domingo, 29 de junio de 2014

Una pregunta que travessa la història


Sant Pere i Sant Pau 2014

I vosaltres qui dieu que sóc? Aquesta pregunta de Jesús als seus deixebles travessa la història i arriba fins al dia d’avui: a cada un de nosaltres i a tots com a comunitat. En quin Déu creiem? De quin Déu parlem? Quin Déu anunciem?  Pot ser que ens costi parlar de Déu, quan sobre tot hauríem de parlar de les coses de Déu. Santa Teresa de Jesús deia: “hermanos, una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. Parlar de Déu no vol dir fer alta teologia, vol dir que totes les situacions de la nostra vida haurien de quedar il·luminades a la llum de la fe, de l’esperança, de la caritat. I en canvi, sovint, quantes converses buides, quant parlar per parlar, quin oblit de Déu!

Els apòstols Pere i Pau són dues columnes de l’Església: Pere, capdavanter de la fe, Pau el qui la va posar a plena llum. Però humanament parlant eren febles: aquell Pere, impetuós i generós, el qui l’havia afirmat solemnement, a l’hora decisiva, després va negar Jesús tres vegades. Va renegar d’Ell i va plorar amargament. Pau, l’apòstol dels gentils, abans havia estat perseguidor dels cristians i encara després de la conversió es planyia que feia el mal que no volia i no feia el bé que hauria desitjat. Tots dos tenien llums i ombres, com les tenim tots nosaltres. Això ens els fa més propers. Tots dos també es van enfrontar però a la fi es van reconciliar.

Pere i Pau van també estar empresonats. Ho hem escoltat en la primera lectura. Tots dos van viure aquesta situació límit de la privació de la llibertat exterior. Nosaltres, certament, no podem treure presoners de la presó, però sí que hi ha tot una pastoral penitenciària per estar-hi a prop, per ajudar els que viuen reclosos i les seves famílies. Recordem les paraules del Mestre: “era a la presó i en vau visitar”. Us demano doncs avui que pregueu pel Claudi, un pare de família, malalt de càncer, que està empresonat al Marroc. Que pugui ser traslladat en un centre on pugui ser ben atès mèdicament. I també pel Jonathan, un noi discapacitat que fou empresonat perquè d’altres li van carregar droga i ara malviu en una presó del Perú. I en ells recordem tants i tants reus que viuen en condicions infrahumanes en molts països.

Jesús no fonamenta l’Església en una persona de carn i ossos si no en Ell mateix. No la fonamenta en una pedra llançadora, en un còdol de riera, si no en Ell mateix la pedra angular, aquella que rebutjaven els constructors. I en la mesura que Pere i tots els altres estiguem ben units a Ell, per la confessió de la fe, l’Església es podrà edificar sòlidament.

Avui és el dia del Papa. Preguem, doncs, per Francesc i les seves intencions. Ell sempre demana que preguem per ell. Quan el dia de la seva proclamació,  es va inclinar humilment per rebre la benedicció dels fidels, les càmeres no van mostrar que a la plaça de Sant Pere, tots els bisbes i els sacerdots presents van beneir-lo i tots els pares de família van estendre la mà –com fan a Itàlia amb els fills- per beneir-lo també. Aquest Papa que ha creat “marca” és un do de Déu per a l’Església contemporània que s’ha d’anar reformant amb la participació de tots.

