sábado, 31 de enero de 2015

Mestres i metges

Homilia diumenge IV de durant l’any 1/02/15

L’evangeli d’aquest diumenge ens mostra Jesús Mestre i Metge. Mestre perquè la sinagoga era (i és) un lloc de pregària, però també d’estudi. I Jesús ensenyava “amb autoritat”. “Autoritat” vol dir “allò que fa créixer.” Tots coneixem persones a qui dóna gust escoltar, persones sàvies, amb qui ens plau conversar. Quan una persona es creu, entusiasmada, allò que ensenya, sentim que el seu ensenyament ens arriba i ens fa créixer. Recordo la meva besàvia, Donya Quimeta, humil mestre del Poblenou, que va ensenyar a llegir i a escriure a tres generacions i que no va interrompre el seu ensenyament ni en temps de guerra. Recordo el Dr. Isidre Gomà, biblista eminent, que va desvetllar en molts el gust per l’estudi de la Bíblia. Aquí a Badalona molts recordeu a Donya Júlia, ferma i alhora propera, o el senyor Miquel Nolis, savi i profund, que sabia detectar les vocacions autèntiques. Tots podríeu posar nom a mestres autèntics que recordeu. Essent mestres tan bons encara eren un pàl·lid reflex del Mestre per antonomàsia.

Quan el qui ha d’ensenyar s’ha après la lliçó de memòria i és simplement repetitiva, no transmet, avorreix... Potser això era el que passava amb els mestres de la llei en temps de Jesús, potser es limitaven a repetir el que havien sentit dir, però no ho havien passat pel cor. Avui les “càtedres” són sobre tot els mitjans de comunicació. I les persones tenim com un sisè sentit per saber si allò que diu aquell presentador o aquell component d’una taula rodona s’ho creu o parla per boca d’altre. Però els mitjans de comunicació mai supliran els mestres: aquelles dones i aquells homes que eduquen, és a dir que fan sortir de dins del deixeble la riquesa de la seva vida interior, allò que porten dins. Avui continuem necessitant  bons mestres que eduquin amb paciència, que acompanyin, que ajudin a créixer i a discernir. Avui els mestres han de competir amb els mitjans de comunicació social, amb la informació que ens arriba a través de les xarxes. Per això la tasca del mestre sovint és ajudar a triar la palla del blat, és afavorir una dieta d’informació.  Aquesta setmana s’han lliurat els premis “Bravo” de comunicació social. Un dels homenatjats, mossèn Enric Planas, amb una dilatada trajectòria al servei de la comunicació social, fundador de la xarxa informàtica de l’Església a l’Amèrica Llatina (RIIAL) deia: “cal submergir-se en la realitat tal com és, sense perdre mai el nord de l’evangeli. En aquest canvi d’època cal saber gestionar la complexitat. Cal no témer el risc i cal voltar-se de persones que valen més que un mateix, sempre amb elegància i amb finor.”

Tornem a l’Evangeli. I els continguts? Jesús era Mestre que ensenyava una doctrina “nova”, en el sentit evangèlic de la paraula: plena, portada a plenitud. Ens sobta i ens agrada quan el Papa Francesc fa gestos inèdits que són, alhora, profundament pedagògics.

L’evangeli d’avui ens el presenta també Jesús com a guaridor, com a metge de l’ànima. El Jesús mestre i el Jesús metge són el mateix: ensenya guarint i guareix ensenyant. Avui, des d’una antropologia global, cada vegada s’aprofundeix més en el valor terapèutic de l’ensenyament, de l’art com a font de guariment, de la musicoteràpia, de la importància de la bona poesia en l’educació de la sensibilitat...

Qui són avui aquests esperits malignes de què parla l’evangeli que sacsegen violentament i ens deshumanitzen? Les addiccions: l’abús de l’alcohol, el tabac, les drogues, el joc i les noves addiccions: segons els experts avui l’addicció al telèfon mòbil la pateixen una de cada mil persones que l’utilitzen i diuen que està afectant, sobre tot, els joves i els adolescents i és més forta que l’heroïna.

La força que genera l’ensenyament de la saviesa i de la cultura fa que fins i tot els esperits malignes aquells que ens deshumanitzen, s’allunyin. Jesús amb la seva autoritat ha vingut a salvar tota la persona humana, cos i esperit.  Decididament, Jesús ha vingut a lluitar contra el mal i ens convida a tots en aquesta lluita.

