domingo, 28 de junio de 2015

Tingues fe i no tinguis por


Diumenge XIII de durant l’any (28/06/15)

Jesús guaria els malalts d’un a un. L’evangeli d’avui ens presenta dos miracles entrecreuats Jesús anava a fer una cosa important i urgent: visitar la filla del cap de la sinagoga que s’estava morint, i pel camí en fa una altra també important i que no sembla tan urgent, guareix una dona que tenia una constant menstruació i que com a tal era considerada impura i marginada de la societat. Aquest miracle hagués pogut quedar en el secret: només l’haurien sabut Jesús i la dona. Però Jesús s’atura, s’entreté i vol que tot quedi en relleu a la llum pública. El que fa aquella dona, a ulls humans, sembla un gest supersticiós - tocar-li la vora del mantell- però és impressionant la resposta de Jesús: “la teva fe t’ha salvat, queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau”. No li diu “la teva superstició”, “la teva pietat popular que ha de ser purificada”, li diu “la teva fe...” En els qui avui toquen la vora del mantell, el cardenal de Milà Carlo Maria Martini hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”. Hi hem de veure també els qui després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els escolti i els orienti. Els sabem atendre?

Quantes vegades a la vida hem de decidir entre el que és urgent i el que és important. És relativament fàcil triar entre una cosa bona i una altra que no ho és. És més difícil triar entre dues coses que són bones. Quantes vegades tenim el nostre pla, la nostra agenda, ens sembla que el que anem a fer és molt important i, probablement ho és, però alguna circumstància se’ns creua i fa que ens hàgim de deturar en el camí, que no puguem passar de llarg. L’Església té una missió important a complir, anunciar la Salvació, atansar-se als allunyats, però es troba que tot sovint ha de fer també d’Església samaritana. De vegades, cada vegada més, rebem visites o trucades en hores inoportunes per tal de resoldre necessitats urgents. I sovint és molt difícil passar de llarg de les persones que truquen a la nostra porta. Ens cal, una vegada més, l’enginy de la caritat. I ens cal temps. La persona veritablement humil troba temps per a tot. Avui podem ajudar a guarir tantes persones que es troben interiorment ferides! Simplement escoltant-les amb atenció i amb estima, deixant que s’expressin, ajudant-les a trobar per elles mateixes un camí de sortida per al seu túnel.

Aquests dies a tots ens ha commogut la mort d’aquest infant malalt de diftèria. Per uns pares no hi pot haver cosa més trista que la pèrdua d’un fill. Sembla un fet no previst per la naturalesa.  D’una dona que ha perdut el marit en diem una vídua, d’un fill que ha perdut els pares en diem un orfe, però per parlar d’uns pares que han perdut un fill no hi ha un terme en les nostres llengües capaç d’expressar-ho i hem d’usar tota una frase. És com si el llenguatge es tornés incapaç de definir aquesta situació tan trista. Aquest serà el dolor de la Verge Maria. Doncs fins i tot davant d’aquesta situació límit Jesús té paraules d’alè: “tingues fe i no tinguis por” i com en una nova transfiguració, tenint només per testimonis els pares i els tres apòstols Pere, Jaume i Joan, ressuscita aquella noia. I és que per Déu res no és impossible.

Cada eucaristia és una trobada amb Jesús Ressuscitat. Agraïm-li amb el salmista que tantes vegades a la vida, per mitjà de persones i de circumstàncies concretes ens hagi “tret a flor d’aigua quan ens ofegàvem” i “hagi mudat en joia les nostres penes”

domingo, 21 de junio de 2015

Moguts per la tempesta


Homilia diumenge XII de durant l’any (21/06/15)

Quantes tempestes hi ha avui al món! Tempestes polítiques, tempestes financeres, tempestes mediàtiques, ens somouen i ens desconcerten. També hi ha catàstrofes naturals com el terratrèmol del Nepal i les seves rèpliques, amb més de 8000 morts, 22000 ferits i 1000 centres de salut destruïts, que ens impressionen i que ha provocat  una onada internacional de solidaritat permeteu-me que ho subratlli, sovint anònima.

Hi ha també al món d’altres tempestes encara més profundes com els importants canvis del medi ambient. El Papa Francesc en la seva Encíclica recent, Lloat sigueu sobre la cura de la casa comuna adverteix: “si l’actual tendència continua aquest segle podria ser testimoni de canvis climàtics inaudits i d’una destrucció sense precedents en els ecosistemes, amb greus conseqüències per tots nosaltres. El creixement del nivell del mar, per exemple, pot crear situacions d’extrema gravetat, si es té en compte que la quarta part de la població mundial viu al costat del mar o molt a prop i la major part de les grans ciutats estan situades en zones costeres.” (LSI, 24). Davant d’aquestes evidències, alguns diuen que no estem vivint simplement una època de canvis, si no un canvi d’època.

Sense ser apocalíptics, la tempestat ens fa sentir la impotència que hi ha moltes coses que escapen al nostre control.

