domingo, 31 de mayo de 2015

Submergir-se en el misteri

Solemnitat de la Santíssima Trinitat 2015.
Hem començat aquesta eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i l’acabarem rebent la benedicció també en el nom de les tres divines persones. Moltes vegades en la litúrgia invoquem la Trinitat, cada vegada que acabem una oració adreçada al Pare diem: “per Nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill que amb Vos viu i regna, en la unitat de l’Esperit Sant”. L’invoquem també en tots els sagraments. Jesús mateix a l’evangeli d’avui s’acosta als deixebles i els diu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Diuen els biblistes que aquesta és una fórmula inusual, nova; Jesús revela en la mateixa entranya de Déu hi ha un misteri d’amor i d’unitat. Ésser cristià és submergir-se en aquest misteri. Quan més ens estimem, quan més treballem per la unitat, quan més formem equip, comunitat, més ens atansem al misteri de Déu. El bonic del misteri és precisament això que mai no s’exhaureix, que no s’acaba... Diu Sant Atanasi que la Trinitat té tota la força de crear i de fer. El Pare ho fa tot per mitjà del Verb en l’Esperit Sant... “Solo Dios basta”. Aquestes tres paraules d’un poema de Santa Teresa de Jesús proposades aquest any com a lema de la Jornada Pro Orantibus que celebrem avui. Entre els seus objectius hi ha el de pregar pels consagrats i les consagrades que representen un ric patrimoni espiritual. Aquesta categoria és coneguda civilment com a "patrimoni intangible". Tot i que no es estrictament sinònima, s'hi atansa. Les monges i els monjos sempre preguen per nosaltres. És just i necessari que, si més no, un dia preguem per ells. Ells ho han deixat tot: la seva pobresa, castedat, obediència i, sovint, estabilitat, només la podem entendre des del seu “sí” a Déu. Un sí total, irreversible i sense condicions. Un altre objectiu és donar a conèixer la vocació específicament contemplativa que és tan actual i necessària per a l'Església i el món. Una tercera es afavorir que les esglésies particulars participin de les celebracions litúrgiques dels monestirs. Avui les hostatgeries monàstiques s'omplen de persones que cerquen repòs i molts se senten captivats per l'atmosfera d'unció de les pregàries comunitàries. La vida contemplativa representa una immersió en el misteri de la transcendència. El cristià madur cerca un equilibri entre la contemplació i l'acció. Si la contemplació és autèntica ha de portar necessàriament a l'acció, però això no es produeix de manera automàtica. El sedàs de la comunitat és imprescindible. Els monjos i monges no s’escapen de la realitat: no fugen del món. Aprenen a conrear el silenci. Anselm Grün, monjo i acompanyant espiritual, diu que “guardar silenci vol dir ser pobre també en pensaments, conformar-se amb pocs pensaments que et condueixin al recolliment” (Elogio del Silencio, Sal Terrae, 2004). Aprenen a respectar. Si una persona sap escombrar amb delicadesa la seva cel·la, després sabrà tractar millor els seus germans de comunitat. Avui alguns se sorprenen que algunes persones contemplatives es dediquin a l'acció social o política. D'entrada cal evitar fer judicis precipitats. L'autenticitat d'aquest compromís s'ha de valorar en funció dels fruits que dóna i que moltes vegades són intangibles. D'altra banda s'aprecia un nou estil en molts monjos i monges joves, un nou estil que sintonitza fins i tot amb persones allunyades de l'Església. Pot ser un signe del temps. Un professor no creient , és un investigador i difusor de la importància del monaquisme a l’hora d’ordenar Europa. Diu que l’ora et labora ens han deixat una empremta pregona en la nostra cultura. Pregària (conreu de l’esperit) i treball (conreu de la terra, estudi, creativitat...). Nosaltres no som monjos. Vivim enmig del món. Però també ens agrada visitar les comunitats monàstiques i fins i tot, fer-hi estada. Perquè tenim necessitat de silenci, de pregària i d’autèntica vida comunitària. Que sapiguem trobar aquest equilibri. I en moments de dubte i de dificultat, com els que van tenir els apòstols, que ens omplin de consol les paraules de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”.

