domingo, 22 de febrero de 2015

En l'acte de presentació de la biografia de Joan Carrera


Intervenció de Mn. Jaume Aymar
 

Sr. Vicari Episcopal, mossèn Salvador Bacardit

Vicari i feligresos de la parròquia de Santa Maria, de Sant Antoni de Llefià, de Sant Francesc d’Assís de Bufalà, de Sant Josep i d’altres comunitats de Badalona.

Membres del Grup Sant Jordi dels Drets Humans
 
Membres del Memorial Bisbe Joan Carrera

Directora del Museu de Badalona

Representant d’Òmnium Cultural a Badalona

Cantaires de la Capella de Música de l’Orfeó Badaloní, dirigits per Albert Morcillo i amb l’acompanyament a l’orgue de Miquel González

Oients de Ràdio Estel i de Ràdio Principat

Senyores i senyors, amics tots,

Sigueu benvinguts a l’acte de presentació del llibre Joan Carrera, un Bisbe del poble, (Editorial Mediterrània, 2015) els autors del qual son Joaquim Ferrer i Francesc Teruel. Els saludo cordialment, així com els altres membres de la taula: la Teresa Biayna, i el Joan Soler Amigó. El Francesc Serra s’ha excusat per motius familiars. Tots ells ens parlaran del bisbe, tots ells varen conèixer mossèn Joan fa molts anys, molt abans que jo mateix...

Jo simplement volia significar que estem celebrant aquest acte al mateix presbiteri de Santa Maria on el Bisbe Joan va celebrar moltes vegades l'eucaristia dominical a les 9 del matí. Els capellans estem estretament units a l'eucaristia. Mossèn Rovira Belloso, veterà teòleg, diu que l’eucaristia és “el més important del món.” I una de les coses que més van impressionar al Joan Carrera d'infant, en temps de guerra va ser quan va ser sentir uns milicians que deien: "ara els capellans ja s'han acabat".

Tots recordem aquell estil de celebrar i de predicar del Bisbe Joan, pausat, reflexiu, amb un discurs que invitava a la conversió. Ell havia escollit de celebrar habitualment aquesta missa de 9 a petició de la Cope. No tothom ho va entendre, però el Bisbe quan se li preguntava per aquesta cadena mai no en va fer una desqualificació global. Sabia que aleshores hi havia personatges que feien mal a Catalunya i a l'Església, però ell era possibilista i aprofitava una plataforma pública que se li brindava per expandir la Paraula de Deu.

Els autors del llibre formen un tàndem excepcional. En Joaquim Ferrer actual president de la lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya de 1985 a 1988, escriptor i bon prosista, ens recorda personalment alguns eixos transversals de la vida del Bisbe:  Montserrat, Catalunya, les lletres... I en Francesc Teruel, enginyer, vinculat al barri badaloní de Llefià; el bisbe Joan va presidir el seu casament... Ens evoca la vinculació del Bisbe a aquesta populosa barriada badalonina on va anar a viure mossèn Joan amb la seva mare. En definitiva ens parla d'aquelles perifèries de les quals parla tant el Papa Francesc. La Teresa Biayna, feligresa d’aquesta parròquia, membre del CIC i del Centre d’Estudis Pastorals i membre també del Consell de la Demarcació del Barcelonès Nord i del Maresme en temps del bisbe Joan. I en Joan Soler Amigó, escriptor, folklorista, pedagog, autor de lletres de cançons tan conegudes com “Noia del Poble Maria”, el primer vers de la qual és escrit aquí al presbiteri.

Badalona va ser un dels àmbits d’actuació pastoral del bisbe Joan, i al llibre això queda àmpliament reflectit. La seva àvia, Maria Llansó, era filla de Badalona. De prevere  va viure i va treballar pastoralment en dos barris de perifèria: Llefià i Bufalà, va fomentar una cooperativa d’habitatges, va contribuir en òrgans de comunicació com la Revista Albada; de bisbe va fer d’aquesta parròquia el centre de la Demarcació Pastoral del Barcelonès Nord i del Maresme –tenia el despatx a la rectoria- va llegar la seva biblioteca i el seu arxiu a Sant Jeroni de la Murtra i sobre tot va deixar un gran estol d’amics. Molts d’ells avui són aquí i molts d’altres ja frueixen amb el bisbe de les misericòrdies del Senyor.

