endavant, malgrat tot.

La vídua de Sarepta es troba en una situació límit: no sola ha perdut el marit i la hisenda, sinó que està disposada fins i tot a perdre la pròpia vida i la del seu fill. Quantes dones hi ha avui al món en aquestes tràgiques circumstàncies: mares que es desviuen perquè no morin de fam els seus fills, mares que han de cuinar fins el que no es veu; mares que tenen els seus fills malalts i el remei no arriba, mares soles que diuen: “Ja no puc més!.”

I tot d’una apareix en escena el profeta que sembla que encara forci més la situació quan li demana a la vídua que doni de la seva pròpia pobresa. I la dona, dòcil contra tota lògica, fa el que li demana i es produeix el miracle. Quantes vegades també a les nostres comunitats cristianes que hem patit tantes pèrdues ens veiem obligats a dar de la pròpia pobresa per un bé millor! I quan un és capaç de donar generosament, malgrat l’aparent o real indigència, Déu obra el miracle.

La vídua pobra de l’evangeli, en contrast amb els mestres de la llei que es feien veure, dóna discretament la seva almoina al Temple. Però el seu gest no passa desapercebut a Jesús que en fa una lliçó de vida. Jesús era sensible a la situació de les viudes del seu temps, força desprotegides (recordem la vídua de Naïm) i hi veia també probablement reflectida la situació vital de la seva Mare.

Cal que siguem capaços d’afinar la nostra mirada i siguem capaços de detectar tanta generositat com hi ha en tants cors malgrat les ferides del temps i de la vida. D’altra banda quina riquesa són les vídues a les nostres comunitats! N’hi ha moltes a les nostres parròquies, encara que no en parlem gaire. Als Equips de Matrimonis de la Mare de Déu les dones que han perdut el marit continuen essent convocades habitualment a les reunions i hi participen fructuosament, perquè des de la seva fe, l’espòs continua invisible però present al seu costat.

El salmista lloa a Déu que fa justícia els oprimits, que dóna pa als afamats, que deslliura els presos, que dóna la vista als cecs... I quan cantem aquestes lloances prenem consciència que ens demana que siguem nosaltres mateixos -sigui quin sigui el nostre estat, casats, vidus, consagrats o celibataris- els qui l’ajudem a fer aquestes obres admirables.

Divendres passat vam viure una circumstància històrica al nostre Arquebisbat: es va fer públic que el Papa Francesc havia acceptat la renúncia del Cardenal Lluís Martínez Sistach a la Seu de Barcelona i que el nou Arquebisbe seria a partir del dia de Sant Esteve, monsenyor Joan Josep Omella, bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño. Donem gràcies a Déu pels onze anys llargs de ministeri del nostre Arquebisbe Lluís a Barcelona, per tots els fruits que se n’han derivat, i demanem que l’Esperit Sant il·lumini amb la seva gràcia el nou arquebisbe electe. Ell ha dit que no venia a imposar res si no a escoltar tots i des del principi ja ha fet referència als més pobres i necessitats. Els qui coneixen la seva trajectòria afirmen que serà un bisbe a l’estil del papa Francesc. Que ell confirmi la nostra fe.