domingo, 23 de noviembre de 2014

Germans petits


Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món  2014

Aquest judici que  descriu l’evangeli d’avui en forma de paràbola no és simplement un judici individual (notem que el Senyor parla en plural) és el que s’ha anomenat “judici de les nacions”.  Els que han estudiat amb rigor aquest text de Sant Mateu estan d’acord en que aquests “germanets meus més petits”, són els deixebles de Jesús, especialment els missioners, i que les nacions seran judicades d’acord amb la seva actitud misericordiosa o no, solidària o hostil, davant d’ells L’escena del judici final és doncs la dramatització d’aquella idea expressada pel mateix evangelista al capítol 10 de Sant Mateu  (Mt. 10,40-42): “el qui us rep a vosaltres, em rep a mi”. Dit d’una altra manera, aquests dos grups de persones estan confrontades el dia del judici final: a un costat els deixebles, reunits al voltant de Jesús, asseguts prop d’ell. El Mestre sembla assenyalar-los amb un gest quan els anomena “aquests germans meus més petits.” De petits que eren s’han convertit en el més grans del Regne. Davant d’ells s’hi ha reunit els gentils, aquells pagans als quals Crist, abans de pujar el Pare els ha enviat els seus. I entre ells, la separació es fa segons la rebuda que van fer o van deixar de fer al seu moment els predicadors de l’Evangeli.

La lectura d’aquest passatge, comparat amb d’altres no deixa dubte que els germanets i els petits són els deixebles. Quan Jesús conclou el seu ministeri i envia els seus deixebles els posen al davant la perspectiva de les dificultats i les sofrences, però a l’hora els promet que els homes seran judicats d’acord amb la conducta que hagin tingut amb els que els anunciaven l’evangeli.

La literatura cristiana primitiva ha llegit en Mateu 25, 35-36 on es parla de fam, de set, d’exili, de nuesa, de malaltia, de presons, en connexió amb els sofriments apostòlics de Pau, enumerats per ell com a segell de glòria.

Els deixebles de Jesús no som convidats solament a ajudar els pobres, quant a convertir-nos nosaltres mateixos en pobres i oprimits en l’acompliment de la nostra missió. Jesús mateix que ha anat endavant amb el seu exemple i ha inaugurat en la seva vida el camí de la petitesa, es complau en anomenar “petits” els seus deixebles per contradir les lluites per la grandesa i les rivalitats per als primers llocs i les precedències que retreia als escribes i als fariseus. Jesús inaugura el secret diví de la “petitesa” de manera ben conscient per contradir la idea de grandesa que representava el rabinisme i va anomenar els seus deixebles “els petits” amb aquesta mateixa intenció. A aquesta petitesa apunten les benaurances.

Però també els anomena germans. Els deixebles som els germans de Jesús quan ens configurem amb ell. Fraternitat i petitesa es relacionen recíprocament fins a resultar gairebé sinònimes.

El passatge ha quedat reflectit en grans obres d’art com el Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. Però en tenim una pintura vivent en veure avui missioners en nom de Jesús, a diversos països, afamats de la conversió d’aquells a qui són destinats, són ignorats, perseguits, menystinguts i  fins i tot, assassinats.

El papa emèrit Benet XVI en la seva carta encíclica “Déu és amor” n. 15 fa referència a aquesta gran paràbola del judici final en la qual l’amor esdevé el criteri per la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana. Jesús s’identifica amb els pobres: famolencs, assedegats, forasters, nus, malalts o empresonats. “Tot el que vau fer amb un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho féreu”(....) Amor a Déu i amor al proïsme es funden entre si: en el més humil trobem Jesús mateix i en Jesús trobem Déu”.

Posem-nos doncs tots en el lloc dels pobres i així viurem l’autèntica fraternitat. Només aleshores estarem en condicions de bastir aquest Regne de Déu aquí a la terra. Aquest Regne que el  prefaci d’avui qualifica d’universal i etern, regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de apu.

jueves, 20 de noviembre de 2014

Sonet agraït amb estrambot filial a Agustí Viñas Rexach


Sonet agraït amb estrambot filial a Agustí Viñas Rexach, en el seu setantè aniversari.