També hi ha sovint tempestes al nostre interior, moments que les circumstàncies adverses s’acumulen que ens veiem impotents per superar-les i ens sentim marejats, trasbalsats, desconcertats...

Davant de totes aquestes tempestes exteriors i interiors, Jesús dorm, és a dir Déu calla. El silenci de Déu, la seva aparent no intervenció en les tempestes del món ens interpel·la,  ens recorda que som nosaltres els qui portem el timó de la història i que en el fons sovint hem estat nosaltres mateixos els qui hem provocat les tempestes. Com escriu un biblista (Rius Camps) és “la covardia i la manca de fe dels deixebles són les que han posat en perill la missió.”

Finalment Crist fa emmudir el mal esperit, porta la bonança enmig de tota tempesta. Perquè l’amor de Déu perdura sempre, com hem cantat al salm, malgrat totes les adversitats. Per això avui podem repetir: “No tingueu por, si som moguts per la tempesta, que ens arrossega mar endins, que Ell en la mar obre camins”.

 

domingo, 7 de junio de 2015

Illes de misericòrdia

Corpus 2015

“Seguiu aquell home que duu una gerra d’aigua...”: és evident que aquella primera eucaristia es va celebrar en un context de persecució. Pensem quantes eucaristies avui en el món encara s’han de celebrar així:  en pisos, en locals, llocs amagats, amb molta simplicitat, amb molta sobrietat, perquè el context també és de persecució...

Quan Jesús diu “això és el meu Cos”, “això és la meva Sang”, és evident que darrera d’aquest “això” hi ha molt més que un bocí de pa, o d’un glop de vi: hi ha tota la vida, tota l’amistat, tots els ensenyaments que ell va impartir als seus apòstols en el decurs d’aquells anys de vida pública, sobre tot en el mandat de l’amor nou.

[Quan un membre del cos pateix, tot el cos pateix. Avui administrarem el sagrament de la unció dels malalts a uns germans i germanes nostres ancians malalts. Unim-nos a la seva oració, unim-nos a l’oració de l’Església, perquè tots nosaltres som també candidats a la malaltia. Aquest sagrament confereix el perdó i la fortalesa.]

La sala on Jesús va disposar de celebrar aquell darrer sopar era gran i estava arreglada amb estores i coixins. Malgrat la persecució, la bellesa.  Benet XVI parlava de la litúrgia ben celebrada i la vida dels sants, com allò que dóna més força al cristianisme en l’actual context. Com hem de conciliar aquestes dues realitats: un context difícil, sovint precari, i la bellesa que ha d’emmarcar tota acció important? L’eucaristia s’ha de celebrar en dignitat, però la seva màxima bellesa és la d’una comunitat reunida que s’estima amb un amor transcendent i transcendit, amb un amor de caritat. La bellesa de l’eucaristia és la d’unes comunitats que es reuneixen perquè, alimentades per la Paraula i el pa, volen donar la vida per amor. I avui, dia de Corpus aquesta bellesa no queda restringida als murs del temple si no que surt a l’aire lliure, pels carrers de la ciutat, a les perifèries existencials. “Davant de la globalització de la indiferència, la globalització de la solidaritat” és el missatge que reitera Francesc: “Com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parròquies i comunitats, arribin a ser illes de misericòrdia en enmig del mar de la indiferència!”. La globalització de la misericòrdia: “Caiguis on caiguis, hi serem”, aquest és el missatge que Càritas Diocesana de Barcelona ens transmet aquest Corpus Christi. “Caiguis on caiguis, hi serem” perquè el convenciment de Càritas és que tots pertanyem a la mateixa comunitat i els voluntaris i els professionals acompanyen les persones al llarg dels camins que han de recórrer des que els sobrevé la desesperança fins que tornen a confiar en si mateixes i veuen la llum de nou” (Salvador Busquets)

Ja sabeu que quan el bisbe Òscar Romero, avui beat, va ser assassinat quan estava celebrant la seva darrera missa. Les seves paraules –enregistrades- foren : “que aquest cos immolat i aquesta carn sacrificada pels homes ens alimenti també a donar el nostre cos i la nostra sang al sofriment i al dolor com Crist: no per si mateix sinó per donar justícia i  pau al nostre poble. Unim-nos doncs íntimament en la fe i l’esperança a aquest moment d’oració per donya Sarita [la intenció de la missa] i per nosaltres...” I en aquell moment va sonar el tret mortal.

Moltes vegades hem sentit cantar el “Panis Angelicus”, un dels cinc himnes escrits per Sant Tomàs d’Aquino per la festa del Corpus i musicat per César Frank. És interessant de conèixer la lletra en català: “El pa dels àngels/es muda en pa dels homes;/ el pa del cel/ acaba amb les figures d’abans./O cosa admirable/ s’alimenten del Senyor/ els pobres, els servents i els humils./Et preguem Déu u en tres/ que ací vinguis a nosaltres/ de la manera que et retem culte./ Pels teus camins/guia’ns cap on anhelem:/ a la llum on habites./ Amen.