sábado, 25 de abril de 2015

Pastors plens de Déu


Homilía Diumenge IV de Pasqua (26/04/2015)
L'Evangeli del bon pastor ens fa pensar en la importància del que avui en diem l'acompanyament.  Avui tots som molt gelosos de la nostra autonomia personal i ens pot semblar que és propi de febles demanar algú que ens guiï,  que ens acompanyi en el nostre creixement espiritual i moral. Però és indispensable: ens calen referents, interlocutors, persones a les quals puguem obrir la nostra ànima, persones que ens diguin una paraula de consol, d’estímul, d’esperança.  Avui l’acompanyament espiritual és fins i tot objecte d’estudi en graus superiors.

El bisbe Sebastià, en un recés ahir mateix als Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel ens deia que hi ha persones que diuen “jo no em confesso amb un capellà”, vol dir que en el capellà no hi veuen a Jesús, deia, o no el veuen com quan celebra l’eucaristia.

Jesús ens dóna pistes de com és el bon pastor. En primer lloc Ell s’hi identifica. Diu: “Jo sóc el bon pastor.” En realitat Ell és l’únic bon pastor i tots els altres pastors serem bons en la mesura que ens hi assemblem. En néixer, Jesús es va manifestar, en primer lloc, a uns pastors que vivien al ras, guardant el seu ramat. Ara és el mateix Jesús el qui esdevindrà un pastor itinerant i que a més viu a la intempèrie, però un pastor que tindrà cura sol·lícita de Zaqueu, de Mateu, de Nicodem, de la dona samaritana, de la sirofenícia, de cada un dels apòstols, de Maria Magdalena... Les persones que els pastors tenim confiades tenen nom i cognoms i el bon pastor les coneix a cada una pel seu nom.

El bon pastor no és un funcionari, amb tot el respecte que els funcionaris mereixen, però no és un funcionari. No treballa a jornal, està al costat dels qui té confiats, gratuïtament, fins en els moments més difícils, fins a la persecució i si cal el martiri, Quants sants, quants missioners, han estat al costat dels qui tenien encomanats fins a l’hora de la mort! El bon pastor viu la intimitat amb Déu. Recordo que de jove conversava amb un sacerdot, i jo pensava, “està ple de Déu”. Tots hem conegut sacerdots veritables, autèntics, que ens han reconfortat, que ens han ajudat a ser allò que estem cridats a ser. Donem-ne gràcies a Déu.

La nostra vida és aquesta perenne tensió entre el que som i el que estem cridats a ser. Ens n’ha parlat  la carta de Sant Joan: “encara no s’ha manifestat com serem”.

El Papa Francesc parla de la cultura del descart. Fixem-nos que Jesús s’identifica amb els que són descartats: “la pedra que rebutjàveu els constructors, ara corona l’edifici.” Ho hem escoltat a la primera lectura i ho hem repetit en el salm.

Des de fa més de 50 anys, el quart diumenge de Pasqua, és a dir avui, se celebra a l’Església catòlica la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. Enguany coincideix amb la celebració de la Jornada de Vocacions Natives. Cal que preguem el Senyor ens doni pastors segons el seu Cor. Pastors capaços d’orientar, d’aconsellar, de guiar, de corregir... pastors fidels a l’Evangeli, capaços de respondre als interrogants del nostre temps. Pastors encarnats en les comunitats a les que són enviades. No volem funcionaris, ni buròcrates...

Mossèn Cinto Verdaguer, a Veus del Bon Pastor escriu: Anyells ¿no sentiu/ com al cel vos crida?/ “La prada és florida./veniu tots, veniu./ Al cel que és ma pleta/serem aviat” /Jesús feu-me ovella/del vostre ramat.

domingo, 19 de abril de 2015

Reconeixement, misteri i participació

Homilia Diumenge III de Pasqua 19/04/15

Els deixebles d’Emaús expliquen a la comunitat reunida el que els ha passat pel camí i com han reconegut Jesús quan partia el pa. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer, quan coneixem descobrim per primera vegada, però quan reconeixem ens passen pel cor aquelles experiències viscudes al costat d’aquella persona o d’aquell indret o d’aquell fet. I això ens emociona, ens estimula i ens fa créixer. És evident que això no és immediat, que hi ha tot un procés: abans del reconeixement els deixebles s’esglaien i dubten. Com nosaltres avui ens esglaiem i dubtem tan sovint... Però després tot és pau i alegria. Jesús Ressuscitat continua essent un Mestre que els ensenya i que comparteix la taula amb ells, com ho havia fet durat tres anys, però ara tot ha canviat: la seva presència és ben real i alhora, misteriosament transcendida. Cal un acte de fe per reconèixer-lo i aquell acte de fe porta a la missió.  La fe no és autèntica si no porta a la missió: “calia predicar en nom d’ell...”, hem escoltat.

