sábado, 18 de julio de 2015

Misericòrdia, endavant!


Homilía diumenge XVI de durant l'any (29/07/15)

A partir d’una situació ben humana, un breu descans després de la missió que resta truncat,  Jesús es compadeix de la gentada perquè “eren com ovelles sense pastor”. Un cor de pastor és un cor de carn, capaç de compadir. Tan de bo tots els pastors tinguéssim aquesta sensibilitat de Jesús envers les persones especialment davant les més desorientades... Ja procurem tenir-lo, però tots –també els seglars- podem caure en la temptació de l’enduriment en el tracte amb els altres.  

El cor del bon pastor l’hem cantat  en el salm 22.Fa unes setmanes, un feligrès preparat ens feia una catequesi sobre aquest  salm. Ens deia que és talment un dístic amb dues escenes complementàries. Una taula del dístic ens presenta un pastor acompanyant el seu ramat. No són les ovelles grasses de les nostres contrades, més aviat eren les primes d’aquell temps, que passaven per llocs eixorcs i es guiaven pel so compassat de la vara del pastor, un so que asserena i conforta, fins a portar-les vora l’oasi... L’altra taula del dístic és la d’un home que fuig pel mateix camí del pastor, seguit per uns lladres. Quan arriba al campament, els pastors el fan seure, l’ungeixen amb el perfum de l’hospitalitat i li donen vi davant dels ulls atònits del seus perseguidors. Gestos misericordiosos.

El Sant Pare, a l’inici de l’any, de la Misericòrdia va exclamar: “Estem vivint el temps de la misericòrdia. N’hi ha tanta necessitat de misericòrdia!” I afegia la importància que els fidels lacis la visquin i la portin als diversos ambients socials .

Se’ns ha mort sor Genoveva Massip. La seva mort no per esperada ha estat menys sentida. Sor Genoveva va freqüentar les pensions del casc antic de Barcelona, els centres penitenciaris i el càmping d’escombraries de l'Hospitalet de Llobregat. Sor Genoveva va treballar també a les Coves de Montjuïc i a  Can Tunis, servint de vehicle de comunicació entre les famílies de les barraques i els reclusos. La Legió de Maria, la xarxa de voluntaris de presons, la xarxa de visitadors de reclusos, el barri Can Puiggener de Sabadell, van ser alguns dels paisatges d’una immensa tasca apostòlica exercida amb  delicadesa i competència. El 1983, l’obra Social Santa Lluïsa de Marillac arribava a la Barceloneta on esdevingué un referent. En els anys de l’emergència del SIDA, Sor Genoveva i les seves companyes –talment com la beata Teresa de Calcuta- recollien els malalts que morien al carrer. D’aquella tasca abnegada nasqué la Fundació Acollida i Esperança tan present a la nostra Badalona. La germana Viqui Molins ha anomenat Sor Genoveva “la meva mestra de tendresa” i el P. Josep Costa escriu: “des del primer moment ja es va decantar perquè tinguéssim una casa per acollits on es trobessin plat a taula, llit per a dormir i, sobretot, amor i un compromís seriós de no deixar-los abandonats sinó de fer camí amb ells”  (Aventures i desventures d’unes sandàlies, p. 90)

La carta de Sant Pau als de Corint posa en relleu com la passió i mort del Senyor afavoreix la pau i la unitat: “ha posat pau entre dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell”. Com podem contribuir els cristians a pacificar i a unir en l’actual context social, polític i econòmic? Essent misericordiosos, donant la vida per amor amb entrega i amb generositat com ho feu Jesús, com ho ha fet també sor Genoveva.

 
 

domingo, 12 de julio de 2015

Sonet amb estrambot suau a Manolita Pedra en l'hora de la mort


 
 

La Manolita va venir a fer repòs a la Murtra

mentre va poder pujar escales

 

 

Sonet amb estrambot suau a Manolita Pedra Pitar en l’hora de la mort

Barcelona, 11 de juliol de 2015

 

 

Per fi te’ns en vas, silent, Manolita

ja no et costa gens pujar les escales

car l’Esperit Sant et dóna les ales

per anar a trobar la Bondat infinita.

 

Aquella que et cridà ja de petita

és al port tranquil on ara recales

acompanyant de prop a tants l’avales

i amb lletres d’or ens l’has deixada escrita.

 

Rabunni!” al teu Mestre, hauràs dit

quan Ell t’haurà cridat dolç pel teu nom;

“sóc jo” hauràs respòs, sense saber com.

 

I t’haurà fet passar al sagrat convit:

la mort és pau i et duu l’esclat del cel

ara ja El veus somrient sense vel.

 

Dels mots de l’Eduardo oiràs les remors

com als inicis dels vostres amors...

 

 

De dos en dos


Homilia diumenge XV de durant l’any (12/07/15)

Jesús va organitzar una missió popular i va enviar els dotze de dos en dos, perquè tingués força el seu testimoni. Aquests dies hem vist el Papa en el seu viatge a Equador, Bolívia i Paraguai. Tenia al seu costat el bisbe de cada lloc, com una actualització d’aquell mandat de Jesús “aneu de dos en dos”. El bisbe de Roma i el bisbe del lloc, units en comunió universal. Dos per un lloc.

