sábado, 26 de diciembre de 2015

Perdre i retrobar Jesús


Homilia diumenge de la Sagrada Família (27/12/15)

Aquest diumenge de la Sagrada Família contemplem Josep i Maria que retroben Jesús en el Temple després de tres dies de creure’l perdut. Quina angoixa per uns pares perdre el fill! I quin goig quan el retroben. Deu ser un sentiment semblant a tenir un fill malalt, a témer perdre’l i després veure’l recuperat...

Però anant més a fons, em pregunto, quantes persones avui han perdut Jesús? Persones que creien i s’han refredat o han deixat de creure: Jesús ha deixat de ser el nord de la seva vida. I potser són persones de la nostra pròpia família. Aquests dies coincidim amb ells a taula. Quants pares em diuen: “els meus fills han deixat de practicar, no s’han casat per l’Església, no han volgut batejar els seus fills... Què hem fet malament? Hem volgut donar-los exemple i no n’hem sortit.” Aquests pares s’han d’alliberar de la culpabilitat: en l’educació d’una persona intervenen molts factors, al costat de la família hi ha l’escola, els amics, l’ambient general, l’ambient que creen els mitjans de comunicació social i també les pròpies decisions, les pròpies opcions de vida, les persones amb qui han decidit compartir la seva vida...I hi ha també, reconeixem-ho, les manques de coherència i de testimoni dels qui ens diem creients i practicants, que pot arribar a esdevenir escàndol.

Però de seguida aquests mateixos pares angoixats solen afegir: però els meus fills són bons, tenen valors, són solidaris... Certament aquesta és també una pràctica religiosa, la pràctica de les bones obres, encara que no es faci explícitament per cap motiu religiós. L’any de la misericòrdia que hem començat és un baròmetre per polsar la qualitat de la fe de cadascú...

Que n’és d’actual el llibre de Jesús fill de Sira!: “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu...” La vigília de Nadal, a Roca i Pi, els avis cantaven nadales, animats per l’Oriol. Jo em fixava en ells: uns pocs cantaven, altres simplement somreien, molts d’altres semblaven absents de tot... Però hi havia un home jove, l’Alex, que hi té ingressats els pare i la mare. Era entendridor de veure no solament les mostres d’afecte i d’atenció envers els seus progenitors si no també amb els altres ancians de la residència. Aquest home és tot un exemple de compliment del quart manament: honraràs pare i mare que es fa extensiu a l’honor que mereixen tots els nostres ancians.

El dia de Nadal, a la sobretaula, la meva mare va llegir un escrit que ja va advertir que no era d’ella però que s’hi identificava molt, deia així: “Quan passin en mi els anys, i en aparença no sigui la mateixa, i em torni maldestre en els meus moviments, tingues  paciència, recorda les hores que vaig passar ensenyant a fer les mateixes coses que avui ja no puc resoldre sola. Quan em vegis perduda davant tota la tecnologia que em costa tant d’entendre, dedica’m el teu temps, recorda que vaig ser jo qui et vaig ensenyar les coses més simples per afrontar la vida. Si et repeteixo les mateixes històries, tot i que ja sàpigues el final, escolta’m. Quan eres infant, vaig haver d’explicar-te cents de vegades el mateix conte perquè t’adormissis. I si mentre conversem m’oblido d’allò que estem parlant, dóna’m temps per recordar i si no ho puc fer compren que potser no és important allò que conversem si no que per mi l’important és que m’escoltis i que estiguem junts.

Quan em fallin les cames, dóna’m la mà per recolzar-me com jo ho vaig fer quan vas començar a fer les teves primeres passes. Dóna’m el teu afecte, comprèn-me i dóna’m suport com jo ho vaig fer des del moment que vas néixer. Sempre he volgut el millor per a tu i sé com tu em vas estimar i em vas admirar. Avui sóc jo qui està orgullosa de veure com enfrontes la vida, de veure qui ets. Quan passin en mi els anys, això com t’he acompanyat jo, acompanya’m tu cap on porta el camí. Quan passin en mi els anys, continuem caminant junts.” Quan la mare va acabar de llegir aquest escrit els meus nebots, els seus néts adolescents, ploraven...

Anem a celebrar l’eucaristia, Jesús es tornarà a fer trobadís perquè el portem als altres amb les nostres bones obres. Tenim la certesa que al final de la història tots ens retrobarem amb Ell i ens omplirem d’alegria.

 

 

 

 

viernes, 25 de diciembre de 2015

Bellesa del Pessebre


Nit de Nadal 24/12/15

 

Maria va embolcallar el nen i el posà en una menjadora –no en un bressol- perquè no havien trobat lloc a l’hostal. En poques paraules l’evangelista Lluc descriu el drama de la Sagrada Família. Aquell Nen que havia de ser gran que l’anomenaríem fill de l’Altíssim, que regnaria sobre la casa de David el seu pare i que el seu regne no tindria fi neix en un indret humil i impropi d’un Príncep. Quant que devien rumiar els seus pares!

És inevitable pensar en els refugiats i els immigrants. El nombre dels que han creuat aquest any la Mediterrània i han arribat a les costes europees fugint d’un conflicte, d’una persecución d’una vida de misèria ha superat ja les 800.000 persones. Una cifra que quadriplica les que van arribar a la Unió Europea el 2014.

No sabem quina serà la sort  d’aquests infants que neixen lluny de la seva terra. Potser algun d’ells està cridat a portar la pau al seu poble i a la humanitat sencera.

El secret de Nadal és que Déu assumeix la nostra humanitat, perquè nosaltres arribem a la plenitud de la divinitat.

Els primers beneficiaris de l’anunci de l’àngel seran els pastors. Els pastors, també marginats, que vivien al ras. Jesús d’adult prendrà la imatge del bon pastor, que guia les ovelles i es preocupa de les perdudes. L’Oratori “El Pessebre”, amb lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals, va néixer del desig d’un infant. Era l’any 1934. La filla de Joan Alavedra, Maria, que aleshores tenia cinc anys, en atansar-se Nadal va demanar al seu pare que li fes el pessebre. Van sortir un matí i, a les parades de les escales de la Catedral de Barcelona, a la fira de Santa Llúcia, van comprar el suro per a fer les muntanyes i la Cova, la molsa per als prats, i les figuretes per animar el paisatge. El van muntar en un racó del menjador i, quan en Joan es pensava que la feina ja estava enllestida, Maria demanà al seu pare que hi fes un vers. Es tractava de fer parlar aquelles figuretes que tenia davant els ulls i de fer-les parlar en un llenguatge entenedor per a una nena. Què havien de dir?. El sentit profund del pessebre, és a dir, la transcendència del Naixement de Jesús.

Aquell poema va passar moltes vicissituds. Quan Joan Alavedra hagué de marxar a l’exili el portava inacabat dins d’una maleta. Després hi hagué l’emotiu trobament amb el mestre Pau Casals. I l’impuls d’Alavedra d’acabar el poema i de presentar-lo als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà, on fou premiat. Casals se’n va assabentar pels diaris i un dia decidir musicar el poema.

Eren els anys del domini nazi, com una ressonància de les paraules d’Isaïes, “les botes dels soldats marcaven el pas...”

I en aquelles circumstàncies tan difícils nasqué una obra veritablement excepcional, perquè les figures no solament parlen sinó que canten: canta Maria, Josep, els àngels, el llaurador, els pastors, la vella que fila, els mags... Però canten també els animals: els camells dels reis, i la mula de l’estable i el bou.

Potser és el bou el qui millor expressa la condició humana; diu així: “He passat la nit/vetllant, encongit,/amb el cor petit/ i les banyes moixes./I feia un mugir/ ben dolç, per si així/podia ablanir/ les meves angoixes// Quina nit d’encants,/d’estels rutilants,/de vols flamejants/ i d’aura divina!/I quins cants tan bells!// Com d’eixam d’ocells/refilant tots ells/amb la veu més fina./He vist el Vedell,/que és molt blanc de pell/ i encar no camina./ Però fa una claror/ i una resplendor/que tot ho il·lumina.// Al cor de la nit/ la llum ha sortit/ en una establia./ Em miro el rastell,/l’alfals i aquest Vell/ que tot s’hi entendria.// I, pel respirall,/la nit, com va avall/i el néixer del dia.

