sábado, 31 de octubre de 2015

La gran paradoxa


Tots Sants 2015
 

Les benaurances són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè ja no tenim temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc.

Quina llàstima que ens perdem la riquesa de les benaurances, aquest text tan dens com joiós que avui, festa de Tots Sants, se’ns proposa una vegada més perquè el meditem i l’assaborim! Les benaurances que són la carta magna del Regne. Les benaurances que en el decurs de la història han enamorat persones de creences diverses. Les benaurances que són l’anunci tendre i repetitiu de la felicitat: feliços, feliços, feliços... Déu vol que siguem feliços i sembla que nosaltres ens entestem a no ser-ho. I quan ens sentim bé ens sembla que hàgim de pagar alguna mena de tribut... Déu vol la nostra Felicitat, el que passa és que la Felicitat en majúscules ens l’hem de treballar i hem de demanar tothora el regal d’assolir-la.

Quin és el camí? Bé prou que el sabem allò que ens fa més feliços és estimar i sentir-nos estimats, però tots som conscients que no estimem bé, ni estimem prou, ni estimem fort, que el nostre amor ha de ser purificat per ser més autèntic. El repte és passar d’un amor egoista que es busca a si mateix, a un amor oblatiu que cerca la felicitat de la persona estimada. “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?/ Qui pot estar-se al recinte sagrat?/El qui té el cor sincer/ i les mans netes de culpa/ que no confia en els déus falsos”, és a dir aquell que va ascendint en maduresa humana i cristiana perquè no idolatra ni el diner, ni el poder, ni l’autocomplaença, ni el judici fàcil.

Tenim un referent: Jesús. Ell va proclamar les benaurances perquè abans les va viure: va ser pobre i, sovint va viure a la intempèrie. Va plorar serenament la mort de l’amic, va proposar una justícia que superava amb escreix la dels tribunals d’ahir i d’avui, es va compadir de les dones i dels infants del seu temps, que eren marginats; dels malalts, dels estrangers i de les vídues. Va invitar els seus a mirar els lliris del camp i els ocells del cel. I va ser perseguit, condemnat i crucificat. I per Ell, amb Ell i en Ell, una multitud incomptable de sants com la que va veure el vident de l’Apocalipsi, de tota nacionalitat, de totes les races, de tots els pobles i llengües, esdevé per a nosaltres avui un núvol tan gran de testimonis que ens diuen que és possible estimar a fons perdut sigui quin sigui el nostre context vital.

Tots sants: tots cridats a la santedat. Tots cridats a viure la plenitud de l’amor, tinguem un lloc o no en el calendari. Tan se val. Avui es clou el Congrés de la Cartoixa. Diuen que el cartoixà quan ingressa al claustre, si viu a fons la seva condició, ha assolit ja la santedat. Els que no som monjos estem cridats igualment a ser contemplatius en l’acció, a fer aturades per assaborir un viure que sovint se’ns escapa, a viure per als altres, en definitiva a assolir la santedat, la plenitud de l’amor, en la vida ordinària i a santificar-nos recíprocament en el matrimoni i en la família, en la feina i en el lleure. Germans, encara que el camí sigui llarg, és profundament alegre i l’eucaristia que celebrem amb tots els sants ens dóna forces per continuar avançant amb confiança.

domingo, 25 de octubre de 2015

Fer de tap


Diumenge XXX de durant l’any

Aquell cec de Jericó tenia dos obstacles per acostar-se Jesús: un era la seva condició d’invident, una condició que aleshores portava a la marginació. I per això demanava almoina a les portes de Jericó, lloc de cruïlla de rutes comercials. Però l’altre obstacle era la mateixa gent, aquells pelegrins que anaven en multitud a celebrar la Pasqua a Jerusalem. Al captaire cec li feia de tap, el renyaven i el feien callar, no el deixaven acostar-se a Jesús.

“Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Era la pregària d’aquell cec captaire. Una pregària ben simple i ben profunda. Em deia una anciana d’un barri humil de Badalona, gairebé centenària, que ja havia oblidat moltes pregàries que se sabia el seu rector li va recomanar que digués aquesta jaculatòria: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.” La diem a cada missa “Senyor, tingueu pietat”. A les persones malaltes que ens escolteu us suggereixo que feu aquestes pregàries breus i senzilles: “Senyor tingueu pietat”, “Sagrat cor de Jesús en vos confio ”, tota oració va a Déu...

