domingo, 26 de octubre de 2014

De malalts i presoners

Homilia diumenge  XXX de durant l’any (26/10/2014)
Setmanalment els capellans de l’arxiprestat ens reunim a dinar plegats. Ve també en Marc, seminarista, que ajuda a la parròquia de Sant Josep i a la pastoral juvenil. Aquesta setmana han vingut també dos joves immigrants convidats per un dels mossens que treballa en la pastoral de Can Ruti, aquest gran centre hospitalari. Aquests joves, que han descobert la fe, col·laboren amb ell a la pastoral de la salut. Als nois els agradaria d’anar a Lourdes i el mossèn està buscant els recursos necessaris perquè aquest somni es pugui realitzar. És important el contacte dels joves amb el món de la malaltia, és molt realista, perquè tots o estem malalts o som candidats a ser-ne, i tots estem cridats a traduir en obres de misericòrdia el mandat de Jesús en l’evangeli que hem escoltat: estimar Déu i el proïsme, i fer-ho en aquest cas amb una peculiar dedicació a aquells que més pateixen. Però voldria subratllar també la condició d’immigrants d’aquests joves voluntaris. Avui hi ha moltes persones nascudes lluny d’aquí que viuen i treballen entre nosaltres i que són una riquesa per a les nostres comunitats. I de vegades no els sabem tractar. El fragment del llibre de l’Èxode que hem escoltat és taxatiu: “no maltractis ni oprimeixis els immigrants”. Encara avui aquesta és una temptació constant dels països d’acollida i tots podem tenir la temptació de caure-hi.
A la tarda una mare jove, oriünda d’Andalusia, però que fa molts anys que viu i treballa entre nosaltres, em va venir a veure. Pateix perquè el seu fill, des de fa mesos, està reclòs en una presó del Nord de l’Àfrica. Està malalt de càncer i necessita atenció mèdica. Però no té permís per sortir la presó i fer-se el tractament. Aquell mare em preguntava: “si el meu fill recau en la malaltia, si el tumor se li reprodueix, qui en serà responsable?”. Però aquesta dona té un cor gran i no es preocupa solament pel seu noi sinó per tots els reclusos que malviuen en un soterrani de la presó, en condicions higièniques que podem imaginar. 
Aquest mateixa setmana el Papa Francesc davant d’una delegació de penalistes de tot el món assenyalava que avui s’ha debilitat el debat sobre la substitució de la presó amb altres sancions penals alternatives. Podríem doncs estendre la nostra preocupació a tants i tants reclusos –potser alguns d’ells innocents- que sobreviuen estibats en les presons de països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.
Malalts i presoners, dos grups humans que Jesús anomena en la relació de les obres de misericòrdia. “Estimar” no és una paraula buida o gastada, estimar en cristià es tradueix en obres. Quan el Papa Francesc ens insta a sortir de nosaltres mateixos ens està convidant a preocupar-nos també d’aquests germans nostres de les perifèries existencials que sovint passen moltes hores en una solitud forçada. Queda clar que l’amor cristià no és teòric, l’amor de caritat ens urgeix. Preguntem-nos avui en concret què estem fent pels malalts que coneixem i que potser fa temps que no hem visitat? Què fem per donar suport a la pastoral  penitenciària que també existeix al nostre arxiprestat?.
A l’eucaristia tots hi som convidats, però molts estan impedits per anar-hi. Sortosament la ràdio els apropa a la celebració. Però com s’alegra un malalt de les nostres comunitats quan els portem la comunió! Pensem en ells especialment ara que ens disposem a celebrar el memorial del Senyor.

miércoles, 22 de octubre de 2014

Paraules en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona


Paraules de Mn. Jaume Aymar en la presa de possessió de Santa Maria de Badalona, diumenge 19 d’octubre de 2014, 29è de durant l’any

Benvolgut bisbe Sebastià, preveres i diaques, altres ministres de l’altar, pares i germans de sang, tieta, digníssimes autoritats, germanes i germans tots.

