miércoles, 31 de diciembre de 2014

El temps en llibertat

Santa Maria Mare de Déu i Jornada Mundial de la Pau (1/01/2015)

Comencem avui un nou any civil. Dia de felicitacions, de bons desitjos i de bons propòsits. No sabem què ens portarà el nou any, però, malgrat tot sempre hi ha una voluntat de renovació en nosaltres. “Any nou, vida nova” solem dir i és bo i oportú de fer-nos bons propòsits per l’any que hem encetat.  I la novetat per al cristià, té a veure amb la plenitud...

La data d’avui, primer de gener, ens fa deturar un moment i reflexionar sobre el misteri del temps. Què és el temps? es preguntava Sant Agustí: “quan ningú no m’ho pregunta ho sé, quan algú m’ho pregunta no ho sé”. Ens costa definir el temps, però l’experimentem en nosaltres, i quan més grans ens fem, més de pressa sembla que vagi... La vida porta un ritme vertiginós. Ahir en una visita a la Sagrada Família observava la quantitat de persones que es feien “selfis”, és a dir retrats a ells mateixos. Pensava, en d’altre temps, com n’era de laboriós fer-se un autoretrat, setmanes, mesos, ara és qüestió d’uns instants.

Sembla que el temps se’ns esmunyi de les mans. El passat ja és passat. El futur encara no hi és. El present és fugisser. Però Déu ens ha donat la facultat de recordar, que és tornar a passar pel cor i també la de preveure, de somniar, d’assaborir el futur. I també tenim la facultat de reflexionar sobre el temps present: “Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava.” La única manera d’alentir el pas del temps és deturar-se en solitud i silenci i reflexionar.

Des que ho vaig llegir, cada vespre abans d’adormir-me procuro recordar tres fets importants de la meva jornada: moments en que d’una manera o altra he experimentat, perdoneu la gosadia, la proximitat de Déu. Moments de contemplació, de joia, de dolor o de perplexitat. I a cada un d’aquests moments li assigno una Avemaria.

La carta de Sant Pau als cristians de Galàcia ens ha parlat d’un temps que arribà a la seva plenitud. Quan? Quan la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres. També ens ha dit “ja no ets esclau si no fill.” Som persones lliures, capaces d’estimar.

En el món no tots tenen aquesta sort. El missatge del Papa Francesc per la celebració d’avui, 48ena Jornada Mundial de la Pau porta enguany el títol: “No esclaus, si no germans”. El Sant Pare detecta els nombrosos rostres que l’esclavatge ha tingut al llarg de la història i denuncia el fet que tot i que avui l’esclavitud està oficialment abolida en el món, continua existint de moltes formes. Parla dels milions de persones- nens, homes i dones de totes les edats- privats de la seva llibertat i obligats a viure en condicions similars d’esclavitud. Fa referència també als treballadors i treballadores, fins i tot menors, oprimits de manera formal o informal en tots els sectors, des del treball domèstic al de l’agricultura, de la indústria manufacturera a la mineria. Es refereix igualment a les condicions de vida de molts emigrants que “en el seu dramàtic viatge, pateixen fam, es veuen privats de la llibertat, despullats dels seus béns o s’abusa d’ells físicament i sexual”.
La rel de la fraternitat Francesc la posa en el fet que tots som germans en la vida: “com a germans i germanes, totes les persones estan per naturalesa relacionades amb les altres, s’hi diferencien, però comparteixen el mateix origen, naturalesa i dignitat”. El Sant Pare fa especial referència a la feina silenciosa que moltes congregacions religioses, especialment femenines, realitzen des de fa molts anys en favor de les víctimes de l’esclavatge. En l’Any de la Vida Consagrada, el Papa reconeix amb gratitud que “l’activitat de les congregacions religioses s’estructura principalment al voltant de tres accions: l’assistència a les víctimes, la seva rehabilitació sota l’aspecte psicològic i formatiu i la seva reinserció en la societat de destí o d’origen.”