Quan a Bartimeu li diuen que Jesús el crida, el cec deixa el mantell on recollia les almoines i se’n va d’una revolada, com si ja el veiés cap a Jesús. Ja res no l’importava davant l’ocasió de recuperar la vista. I recupera la vista i esdevé deixeble i el seguia pel camí, el camí que pujava cap a Jerusalem.

Gràcies a Déu la situació dels cecs ha millorat en alguns països, en molts d’altres encara és causa de marginació. Però jo em pregunto, quan una persona marginada o en risc d’exclusió truca a les nostres portes a més  procurar resoldre les seves necessitats materials,  li parlem de Déu o del sentit pregon de la vida? O potser, sense voler, fem de tap? Nosaltres no podem retornar la vista a un cec, però sí que podem encendre una llum al cor a aquell que truca a les nostres portes. Que aquelles persones que han arribat plorant, surtin consolades, com a dit el profeta, que puguin tornar a ser deixebles, o començar a ser-ho.

Al llarg de la història hi ha hagut “cecs” que han estat lúcids. Quan el poeta Joan Maragall va deixar-nos aquell sonet emotiu, “La vaca cega”, veia en aquell pobre animal el drama de la condició humana: ella que va tota sola a abeurar-se a la font “com ans solia”, és la única que és lúcida, és el símbol dels “desperts entre adormits.”

Al cec el va curar la Fe, aquella Fe que nosaltres ara renovarem amb tota l’assemblea present aquí i als qui us hi uniu per mitjà de la ràdio.

sábado, 17 de octubre de 2015

La lògica del servei


Diumenge 29 de durant l’Any. Domund 18/10/15
Quan obrim els diaris, veiem la tele, escoltem la ràdio, o entrem a les xarxes socials, trobem conflictes, guerres, atemptats suïcides, matances... Que les motiva? L’ànsia de poder territorial i de domini ideològic. Si mirem al nostre entorn més proper trobem també rivalitats de tota mena, hostilitats i frecs a l’interior dels partits, abans i després de les eleccions, pressions , menyspreus fins i tot a les evidències.... Aquesta lògica de poder arriba a contaminar de diverses maneres la mateixa Església, però no ens hem d’escandalitzar: es veu que això ja era així des del principi, perquè acabem d’escoltar com entre els mateixos apòstols hi havia rivalitat per ocupar els llocs més destacats. Jesús com a resposta no es dedica a criticar els poderosos, en parla de passada, “heu sentit dir”, però sí que ensenya amb fermesa als seus seguidors: “entre vosaltres no ha de ser així”.
No, entre nosaltres no ha de ser així, nosaltres no estem cridats a viure la lògica del poder si no la del servei i, dins d’ella, avui celebrem el Domund, amb el lema “Misioners de la misericòrdia” que aquest any té un to especial perquè hi ha dues circumstàncies eclesials importants:
D’una banda, a Roma, està reunit el Sínode sobre la Família.  I avui allí hi ha una celebració excepcional, el Papa Francesc canonitza uns esposos: Louis Martin i Zèlie Guerin, els pares de Teresa de Lisieux. En aquella França del segle XIX, convulsa per les seqüeles de la revolució, l’anticlericalisme, d’una espiritualitat desencarnada... Louis i Zèlie es van dedicar a servir. Les seves vides estan teixides pel treball, un treball minuciós –ell de rellotger i ella de puntaire- la família nombrosa, la seva pertinença a associacions parroquials i a cercles veïnals Vivien una fe senzilla, fonamentada en l’oració en família, l’educació de les seves filles, la pietat, l’amor a Déu i al proïsme... Després de la canonització de Teresina i ara dels seus pares, s’anuncia el començament de la causa de beatificació de Leònia, filla de Louis i Zèlie i germana de Teresina que fou monja salesa. Potser un dia puguem veure als altars tota la família Martin.
D’altra banda, estem a l’any de la vida consagrada i, com escriu el nostre arquebisbe, el cardenal Lluís Martínez Sistach: “entre la vida consagrada i la missió hi ha un fort vincle: el seguiment radical [que vol dir anar a la rel] de Jesús”. De fet, molts missioners són religiosos i molts religiosos són missioners. També n’hi ha que són sacerdots i n’hi ha de laics. El Papa Francesc diu que qui segueix Crist es converteix necessàriament en missioner i sap que Jesús “camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell...”. Preguem avui especialment pels missioners, és probable que molts en coneguem i els portem al cor, i fem-los el nostre donatiu solidari. Pensem que les esglésies naixents, les esglésies joves, són ja el 38% de les esglésies cristianes. Els missioners s’ha pres seriosament les paraules de Jesús a l’evangeli i no han vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida”. El seu testimoni, sovint heroic i discret, ens ajuda a mantenir “ferma la fe que professem”, com hem escoltat a la segona lectura. És aquesta fe que ara junts renovarem.