domingo, 24 de mayo de 2015

Pentecosta còsmica

Els quatre elements dels antics,aigua,terra,aire i foc, els quatre elements del Càntic de les criatures de Francesc d'Assís, trobem en la Pentecosta la seva plenitud transcendent. En un món que sedeja plenitud de sentit, Jesús crida que Ell és Font d'aigua viva. En una Terra sovint eixuta i inhóspita, Ell és l'habitador de les ànimes. Davant d'unes estructures encarcarades, quan sembla que tot és inamovible perquè "sempre s'ha fet així", el vent impetuós de l'Esperit és renovació, és un Nou estil. És l'Esperit que ha parlat per la boca del Bisbe Santiago Agrelo quan ha desenganyat els religiosos que volguéssin vocacions per perpetuar unes estructures caduques. En una societat sovint freda i deshumanitzada,l'Esperit és el foc que Jesús ha vingut a calar a la terra.les llengües ardents sobre els apòstols en són signe. També els cors abrusats dels deixebles d'Emaús. Quina universalitat la de la Pentecosta! El llenguatge de l'amor tothom és capaç d'entendre'l,però tots desitgem ésser estimats a la nostra manera.L'Esperit pren formes diverses segons cada recipient. L'Esperit Sant ens guía campa la Veritat completa; la nostra vida és un itinerari cap a la Veritat, no entes a com una adecuación de les coses a l'intel.lecte, sinó com la fidelitat dinàmica cap allò que estem cridats a ser. Santa Teresa de Jesús deia "andar en Verdad". En aquest diumenge d'eleccions hauríem de recordar que tothom té dret no sols a pensar com vulgui, sinó a viure coherentment amb el que pensa.I les administracions locals tenen la missió d'harmonitzar aquesta divsitat de veus diverses. Defugim el pensament únic, deixem-nos enriquir amb la diversitat. Que mai no ofeguem les veus profètiques que també sorgeixen en el si de l'Església.Vine Pare dels pobres, fes-nos el do del teu Amor.

sábado, 16 de mayo de 2015

Narrar en família


L’Ascensió del Senyor, 2015

Jesús s’apareix als onze, en manca un, era un cos ferit per la traïció. Tampoc nosaltres no ens sentim complets: “falten molts dels nostres germans”, cantàvem. I no obstant a aquell cos mancat li confia una missió d’universalitat: anar per tot el món i predicar a tothom l’Evangeli que és bo i és nou. En uns homes que tendien espontàniament a recloure’s en un grup de selectes, autorreferents, com devien ressonar aquelles paraules, com els devien sacsejar!

Jesús posa en les mans del onze apòstols un baptisme que netejarà molts del llot  de la mundanitat i una fe que portarà a fer “miracles”, és a dir coses admirables, coses dignes d’admiració. Quants miracles tenim l’ocasió de veure cada dia, si ens mirem les coses amb una mirada en profunditat!  

Què seria avui “expulsar dimonis”? Allunyar tot allò que ens divideix: les rancúnies, els ressentiments, les enraonies i les mentides. I com? No fent-nos còmplices...

I parlar llenguatges nous? Aprendre idiomes, aprendre a usar les plataformes digitals, les xarxes socials... En un món cada vegada més interconnectat, en una societat cada vegada més plural no ens podem replegar sobre nosaltres mateixos. Però hi ha un llenguatge nou que tots podem aprendre que és el llenguatge d’un somriure net, d’una mirada afectuosa, d’uns ulls amorosos...

“Les metzines no els faran cap mal”. Encara que els cristians puguem viure en ambients enrarits o emmetzinats, tenim un antídot poderós: amb Jesús i el seu evangeli no ens podem  contaminar.

“Els malalts a qui hauran imposat les mans es posaran bons” Quantes vegades els sacerdots imposem les mans a un penitent, en el sagrament de la reconciliació, i aquella persona que potser estava angoixada, recobra la pau. Quantes en el sagrament de la unció, i aquella persona malalta, si no torna a la salut, recobra la fortalesa! És dels moments que més ens sentim instruments en mans de Déu.

Amb motiu de la 49ena jornada mundial de les comunicacions socials, el Papa Francesc ha escrit un missatge en el qual ens recorda que la família és el primer lloc on aprenem a comunicar - un diàleg que s’entrellaça amb el del cos-, on s’aprèn a conviure amb la diferència,  un lloc on s’aprèn la dimensió religiosa de la comunicació...  I apunta una dimensió molt interessant, cal tornar a aprendre a narrar, no simplement a produir i a consumir informació, aprendre a narrar, que vol dir que les nostres vides estan entrellaçades en una trama unitària, que les veus són múltiples i que cada una és insubstituïble.