M’alegra que aquest inici del meu ministeri a Santa Maria coincideixi en el temps amb la beatificació del Papa Pau VIè i amb la cloenda d’aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la família. Pau VIè va ser el papa de la meva infantesa i joventut. Una vegada vaig llegir una frase d’ell que em va ajudar en el meu discerniment: “ser sacerdot és comprendre la dura però meravellosa missió de l’Església”, realment ha estat així. I d’altra el sínode sobre la família. Crec que la família és la prioritat de l’Església i per tant també de la parròquia. La família –sotmesa a tants embats- però que està aguantant la crisi. Si hi ha famílies cristianes, sorgiran vocacions. I en aquest moment vull tenir unes paraules d’agraïment als meus pares i germans, que m’heu acompanyat tothora, especialment en els moments importants de la meva vida, com avui: gràcies.

Crec que era cap l’any 1980 quan vaig començar a tenir relació amb aquesta parròquia de Santa Maria. Aleshores el rector era l’estimat mossèn Ramon Boldú, que en pau reposi. Amb ell vam col·laborar en la preparació dels qui havien de rebre el sagrament de la confirmació, un dels quals -era el més gran de tota la colla- vaig ser jo mateix. Voldria recordar el meu padrí, Xavier Antúnez aleshores candidat al sacerdoci, que va morir jove anys després d’accident a Cameroun. Després, ja de la mà de mossèn Andreu Pasqual em vaig acabar de preparar pel ministeri ordenat. Vaig ser ordenat diaca el 1985 i prevere l’any següent. Aquí en aquest mateix altar, vaig celebrar una primera missa un 13 d’abril de 1986. Aquí vaig ser vicari durant cinc anys i vaig mirar d’aprendre a ser capellà. En tinc un munt de records: les misses (especialment la de deu que preparàvem en un grup que potser premonitòriament en dèiem “Grup estel”) els primers baptismes, els casaments, les exèquies, les assemblees parroquials, la catequesi, l’Hora 3, l’esplai Migvol, la catequesi-esplai Repic (per a disminuïts), el grup d’oració i amistat, la congregació dels Dolors, la confraria de Sant Anastasi...  En aquells anys vàrem recuperar la Processó del Silenci. El 1991 el bisbe Joan Carrera –també tan vinculat a Santa Maria- em va proposar d’anar de rector a Sant Francesc d’Assís a Bufalà. Aquests 23 anys en aquesta parròquia germana he estat molt feliç. Com també al Sant Crist de Canyet i a Santa Clara de Morera; de Roca i Pi i de Sant Jeroni de la Murtra. Us dono les gràcies a tots els qui avui heu vingut aquí d’aquestes comunitats germanes i d’altres comunitats que he pogut conèixer en els meus anys d’arxiprest: us porto al cor! Ja sabeu que cada vegada més els capellans hem de multiplicar la nostra sol·licitud per a totes les parròquies o sigui que ens anirem veient...

Un record emocionat per mossèn Joaquim Vidal, el meu predecessor en el rectorat, rector veí i arxipreste. Vàrem col·laborar i crec que ens vàrem ajudar recíprocament. Vaig tenir la sort d’administrar-li la unció dels malalts. En Joaquim- avui aquí hi ha la seva família, els seus fills i néts- va passar per aquí fent el bé, i amb la perspectiva de la seva absència encara el valorem més.

Unes paraules de gratitud a mossèn Ignasi Torrent fins avui administrador d’aquesta parròquia que sempre m’ha facilitat i m’ha ajudat en la feina pastoral i en d’altres comeses de gestió que la vida ens ha portat a compartir.  A mossèn Richard Twagrich, el nou vicari en qui he trobat comprensió i bona entesa. I també a mossèn Josep Casanova, adscrit a Santa Maria i expert jurista; als pares carmelites i a tots els agents pastorals d’aquesta parròquia que sou molts i bons.

Una paraula de gratitud també als amics que heu vingut de Calonge, el poble del qual sóc fill adoptiu. I als companys de la Facultat de Filosofia i als amics de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel que sou aquí.

Avui em sento com si tornés a casa, la casa de la Mare, la casa de Maria, d’alguna manera la parròquia mare de totes les parròquies i comunitats de la ciutat. De fet mai no us he deixat del tot: recordo amb molt d’afecte allò que anomenàvem “catecumenat” (una catequesi de joves d’aquí i de Bufalà) que vàrem fer durant tres anys del 1993 a 1996. Eren 9, alguns dels quals després han optat per a una vida consagrada: va ser el millor regal que em podien fer. I també he continuat fent de consiliari de la Processó del Silenci i celebrant alguns diumenges la missa de 9.

