domingo, 29 de marzo de 2015

Rams 2015


[A la porta de l'església]
 
Benvinguts grans i petits. Benvinguts pares i mares, fills i germans, avis i padrins...

 Avui es diumenge de Rams, es el diumenge de la palma.

 Les palmes i el llorer son signe de victòria.

 La victòria del bé sobre el mal,

 Els cristians som optimistes perquè sabem que el mal no te la ultima paraula. Perquè  sabem que tots els mals del món, tots els sofriments, fins i tot les catàstrofes, les naturals, fins i tot les catàstrofes provocades, son el signe d'un gran part, el part del cel nou i la terra nova que Jesús ens promet.

De la mateixa manera que els fills no podem dubtar de l'amor dels nostres pares, tampoc no podem dubtar de l'amor de Déu.

 Avui venint aquí davant d'aquesta església ens estem manifestant, estem afirmant la força de l'amor, el tresor de la família, l'estimació que tots ens hem de tenir. Avui afirmem la victòria de la vida sobre la mort. Abans per Rams tothom estrenava algun vestit... Ara amb la crisi això no es tan fàcil: hem après a reciclar. Però de que serviria estrenar un vestit o unes sabates si no estrenéssim una vida nova? Si no intentéssim reconciliar-nos oblidar el mal que ens han fet, restituir les mancances de les nostres negligències i començar de nou..  Que aquesta Setmana Santa que avui comença sigui l'inici d'una nova vida, més plena, més feliç, mes autèntica. Que tots procurem fer més feliços els altres. Els padrins ho expressen regalant la mona, la palma o el palmó... És un símbol que la nostra vida ha de ser un regal per aquells que tenim confiats. Que de la mateixa manera que hem beneit aquestes palmes, palmons i rams de llorer, Jesús beneeixi també cada una de les vostres famílies.

Homilia en la missa de Passió.

El relat de la Passió és prou explícit. Encara que l’hàgim escoltat moltes vegades, sempre ens impressiona. Sempre hi ha alguna cosa que ens ve de nou. Sempre hi ha algun personatge amb el qual ens identifiquem. Només subratllar breument algunes actituds en contrast.

D’una banda l’actitud de Jesús: “obedient fins a acceptar la mort i una mort en creu”, ha dit Sant Pau. D’altres vegades Jesús havia tingut la mort a prop. Aquesta mateixa setmana a l’evangeli llegíem que el volien apedregar. En una altra ocasió el volgueren tirar dalt d’un barranc... Aquesta vegada Jesús va decidit al suplici: té clar que ha arribat la seva hora. No obstant sent “una gran tristor a l’ànima”: veu que els seus no l’entenen i el deixaran sol...La seva obediència és descobrir allò que el Pare li demana en cada moment. També nosaltres tenim la nostra hora: hi ha l’hora de la veritat en la nostra vida i no solament l’hora de la mort, sinó aquella hora en que cal decidir, l’hora de l’opció fonamental, l’hora d’escollir... Que prenguem les decisions pensant sempre en el major bé dels altres, que sapiguem discernir la voluntat de Déu en la nostra vida.

L’actitud dels apòstols: incapaços de vetllar: no estan atents. “Tots el deixaren sol i fugiren”, ha dit l’evangelista. Aquesta actitud de deserció en fa pensar en les nostres pròpies negligències, en el nostre viure distrets, en no ser conscients del moment present... Ahir mateix celebràvem els cinc-cents anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. La gran Santa deia: “Cuando arde el mundo no se puede perder el tiempo en negocios de poca importància”. Efectivament quan tenim plantejats problemes tan seriosos i greus, no ens podem perdre en petiteses...

Les actituds de burla, de mofa dels perseguidors, dels grans sacerdots. Actituds mesquines i destructives que contrasten amb l’heroïcitat de la donació de Jesús i amb el seu projecte de Regne.  Quant de mal que fa avui la ironia, la mofa, l’escarni... Que estèrils que són! Com hem vist les conseqüències tràgiques que pot portar...!