Que n’és d’important tenir una comunitat de referència, un lloc on ens trobem valorats personalment per allò que som i respectats en la nostra llibertat! Un espai i un temps on puguem compartir allò que ens ha passat pel camí, un àmbit on puguem explicar el pas de Déu per la nostra vida. Un indret on celebrar, on recuperar forces per anunciar allò que creiem. Com n’és d’important l’eucaristia!

És evident que aquelles primeres comunitats cristianes ja es començaven a reunir cada diumenge al voltant de la taula, a les cases, com nosaltres ho fem avui en la celebració litúrgica. Ahir a Montserrat es va cloure el quart Congrés Litúrgic. Fa cent anys del primer Congrés, celebrat el 1915, amb un miler d’assistents, que va contribuir tant a la participació fructuosa dels fidels en la litúrgia.  Aquesta commemoració ressona especialment en una comunitat cristiana tan montserratina com la nostra de Santa Maria de Badalona  que ha vetllat tant i que vetlla en el decurs d’aquests cent anys per la qualitat de les celebracions. Convé molt que els signes siguin expressius i comprensibles pels homes i dones del nostre temps, sense perdre aquella necessària dimensió de misteri, en la qual ens endinsem cada vegada que celebrem. Un misteri que s’ha de traduir en la nostra vida i que s’ha d’expressar en obres de caritat. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, apuntava que  potser el problema més gran que avui té la pastoral litúrgica “és un progressiu distanciament entre la litúrgia i l’espiritualitat”. Quan parlem d’espiritualitat parlem d’acció de l’Esperit Sant en la nostra vida i parlem d’una espiritualitat encarnada com la de Jesús ressuscitat que té carn i ossos i comparteix  la taula amb els seus amics.

Un altre repte, assenyalat pel P. Abat, Josep Maria Soler, és el d’apropar els joves a la litúrgia, perquè també per a ells hauria de ser el centre de la seva vida cristiana. El fet que no sigui un tema fàcil, no significa que no hàgim d’esforçar-nos a buscar una pedagogia litúrgica adequada.” Difícilment un jove participarà de l’eucaristia si abans no descobreix que ha de cultivar una relació personal amb Jesús. Si no el coneix, no el podrà reconèixer. Que les nostres celebracions, que el nostre testimoni de pau i alegria sigui per a molts, també per a molts joves, motiu d’atracció. Que tots puguem reconèixer Jesús quan partim el pa.

 

domingo, 5 de abril de 2015

L'abraçada pasqual


Diumenge de Pasqua 5/04/2015

Avui és diumenge de Pasqua, la Pasqua florida, la festa de les festes.

Hem assistit amb emoció a la processó de l’encontre de Jesús Ressuscitat amb Maria. Aquesta aparició no surt als evangelis. Però nosaltres es preguntem: “Com no s’havia de deixar veure abans que als altres a la seva Mare! La primera que l’havia bressolat als seus braços! La Dolorosa que una vegada mort l’havia bressat de bell nou a la seva falda. L’única que va mantenir clara l’esperança durant el Dissabte Sant” (A. RUBIO, Itinerari Pasqual. Camí de l’Alegria, p. 12)

L’aparició de Jesús Ressuscitat a la seva Mare queda corroborada també per una revelació a Santa Teresa “Em va dir [Jesús] que, en ressuscitar, havia vist la Nostra Senyora” (Santa Teresa de Jesús. Obres completes. Comptes de consciència, 13a 12). A la Passió d’Esparreguera, també queda reflectida aquesta emocionada abraçada del Senyor Ressuscitat a la seva Mare. I Sant Joan Pau II es preguntava: “La Verge, present a la primera comunitat de deixebles (cf. Ac 1, 14) com podia haver estat exclosa del nombre d’aquells que havien trobat el seu fill diví ressuscitat d’entre els morts?” (Audiència general del dimecres 21/05/1997).