20 de novembre de 2014


 


 

Déu et va treure del partit de la vida

-t’ho va dir, inspirat, el cardenal Lluís-

perquè t’adonessis,  a l’instant precís,

de tanta i tanta estimació agraïda.

 

Setanta anys Agustí, sembla mentida,

tenen molt també de serè encís,

perquè segueixis bastint el paradís

amb la Gràcia abundosa i beneïda.

 

Quina àmplia i dilatada trajectòria:

ets pastor amic de milers de persones

proper en hores amargues i bones!

 

O etapa plena, sentor de Glòria,

transcendent abandó en les mans divines

per tastar ja el que del Cel endevines.

 

I pots agrair joiós a la mare

que et va portar al món i encara t’empara.

 

I un jorn abraçaràs també el pare

que allí dalt, content, la taula et prepara.

 

 

Sonet a Rosa Fons quan arriba el relleu


Sonet a Rosa Fons quan arriba el relleu

 

 Sempre prop dels malalts tan amatent

 ens has anunciat benvolguda Rosa

 que es hora de transcendir i comosa

 sabrem bé que continuaràs present.

 

 Es pot sofrir i alhora estar content

 ho saps bé com a mare i esposa.

 I quan l'esperit per fi del tot reposa

 veiem que hi ha hagut enteniment.
.
 

 Sabem que et deus als teus estimats

 reforces el paper de mare i àvia

 i d'una parroquiana humil i sàvia.

 

 Et diem gràcies emocionats:

 ets discreta, tothom ho diu

 i al cel el Ramon, complagut, somriu.

 

Jaume Aymar i Ragolta

Badalona, 17 de novembre de 2014

sábado, 8 de noviembre de 2014

La casa de l'església


La Dedicació de la Basílica del Laterà

9/11/2014

Avui celebrem la dedicació de la primera catedral de l’Església, la basílica de Sant Joan del Laterà a Roma, on hi ha la càtedra del bisbe de Roma que avui és el papa Francesc. Aquesta temple tan bonic té al presbiteri un mosaic del segle XIII tot simbòlic: en el centre hi ha la Jerusalem celestial de la qual baixen quatre rius que són els quatre evangelis per sadollar un ramat d’ovelles i un altre de cérvols.  A sobre l’altar papal hi ha una taula de fusta que segons la tradició era l’altar on celebrà Sant Pere i els seus successors.

Quan diem anem “a l’església”, ens reunirem “a l’església”, es casaran “per l’església”, estem usant  abreviatures, ens diu un expert com mossèn Josep Urdeix que en realitat  hauríem de dir “la casa de l’església” perquè l’església és per, sobre de tot, una casa, la casa de Déu i la casa dels fills i les filles de Déu.  Les esglésies certament són administrades per preveres, però les esglésies són de tots els batejats.

El Cardenal Lluís Martínez Sistach en la seva última carta pastoral  Una església samaritana enmig de les grans ciutats, diu així: “tant  les cartes paulines com el Llibre de l’Apocalipsi manifesten un model eclesial vinculat amb la ciutat i amb la casa (...) A les grans ciutats (Roma, Efes, Corint) per raó del nombre de cristians, l’Església adoptava el model d’Església domèstica o de casa: comunitat que es reunien a casa d’algú” (n. 4). Penso que és bonic entendre l’església així, ens fa sentir més corresponsables dels nostres temples i, alhora, ens fa sentir que també les nostres llars són d’alguna manera “església”. I això alhora fa que entenguem també l’església més com una família, com un lloc on ens sentim fills i alhora germans entre nosaltres, on convivim persones de diverses edats , procedències i maneres de pensar.

L’evangeli ens presenta aquell moment aïrat del Senyor davant dels abusos comesos al temple. Allí era on es bescanviaven aquelles monedes que els jueus creien blasfemes perquè portaven l’efígie d’un César divinitzat. Allí on hi havia un veritable mercat de vedells i moltons. Notem que Jesús compara el temple amb el santuari del seu cos. Si forta doncs va ser la reacció en contra dels qui profanaven el temple, encara més la d’aquells que instrumentalitzen o corrompen aquest temple que com ens ha recordat Sant Pau, som cadascú de nosaltres.