Amics: si ens sentim angoixats, amb el cor petit, moixos,  contemplem la bellesa d’aquesta nit de lluna plena i la tendresa del pessebre. Que en la petitesa d’un Infant que neix sapiguem descobrir-hi la llum que tot ho il·lumina. Que enmig de les foscors, de les ombres de les incerteses, que visquem l’alegria del Nadal.

Tornem-nos a mirar lentament les coses i les persones i veurem com la nit de la tristor i del desconcert dóna pas a una nova albada.

 

Que tingueu un Sant Nadal.

 

 

 

sábado, 19 de diciembre de 2015

Beneir i lloar


 

Beneir i lloar

Diumenge Quart d’Advent 21/12/15

Aquests dies ja respirem l’atmosfera del Nadal: les lluminàries i les músiques ens evoquen moltes coses viscudes, molts nadals passats... Però tots els reclams externs no ens haurien de distreure de l’essencial, que és invisible als ulls: Déu fet home, la Paraula feta carn. L’evangeli d’avui ens fa fixar l’atenció en la persona que més a prop va estar de Crist i que més ens apropa a Crist: la seva Mare. La pàgina de la Visitació descriu una escena entranyable. Els qui hem tingut el goig de viatjar a Terra Santa, recordem aquella pujada costeruda a Ain-Karim, fins a la casa de Zacaries i Elisabet. Maria fa un llarg viatge de tres o quatre dies i el fa de pressa, decididament, per anar-se a trobar amb la seva cosina gran i en estat, que la necessita. No pensa en ella mateixa, no és com avui diem autorreferencial, mira cap endavant i cap enfora... Jesús l’imitarà i de vegades farà també llargs viatges per anar a visitar unes poques persones: recordem la seva anada a Betània. Quants missioners ho han deixat tot per anar a trobar persones i comunitats... La salutació de Maria a Elisabeth devia ser ben segur “shalom”, pau i la trobada d’aquelles dues dones era una commoció interior.

Aquestes festes nadalenques és possible que ens trobem amb persones que habitualment no veiem o que veiem poc, familiars i amics. Procurem contemplar-los amb una mirada neta, profunda, lliure de prejudicis, una mirada de fe i saludar-los amb el signe de la pau. És la pau que ens desitgem en nadales i celebracions, hem de vetllar que no quedi en un so buit. I per això la misericòrdia és ben concreta i visitar un malalt, un pres, una persona difícil, és una obra de misericòrdia al nostre abast.

Elisabet rep la visita i li fa a Maria una: una benedicció i una benaurança. La benedicció s’ha repetit i es repeteix milions de vegades arreu del món cada vegada que es resa l’Ave Maria: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. De vegades m’he preguntat com sabia Elisabet que Maria havia de ser la Mare del seu Senyor: era també un missatge del cel, era la intuïció d’una dona senzilla, del poble, però pertanyent a la resta d’Israel que esperava el Messies, seguint la promesa de Miquees que hem escoltat a la primera lectura.

La benaurança és “feliç tu que has cregut”. I Maria respondrà amb un càntic de lloança: el Magnificat escrit en tantes llengües  en mosaics a la casa d’Ain Karim.

El llenguatge de benedicció i de benaurança, el llenguatge de ben parlar i de lloar els altres. Quin llenguatge tan oblidat en l’espai privat i el públic! Hem assistit a una campanya electoral sovint centrada en el descrèdit, en l’insult i en la violència verbal o física (no sé quina és pitjor). Però no cal culpar els polítics, quantes vegades també entre nosaltres hi ha desqualificacions i violència de moltes formes. Fem-nos el propòsit de parlar bé dels altres, de lloar allò que sigui lloable. No gastem energies en criticar o en blasmar.

Com hem cantat en el salm, demanem al Senyor, Déu de l’univers que aquest Nadal ens renovi. Que prop del pessebre experimentem la claror de la seva mirada... i serem salvats.

domingo, 13 de diciembre de 2015

Revolució interior

Tercer diumenge d'Advent. Dominica gaudete 13/12/15

Avui és el diumenge del goig, totes les lectures, els ornaments, les flors, els cants parlen en aquesta clau de proximitat joiosa.

Tornem a posar els ulls en  Joan Baptista, l’home del desert, el que havia portat al desert a la ciutat, dóna consells precisos i realistes: “Vestit i menjar” eren i són l’expressió popular de tot allò que és indispensable per a viure una vida digna. Lluc posa en llavis de Joan el sentit social que ja vivia la primitiva comunitat cristiana com s’explica el llibre dels Fets. És bonic de veure que avui passat tants anys la flama del compartir –malgrat tot- es manté encesa. Ahir mateix, aquí a la parròquia de Santa Maria vam tenir un concert solidari amb el lema “superant l’estigma i la pobresa,” a favor de la Fundació Acollida i Esperança una entitat dedicada a crear espais d’acollida i a atendre a persones que pateixen exclusió social moltes d’elles a causa de la SIDA, sense recursos econòmics personals ni  suport familiar. Aquesta nau es va omplir. I vam fer festa tots junts els residents de Can Banús, els professionals i els voluntaris que des del 1996, aviat farà vint anys, els han anat acompanyant, aquí a Badalona

Quan Joan Baptista s’adreça als cobradors d’impostos no els diu que deixin la seva feina, tot i ser malvista, sinó que no exigeixin més del que està establert. Als guardes no els diu que abandonin les armes, si no que no forcin ningú. Joan fou un revolucionari, però des del realisme i la proximitat. Jesús, anirà encara més enllà i menjarà sovint amb els recaptadors d’impostos fins al punt que en cridarà un, Mateu, com a apòstol i anunciarà la salvació de Zaqueu. I elogiarà la fe del centurió pagà que deia que no era digne que entrés a casa seva. I serà també un soldat que, veient com Jesús havia mort, declararà al peu de la creu que era Fill de Déu.

Alguns dels que rebien els escrits de Sant Lluc, sobrevaloraven la personalitat de Joan Baptista fins a reconèixer-lo pràcticament com si fos el “Messies”. Per això Sant Lluc destaca el seu humil testimoni: Joan davant de Jesús es considerava menys que un servent davant del seu Senyor. Nosaltres ja no som servents, Jesús ens ha declarat amics i ha encetat una relació nova i plena amb tots els qui volen seguir-lo i viure a fons les exigències del nou baptisme.

Aquesta tarda viurem un moment privilegiat per sentir-nos Església. En una eucaristia celebrada a la Sagrada Família donarem gràcies a Déu pel ministeri episcopal del Cardenal Lluís Martínez Sistach a Barcelona, ara que el Sant Pare ja li ha acceptat la renúncia. En el decurs d’aquests gairebé dotze anys d’episcopat entre nosaltres, l’Arquebisbe Lluís, s’ha mostrat com un treballador infatigable al servei de les institucions diocesanes i les comunitats cristianes. Ha prestat importants serveis a la Santa Seu en comunió amb els papes Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. Ha estat un bisbe conciliar, un canonista prestigiós  i, a l’hora de prendre decisions, un home molt prudent i circumspecte, en paraules del bisbe Joan Carrera que fou tres anys el seu auxiliar. Donem gràcies a Déu pels fruits del seu pontificat.

A la carta als cristians de Filips, l’apòstol  parla als seus amics que pel fet de discrepar en coses secundàries, havien posat en perill la seva pau. I els recorda que la proximitat del Senyor, en cada ésser humà i en cada esdeveniment, és font d’alegria. És el mateix Senyor que avui ens aplega al voltant de l’altar per celebrar amb goig l’Eucaristia.

