L'èxode d'un mateix

Diumenge IV de Pasqua (11/05/2014)
 

Avui 11 de maig, és el diumenge del Bon Pastor i és també la festivitat de Sant Anastasi el compatró de Badalona, a ell, màrtir valerós ens encomanem.

 

En el documental “Jo crec” que potser heu tingut l’oportunitat de veure, un dels testimonis que em va agradar és precisament el del Juli un pastor de muntanya. És un home gran, noble i senzill, que parla de les coses de Déu amb la saviesa d’aquell que està acostumat a passar llargues hores a la intempèrie... A Catalunya l’activitat ramadera té una tradició mil·lenària. L’ofici de pastor ha deixat empremta al nostre territori amb topònims evocadors, ha marcat el calendari i ha estat un element modelador del nostre país. És significatiu que avui que hi ha tanta fam d’autenticitat hi hagi també tot un moviment de retorn a la vida pastorívola. La imatge del Bon Pastor amb la qual es presenta Jesús a l’Evangeli no és doncs anacrònica si no que torna a ser ben actual.

 

Avui comença l’evangeli amb unes paraules dures de Jesús que tothom pot entendre: “el qui no entra per la porta al corral de les ovelles sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”. Si hem viscut un robatori a casa o al cotxe hem experimentat una barreja de sentiments: enuig, ràbia, indefensió, desconcert... De la mateixa manera penso que tots en algun moment de la nostra vida ens hem sentit envaïts en la nostra intimitat personal o comunitària i això ens ha produït un legítim sentiment de rebuig. També quan hem estat testimonis que persones amb interessos pretesament religiosos han fet o fan un proselitisme escandalós i dic escandalós en el sentit més genuí: allò que provoca una escissió. El camí ens el mostra Sant Pere: “Aparteu-vos d’aquesta gent innoble!”.

 

“El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu, crida les que són seves, cadascuna pel seu nom i les fa sortir.” En tota vida comunitària hi ha unes normes, encara que siguin mínimes. És una obvietat que les normes, no imposades, ben consensuades, són necessàries per la bona convivència: són signe del respecte que devem al nostre proïsme. Com afirma un membre de la nostra parròquia hauríem de tenir sempre als llavis les paraules: “si us plau, perdó, gràcies...” Alguns diuen que avui vivim una anòmia és a dir una manca de normes que ens pot abocar a un deteriorament de la convivència. Hem de rectificar. Ens hi feia reflexionar aquesta mateixa setmana unes jornades destinades a repensar els sentit de l’educació on es proposava recuperar el just sentit de les paraules: mestre, imaginació, intel·ligència...

 

“Els qui entren passant per mi se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”: són paraules que ens omplen de confiança. Fer les coses en nom de Jesús, a través del seu amor ens dóna seguretat, llibertat interior i aliment. Aquesta ha de ser la principal tasca dels pastors. Hem d’inspirar confiança, hem d’encomanar aquesta llibertat d’esperit i hem de nodrir aquells que ens són confiats. Que lluny que n’estem de vegades! Si reviso la meva pròpia vida me’n adono. Per això els laics ens heu d’ajudar a exercir bé el nostre ministeri, amb l’amistat, la correcció fraterna i amb una bona coresponsabilitat.

 

Els apòstols plens de l’Esperit Sant devien ser bons pastors perquè atreien la gent en gran nombre, com hem escoltat en la primera lectura.

 

En aquest diumenge del Bon Pastor celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. El Papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la jornada recorda que tota vocació sigui al matrimoni, a la vida consagrada o al sacerdoci, requereix sempre “un èxode d’un mateix”  perquè “cap vocació no neix per ella mateixa o viu per ella mateixa”. El veritable pastor no viu centrat en ell mateix, si no que està pendent tothora del ramat que té confiat. Els pastors sempre guardaven el ramat perquè hi havia llops i óssos –que ara tornen- i, sobretot perquè calia seguir l’herba allí on brotava a cada moment pujant a la muntanya a l’estiu i cercant-la a la terra baixa a l’hivern.

 

Tots coneixem persones que viuen pendents de fer feliços els altres, sembla que no tinguin res propi, són despreses, són humils, parlen més de “nosaltres” que de “jo”, vetllen tothora per aquells que tenen confiats i les sentim sempre a prop. Són aquells “pastors amb olor d’ovella” dels quals parla també el Papa Francesc.

 

I què podem fer nosaltres per atraure vocacions? En primer lloc pregar, hem de demanar al Senyor que ens doni pastors d’aquests, segons el seu Cor. Però també hem de viure contents. Deia amb enginy el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure. Abans quan ens preguntaven què volíem ser responíem de seguida. Avui als infants i als adolescents sembla que els costi més, potser perquè hi ha una manca de referents. Si ens hem sentit cridats a un determinat estat de vida és normalment perquè hem vist unes persones entusiasmades amb la seva pròpia vocació. Per tant és imprescindible entusiasmar-nos per allò que vivim. Així per contagi podem fer que altres diguin allò que un dia nosaltres mateixos vam dir: “Voldria ser com tu!”.