“I vosaltres qui dieu que sóc jo?” Diuen els pedagogs que estem educant sempre. Amb les paraules, amb els silencis, amb els gestos, amb la manera de comportar-nos, d’involucrar-nos... La gent espera de les comunitats cristianes una paraula sobre Déu.  Si veuen que ens estimem, que vivim joiosos, que ens donem abnegadament als altres, que sembrem esperances, podran intuir que ens ho creiem.

domingo, 22 de junio de 2014

El cos que pateix


Corpus Christi 2014

Un bon professor, Josep Maria Rovira Belloso, deia que l’Eucaristia és el més important del món. Crec que és així mateix: l’Eucaristia ben participada i viscuda, és el Cel aquí a la terra. L’eucaristia és presència de Jesús Ressuscitat, la força que ens uneix. Ja sabem que molts no hi donen importància, que la desconeixen. Però nosaltres  que la coneixem i en participem li hem de donar la importància que es mereix. Ahir escoltava per ràdio Estel una mare de família que deia que tots nosaltres hem de ser, d’alguna manera, eucaristia. Quan veiem com es comporten persones generoses, abnegades, fills que fan pinya al voltant de pares grans i malalts, joves que passen hores i hores del seu temps lliure dedicats a preparar colònies, persones que celebren els seus cinquanta anys de matrimoni i es continuen estimant, diem: “gràcies Déu meu”! La persona eucarística, per dir-ho així, és la que provoca en els altres un sentiment d’agraïment profund.

La solemnitat d’avui té una dimensió social: quan un membre del cos pateix, tot el cos pateix. Divendres passat commemoràvem el dia mundial del Refugiat. Ens deien que el món supera els 50 milions de casos, pitjor que a la II Guerra Mundial. L’Europa rica ja ha oblidat l’època en què ella mateixa va ser refugiada. Els refugiats són persones que emigren dels seus països perquè són perseguides a causa de les seves opinions i de la seva ideologia. Em va impressionar la imatge de la Fàtima, una nena de set anys que viu en un camp per a desplaçat afganesos a Kabul. Escabellada i amb una tristesa immensa al rostre, s’abraça al seu osset de pelutx, esllanguit com ella mateixa... 

Són dades recents: les Càritas parroquials, arxiprestals i diocesanes han atès l’any 2013, 276.595 persones, un nombre que equivaldria als aforaments de dos camps de futbol del Barça i dos de l’Espanyol. I una altra dada molt preocupant és que  una de cada tres persones ateses a Càritas són menors d’edat. La majoria dels pobres són nens, la majoria dels nens són pobres.  I penso en els nens que aquest estiu no podran anar de colònies i no tindran més estímul que quedar-se a jugar pels carrers. És una greu responsabilitat celebrar el Corpus i oblidar-nos del germà.

Escrivia mossèn Cinto Verdaguer:

Com Vos en l’Eucaristia/vull ser pobret i petit:/com més xic i pobre sia/més gran trobareu mon pit// De mon cor la humil casella/ serà un palau sumptuós/ si, petita, pobra i vella/ es tota plena de Vos.

domingo, 8 de junio de 2014

Esperit sorprenent

Pentecosta 2014


Els apòstols reunits novament al Cenacle, havien abandonat Jesús en l’hora decisiva. I ara Ell els surt a l’encontre, de manera sorprenent i positiva, sense retreure’ls ni recriminar-los res. Certament que ells havien fet l’esforç de rectificar, de retornar, de reunir-se novament. Això els disposava per al do perquè és indubtable que aquelles trobades amb el Ressuscitat van ser font de pau i de perdó. Jesús alena sobre ells i els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a tots aquells a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats...”. Els apòstols, doncs, són perdonats i, alhora, enviats a perdonar. I nosaltres també. El perdó és una de les màximes manifestacions de l’amor.

Ahir en l’Eucaristia de l’Aplec de l’Esperit, l’Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, convidava els joves reunits prop del llac de Banyoles (evocació del de Tiberíades) que es deixessin “treballar per l’Esperit”. És el que tots nosaltres ens hem d’aplicar. Quantes vegades ens creiem els únics protagonistes de la nostra història, i ens oblidem que és l’Esperit –el dolç hoste de l’ànima- el qui ens va treballant per dins!