 

 

 

lunes, 7 de diciembre de 2015

Mantell de Misericòrdia


Solemnitat de la Immaculada

La festivitat de la Immaculada Concepció de Maria d’aquest any 2015 coincideix amb l’inici de l’Any de la Misericòrdia que ha convocat el Papa Francesc i que es clourà la festa de Crist Rei de l’any vinent.  La inauguració coincideix també avui amb el 50è aniversari de la clausura del Concili Vaticà II, l’esdeveniment eclesial més important del segle XX. “L’Església –ha dit el Sant Pare- sent la necessitat de mantenir viu aquest esdeveniment [el Concili]. Per a ella començava un nou període de la seva història. Els Pares reunits en el Concili havien percebut intensament, com un veritable buf de l’Esperit Sant, l’exigència de parlar de Déu als homes del seu temps d’una manera més comprensible”. Han passat cinquanta anys i el llenguatge de l’Església s’ha anat fent més i més entenedor. La missa, font i culminació de la vida cristiana, ha passat a celebrar-se del llatí a la llengua vernacle i de llengües vernacles n’hi ha moltes arreu del món. Avui la resta de la societat continua demanant a l’Església un llenguatge directe i entenedor. En aquest sentit, Déu n’hi do de l’esforç que es fa en la litúrgia i en la catequesi per fer-se entendre. Amb tot hi ha un llenguatge que tothom pot comprendre i aquest és el llenguatge de la misericòrdia que es tradueix si més no en catorze tipus d’obres corporals i espirituals.  El Papa actual és un gran comunicador, no sols perquè sap el que ha de dir, en poques paraules a la gent d’avui, sinó sobretot perquè fa gestos significatius de misericòrdia: pensem en el rentament de peus del Dijous Sant, en les abraçades als malalts, en les visites a presons...

Al Papa li preocupa, com a pastor de l’Església Universal, que en la nostra societat sovint estigui absent el perdó i infravalorada la misericòrdia. En la nostra cultura la paraula “misericòrdia” sona massa sovint a sentimentalisme, a tapadora d’injustícies i a justificació d’aquells que s’acontenten a donar unes engrunes d’allò que els sobra. Res d’això és veritable misericòrdia. I aquest any és una gran oportunitat per posar-la en valor i perquè els membres de la comunitat cristiana emmotllem la nostra vida al mode de viure de Jesús: en Ell tot ens parla de misericòrdia. Els cristians serem creïbles en la mesura que donem testimoni de misericòrdia. Per això aquest Any Sant ens esperona perquè les parròquies, comunitats, moviments i associacions revisem si la nostra acció pastoral és misericordiosa (Tomás Villar)

És cert que els missatges de Déu no són sempre clars i comprensibles: ho acabem d’escoltar en l’evangeli, Maria no va entendre a la primera l’anunci de l’àngel: es va torbar i es preguntava perquè la saludava així. Però aquella incomprensió inicial dóna pas a una resposta decidida i humil: “que es faci en mi segons la teva paraula”. Maria demana “que es faci” i ja anirà rumiant en el seu cor tot allò que anirà vivint.

Perquè Maria fos capaç de pronunciar aquell “sí”, Déu l’havia preparat des de l’origen, per això és Immaculada, no té taca, ni ombra de pecat. Nosaltres no som immaculats per l’origen, però sí que ho podem ser per la penitència i aquí hi ha un altre tret d’aquest Any de la Misericòrdia: el perdó sagramental. A les parròquies i comunitats cristianes de Badalona, facilitem un horari més ampli perquè tothom que ho desitgi s’hi pugui acollir.

L’empenta reformadora de Sant Joan XXIII, el Papa bo, que ha tingut la seva continuïtat en els pontificats posteriors, torna a emergir amb força en el de Francesc, a qui podríem qualificar com “el papa de les portes obertes”. El Papa va anticipar l’obertura de la Porta Santa a la Catedral de Bangui a la República Centreafricana, abans d’obrir oficialment la del Vaticà. Bangui esdevenia la capital espiritual del món. Crec que és un gest ben significatiu perquè es tracta d’un país que travessa una situació prou conflictiva i és alhora una Església jove. El bisbe de Roma amb aquests gests va superant la imatge d’una Església massa eurocèntrica, massa centrada en Europa... Diumenge vinent, dia 13, s’obriran portes d’arreu del món, perquè que el Papa ofereix la possibilitat de fer-ho a les catedrals, a les esglésies importants, i també als santuaris,  meta de molts pelegrins. 

A la Catedral de Barcelona, en una clau de volta de la nau central hi ha la imatge de Maria que amb el seu mantell obert i sostingut per àngels acull papes, reis, eclesiàstics i seglars. És una bona representació de la Misericòrdia.  Aquests dies hem conegut el nomenament del nou abat de Poblet, el P. Octavi Vilà, cisterecenc. Doncs bé Cesari d’Heisterbach, un monjo també cistercenc de la diòcesi de Colònia, explica en el seu Dialogus miraculorum escrit vers el 1220-1230, la visió d’un monjo “un monjo del nostre orde (...) que professava una particular devoció a Nostra Senyor, fa pocs anys fou raptat en esperit i admès a contemplar la glòria celestial. Va veure els diferents ordes de l’Església triomfant: els àngels, els patriarques, els profetes, els apòstols, els màrtirs, els confessors, cada un amb el seu distintiu corresponent... Però fou gran el seu desassossec en no descobrir cap membre del seu orde cistercenc. Va mirar per tot arreu, sense trobar cap dels seus en el regne de la glòria. Aleshores va adreçar la seva mirada plena d’angoixa a la benaurada Mare de Déu i li va dir: com s’explica Santíssima Senyora que no vegi aquí ningú del Císter? Com és possible que els teus servidors més fidels (els cistercencs són especialment devots de Maria) es vegin exclosos de la participació de tanta felicitat? I la Reina del Cel, en veure’l tan afeixugat li va respondre: “els del Císter em son tan cars i familiars, que els dono càlid abric sota els meus braços. I obrint el mantell que la cobria, i que era d’una amplada prodigiosa, li va mostrar una multitud innombrable de monjos, conversos i monges cistercencs....”

Amb el títol de “Mare de Misericòrdia” invoquem la Verge Maria, cada vegada que cantem la Salve. A Ella, “vida, dolcesa i esperança nostra”, ens encomanem avui confiats.

domingo, 6 de diciembre de 2015

En el cor de la història


Segon diumenge d’Advent C

La Paraula de Déu continua alimentant la nostra esperança. Que n’és de bella la primera lectura! Bella i prometedora. Hi ressona la pregària i l’auguri amb què  les sinagogues de la diàspora jueva, els darrers temps abans de Crist,  amb aquest text i d’altres desvetllaven, l’esperança d’un proper dia de glòria per la seva llunyana Jerusalem, model de societat perfecte. La flama de l’ideal futur cremava en la llar del seu amor a la humil realitat present.

En la Carta als cristians de Filip la nota dominant és l’amistat entre l’Apòstol i els seus deixebles col·laboradors. Les línies de l’autèntica amistat, no es limitaven a l’ara i aquí, sinó que segons Sant  Pau estaven destinades a confluir en allò que anomena “el Dia de Jesucrist”. És a dir més enllà de la història,  l’amistat autèntica té vocació d’eternitat.

Lluc, és l’únic evangelista que descriu el context històric precís on Joan Baptista comença la seva missió. No era un context fàcil, ni civilment ni religiosament. Gairebé tots els personatges que anomena evoquen records de corrupció. Per exemple el fet de citar a dos summes sacerdots simultanis –Anàs i Caifàs- quan de fet només ni podia haver un, ja indica que hi havia alguna cosa que no rutllava. En efecte, Anàs havia estat destituït pel governador romà, però continuava exercint una influència determinant sobre el seu gendre Caifàs.

També la nostra vivència del cristianisme es desenvolupa en un context concret social i polític. Avui  la corrupció ha provocat decepció en molts i  ha suscitat una excessiva burocratització, fins i tot de l’administració més propera, que ens asfixia i ens fa cercar la sortida de situacions insostenibles.