Quan una persona és lliure els dies se li fan curts, quan és esclava, el temps esdevé un suplici. Que en aquest any 2015 fem el possible per alleugerir aquells que al voltant nostre viuen qualsevol tipus d’esclavatge i que nosaltres també ens deixem ajudar a alliberar-nos de tot allò que ens empresona. Per la intercessió de Maria, Verge de la Pau.

sábado, 27 de diciembre de 2014

Anar a veure els avis


Diumenge dins l’octava de Nadal

La Sagrada Família 28/12/2014



L’evangeli d’avui ens recorda l’escena que vivim quan uns néts són presentats als seus avis. Els avis senten una gran tendresa pels fills dels seus fills. Pensen que aquella nova vida, tan fràgil, ha estat possible també gràcies a ells. Perquè si ells no haguessin engendrat els pares d’aquella criatura, ara ella, certament, no seria al món. El papa Francesc cita sovint la seva àvia. Diu : “la meva àvia Rosa [...] ha significat molt per a mi. En el meu breviari tinc el seu testament i el llegeixo sovint: per a mi és com una pregària”. També és coneguda aquella cita d’una dita de la seva àvia, “ a la mortalla no hi ha butxaques”. I el concepte “avi” el podem fer extensiu a d’altres ancians. Diuen que el mateix Papa, quan va a visitar Benet XVI, diu espontàniament: “Me’n vaig a veure l’avi”. A la seva exhortació “La joia de l’Evangeli” escriu que “és convenient d’escoltar els joves i els ancians. Ambdós són l’esperança dels pobles. Els ancians aporten la memòria i la saviesa de l’experiència que ens convida a no repetir tontament els mateixos errors del passat” (108). És un tòpic dir que els joves són l’esperança dels pobles, és innovador dir que ho són també els ancians. De vegades hi ha persones que es queixen que a les parròquies cada dia “compten més caps blancs”. Desitgen que assisteixin a missa persones més joves, i és un desig legítim, però potser no s’adonen que “els caps blancs”, són també un tresor de saviesa per a cada comunitat o parròquia.



Quanta saviesa hem rebut dels nostres avis! És bo que avui en donem gràcies.



Simeó i Anna eren uns avis savis, consagrats a Déu. L’evangelista descriu Simeó com un home “just i pietós, que esperava l’hora que Israel seria consolat i que tenia en ell l’Esperit Sant” i d’Anna diu que era una dona vídua, profetessa, d’edat avançada, que mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte a Déu amb dejunis i oracions (...) que donava gràcies a Déu” i que “parlava del nen a tots els qui esperaven el temps que Jerusalem seria redimit.” Simeó i Anna són dues figures cabdals d’aquella resta d’Israel que s’havia mantingut fidel en l’espera del Messies i que sap reconèixer-lo en un infant petit i vulnerable, que necessita molt dels seus pares.



Maria i Josep anaven a fer un acte ritual, per complir el que era costum segons la Llei. I es troben que aquell ancià –ple de l’Esperit Sant- pren els nen en braços i diu unes paraules sorprenents, que els meravellen. La profecia de Simeó és molt profunda i sintetitza el sentit de les principals festes cristianes. Diu que Jesús és llum (Nadal), “que es reveli a les nacions” (Epifania) i preveu “que serà una senyera combatuda” i que a la

mare “una espasa li traspassarà l’ànima” (Passió). Per això l’Església n’ha fet una pregària de la darrera oració del dia. Cada dia tots si hem mirat amb ulls de fe, hem tingut l’ocasió de veure la mà del Senyor.



Quantes vegades nosaltres venim a missa per complir una obligació, un precepte... I de sobte escoltem una paraula, o veiem un gest que ens il•lumina l’ànima, que ens toca el dedins. Cal fer el que cal fer, però sempre oberts a la intervenció divina, que és nova i sorprenent.



Aquests dies de festa ens acostumem a reunir persones de distintes generacions. Escoltem-les, estiguem pendents d’elles. Tenen al rostre les arrugues d’haver viscut i porten al cos sovint moltes limitacions pròpies de l’edat. Però diuen paraules plenes de seny i de saviesa. I molts d’ells ho han donat tot perquè nosaltres avui siguem allò que som. La majoria de nosaltres, quan furguem una mica les nostres arrels descobrim que tenim avis o besavis o rebesavis que van haver de deixar la seva terra i anar a un altre indret, com el mateix Abraham “que quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria.” Ahir mateix celebrava les noces d’or d’un matrimoni que s’havien casat a Almeria. Ell ja casat va venir a Santa Coloma de Gramenet, però fins després de 27 mesos no va estar en condicions de trobar un pis per tal que ella pogués venir. Era això que ara en diem reagrupament familiar.



Simeó i Anna, són els patrons del moviment de gent gran Vida Creixent que ha arrelat força entre nosaltres. Encomanem-nos a ells perquè tots o ja som ancians o estem convidats a ser-ho. Que, com deia la badalonina Pilar Xicola, el que és important no és fer anys, sinó donar vida als anys. Com Anna o Simeó, que si més no aquell dia, esdevingueren els avis assenyats del Nen Jesús.

















sábado, 20 de diciembre de 2014

Àngel a Maria!