En dues ocasions, el bisbe Joan des de la creu de terme de Sant Jeroni de la Murtra, aquella balconada sobre la ciutat i la Mediterrània, va beneir els quatre punts cardinals. Avui des del Cel, ens somriu i ens beneeix.

Moltes gràcies.

Sobrietat compartida


Diumenge primer de Quaresma 22/02/2015

Fa uns dies pujant al Tanatori de Can Ruti, vaig tenir l'ocasió de veure l'arc de Sant Marti, l'arc de l'iris. Plovisquejava, el cel era negre, però l'arc emergia, esplèndid, entre les nuvolades. No em vaig poder estar de dir-li a un home gran que passava a prop: "miri, miri..!.". Aquell bon home em va respondre: “sí, i a Sant Fost encara plou més!”  Certament no li vaig aclarir a què em referia. Vaig somriure interiorment i vaig pensar en les vegades que jo mateix mirava sense veure-hi, i em recordava de les paraules de Jesús, "tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten".

Déu va escollir el signe de l'arc de Sant Marti per simbolitzar l'Aliança. Quin signe tan bell i tan expressiu! Després del Diluvi, després de la catàstrofe universal, sobrevé el gran pacte de Déu amb la seva Creació. També avui amb el deteriorament de planeta caldria una veritable reconciliació amb la Creació.  Tot i que la sensibilitat ecològica  creix arreu del món, sobre tot en les generacions més joves, encara no ha nascut un altre paradigma sostenible que generi ocupació per a les persones i els béns necessaris per a tots, especialment per als mes pobres. Ens trobem davant d'un repte de civilització. Ens diuen els experts que el paradigma del consum creixent basat en un model productiu insostenible és una amenaça per a tots els éssers del planeta. Per tal de  donar-hi resposta  hi ha tres aspectes inseparables: en primer lloc la cura per la naturalesa, que recau en qui té més capacitat. En segon lloc  la defensa dels més vulnerables: les comunitats més pobres i les generacions futures.   El tercer aspecte és un nou estil de vida, que generi una cultura de la "sobrietat compartida" respectuosa de la creació i solidària amb els éssers humans més vulnerables.

I per sobre de tot la fe que compartim. La fe de Noé, la d’Abraham, la de Moisès, la fe de Maria.  Sempre hi hagut esperits que es resisteixen a creure. Són aquells "esperits empresonats" dels quals parla Sant Pere en la segona lectura que hem proclamat.  Esperits empresonats es a dir mancats de llibertat. Crist Ressuscitat baixarà a rescatar-los.

Quaresma es temps de refer l'aliança. L'aliança amb Déu i l'aliança amb els germans. Potser la nostra relació amb Déu s'ha refredat, potser ens hem distanciat dels germans, del propi cos, de la natura...

L'Evangeli marca les coordenades d'espai i de temps de la missió i de la predicació de Jesús. L'espai es el desert, un lloc inhòspit on Jesús vivia entre animals feréstecs, es a dir entre temptacions, però un lloc que possibilita la trobada íntima amb Déu: “I els àngels el servien.” Ben mirat aquest és també l'espai de la nostra vida: voltats de desolació però també de consolació, per usar termes ignasians.

 I el temps? L’evangeli segons Sant Marc ens parla del temps que Joan és empresonat i que Jesús el seu cosí i amic comença a predicar. Calla el qui es la veu i comença a parlar el qui es la Paraula. Joan va anar a la presó però el seu esperit mai no va estar empresonat perquè era un home lliure. Jesús també va ser un home lliure, malgrat tot allò que el condicionava exteriorment: lliure per estimar i fer el bé; lliure per donar la vida per amor.

