sábado, 30 de agosto de 2014

Les veritables temptacions


Diumenge XXI de durant l’any 31/08/14
La setmana passada escoltàvem l’elogi de Jesús a Pere. Avui escoltem el retret que el mateix Jesús li fa. Per què? Perquè Pere provava de dissuadir-lo amb bones raons. Jesús arriba a dir: “fuig d’aquí Satanàs”, però no pas perquè Pere sigui un dimoni –era un home temperamental i feble- si no perquè darrera d’aquell discurs que Pere li fa, Jesús hi descobreix l’esperit del mal. Els esdeveniments de la nostra vida: el final d’unes vacances, el començament d’un nou curs, la malaltia d’un ésser estimat, una nova feina... els hauríem de llegir sempre en clau de fe i hauríem d’entendre que hi ha circumstàncies que ens porten a Déu i d’altres que ens n’allunyen. I per això necessitem posar una certa distància envers els esdeveniments, no podem permetre que se’ns mengin... Sant Pau ens dóna un gran consell: “no us emmotlleu al món present, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses.” Però aquesta mirada en profunditat no s’improvisa, cal educar-la.
La temptació és tot allò que ens allunya de la nostra missió. Popularment anomenem “temptacions” a coses poc rellevants: menjar a deshora, comprar una cosa que pot semblar supèrflua, tafanejar...diem i de vegades cofois: “he caigut en la temptació”... tot això són frivolitats i segurament les hem d’evitar. Però no: les veritables temptacions són més subtils i quan més grans som més subtils es tornen. La veritable temptació és la supèrbia que ens porta a creure que som autosuficients i que no necessitem dels altres;  és l’enveja, és a dir, la tristesa pel bé aliè; és l’ambició desmesurada que ens porta a passar per sobre de tot per assolir els nostres propòsits... Això sí que són temptacions veritables. “És fonda la temptació?”
En Bernat té sis anys. És un nen eixerit. Fa poc li va preguntar a la seva mare: “Mare, és molt fonda la temptació? La mare va quedar molt parada: “Per què m’ho preguntes, fill meu?” “És que l’avi quan resa el parenostre diu `no ens deixis caure en la temptació´ i jo vull saber si és molt fonda”. Els nens de vegades, sense saber-ho són grans teòlegs. Jo li respondria al Bernat que sí, que la temptació pot ser molt fonda i que s’hi hi caiem podem prendre mal. Recordo una pel·lícula on el diable que tempta Jesús a l’hort de Getsemaní, va vestit del nostre temps i li mostra a Jesús ràpidament en una pantalla imaginària tot el que passarà després de la seva mort en creu: la fam, les guerres de religió, la Inquisició, la crema d’heretges, els abusos, les corrupteles… i li diu a Jesús: “Veus? De què servirà la teva mort?”. Quina temptació! Realment és cert el que diu l’evangelista Lluc, que acabades les temptacions del desert el diable el va deixar per una millor ocasió. És aquesta, la de Getsemaní: fer-lo dubtar que la seva mort servirà per alguna cosa. Aquesta sí que és una temptació subtil. Sortosament Jesús no hi va caure i per això nosaltres encara continuem creient en ell.
Jeremies es lamenta dient: “ja no puc més!”. Quantes vegades repetim aquesta lamentació i de vegades ben justificadament: ens sentim afeixugats, cansats, desencisats, perplexos... Però la temptació fora creure que tot depèn de nosaltres i sabem que no és així. Sant Ignasi deia: “treballar com si tot depengués de nosaltres, confiar com si tot depengués de Déu”. Que quan avui a l’eucaristia resem “no permeteu que caiguem en la temptació”, ho diguem de tot cor. I si hi caiem, aixequem-nos!

sábado, 23 de agosto de 2014

Ens quedem curts...


Homilia diumenge XXI de durant l’any 23/08/14

M’ho deia aquesta mateixa setmana una dona gran, de 97 anys: “la vida és misteri”. És ben cert, la nostra raó és una eina valuosa, però limitada. I la raó topa amb el misteri molt sovint (la malaltia pròpia o dels éssers estimats, les notícies tràgiques, les divisions en el si de la família o dels pobles...) Ens ho ha recordat l’apòstol parlant de Déu: “que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Topem amb el misteri: Déu és inabastable.

