domingo, 16 de agosto de 2015

Un pa que dóna seny

Homilia diumenge XX de durant l’any i Sant Roc (16/08/15)

Acabem d’escoltar el discurs del pa de vida. Un discurs difícil d’entendre pels jueus. Un discurs sorprenent per a tots. Potser les coses són més senzilles del que pensem... El pa en el parenostre ocupa un lloc central. Després d’unes peticions molt teològiques: “sigui santificat el vostre nom”, “vingui a nosaltres el vostre Regne... va aterrant: “faci’s la vostra voluntat...” i “el nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d’avui...” Tothom ho pot entendre .El pa. L’aliment. Jesús es queda en el més quotidià. El és un aliment que es fa, que s’elabora... Quantes vegades, a ca seva, Jesús veia fer pa a la seva mare. És ella, probablement, la que inspira la paràbola de la dona que posa el llevat a la pasta fins que tot queda fermentat.  És un Pa que dóna la vida. Però el Pa va més enllà de l’aliment físic... Jesús es fa efímer: esdevé pa, que desapareix i es fa vida de la nostra vida. Quan mengem o bevem ens fem més nosaltres mateixos. Quan mengem el pa eucarístic ens fem més de Crist. És un pa que dóna Vida. Què vol dir ésser pa per als altres?

L’eucaristia és Pa que alimenta la vida assenyada –sant Pau parla de gent de seny- i vi que inicia una festa que ni la mort no pot destruir. L’eucaristia, el cim de la vida cristiana, té la seva saviesa de segles. Participar-hi, doncs, és participar de la saviesa. Ens ho ha dit l’apòstol, que siguem gent de seny, mirant de treure bé del moment present, mirant d’entendre què vol de nosaltres el Senyor. Tot un programa de vida.

Celebrem també avui la festa de Sant Roc, copatró de Badalona, l’endemà de la Mare de Déu.. És curiosa la tradició catalana de prolongar un dia més totes les festes solemnes. Així, tradicionalment, se celebrava –i a molts llocs encara se celebra- el dilluns de Pasqua, el dilluns de Pentecosta i també Sant Esteve, l’endemà de Nadal. La intuïció popular endevina que són festes tan importants que la gatzara ha de continuar un dia més. Hi pot haver també un motiu gastronòmic: com que les festes grosses es cuinava molt, calia que l’endemà les mestresses descansessin i tothom mengés les restes per exemple en forma de canelons. M’explicava una anciana que a casa seva per la Mare de Déu d’Agost se celebraven tres dies de festa: el propi, el dia 15, l’endemà festa de Sant Roc, i l’endemà passat el dia del gos, que podia voler dir d’una banda el gos de Sant Roc i de l’altra “fer el gos” és a dir no haver de cuinar.

La memòria de Sant Roc, copatró de Badalona, va unit a un vot de poble. A la prometença feta per la nostra ciutat de celebrar a perpetuïtat la festa del sant que ens va deslliurar de la pesta.  La tradició diu que Sant Roc, procedent de Montpeller va venir a Barcelona per guarir els malalts de la pesta. Però que va passar el que ha passat tantes vegades en la història de la caritat: ell mateix va contraure el mal i el cos li va quedar ple de nafres. Aleshores va ser expulsat de la casa on s’hostatjava i es va haver de recloure a una torre de les muralles romanes  Un gos del veïnat se’n va compadir i a més de llepar-li les llagues per curar-les, cada dia li duia un pa. Quan Sant Roc es va refer, l’animaló va seguir-lo ella resta de la seva vida (Joan Arimany).  Encara avui, a la torre de la Porta Praetoria hi ha una imatge del sant, vestit de pelegrí, mostrant una nafra i amb un gosset. Guarir les ferides de l’altra, alimentar l’altra, ser pa per a l’altra... Quina missió tan bonica!

sábado, 15 de agosto de 2015

Felicitats, Maria!