Hi ha encara l’actitud de les dones, que proveïren Jesús amb els seus propis recursos. Eren el seu suport. Com a dones no podien estar al Gólgota, i per tant s’ho havien de mirar de lluny. Però estan molt atentes i amortallaran Jesús i seran els primers testimonis de la Resurrecció... Com elles, com Josep d’Arimatea, no podem deixar de preocupar-nos de les necessitats dels que tenim a prop, ni que sigui a distància. Hem de vetllar, hem d’estar atents. Hem d’estar desperts, sovint entre els adormits. Dissabte a la nit celebrarem una gran vetlla, la Pasqual. No farem altra cosa que complir el que Jesús ens ha demanat: “Vetlleu!”.  

sábado, 21 de marzo de 2015

La donació total com a resposta


Homilia diumenge V de Quaresma 22/03/2015

Aquells grecs que volien veure Jesús i que anaren a trobar a Felip, representen totes les persones que avui també el busquen. Fixem-nos que el Senyor no els dóna una resposta intel·lectual, no els respon amb arguments teòrics, sinó que els parla sobre la seva mort imminent, és a dir, sobre la seva donació total: “quan seré enlairat sobre la terra atrauré tothom cap a mi.” Aquestes paraules profètiques a l'evangeli tenen un doble acompliment: d'una banda Dimes, el lladre penedit, se sent atret per Jesús, li demana que es recordi d'ell quan arribi al seu Regne i el Senyor li promet el Paradís. De l'altra el centurió, cal suposar que era un pagà, que se sent commogut davant la mort d'aquell Just, que arriba a reconèixer que és Fill de Déu. El bon lladre simbolitza tots els conversos, el centurió tots els qui sense ser cristians admiren la grandesa de la creu.

Avui doncs molts busquen també, potser sense saber-ho a Jesús, tenen ànsia de sentit i de plenitud... Qui no la té en algun moment de la seva vida?. I s’atansen a nosaltres i ens demanen gairebé sense paraules: Com assolir la pau al cor? Com trobar sentit a una circumstància que fa trontollar la meva vida, fins i tot les meves conviccions més íntimes?  Hi ha alguna cosa després de la mort? I la nostra millor resposta és donar la vida per amor, es a dir posar-nos al servei d’ells, escoltar-los, dedicar-los temps, compartir el coneixements, els  carismes... I tot això de manera lliure i gratuïta.

Avui que celebrem el dia del Seminari s’escau recordar les paraules amb la qual ens exhorta el nostre pastor diocesà, el Cardenal Lluís: “la llibertat és essencial per la vocació. Déu quan crida vol la nostra resposta lliure. Per això el beat Pau VI deia que ‘a la crida correspon la resposta. No hi pot haver vocacions si no són lliures, és a dir, si no són ofrenes espontànies de si mateix, conscients, generoses, totals...’. (...) I tota vida cristiana és vocació.”

Aquesta tarda viurem el goig de celebrar una doble ordenació diaconal. Un goig especialment intens en el nostre arxiprestat perquè un dels ordenands, el Marc Labori, és un seminarista que col·labora a la parròquia de Sant Josep, i també a la nostra de Santa Maria, amb les trobades amb joves. Preguem per ell i per l’altre candidat, Melcior Trèmols, perquè visquin en profunditat i amb competència aquest ministeri de diaques i perseverin perquè, quan sigui l’hora, rebin el do de l’orde presbiteral.

La nostra millor resposta com a creients a les demandes dels “grecs” del nostre temps és estimar-nos i ser una comunitat unida. Aquest és el testimoni més eloqüent, el mes atractiu, el més convincent. Rares vegades les persones s'allunyen de l'Església per arguments teòrics, sinó més aviat per una praxi deficient, poc atractiva.

Al Full Dominical d’aquesta setmana, el P. Ignasi Ricart, claretià, comenta que la pàgina del profeta Jeremies que hem llegit a la primera lectura, es un dels cims de l'Antic Testament perquè dibuixa els trets de la nova aliança: la interioritat (posaré la meva llei en el seu interior), la relació espontània amb Déu (tots em coneixeran des del més petit al més gran) i el perdó del pecat que ha devaluat l'antiga aliança.

Es aquesta nova i definitiva aliança de la qual fem memòria cada vegada que celebrem l'eucaristia.

sábado, 14 de marzo de 2015

Treure dels mals, béns


Homilia. Diumenge IV de Quaresma 15/03/2015

Estimats germans i germanes,

Com un petit oasi en el desert de la Quaresma, aquest és el diumenge Laetare, que en llatí vol dir: “alegreu-vos!” Podríem dir: “I com podem d’alegrar-nos enmig de les dificultats presents?” Hem d’anar a l’essencial i hem de mirar de llegir en clau de fe tot allò que s’esdevé en la nostra vida encara que hi hagi moltes coses en aparença negatives. Només si posem la nostra esperança en el Senyor entendrem que Ell fa sorgir dels mals, béns.