Joan s’havia consagrat de jove a l’ascètica del desert, escola de Déu i forjadora de veritables reformadors. N’hi havia molts d’altres d’ascetes en el Desert de Judà, però només ell va tenir l’audàcia de de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat (Gomà). El seu missatge era únic: “Convertiu-vos”. Aquest text d’Isaïes que cita l’evangelista es referia als repatriats que creuaven el desert des de Babilònia a Palestina, però la comunitat cristiana li ha donat sentit de conversió: allò que és tort  es redreça, all que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre se suavitza i el que és alterós s’aplana perquè el pugui entrar Crist.

Tots coneixem persones que aplanen, que afavoreixen la resolució dels problemes. Algú ha dit que els sants són els qui en cada època de la història han resolt els problemes. En l’extrem oposat hi ha les persones que de tot en fan problema o ho fan més complex. De quins volem ser? En iniciar-se una nova campanya electoral hem de recordar que als polítics els elegim perquè resolguin els problemes, no perquè en plantegin de nou.  El temps d’Advent té una dimensió de conversió:  cal mudar els hàbits i cal millorar en el més pregon.

En vigílies de començar l’Any de la Misericòrdia, l’eucaristia alimenta la nostra esperança, l’esperança de trobar sortides de futur sostenibles. Però per això cal que cultivem l’amistat veritable i cal que forgem el nostre esperit en la pregària, fent desert en la nostra vida. Si en les nostres vides obrim camins perquè el Senyor s’hi faci present anirem apreciant els valors autèntics i  el nostre amor es farà cada dia més generós.

sábado, 28 de noviembre de 2015

La petita esperança


Homilia diumenge primer d’Advent C

Torna l’Advent, un temps intens de preparació per al Nadal, un temps per refer l’esperança, potser enterbolida o debilitada per les circumstàncies que estem vivint. Però com escrivia bellament Charles Péguy: “La meva petita esperança/és aquella que es lleva cada matí./La meva petita esperança/és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe./La meva petita esperança/és aquella que s'acotxa cada vespre/ es lleva cada matí/i passa, en veritat, molt bones nits.” Torna l’Advent: enmig de tots els entrebancs, les contradiccions i els aparents carrerons sense sortida, anem cap a Déu perquè Déu ve cap a nosaltres: aquesta és la font de la nostra esperança vigilant. Torna l’Advent, i només serem sembradors d’esperança si primer la vivim al nostre cor. I hem de posar la nostra esperança en les promeses de Crist: que no ens deixarà orfes, que serà sempre amb nosaltres, que ens envia contínuament el seu Esperit Sant.

Hem proclamat l’evangeli de Sant Lluc, el metge, l’artista, el company de Sant Pau. Lluc adreça el seu evangeli a les comunitats cristianes que vivien immerses en el paganisme ambiental, un paganisme que les perseguia no solament amb la violència sinó també amb la pressió social i el contagi dels costums corruptes (Gomà). El paral·lelisme amb el nostre temps és evident: també avui hi ha persecució (els atacs contra els cristians han augmentat un 309% entre el 2001 i el 2010), també hi ha avui pressió ambiental: la frivolitat, la desconnexió amb la realitat, uns mitjans de comunicació que ens bombardegen amb notícies que ens alarmen i que ens fan viure amb l’ai al cor. No se les inventen aquestes notícies, els mitjans no inventen, però són parcials i sovint no van a fons dels problemes, no van a les raons dels conflictes i les notícies de relleu es barregen amb les irrellevants... I nosaltres -potser per fugir dels problemes- posem la il·lusió en unes festes de Nadal que sovint es traduiran en l’excés de menjar i beure o en despeses desproporcionades.  La preocupació pels negocis –o per la manca de negocis- afeixuga també els nostres cors: més que mai cal una economia social i solidària.

Els redimits de Crist saben que la llibertat comença en el cor de cadascú. Lluc parla d’alliberament, una paraula predilecta del seu mestre Sant Pau. Som lliures de debò quan ens neguem a l’esclavatge de la corrupció o la set del llogre, de lucre excessiu o d’una immediatesa mancada de projecte. La persona lliure és la que viu amb intensitat cada instant, com si fos l’últim. I aleshores s’adona que les llavors d’eternitat ja són entre nosaltres: en cada gest d’amistat i de germanor, en cada mirada compassiva, en cada acció solidària.

I el nostre Nadal d’ enguany ha de ser íntim, profund, solidari, ha de ser assaborir el cel a la terra. Com ho és l’eucaristia que estem celebrant.

 

domingo, 22 de noviembre de 2015

La Veritat realitat plena


Solemnitat de Crist Rei 22/11/15

Al Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, a ambdós costats del cap de Crist, hi apareixen les lletres Alfa i Omega, és a dir la primera i la darrera de l’alfabet grec, indicant –com diem a la Vetlla Pasqual a l’hora de beneir el ciri- que Crist és el principi i el fi de totes les coses. Per a moltes persones que vivien en l’edat mitjana a Taül i que contemplaven aquell Pantocràtor ple de color, entre la llum rutilant dels ciris, probablement aquestes lletres, si no els les explicaven, no els deien res i avui –si no se’ls explica- tampoc no diuen res a moltes persones que visiten aquesta bellíssima església romànica o veuen les pintures originals al MNAC. Què vol dir que Crist és principi i final? Per la mentalitat antiga posar una paraula al principi i al final vol dir que tot el que hi ha en l’interior queda ple d’aquell concepte. Aquesta eucaristia la comencem en el seu nom i l’acabem també en el seu nom. I en una oració de la missa diem: “Senyor preveniu els vostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin amb vos el seu principi i per vos arribin a la seva fi”. De petits ens ensenyaven a pregar al matí quan ens llevàvem i encara més sovint al vespre abans de dormir. Recordo que la meva àvia em va ensenyar les primeres oracions: el parenostre, l’Ave Maria, i a mi em feien gràcia perquè no entenia gairebé res, però a l’àvia no l’importava i amb tenacitat me les anava repetint fins que les vaig interioritzar. Això que és així en la litúrgia i en la pregària, ho és en la nostra vida? Comencem les coses en nom de Crist, en nom de Déu i pensem que Ell és el nostre terme? Sincerament, moltes vegades no. Més aviat anem vivint una mica d’esma, i cal que hi hagi algun esdeveniment que ens sotraguegi i ens faci anar a fons. Tan de bo cada matí fos un nou naixement i cada capvespre un assaig per a la mort!

Als evangelis Jesús rebutja el títol de Rei, en l’episodi de la multiplicació dels pans (Jn 6, 15) i el considera una temptació durant la seva estada en el desert (Lc 4, 6-7). Només hi ha dos casos que l’accepta: al final del temps, en el judici de les nacions: “aleshores el Rei dirà...Veniu beneïts del meu Pare...” (Mt 25). I en el fragment de l’Evangeli que hem proclamat avui.

Quin contrast entre Pilat i Jesús! Pilat era un home sanguinari, que havia ordenat matances cruels. Jesús mateix, en canvi, ha vingut a donar-nos la seva sang, la seva vida. Pilat no podia entendre la reialesa de Jesús, perquè veia en Ell un home indefens i, aparentment derrotat. I Jesús li explica que la seva missió és ser testimoni de la veritat. “I la veritat què és?” Es preguntava Pilat i ens hem preguntat tots alguna vegada, o ens ho preguntem encara. I la resposta és que en el cristianisme la Veritat és Jesús mateix, perquè és fidel a la missió que li ha estat encomanada.

A la vida de cada dia ens adonem que hi ha diversos nivells de veritat. Aristòtil deia que “la veritat és la realitat” i ens diuen els experts que  per a una sensibilitat semita caldria traduir la paraula aramea shrara per “realitat” més que per veritat.El filòsof Josep Maria Esquirol ens fa notar una evidència: tots sabem que la terra és rodona i que giravolta. I des de fa segles sabem que això és veritat. Però la nostra experiència ens diu que la terra és plana i que no es mou. I això no és veritat? És clar que ho és, però és un altre nivell de la veritat. La veritat no és abassegadora, té diverses cares, hi ha diversos matisos de veritat.

