Estimar més enllà de la mort

Diumenge XXVII de durant l’any (4/10/2015)

Recordo que en una ocasió, parlant amb uns nuvis que es preparaven pel matrimoni, els vaig preguntar per què es volien casar “per l’Església” i ell em va contestar de seguida, “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort.” Aquesta resposta, tan profunda em va sorprendre: sempre havia sentit dir: “fins que la mort ens separi” però aquell home intuïa que l’amor del matrimoni té vocació d’eternitat. Certament que no posseïm el futur, i ens poden passar moltes coses, però els nuvis es diuen tres vegades davant del ministre “sí ho vull”, expressen la seva voluntat que allò sigui per sempre, per la eternitat.

L’evangeli d’avui diumenge que comença a Roma el Sínode sobre la família, ens parla precisament del divorci. En aquell context de controvèrsia i de duresa de cor, Jesús, davant la pregunta maliciosa dels fariseus, que se sabien de memòria la resposta, els recorda una cosa molt bonica: que els esposos estan cridats a viure una unitat profunda, tan profunda que l’Església dirà que és signe de l’aliança entre Déu i la humanitat.

Tots coneixem (potser dins de la nostra mateixa família) matrimonis que s’han trencat o que estan a punt de trencar-se. És una situació dura i difícil, sobretot quan hi ha fills petits. El Sant Pare s’ha preguntat públicament com tenir cura d’aquells que després de  l’irreversible fracàs del seu vincle matrimonial han començat una nova unió. I ha dit clarament que aquestes persones no estan excomunicades, fora de de la comunió, i que “formen part sempre de l’Església.” També, a la tornada del seu viatge als Estats Units, ha dit una cosa evident: els sacerdots hem estat anys preparant-nos per rebre el sagrament de l’ordenació. Les preparacions dels nuvis per al sagrament del matrimoni, que és per tota la vida, no pot quedar reduïda a tres o quatre sessions: és tot un procés que necessita d’acompanyament no solament abans del matrimoni si no després del matrimoni. Els qui hem tingut la sort de conèixer els Equips de la Mare de Déu o d’altres moviments matrimonials o familiars, sabem com en són d’importants per mantenir viva la flama de la unió.

Veiem també com Jesús a l’evangeli li sap greu que renyin els infants i  arriba a dir que “el Regne de Déu és per als qui són com ells.” En aquell temps els infants socialment no comptaven gens: només eren valorats en funció del que estaven cridats a ser. Per què el Senyor reivindica la infantesa. Suposo que entre moltes d’altres coses perquè els infants avantatgen els adults en la seva vivència del temps. Els grans sempre estem mirant o al passat (amb el risc de tornar-nos nostàlgics) o al futur (amb el risc de tornar-nos ambiciosos insaciables). Per als infants tot és present. Per al nen o la nena- ho sabeu bé els qui sou pares o avis, o educadors, només hi ha “ara” o “no ara”- viuen el moment present i ens recorden contínuament que nosaltres també l’hem de viure. Certament que hem de recordar i que hem de projectar sovint, però això no ens pot fer perdre la vivència de la meravella del dia a dia.

Que Sant Francesc d’Assís, pobre i últim, ens ajudi a viure l’amor amb vocació d’eternitat. Que ell que tenia un cor d’infant, ens faci capaços d’admirar-nos i ens ajudi a lloar la Creació per les seves meravelles. I que l’eucaristia, sagrament de la unió, enforteixi els nostres llaços.