La primera lectura acaba amb el decret del rei Cirus que proclama el final de la llarga captivitat de Babilònia. És un fet esperançador i agradable, després dels anys d’aquest dur captiveri i de l’enyorança de Jerusalem de la qual ens ha parlat tan expressivament el salm: “Com podríem cantar cants al Senyor en una terra estranya?”. Eren aquelles jornades doloroses de l’exili, probablement en caure la tarda, quan grups d’israelites captius anaven a cercar unes hores de descans prop de la frescor dels canals i allí, tristos i melancòlics, penjaven als salzes les seves lires, renunciant a tota expressió de joia i només trobaven consol recordant la Ciutat Santa, que aleshores era una ruïna, potser per sempre. Ens imaginem aquells grups vigilats contínuament per soldats caldeus, en una actitud semblant a la dels vigilants dels camps de treballs forçats. Els vigilants, avorrits, demanaven als captius -que eren músics excel·lents- que els alegressin, que els distraguessin. Però ells no podien cantar en un país de divinitats falses i per això preferien que la llengua se’ls encastés als paladar de manera que els fos impossible cantar.

L’evangeli reflecteix el diàleg de Jesús amb el savi Nicodem, aquell ric fariseu membre del Sanedrí, que visitava al Mestre, d’amagat, de nit. Jesús mestre li ensenya que l’Amor de Déu és capaç de fer que la creu, símbol d’oprobi, esdevingui font de Salvació. De la mateixa manera que la serp al desert –causa de picades mortíferes- en ser alçada esdevingué símbol de la salut. Estem en el mateix, només Déu pot treure dels mals béns. “Així Déu ha estimat el món”. Aquest lema encapçala el magnífic retaule de l’església de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, on va pregar tantes vegades Antoni Gaudí. A dalt de tot, l’Anunciació i al centre un Jesús crucificat voltat d’àngels plorosos que porten atributs de la Passió. Els bombardeigs de l’any 1938 sobre la ciutat comtal, feren que la metralla penetrés fins al costat de la imatge i sempre més quedés allí: tot un símbol que la Passió de Crist és prolonga en la passió del món. I als peus d’aquell Crist, l’altar per celebrar l’Eucaristia, el sagrament de l’Amor. “Així Déu ha estimat el món.” L’Amor de Déu que no fa excepcions: “Alegrem-nos!”.

 

 

sábado, 7 de marzo de 2015

La violència de l'amor


Homilia diumenge III de Quaresma 8 de març de 2015

Avui veiem a Jesús actuar de manera violenta. Recordo que de petit m’impressionava molt aquesta escena que veia representada en estampes: si Jesús venia a portar un missatge de pau, d’amor i de perdó, què volia dir aquesta expulsió dels venedors del temple  amb un fuet de cordes?  En primer lloc hauríem de preguntar-nos què significa violència. Violència ve de vis, que en llatí que vol dir “força”. Per tant la violència de l’amor és la força de l’amor. Nosaltres habitualment entenem la violència com a destrucció: atemptats, agressions, guerres, degollacions públiques... en aquest cas són formes d’una violència negativa i Déu no la vol. Però hi ha una altra violència –una força- que no pretén fer mal però que no tolera el mal. És la força de lluitar contra la injustícia i contra tota forma d’explotació. Aquell incident del temple era marcadament simbòlic, talment la representació d’una paràbola: d’altra banda si hagués arribat a més, la guàrdia del temple ben segur que hauria actuat i no consta que hagués estat així.

Jesús s’enutja, amb santa ira, amb aquells que volen convertir el santuari en un lloc de mercadeig. Però queda clar que aquell santuari és simbòlic, que el santuari més important és el del seu propi cos, el de la seva Persona. Ell és tabernacle de l’Esperit Sant. I tots nosaltres que som d’altres cristos, també ho som. Per tant tot mercadeig que es faci amb la persona, tota explotació, tota prostitució, tota perversió, tot atemptat contra la seva dignitat han de ser foragitats. I els cristians, amb aïrada esperança –com es titulava un llibre de bisbe Pere Casaldàliga- hem de lluitar contra totes les formes del mal...

El llibre de l’Èxode és un seguit de preceptes legals. Em fixo només en un: honrar pare i mare, el quart manament, aquell que fa de frontissa entre els manaments dedicats a Déu i els dedicats als homes. Honrar el pare i la mare, perquè ens han donat la vida i amb la vida també el do de la fe. I en els pares hi ha les persones grans, els ancians... Quant que ens ha de doldre si alguna vegada hem tractat de manera violenta, amb violència negativa, verbal o física els nostres pares, els nostres ancians, perquè hem estat intemperants amb ells o no hem estat comprensius quan la seva ment s’afebleix...!