Jesús avui ens fa una proposta de vida comunitària: la proposta és que la seva comunitat sigui llavor o ferment d’un món on regnin, la veritat (la realitat) i la vida, la justícia, l’amor i la pau, però no ben bé com els entenem nosaltres, si no tots portats a plenitud. És aquest Regne cap el qual avancem cada vegada que en aquesta Europa, ferida i temorenca, deixem que la revenja doni lloc al perdó, l’odi a l’amor, el dubte a la fe. L’eucaristia és el sagrament de la fe, la fe que tot seguit renovarem, conscients que és una fe que s’ha de traduir en obres si vol ser ferment de renovació.

 

sábado, 14 de noviembre de 2015

Aprendre de les catàstrofes

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15

L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.  I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?  Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per completar el trencaclosques.

L’ evangeli d’avui està ambientat a la Muntanya de les Oliveres, dos dies abans de la Passió a l’hora baixa.  Des del cim es domina Jerusalem. En primer pla de la Ciutat Santa hi ha el Temple, un conjunt d’edificis d’uns cinc-cents metres, ferms com alcàssers i bonics com la imatge profètica del paradís. Jesús anuncia que tot aquell conjunt harmoniós se n’anirà en orris uns anys després. I aquesta destrucció previsible li permet al Mestre-que sent també proper el seu final- parlar als seus deixebles de la commoció que hi haurà a l’Univers a la fi del temps. Jesús parla amb estil apocalíptic, ple de simbolisme, seguint la manera d’expressar de la cultura religiosa del seu temps. Unes imatges que no s’han de prendre al peu de la lletra, però que sacsegen les consciències. Jesús parla de catàstrofes. De les catàstrofes també n’hem d’aprendre per entendre la caducitat de les coses terrenes i la nostra contingència. Els atemptats, alguns d’ells suïcides, de París, divendres a la nit, han deixat una estela de morts i de desolació... Una nova catàstrofe civil provocada pel fonamentalisme: Quant dolor absurd i evitable!

“Vindrà el Fill de l’Home”, una expressió manllevada del llibre del profeta Daniel; el Fill de l’Home és Jesucrist, que és humà i diví alhora, i vindrà per reunir els seus elegits, és a dir tots els homes i dones que estem cridats a ser germans en una família eterna. El Fill de l’Home ve per portar a plenitud la història humana establint definitivament el Regne de Déu on no hi haurà dolors, ni crits ni llàgrimes... Per tant, en el fons d’aquest ensenyament, hi batega un missatge d’esperança: la figuera que brota cada primavera és signe que la vida venç la mort aparent de l’hivern. Aquesta pàgina de l’evangeli ja va alimentar l’esperança en els dies difícils de les primeres generacions cristianes, perseguides, i l’ha alimentat en tants altres moments de la història fins ara mateix.

L’hora de la fi del món no la sap ningú. Al llarg de la història hi ha hagut profetes de calamitats, persones i grups religiosos que l’han anunciat amb precisió: totes han fracassat. L’hora només la sap el Pare. Una manera de dir que el futur no ens pertany i que hem de viure amb intensitat el moment present obert sí, a l’esdevenidor: “No us deixeu robar l’esperança!” diu el Papa Francesc.

 A l’eucaristia la terra toca el cel, és l’anticipació joiosa del Regne que ha de venir i que nosaltres hem de preparar amb confiança dia darrera dia, malgrat totes les maltempsades de la història, les ànsies de poder i els fanatismes folls. Ella alimenta la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem, units, cap a un cel nou i una terra nova, portats a plenitud.

Maria no va perdre l’esperança ni en els moments més difícils. L’anunci de l’àngel en la seva jovenesa va ressonar sempre a les oïdes del seu cor, especialment en els moments més difícils: “Assossega’t Maria, l’Esperit Sant vindrà sobre tu i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”.

domingo, 8 de noviembre de 2015

Comunicació davant del relleu a l'Arquebisbat


Comunicació del director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel en rebre la noticia del nomenament del nou Arquebisbe de Barcelona 6/11/2015

Benvolguts radiooients,

El Papa Francesc ha acceptat la renúncia de l’Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Lluís Martínez Sistach. El succeirà el bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño, Juan José Omella.

Ja hi haurà temps per fer valoracions del pontificat del Cardenal Lluís a l’Arxidiòcesi Metropolitana de Barcelona. Permeteu que ara, simplement, evoqui alguns records personals.

Lluís Martínez Sistach és fill de Barcelona. Ha estat, després de molts anys, el primer bisbe nascut a  la Ciutat Comtal. L’anterior bisbe barceloní de naixença va ser el Cardenal Casañas que va morir l’any 1908, fa més de cent anys. Aquest origen i el seu treball parroquial i docent fa que molts l’hàgim conegut de jove. Personalment el recordo com a professor de Dret Canònic a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, avui Facultat de Teologia de Catalunya, en els anys vuitanta del segle passat. Sempre vestit amb una gavardina blau marí i, tot sovint, voltat d’alumnes que l’acompanyaven pels claustres del Seminari. Mossèn Lluís Martínez explicava a classe que el vicari general –ell ho era- era com l’alter ego del bisbe i de fet en moltes ocasions se’l veia al costat del Cardenal Narcís Jubany que va ser el seu mentor, que el va portar a l’episcopat i que durant molts anys ha estat el seu referent.

Han estat comptades les vegades que hem vist a Lluís Martínez Sistach emocionar-se en públic. Una va ser el dia de la seva ordenació episcopal a la Catedral de Barcelona, el 6 de novembre de 1987 que li vam veure caure algunes llàgrimes. Una altra va ser al Palau de la Generalitat fa un parell d’anys amb motiu de la presentació del llibre Joan Carrera, un bisbe del poble, de Joaquim Ferrer i Francesc Teruel. En plena intervenció, el Cardenal Lluís va quedar callat i tremolós uns llargs segons recordant amb emoció el seu auxiliar desaparegut només quatre anys després que ell fos nomenat arquebisbe metropolità de Barcelona. Venia de la seu primada de Tarragona i, abans de Tortosa.

El Cardenal Lluís Martínez Sistach passarà a la història com l’Arquebisbe que va aconseguir que el 2010 el Papa Benet XVI vingués a Barcelona a consagrar el temple de la Sagrada Família i després visités una Obra Benèfica, l’Hospital del Nen Déu.

La relació del Cardenal Lluís amb els nostres mitjans, Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, ha estat de progressiva implicació. Des de la mort del bisbe Carrera el 2008 ha volgut presidir sempre les reunions dels Patronats de totes dues fundacions i ha estat atent als detalls més petits. També s’ha anat fent present en les nostres tribunes públiques. Al setmanari amb la seva puntual carta dominical “Paraula i Vida” i en moltes entrevistes. La seva veu també ha ressonat sovint a Ràdio Estel amb la carta dominical, en salutacions als radiooients i en moltes eucaristies i ordenacions que hem retransmès.

Des del principi ha presidit la Nit, aquest sopar benèfic organitzat pels nostres mitjans amb el suport del Club més Amics que enguany arriba a la cinquena edició. També ha presidit tres pelegrinatges a Roma, el primer amb motiu de la beatificació de Joan Pau II, el 2011, un altre el 2013 per anar a conèixer el Papa Francesc i un altra l’any passat amb l’objectiu de poder  trobar-nos amb el Sant Pare amb motiu dels 35 anys de Catalunya Cristiana i els 20 de Ràdio Estel.  Recordo que el Cardenal Lluís, com un pelegrí més, va voler menjar amb tothom servint-se la seva pròpia safata, ens va acompanyar a l’hotel i a l’autocar i va fer cua com tothom per entrar al recinte de la Plaça de Sant Pere. Un cop a la Plaça i potser perquè aquell matí era l’únic cardenal present a l’audiència, ens va aconseguir que els pelegrins catalans poguéssim ocupar els primers seients i que la Junta del Club+Amics poguéssim saludar el Sant Pare.

Acceptada la seva renúncia, el Cardenal Lluís continuarà exercint la seva alta responsabilitat com a Cardenal de l’Església Catòlica, és a dir com a col·laborador proper del Papa en el govern de l’Església Universal.

Alguns analistes afirmen que el Papa Francesc abans d’acceptar-li la renúncia, ha volgut tenir-lo a prop en el Sínode sobre la Família, com a canonista expert i prelat de confiança.

