miércoles, 30 de septiembre de 2015

Sant Jeroni vehement i penitent


Homilia  en la festivitat de Sant Jeroni
Sant Jeroni de la Murtra, 30 de setembre de 2015

Celebrem amb molt de goig la festivitat de Sant Jeroni, patró d’aquest antic Monestir. Sant Jeroni és un dels pares de l’Església llatina. Era un home de gran cultura i vehemència. Però també va viure una vida humil d’oració i de penitència. Des de Betlem, prop de la cova on havia nascut Jesús, va participar admirablement en els problemes de l’Església. La preocupació de les coses locals no ens ha de fer oblidar que hem de tenir la mirada posada en les universals.

L’any vinent farà 600 anys de l’arribada a aquest Monestir dels primers monjos és un esdeveniment veritablement històric pel qual ens hem de preparar. Avui he felicitat les jerònimes de Bellesguard. La més gran 96 anys, però tenen una novícia i alguna postulant. “Hi ha moviment” em deia esperançada la priora, sor Trinitat.

La lectura de l’Evangeli d’avui ens ha parlat d’aquelles cofre que conté coses modernes i antigues. És la dinàmica de conservar i crear, una dinàmica que aquí al Monestir la vivim quotidianament. Conservar l’antic, crear el nou obliga a un discerniment i aquest discerniment només es pot viure en la solitud i el silenci. Cultivar la solitud i el silenci és un dret de tota persona. Perquè correspon a un deure. Tenim dret a fer solitud i silenci, perquè tenim el deure de viure en solitud i silenci.
Els orígens de la vocació carmelitana de Teresa de Cepeda y Ahumada (Àvila 1515 – Alba de Tormes, 1582), més coneguda com Santa Teresa de Jesús, o “la Santa”, el cinquè centenari del naixement de la qual celebrem cal buscar-los, entre d’altres, en la seva devoció envers Sant Jeroni. Quan el pare de Teresa va decidir internar-la al convent de les Agustines de Gràcia d’Àvila, on s’educaven donzelles nobles, una greu malaltia la va obligar a sortir del convent. No se sap res d’aquesta dolència que la Santa només cita amb la frase: «Dióme una gran enfermedad, que hube de tornar en casa de mi padre». Sí que sabem que durant la seva convalescència, el seu oncle, Pedro de Cepeda, li dóna per llegir les Epístoles de Sant Jeroni, que la farien decidir a prendre els vots i a entrar en les carmelites.

Aquest estiu he pogut visitar la Murtra Bellavista del Silencio, a Colòmbia. I també he estat a Fúquene, també a Colòmbia, on es bastirà aviat una nova murtra. També se’n farà una a Rancagua (Xile), al costat de la capella de Gaudí i en algun altra indret, encara més al sud.
Vaig dedicar un sonet, amb transcendentals a la futura murtra de Fúquene

Fúquene es páramo y es laguna
"Trono de Dios" quiere significar:
es lo más natural santificar

la Belleza del lugar que nos acuna.


Bendita sea la hora y oportuna
que hallásteis un altar que glorifica

en un alto cerro que magnífica
la Bondad silenciosa: qué fortuna!

 
 Aqui la Verdad resplandecerá
 si entramos en la soledad silente
 esa que hoy anhelamos tanta gente.

 
 Una nueva murtra nos nacerá
 muy dentro de la tierra colombiana.

 Bienvenida a la red joven hermana!

martes, 29 de septiembre de 2015

Sonet a Marc Labori


Sonet amb estrambot sonor a Marc Labori en la seva ordenació presbiteral

Jaume Aymar i Ragolta

24 de setembre de 2015

 

Tots t’hem imposat les mans, Marc Labori.

El Pare i Fill s’estimen tant

que han fet espirar l’Esperit Sant

i Ell ha davallat suau de l’alt cimbori.

 

No et recloguis en cap torre d’ivori:

sigues ardit, intrèpid i constant

fes costat al pobre i al caminant

la teva fe el dol aliè elabori.