Ara penso en una bona feligresa. Té més de vuitanta anys. Ha tingut cinc fills. Un d’ells, el gran, va morir jove, als trenta-quatre. El vaig conèixer, era un home bo, vital, gran excursionista, de mirada neta... Va marxar amb molta rapidesa, en quinze dies, víctima d’un càncer. Han passat els anys. Cada dia aquesta bona mare el recorda amb serenor. Un dia a Montserrat es va trobar amb la mare d’un sacerdot que li deia: “ens va costar molt que Déu ens demanés el nostre fill però li vam donar i ara n’estem molt contents”. I aquesta feligresa li va respondre: “Doncs a mi Déu en quinze dies em va demanar el meu fill per sempre i li vaig donar... I també n’estic molt contenta.” M’ho deia, és clar, amb llàgrimes als ulls, mentre jo en el meu dedins pensava: “Quina fe en la Resurrecció!.” Aquesta mare només espera el dia que es tornarà a abraçar amb el seu fill.

Tots tenim en el cor. L’emoció dels presoners a qui el Papa Francesc ha rentat els peus aquest dijous, veiem també amb quina emoció l’abraçaven. Se sentien tractats com a persones.

El P. Juan José Aguirre Muñoz, combonià, és el  bisbe de Bangaussou (República Centreafricana). Explica que poc després d’arribar a la missió un company li va dir que havia d’anar a que els leprosos el beneïssin. Explica: “arribaven arrossegant-se sobre els seus monyons que eren els genolls i em tocaven amb els seus colzes, que ja eren les seves mans, mentre em trametien el seu alè de vida fregant-me les seves parts toves corrompudes, nassos, llavis i orelles que ja no existien”. (LV 25/10/14)

Decididament la millor manera d’entendre la Resurrecció és pensar que serà l’abraçada definitiva del Pare.

És Pasqua. El mantell blanc de l’altar evoca el llençol d’amortallar que van veure Pere i l’altre deixeble quan van entrar al sepulcre i van començar a comprendre que Jesús havia ressuscitat. Per a nosaltres, el cos de Crist Ressuscitat és l’Eucaristia.  Cada eucaristia és una trobada amb el Ressuscitat. I amb els ulls encara plorosos, fem un acte de fe.

A la pau ens abraçarem. Cada abraçada que ens fem és un signe de la resurrecció.
 

sábado, 4 de abril de 2015

Vetllar: la Pasqua avui


Vetlla Pasqual 2015

Vetllar vol dir tenir cura, estar atents, vigilar.

Aquesta nit de la Vetlla Pasqual, a les lectures, hem anat resseguint la història de la Salvació: el Gènesi, l’Èxode, els profetes, la carta de l’apòstol, fins a l’Evangeli. Són textos de gran profunditat, que tot i que els escoltem cada any sempre poden suggerir-nos noves perspectives. Personalment m’agrada molt aquesta expressió del llibre del Gènesi: Déu veié tot el que havia fet, i veié que “era bo de debò”. Diuen els experts que la traducció literal d’aquest passatge és que Déu va veure que tot era “bo i bell”, a la vegada.  Saber contemplar la bellesa de la Creació i encara saber gaudir de la bellesa de la nova creació! La bellesa abunda en la realitat i la bellesa és la manifestació més pura de Déu. Quan una acció és bona la qualifiquem de tal, però quan és molt bona, la qualifiquem de bonica. Gràcies també a tants artistes que continuen obsequiant-nos amb “epifanies de bellesa”.

L’evangeli ens ha relatat l’experiència sorprenent d’aquelles tres dones que havien continuat avançant cap al sepulcre malgrat que sabien que hi havia una pedra molt grossa que tancava la porta. A mi em diu que hem de caminar, hem d’avançar malgrat tots els obstacles, per grossos que semblin...

La nostra visió del temps, hereva del judaisme, és lineal i històrica. A diferència d’altres cultures que tenen una visió més cíclica i circular del temps, nosaltres sentim que avancem cap una horitzó lluminós. Però quan repassem la història ens adonem que està teixida de guerres, de lluites, d’invasions... no obstant hi ha un fil d’or que serveix d’enfilall: l’acció de Déu envers el seu poble i aquesta és una acció bona i bella.