Precisament la valoració del Sínode, dimarts passat a l’Aula Magna del Seminari, haurà estat la darrera conferència que haurà pronunciat com a Arquebisbe de Barcelona i pràcticament l’inici del seu comiat públic de l’Arxidiòcesi que l’ha vist néixer i a la qual ha servit molts any, els onze darrers com a Arquebisbe Metropolità.

Agraïm al Senyor aquest llarg servei i demanem-li d’acollir cordialment i col·laborar efectivament amb el nou bisbe, Mons. Juan José Omella. Adéu siau.

Elogi de la vídua


Diumenge XXXII de durant l'any (8/11/2015)

Quantes viudes coneixem? Certament més que vidus, perquè les dones solen adaptar-se més a les pèrdues i a les circumstàncies i tirar endavant, malgrat tot.

La vídua de Sarepta es troba en una situació límit: no sola ha perdut el marit i la hisenda, sinó que està disposada fins i tot a perdre la pròpia vida i la del seu fill. Quantes dones hi ha avui al món en aquestes tràgiques circumstàncies: mares que es desviuen perquè no morin de fam els seus fills, mares que han de cuinar fins el que no es veu; mares que tenen els seus fills malalts i el remei no arriba, mares soles que diuen: “Ja no puc més!.”

I tot d’una apareix en escena el profeta que sembla que encara forci més la situació quan li demana a la vídua que doni de la seva pròpia pobresa. I la dona, dòcil contra tota lògica, fa el que li demana i es produeix el miracle. Quantes vegades també a les nostres comunitats cristianes que hem patit tantes pèrdues ens veiem obligats a dar de la pròpia pobresa per un bé millor! I quan un és capaç de donar generosament, malgrat l’aparent o real indigència, Déu obra el miracle.

La vídua pobra de l’evangeli, en contrast amb els mestres de la llei que es feien veure, dóna discretament la seva almoina al Temple. Però el seu gest no passa desapercebut a Jesús que en fa una lliçó de vida. Jesús era sensible a la situació de les viudes del seu temps, força desprotegides (recordem la vídua de Naïm) i hi veia també probablement reflectida la situació vital de la seva Mare.

Cal que siguem capaços d’afinar la nostra mirada i siguem capaços de detectar tanta generositat com hi ha en tants cors malgrat les ferides del temps i de la vida. D’altra banda quina riquesa són les vídues a les nostres comunitats! N’hi ha moltes a les nostres parròquies, encara que no en parlem gaire. Als Equips de Matrimonis de la Mare de Déu les dones que han perdut el marit continuen essent convocades habitualment a les reunions i hi participen fructuosament, perquè des de la seva fe, l’espòs continua invisible però present al seu costat.

El salmista lloa a Déu que fa justícia els oprimits, que dóna pa als afamats, que deslliura els presos, que dóna la vista als cecs... I quan cantem aquestes lloances prenem consciència que ens demana que siguem nosaltres mateixos -sigui quin sigui el nostre estat, casats, vidus, consagrats o celibataris- els qui l’ajudem a fer aquestes obres admirables.

Divendres passat vam viure una circumstància històrica al nostre Arquebisbat: es va fer públic que el Papa Francesc havia acceptat la renúncia del Cardenal Lluís Martínez Sistach a la Seu de Barcelona i que el nou Arquebisbe seria a partir del dia de Sant Esteve, monsenyor Joan Josep Omella, bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño. Donem gràcies a Déu pels onze anys llargs de ministeri del nostre Arquebisbe Lluís a Barcelona, per tots els fruits que se n’han derivat, i demanem que l’Esperit Sant il·lumini amb la seva gràcia el nou arquebisbe electe. Ell ha dit que no venia a imposar res si no a escoltar tots i des del principi ja ha fet referència als més pobres i necessitats. Els qui coneixen la seva trajectòria afirmen que serà un bisbe a l’estil del papa Francesc. Que ell confirmi la nostra fe.

sábado, 31 de octubre de 2015

La gran paradoxa


Tots Sants 2015
 

Les benaurances són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè ja no tenim temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc.

Quina llàstima que ens perdem la riquesa de les benaurances, aquest text tan dens com joiós que avui, festa de Tots Sants, se’ns proposa una vegada més perquè el meditem i l’assaborim! Les benaurances que són la carta magna del Regne. Les benaurances que en el decurs de la història han enamorat persones de creences diverses. Les benaurances que són l’anunci tendre i repetitiu de la felicitat: feliços, feliços, feliços... Déu vol que siguem feliços i sembla que nosaltres ens entestem a no ser-ho. I quan ens sentim bé ens sembla que hàgim de pagar alguna mena de tribut... Déu vol la nostra Felicitat, el que passa és que la Felicitat en majúscules ens l’hem de treballar i hem de demanar tothora el regal d’assolir-la.

Quin és el camí? Bé prou que el sabem allò que ens fa més feliços és estimar i sentir-nos estimats, però tots som conscients que no estimem bé, ni estimem prou, ni estimem fort, que el nostre amor ha de ser purificat per ser més autèntic. El repte és passar d’un amor egoista que es busca a si mateix, a un amor oblatiu que cerca la felicitat de la persona estimada. “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?/ Qui pot estar-se al recinte sagrat?/El qui té el cor sincer/ i les mans netes de culpa/ que no confia en els déus falsos”, és a dir aquell que va ascendint en maduresa humana i cristiana perquè no idolatra ni el diner, ni el poder, ni l’autocomplaença, ni el judici fàcil.

Tenim un referent: Jesús. Ell va proclamar les benaurances perquè abans les va viure: va ser pobre i, sovint va viure a la intempèrie. Va plorar serenament la mort de l’amic, va proposar una justícia que superava amb escreix la dels tribunals d’ahir i d’avui, es va compadir de les dones i dels infants del seu temps, que eren marginats; dels malalts, dels estrangers i de les vídues. Va invitar els seus a mirar els lliris del camp i els ocells del cel. I va ser perseguit, condemnat i crucificat. I per Ell, amb Ell i en Ell, una multitud incomptable de sants com la que va veure el vident de l’Apocalipsi, de tota nacionalitat, de totes les races, de tots els pobles i llengües, esdevé per a nosaltres avui un núvol tan gran de testimonis que ens diuen que és possible estimar a fons perdut sigui quin sigui el nostre context vital.

Tots sants: tots cridats a la santedat. Tots cridats a viure la plenitud de l’amor, tinguem un lloc o no en el calendari. Tan se val. Avui es clou el Congrés de la Cartoixa. Diuen que el cartoixà quan ingressa al claustre, si viu a fons la seva condició, ha assolit ja la santedat. Els que no som monjos estem cridats igualment a ser contemplatius en l’acció, a fer aturades per assaborir un viure que sovint se’ns escapa, a viure per als altres, en definitiva a assolir la santedat, la plenitud de l’amor, en la vida ordinària i a santificar-nos recíprocament en el matrimoni i en la família, en la feina i en el lleure. Germans, encara que el camí sigui llarg, és profundament alegre i l’eucaristia que celebrem amb tots els sants ens dóna forces per continuar avançant amb confiança.

domingo, 25 de octubre de 2015

Fer de tap


Diumenge XXX de durant l’any

Aquell cec de Jericó tenia dos obstacles per acostar-se Jesús: un era la seva condició d’invident, una condició que aleshores portava a la marginació. I per això demanava almoina a les portes de Jericó, lloc de cruïlla de rutes comercials. Però l’altre obstacle era la mateixa gent, aquells pelegrins que anaven en multitud a celebrar la Pasqua a Jerusalem. Al captaire cec li feia de tap, el renyaven i el feien callar, no el deixaven acostar-se a Jesús.

“Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Era la pregària d’aquell cec captaire. Una pregària ben simple i ben profunda. Em deia una anciana d’un barri humil de Badalona, gairebé centenària, que ja havia oblidat moltes pregàries que se sabia el seu rector li va recomanar que digués aquesta jaculatòria: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.” La diem a cada missa “Senyor, tingueu pietat”. A les persones malaltes que ens escolteu us suggereixo que feu aquestes pregàries breus i senzilles: “Senyor tingueu pietat”, “Sagrat cor de Jesús en vos confio ”, tota oració va a Déu...

