miércoles, 24 de septiembre de 2014

Soneto con estrambote deprecativo a nuestro buen Crescencio

Nos resistíamos a aceptar tu partida
y aunque tu ya te ibas despidiendo
anduvimos juntos cantando y riendo
por el interior de tu tierra tan querida..

¡Qué hermoso es clausurar una vida
acunado por muchos y sintiendo
que siempre se vive muriendo
aunque el morir no gane la partida!

Adios Crescencio buen amigo
todos nos vamos un poco contigo
como en la andadura de estío.

Pronto nos visitará el primer frío
pero tu ya con Carmen a la vera
vivirás  la eterna primavera.

Ayudanos a crescer en santidad
para así tu nombre siempre honrar.

Jaume Aymar Ragolta
24/09/14

sábado, 20 de septiembre de 2014

Les cruïlles de la vida


Homilia Diumenge XXV de durant l’any (21/09/14)

Aquesta paràbola que acabem d’escoltar topa amb el sentit de justícia que molts tenim o intentem tenir. Fàcilment ens arrengleraríem amb  que rondinaven pel comportament del propietari  que havia pagat als darrers el mateix que havia llogat a primera hora.  No ens semblaria just. Però és que la misericòrdia de Déu desborda la justícia humana. I en aquest que rondina encara l'amo l’anomena “company”. Recordo que el meu avi, que era un empresari, m’havia citat alguna vegada aquest evangeli.  Ell devia fer-ho bé i devia tractar els obrers amb dignitat perquè el dia del seu enterrament tots els treballadors de la fàbrica van assistir-hi, fins i tot aquells que, per raons diverses, havia hagut d’acomiadar.

Jesucrist ens crida tota la vida. D’alguna manera, ens crida cada dia.  Ens crida a col·laborar en la seva empresa, una empresa que té per objectiu portar el món a la seva plenitud. I ens cridarà també en l’hora de la nostra mort. La vocació cristiana no és com la trajectòria d’una bala que comença aquí i acaba allà. La nostra vida dóna tombs, toquem a terra i tot d’una sortim cap a una altra direcció, de vegades sentim com si en la nostra vida, Déu hagués donat un cop de timó: la mort d’una persona estimada, un canvi que no hem demanat, una separació, una feina nova que ens ve al damunt... Sentim que hem tocat fons i que ara hem emprès un altra drecera.  Decididament  Déu ens surt a l’encontre en l’hora més insospitada.

Hi ha cristians de tota la vida que tenen –tenim- el perill d’instal·lar-nos en la nostra fe, també n’hi ha de nous, persones que s’han convertit a la fe d’adultes i que tenen un zel que de vegades és difícil d’encaixar en les comunitats.  No podem menystenir ni els uns ni els altres, tothom fa la seva funció.

Pau escriu des de la presó d’Efes. Privat de la llibertat externa, està perplex: “d’una banda el meu desig és de morir ja per estar amb Crist, cosa incomparablement millor, però d’altra banda penso en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida entre vosaltres.”  Quantes persones, especialment grans es troben en aquesta situació. Fa ben poc en parlava amb una d’elles,  un metge molt ancià, vidu i malalt de fa temps. “Què hi faig en aquest món?” em preguntava. I al final només trobàvem la resposta en el parenostre: “faci’s la vostra voluntat!”.

És aquell mateix esperit que recull la poesia, d’Emili Guanyavents, L’avi:

Al raig escàs que el sol d'hivern envía,/ assegut al portal de la masía,/ va un vell barbotejant:/—Què hi faig, al món, si ja per res serveixo?/ Per donâ un pas, Déu sap el que pateixo!.../ Després... casat el gran...—De cop, son fill, tocant-lo per darrera:—Pare!—li diu amb cara riallera.—/ Un noi!... Tot ha anat bé!—/I el vell, anant-se alçant, amb veu commosa:—Encara puc ser bò p'alguna cosa./ Anem. Jo el bressaré.

En aquest sentit tots som testimonis de com un nét pot alegrar i omplir de sentit la vida d’un avi. Però no cal arribar a ancians. La perplexitat ens visita tota la vida... Aquest va ser també d’alguna manera el drama de Jesús a Getsemaní quan es preguntava si la seva mort servirà per quelcom...

Que el nostre “sí” a Déu sigui joiós com el que s’intercanvien els esposos: “en la prosperitat i en l’adversitat”, “en la salut i en la malaltia” o com el d’aquell ancià que a darrera hora sap dir: “faci’s la vostra voluntat”.

