sábado, 26 de julio de 2014

Els secrets del Regne


Setmana XVII de durant l’any. Diumenge 27 de juliol de 2014
Salomó demanava a Déu la gràcia de saber escoltar per poder fer dues coses: justícia al poble i destriar el bé del mal. Certament són característiques de bon governant. Un governant que sàpiga escoltar les justes demandes del seu poble serà un governant just. El dèspota en canvi és aquell que diu que ho fa tot per al poble, però sense tenir en compte el poble. Quantes dictadures hi ha avui en el món? Diuen que a l’Àfrica n’hi ha 26, a Àsia 22, a Amèrica, 6... Massa. Però pensem en temperaments autoritaris de grups i institucions podem tenir ben a prop nostre i que nosaltres mateixos podem tenir comportaments dictatorials. El que demana Salomó, el rei savi, és també lliçons de saviesa per a tots nosaltres. Escoltar no és simplement sentir, és valorar allò que ens han dit. Sant Benet diu en la seva Regla que cal escoltar sempre el monjo més jove. A les famílies i a les comunitats hauríem de saber fer-ho així, sense demagògia, amb humilitat. I saber discernir és distingir el bé del mal. El gra de la palla. El realment important del que no ho és tant.
Jesús fa quatre comparacions del Regne de Déu. Totes elles poden il·luminar el moment econòmic i social que estem vivint. Primera: un tresor amagat. Un tresor sempre és atractiu, és quelcom que s’ha de buscar i s’ha de trobar. El Regne de Déu que comença ja aquí a la terra té quelcom d’aventura. Tota recerca és una aventura. La solució dels problemes econòmics i socials no és immediata, requereix recerca, esforç i enginy.
Segona comparança: el comerciant que busca perles fines. La que té més preu relativitza totes les altres. És lícit comerciar i  buscar l’excel·lència en tot. Buscar l’excel·lència és pujar el llistó. Les persones i els pobles progressem gràcies a l’exigència.
Jesús compara també el Regne amb aquelles xarxes que arrepleguen de tot. Hi ha un primer pas que és abastar. La selecció, la tria, és un pas ulterior. Però si d’entrada un és massa selectiu, ho perdrà tot.
I encara compara el Regne al cap de casa que treu del seu cofre “joies modernes i antigues”. És la dinàmica de conservar i de crear. Uns posen l’accent en el primer, d’altres el segon. És important conservar, reciclar, sostenir, és important escoltar els grans, la saviesa antiga, però també ho és la creativitat, la innovació, la capacitat d’emprendre...

sábado, 19 de julio de 2014

La fesomia de ´Déu


Diumenge XVI de durant l’any

Com és Déu? En quin Déu creiem? De vegades ens ho preguntem. El llibre de la Saviesa ens dóna alguns indicis: ”vetlla sobre tothom”, “la seva força és font de justícia”, “tracta tothom amb consideració”, “és moderat en les sentències”, “omple d’esperança...” I parlant de la seva fortalesa fa una explicació interessant: “demostreu només la vostra força si algú no creu que ho podeu tot, o bé quan humiliem aquells que, sabent que sou fort, es mostren arrogants”. Quina lliçó de saviesa! El Salm 85 encara hi afegeix, en aquest retrat de Déu, que és indulgent i bo, que és gran, que és únic, compassiu i benigne...

I com som els homes? Quan veiem fets tan luctuosos com la catàstrofe provocada per la destrucció per un míssil d’un avió de passatgers de la companyia aèria Malaysia Airlines, de dijous passat, amb tants morts, entre ells una eminència mundial en la lluita contra la sida Joep Lange, que havia salvat tantes vides humanes... O quan llegim notícies com la intensificació de la violència a la franja de Gaza,  un territori d’una extensió no gaire més gran que la meitat d’Andorra i , no obstant i això,  habitat per un milió i mig de palestins, fet que dona com a resultat la densitat de població més alta del planeta, i que és un territori turmentat... Quan ens assabentem que el que podria ser un paradís al costat de la Mediterrània per la bondat del seu clima o la suavitat del seu paisatge, avui és un infern... I tot això després d’aquella pregària interreligiosa per la pau, tan innovadora, promoguda pel papa Francesc... Quan veiem tot això tenim la temptació de deixar de creure en la condició humana: ens sentim avergonyits que hi ha gent que faci tant de  mal, que estimi el mal. Però l’Evangeli ens diu que el blat i el jull creixen junts –de fet són semblants- i que fora prematur d’intentar segar-los abans d’hora. Déu és lent per al càstig , ric en l’amor, i també ho hem de ser nosaltres que estem fets a la seva imatge i semblança.