A la façana de la Passió de la Sagrada Família, en l’arc que uneix les torres centrals, una estàtua de bronze representa l’Ascensió del Senyor, milions de visitants la contemplen cada any, potser uns quants de cultura cristiana saben de qui es tracta, però només uns pocs s’atansen al significat misteriós i engrescador d’un Crist, vencedor de la mort, que puja i puja, entre la simfonia en pedra del Sanctus, omplint tot el cosmos. Que nosaltres siguem d’aquests.

sábado, 9 de mayo de 2015

Un testament breu i dens


Homilia diumenge VI de durant l’any 10/05/2015

Els testaments dels grans personatges de la història, solen ser breus. El testament de Jesús ho és: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat.” És breu però és dens. Ell mateix explica el “tal com” d’aquest amor: “jo us estimo tal com el Pare m’estima”. És dir, Jesús estima amb amor de Pare. Un amor, per tant, que el podeu entendre bé tots els qui sou pares i mares, perquè a una altra escala així és el vostre amor. Els veritables pares ho donaríeu tot pels vostres fills, faríeu fins i tot coses que semblen bogeries... Un amor que respecta la llibertat, un amor que no és dir que sí sempre a tot. Un amor pacient (quina paciència va tenir el Senyor amb els apòstols!) Un amor tendre i alhora fort. Un amor que vetlla, que acompanya,  que estima generosament, desinteressadament, sense exigir compensació. Que com deia el Dr. Folch i Camarassa, “està a prop, sense estar a sobre”. És l’amor del pare del fill pròdig, que espera sempre, confiadament, que quan el fill torna no li fa preguntes, ni retrets, que l’abraça, li fa petons i el convida a la festa... La primera carta de sant Joan ho ha explicat bé: “l’amor és això, no som nosaltres que ens hem avançat a estimar Déu, ell ha estat el primer d’estimar-nos...”. El Papa Benet es preguntava si es pot “manar” l’amor. Certament no es pot manar, però com que Ell ens ha estimat primer nosaltres podem correspondre amb l’amor, pot néixer també en nosaltres l’amor com a resposta (Deus caritas est, 17). I Francesc diu: “Quan tens la força de dir: vull tornar a casa, trobaràs la porta oberta, Déu et surt a l’encontre, perquè t’espera sempre, Déu t’abraça, et besa i fa festa. Així és el Senyor, així és la tendresa del nostre Pare celestial.” De fet els deixebles havien pogut experimentar aquest amor de Jesús i el manament nou no feia altra cosa que fer-los recordar allò que ja havien viscut.

Dijous passat va morir sobtadament un pare de família. Hi havia tingut llargues converses i em vaig adonar com havia treballat en el decurs dels anys l’amor amb els seus fills... Ja ancià m’admirava de la seva magnanimitat.

L’amor s’alimenta en el diàleg, però també en el silenci: perquè les coses importants de la vida no cal dir-les, ja se saben... Recordo que un amic em va dir: a Getsemaní és quan Jesús es va sentir realment fill de Déu. Em va impressionar aquesta visió. Getsemaní sembla el moment de més soledat de Jesús, de major perplexitat, de lluita... i no obstant a la fi, s’abandona en les  mans amoroses del Pare. Quan tot és foscor, ve la llum de l’acceptació serena.

Com podem saber si un amor és autèntic? La prova de l’autenticitat de l’amor, l’hem escoltada també a l’evangeli. “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” La prova de l’autenticitat de l’amor és donar la vida. Quan un dóna la vida, pas a pas, o quan la dona de cop, com els màrtirs, com Jesús mateix, sabem que aquell amor és autèntic. “Obras son amores que no buenas razones” diuen en castellà.

Jesús no va venir a morir en una creu. Jesús va venir a anunciar el Regne i el seu missatge va entrar en contradicció amb els poderosos del seu temps, per això va morir ajusticiat. La seva resurrecció és el triomf d’un Amor que travessa la història.