Avui és un dia que els ulls del món estaran posats en Catalunya. Crec que a l’hora de pregar pel desenvolupament pacífic d’aquesta jornada hem de valorar en positiu tot aquest llarg temps de debat i de maduració política que hem viscut. Una lectura atenta i desapassionada dels documents dels nostres bisbes Arrels Cristianes de Catalunya (1982), que va fer seu el Concili Provincial Tarraconense (1995), Al servei del nostre poble (2011) i finalment la recent Nota dels bisbes de Catalunya sobre el moment actual (3/10/2014), poden il·luminar molt la posició dels cristians a l’hora d’exercir ,o no, el seu dret a decidir. Els bisbes han dit: “tenim el deure de parlar perquè els catòlic formem part d’aquest poble que tant estimem... Estem cridats a promoure la pau, el respecte a les persones, el desenvolupament integral i els drets humans, així com a tenir una cura especial pels més pobres  i els més febles de la societat.” Sí, tots ells formen part també de l’Església i com deia Sant Cebrià, "l'Església és mare de tots aquells que tenen Déu com a Pare."


 

sábado, 1 de noviembre de 2014

Tots els nostres difunts


Commemoració dels fidels difunts (2/11/2014)

És poc habitual celebrar la festa de tots els fidels difunts en diumenge, passa només de tant en tant. No obstant és bonic perquè diumenge és el dia de la Resurrecció.

Tinc una amiga que cada any per l’aniversari de la mort de la seva mare fa celebrar una eucaristia a la seva parròquia i després se’n va a sopar amb alguns amics. Aquesta dona és una bona cristiana i diu que celebra “la pasqua de la mare”. Penso que és ben bé així, els cristians hauríem de celebrar la pasqua de les persones que se’ns moren, perquè és el pas de la mort a la Vida definitiva. Naturalment que estem tristos quan mor un ésser estimat i de vegades exterioritzem més aquest dolor quan passa el temps i anem elaborant el dol. Però no hem d’oblidar que Jesús se’ns ha presentat com a camí, veritat i vida i que nosaltres, fidels a la seva paraula, creiem en una resurrecció corporal. Les persones estimades les sentim properes, malgrat que hagin mort. Més d’una vídua m’ha dit que als primers temps senten el seu marit talment com si el tinguessin al costat. Cal recordar els nostres difunts: i recordar és tornar a passar pel cor.

La commemoració dels fidels difunts ens ajuda a relativitzar molt les coses i els petits o grans problemes de cada dia. Ahir vàrem celebrar una pregària al Cementiri Vell , amb els portants del Sant Crist. Recordava el que em va dir el professor Maristany: “si vols conèixer un poble has de visitar el mercat i el cementiri”, és a dir, la ciutat dels vius i la ciutat dels morts. Hi ha persones que els agrada d’anar periòdicament al cementiri, d’altres no tenen gaire tirada, tot és respectable, perquè en el cementiri no hi ha persones, senzillament hi ha restes humanes que han de ser tractades amb dignitat. Però sí que és cert que una passejada pel cementiri, ajuda a relativitzar moltes coses, sobre tot quan un enmig del dens silenci, llegeix epitafis de persones conegudes o estimades, especialment, de persones joves.

La mort és com un cop de timó de la nostra vida. Proust deia: “direu que tot continua igual només que aquella persona no hi és; no és veritat: tot canvia quan un mor”. I és així. Cal reconèixer-ho amb realisme, perquè les persones estem misteriosament unides i cap mort propera no ens pot ser indiferent. Deia François Mauriac, el gran escriptor catòlic francès: “la mort no ens roba els essers estimats. Al contrari, ens els guarda i els immortalitza per al record. La vida í que ens els roba moltes vegades definitivament.”

I la nostra pròpia mort? Molts diuen: “jo no temo la mort, però si el patiment”. És cert, sofrir ens espanta, però la mort segons diuen és també una gran experiència de solitud i morir no és pas fàcil. Ho deia Climent Mur, aquell sant home que volia ésser sacerdot però que va oferir la seva vida perquè fossin ordenats els seus amics: “Em moro... que difícil que és morir-se!”.  I sobretot, malgrat el que deia Mauriac, la que ens costa és la mort de les persones estimades. La pròpia mort i la dels éssers volguts deu ser com passar aquest “vall tenebrós” del qual ens parla el salm. No obstant “la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.