Tots hem conegut aquell metge amb ull clínic que ens ha escoltat llargament, que ha sabut fer-nos les preguntes pertinents, que ens ha tocat i que ha sabut diagnosticar amb certesa la nostra malura. Aquell metge o metgessa que ha aconseguit que, ens sortir de la seva consulta, ja ens sentim mig guarits. Recordo el doctor Jordi Gol metge i humanista que tenia una gran habilitat per tractar el pacient i que assegurava davant dels qui deien: “mentre hi ha vida hi ha esperança, jo ho poso a l’inrevés: mentre hi ha esperança hi ha vida.” O el doctor Trueta que amb el seu mètode de guarir ferides va salvar tants soldats d’ambdues guerres. O el Dr. Llaurador, cirurgià, que tenia un somriure tan agradós com terapèutic per greu que fos la malaltia.

Per ser deixebles, per ser pacients, per ser seguidors de Jesús, cal tenir un cor dòcil: “no enduriu els vostres cors”, hem cantat en el salm. Els anys de vegades ens poden endurir el cor, també la solitud, o les addiccions, o els revessos, demanem-li al Senyor en aquesta eucaristia de recuperar un cor de carn i de ser dòcils a les indicacions dels seu Esperit. Que aprenguem a ensenyar i a guarir i també que aprenguem a deixar que tinguin cura de nosaltres, quan sigui l’hora.  