Quan a Bartimeu li diuen que Jesús el crida, el cec deixa el mantell on recollia les almoines i se’n va d’una revolada, com si ja el veiés cap a Jesús. Ja res no l’importava davant l’ocasió de recuperar la vista. I recupera la vista i esdevé deixeble i el seguia pel camí, el camí que pujava cap a Jerusalem.

Gràcies a Déu la situació dels cecs ha millorat en alguns països, en molts d’altres encara és causa de marginació. Però jo em pregunto, quan una persona marginada o en risc d’exclusió truca a les nostres portes a més  procurar resoldre les seves necessitats materials,  li parlem de Déu o del sentit pregon de la vida? O potser, sense voler, fem de tap? Nosaltres no podem retornar la vista a un cec, però sí que podem encendre una llum al cor a aquell que truca a les nostres portes. Que aquelles persones que han arribat plorant, surtin consolades, com a dit el profeta, que puguin tornar a ser deixebles, o començar a ser-ho.

Al llarg de la història hi ha hagut “cecs” que han estat lúcids. Quan el poeta Joan Maragall va deixar-nos aquell sonet emotiu, “La vaca cega”, veia en aquell pobre animal el drama de la condició humana: ella que va tota sola a abeurar-se a la font “com ans solia”, és la única que és lúcida, és el símbol dels “desperts entre adormits.”

Al cec el va curar la Fe, aquella Fe que nosaltres ara renovarem amb tota l’assemblea present aquí i als qui us hi uniu per mitjà de la ràdio.

sábado, 17 de octubre de 2015

La lògica del servei


Diumenge 29 de durant l’Any. Domund 18/10/15
Quan obrim els diaris, veiem la tele, escoltem la ràdio, o entrem a les xarxes socials, trobem conflictes, guerres, atemptats suïcides, matances... Que les motiva? L’ànsia de poder territorial i de domini ideològic. Si mirem al nostre entorn més proper trobem també rivalitats de tota mena, hostilitats i frecs a l’interior dels partits, abans i després de les eleccions, pressions , menyspreus fins i tot a les evidències.... Aquesta lògica de poder arriba a contaminar de diverses maneres la mateixa Església, però no ens hem d’escandalitzar: es veu que això ja era així des del principi, perquè acabem d’escoltar com entre els mateixos apòstols hi havia rivalitat per ocupar els llocs més destacats. Jesús com a resposta no es dedica a criticar els poderosos, en parla de passada, “heu sentit dir”, però sí que ensenya amb fermesa als seus seguidors: “entre vosaltres no ha de ser així”.
No, entre nosaltres no ha de ser així, nosaltres no estem cridats a viure la lògica del poder si no la del servei i, dins d’ella, avui celebrem el Domund, amb el lema “Misioners de la misericòrdia” que aquest any té un to especial perquè hi ha dues circumstàncies eclesials importants:
D’una banda, a Roma, està reunit el Sínode sobre la Família.  I avui allí hi ha una celebració excepcional, el Papa Francesc canonitza uns esposos: Louis Martin i Zèlie Guerin, els pares de Teresa de Lisieux. En aquella França del segle XIX, convulsa per les seqüeles de la revolució, l’anticlericalisme, d’una espiritualitat desencarnada... Louis i Zèlie es van dedicar a servir. Les seves vides estan teixides pel treball, un treball minuciós –ell de rellotger i ella de puntaire- la família nombrosa, la seva pertinença a associacions parroquials i a cercles veïnals Vivien una fe senzilla, fonamentada en l’oració en família, l’educació de les seves filles, la pietat, l’amor a Déu i al proïsme... Després de la canonització de Teresina i ara dels seus pares, s’anuncia el començament de la causa de beatificació de Leònia, filla de Louis i Zèlie i germana de Teresina que fou monja salesa. Potser un dia puguem veure als altars tota la família Martin.
D’altra banda, estem a l’any de la vida consagrada i, com escriu el nostre arquebisbe, el cardenal Lluís Martínez Sistach: “entre la vida consagrada i la missió hi ha un fort vincle: el seguiment radical [que vol dir anar a la rel] de Jesús”. De fet, molts missioners són religiosos i molts religiosos són missioners. També n’hi ha que són sacerdots i n’hi ha de laics. El Papa Francesc diu que qui segueix Crist es converteix necessàriament en missioner i sap que Jesús “camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell...”. Preguem avui especialment pels missioners, és probable que molts en coneguem i els portem al cor, i fem-los el nostre donatiu solidari. Pensem que les esglésies naixents, les esglésies joves, són ja el 38% de les esglésies cristianes. Els missioners s’ha pres seriosament les paraules de Jesús a l’evangeli i no han vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida”. El seu testimoni, sovint heroic i discret, ens ajuda a mantenir “ferma la fe que professem”, com hem escoltat a la segona lectura. És aquesta fe que ara junts renovarem.

Dia internacional contra la pobresa

Paraules de Jaume Aymar, President de la Fundació Llegat Roca i Pi per al DIA INTERNACIONAL CONTRA LA POBRESA

17 d’octubre de 2015

Can Bofi Vell (Montigalà, Badalona)

 
Alcaldessa, Dolors Sabater

Vicepresidenta i Consellera, Neus Munté

President de la Taula d’Entitats, Oriol Illa

Regidors

Patrons de la Fundació Roca i Pi

Representats d’entitats socials i de corporacions

Jordi Garcia, ànima del Projecte “Àngels”

Amigues i amics:

 

Benvinguts a Badalona

Ciutat en la que la pobresa te moltes cares

Ciutat de persones treballadores, acollidora, que va créixer els anys de la grans immigració i que encara malda per superar moltes desigualtats que es van gestar en aquell moment.

Ciutat amb moltes persones compromeses a favor de la inclusió i la cohesió que treballen per fer realitat que Badalona som totes i tots

En aquest ciutat treballa la Fundació Roca i Pi, entitat que té el seu origen en el llegat del Sr. Vicenç de Paül Roca i Pi, que va ser un comerciant i filantrop, i que en el seu testament del 1852 va deixar un seguit de bens per atendre "a la gent pobra, malalts i desvalguts domiciliats a Badalona".

La Fundació ha centrat la seva acció durant molt de temps en un asil que es va posar en marxa l'any 1912 en l’antiga fàbrica tèxtil de Can Gusi, al barri de Bufalà i que atenia nens, persones grans, i persones soles. Aquest asil, amb el pas del temps, s'ha transformat en una residència assistida per a gent gran moderna i de qualitat que acull 80 persones de la ciutat i que amb una ampliació realitzada els darrers dos anys, en podrà acollir fins a 135.

En els últims anys la Fundació ha ampliat la seva activitat i ha definit un nou marc d'intervenció, així com un nou àmbit territorial, que li permet treballar no sols a Badalona, sinó també en els municipis de l’entorn, llevat de Barcelona que ja té un teixit d’atenció social prou ric. Aquest nou marc d'intervenció no fa altra cosa que actualitzar la voluntat del llegat i que el testador va deixar establert que, era bo pel segle XIX, i permet a la Fundació  treballar a favor dels pobres de Badalona i de les ciutats de l’entorn, en la realitat actual i fent front a les necessitats del S XXI, que ben segur no són les mateixes que en  aquell temps

El repte que afronta la Fundació Privada Llegat Roca i Pi. doncs, és el d'atendre les persones que són víctimes d’aquestes noves necessitats . I això ho volem fer en un treball en xarxa, en col·laboració amb les administracions públiques: places concertades de la residència; projecte Àngels, menjador social,... i amb les entitats que treballen en el territori: ajuts econòmics, cessions d’espais, suport al repartiment d’aliments, inserció laboral...