 

Ets un capellà del segle vint-i-u:

ressegueix l’estil del Papa Francesc

i oreja l’Església amb un aire fresc.

 

Amb els qui et confiïn sigues u;

no temis el vent ni la tempesta:

el teu pare des del Cel toca a festa,

 

les campanes trenquen les nuvolades

i fan les nit del món més estrellades.

 

sábado, 26 de septiembre de 2015

Recapacitem

Diumenge XXVI de durant l'any 27/09/15

Estimats germans i germanes

“Qui s’adona de les pròpies errades?/Disculpeu el que em passa inadvertit.” Són dos versets del salm 18 que hem cantat.  Sovint no ens adonem de les pròpies errades i moltes coses al voltant nostre ens passen inadvertides. El resultat de les eleccions que avui se celebren farà o hauria de fer que aquesta mateixa nit molts en la classe política s’adonin de les pròpies errades i les reconeguin... tan de bo! I que tots prenguem consciència de les nostres omissions: quin partit defensa el dret a la vida des de la seva concepció? Qui fa de la humilitat la seva senyera? Qui apel·la al bé comú o al destí universal dels béns? Ens cal encara un llarg recorregut perquè les diverses opcions polítiques responguin a les demandes sinceres de la societat. Amb tot els bisbes de Catalunya davant d’aquestes eleccions al Parlament –que molts han qualificat d’històriques- han recordat el “deure de tots els ciutadans a participar-hi activament  com una manera d’exercir la pròpia responsabilitat en la recerca del bé comú, i encara més en un moment crucial com el que estem vivint, que pot tenir conseqüències de llarga durada. Per això, cal que cadascú expressi per mitjà del vot les pròpies opcions, tenint present els grans valors que han d’estructurar la societat, com són el respecte als drets de les persones, de les famílies i les institucions, així com l’honestedat i la transparència de la gestió pública; i la regeneració de la política, pensada amb visió àmplia, i que prioritzi la justícia i l’atenció als més febles i als que sofreixen el pes de la crisi econòmica.”

Tots pel nostre baptisme hem rebut el do profètic. I Sant Jaume el posa en acció i en aquest fragment que hem proclama és especialment contundent amb els rics: “les vostres riqueses s’han podrit, s’han arnat els vostres vestits, s’ha rovellat el vostre or i la vostra plata”. Aquest clam hauria d’arribar als rics d’avui, que cada vegada són més rics, mentre els més pobres cada vegada ho són més. Que com diu el Papa Francesc es recordin que en la mortalla no hi ha butxaques, que no s’emportaran res a l’altra vida. Però alerta! tots podem viure tan aferrats als béns materials que ens oblidem de les coses de Déu...

Els cristians, com els altres grups religiosos, tenim sempre el risc de creure’ns els millors. Jesús sap que hi ha persones fora del seu grup de seguidors que també fan “miracles” és a dir coses dignes d’admiració. I aquesta és una tradició que segueixen els pares de l’Església quan parlen de les llavors del Verb, de les llavors de Veritat que es troben fora de la comunitat creient. Sant Justí, un filòsof del segle II es va convertir al cristianisme perquè buscava la veritat, potser com a fruit d’ aquesta mateixa experiència personal de recerca va escriure que l’ésser humà, per un impuls natural busca trobar la Veritat, la realitat que el disposa a trobar-se amb la mateixa transcendència.

D’altra banda els qui posen traves a aquest trobament amb Déu són els escandalosos. Les mesures que aconsella el Senyor per prevenir l’escàndol són duríssimes. Certament no ens les podem prendre al peu de la lletra perquè l’Església sempre ha anat contra la mutilació de membres. Però sí que tots som conscients que hi ha relacions que no ens fan créixer, que ens creen dependències, potser fins i tot que ens allunyen de la fe o d’un estil de vida coherent amb aquesta fe. Una àliga si té la pota lligada amb un fil de seda per grans que siguin les seves ales no pot volar... Des d’aquesta perspectiva podem entendre en el just sentit les mesures dràstiques que proposa el Senyor: si algú t’allunya de la fe, talla amb ell, encara que sigui tan estimat com el teu ull, la teva mà o el teu peu.