Dia internacional contra la pobresa

Paraules de Jaume Aymar, President de la Fundació Llegat Roca i Pi per al DIA INTERNACIONAL CONTRA LA POBRESA

17 d’octubre de 2015

Can Bofi Vell (Montigalà, Badalona)

 
Alcaldessa, Dolors Sabater

Vicepresidenta i Consellera, Neus Munté

President de la Taula d’Entitats, Oriol Illa

Regidors

Patrons de la Fundació Roca i Pi

Representats d’entitats socials i de corporacions

Jordi Garcia, ànima del Projecte “Àngels”

Amigues i amics:

 

Benvinguts a Badalona

Ciutat en la que la pobresa te moltes cares

Ciutat de persones treballadores, acollidora, que va créixer els anys de la grans immigració i que encara malda per superar moltes desigualtats que es van gestar en aquell moment.

Ciutat amb moltes persones compromeses a favor de la inclusió i la cohesió que treballen per fer realitat que Badalona som totes i tots

En aquest ciutat treballa la Fundació Roca i Pi, entitat que té el seu origen en el llegat del Sr. Vicenç de Paül Roca i Pi, que va ser un comerciant i filantrop, i que en el seu testament del 1852 va deixar un seguit de bens per atendre "a la gent pobra, malalts i desvalguts domiciliats a Badalona".

La Fundació ha centrat la seva acció durant molt de temps en un asil que es va posar en marxa l'any 1912 en l’antiga fàbrica tèxtil de Can Gusi, al barri de Bufalà i que atenia nens, persones grans, i persones soles. Aquest asil, amb el pas del temps, s'ha transformat en una residència assistida per a gent gran moderna i de qualitat que acull 80 persones de la ciutat i que amb una ampliació realitzada els darrers dos anys, en podrà acollir fins a 135.

En els últims anys la Fundació ha ampliat la seva activitat i ha definit un nou marc d'intervenció, així com un nou àmbit territorial, que li permet treballar no sols a Badalona, sinó també en els municipis de l’entorn, llevat de Barcelona que ja té un teixit d’atenció social prou ric. Aquest nou marc d'intervenció no fa altra cosa que actualitzar la voluntat del llegat i que el testador va deixar establert que, era bo pel segle XIX, i permet a la Fundació  treballar a favor dels pobres de Badalona i de les ciutats de l’entorn, en la realitat actual i fent front a les necessitats del S XXI, que ben segur no són les mateixes que en  aquell temps

El repte que afronta la Fundació Privada Llegat Roca i Pi. doncs, és el d'atendre les persones que són víctimes d’aquestes noves necessitats . I això ho volem fer en un treball en xarxa, en col·laboració amb les administracions públiques: places concertades de la residència; projecte Àngels, menjador social,... i amb les entitats que treballen en el territori: ajuts econòmics, cessions d’espais, suport al repartiment d’aliments, inserció laboral...

Les nostre línies de treball volen atendre els col·lectius més vulnerables: gent gran; infants i joves en risc; persones sense sostre o amb dificultats per cobrir les necessitats bàsiques i persones sense feina i ho volem fer aplicant els recursos que administra el patronat amb la màxima eficàcia. No hem de crear serveis nous si podem donar suport a organitzacions i entitats que ho fan i ho fan bé. Aquest és el nostre compromís i la nostra voluntat

Aquesta antiga masia de Can Bofí Vell, és un edifici esplèndid estratègicament situat. Segons la tradició, molt versemblant, és un dels indrets pels quals va passar Cristòfol Colom l’any 1493 camí de Sant Jeroni de la Murtra per ser rebut pels Reis Catòlics. Conserva una torre de defensa i està voltada d’espitlleres.  Avui és seu del  projecte Àngels” una de les nostres accions socials. Aprofito aquest acte públic i solemne per agrair l’Ajuntament de Badalona que ens hagi fet una cessió a precari d’aquesta masia i voldríem demanar-vos alcaldessa que la presència de Roca i Pi aquí a Can Bofí Vell es pogués consolidar amb una cessió de llarga durada perquè són també de llarga durada les respostes que la pobresa, de tota mena, ens demana.

