Ens quedem curts...

Homilia diumenge XXI de durant l’any 23/08/14

M’ho deia aquesta mateixa setmana una dona gran, de 97 anys: “la vida és misteri”. És ben cert, la nostra raó és una eina valuosa, però limitada. I la raó topa amb el misteri molt sovint (la malaltia pròpia o dels éssers estimats, les notícies tràgiques, les divisions en el si de la família o dels pobles...) Ens ho ha recordat l’apòstol parlant de Déu: “que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Topem amb el misteri: Déu és inabastable.

L’evangeli ens explica aquesta conversa de Jesús amb els deixebles a Cesarea de Felip. Allí hi ha  una de les fonts que alimenten el riu Jordà, un indret bonic i fèrtil, i en aquell marc, talment com si provoqués que els deixebles busquessin les fonts de la fe, els planteja aquesta qüestió que ha traspassat la història: “Qui diu la gent que sóc jo?” La gent deia de Jesús: “és Joan Baptista”, i tenien raó, però es quedaven curts: Jesús com Joan és profeta. Però va més enllà que Joan: Joan assenyalava el camí, però Jesús és el Camí.  Joan assenyalava l’anyell, però Jesús és l’Anyell. Altra gent deia de Jesús, és “Elies” i, en certa manera, tenien raó: Jesús com Elies és profeta. Però va més enllà que Elies.  Elies es va enfrontar als poderosos, Jesús també s’hi enfronta però a més ensenya la lliçó suprema del servei. Elies ressuscita el fill de la vídua de Sarepta, Jesús es va presenta Ell mateix com a la resurrecció i la vida... Hi hauria gent que diria “Jesús és Isaïes” i tindrien part de raó perquè Jesús també és profeta –i poeta- com Isaïes.  un dels profetes més grans que va cridar a confiar amb l’Aliança amb Jahvè, però Jesús va anar més enllà d’una aliança temporal i ens va deixar el calze de l’aliança “nova i eterna”, com diem a la consagració.  

Decididament Jesús és més que Joan, més que Elies, més que els profetes... Doncs  qui és?  “És el fill de Déu”. Ho dirà Simó Pere. Una expressió molt profunda i alhora molt misteriosa la de la filiació divina. Una afirmació que va provocar debats i cismes en l’Església primitiva. Una afirmació fonamental de la nostra fe. Com escrivia el poeta Joaquim Ruyra: “jo crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu...”.

La resposta valenta de Pere provoca un gran elogi de Jesús. Aquell “sí” de Pere és la pedra en la qual Crist edifica la seva Església. El seu successor, el bisbe de Roma Francesc, ha acabat aquesta setmana el seu viatge apostòlic a Corea del Sud i ha dit entre moltes d’altres coses: “si acceptem el repte de ser una Església missionera, una Església constantment en sortida cap al el món i en particular a les perifèries de la societat contemporània, hem de desenvolupar aquest “gust espiritual” que ens fa capaços d’acollir i d’identificar-nos amb cada membre del Cos de Crist”.

Segurament si avui sortíssim pels carrers i féssim una enquesta sobre qui és Jesús molts respondrien correctament, però es quedarien curts, perquè a Jesús no se’l confessa només amb paraules si no amb la pròpia vida. Per això encara que vinguem a missa, encara que repetim una i altra vegada el símbol de la nostra fe, ens quedem curts, perquè només confessem de debò qui és Jesús quan estimem amb la generositat i l’abnegació que Ell va estimar. I aleshores sí que de debò ens endinsem en el misteri de què parlava aquesta amiga quasi centenària i ens hi arraulim, confiats i repetim amb el salmista: “el vostre amor perdura sempre/acabeu la vostra obra, Senyor”.