Maria a Canà de Galilea va fer possible que uns servents -que no eren deixebles- col·laboressin al primer miracle de Jesús, un miracle que anticipava ja l’eucaristia. El missatge és clar: no confiem només en persones de “missa” de tota la vida per construir el Regne, comptem també als qui són fora del recinte, a les perifèries i que potser estan esperant que algú els convidi a entrar en la rotllana.
 

martes, 22 de septiembre de 2015

En el funeral d'Anna Bundó Mas


Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, 19 de setembre de 2015

 

Introducció

[Salutació als celebrants: Mn. Pere Milà, rector, el P. Jordi Grau, franciscà, Mn. Joan Miquel González Feria, Mn. Josep Lluís Socías, Mn. Agustí Viñas, Mn. Valentí Alonso]

 
Vaig tenir el privilegi d’acompanyar-vos en el comiat de l’Anna, a Barichara, al nord de Colòmbia: primer en la cerimònia de les cendres i després en la missa exequial a la capella de Santa Elena, que es va omplir amb gran emoció de tots. Per a mi, dins del dolor, va ser un goig retrobar-me amb la família Bundó Mas i vaig ser testimoni de la vostra unitat profunda davant de la mort de la filla, la germana, l’amiga. Molts de vosaltres l’heu coneguda abans que jo, però a mi aquell comiat em va tocar el cor.

 
Homilia
 

L’Anna i el Mauricio, en el decurs d’aquests set anys a la Murtra Bellavista del Silencio han acollit moltes persones que s’hi ha anat a retirar en solitud i silenci. Algunes d’elles sou aquí. I conserven com un tresor el llibre de testimonis. Bellavista del Silencio és una finca rústica a Santa Helena Bajo, a Barichara, al nord-est d’aquell país, voltada de conreus i de boscos. En una entrevista que els vam fer a Catalunya Cristiana deien: “Per a nosaltres representa molt acollir i estar obert i respectar aquests ritmes de solitud i silenci en una finca on es treballa també el camp. T’ensenyen molt la possibilitat que tu, per opció, tens, de fer-ho dia a dia. T’adones que tens un tresor a les mans.”

En la mesura que han treballat la terra exterior han anat treballant la seva terra interior, de la que parla Jesús en l’evangeli.

L’Anna i el Mauricio han fet una gran tasca entre aquella gent tan senzilla i tan religiosa de la Vereda. Els han dat testimoni de viure de manera diferent la relació dona-home en igualtat.

Des de Colòmbia l’Anna i el Mauricio han  continuat col·laborant en diversos apostolats. El pliego mensual Tante Bigourdan -aquella dona forta que l’Anna va cuidar amb gran estima fins al final dels seus dies- el programa Ressò de festa (abans el Tren de les set) de Ràdio Estel i també han col·laborat amb la Fundació Carta de la Pau adreçada a l’ONU i amb la Fundació Catalunya-Amèrica. Han sabut unir el compromís local amb l’universal.

En començar la celebració hem vist una fotografia de Tante molt anciana i malalta, en braços de l’Anna. Podríem pensar que Tante es recolzava en l’Anna, però era a l’inrevés, era l’Anna la que s’estava recolzant en el testimoni de Tante.

L’agost passat, quan a l’Anna li van comunicar el diagnòstic, amb un grup d’amics estàvem a punt de començar una caminada per Andalusia i vaig dedicar-li aquest sonet. M’havien dit que una de les coses que donava més pau a l’Anna era recordar el vaivé de les onades d’aquesta costa.

 
Sonet amb estrambot agraït en començar la caminada amb l’Anna Bundó, malalta a Bogotà (agost 2014)

Un grup humà espera arribar a port

vine amb nosaltres Anna benvolguda

perquè la malaltia tan temuda

no destrueix l’esperit, el fa més fort.