L’evangeli ens explica aquesta conversa de Jesús amb els deixebles a Cesarea de Felip. Allí hi ha  una de les fonts que alimenten el riu Jordà, un indret bonic i fèrtil, i en aquell marc, talment com si provoqués que els deixebles busquessin les fonts de la fe, els planteja aquesta qüestió que ha traspassat la història: “Qui diu la gent que sóc jo?” La gent deia de Jesús: “és Joan Baptista”, i tenien raó, però es quedaven curts: Jesús com Joan és profeta. Però va més enllà que Joan: Joan assenyalava el camí, però Jesús és el Camí.  Joan assenyalava l’anyell, però Jesús és l’Anyell. Altra gent deia de Jesús, és “Elies” i, en certa manera, tenien raó: Jesús com Elies és profeta. Però va més enllà que Elies.  Elies es va enfrontar als poderosos, Jesús també s’hi enfronta però a més ensenya la lliçó suprema del servei. Elies ressuscita el fill de la vídua de Sarepta, Jesús es va presenta Ell mateix com a la resurrecció i la vida... Hi hauria gent que diria “Jesús és Isaïes” i tindrien part de raó perquè Jesús també és profeta –i poeta- com Isaïes.  un dels profetes més grans que va cridar a confiar amb l’Aliança amb Jahvè, però Jesús va anar més enllà d’una aliança temporal i ens va deixar el calze de l’aliança “nova i eterna”, com diem a la consagració.  

Decididament Jesús és més que Joan, més que Elies, més que els profetes... Doncs  qui és?  “És el fill de Déu”. Ho dirà Simó Pere. Una expressió molt profunda i alhora molt misteriosa la de la filiació divina. Una afirmació que va provocar debats i cismes en l’Església primitiva. Una afirmació fonamental de la nostra fe. Com escrivia el poeta Joaquim Ruyra: “jo crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu...”.

La resposta valenta de Pere provoca un gran elogi de Jesús. Aquell “sí” de Pere és la pedra en la qual Crist edifica la seva Església. El seu successor, el bisbe de Roma Francesc, ha acabat aquesta setmana el seu viatge apostòlic a Corea del Sud i ha dit entre moltes d’altres coses: “si acceptem el repte de ser una Església missionera, una Església constantment en sortida cap al el món i en particular a les perifèries de la societat contemporània, hem de desenvolupar aquest “gust espiritual” que ens fa capaços d’acollir i d’identificar-nos amb cada membre del Cos de Crist”.

Segurament si avui sortíssim pels carrers i féssim una enquesta sobre qui és Jesús molts respondrien correctament, però es quedarien curts, perquè a Jesús no se’l confessa només amb paraules si no amb la pròpia vida. Per això encara que vinguem a missa, encara que repetim una i altra vegada el símbol de la nostra fe, ens quedem curts, perquè només confessem de debò qui és Jesús quan estimem amb la generositat i l’abnegació que Ell va estimar. I aleshores sí que de debò ens endinsem en el misteri de què parlava aquesta amiga quasi centenària i ens hi arraulim, confiats i repetim amb el salmista: “el vostre amor perdura sempre/acabeu la vostra obra, Senyor”.

Som obstacle o transparència?


Diumenge XX de durant l’any (17/08/2014)

Hi ha diversos moments en l’Evangeli que els apòstols es posen entre Jesús i la gent. Ho escoltaven diumenge passat quan li deien a Jesús “som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard, acomiada a la gent”. Motius tots ells molt raonables... Però Jesús vol estar amb la gent, vol alimentar-la amb la paraula i el pa. I no permet que els despatxin… En una altra ocasió els deixebles renyen els pares que acosten els seus fills a Jesús i el Senyor s’indigna i diu: “deixeu que els nens s’acostin a mi”.

Avui també ho fan amb aquella dona cananea, estrangera: “despatxeu-la d’una vegada només fa que seguir-vos i cridar.” Aquesta trobada però representa un punt d’inflexió en la missió de Jesús. Comença dient “únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d’Israel” (deu de dotze). Però quan es troba amb la dona és com si aquell diàleg fos un punt d’inflexió. La dona li demana ajuda a Jesús. Li recorda el que la llei prescriu: “no és permès de prendre el pa dels fills i tirar-los als gossets”. Però la cananea no s’immuta i la seva resposta està ple de saviesa: “Sí, Senyor, perquè els gossets també mengen de la mateixa taula. És a dir tant els jueus com els pagans són membres d’una mateixa família. I aquella saviesa fa que Jesús s’admiri: “dona quina fe que tens!”.

I al final de l’Evangeli Jesús ja no parlarà només de les tribus perdudes d’Israel, parla de tots els homes i dones de bona voluntat: aneu, anunciant el missatge a tota criatura, bategeu-lo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant...”