El Papa Francesc és un do de l’Esperit Sant per a l’Església. Des del principi del seu pontificat va voler constituir un grup de Cardenals que l’ajudessin a portar-ne el timó: procedien de les diverses parts del món. Era l’inici d’una manera més col•legial de regir la comunitat cristiana, una manera més semblant a la dels orígens de l’Església.
En el seu pelegrinatge a Terra Santa, Francesc ha anat acompanyat d’un rabí jueu i d’un líder musulmà, amb un gest sense precedents d’obertura a les altres grans religions monoteistes. I contínuament fa signes sorprenents que apunten a la renovació de l’Església.

En el seu magisteri ens ha dit que Déu “primereja”, és a dir, que s’avança, que ens surt a l’encontre, que pren la iniciativa, que és com la flor de l’ametller... Aquesta és una de les característiques de l’Esperit Sant: la sorpresa. Quan Jesús en parla al savi Nicodem li diu: “escoltes la seva remor, però no saps ni d’on ve, ni allà on va” (Jn 3, 8)

A la pregària solem demanar moltes coses: salut, feina, encert, pau... però no hem d’oblidar que el primer que hem de demanar és l’Esperit Sant. I en demanar-lo també estem demanant la capacitat de sorprendre positivament els altres i de deixar-nos sorprendre per ells.

“Quan envieu el vostre alè, reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra”. Feliç Pentecosta!





domingo, 1 de junio de 2014

Plenitud, proximitat, tendresa

L’Ascensió del Senyor 1/06/2014
Avui fa quaranta dies de Pasqua. 40 és nombre de plenitud.  10 és el número perfecte, el número diví, Déu. I 4 és la terra. 40 és deu multiplicat per quatre. En aquest número s’uneixen el Cel i la terra.
La festa d’avui, l’Ascensió, és la festa de la plenitud.  Al credo diem una expressió misteriosa: “davallà als inferns”. Una expressió que va inspirar els artistes... Volem indicar que Jesús va descendir fins el més baix de la condició humana –llevat del pecat- per pujar després fins al més alt, que és la solemnitat d’avui: l’Ascensió.   Tot l’Univers queda ple de la seva presència. Jesús és l’home per als altres, el plenament realitzat i vol que tots nosaltres participem d’aquesta plenitud.
Ja sabem que parlem amb categories simbòliques. Però encara avui parlem així. Parlem d’ “alt” i de “baix”. Quan una persona actua amb noblesa, amb generositat, diem “quina alçada!”. Quan algú té una visió ampla de la realitat diem: “quina altura de mires!”. En canvi dels comportaments mesquins en diem “baixeses”. I a la traïció l’anomenem “un cop baix”.
Nosaltres també la cerquem aquesta plenitud, aquesta autorealització.  Estem cridats a viure-la, però encara no l’hem assolit del tot. Els apòstols també la cercaven, però s’havien dispersat, eren només onze (el conjunt havia quedat incomplet) i fins i tot dubtaven, diu l’Evangeli.
Tot i que encara no la vivim la plenitud hi ha moments que ja la pregustem. Fa anys cantava Guillermina Motta: “Si sóc tan sols un tros de terra,/ per què sento un anhel/d'eternitat?/  Digueu-me per què/ estant tant avall/ sento coses tan altes.” Quan preguem de cor, quan ens estimem amb generositat, quan ens donem als altres, quan contemplem la Bellesa, quan celebrem fructuosament l’Eucaristia. Quan vivim els altres sagraments, ja toquem el Cel.
Avui és també la Jornada Mundial de les Comunicacions socials. El papa Francesc en el seu missatge que porta per títol: “Comunicació al servei d’una autèntica cultura de l’encontre”, parla de la comunicació en termes de proximitat.  “El qui comunica es fa proïsme, proper.” “Necessitem tendresa. El món dels mitjans de comunicació no pot ser aliè a la preocupació per la humanitat sinó que està cridat a expressar també tendresa.”Quan experimentem la proximitat i la tendresa, experimentem també la plenitud.