No tinc un programa pastoral concret i detallat. Si de cas, l’haurem d’anar fent entre tots, molt atents als signes dels temps. Sí que vull deixar-me portar per l’Esperit Sant i fomentar la concòrdia i l’amistat entre tots els grups d’aquesta parròquia i entre tots els veïns de Dalt la Vila. Tinc la certesa que m’ajudareu a portar-ho a bon terme. I vull que aquesta parròquia, seguint el magisteri del papa Francesc, obri les portes a tots aquells que tenen fam i set de Déu, moguts per les paraules de l’evangeli de Sant Joan que tinc com a lema i que són les que Jesús va dir a la dona samaritana: “Si sabessis quin és el do de Déu” (Jn 4, 10). Que Santa Maria sigui la casa de tots, perquè és la casa de Déu.

Sr. Bisbe, trameti si us plau al Sr. Cardenal el meu agraïment per aquest nomenament. No l’esperava, ni el vaig demanar, i amb els anys un també fa arrels i li costa canviar, però vaig fer promesa d’obediència (que avui he renovat) i tinc plena confiança  que tot serà a fi de bé.

En l’homilia de la meva primera missa, aquí a Santa Maria, mossèn Andreu Pascual va dir que “al capellà cal estimar-lo” i penso que així ha estat: m’he sentit molt estimat i el cor em diu que continuarà essent així: Gràcies, moltes gràcies.

domingo, 19 de octubre de 2014

Fer els deures


Diumenge XXIX de durant l’any (19/10/2014)

Aquest evangeli és dels més populars i citats en molts àmbits amb motius diversos: “doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”.  De fet les monedes del César contenien una blasfèmia per als cristians: feien del César un déu.  I per això els canvistes del Temple canviaven aquelles monedes per unes altres perquè els jueus poguessin fer les seves ofrenes sense contaminar-se. I per això Jesús, un dia, indignat va bolcar les taules dels canvistes del Temple.

Fixeu-vos que aquí hi ha una gran qüestió per entendre l’església dels màrtirs. Els màrtirs eren turmentats no tant perquè creien a Jesús com  perquè es negaven a retre culte als déus pagans.

De tota manera aquest evangeli avui l’hem d’entendre d’una manera inclusiva. Hem de complir els nostres deures cívics i a la vegada li hem de donar a Déu l’honra que és deguda. Noteu que avui usem una frase avui molt estesa i pròpia del llenguatge escolar: “fer els deures”. De petits ens semblava una cosa feixuga: després de tota una jornada escolar ens estimàvem més jugar que no pas fer els deures. I sovint necessitàvem l’ajut dels nostres pares o avis. Avui l’aprenentatge ha canviat molt i molts aposten per la creativitat d’aprendre i de jugar a la mateixa hora.  Aquesta paraula “creativitat” és la que va reivindicar Francesc en començar el Sínode extraordinari sobre la família que avui es clou. Potser és el que més cal per enfortir les relacions amb els pares, amb els germans i amb els altres membres de la família.

Recordem aquell passatge evangèlic que ens explica que Jesús va fer una cosa admirable i creativa per pagar un impost, ell i Pere; i ho va fer sobre tot per no escandalitzar. De vegades hem de fer també miracles per poder pagar els nostres tributs, però no fer-ho seria faltar als nostres deures

Quant als deures amb Déu hem de revisar-los seriosament: la pregària personal, el cultiu de la relació amb ell. I també amb els germans, perquè tot allò que fem amb ells, especialment amb els més petits li fem a ell mateix.

Celebrem avui aquesta missa en honor de la Mare de Déu del Pilar [missa baturra, celebrada amb vuit dies de retard] La seva basílica a Saragossa (precisament la Cesaraugusta) prop de l’Ebre ens recorda de manera perenne que Ella -que aleshores encara vivia- es va manifestar al seu nebot Jaume per donar-li  la  fortalesa deguda per complir la seva missió. Quan a l’hora de la Passió tots, excepte Joan s’havien dispersat, Maria va tenir prou força per tornar-los a atreure al seu redós. Quantes vegades, en moments molt difícils de la nostra vida hem sentit la proximitat de la nostra mare!