Donar-te els altres és el teu nord

tenint el Sant Esperit per suau beguda

No deixaràs cap tasca interrompuda

car ja vius més enllà de la dissort.

 

Et ve el record de la platja de Vilanova

 les ones que la van acaronant

 i l’arena humida que hi va enraonant.



Ens heu fet una murtra que renova;

Tante se n’alegra des del Cel

 que avui, immens ens fa de cobricel.

 

L’abraçaves fort perquè pogués avançar
ara ho fem amb tu per units recomençar!
 

L’Anna ha estat una dona forta com la que lloen les Escriptures, ho hem escoltat en la lectura que ha proclamat la Ton. I la malaltia l’ha enfortida encara més. Ha après la “ciència del patir” de la qual parlava el venerable Josep Torras i Bages. Al recordatori hi van posar una cita del germà Roger de Taizé: Patir els esdeveniments durs? No, més aviat acceptar-los. I de vegades fins i tot és possible créixer interiorment a través d’una prova... Així ha estat sens dubte per l’Anna: ha crescut molt i molt interiorment. I avui ens adonem que l’Anna ha acceptat a tots, a tots.

 

Arran del seu comiat vaig escriure aquest altre sonet amb estrambot esperançat:

 

T'hem dat l'adéu lentament benvolguda

 ho hem fet tot tal com de temps vas preveure,

 dona'ns força per dir-te "a reveure"

 mentre els àngels exclamen: benvinguda!

 

 Del teu amor la sageta aguda,

 se'ns clava al cor: el que ara ens cal heure

 és acceptar a tothom l'urgent deure

 testament d'una vida no perduda.

 

 Com un mag silenciós que ofrena

 el Maurici ha espargit la teva pols

 i a tots el mot se'ns ha tornat més dolç.

 

 La blanca capella de Santa Elena

 s'ha emplenat dels teus amics més petits

 dels que foren de Jesús preferits.

 

Senten que la teva llum els empara

romandràs per sempre a Barichara!

 

domingo, 20 de septiembre de 2015

Qui és el més petit

Homilia diumenge XXV de durant l'any (20/09/15)

Els evangelis presenten tres vegades Jesús anunciant als deixebles els patiments i la mort que li espera.  Avui n’hem escoltat una. Jesús anava al suplici amb llibertat conscient. Els deixebles no ho entenien. Diumenge passat escoltàvem com renya Pere. Avui amb paciència, a casa, s’asseu amb els deixebles i els instrueix, perquè tampoc no ho han entès.  D’aquí uns diumenges instruirà, en el mateix sentit a Jaume i a Joan.  Jesús contraposa  a la lògica del poder, la del servei. Moltes vegades el Papa Francesc  -aquests dies de viatge apostòlic a Cuba- ha parlat públicament  del poder, ha blasmat les actituds principesques i ha dit que el veritable “poder” és el servei. Però ens fem els sords i molts, mentre critiquem els polítics, ens aferrem a les nostres parcel·les de poder, més o menys petites.  I tot això per què?  Ho explica molt bé Sant Jaume les gelosies i les rivalitats, neixen del desig de coses que no tenim, d’envejar coses que no podem aconseguir... I encara ens diu que demanem malament, perquè hem de purificar la nostra intenció.

El Senyor predicava amb paraules però també amb gestos. I aquest  gest de què parla l’Evangeli d’avui de prendre en braços un noi i de posar-lo enmig de la comunitat és ben eloqüent . En el temps de Jesús encara es feia accepció de persones i els infants socialment no comptaven gaire. De fet durant segles als infants se’ls considerava que eren com persones reduïdes, el que comptava en tot cas era el que estaven cridats a ésser –potser ma d’obra- i no pas el que eren. Tampoc no comptaven els servents: hi havia “classes” de persones