Que Maria, la Senyora de la Promptitud, com el Sant Pare l’ha definida, ens ensenyi a estimar de la manera més convenient, en el moment oportú.

sábado, 2 de mayo de 2015

El plor del cep


Diumenge V de Pasqua (3/05/2015)

Sobre l’altar major de la Sagrada Família hi ha un baldaquí que representa l’Esperit  Sant  amb els seus dons. Del baldaquí pengen cinquanta làmpades que són simbòlicament els cinquanta dies que van de Pasqua fins la Pentecosta. És a dir el temps lluminós que estem celebrant. En el baldaquí hi ha il·luminat, l’himne “Glòria a Déu a dalt del Cel”, que alterna amb els set dons de l’Esperit Sant: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Al baldaquí hi ha també uns gotims de raïm, de diverses menes i unes espigues de blat. Quan Gaudí parlava d’aquesta solució comentava la insuperable bellesa del menjador del camp, sota una parra, i el significat místic de les paraules que segons sant Joan, el Senyor va adreçar als apòstols després de la institució de l’Eucaristia i que hem proclamat a l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments, el qui romandrà amb mi, donarà fruit abundant”.

Aquesta és una pregunta que les persones ens anem plantejant a mesura que ens fem grans és si som fecunds, si la nostra vida ha donat fruit. Si estem units a Jesús, això és si conversem amb Ell, si seguim les seves petjades lluminoses, si procurem estimar al seu estil serem fecunds... Sabem que a l’altre vida no ens emportarem altra cosa que les nostres bones obres i dins el cor els noms de les persones que hem estimat, en imatge feliç del bisbe Pere Casaldàliga.

Una altra pregunta que convé que ens fem és si les nostres parròquies, comunitats i moviments són fecunds. El principal indicador és si aquests espais i temps fan possible la nostra trobada personal i comunitària amb el Senyor. Crec que ho deia el Cardenal Philippe Barbarin, “més que esglésies plenes vull cors plens de Déu”. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, d’aquesta intimitat fecunda, altres indicadors de la vitalitat d’una parròquia són el nombre de baptismes, de comunions, de confirmacions –com trobem a faltar avui persones que es vulguin confirmar!- de matrimonis i també de vocacions que sorgeixen a la vida sacerdotal, diaconal i consagrada. I ja enteneu que no em refereixo només al nombre si no a la qualitat. La lectura dels Fets dels Apòstols ens ha recordat que l’Església vivia en pau, que creixia, que s’anava edificant... Hauríem de preguntar-nos si avui les nostres parròquies i comunitats viuen en pau, creixen, es van edificant... Ací tenim la percepció que no o que no prou. Una comunitat dividida és estèril. Perquè l’Església avui pugui créixer hem d’estar ben units el cep i les sarments. Els pastors i els fidels. També els pastors entre nosaltres i els fidels entre nosaltres. Quant de mal fa la crítica destructiva! Deia el bisbe Sebastià que hi havia una bona feligresa que li demanava una penitència, i tan va insistir que a la fi el bisbe li va dir: “procuri durant una setmana no malparlar de ningú”. Al cap d’uns dies la va trobar i li va preguntar com anava... la bona dona li va respondre: “encara som dimecres!”. Que n’és de fàcil esllavissar-nos pel pendís de la crítica destructiva! Allí on hi hagi enraonies, posem-hi el ben parlar. No hem d’escatimar esforços per estrènyer la unitat de l’Esperit amb el vincle de la pau.

Déu vol que donem molt de fruit. I per això esporga les sarments. Un pensa que al capdevall les dificultats de la vida, els contratemps, els fracassos aparents o reals, són aquesta esporgada general. De moment la correcció sempre és dolorosa però a la fi ens fan més fecunds. Que avui quan consagrem el vi, fruit de la vinya i del treball dels homes, pensem en aquesta unió tan productiva de què parla Jesús a l’Evangeli. Diu un expert en cultura del vi: “després que els pàmpols ressecs hagin caigut a terra i, tot seguit s’hagin passat a podar els sarments... i després, sobretot, de la consegüent llarga hivernada de la vinya, que deixa tots els seus elements com si fossin fusta morta, després de tot això, el cep plora. Plora, sí: la llàgrima és la saba saturada, que sobreïx de l’ull llenyós del cap dels sarments. És, doncs, un plor de renovellament, de goig molt pur, que els pagesos saluden amb alegria.” (J. Llavina, La vinya i el vi a Catalunya, Angle Editorial, 2014)