Presentació del llibre de Javier Bustamante, Tú


[J.BUSTAMANTE, . Barcelona, Edimurtra, 2015]
Presentació Sant Jeroni de la Murtra, 25 de gener de 2015.
Som a la cuina del monestir. La cuina dels frares. La cuina de la fogaina, de la pica i de la nevera de gel. La cuina de les rajoles de cartabó. De les voltes catalanes. La cuina vella: allí on es preparaven els àpats que se servien al refetor. La cuina dels bols de ceràmica pintats de blau, que apareixen entre el fang, cada vegada que plou. La cuina del brou i del “platillo”. La cuina de la Murtra.
La paraula “cuinar” té un doble sentit. A més d’amanir les viandes, “cuinar” vol dir figuradament, preparar alguna cosa. Tot això es va cuinar, “tenir l’olla”... El Javier Bustamante a més de poeta és cuiner. I un bon cuiner. Parlo per experiència. I m’alegra que fem aquest acte a la cuina perquè aquest llibre de poesia té una dimensió culinària transcendent.
Tu mi hogar/yo tu hogar:/ hoguera común donde calentamos el ser y cocinamos la Palabra (p. 38).
Son, tus ojos,/lagos de una pesca milagrosa/donde desayunar poesía (p. 28)
A més de la innegable ressonància bíblica d’aquest poema (Jesús ressuscitat convida a esmorzar els seus deixebles vora el llac), crec que ens fa recordar quelcom molt important: som una unitat. Cos i ànima. Carn i esperit.  L’antropologia cristiana és fondament unitària.
Permeteu-me una digressió que crec pertinent: a Florència per participar en la política havies de ser membre d’un gremi. I Dante, el Poeta per antonomàsia, pertanyia a l’Arte dei Medici e Speziali (speziali era el que venia espècies, encara usem el terme “específic” que deriva d’espècies, Speziali eren, per tant, les farmàcies). I això segons m’explica Virgil Ani, un dels nostres més grans experts en Dante, és perquè a les farmàcies antigament hi havia llibres.
Seguim la digressió: és molt interessant el tema de l’evolució dels gremis: Miquel Àngel Buonarotti, el gran pintor, escultor, arquitecte i també poeta, com a artista plàstic (avui diríem), no formava part del gremi de pintors, d’escultors o d’arquitectes, sinó dels que feien selles de muntar! I això era perquè els pintors havien de pintar selles. I Domènec Rovira fill de Sant Feliu de Guíxols, que va construir l’altar barroc del Sant Crist de la Murtra, en el seu temps va lluitar sense descans fins aconseguir que els escultors catalans no depenguessin del gremi de fusters
Quedem-nos amb això: els versos del Javier són també profundament terapèutics. Són molt breus expressament breus, perquè el blanc de la pàgina és un silenci que també parla. Fora un error llegir-los de pressa. Cal llegir-los i rellegir-los: són un bàlsam per l’ànima.
Javier Bustamante experimenta amb el llenguatge. Hi ha neologismes com serencia que fa pensar en el Dasein de Heidegger, però que va més enllà: ser: serse uno en otro (17). Un altre neologisme de Javier, aquest no del llibre és murtrear. Li agrada molt a l’Agustí Viñas.
En el llibre hi trobem també noves etimologies, per exemple relaciona desnudez amb libertad de nudos:
Libre de nudos,/como esos cordones de agua que se desatan en borrasca:/ transparentes,/ humildes portadores de vida// la desnudez se vuelve vocación. (30).
I anem al nucli del llibre, al protagonista: Tú. Aquest nom amb majúscules que a la portada està inscrit sobre la ferida del costat, una serena representació contemporània del Sagrat Cor de Jesús. Deia mossèn Francesc Camprubí, historiador de l’art, que va fer una conferència memorable aquí a Sant Jeroni de la Murtra, que la millor imatge del Sagrat Cor no és aquella una mica ensucrada que ens va deixar Pompeu Batoni i que ha estat tan reproduïda en estampetes, la millor imatge del Sagrat Cor és el mateix Crist clavat a la creu, amb el cor traspassat per la llança del soldat.
El Tú de Javier és el Sagrat Cor de Jesús. És l’Altre, però és l’Altre que esdevé un mirall:
“Tú –ens explica- es esa mano abierta que nos invita a acercar la nuestra, como si de un espejo se tratara, para contemplar la diferencia que nos asemeja. El bello misterio que somos uno para otros.”
Javier alimenta la seva relació amb aquest Tu en el silenci, que és la serencia  
Envuelto en el silencio,/el gozo adquirió la densidad de una lágrima/ ser: serse uno en otro (16)
O aquest altre:
La espera apasionada/ recaló en silencio// momentos que alargando su sombra, /penetran el ocaso// en plena noche/ -a solas-/ la espera va engendrando esperanzas.
El silenci és alhora el fil d’or de totes les murtres del món: llocs privilegiats de solitud i silenci, somniats per l’Alfred Rubio, també poeta. Diu la Bíblia que els jueus amb les branques de murtra feien tabernacles. La murtra es diu també arrayan que ve de l’hebreu hadasim, de hadasa, goig... A l’hora de fer el tabernacle la tradició jueva parla de les quatre espècies (Arbaát Haminim): cal prendre una fruita cítrica (Etrog), una branca tancada de palmera (Lulav), tres branques de murtra (Hadás) i dues branques de salze (Aravá).
És inevitable recordar aquí aquell text tan citat de Karl Rahner sobre el gran silenci:
“Aleshores tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores, quan en la mort tot callarà, i jo hauré acabat d’aprendre I des sofrir començarà el gran silenci, dins del qual ressonaràs Tu sol, Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes, ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa (…). Tu mateix seràs la única paraula del goig de l’amor i de la vida, que curulla tots els espais de l’ànima!”
I el rerefons de tot el llibre és l’amor:
“Cuanto más cerca,/más lejos// que mas da,/ si la distancia/también produce amor// si pregunto donde estás/-acaso con el ojo henchido- /sé que  cuando me canse de asediarte/murmurarás dentro mío” (64)
O bé: 
Estando en Amor/es fácil cruzarse/ en el camino (61)
El mateix índex és una poesia si el llegim tot seguit. Fem-ho, amb petits matisos:
Carne en mi carne/roto el frasco/envuelto en el silencio/ sí, lávome./ La naturaleza de cada ser/habita mi lengua. /Hacia qué aguas de reposo./És más fàcil/vamos poetizando./La nada es/Alguien./ En el vacío/contemplar/cuántos blancos/vacío/libre de nudos./Alégrate:/ la medida de la herida/Tú/ Llámanse llamadas/ el pájaro solitario/la espera apasionada/con el corazón en ascuas/ Tú mi hogar/ un silencio, en vela/ incluso amando./No soy más/mirar como amar,/estar en Tí:/una desnuda alegria./Sólo ante Tí: solo./ La estrella se distingue/la oquedad de la palabra/habitar el andar/ nada te cubre ante mí./ Detengo el andar y me poso./Tener sin retener./ El perdón se apeó,/ se libera/ y miro./ Volviendo del exilio/ desvísteme de Tí./Cuando comenzaba a buscarte/ no descobrí que soy cojo/ ¿Cómo es que/cuando consigo ser/Linda Dios/ vestido de silencio/inútilment feliz./Caunto más cerca/Mórame/ Parece que/ me voy atravesando/ el Viento./Sigo siendo el mismo/la voz sonoriza/ ni yo sé. /Eres Tú./ Sólo se puede/ líbrame/ ¡Qué ganes de/mirarme en Tí!
 

domingo, 25 de enero de 2015

L'oportunitat present


Homilia diumenge 3 de durant l’any 25/01/2015

A la primera lectura ens sobta la desproporció: Jonàs era un home sol i la ciutat de Nínive era molt gran, una metròpoli: calia tres dies per recórrer-la. Nosaltres vivim en una metròpoli (tota l’àrea metropolitana de Barcelona) encara caldria molt de temps si l’haguéssim de recórrer a peu! Però sovint, quan passo per l’autopista i veig aquestes cases altes de pisos, penso: quantes històries de vida darrera cada carrer, cada bloc, cada porta... Sovint, quantes sofrences! Quantes famílies desestructurades, quants han perdut el nord i l’esperança!