Marc subratlla l’autoritat sobre els esperits immunds. En la rel de tots els mals que rebaixen l’ésser humà hi ha la realitat d’un Mal transcendent superior a les forces humanes.  El metge sap que si vol combatre la malaltia no s’ha  de quedar amb els símptomes: ha d’anar d’anar a fons.

Jesús va enviar els seus pobres: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit... Aquesta pobresa exterior era una invitació a confiar en la providència. Quan més pobres som externament, més rics interiorment. Els pelegrins que aquest estiu fan el camí de Sant Jaume, o  la ruta de Sant Ignasi o la de Santa Teresa, saben que per caminar bé cal anar lleugers d’equipatge...

Jesús recomana de quedar-se en aquella primera casa des del final. No es tracta d’anar de lloc en lloc. Es tracta que al lloc on el Mestre s’allotgi, els deixebles en puguin gaudir. L’evangelització vol temps, els processos són llargs.

Amós era pastor en un poblet a dues hores de Betlem, al cor de Judà. Déu el crida i l’arranca de la seva seguretat. El porta a profetitzar en terra hostil que ha de fer de profeta. Eren temps de divisió, el poble hebreu estava dividit en dos regnes: Israel al nord i Judà al sud. El santuari nacional del nord era Beth-el o casa de Déu. Però el Senyor l’ha pres de darrera dels ramats i li ha dit : “Ves a profetitzar a Israel, el meu poble”. Era una missió difícil Que estiguem molt atents a la missió a la que el Senyor ens envia, per difícil que sigui ell camina al costat nostre...

domingo, 5 de julio de 2015

Veritat és recordar


Homilia diumenge XIV de durant l’any (5/07/15)

Les lectures  d’aquest diumenge ens parlen de contrastos. A la primera hem sentit la vocació d’Ezequiel.  Déu vol salvar el seu poble malgrat la seva rebel·lia. Tant si escolten com si no escolten, la paraula de Déu s’adreçarà als seus per boca del profeta.  Déu ens estima i ens parla per mitjà dels profetes d’avui més enllà de les nostres disposicions, malgrat la nostra rebel·lia. Acollim aquest  amor?

La segona lectura és una acció de gràcies de Sant Pau, entre d’altres coses per ser dèbil i malaltís.  Conta que ha llegit aquesta fiblada del seu cos amb ulls de fe: “en tens prou amb la meva gràcia, el meu poder ressalta més com més febles són les teves forces”. Moltes vegades quan visitem una persona malalta hauríem de recordar i de recordar-li aquesta frase de l’apòstol: “quan sóc feble, és quan sóc realment fort”. Hauríem de trobar el moment oportú per fer una lectura de la malaltia amb ulls de fe.  I és que  l’acció de Déu ressalta quan més febles són les nostres forces.

Un altre contrast el trobem a l’evangeli segons Sant Marc. Jesús que ve a oferir un missatge universal, un missatge de Veritat i de Vida,  és refusat al seu poble que té uns horitzons molt curts. Natzaret era aleshores una aldea molt petita. Jesús, Natzarè, hi havia viscut gairebé tota la vida. Havia compartit amb els seus vilatans l’escola i els jocs, les festes i els dols, la pobresa i feina. El coneixien com l’home que sap fer de tot, que acudia quan el cridaven per tots els encàrrecs...  També sabien que era d’extracció humil: coneixien la seva família... Jesús s’havia absentat  del seu poblet alguns mesos i ara tornava, de passada, però tornava  voltat dels seus deixebles i amb fama de profeta. El dia de festa  ensenya a la sinagoga i anuncia l’arribada del Regne.  Primer entre els seus convilatans hi ha admiració,  “d’on li ve aquest do de saviesa?”. La saviesa és més que la ciència, és el do de fer que els qui escolten trobin saborosa la Veritat (Gomà). Veritat vol dir, etimològicament  “no oblit.” Veritat és recordar, recordar és tornar a passar per la ment i el cor. I el que hem de recordar és sobre tot el pas de Déu per la nostra vida. Però després entre els qui assistien a la sinagoga ve l’ estranyesa, finament escàndol.  Podríem dir que la missió evangelitzadora de Jesús pràcticament allí ha fracassat. Perquè “els profetes només són mal rebuts en el seu poble”.

Déu ens parla per mitjà de les persones més properes i sovint no el sabem reconèixer.  D’altra banda avui tenim necessitat d’assaborir la saviesa veritable. El contrast entre la universalitat  lluminosa i el particularisme cec continua  a tots els nivells. Avui eduquem per l’èxit, quasi mai pel fracàs. És una educació esbiaixada. I ens costa revisar el per què dels nostres fracassos.

L’eucaristia ens obre els ulls de la fe. L’eucaristia ens fa agrair tot el que hem rebut de part de Déu. L’eucaristia ens ajuda a llegir amb ulls de fe el moment actual de la nostra vida. Ens fa universals, ens convida a la missió i ens ajuda a refer dels nostres fracassos.