Homilia en la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu 15/08/15

Introducció
 Vull donar la benvinguda a l'Arquebisbe  Evariste Ngoyagoye de Bujumbura, capital de Burundi.  És ell qui va ordenar mossèn Richard, vicari d’aquesta parròquia. Bienvenue Mgr . Merci d'être venu. Dans cette Eucharistie nous prions pour leur pays et pour leur église locale. Saludo també als altres concelebrants, l'arxiprest, mossèn Andreu Oller,  el P. Mariano, mossèn Rafael Melo, de Veracruz (Mèxic) als ministres de l’altar, a l’alcaldessa i a les  autoritats de Badalona, a les altres comunitats cristianes de la ciutat i als representants d’altres tradicions i confessions religioses que avui ens honoren amb la seva presència. L’Eucaristia és l’acte més important dels cristians i el celebrem amb la joia al cor. Donem gràcies pel do de la vida i per tants beneficis amb els quals Déu ens obsequia cada dia.

Homilia

“La festa és un invent de Déu” aquesta expressió, força sorprenent, és del Papa Francesc en una de les seves catequesis recents preparant el Sínode de la Família. “La festa és un invent de Déu”, crec mai cap altra papa en la història ha fet una afirmació com aquesta. El bisbe de Roma explica que el llibre del Gènesi ens diu que al final de la creació Déu va contemplar la seva obra i en va gaudir. Déu ens ensenya que fer festa (...) és girar la nostra mirada cap el fruit del nostre esforç amb gratitud i benvolença. També nosaltres podem mirar els nostres fills que creixen, la llar que hem construït i pensar: Que bonic!”. També avui nosaltres fem festa –i festa major- perquè contemplem la feina feta en el curs que hem acabat. Hi ha hagut mancances, certament, però no fórem justos si no reconeguéssim també que hi ha hagut encerts en la nostra vida familiar i professional, en la gestió de la ciutat i de la convivència.

A l’evangeli d’avui se’ns relata la trobada de Maria i Elisabet: la visitació. Aquesta escena està representada en pedra al portal de la fe de la Sagrada Família. I per què al portal de la fe? Per aquesta expressió de l’anciana Elisabet: “feliç tu que has cregut!”. És una benaurança. Creure porta la felicitat. Ja sé que moltes vegades en la nostra vida hi ha dubtes, el dubte és necessari, fins i tot és saludable... Els dubtes són com les onades que baten contra les roques, les onades netegen les roques d’adherències, però no són capaces d’emportar-se les roques. Per grans que siguin els dubtes doncs no perdem les nostres conviccions.

La nostra fe té un objectiu: la resurrecció. I avui celebrem la resurrecció de Maria, la seva Pasqua. A l’evangeli hem proclamat el magníficat de Maria: un cant exultant. Abdelmumin Aya, un gran coneixedor de l’Alcorà, dels evangelis i dels textos sagrats,  afirma que Jesús és el qui revoluciona l’ordre social basat en l’apropiació indeguda del coneixement i de la riquesa.  I diu que aquesta reivindicació revolucionària li ve de la seva mare, Maria, que demostra conèixer molt bé els textos sagrats, quan diu que “Déu derroca els poderosos del soli i exalça els humils.”

Avui, estimats germans i germanes, en aquesta festa major s’acompleixen les paraules del magnificat quan Maria diu “des d’ara totes les generacions em diran benaurada”.  El P. Àngel Briñas, carmelita, fa uns anys, presidint aquesta mateixa missa solemne, va dir: “quan un de nosaltres ha culminat els estudis, o ha guanyat un premi, tothom el felicita.” Avui venim a felicitar Maria per la seva Pasqua, per la seva exaltació... És realment excepcional que Déu Pare es fixés en una noia senzilla, del poble i que es preparés estatge en ella per fer-la Mare del seu Fill.

Vull pregar als peus de Maria per la nostra església local. Demanar-li que sapiguem acompanyar les famílies de la ciutat. Les que es mantenen unides i les desestructurades. Ja és un tòpic dir que la família ens salva de la crisi. Però convé recordar-ho. Que aquest curs vinent que s’iniciarà amb la segona etapa del Sínode puguem posar en peu una pastoral familiar veritablement fecunda.