Aquell fou un gran repte pel profeta Jonàs que, no obstant, va assolir la conversió de Nínive  D’alguna manera aquesta asimetria és la que avui la comunitat creient, la “minoria creativa”, experimentem davant d’unes ciutats que han crescut de manera  desorbitada. Estem cridats a treballar per la conversió dels seus ciutadans, és a dir, a ajudar que les persones es girin cap allà on hi ha la veritable felicitat. I ens sentim petits, amb pocs recursos o simplement preferim no complicar-nos la vida.

Dimecres al capvespre, a Barcelona, esperant per començar un acte al carrer se'ns va acostar un noi jove: anava molt brut, semblava que hagués dormit al carrer més d’una nit. Ens demanava si li podríem comprar alguna cosa per menjar. No m’hi havia trobat mai. Em va faltar coratge per acompanyar-lo a la botiga –l’acte anava a començar- i simplement li vaig donar una almoina perquè ell mateix anés a comprar alguna cosa. Dijous al metro, se’m va atansar una dona de mitja edat, invident. Potser tenia un residu visual. Se la veia alterada, em demanava per un carrer –un centre de salut mental-. Com bonament vaig saber li vaig indicar: havia de fer transbord fins a tal estació i quan hi arribés preguntar... Quan la veia allunyar-se pensava entre mi com és que ningú acompanyava aquella dona quasi invident i delicada mental al seu destí. Jo mateix hauria pogut fer-ho, però anava subjecte a un horari i no ho vaig fer. De vegades a la nit penso que també en aquestes situacions incòmodes i doloroses, Déu se’ns atansa. I ens sentim petits i ens falta agilitat per donar-hi resposta. Però, com ha dit Sant Pau, no podem deixar perdre l’oportunitat present. Quantes vegades la conversió de què parla Jesús a l’evangeli és deixar-nos de mirar al melic i mirar cap endavant i cap enfora. És deixar de tenir una mirada superficial i mirar amb profunditat l’altre.

Sortosament davant del creixement de la misèria, d’aquestes pobreses tenebroses que genera la gran urbs estem assistint també a un esperançador creixement de  la solidaritat. D’aquells que tenen cura dels altres, personalment o en comunitat, professionals, voluntaris, mediadors, animadors socio-culturals, escoltes del telèfon de l’esperança... De vegades la fe només hi és implícita, però en qualsevol cas s’ha traduït en obres.

L’Evangeli ens ensenya que la conversió no és una cosa teòrica. És un procés que pot durar anys. Aquells primers apòstols ho van deixar tot, nau i xarxes per anar-se’n amb Jesús. Era l’inici d’una gran aventura però ells, probablement, no ho sabien. Una resposta tan immediata sembla que no es pugui improvisar. Jesús els crida de dos en dos i després els enviarà també de dos en dos. Si els crida a anar amb Ell, vol dir que fidel a l’amistat, els continuarà acompanyant sempre. Jesús també ens va cridar un dia. Quan experimentem que Ell camina al costat nostre, ens sentim molt coratjosos i “Nínive”, la ciutat immensa, se’ns fa petita.

sábado, 17 de enero de 2015

En els 30 anys d'Arrels cristianes de Catalunya


Intervenció de Mn. Jaume Aymar i Ragolta a la taula rodona sobre “Església i Catalunya, 30 anys de la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya” Palau Robert, 15 de gener de 2015.

 
 

M. H. Sr. Joan Rigol, Sr. Enric Vendrell, Sr. Salvador Cardús, Sr. Francesc Rosaura, membres del memorial bisbe Joan Carrera, senyores i senyors, amigues i amics.

 