Per exercir la llibertat calen espais i calen temps propicis. Aquesta Quaresma, la de 2015 ho pot ser personalment per cada un de nosaltres i per a la nostra comunitat. La sabrem aprofitar?  Que trobem espais i temps de desert personal i comunitari. I l’arc de Sant Martí tornarà a brillar en la nostra vida.

sábado, 14 de febrero de 2015

Els intocables


Homilia del diumenge 6 de durant l’any 15/02/2015

Fa uns dies la germana Victòria Molins, la “mística del carrer” en ser investida doctora honoris causa per la Universitat Ramon Llull, explicava que quan va tornar de Nicaragua i va venir a treballar en els barris més deprimits de Barcelona, va descobrir la diferència fonamental entre pobresa i exclusió social o marginació. “Per expressar-ho d’alguna manera diré que la pobresa fa llàstima i que aquest tipus de marginació a la qual vaig decidir dedicar-me acostuma a fer nosa”.

En temps de Jesús aquests exclosos eren els leprosos, considerats impurs. Es a dir, per als jueus, els més allunyats de Déu. Ja hem sentit a la primera lectura en quines condicions havien de viure aquells malalts... No oblidem que en la mentalitat d’aquell temps, la malaltia era considerada un càstig i d’altra banda les mesures higièniques estaven molt lluny de les que avui hi ha a l’abast de molts països.  

Jesús, en canvi, deixa que un leprós s’atansi a ell. I escolta com amb una gran delicadesa aquell home exclòs li diu: “si voleu em podeu purificar”. Sap demanar: no exigeix, confia. I Jesús el reintegra al seu món. Aquell leprós estava tan content de la trobada amb Jesús que no va fer cas de la recomanació del Mestre i ho va anar pregonant per tot arreu.

Recordem que Francesc d'Assis, als inicis de la seva conversió, va se capaç de fer una cosa aparentment tan repugnant com besar un leprós. El Papa Francesc  va fer un gest semblant  als inicis del seu pontificat abraçant un home afectat d'elefantiasi. Aquell bon home després va dir: “la meva malaltia no és contagiosa, però el Papa no ho sabia” i  Francesc el va abraçar sense témer el contagi perquè, la seva abraçada era l'abraçada de Déu.

Quan el Cardenal Bergoglio fou elegit Papa, en el moment que es feien el recompte dels vots, el Cardenal Claudio Hummes amic seu el va abraçar, el va besar i li va dir "no t'oblidis dels pobres". Francesc no se n'ha oblidat i diumenge passat va fer un gest que tots vam poder veure. Com a Bisbe de Roma anava a visitar una parròquia es va desviar per anar a veure un camp de refugiats. Aquella bona gent va estar tan contenta de la inesperada visita de Francesc!. El Papa va voler pregar amb ells: junts van resar el parenostre. Era impressionant veure resar amb tanta fe aquella pobre gent amb el successor de Pere! Si el parenostre que resarem avui units a l'eucaristia tingués tan sols un bri d'aquella fe...!

I nosaltres, què podem fer perquè al nostre món no hi hagi innocents morint cada dia, ancians o malalts amb atenció deficient, poderosos oprimint els més fràgils i pobres?  La resposta la donava també la germana Maria Victòria: “no em sentia, ni em sento capacitada per transformar la societat (...) Vaig recordar la decisió de Teresa de Jesús davant dels pobres de la seva època i la seva resolució: “Pensé qué podía hacer y... determiné hacer lo poquito que era en mi.”. Germans, fem el poquet que estigui al nostre abast. I ni un sol vas d’aigua donat a un d’aquests més petits no quedarà sense recompensa.

miércoles, 4 de febrero de 2015

Sonet en el comiat de Marina Viader


Calonge, 2 de febrer de 2014, festa de la Candelera

 

 

Rere l’aparador de la botiga

teixint llanes d’abric per l’indigent

amb la porta sempre oberta a la gent

has expandit l’acollida amiga.

 

Ran les pedres de l’església antiga

i amb la teva conversa intel·ligent

ho veiem ara: has fet tasca ingent

creant xarxes, amatent, sense fatiga.

 

Després de tants anys d’immòbils sofrences

ja pots pujar altra vegada les escales

fins a l’altar de núvia abillada.

 

Marina, maneja’t prest, ja és albada

que aquí al peu mateix de l’altar major

t’espera d’en Jordi el bes millor!