Maria és “model d’esperança certa i de consol del poble que camina,” com diem en el prefaci. En temps que per molts són de desesperança i de dissort, cal aixecar els ulls al cel, com Maria Assumpta. També els aixequen tants pelegrins que aquest mesos d’estiu caminen decidits a Sant Jaume de Compostel·la, a Loiola o a d’altres indrets de pelegrinatge. Vivim en una societat dinàmica i canviant, itinerant i pelegrina...

El cristianisme és pregonament marià i femení. En veure Maria que ascendeix, pensem en tantes dones que potser també des d’uns orígens humils, avancen decidides cap a la seva promoció integral, cap a la seva plenitud... i les felicitem de tot cor.

Dono les gràcies a tots els qui heu preparat aquesta festa: a l’equip de litúrgia, als feligresos, als geganters, a l’organista i als músics... Aquestes tovalles festives que hi ha avui sobre l’altar major van ser brodades per les germanes Maria i Joana Famadas i avui, fets restaurar per unes mans amoroses tornen a lluir sobre l’altar.

Felicitats Maria! Avui repetim amb el poeta: “ets un badiu, una eixida, de la masia del pa, una font que raja sempre fins que de set no n’hi haurà.” Felicitats!

 

 

 

domingo, 9 de agosto de 2015

Ja n'hi ha prou!

Homilia diumenge 19 de durant l’any (9/08/15)

La situació vital d’Elies ens parla al cor perquè moltes vegades hem dit “Déu meu ja n’hi ha prou!”. Tots ho hem dit alguna vegada. Molts ho diuen avui entre nosaltres i arreu del món. Persones que viuen un atur de llarga durada, o pateixen una malaltia crònica o viuen sota l’impacte de les bombes o de les bales...: “Déu meu ja n’hi ha prou!”. I a Elies, en aquesta situació límit, un enviat del cel el convida a alçar-se i a menjar.  I és un aliment que li dóna forces per caminar nogensmenys que quaranta dies i quaranta nits. Quan les dificultats ens encerclen no quedem del tot presoners. Tots hem fet l’experiència que en aquell moment que ho deixaríem córrer tot, algú ha fet el paper d’àngel i ens ha encoratjat a seguir endavant. Tots tenim també l’ocasió de fer aquest paper a prop d’una persona que pateix, potser ben a prop nostre... fer-lo amb delicadesa, amb discreció... Recordem que “àngel” és nom de ministeri, de servei...
I també com a comunitat, com a grup humà hem fet l’experiència del salmista: “Acampa l’àngel del Senyor a prop dels fidels per protegir-los”. De vegades aquest àngel és la persona més feble o més anciana que tenim entre nosaltres i que ens fa el servei, per dir-ho així, de parallamps a tota la comunitat. Ens protegeix en el sentit que dóna autenticitat al nostre compromís comunitari: aquests acullen a petits, a pobres, a ancians...
Per tres vegades a l’evangeli, enmig del discurs del pa de vida, Jesús parla de veure el Pare. Veure Déu en l’antiga aliança era sinònim de morir. No es podia “veure Déu” en aquesta vida. Jesús dirà amb novetat, canviant de model: “feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu.” (Mt 5, 8). Aquest és l’únic passatge evangèlic on se’ns permet besllumar com concebia Jesús el final del procés de la transformació de l’ésser humà per Déu i per a Déu. L’aspiració de veure el rostre de Déu aproxima també a jueus i a musulmans (Abdelmumim  Aya). Aquesta visió oberta és la visió dels ulls de la fe, però només la tenen els nets de cor. Si no sóc capaç de veure Déu en el germà, o en les circumstàncies de la vida és que tinc la mirada enterbolida... Són aquells que perquè coneixien l’entorn vital de Jesús es negaven a acceptar la novetat de la seva vinguda. Fixem-nos que tot sovint ens resistim a acceptar la novetat o el canvi. “Això sempre s’ha fet així...”, ho comenta fins i tot el Papa Francesc.  La tradició és important, però en nom de la tradició no podem ofegar la novetat.
L’eucaristia és l’aliment de la fe. Amb els ulls de la fe, l’eucaristia ens fa veure el rostre de Déu. Si jo crec que aquest aliment realment m’enforteix espiritualment, aleshores en participaré fructuosament. I aquest aliment em permetrà reprendre la caminada amb força renovellada, com Elies, com tants que en la història s’han alimentat de l’eucaristia...  Aquest pa ens dóna vida eterna. Quan parlem de vida eterna ho hem d’entendre bé. No és aquesta mateixa vida que ara vivim però viscuda eternament, no. És la vida adulta, la vida madura, la vida en plenitud. És el que ens salva de dir “ja n’hi ha prou” i ens convida a tirar novament les xarxes, el que ens convida a reprendre el camí.