En el llibre de Joaquim Ferrer i Francesc Teruel Joan Carrera, un bisbe del poble (Editorial Mediterrània, 2015) queda prou palès que ell fou l’autor principal i únic del document Arrels cristianes de Catalunya i que els prelats catalans van assumir-lo del tot.  La meva valoració personal del document és molt alta i positiva: ha estat un dels eixos del meu ministeri. Arrels cristianes està signat el 27 de desembre de 1985 -l’any que vaig rebre l’ordenació diaconal- i va ser publicat l’any següent quan vaig ser ordenat sacerdot. Per tant podria dir amb senzillesa que sóc de la generació de capellans d’Arrels cristianes de Catalunya, un document que tant en la predicació, com en la docència, com en converses he citat i he sentit citar moltes vegades, si més no el títol. El 1988 vaig participar en el pelegrinatge que es va celebrar a Roma amb motiu del mil·lenari de Catalunya, molt concorregut, i que va ser organitzat bàsicament pels mossens Joan Carrera i Joan Jarque.  Uns mesos després, concretament del 3 de maig de al 25 de juny de 1989, es va celebrar una magna exposició  de documents i peces d’art que portava per títol Millenum. Història i art de l’Església a Catalunya.  Aquesta mostra podríem dir que il·lustrava amb obres d’art i amb documents de totes les diòcesis catalanes el document Arrels Cristianes de Catalunya. D’aquesta exposició en va quedar un magnífic catàleg de quasi set-centes pàgines amb il·lustracions a tot color dels centenars de relleus, miniatures, capitells, escultures, retaules, vitralleria, orfebreria, etc  procedents de monestirs, parròquies, museus i col·leccions que es van exposar al Saló del Tinell, a la Capella de Santa Àgata i a la Pia Almoina . En la presentació de l’exposició Jordi Bonet i Josep Maria Martí Bonet, afirmaven que responien a l’encàrrec del Secretariat Interdiocesà de patrimoni i art sagrat (SICPAS) de “realitzar una magna exposició de documents i peces d’art amb què manifestar el lligam i la incidència de l’Església en la història de la nació catalana.” Amb motiu d’aquesta mostra, des de la Delegació diocesana d’Ensenyament de l’Arquebisbat de Barcelona i del Comissariat de Millenum vàrem fer un quadern pedagògic destinat als estudiants del que aleshores es deia EGB-BUP-FP i un llibret Millenum: la fe d’un poble es tractava de descobrir el Credo a partir de l’exposició.  Mossèn Josep Maria Aragonès en el pòrtic deia: “estimeu-lo aquest art religiós dels vostres-nostres- pobles. Estimeu-lo i respecteu-lo, mireu d’arribar fins a l’entranya més íntima d’aquestes imatges populars de les nostres esglésies, allà on guarden les pregàries plenes d’angoixa, o d’alegria, o d’agraïment, de tendresa sempre, dels nostres avis, dels nostres pares, els nostres infants, les vostres pregàries...

 

Recordo tot això perquè penso que una manera de fer visibles les arrels cristianes de Catalunya és posar en relleu el nostre patrimoni. Les arrels estan submergides, però el patrimoni i la creació artística són ben visibles.   Avui Catalonia Sacra neix sens dubte d’aquella gran mostra del mil·lenari i l’Església, experta en humanitat, pot fer –i fa molt-  en aquest camp..

 

Una de les afirmacions que fan els bisbes catalans (i en ells el futur bisbe Carrera) a Arrels Cristianes de Catalunya és “demanem als estudiosos catalans —científics, literats, artistes— que restin oberts al diàleg constant i honrat entre fe i cultura.”(p.17).

 

El bisbe Joan va donar la mà als artistes. Va ser bon amic i company d’infantesa del pintor Joan Torras Viver, de Josep Maria Nuet Martí que va dissenyar el seu escut i el seu bàcul; de Pilarín Bayés, que avui ens acompanya; va acompanyar espiritualment l’escultor japonès Etsuro Sotoo i va tenir el goig de batejar-lo. Els seus llibres estan il·lustrats per Josep Maria Subirachs i per Montserrat Gudiol. Va apostar molt en les propostes de mossèn Xavier Morlans, cantautor i ens va dir més d’una vegada, que havia pregat amb els seus cants.

 

El bisbe Joan creia en la bellesa com a via privilegiada per a la transcendència i l’evangelització. Anys després tot citant la Carta als artistes de Joan Pau II (1999), afirmava “la necessitat que té l’Església de l’art va infinitivament més enllà dels aspectes funcionals”. “La missió de l’Església és fer perceptible, tant com sigui possible, fascinant, el món de l’esperit, de l’invisible, de Déu”. I “l’art té aquesta capacitat peculiar de reflectir els diversos aspectes del missatge, traduint-los en colors, en formes, en raons.” I fa seus els versos d’un poeta polonès Cyprian Norwid: “La bellesa serveix per crear entusiasme en/el treball,/ el treball per renéixer.” (Ara mateix, 978).

 

Sé que formo part d’aquesta taula en la meva qualitat de director de Catalunya Cristiana i  Ràdio Estel, dos mitjans de comunicació que el bisbe Joan va estimar tant i que va dir que serien objecte de la seva darrera lluita. Doncs bé, a Arrels cristianes de Catalunya hi ha una única menció específica als mass media és una que trobem en l’apartat: “Una època de canvi”  quan diu: “La cultura, totes les cultures, evolucionen amb l’home. Catalunya, que conegué, des del segle passat, les transformacions pròpies de la societat industrial, i que ha viscut, després, l’evolució de les seves comarques i l’aparició de les grans concentracions urbanes amb forts contingents migratoris, ara viu —potser més acceleradament que mai— una evolució que és de rel tècnica i filosòfica al mateix temps. Les nostres formes de vida han estat trasbalsades per un augment sensacional dels mitjans de comunicació i per la multiplicació dels instruments de confort” (p. 15). Però el bisbe Joan va demostrar que creia en els mitjans de comunicació quan va impulsar Catalunya Cristiana i hi va col·laborar des del principi del setmanari i quan va participar de les tertúlies de Ràdio Estel fins al final dels seus dies. El bisbe, amb cert humor recordava l’avara povertà de Dante, “que deixa amb molts pocs recursos els nostres mitjans de comunicació “ (Ara mateix, p. 1341)