Jesús anuncia moltes vegades a l’evangeli que se’n va al Pare. És la manera de referir-se a la seva mort. Fa poc va morir un amic meu molt estimat, encara jove, de càncer. El procés de la seva malaltia va ser exemplar fins al final. La seva mare li deia: “t’he acompanyat en molts viatges, que et podré acompanyar en aquest?” I ell li responia somrient, “em penso que no”.

Fa poc vàrem acomiadar una bona amiga la Carme Boldú, mestra molt estimada. En el seu recordatori hi va fer posar aquests versos de Marià Manent que són també en l’epitafi del poeta: “Prou sé que he de dir-vos adéu,/núvol lila i de foc, neu de vidalba./El temps de l’home és breu/i la posta es confon amb la claror de l’alba./Però espero que un dia veuré,/renovada i més gerda, la Terra:/potser encara hi haurà, rosat, el presseguer/i encara la mel d’or adormida a la gerra.”

 

 

Amor ple

Tots Sants 2014


Que es la santedat? Ho diem en la darrera oració de la missa: la santedat es la plenitud del amor. Si examino el meu amor m'adono que es molt feble, de vegades tan interessat que no és un amor veritabke, però sé que estíc cridat a viure un amor ple,abnegat, géneros i a fons perdut. Com escrivia el beat Ramon Llull al Llibre d'Amics e Amat: "Demanaren a l'amic qui era: respòs d'amor, - de què ETS, - d' amor , quint'ha engendrat? Amor,on nasquist? En amor. De què vius? D' amor. On vas? A Amor. On ets? En amor"

Aquesta fita no es inassolible. En la solemnitat d'avui fem memòria agraída que moltes dones i molts homes en el decurs de la història han viscut aquesta plenitud. No en sabem res: ni la seva historia, ni el seu nom, ni el lloc on reposen les seves despulles, ni tenen un lloc al calendari, pero tenim la certesa que, perquè han estimatm viuen ja la plenitud de l'amor. Són una multitud immensa, de tota llengua, raça i nació. També hi ha moltes altres persones que hem conegut i estimat, de les quals tenim la certesa moral que són al Cel.
Així com hi ha congregacions religioses que tenen molts sants canonitzats, els jerònims no. La mare Trinitat, priora de les jerònimes de Sant Maties,a Bellesguard, m'explicava que quan un monjo o una monja jerònima professen, si viuen fidels a la seva vocació, es considera que ja han entrat en la santedat.

Son els benaurats de que parla Jesus a l'evangeli i les benaurances nomes les poden viure aquells que estimen amb un amor fidel i abnegat. El qui estima de debó és pobre, mansuet, humil, misericordiós, té fam i set de ser just, fins i tot suporta la persecució... Fixem-nos que Jesus parla de benaurats en plural i es que uns i altres ens ajudem en el cami de la santificació, es a dir ens ajudem a anar-nos endinsant en la plenitud d'aquest amor. El beat Manuel Domingo i Sol deia: "no sabem si estem destinats a ser un torrent impetuos o a assemblar-nos a la gota de rosada que Déu envía al desert a la planta desconeguda, però sigui com sigui, no estem destinats a salvar-nos sols".

Són màrtirs, confessors, verges, homes i dones apasionats per fer el bé.

Com a humans que eren van errar i també van pecar: santedat no és sinònim de impecabilitat, però es van aixecar per la gracia inifinita de Déu. Benet XVI deia que " la santedat i la litúrgia" són la millor defensa de la fe.
Com parlar de santedat als joves d'avui? La millor manera és predicar amb l'exemple. Les paraules mouen, els exemples arrosseguen. Hi ha mares i pares que no estan d'acord amb les decisions que prenen els seus fills, però no obstant, potser havent-los advertit, els respecten. I els fills tard o d'hora som sensibles a aquesta actitud respectuosa dels nostres progenitors. D'altra banda, quants exemples d'abnegació entre esposos, entre pares i fills, entre germans!

Cada vegada que resem el credo refermem la nostra fe en la comunió dels sants. Cada vegada que ens unim a la pregària litúrgica fem memò ria d'ells.Pero aquesta comunió cal experimentar-la cal viure.
Tots Sants: la solemnitat que ens recorda que tots estem cridats a viure un amor de plenitud. Cada abraçada fraternal ens ho recorda.