Avui és freqüent escoltar: “jo crec en Déu però no en l’Església”. Segurament és una frase mal formulada perquè no podem creure en Déu de la mateixa manera que creiem en els homes i l’Església és feta d’homes limitats i pecadors. Però potser les persones que diuen això senten que els qui ens anomenem deixebles fem d’obstacle, obstruïm el camí que porta cap a Déu.I d’això ens n’hem de revistar tots: els ministres de Déu, els laics, els batejats i també les comunitats cristianes: “sóc transparència de Déu o més aviat sóc pantalla?”. “Margino la gent o ajudo el Senyor en la seva missió guaridora”?” “Afavorim o dificultem que els altres s’acostin a Déu?”.

En una ocasió un mossèn no va arribar a una enterrament. Una dona va cridar d’entre la gent: “capellans com aquest són els que ens fan perdre la fe” i una altra li va respondre: “senyal que la té molt petita, perquè si la tingués gran li costaria més de perdre i menys de trobar.”

Sonet a la nova campana del Collet


Solitària campana del Collet

veu d’un cenobi de benedictines

que devia repicar les matines

o en néixer el primer raig del sol solet.

 

Encisera campana del Collet

hereva d’heroiques cloques antigues

que s’oïen de masies veïnes

quan brandaven ben dolces a pleret.

 

Als quatre vents de la planúria

escampes el nom de Maria del Mar

i clames perquè ens tornem a estimar.

 

Avui, el Priorat surt de la foscúria:

antany et tocava una pobra monja

i ara ho fa tota la vall de Calonge.

 
(Llegit el 15 d'agost de 2014 en l'acte de la benedicció de la campana del Collet, oficiada pel bisbe de Girona Francesc Pardo)

 

 

sábado, 2 de agosto de 2014

La santa interrupció

Diumenge XVIII de durant l’any ( 3 d'agost de 2014)

Jesús està de dol per la mort de Joan Baptista, el seu cosí i admirat amic, el seu precursor.  Però quan arriba allí, en aquell lloc que es pensava que era despoblat, que era un desert com el que fou l’habitacle de Joan, hi troba una gran gentada que el busca: “que inoportuns” podríem pensar. I malgrat el dol i la tristor, Jesús no es queda centrat en el seu dolor, no s’allunya d’aquella gentada, si no que posa en primer lloc el dolor dels altres, “se’n compadí”, va fer seu el sofriment dels altres i encara es va  posar a fer una cosa admirable: guarir els seus malalts.  L’actitud d’abnegació total del Mestre contrasta amb la dels deixebles, pràctica, expeditiva, que li aconsellen que acomiadi la gent...

Cal fer el bé sempre i tothora. “Haz bien y no mires a quien”, diem en castellà. Deia Sant Vicenç de Paul: “si deixeu l’oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu-vos que aquest servei l’heu prestat al mateix Déu. Perquè la caritat és superior a qualsevol llei, i tot s’ha d’adreçar cap a ella”. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, explica que si un dia està a la seva cel·la, fent una traducció molt interessant i el truquen de la porteria i l’interrompen dient-li que hi ha un pelegrí que demana confessió, encara que li costi deixar el que està fent, pensa: “quan fa molts anys un pelegrí va trucar les portes de Montserrat, també un monjo ho va deixar tot i el va atendre i va resultar que aquell pelegrí va ser Sant Ignasi de Loiola... Per això –continua dient- quan m’interrompen per aquest motiu penso: “potser és un Sant Ignasi...”

“Doneu-los de menjar vosaltres mateixos”,  diu Jesús als seus deixebles. I ells, molt aferrats a terra, pensen en el menjar material i caduc i es veuen incapaços d’alimentar aquella multitud.  També nosaltres, molt aferrats a terra, quan ens demanen de fer front a una necessitat pensem de seguida en la migradesa dels nostres recursos. Som realistes, però alhora som mesquins. Hem de pensar més aviat que quan som generosos i posem allò que tenim i allò que som en mans de Déu, Ell multiplica els nostres esforços. És la fe en la Providència... Els voluntaris de Càritas en sou testimonis.

Jesús sabia que el seu amic i precursor Joan Baptista vivia al desert de llagostes i mel silvestre. I per això tot i que interiorment estava de dol per la seva mort, fa una gran festa: la seva eucaristia més nombrosa. I el Mestre devia sentir que el seu amic i cosí des del cel, somreia.