 

 

 

 

 

sábado, 13 de septiembre de 2014

La nostra bandera

L’exaltació de la Santa Creu 14/09/14

Celebrem l’exaltació de la Santa Creu en diumenge. En un himne litúrgic diem “hissem la creu, bandera de salut”. Aquesta setmana hem vist hissar moltes senyeres, en una de les Diades més participades, joioses i cíviques de la història. Preguem el Senyor que s’acreixi el diàleg a favor de la pau i la concòrdia... Però els cristians tenim una bandera que emergeix per damunt de totes: la creu de Jesús. Aquell instrument de tortura i de suplici  paradoxalment ha esdevingut per a tothom senyera de salut corporal i espiritual.

En temps de cristiandat, la creu era molt present a la vida quotidiana: les persones se senyaven sovint, feien el senyal de la creu en llescar el pa, en sortir de casa, en passar davant de l’església, beneïen la taula, clavaven creus de palma a les portes de les cases i les masies, etc. Els clergues també  sovint impartien benediccions als nuvis, a les mares que havien tingut un fill, passat el puerperi o quaranta dies després del part. Hom beneïa les campanes i els objectes dedicats al culte, les candeles o el pa per Sant Antoni. En temps recents es beneeixen els vehicles i alguns futbolistes se senyen en sortir a l’estadi... La creu és omnipresent en la nostra cultura i en la nostra vida cristiana. Recordo que a Bucarest poc després de derrocar el dictador en el museu nacional hi havia una exposició dedicada a la creu en la vida quotidiana. La creu tan oblidada i menyspreada durant els anys de la dictadura comunista continuava present en les finestres i en les tasses de l’esmorzar i en els brodats de les estovalles...Nosaltres estem voltats de creus i no les veiem. Els qui n’estan privats la descobreixen arreu.

La creu presideix l’altar major d’aquesta església de Canyet, però és una creu bellament il·luminada, com per indicar-nos que la creu no és el final del camí.

És un diàleg bellíssim el del mestre Jesús amb el mestre Nicodem. Tots dos coneixien bé i admiraven Moisès. Però Jesús li fa veure a Nicodem que ara ja no es tracta d’enlairar una serp, si no que és el mateix Fill de l’home  -Jesús- el qui ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna. Els missioners, abans hissaven la creu, recordem per exemple Sant Francesc Xavier: era una proposta d’amor: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.  

El Papa Francesc no té preferències a l’hora d’usar el bàcul. N’usa un que és una simple creu, daurada, sense la imatge del crucificat, només amb un anyell, com a imatge de la resurrecció. I altres vegades usa el bàcul que va introduir Pau VIè i que mostra un crist molt estilitzat clavat en creu, els genolls flectats, com el que va fer l’escultor Fajula seguint el model proposat per Gaudí a l’altar major de la Sagrada Família...

Els cristians tenim la creu com a signe de salvació per causa d’Aquell que hi va morir. Jesús havia dit “qui vulgui venir amb mi que prengui la seva creu i em segueixi...”

Quantes persones avui, al voltant nostre viuen clavades a la creu, de la malaltia, de les dependències, de la presó...! Persones que viuen privades de llibertat exterior... Persones que són a les voreres del camí de la vida, ferides... I nosaltres sovint no podem fer més que acompanyar-les, estar-hi a prop. “Veig l’església, deia Francesc, com un hospital de campanya”. Som una església samaritana. Hem d’esdevenir signes vivents que el que salva la humanitat és acceptar i acollir el gran amor amb què Déu ens estima i es dóna a nosaltres.  És aquest mateix Jesús que ara, novament, se’ns donarà en l’eucaristia

sábado, 6 de septiembre de 2014

Pedagogia de la correcció fraterna


Diumenge XXIII de durant l’any (7/09/14)

A la primera lectura el profeta Ezequiel ens ha recordat la responsabilitat greu que tots tenim d’advertir les persones que van per un camí errat. Ara, com fer-ho? Sempre és més còmode mirar cap a un altra cantó: ens costa dir-li a un altre que ens sembla que obra erròniament, pensem “allà ell”, “no servirà de res advertir-lo”,  “qui sóc jo per dir-li res”, etc.