Diumenge IV d’Advent (21/12/14)
Si diumenge passat ens centràvem en la figura de Joan Baptista, avui –darrer diumenge d’Advent- posem els nostres ulls en Maria, la noia del poble, l’estimada de Déu, la que va saber dir que sí a la veu del cel. Els artistes van intuir el lligam profund que existia entre Jesús, Maria i Joan Baptista i ja de temps antics van plasmar el que s’anomena les Deèsi, que en grec vol dir “pregària” o “súplica” i és una representació de Crist Pantocràtor amb un llibre i tenint al costat Maria i Joan el Baptista, el cosí de Jesús. Tant la Verge com Sant Joan o d’altres personatges que els puguin acompanyar, miren a Crist, amb les mans en posició de súplica en nom de la humanitat.  Es troba en portalades d’esglésies en mosaics, en pintures...
Avui ens atansem a Maria a través d’una de les pàgines més boniques de l’Evangeli: l’Anunciació. L’Anunciació de l’arcàngel Gabriel es va produir en el moment oportú i madur de la vida de Maria. El nostre llenguatge ho revela quan diem l’expressió popular: “àngel a Maria!” que vol dir: exacte, ho has encertat! Que difícil sembla encertar, però és qüestió també de deixar fer, d’instal·lar-nos en el miracle...
Gabriel anuncia a Maria i ella- tot i que no ho acaba d’entendre- li diu que sí. Un sí total, irreversible, sense condicions.  Tot sovint penso que Maria no podia improvisar aquell “sí”, només una persona acostumada a dir que “sí” a Déu des de petita podia ara ser subjecte d’una nova aliança, la primera feta amb una dona. La seva cosina Elisabet, la mare de Joan, li dirà després: “feliç tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.” Com hem escoltat en la segona lectura “és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles”.
La vida està plena de propostes, però d’entre totes hem de saber escollir aquelles que ens faran feliços de debò. I donar-li a Déu un sí com Mari, total, irreversible i sense condicions. I de moltes vegades de dir-li que sí cada dia, podrem dir-li un dia un “sí” definitiu.
L’Anunciació ha inspirat a artistes de totes les èpoques. Quan Antoni Gaudí va acabar la cripta de la Sagrada Família, va fer posar en la clau de volta l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria, com indicant que tot el temple descansaria sobre aquesta veritat: “el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres”. I cada migdia, allí on ens trobem som convidats a resar l’àngelus, la pregària popular inspirada en aquest text evangèlic.  “Sol ben alt i esplendorós, quan és migdia,/ les campanes van dient: Ave Maria./ Alabat siga sempre el nom teu,/ Santa María, Mare de Déu!
El papa Francesc diu “cada vegada que mirem a Maria, tornem a creure en com en allò que té de revolucionari la tendresa i l’afecte” (n. 288). El Cardenal de Barcelona, al final de la seva carta pastoral, Una església samaritana enmig de les grans ciutats, també usa aquesta expressió i l’amplia aplicant-la, també, a Maria: “cada vegada que imitem Maria, refermem que creiem en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte, de contemplar i de caminar cap a l’encontre dels altres, és el que fa de Maria un model eclesial per a l’evangelització”.
El rei David digué al profeta a Natan: “mira jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu està en un envelat”. El rei havia acabat de guerrejar, pensava viure en pau, però hi havia una idea que el turmentava: “un palau de cedre per a mi, una tenda de pell per a Déu”. No podia ser. Però Natan, el profeta recte i conseller moderat, inspirat pel mateix Déu li farà veure al monarca que serà el mateix Senyor el que li farà un casal. És a dir nosaltres tenim els nostres projectes, molt lloables, fruit de les nostres preocupacions, però Déu té el seu projecte sobre nosaltres que els transcendeix i els sublima tots. Serem capaços de descobrir-lo? I un cop descobert, d’acceptar-lo?
Aquesta setmana hem viscut una notícia realment històrica.  Els Estats Units i Cuba han reprès les relacions diplomàtiques després de cinquanta anys d’hostilitat. I els dirigents d’ambdós països han reconegut el gran paper que ha tingut el papa Francesc en aquest retrobament. El Sant Pare ha anat fent petites passes cap a una bona direcció. Ha exercit de mediador i se n’ha sortit molt bé. Donem-ne gràcies a Déu. I si nosaltres hem de fer de mitjancers en d’altres situacions. Que sapiguem fer-ho amb la mateixa humilitat de Francesc. I amb el temps entendrem que aquest gest històric s’ha fet també en el moment oportú.

domingo, 14 de diciembre de 2014

El goig de la humilitat


Diumenge III d'Advent 14/12/14

Aquest es el diumenge del goig. Enmig de l'esperança, el goig. El goig neix del pressentiment: s'acosta Aquell que es el terme de la nostra esperança. I el goig es fruit de la humilitat. Deia Santa Teresa de Jesús que "humildad es andar en verdad" es a dir el reconeixement sincer d'allò que un és.