Aquests dies que comencem les catequesis parlem molt dels infants, de com acollir-los bé, de com transmetre’ls la fe de com acompanyar-los a ells i als seus pares, hauríem de tenir molt present aquesta pàgina de l’evangeli. Acollir l’infant és acollir el mateix Jesús que ens ha dit que si no ens fem com ells no entrarem pas al Regne. I acollir l’infant vol dir en primer lloc escoltar-lo. Deia el P. Francesc Roma, jesuïta, expert en catequesi, a un grup de pares i fills en vigílies de la primera comunió: “vosaltres, nens i nenes, aquests mesos ens heu donat una catequesi que Déu n’hi do!”. Es referia a la saviesa de les seves preguntes i de les seves respostes.

En el món els nens sovint  fan nosa. Segons l’esperit del món ningú no es dedica a donar atenció a un infant perquè no pot oferir cap benefici a aquell qui espera ser el primer.

Però no són sols els infants, hauríem de preguntar-nos qui és el més petit de la nostra família, de la nostra comunitat cristiana, de la societat... Potser el més petit no és el més jove d’edat. Potser és l’ancià, potser és el qui té un comportament difícil, potser és aquell que ens fa nosa, potser és aquell que s’ha vist forçat a emigrar. La lliçó la tenim davant dels ulls, part d’Europa es tanca a l’acolliment d’aquells que truquen a les seves portes. Ja sé que és una qüestió molt complexa, però sovint posa en relleu la supèrbia dels estats.

Santa Maria, la nostra patrona, va entendre què volia dir fer-se la última i es va fer la serventa del Senyor. Dedicada a Ell ja des de nena, avui és la primera, la primícia de la salvació. Que Ella mestra en el servei ens ajudi a abandonar la lògica del poder.

domingo, 13 de septiembre de 2015

Pensar com Déu


Homilia diumenge XXIV de durant l'any (13/09/15)
I vosaltres qui dieu que sóc? Aquesta pregunta de Jesús travessa la història. Es pot “dir” amb paraules , però es “diu” sobre tot amb les obres, amb els exemples, amb el testimoni, amb la manera de viure. Ho ha explicat clarament Sant Jaume en la segona lectura.

En temps de Jesús circulaven rumors sobre la seva identitat. Les respostes eren molt variades però no es corresponien amb aquella experiència tan bonica i tan fonamental que Jesús va fer en el Jordà i que era la font de la seva llibertat interior: sentir-se elegit i estimat per Déu. I quan el Mestre s’adreça als deixebles i els pregunta: i vosaltres qui dieu que sóc? Pere, impetuós, li respon: “¡Tu ets el Messies!” Però Simó pensava en un Messies que els havia d’alliberar del jou dels romans, emprant la violència i també la revenja. I aquell messianisme certament no era el de Jesús, que havia vingut a anunciar un Déu d’amor i de pau, de misericòrdia i de perdó... Per això quan Jesús continua parlant i els parla del gran rebuig de què serà objecte, Pere - pensant fer-li un favor- es posa a dissuadir-lo, perquè ell té unes altres expectatives del Mestre. I Jesús el tracta de Satanàs, és a dir “l’Adversari”.  Diuen els biblistes (Rius Camps) que l’expressió que Jesús va emprar  era: “Ves-te’n darrere meu Satanàs”, perquè no tens la teva ment en les coses de Déu sinó en les dels homes. Pere en realitat no anava darrera de Jesús, no el seguia, per això després al darrer sopar no acceptarà que li renti als peus i a l’hora amarga de la passió renegarà d’ell tres vegades...  La conversió de Pere serà un procés molt llarg.

Tinc present un quadre d’El Greco que es diu “Les llàgrimes de Sant Pere”, el gran pintor d’icones cretenc transmet amb força i tendresa el penediment del cap dels apòstols. I probablement tots tenim present també aquella imatge de Sant Pere de Subirachs a la Porta de la Passió de la Sagrada Família: és la d’un home afeixugat per haver dit que no.