 
L’aleshores mossèn Joan Carrera estava convençut de la responsabilitat que els bisbes tenien en els mitjans de comunicació social quan els feia dir: “per això invitem els qui, d’una forma o altra, produeixen o transmeten cultura, a considerar la responsabilitat que els dóna la forma que tenen a les mans.”

 

La invitació continua vigent i l’esperit del bisbe Joan perviu.

 

Moltes gràcies.

 

 

Aquells mestres

Homilia diumenge II de durant l’any 18/01/2015

Estimats germans i germanes,

Jesús era considerat un rabí, és a dir un mestre, “el meu mestre” (en hebreu) i de fet ho era. Era un home savi, preparat, que coneixia a fons les Escriptures i els ritus costums i tradicions del seu poble.  I Joan Baptista que reconeix en Ell l’enviat de Déu, aquell que lleva el pecat del món, és a dir aquell que allibera de l’esclavatge... Joan, dic, té la generositat de desprendre’s de dos deixebles seus perquè segueixin Jesús. Caldria preguntar-nos avui quants líders polítics, o empresaris o professors o responsables d’associacions estarien disposats a renunciar a dos bons col·laboradors perquè se’n vagin a treballar a una altra empresa o associació. O a dos bons alumnes perquè se’n vagin a una altra escola. Tots som molt gelosos de les nostres pròpies parcel·les. Però Joan era generós i Jesús també ho era: quan crida els apòstols “perquè estiguin amb ell”, no els retindrà pas si no que els enviarà en missió per tota la terra.

Però la gran diferència entre el professor i l’alumne i el mestre i el deixeble és que mestres i deixebles convivien, que és quan realment les persones ens coneixem. La relació mestre-deixeble no es limitava en aquell temps a la transmissió d’una doctrina, s’aprenia una manera de viure. Tots hem tingut molts professors i hem rebut molts ensenyaments que potser hem oblidat, però de mestres autèntics, que ens han trasmès la saviesa de viure probablement pocs.

Deia Gracian que “no hi ha mestre que no pugui sentir-se deixeble”. I els professors, els sacerdots, els pares, hem de continuar aprenent tota la vida: formació permanent! Ho hem escoltat a la primera lectura. Cal que Déu cridi tres vegades a Samuel perquè Eli entengui que Déu es pot comunicar amb un noi. Quantes vegades ha de cridar de Déu els vostres fills perquè entengueu que sou vosaltres, els pares, els qui els heu d’ensenyar a respondre a la crida de Déu? Ha estat escrit que “un bon pare val per cent mestres”.

Quan Joan evangelista, després de molts anys, posa per escrit aquesta trobada dels primers deixebles amb Jesús, recorda amb afecte l’hora que aquesta es va produir. L’hora dècima, en el nostre compte les quatre de la tarda, no era lluny del principi del nou dia que començava amb la posta de sol a l’hora dotzena. El nou dia marcava el final de l’antic poble i el començament de la nova humanitat. Molts de vosaltres conserveu en l’àlbum del cor la fotografia precisa del dia, el lloc i l’hora en què us vau trobar amb aquella persona que us va canviar la vida. Tan és així que hi ha matrimonis que a més  del dia del casament celebren cada any el dia que es van conèixer. Doncs com no ens ha de quedar gravat al cor el primer encontre amb Jesús, amb la seva presència que ens acompanya i ens uneix?

Avui comença també la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Sempre és important pregar per la unitat, però en el context actual, quan les religions i els conflictes religiosos omplen les pàgines dels diaris sembla encara més oportú. Sortosament entre nosaltres va creixent allò que anomenem “ecumenisme de la solidaritat”. No es tracta solament de dialogar, o de pregar plegats- que és molt important- si no de fer conjuntament gestos de solidaritat i de caritat, per poder després parlar encara amb més profunditat. La frase: “dona’m de beure”, que és el lema de la setmana ecumènica d’enguany, ens ensenya que el mateix Senyor va ser enginyós per iniciar una conversa amb aquella dona estrangera, una conversa que a ella, per cert, també li havia de canviar la vida.