En aquesta Quaresma contemplem la creu. Ens l’hem mirat tantes vegades sense veure-la! Recordem el que era en temps de Jesús: un instrument de suplici, un patíbul... Mossèn Josep Maria Turull, rector del Seminari de Barcelona, proposa un exercici senzill per aquesta Quaresma: tenir a la cambra una creu i prop d’ella, la imatge o el nom d’una persona que ens fa patir. I saber descobrir això, que en l’absurd i en l’escàndol de tot dolor, hi ha un sentit amagat: que el dolor viscut amb fe, esdevé salvífic. Com a dit la carta als cristians de Corint, en l’absurd (aparent) de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes i en la debilitat (aparent) de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes. Déu sempre acaba guanyant la partida i sap treure dels mals, béns.

 

 

 

domingo, 1 de marzo de 2015

Sol amb ells


Homilia segon diumenge de Quaresma 1/03/2015

Ens sembla tràgic i injust que Abraham, interpretant el que Déu li demanava, portés el seu Fill  Isaac al sacrifici. Però no pensem en quants pares avui, arreu del món, potser creient fer-los un bé, sacrifiquen la vida dels seus fills en ares dels seus interessos: els exploten, els instrumentalitzen o projecten en ells les seves frustracions.  No els permeten ser lliures. Els fills són persones que Déu ha confiat a les mans dels  pares perquè els retornin progressivament  la llibertat que tenen delegada.

Per això a  l'Evangeli Déu Pare presenta el seu Fill estimat als seus deixebles més íntims d’una manera nova, solemne i plena d’estima: "Aquest és el meu Fill el meu estimat". Tot i que vindrà la Passió, la Transfiguració anticipa ja el final de la història: hi haurà Resurrecció. És un text paral·lel al del baptisme: Jesús es presentat com a l'home nou resplendent  a qui cal escoltar perquè la llum de Jesús il·lumina totes les foscors, tots els replecs de la nostra ànima.

Ens podria semblar que el passatge de la Transfiguració és una cosa d’altre temps, excepcional, però hem de comprendre que és un missatge que se'ns diu a cada un de nosaltres ara i aquí.  El color que predomina en l'escena és el blanc intens, el color dels vestits de Jesús, el color de l'alba, el color de la puresa, el color dels murs de la cel.la carmelitana o de la cartoixa. El missatge de Jesús és nou, supera el de la Llei (representada per Moisès) i el dels profetes (representats per Elies).  Per això la Paraula que ens cal escoltar és sobretot la de l 'Evangeli. Com a un signe de la seva importància a l'eucaristia ens posem dempeus per oir-la. Es una manera de dir, com Abraham: "aquí em teniu" i una voluntat com la que expressa l’antífona del  salm: "continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor"

En acabar la teofania, veuen a Jesús tot sol amb ells. Jesús estava amb els deixebles, però estava sol. Sol però acompanyat, acompanyat però sol. Ho va interpretar molt bé Leonardo da Vinci en aquell Sant Sopar del refetor del convent de Santa Maria delle Grazie a Milà, tan reproduït, on els apòstols estan agrupats en quatre grups de tres i deixen a Jesús ben sol en la seva Passió. Els deixebles no acabaven d'e tendre la seva proposta i discutien què volia dir això de ressuscitar d'entre els morts. Encara no havien entès que acabaven de ser testimonis d'un anticipació de la resurrecció. Encara no havien entès –com direm al Prefaci- que la passió és necessària per arribar a la glòria. De fet nosaltres ho podem entendre conceptualment però ens costa de comprendre amb el cor. I acceptem els mals a contracor sense intentar llegir les claus de resurrecció que amaguen. Com deia el bisbe Carrera en la seva darrera  homilia a la Cartoixa de Montalegre, ben propera la mort,“totes les foscors de la vida humana, tots els gemecs que ens provoca el mal del món, tot el dolor de tota la humanitat, el misteri del mal que ens interpel·la i ens fa patir... tot això són signes d’un gran part, el part del cel nou i la terra nova de Jesús ressuscitat.”

Per això Isaac es una figura anticipada de Jesús. Isaac no va ser sacrificat,  Jesús sí que ho serà, però a la fi  ressuscitarà. I la fe de María serà més gran que la d'Abraham.

Nosaltres també estem cridats a ressuscitar amb Ell. En el moment d'elevar la sagrada forma en la consagració ens passa davant dels ulls allò que hem cantat tantes vegades potser sense ser-ne conscients: “el contemplem transfigurat/ en el moment del comiat."