Cada vegada que resem el parenostre repetim: “deslliureu-nos de qualsevol mal”. Els cristians estem convençuts que el mal no tindrà la darrera paraula, que al final el bé s’imposarà. Que la Vida vencerà la mort. Així sigui. Així és.

sábado, 12 de julio de 2014

Actituds d'ahir i d'avui

Diumenge XV de durant l’any (13/07/14)

Jesús era un home savi, coneixia molt bé la naturalesa humana. Aquesta experiència l’havia adquirit, humanament parlant,  en els anys de vida quotidiana al costat dels seus pares i de la seva gent de Natzaret, treballant amb les seves pròpies mans. I Jesús era alhora el Fill del Déu viu, i com a tal, coneixia com ningú el cor dels éssers humans.

Jesús que era, doncs, un gran psicòleg, és a dir un gran coneixedor de l’ànima humana, dibuixa avui magistralment en aquesta paràbola i en la seva introducció, uns personatges, unes maneres de ser que encara avui són prou vigents. No judica, descriu. Fixem-nos-hi.

L’indiferent: és aquells que s’ha tornat insensibles, mesell... Deia la beata Teresa de Calcuta que avui el pitjor mal és la indiferència. I el Papa Francesc a Lampedusa encara va donar un pas més, va dir, va lamentar que avui hi hagi una globalització de la indiferència...

El frívol: és el que té poca terra. No té profunditat. No entén o no vol entendre. Quantes persones hi ha avui així! Lleugeres, insubstancials. Semblen penjadors corcats, que aparentment es mantenen drets, però els  penges l’abric i cauen. El frívol es deixa portar per la corrent i la riuada del mal se l’emporta. Com pateix una persona conscient quan es troba voltada de frivolitat!

El dèbil: de moment entén i fins i tot se n’alegra, però tan bon punt es troba amb dificultats, sucumbeix de seguida. Aquesta vivència la tenien les primeres comunitats. Hi havia els lapsi aquells cristians que, per pressions, abjuraven de la seva fe. Potser avui a la pràctica, n’hi ha també molts d’aquests...

El “liat”: avui hi ha persones que sempre diuen que van “liades”, és a dir embolicades. Que no han fet allò que havien de fer perquè s’havien “liat”. Tens ganes de dir-los que si estan embolicats, es desemboliquin... Certament la vida és complexa, certament que sovint se’ns acumula la feina, certament que vivim imprevistos, però hem de saber distingir què és l’important i què és secundari... Aquesta mena de persones són aquelles que les preocupacions de les coses secundàries ofeguen les importants i no són mai plenament felices.

Els fidels: donen segons les seves capacitats. Han entès la Paraula, els ha arribat al cor i ha estat motiu de conversió. Cent, seixanta, trenta. No importa la quantitat, si no la qualitat...

Però Jesús també va fer entendre en els seus apòstols que aquestes actituds no les vivien només “uns altres”, també les vivien els propis deixebles, que eren insensibles quan deien per exemple que enviés les multituds a casa seva perquè es feia tard i no hi havia pa. O quan demanaven que caigués foc del cel i consumís els qui no creien... O quan renyaven els pares que volien acostar els seus infants a Jesús. També eren frívols quan renyaven aquells que es volien acostar a Jesús. Els deixebles també anaven “liats” quan avantposaven altres ocupacions al seguiment de Crist. I també els deixebles van donar fruit abundant a la fi,  quan l’Esperit Sant va davallar damunt d’ells.