Crist va venir a salvar-nos, no a morir en creu. Però el seu missatge de salvació va topar amb els entesos del seu temps i el van fer crucificar. Ell no buscava la mort. I la mort no va tenir la darrera paraula. Avui aquesta acció salvadora continua.

Al pregó pasqual hem cantat que “aquesta nit santa i poderosa/allunya el pecat/renta les culpes/ fa innocents els caiguts/torna l’alegria als entristits,/dissipa els odis,/ restableix la concòrdia/converteix les nacions”.

Per tant aquest fil d’or salvador continua en el present. A Catalunya Cristiana aquesta setmana hem recollit algunes històries de vida, que són Pasqües d’avui. La de l’Antònia nom fictici d’una dona que va exercir la prostitució en condicions deplorables, sense llar, alcohòlica, amb VIH i finalment amb un càncer que se l’anava emportant. Però va trobar l’acompanyament de l’Eduard, educador social de Càritas que la va saber escoltar i va fer-la sentir persona.  L’Eduard ens deia: “he estat testimoni privilegiat de moltíssimes resurreccions de persones que gairebé ningú no donava res per elles.”

O el cas de la Cristina aquesta nena de vuit anys, malalta de càncer terminal que un dia abans de la seva mort deia als seus pares “no ploreu, perquè jo estic bé.” Mossèn Cinto Busquet que li va donar la comunió, la unció i que va acompanyar a ella i als seus pares fins al final explicava que “la fe ha estat el pal de paller que ha sostingut el dia a dia de la Cris i de la seva família”. I el pare de la Cris deia: “amb el seu testimoni, a mesura que hem avançat en tot el procés, s’ha anat reforçant la meva fe. Gràcies a la Cristina jo tinc més fe ara que abans i també tinc més força.”

O el testimoni de la Marisa que es drogava i que tenia un comportament antisocial i  que gràcies al Centre Sara de Sabadell que acull i rehabilita persones en situació d’exclusió social, va aprendre a conviure i va canviar els seus hàbits negatius.

Voldria afegir-hi també el cas de la Maria Teresa, una dona encara jove, que va néixer un dimecres sant i que ha mort precisament aquest dimecres sant, després d’anys de malaltia, procurant fer feliços els qui tenia al voltant i encara en vigílies del seu traspàs tenia força per somriure... “Tinc ganes de marxar”, em deia. Només marxa qui té un lloc per anar i ella, certament, ja gaudeix del paradís. I els seus mateixos pares, serens, lloaven la fortalesa d’aquesta filla excepcional.

Segurament tots vosaltres podríeu afegir molts casos de persones que us han parlat, potser sense paraules, del seu pas de mort a vida, que us han dit amb el seu capteniment, que la història de la Salvació, continua, que us han ajudat a creure que hi ha un més enllà. Mn. Busquet deia: “la mirada de la Cris no l’oblidaré mai. Els seus ulls m’han fet veure que el Crist Ressuscitat realment ha vençut la mort.”

Per descobrir aquestes pasqües contemporànies, hem de vetllar, hem d’estar atents, vigilants... No ens podem perdre tants testimonis com Déu ens brinda cada dia. Com escrivia Joan Maragall al seu poema Excelsior: “Vigila, esperit, vigila;/ no perdis mai el teu nord;/ no et deixis dur a la tranquil·la/ aigua mansa de cap port.// Gira, gira els ulls enlaire,/ no miris les platges roïns,/ dóna el front an el gran aire;/ sempre, sempre mar endins”.

Que tingueu una bona Pasqua.

viernes, 3 de abril de 2015

L'ombra de la creu


Divendres  Sant 2015

La nostra raó és limitada. La nostra raó no és com el sol de ple migdia que tot ho il·lumina, si no com els primers raigs de l’aurora que acaronen les formes i deixen moltes zones amb penombra. Aquestes zones en penombra són el misteri (Maria Zambrano).

Explica el Papa Francesc, en una de les seves meditacions diàries a Santa Marta que quant l’Àngel va anunciar a Maria li va prometre que la força de l’Altíssim la cobriria amb la seva “ombra”. I Maria va acollir aquest anunci amb silenci.  Maria al peu de la creu està en silenci, mentre les ombres cobreixen la terra. Podria pensar que l’àngel Gabriel l’havia enganyada: li havia promès que el seu fill seria Rei i no portava més corona que una corona d’espines,  en lloc de ceptre havia portat una canya que s’esberla, en lloc de mantell reial li havien imposat  la clàmide d’un soldat i ara li havien treta, li havia promès que seria gran i ara, a ulls del món, era un fracassat... Però Maria calla. Calla i espera en silenci. Calla i deixa que l’Esperit Sant la cobreixi novament amb la seva ombra.