A la façana de la masia hi ha un rellotge de sol amb la frase “Transit hora/manent opera”, les hores passen, les obres romanen.

Moltes gràcies

 

 

sábado, 10 de octubre de 2015

Ser savi, la millor riquesa


Homilia diumenge XXVIII de durant l’any (11/10/15)

La primera lectura ens ha dit que la millor riquesa és la saviesa: “la prefereixo a ceptres i a trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món al seu costat, no val ni un gra de sorra.” I, podríem preguntar-nos: “I la saviesa què és?”  Algú ha dit que és el pòsit que queda en el fons de la nostra ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem saber.  Saviesa ve de sapere, assaborir: és el saber elaborat, aprofundit, paladejat, és l’experiència. El P. Ignasi Ricart comenta que “la veritable saviesa consisteix a acollir la crida de Jesús i seguir-lo, posant en ell tota la nostra esperança (...) el veritable savi és aquell que davant del dilema [el seguiment o el diner] escull el Crist i esdevé més lliure i més ric en els valors del regne de Déu.” Per això hem de pregar amb el salmista: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies/per adquirir la saviesa del cor.”

Quan als mitjans de comunicació va començar a aflorar escàndols financers entre alguns famosos, un mossèn gran i que havia treballat a Càritas, em va dir que se n’alegrava perquè fins aleshores hi havia la creença comuna –tot el simplista que vulgueu-  que la gent pobra era dolenta, i la rica, bona. És a dir que si un era ric era perquè s’havia guanyat bé la vida i si un era pobre és perquè probablement havia tingut un comportament irregular. Veure que els rics també obraven malament era, doncs, si més no pedagògic: els rics també s’equivoquen. Avui els escàndols de corrupció han crescut tant que tot això ja és una dolorosa evidència.

Fixem-nos en la pregunta d’aquell home: li demanava a Jesús què havia de fer per posseir la vida eterna. Aquest era el seu primer error, creure que la vida eterna es pot posseir, es pot guanyar, es pot heretar segons el que fem, quan la vida eterna és un do, del tot gratuït. Si estem aferrats als béns terrenals, difícilment tindrem les mans lliures per abraçar. Els mateixos deixebles deien que ho havien deixat tot, però això només era una teoria, s’havien de desprendre encara de moltes idees caduques.  

Avui, segon diumenge d’octubre, celebrem la Mare de Déu del Remei i és també el dia mundial de les cures pal·liatives. M’agrada que s’hagin relacionat aquestes dues commemoracions perquè abans, popularment davant de la malaltia, més que medicaments hi havia “remeis”... D’altra banda, un podria pensar que les cures pal·liatives l’únic que fan és preparar la gent per la mort però que realment no guareixen. L’Associació Europea de Cures Pal·liatives, les defineix com “la cura total activa dels pacients la malaltia dels quals no respon al tractament curatiu. El control del dolor i d’altres símptomes i de problemes psicològics, socials i espirituals és primordial.” En aquest sentit, es tracta d’una teràpia global en profunditat. Diuen els experts que la paraula “salvació” en arameu equivaldria a “sanació” i sanar en profunditat és una cosa que tots, d’una manera o d’una altra necessitem.

L’atribut de la Mare de Déu del Remei, allò que la diferencia d’altres representacions de Maria és que a la mà hi porta una herba remeiera. A ella ens encomanem parafrasejant els seus goigs escrits per Esteve Suñol i musicats per Lluís Millet: “Déu vos salve o Maria Immaculada/ Verge Santa del Remei/ a Vos, prega i sospira ben confiat/ tot aquest poble fidel.”