Celebrem també la beatificació de Pau VIè. Aquell Sant Pare que va culminar el Concili Vaticà II que havia començat el seu predecessor, Sant Joan XXIII. El Concili va ser l’esdeveniment més important del segle XX i els dos papes que el van dur a terme, ben complementaris. A ells ens encomanem, avui que celebrarem una trobada de la xarxa de laics en aquesta parroquia.

domingo, 5 de octubre de 2014

Som fecunds

Homilia de diumenge XXVII de durant l’any (5/10/14)

Aquesta paràbola de la vinya d’una banda m’entristeix i d’una altra m’interpel·la. M’entristeix perquè et poses en el lloc d’aquell propietari que amb tant d’esforç havia plantat la vinya, l’havia voltat d’una tanca, hi havia cavat un cup, hi havia construït una torre de guàrdia i l’havia confiada a uns vinyaters... Avui podríem dir havia posat en marxa una empresa, amb dedicació, amb entusiasme.  I els qui l’havien d’administrar n’havien de donar comptes no van respondre i fins i tot van cometre un crim. Quina tristesa! Però és la dinàmica humana, uns aixequen obres, empreses, institucions i d’altres les administren malament i les enfonsen. Certament Jesús està parlant de la seva gran empresa: el Regne de Déu. Però un pensa: quants projectes humans se n’han anat en orris perquè han estat mal administrats, mal gestionats! Ha primat l’ambició i el benefici d’uns quants per davant del bé comú.
Aquesta paràbola m’interpel·la perquè em pregunto sense retòrica si sóc un bon administrador d’allò que Déu m’ha confiat. I de vegades veig que no o no prou, perquè potser em guio per criteris poc evangèlics i no dono el fruit que Déu espera de mi. Obrim aquesta reflexió a tota la comunitat: realment estem fent allò que hem de fer? Si no sorgeixen els fruits esperats en la catequesi, en el diàleg amb el barri, en la participació de més feligresos en l’eucaristia, si els cors no surten d’aquí plens de Déu, és que no donem encara el fruit que Déu espera de nosaltres... Fem nostra, doncs, la pregària del salmista: “no ens apartarem mai més de vos/guardeu-nos vos la vida/perquè invoquem el vostre nom.”
Molts desitjàvem que els bisbes de Catalunya diguessin una paraula en l’actual moment de la nostra pàtria. Ho han fet. Han recordat la importància dels drets de totes les persones i dels pobles...” i, seguint les paraules del venerable Torras i Bages, han demanat a la Verge de Montserrat que allunyi de nosaltres l’esperit de la discòrdia”. Ens han convidat a “pregar per la pàtria, perquè Déu ens concedeixi que la saviesa de les seves autoritats i l’honestedat dels seus ciutadans enrobusteixin la concòrdia i la justícia”.
Avui comencen a Roma les sessions del Sínode sobre la família. És una realitat que a tots ens toca de ben a prop perquè gairebé tots tenim família i tots coneixem famílies, algunes de les quals passen dificultats i greus. Molts afirmen –i crec que amb raó- que avui la família està salvant-nos de la crisi. Quants avis s’han de fer càrrec econòmicament dels seus fills i dels seus néts. Quanta solidaritat trobem de vegades entre els membres d’una mateixa família!  Ara recordo un pare jove que es va quedar vidu perquè l’esposa va morir de part. I a aquest pare sol i a la seva criatura els germans no han dubtat a acollir-los a casa seva.

Avui la família, necessita molta llum per evitar divisions internes, per portar dignament la seva missió. Penso en aquella mare, malalta, que el marit ha abandonat i que té una filla amb greus problemes de salut mental; penso en aquella altra mare amb sis fills; aquesta setmana passada  el pare alcohòlic va tornar begut i va començar a pegar-los a tots. Em van trucar des del carrer perquè no gosaven entrar al propi pis. Havien avisat als mossos i a última hora la mare es va desdir perquè el seu espòs li va fer compassió; penso en aquells avis que estan sols perquè els fills no els van a veure; penso en aquells que han d’anar al menjador social perquè els fa vergonya que la gent s’adoni que han perdut la capacitat adquisitiva i ja no poden comprar com abans... i en tants d’altres casos que vosaltres podríeu relatar. Entre els auditors del Sínode hi haurà tretze matrimonis que parlaran amb coneixement de causa en l’aula sinodal. El Papa ha encarregat al nostre Cardenal Lluís d’obrir les sessions sinodals amb la pregària i una homilia. Preguem, doncs, pels fruits d’aquesta assemblea i preguem en aquesta eucaristia pels fruits que Déu espera de cadascú de nosaltres.