L’ombra i el silenci, diu el Papa, són els “llocs” on Déu ha volgut manifestar-se a l’ésser humà. La creu ens fa topar de cop amb el misteri. La creu no és racional. Per a uns és un absurd, per a d’altres, un escàndol, per a nosaltres, font de Salvació. L’ombra de la creu és protectora i pacificadora: “A l’ombra dels teus braços el món la pau buscarà”, cantem.

L’ombra de la creu, com la del xiprer, és allargada, es prolonga en els sofriments del món i també en els sofriments personals . Pensava en els familiars d’aquesta catàstrofe aèria. Ara ja té una explicació. Però continua essent un misteri que cent-cinquanta vides quedin de cop estroncades. Per què precisament ells? Perquè en aquell moment...? Per què a molts els ha canviat per sempre la seva vida? I aquesta catàstrofe la coneixem de prop. Però al món n’hi ha moltes d’altres de catàstrofes. Quan un marit es veu abandonat per l’esposa o viceversa, li sembla que el món se li enfonsa. Quan algú perd la persona que més estima, li sembla que res no té sentit. Nosaltres també hem de conviure amb el misteri i sovint  ens fem moltes preguntes que queden sense resposta. Ens endinsem en el núvol del silenci.

Fa poc va morir un amic nostre, en Ramon Fraxedas, un bon professional de la comunicació. Havia dissenyat la pauta musical de Ràdio Estel, després de Ràdio Principat i, finalment la de Montserrat Ràdio. En Ramon patia un càncer, però l’enfrontava amb tanta serenor, amb tanta enteresa, que els metges de pal·liatius van demanar-li si podrien enregistrar-lo. Dimecres es va emetre per ràdio Estel, al programa “De cap i de nou”, que us podeu descarregar.  El seu testimoni vaig tenir l’ocasió d’escoltar-lo en directe, juntament amb d’altres persones que ell estimava. La malaltia avançava inexorable però ell estava tan serè! Durant una hora va parlar-nos amb un discurs ben construït i coherent del seu moment personal, de l’evolució de la seva malaltia, que quan pensava que ja anava cap a la guarició, va torna, de les hores difícils, de la fragilitat, de la reconciliació amb el seu propi cos, de la seva relació amb Déu.  Ens va explicar amb emoció la seva darrera missa del Gall, anticipada, en cadira de rodes, entre els germans de La Salle més ancians i malalts, ell que feia anys n’havia tingut tanta cura, era aleshores un ancià més. El Ramon va morir, però el seu testimoni va ser i és molt fecund.

Com el d’un altre amic malalt de càncer, el Cres, que en aquest cas un seu cosí, professional de la imatge, li va demanar per enregistrar amb càmera els seus últims dies... El Cres li va donar el permís. Les imatges són verament impressionants: amb una veu feble, molt dèbil, pell i os, però molt dòcil, deixant-se cuidar, deixant-se estimar, sense cap queixa, dient paraules pertinents, rebent amb pau la unció dels malalts... Algú pot pensar que és de mal gust filmar una situació així, però jo crec que aquestes imatges poden fer bé a moltes persones.  La malaltia és un mal, però no és un mal absolut, dels mals en podem treure béns. De la mateixa manera que diem que “no hi ha malalties, si no persones malaltes”, hem de dir no que anem a veure un malalt, si no a una persona que està malalta.  

Del pitjor mal que és la creu, instrument de suplici i d’execució, en podem treure el bé més gran que és la Salvació.

Al sòcol de la Creu de Montigalà, hi ha esculpits aquests versos, que han resistit totes les maltempsades.

“JESÚS MEU ESTIMAT/QUE EN UNA CREU AFRONTOSA/VESSANT VOSTRA SANG PRECIOSA/MORIREU PER MI CLAVAT!/SIAU PER SEMPRE ALABAT”

Que aquesta sigui avui la nostra pregària, a l’ombra de la creu.

jueves, 2 de abril de 2015

Els sagraments de l'amistat


Dijous Sant 2015

“A vosaltres us he dit amics”. Avui és un dia per aprofundir l’amistat. L’amistat que es tradueix en servei. En l’amistat no hi ha jerarquies: ens fa a tots iguals. Em deia una mare jove, que acabat de perdre un amic malalt de càncer, el seu fill petit li va preguntar: “mare és veritat que un amic és un tresor”? Sí, fill meu i jo acabo de perdre un tresor.”