Igualment nosaltres massa vegades ens mostrem indiferents davant el drama dels altres, fins i tot dels drames més propers, som frívols perquè no ens prenem prou seriosament la persona que tenim al davant, ens excusem dient que anem “liats”. I a la vegada també som més fidels a la nostra missió del que ens pensem o tenim testimonis de fidelitat més a prop del que creiem... La Paraula de Déu avui ens convida a fer una “macro”, una fotografia augmentada de la nostra realitat i ens ajuda a mirar la nostra vida a la llum de la fe.

No hem de judicar ni hem de judicar-nos. Però sí que cal que preparem i adobem la nostra terra perquè la llavor no es malmeni. Sí que cal que  estiguem atents a la Paraula que, com ha dit bellament el profeta Isaïes, amara la terra, la fecunda i la fa germinar.

sábado, 5 de julio de 2014

El magnificat de Jesús


Diumenge XIV de durant l'any, 6 /07/2014

Sovint a Déu li demanem coses, algunes vegades li donem les gràcies, però no hem d’oblidar que hi ha un altra tipus de pregària que és la de lloança: no demanem, ni agraïm, simplement lloem, ben parlem. És la pregària més gratuïta, no esperem res a canvi, senzillament reconeixem la grandesa. Les laudes, la pregària matinal de l’Església són això, lloes, lloances. El salm 144 que hem cantat, diu amb raó: “Us exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el vostre nom per sempre. Us beneiré dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom.”

En aquesta mateix sentit, acabem d’escoltar a l’Evangeli el que podríem anomenar “El Magnificat de Jesús”. Igual que Maria, davant d’Elisabet, exultava al Senyor perquè havia derrocat els poderosos del soli i havia exalçat els humils, Jesús ple d’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare per una cosa paradoxal: “has revelat als senzills allò que has amagat als savis i als entesos”.

En una societat que s’autoanomena “del coneixement”, convé recordar que hi ha una saviesa oculta,  la del que segueix per aquells viaranys amagats dels quals parlava fra Luís de León. La del qui fuig del brogit i cerca la Veritat en el silenci i en la interiorització... Em deia aquesta setmana un home gran, de més de vuitanta anys, d’una fe senzilla, d’una saviesa cordial: “Fixi’s que hi ha molt poca gent que si més no alguna vegada en la vida no digui: ‘Déu meu!’”.

Sant Francesc d’Assís també lloava el Senyor per totes les criatures: la terra, l’aire, el foc, el vent, els quatre elements que segons els antics constituïen la creació. És la capacitat de meravellar-se i de formular amb els llavis aquesta meravella. A la persona que lloa Déu li és més fàcil lloar els germans, a la persona que no li fa vergonya lloar els germans, no li costa lloar Déu.

Un altre motiu de lloança de Jesús és el reconeixement que el Pare ho ha posat tot a les seves mans, és a dir, hi ha confiat plenament i Jesús ho ha posat tot a les nostres mans: “Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”  (Cor 3, 23). Quan algú ens fa confiança, sense condicions, creix la nostra autoestima i ens sentim urgits en la nostra responsabilitat.

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats” diu Jesús. I ens podem preguntar “cansats i afeixugats de què? o per què?. Cansats i afeixugats pel pes de la llei que en temps de Jesús havia arribat a ser una càrrega insuportable. Seguir a Jesús en canvi és profundament alliberador, és el jou més suau, la càrrega més lleugera.

Avui tornem a viure una veritable inflació de lleis, de normes, de prescripcions, fins i tot per les coses més insignificants. De vegades tanta llei, tanta norma, tanta judicalització de la vida arriba a embafar. Les normes són importants per regular la convivència però la vida està per sobre de les normes. Diuen que els occidentals tracem la llera perquè hi pugui passar l’aigua del riu, en canvi els xinesos observen per on passa l’aigua per poder traçar la llera... N’hem d’aprendre.

La pregària eucarística és una gran lloança: unim-nos-hi de cor aquest diumenge.