 

domingo, 11 de enero de 2015


Homilia Baptisme de Jesús 2015

Jesús, en el decurs de la seva vida històrica va viure molt condicionat: un país petit, ocupat, amb unes autoritats religioses fonamentalistes que escrutaven obsessivament tot el que feia i deia, amb uns deixebles que no l'acabaven d'entendre, amb un projecte que des del punt de vista humà semblava abocat al fracàs. Però malgrat tot això, Ell se sentia interiorment un home lliure:  lliure per estimar, lliure per a fer el bé, lliure per predicar i guarir. Lliure per posar en qüestió tot allò que oprimia l’home i la dona del seu temps.

I la seva llibertat interior naixia d'aquesta experiència tan pregona del Jordà que acabem d’escoltar en l’Evangeli, una experiència que li va canviar radicalment la vida. La veu del cel: "tu ets el meu Fill, l'Estimat, en tu m'he complagut.” Aquesta experiència radical de l'amor de Déu és en l'arrel de la seva llibertat interior.

Nosaltres mateixos també ens podem sentir condicionats exteriorment: els horaris, l’hipoteca, el què diran, el context, els qui no ens volen bé, els qui no ens entenen.... Però, malgrat tot això, si ens sentim estimats per Déu, hem de sentir-nos lliures interiorment. I aquesta llibertat neix del nostre baptisme, el dia que vàrem començar a ser cristians, el dia que ens vàrem incorporar a Crist. Sentir-nos estimats per Déu, per mitjà dels nostres pares, avis, padrins... la llibertat dels fills de Déu.

La llibertat religiosa, dret fonamental de la persona, prové d’aquesta llibertat interior. Tothom és lliure de viure en coherència amb allò que creu i els Estats ha de regular aquesta legítima pluralitat de la convivència. Però avui en el món estem assistint a un deteriorament de la llibertat religiosa. Un informe d’Ajuda a l’Església Necessitada constata un empitjorament de la situació fins a 55 països del món. Els reprovables atacs terroristes de París són un greu advertiment a la nostra precària convivència multireligiosa i ens han de fer reflexionar molt. Quin coneixement tenim de l'Alcorà? I dels seus ensenyaments, ritus i costums.? Quina formació pública reben els infants musulmans a les nostres escoles? Com eduquem en el respecte a la llibertat religiosa? Massa sovint s'oblida que aquesta és un dret de la persona i la laïcitat -tan solemnement invocada- és només un principi d'ordenament constitucional que està al servei d'aquella. En una societat que molts anomenen pomposament "del coneixement", ens dol que hi hagi un desconeixement tan flagrant de les altres tradicions religioses i àdhuc de la pròpia.

Aquesta setmana hem homenatjat el bisbe Joan Carrera amb la presentació de la seva biografia que porta per títol Joan Carrera. Un bisbe del poble i amb la inauguració d’una exposició destinada a presentar el seu itinerari vital. El bisbe Joan, durant anys, va presidir regularment aquesta missa retransmesa per  COPE-Catalunya des d’aquesta parròquia de Santa Maria. Predicava per mitjà d’aquests mateixos micròfons. Doncs bé, el bisbe Joan era un home lliure, no tenia por de dir allò que havia de dir. Per això era un home d’acció i un home de Déu, un sacerdot proper a la gent, un bisbe que –en paraules del Cardenal Lluís- “feia olor d’ovella”. Donem-ne gràcies a Déu.

martes, 6 de enero de 2015

Fer de mags


Epifania 2015
Els pastors no van trigar gaire a veure Jesús. En canvi els mags hi varen arribar després d’un temps llarg i d’un camí difícil. Certament que la fe sempre comporta una opció personal, però hi ha persones a qui ens ha estat relativament fàcil de creure: a casa, a l’escola, els amics, el context… tot ens ha parlat de Déu…
En canvi els mags arriben a Jesús fent un camí llarg i difícil. Es van deixar guiar –sembla- per una conjunció estel·lar i van haver de sortejar obstacles... Hi ha persones a qui arribar a trobar-se amb Jesús els ha suposat i els suposa tot un treball interior, una lluita, una conversió.
Els pastors per trobar Jesús van entrar en un estable, dins d’una cova. En canvi els mags entren ja en una casa. Són les persones que s’atansen a les nostres comunitats i volen veure-hi Jesús. El trobaran? Ens trobaran units? Veuran en els nostres rostres la tendresa de Déu?
La festa d’avui em va pensar també espontàniament en les persones que han vingut de lluny. Persones que procedeixen d’altres llengües, ètnies o cultures i que ara, són membres actius de les nostres comunitats cristianes. Persones que sovint ens ofereixen els seus dons, el millor d’ells mateixos: l’or del seu treball, l’encens de les seves festes, la mirra de la seva saviesa tradicional. Sabem acollir-los? Sabem caminar cap a una societat veritablement integradora?
Aquests dies uns grans magatzems presenten un espot publicitari que m’ha agradat: es tracta de la proposta que uns educadors fan a uns nens que aquest any escriguin dues cartes: una adreçada als Reis i una altra als pares, demanant-los també alguna cosa. La carta als mags els és fàcil d’escriure. La dels pares els costa una mica més. Però tots els infants s’avenen a escriure-la. Alguns pares, en llegir aquestes cartes dels seus fills, s’emocionen fins a les llàgrimes, de tan transparents i sinceres com són: els demanen que estiguin més per ells, que juguin amb ells, que sopin més sovint amb ells... Alguns hi descobreixen desitjos que ja pressentien, d’altres alguna cosa que els sobta...
Us animaríeu a que els vostres fills petits us escrivissin una carta...? Potser no cal esperar a l’any vinent: ara que ja han escrit la dels Reis els serà més fàcil escriure la dels pares, que en definitiva poden ser els millors mags, transformadors de la realitat. Perquè Déu parla també per la boca dels infants.
 