Jesús tenia un petit cercle d’amics. I a aquests amics els ensenya la lliçó del servei. El rentament de peus en origen una feina pròpia dels esclaus, però Jesús és un home lliure i renta els peus als qui vol, perquè vol. El rentament dels peus era un signe tan important que en l’església primitiva es considerava quasi un sagrament. En el rentament dels peus hi ha d’alguna manera inclosos els sagraments del baptisme (bany regenerador) i de la penitència (renovació del baptisme).

Tots, com Pere, correm el perill de no acceptar que tenim la necessitat del perdó, que els nostres peus estan bruts. Tots tenim el perill de dir que les coses sempre “s’han fet així”. Tots correm el risc de no deixar-nos estimar. És el el risc a què s’exposa el fill gran de la paràbola del fill pròdig, el perill dels obrers de la primera hora que remuguen perquè als de la darrera els han pagat el mateix. Ésser cristià és deixar-se rentar els peus, o en d’altres paraules, creure. Jesús vol que caminem amb ell: “que bonics són els peus del missatger que anuncia la bona nova!” diu plàsticament el profeta Isaïes. Recordo el gest d’un meu col·laborador, el P. Giovanni, que solia acompanyar els pelegrins a peu a Montserrat. Tenia cura sol·lícita d’ells i més d’una vegada, quan passades les hores algun caminant ja no podia més, el veiem de genolls guarint aquelles nafres incipients...

L’amistat s’alimenta al voltant de la taula. L’eucaristia és l’àpat de l’amor. En la sobretaula hi ha els brindis, que són expressió d’agraïment i de bons desigs. “Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació”. Cada eucaristia és també un brindis.

Avui ens costa entendre que tanta gent abandoni la missa dominical i que  fins i tot persones que n’havia participat molts anys, en deixi de participar. Penso que és un símptoma i el símptoma respon a unes causes profundes. Intentar posar remei al símptoma i no anar a les causes és estèril. Potser hi ha joves que es pensen que l’eucaristia és “per als grans”, potser n’hi ha molts que no saben què celebren, potser d’altres, fins i tot practicants, hi participem de manera rutinària, sense prendre consciència que allí hi passa “alguna cosa”. Cal un gran acompanyament sol·lícit i una catequesi vital per fer entendre que l’eucaristia és un temps fora del temps, és un tast de l’eternitat feliç, és l’anticipació del Cel.

En el nostre arxiprestat, a la parròquia de Sant Sebastià de Pomar, es vol establir l’adoració perpètua del Santíssim Sagrament. Algú dels que hi ha participat ha quedat impressionat del silenci i la unció amb què se celebra. És un intent lloable. No obstant convé recordar l’adoració pren el seu ple sentit en la celebració de l’eucaristia i en la projecció de la caritat fraterna envers els germans. En una església de Suïssa on es feia l’adoració hi havia un rètol que deia: “Anem a trobar-nos amb Déu, per retrobar-nos després amb els germans.”

Al himne Pange lingua, “Canta llengua el sant misteri”, repetirem un any més: “Aquell vespre de la cena,/la darrera amb els germans/ observant tots els preceptes/ d’aquell àpat ritual, /per ses mans es dóna als dotze/ ell mateix com a menjar//El Verb-carn amb la paraula/ muda en carn el que era pa;/ sang de Crist el vi es torna// Si els sentits no entenen res,/n’hi ha prou amb la fe sola/perquè el cor n’estigui cert.

El papa Francesc defineix l’Església com una immensa majoria de laics, amb un petit grup de ministres al seu servei. Moltes vegades però, hi ha laics i capellans que tenen una visió de l’Església ben diferent, la veuen piramidal, els seglars encimbellen el mossèn i obliden la seva responsabilitat de batejats, els mossens no deixen créixer els laics en responsabilitat... Que avui quan en veieu agenollat als vostres peus, entengueu el simbolisme d’aquesta acció i pregueu també per mi, perquè sigui fidel a l’evangeli de Jesucrist i no em cansi de donar la vida per amor.