domingo, 2 de agosto de 2015

Salt qualitatiu


Diumenge XVIII de durant l’any 2/08/15

 

El poble de Déu rondinava perquè enyorava les olles de carn i el pa d’Egipte. Preferien aquella situació d’esclavatge a aquella altra de la llibertat... S’estimaven més viure sota el flagell del faraó, que sota la volta immensa del cel, a la intempèrie. Déu escolta les seves murmuracions i els sacia amb el mannà, que és un aliment que els proporciona la mateixa naturalesa. Però ni aquell pa no saben reconèixer d’antuvi...

Jesús a l’evangeli fa un salt qualitatiu. Els deixebles que el busquen, no pels senyals prodigiosos que han vist sinó perquè han menjat tant de pa com han volgut. S’han quedat en un nivell merament terrenal,no han estat cap capaços d’anar més enllà. S’han quedat en la pell, en la superfície, però no han aprofundit en el missatge.

Amb tot també en els deixebles hi ha un progrés: Què hem de fer per obrar com Déu vol? La resposta de Jesús és clara: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat. Per tant el primer que cal fer és creure. La fe és la que ens fa passar de la superfície al fons. La fe és la que dóna ple sentit a la nostra vida. Si em miro l’altre des d’un punt de vista merament humà, em perdré la riquesa de la presència de Déu que hi ha en ell. Si em miro els fets de la vida simplement com a coses que passen, m’oblidaré que el Senyor em parla a través dels esdeveniments. Si em quedo en les dificultats em desesperaré, si em miro el món només amb ulls humans diré “que malament que va tot...!” No n’hi ha prou amb una mirada humana, cal una mirada de fe, que es va afinant en el decurs dels anys. Si cada vespre fóssim capaços de reflexionar en aquells moments del dia que Déu ha passat prop de la nostra vida! Aquella reacció de generositat insospitada, aquell fet que sembla casual però que en realitat és providencial, aquell mal moment que ens ha fet créixer i valorar més el que som que no pas el que tenim, aquella pregunta que ha sacsejat les nostres dificultats! Si fóssim capaços dic de contemplar la jornada així, la nostra fe aniria creixent i madurant.

Certament que avui al món hi ha molta necessitat material. Al segle XIX que hi hagués fam en el món era una injustícia. Al segle XXI que hi continuï havent gent que mor de fam és un pecat estructural. Però unida a aquesta fam física hi ha també fam de sentit i d’esperança.

El discurs del pa de vida té ressonàncies eucarístiques. A l’hora de parlar de l’ eucaristia sovint ens  quedem també en coses perifèriques: si aquest lector ho ha fet més o menys bé, si l’homilia ens ha agradat més o menys, si aquell cant, si aquelles flors... Hem de fer un salt qualitatiu i mirar-nos l’eucaristia amb ulls de fe. I aleshores hi descobrirem la plenitud del sentit. I com demanem en el Pange Lingua aquest himne eucarístic tan antic: “que la fe reemplaci la incapacitat dels sentits.”

Senyor doneu-nos sempre d’aquest pa!