domingo, 4 de enero de 2015

El projecte de Déu


Diumenge II després de Nadal (4/01/2015)

Acabem de proclamar el que anomenem pròleg de l’evangeli de Sant Joan que vàrem també tenir l’ocasió d’escoltar el dia de Nadal. No hi fa res, fa anys aquest evangeli es llegia al final de totes les misses: és un text tan ric! És talment un preludi de l’evangeli i en un preludi musical s’enceten els temes que després es desenvoluparan tot al llarg de la peça.

Joan comença el seu evangeli amb la menció d’”el principi” que és una referència a la creació. Tota l’obra de Jesús quedarà situada en aquesta perspectiva. El Déu que crea el món –avui en diem el Big Bang, la gran explosió- és el que es manifesta en Jesús. Déu és anterior a la història (Cf. Mateos-Barreto) i per tant a la Llei. Si es posa en primer pla el Déu de la Llei correm el risc d’oblidar que Déu abans de ser legislador va ser creador. Jesús que ha vingut a portar el Déu creador i de la vida i els dirigents jueus no podien tolerar-ho.

Quantes vegades en la nostra societat tan legisladora i legislativa, on tot es regula cada vegada més minuciosament, quasi obsessivament, ens oblidem que primer és la vida i després la seva regulació! El déu de la llei buida la persona humana, ens fa renunciar a la nostra voluntat i iniciativa, a la nostra creativitat... El Déu creador potencia la vida de l’home, fa créixer la nostra llibertat i la nostra capacitat d’acció.

Una altra clau per interpretar l’evangeli és el projecte creador de Déu sobre l’ésser humà que es realitza en Jesús que és el model de l’home portat a plenitud, fill de Déu. Quan responem a Jesús rebem una qualitat de vida i una capacitat d’estimar que ens permet recórrer el nostre camí seguint Jesús fins el do total de nosaltres mateixos. Déu vol que l’ésser humà assoleixi la seva plenitud i així arribi a ser el seu fill. L’any que hem començat és una nova oportunitat per créixer en plenitud: ser allò que estem cridats a ser.

Cada vegada que estimem, cada vegada que ens donem amb abnegació, estem realitzant el projecte de Déu sobre el món. En canvi quan ens repleguem en nosaltres mateixos en un ostracisme improductiu, estem frustrant el projecte de Déu. No som aquells que Déu volia: el pecat ha enterbolit el projecte diví.

La persona de Jesús és la interpel·lació i el missatge de Déu a la humanitat, l’oferta constant de la plenitud de vida. Sempre ha existit en l’home aquest anhel, però queda contínuament frustrat pel domini i el poder que exerceixen sobre el món certs grups humans (la tenebra) que no solament apaga la vida, si no que ofega fins i tot l’esperança. La lògica del poder, de l’ambició, del “carrerisme”, és el més contrari al gran Projecte de Déu. Per això Crist morí en mans dels poderosos i dels intel·lectuals del seu temps: fou una víctima d’una cultura tancada en ella mateixa: “els seus no l’acolliren.”

Encara hi ha una tercera clau de lectura del pròleg: la identificació de la llum en la vida. La llum simbolitza la veritat que guia i que il·lumina la persona humana. El pròleg de Sant Joan declara, per tant, que la vida precedeix lògicament la veritat i no viceversa. Fixem-nos que no s’afirma que la llum (veritat) sigui la vida de l’home, sinó que la vida és la seva llum (veritat).  Jesús es manifesta com a donador de vida amb una força  i una activitat que elimina la mort. Per això la prova de la missió de Jesús no és que ensenyés millor que els altres si no que les seves obres eren més fecundes. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia ens trobem amb Jesús Ressuscitat ens trobem amb el Projecte de Déu que es manifesta si obrim les oïdes del cor i de la ment.