Les nostre línies de treball volen atendre els col·lectius més vulnerables: gent gran; infants i joves en risc; persones sense sostre o amb dificultats per cobrir les necessitats bàsiques i persones sense feina i ho volem fer aplicant els recursos que administra el patronat amb la màxima eficàcia. No hem de crear serveis nous si podem donar suport a organitzacions i entitats que ho fan i ho fan bé. Aquest és el nostre compromís i la nostra voluntat

Aquesta antiga masia de Can Bofí Vell, és un edifici esplèndid estratègicament situat. Segons la tradició, molt versemblant, és un dels indrets pels quals va passar Cristòfol Colom l’any 1493 camí de Sant Jeroni de la Murtra per ser rebut pels Reis Catòlics. Conserva una torre de defensa i està voltada d’espitlleres.  Avui és seu del  projecte Àngels” una de les nostres accions socials. Aprofito aquest acte públic i solemne per agrair l’Ajuntament de Badalona que ens hagi fet una cessió a precari d’aquesta masia i voldríem demanar-vos alcaldessa que la presència de Roca i Pi aquí a Can Bofí Vell es pogués consolidar amb una cessió de llarga durada perquè són també de llarga durada les respostes que la pobresa, de tota mena, ens demana.

A la façana de la masia hi ha un rellotge de sol amb la frase “Transit hora/manent opera”, les hores passen, les obres romanen.

Moltes gràcies

 

 

sábado, 10 de octubre de 2015

Ser savi, la millor riquesa


Homilia diumenge XXVIII de durant l’any (11/10/15)

La primera lectura ens ha dit que la millor riquesa és la saviesa: “la prefereixo a ceptres i a trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món al seu costat, no val ni un gra de sorra.” I, podríem preguntar-nos: “I la saviesa què és?”  Algú ha dit que és el pòsit que queda en el fons de la nostra ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem saber.  Saviesa ve de sapere, assaborir: és el saber elaborat, aprofundit, paladejat, és l’experiència. El P. Ignasi Ricart comenta que “la veritable saviesa consisteix a acollir la crida de Jesús i seguir-lo, posant en ell tota la nostra esperança (...) el veritable savi és aquell que davant del dilema [el seguiment o el diner] escull el Crist i esdevé més lliure i més ric en els valors del regne de Déu.” Per això hem de pregar amb el salmista: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies/per adquirir la saviesa del cor.”

Quan als mitjans de comunicació va començar a aflorar escàndols financers entre alguns famosos, un mossèn gran i que havia treballat a Càritas, em va dir que se n’alegrava perquè fins aleshores hi havia la creença comuna –tot el simplista que vulgueu-  que la gent pobra era dolenta, i la rica, bona. És a dir que si un era ric era perquè s’havia guanyat bé la vida i si un era pobre és perquè probablement havia tingut un comportament irregular. Veure que els rics també obraven malament era, doncs, si més no pedagògic: els rics també s’equivoquen. Avui els escàndols de corrupció han crescut tant que tot això ja és una dolorosa evidència.

Fixem-nos en la pregunta d’aquell home: li demanava a Jesús què havia de fer per posseir la vida eterna. Aquest era el seu primer error, creure que la vida eterna es pot posseir, es pot guanyar, es pot heretar segons el que fem, quan la vida eterna és un do, del tot gratuït. Si estem aferrats als béns terrenals, difícilment tindrem les mans lliures per abraçar. Els mateixos deixebles deien que ho havien deixat tot, però això només era una teoria, s’havien de desprendre encara de moltes idees caduques.  

Avui, segon diumenge d’octubre, celebrem la Mare de Déu del Remei i és també el dia mundial de les cures pal·liatives. M’agrada que s’hagin relacionat aquestes dues commemoracions perquè abans, popularment davant de la malaltia, més que medicaments hi havia “remeis”... D’altra banda, un podria pensar que les cures pal·liatives l’únic que fan és preparar la gent per la mort però que realment no guareixen. L’Associació Europea de Cures Pal·liatives, les defineix com “la cura total activa dels pacients la malaltia dels quals no respon al tractament curatiu. El control del dolor i d’altres símptomes i de problemes psicològics, socials i espirituals és primordial.” En aquest sentit, es tracta d’una teràpia global en profunditat. Diuen els experts que la paraula “salvació” en arameu equivaldria a “sanació” i sanar en profunditat és una cosa que tots, d’una manera o d’una altra necessitem.

L’atribut de la Mare de Déu del Remei, allò que la diferencia d’altres representacions de Maria és que a la mà hi porta una herba remeiera. A ella ens encomanem parafrasejant els seus goigs escrits per Esteve Suñol i musicats per Lluís Millet: “Déu vos salve o Maria Immaculada/ Verge Santa del Remei/ a Vos, prega i sospira ben confiat/ tot aquest poble fidel.”

 

domingo, 4 de octubre de 2015

Estimar més enllà de la mort


Diumenge XXVII de durant l’any (4/10/2015)

Recordo que en una ocasió, parlant amb uns nuvis que es preparaven pel matrimoni, els vaig preguntar per què es volien casar “per l’Església” i ell em va contestar de seguida, “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort.” Aquesta resposta, tan profunda em va sorprendre: sempre havia sentit dir: “fins que la mort ens separi” però aquell home intuïa que l’amor del matrimoni té vocació d’eternitat. Certament que no posseïm el futur, i ens poden passar moltes coses, però els nuvis es diuen tres vegades davant del ministre “sí ho vull”, expressen la seva voluntat que allò sigui per sempre, per la eternitat.

L’evangeli d’avui diumenge que comença a Roma el Sínode sobre la família, ens parla precisament del divorci. En aquell context de controvèrsia i de duresa de cor, Jesús, davant la pregunta maliciosa dels fariseus, que se sabien de memòria la resposta, els recorda una cosa molt bonica: que els esposos estan cridats a viure una unitat profunda, tan profunda que l’Església dirà que és signe de l’aliança entre Déu i la humanitat.

Tots coneixem (potser dins de la nostra mateixa família) matrimonis que s’han trencat o que estan a punt de trencar-se. És una situació dura i difícil, sobretot quan hi ha fills petits. El Sant Pare s’ha preguntat públicament com tenir cura d’aquells que després de  l’irreversible fracàs del seu vincle matrimonial han començat una nova unió. I ha dit clarament que aquestes persones no estan excomunicades, fora de de la comunió, i que “formen part sempre de l’Església.” També, a la tornada del seu viatge als Estats Units, ha dit una cosa evident: els sacerdots hem estat anys preparant-nos per rebre el sagrament de l’ordenació. Les preparacions dels nuvis per al sagrament del matrimoni, que és per tota la vida, no pot quedar reduïda a tres o quatre sessions: és tot un procés que necessita d’acompanyament no solament abans del matrimoni si no després del matrimoni. Els qui hem tingut la sort de conèixer els Equips de la Mare de Déu o d’altres moviments matrimonials o familiars, sabem com en són d’importants per mantenir viva la flama de la unió.

Veiem també com Jesús a l’evangeli li sap greu que renyin els infants i  arriba a dir que “el Regne de Déu és per als qui són com ells.” En aquell temps els infants socialment no comptaven gens: només eren valorats en funció del que estaven cridats a ser. Per què el Senyor reivindica la infantesa. Suposo que entre moltes d’altres coses perquè els infants avantatgen els adults en la seva vivència del temps. Els grans sempre estem mirant o al passat (amb el risc de tornar-nos nostàlgics) o al futur (amb el risc de tornar-nos ambiciosos insaciables). Per als infants tot és present. Per al nen o la nena- ho sabeu bé els qui sou pares o avis, o educadors, només hi ha “ara” o “no ara”- viuen el moment present i ens recorden contínuament que nosaltres també l’hem de viure. Certament que hem de recordar i que hem de projectar sovint, però això no ens pot fer perdre la vivència de la meravella del dia a dia.

Que Sant Francesc d’Assís, pobre i últim, ens ajudi a viure l’amor amb vocació d’eternitat. Que ell que tenia un cor d’infant, ens faci capaços d’admirar-nos i ens ajudi a lloar la Creació per les seves meravelles. I que l’eucaristia, sagrament de la unió, enforteixi els nostres llaços.