Aquells sacerdots i levites que venien de Jerusalem, tenien molt interès a saber qui era Joan, sabien que atreia la gent, sabien que tenia deixebles; “temien que no fos el Messies o un personatge important i els enxampés trobant-se instal·lats en el poder a Jerusalem”. Per això l'interrogaren. Joan es l'home humil. Ell es la veu. Jesús es la Paraula, i ell posa veu a la Paraula. Joan es una veu en solitari, una veu que crida en el desert. Joan viu a la intempèrie, no té altra volta que l'abrigui que la volta immensa del cel. No porta robes sumptuoses, el seu aliment és de proximitat. Joan és conscient de la seva missió ell és el precursor: “no era la llum, vingué a donar testimoni de la llum”.

 Joan prepara el camí de Jesús i convida que els altres l'aplanin. Es humil, ell sap que ha de minvar perquè Jesús creixi. Quina lliçó! Joan sabrà renunciar a deixebles seus i els convida que segueixin a Jesús. Quin líder avui estaria disposat a renunciar a uns seguidors i a indicar-los que seguissin a un altre? Tots som molt gelosos de la nostra parcel.la. Tots estem molt segurs de nosaltres mateixos. I Jesús seguirà les petjades de Joan, serà el seu deixebles: es farà humil. I en Joan i en Jesús s’acompliran les paraules del Magnificat: "derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res".

Germans fem-nos humils! Reconeguem la nostra veritat! Allunyem la supèrbia que sovint ens fa creure més del que som! Deien que el Bisbe Torras i Bages quan se n'anava a dormir posava en un coixí el solideu, el pectoral i l'anell i deia amb sa humor: “bona nit senyor bisbe!”

Potser en la vida aquesta serà o haurà estat la nostra missió: preparar el camí, aplanar la ruta. Es bo també que reconeguem aquells que en la nostra història personal ens han preparat el camí, ens han facilitat les coses, avis, pares, aquell mestre, aquella religiosa... som en bona part el que els altres ens han fet: donem-ne gràcies a Déu.

La persona humil es atractiva, és autèntica. S’identifica amb els humils de la terra. És conscient que tot és do i per això pot repetir amb Isaïes: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. La nostra missió com a mebres vius d'una església més que mai samaritana és amorosir, guarir, alliberar, il·luminar, proclamar... és aquesta revolució de la tendresa de la qual parla el papa Francesc. Quin goig i quina esperança!  

domingo, 7 de diciembre de 2014

Persona a persona


Diumenge II d’Advent 7/11/14

Els biblistes ens parlen de la íntima sintonia que existia entre Joan Baptista i Jesús.  Joan es presenta en el desert batejant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.  No proclama una conversió en massa, sinó persona a persona. També Jesús batejarà, personalment, en aigua i en Esperit Sant. També Jesús cridarà els seus deixebles personalment i guarirà els malalts d’un a un. Així és com tots voldríem sentir-nos tractats, sempre, personalment. Així és com hauríem de tractar els qui s’atansen a les nostres comunitats o aquells que sortim a trobar.

Ens impressiona també que Joan té plena consciència del seu paper, com la tindrà Jesús, com l’hem de tenir cada un de nosaltres. Joan és un home sobri, que viu en el desert, a la intempèrie. Jesús, deixeble seu també viurà aquest estil de vida senzill, desprès, itinerant. És l’estil dels profetes. I tots, pel nostre baptisme, ens hem incorporat a aquesta missió profètica.

El profeta Isaïes ens ha parlat de Déu amb paraules entranyables: vetllar, aplegar, amanyagar, acompanyar... És a semblança d’aquest Déu que hem d’actuar personalment, comunitàriament. En aquests moments que es parla d’organitzar de noves maneres la convivència, que els polítics joves, com diu el Papa Francesc tenen un altre tarannà, en uns moments que apareixen noves propostes de partits, és fonamental analitzar si els seus promotors tenen present o no aquesta dimensió personalista

Aquests dies s’està celebrant a Barcelona la vint-i-novena trobada de diaques de tot Espanya amb el lema “Els diaques evangelitzadors amb esperit”. Els diaques exerceixen el seu ministeri al servei del bisbe a cada Església diocesana en les diaconies de la litúrgia, la paraula i la caritat.