Avui Jesús et pregunta: i tu qui dius que sóc jo? Penses com Déu? Tens una mirada àmplia sobre la realitat?  O més aviat la teva mirada és de curt abast? Penses en clau d’èxit, de competitivitat? O estàs disposats a acceptar que de vegades ve el fracàs?  Ets col·laborador o sets rival? 

Demà celebrarem la festa de l’Exaltació de la Santa Creu. En l’escàndol i el fracàs de la Creu hi ha la revelació i el triomf veritable. Per això avui, prop de l’altar, ratifiquem amb el salmista la nostra voluntat de continuar caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.

domingo, 6 de septiembre de 2015

Contacte físic

Diumenge XXIII de durant l'any

En l’home sord que a penes sabia parlar, hi veiem representat el drama de la incomunicació contemporània. És una paradoxa que en un món com el nostre amb tants mitjans de comunicació, tants telèfons mòbils, tantes xarxes socials, hi hagi també tantes persones que visquin incomunicades o alienes al que passa al seu voltant. Quantes vegades a la taula estem més atents a la trucada del mòbil o al darrer watsapp que ens envien que no pas a les persones que tenim a prop. La comunicació externa se’ns va menjant la interna. Cal prioritzar sempre les persones que tenim al costat. I una mesura ben concreta és apagar els mòbils a les hores dels àpats...

La discriminació que denuncia Sant Jaume a l’epístola, continua també avui. Aquests dies estem esfereïts davant de la magnitud de la crisi migratòria. És la més greu que ha patit Europa després de la guerra mundial. Els emigrants recorren  els diversos països  europeus que, com un camí en cremallera es va obrint entre sofriments, dolor i mort i truquen a les nostres portes demanant acolliment. I no l’acaben de trobar. El papa Francesc diu: “els emigrants i refugiats no són peons sobre el tauler de la humanitat. Són infants, dones i homes que abandonen o són obligats a abandonar casa seva...” La marea migratòria és un signe de la desigualtat i de la injustícia social. El P. Pinilla, jesuïta, director de la Comissió Episcopal de Migracions escriu a Catalunya Cristiana d’aquesta setmana: “els emigrants passen per muntanyes, deserts, en barques de joguina...trepitjats als trens, amuntegats en bodegues de mort.” I denuncia:  “una Europa autista que només es mira el melic...” Altra vegada el drama de la incomunicació.

Jesús no es perdia en teories ni en quotes: donava respostes concretes i personals a tothom que acudia a ell. Aquells que acompanyaven a l’home sord que a penes parlava,  tenien la certesa que  el contacte físic  de Jesús pot regenerar la persona. El contacte físic, que n’és d’important! Quan Jesús parlava d’estimar els enemics usava un terme que en arameu vol dir guarir-lo, recuperar-lo i això no es pot fer sense el contacte físic, sense el frec de les mans, del cos, sense la proximitat amb l’altre. És la resposta concreta i propera que se’ns demana com a comunitat.

Jesús s’atansa a aquell home, el toca i el guareix. Tan important era aquest signe que en el ritus del baptisme s’ha mantingut: “Efatà”, obre’t, que puguis escoltar ben aviat la Paraula de vida, que puguis obrir els llavis a la lloança!

No ens fem sords al clam dels nostres germans: demà dilluns dia 7 de setembre, vigília de la festa de la Nativitat de Maria, Reina de la Pau, el Sant Pare ha convocat una jornada de dejuni i de pregària per la pau a Síria, a Orient Mitjà i a tot el món. Ha convidat a unir-se a aquesta iniciativa als cristians no catòlics, als que pertanyen a les altres religions i als homes de bona voluntat. Unim-nos a aquest gest.

L’eucaristia ens uneix al voltant de la taula. En ella lloem el Senyor que “guarda els forasters” com hem cantat al salm. Que obrim les oïdes del cor a aquest món que plora i que ressoni al nostre cor la pregunta de l’apòstol: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres per fer-los hereus del Regne?”