El camí per a una bona correcció fraterna ens l’indica el mateix Jesús a l’evangeli. Jesús era mestre, pedagog i la seva pedagogia estava impregnada d’amor. Avui proposa, davant la persona que ha comès una falta, seguir tres passos concrets per ajudar a la seva correcció:

Primer pas: parlar-ne personalment a soles amb ella. El diàleg personal és insubstituïble. Hi ha moltes coses que es poden dir per escrit, per correu electrònic o per whatsapp, però les coses realment importants, s’han de dir a la cara, mirant els ulls de l’altre, estan atent a la seva reacció, escoltant-lo, dialogant. Diuen els experts que la paraula humana té 100.000 anys però que una mirada pot tenir milions d’anys...  Recordo una obra de teatre en què uns esposos es retrobaven després de molts anys: “No m’has escrit”, li retreia ell, i ella li responia: “per què? Per a mi les coses importants es diuen a la cara, i les que no en són, per què dir-les?.” I ell li responia desconcertat: “potser tens raó”. El diàleg personal és insubstituïble.

Segon pas: si no en fa cas, parlar novament davant d’un o més testimonis. Aquells testimonis de què parla Jesús són membres de la comunitat persones estimades que coneixen els interlocutors i que poden ajudar a una bona entesa perquè el qui ha caigut es pugui redreçar. Quantes vegades, davant de casos difícils, els mossens necessitem l’ajut de bon professionals. Casos de parelles trencades, de greus dificultats amb els fills, enfrontaments entre el cap de l’empresa i el treballador, o entre dos companys de feina...

Tercer pas: Si no en fa cas, parlen a la comunitat reunida. La comunitat té també l’assistència de l’Esperit Sant, per tant el parer de la comunitat s’ha de tenir sempre molt en compte...

I si tampoc no fa cas de la comunitat, “tracta’l com un pagà o un publicà.” I, preguntem-nos: com va tractar Jesús els pagans o els publicans? Bé. Recordem el cas del centurió, recordem el diàleg amb la dona estrangera que escoltàvem fa uns diumenge; recordem el publicà que pregava des del fons de la sinagoga i que era humil... Jesús en parla de tots ells, pagans i publicans, amb respecte, personalment i arriba a dir que els publicans i les dones de la vida es precediran en el Regne.

De vegades ens sembla que el món no actua pas així. Els mitjans de comunicació i l’opinió pública judiquen i condemnen de seguida, sense por a equivocar-se, de vegades a partir d’uns fets o d’uns indicis més o menys evidents... Recordo que quan un li explicava al Dr. Jubany la història d’un conflicte amb el veredicte i fins i tot la possible pena, ell solia respondre: “Ho saps tot?” I davant la teva perplexitat afegia: “Qui no ho sap tot no sap res!”

Hi ha països en que es respecta la presumpció d’innocència, aquí de vegades sembla que tothom sigui suspecte i que la innocència l’hàgim de provar davant dels tribunals. En una societat que ha fet de la denúncia una categoria quotidiana, és important recuperar l’anunci. Enlloc de denunciar, anunciar.

Avui dia 7 de setembre el Papa Francesc ha fet una convocatòria singular. Ens convida a tots, creients o no, homes i dones de bona voluntat, a fer una jornada de dejuni i d’oració per la pau a Síria, a l’Orient Mitjà i a tot el món.  Ja sabeu  que Francesc és un home autèntic que no ha deixat de lluitar per la pau, amb tots els mitjans que té al seu abast, amb les seves paraules, amb els seus gestos, amb els seus viatges convocant a líders polítics, conversant amb ells una i altra vegada... però Francesc creu que per sobre de tot, el millor mitjà per assolir la pau és el dejuni i la pregària i per això avui ens convida a dejunar i a pregar. Per què? Fixem-nos-hi: dejuni i pregària, és a dir cos i esperit, perquè els éssers humans formem una unitat. Hi ha molts tipus de dejuni i es pot dejunar també per molts motius. Hi ha dejunis per raó de salut, per raons ascètiques, per aconseguir una causa justa... També hi ha llargs dejunis que són protestes. Dejunar vol dir privar-nos d’una cosa bona, perquè n’esperem una de millor. I què millor podem esperar que el do de la pau?

Quant a la pregària jas sabem que no consisteix a dir moltes paraules perquè Déu ja sap de què tenim necessitat. Pregar vol dir fer silenci, obrir el cor, assolir la quietud interior, escoltar, sobre tot escoltar, el batec del món i Déu que el fa bategar, obrir-se al seu Esperit.

Que Maria reina de la pau, ens ajudi a abastar la pau,  que esdevinguem homes i dones pacificadors. Però per assolir la pau és imprescindible aprendre abans la pedagogia de la correcció fraterna.