En aquesta mateixa parròquia vàrem tenir el goig de viure l’ordenació del primer diaca d’Espanya, mossèn Lluís Nadal i Padró, aparellador. Va ser ordenat el  8 de novembre de 1980 pel Cardenal Narcís Jubany, assistit pel rector Mn. Ramon Boldú, i davant de la mirada atenta de la Montserrat, dels fills, de les germanes, familiars, amics i feligresos.

Han passat 34 anys. És un goig que avui les 10 diòcesis amb seu a Catalunya ja tinguin instaurat aquest ministeri que ha donat i dóna tants bons fruits a l’Església. A mesura que s’ha anat consolidant s’ha vist que hi ha unes certes especificitats en aquest ministeri: diaques samaritans (abocats a tasques socials i caritatives), diaques levítics (animadors de la pregària en petites comunitats i als actes de culte) i diaques profetes (que fan dels seus àmbits professionals i de les situacions de frontera un camp de missió). Els diaques estan cridats fan també el camí de Joan, preparen el camí, l’aplanen i consolen aquells que han estat ferits per la vida o pel dol. Persona a persona. Demanem al Senyor que susciti noves vocacions a aquest ministeri.

Vetllar i tenir cura


Homilia diumenge primer d’Advent 30/11/2014

“O si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostra es fonguessin les muntanyes!” Aquestes paraules amarades de poesia del gran profeta Isaïes que hem escoltat avui, primer  diumenge d’Advent, van inspirar aquelles del venerable Torras i Bages a la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, quan li demana “aquella fe que abaixa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.” En tots dos casos les muntanyes representen les dificultats. I en tenim moltes i de vegades ens semblen molt altes. Dins i  fora. Però per altes que siguin les muntanyes no estem sols. Aquest cel esquinçat ens parla de la revelació, ens parla de la possibilitat de veure Déu en el rostre del germà. Això és propi de tot temps, però ho és especialment també d’aquest Advent que anirem aprofundint el misteri central de la nostra fe, que és el misteri de l’encarnació, del Déu proper que s’ha fet un de nosaltres. “Destil·leu cels la rosada, que els nuvis ploguin el just”, deia el profeta Isaïes.

Per això cal vetllar i vetllar vol dir restar desperts, estar atents.  Quantes vegades entre els nostres adolescents i joves, trobem una manca de concentració. També ens passa als adults. Sovint enlluernats per tantes pantalles o per arbres que no ens deixen veure el bosc, vivim distrets, abstrets en el nostre món. Però ahir mateix vivíem l’experiència de sentir cantar diversos cors d’Instituts de Badalona. Potser el que més em va impressionar era veure com els nois i noies estaven atents mentre els altres companys cantaven.

El Papa Francesc en el seu missatge al Parlament Europeu a Estrasburg aquesta mateixa setmana, ens ha recordat entre d’altres coses que les cultures no s’identifiquen necessàriament amb els països,  ha parlat de multipolaritat, de diàleg transversal, és a dir d’aquell que sap sortir del propi grup per anar cap a l’altre i també de diàleg intergeneracional, tan necessari com ric. Tot això demana una actitud vigilant i curosa.

Perquè vetllar no és solament vigilar, vol dir també tenir cura. Els pares vetlleu pels vostres fills, els germans grans vetllen pels petits, els mestres pels deixebles i els preveres per les comunitats que tenim confiades. Però els membres d’una comunitat han de vetllar sempre els uns pels altres. En l’entranyable pel·lícula Cartas a Dios, en el moment que mor l’infant protagonista, després de llarga malaltia, els pares lamenten no haver pogut vetllar al seu costat en el moment decisiu perquè havien anat un moment a reposar i el metge ancià els diu sàviament “era ell qui vetllava per vostès”. I quantes vegades és així, quantes vegades també són els fills els qui vetllen pels pares!

Avui, dia de Sant Andreu, fa 902 anys que es va consagrar aquesta parròquia, ja aleshores dedicada a Santa Maria. Donem-ne gràcies a Déu. Maria és la gran figura de l’Advent. Ella  és la dona que encenia un llum per posar-lo en el lloc més alt de la casa, ella és la qui quan tots desertaven es va mantenir ferma i serenament esperançada. Ella, presidint aquest altar major, demana amb les mans obertes el do de l’Esperit Sant. Que Santa Maria vetlli per nosaltres en aquest Advent i per a tots aquells que tenim confiats. Amén.