 

domingo, 4 de octubre de 2015

Estimar més enllà de la mort


Diumenge XXVII de durant l’any (4/10/2015)

Recordo que en una ocasió, parlant amb uns nuvis que es preparaven pel matrimoni, els vaig preguntar per què es volien casar “per l’Església” i ell em va contestar de seguida, “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort.” Aquesta resposta, tan profunda em va sorprendre: sempre havia sentit dir: “fins que la mort ens separi” però aquell home intuïa que l’amor del matrimoni té vocació d’eternitat. Certament que no posseïm el futur, i ens poden passar moltes coses, però els nuvis es diuen tres vegades davant del ministre “sí ho vull”, expressen la seva voluntat que allò sigui per sempre, per la eternitat.

L’evangeli d’avui diumenge que comença a Roma el Sínode sobre la família, ens parla precisament del divorci. En aquell context de controvèrsia i de duresa de cor, Jesús, davant la pregunta maliciosa dels fariseus, que se sabien de memòria la resposta, els recorda una cosa molt bonica: que els esposos estan cridats a viure una unitat profunda, tan profunda que l’Església dirà que és signe de l’aliança entre Déu i la humanitat.

Tots coneixem (potser dins de la nostra mateixa família) matrimonis que s’han trencat o que estan a punt de trencar-se. És una situació dura i difícil, sobretot quan hi ha fills petits. El Sant Pare s’ha preguntat públicament com tenir cura d’aquells que després de  l’irreversible fracàs del seu vincle matrimonial han començat una nova unió. I ha dit clarament que aquestes persones no estan excomunicades, fora de de la comunió, i que “formen part sempre de l’Església.” També, a la tornada del seu viatge als Estats Units, ha dit una cosa evident: els sacerdots hem estat anys preparant-nos per rebre el sagrament de l’ordenació. Les preparacions dels nuvis per al sagrament del matrimoni, que és per tota la vida, no pot quedar reduïda a tres o quatre sessions: és tot un procés que necessita d’acompanyament no solament abans del matrimoni si no després del matrimoni. Els qui hem tingut la sort de conèixer els Equips de la Mare de Déu o d’altres moviments matrimonials o familiars, sabem com en són d’importants per mantenir viva la flama de la unió.

Veiem també com Jesús a l’evangeli li sap greu que renyin els infants i  arriba a dir que “el Regne de Déu és per als qui són com ells.” En aquell temps els infants socialment no comptaven gens: només eren valorats en funció del que estaven cridats a ser. Per què el Senyor reivindica la infantesa. Suposo que entre moltes d’altres coses perquè els infants avantatgen els adults en la seva vivència del temps. Els grans sempre estem mirant o al passat (amb el risc de tornar-nos nostàlgics) o al futur (amb el risc de tornar-nos ambiciosos insaciables). Per als infants tot és present. Per al nen o la nena- ho sabeu bé els qui sou pares o avis, o educadors, només hi ha “ara” o “no ara”- viuen el moment present i ens recorden contínuament que nosaltres també l’hem de viure. Certament que hem de recordar i que hem de projectar sovint, però això no ens pot fer perdre la vivència de la meravella del dia a dia.

Que Sant Francesc d’Assís, pobre i últim, ens ajudi a viure l’amor amb vocació d’eternitat. Que ell que tenia un cor d’infant, ens faci capaços d’admirar-nos i ens ajudi a lloar la Creació per les seves meravelles. I que l’eucaristia, sagrament de la unió, enforteixi els nostres llaços.

Sonet a la Germana Maria Dolors


Sonet a la Germana Maria Dolors Sànchez Teixidor, Carmelita Missionera, badalonina, en el cinquantè aniversari de la seva professió. Barcelona, 3 d’octubre de 2015. Mn. Jaume Aymar i Ragolta

 

O quin goig seguir de Santa Teresa

 la petjada humil i lluminosa

 i passar tantes hores silenciosa

 trasmudant en gaubança la tristesa!

 

 Feres aquí tan bella comesa

 com una mare tendra i afectuosa

 i alhora prudent  i respectuosa

 sempre vam trobar en tu una mà estesa.

 

 Germana Maria Dolors ens plau

 que arribis envoltada de devots

 a l'àuria cinquantena dels teus vots.

 

 Has seguit fidel el Pare Palau

 no temis la intempèrie ni el desvari:

 el teu segell romandrà al Seminari.