sábado, 24 de mayo de 2014

Sempre a punt, serenament, amb respecte


Diumenge VI de Pasqua 

Aquesta setmana hem celebrat el Congrés Internacional de Pastoral de les grans ciutats. Les grans ciutats es caracteritzen perquè en elles hi viu gent de tota mena i de tota creença. Son societat plurals, multièniques, multireligioses, on tenim l’ocasió de conviure i de tractar amb gent molt diversa... Cal portar Déu a la metròpoli. L’apòstol Pere avui dóna la pauta del que hauria de ser el nou estil de cristià a l’hora de dialogar amb els creients d’altres confessions o tradicions religioses i àdhuc amb els no creients, amb tothom: “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.”

“Sempre a punt” és la promptitud. El que s’ha de fer, cal fer-ho. Sense precipitacions ni dilacions: en el moment oportú. Sempre a punt de fer una bona acció. Sempre a punt de servir. Sempre a punt de dialogar amb mesura, sempre a punt d’anunciar la Bona Notícia...

Serenament. Quan parlem d’un cel serè volem dir que no hi ha núvols. Aplicat a una persona el que la fa serena és que té el cap clar. Em deia un voluntari del Cottolengo que atén a un home de trenta-cinc anys amb una greu paràlisi cerebral i amb moviments molt descompensats que li deia: “el més dur és que tinc el cap clar.” I quantes vegades persones amb greus limitacions físiques són conscients i s’adonen de tot...

Amb respecte. El respecte és la mirada atenta, diu Josep Maria Esquirol. Les persones grans parlant del món de la parella solen dir “quan s’ha perdut el respecte, s’ha perdut tot”. I és ben bé així. Sembla que com que les parelles es coneixen molt ja s’ho poden dir tot i es menystenen, o es parlen amb violència. Sempre dins de l’altre, com dins de nosaltres mateixos hi ha un misteri. Abans de parlar cal escoltar l’altre, que té les seves raons, té el seu propi relat que potser no és el nostre, però l’hem de saber comprendre.

Joan és el més teòleg dels evangelistes, i de manera repetitiva i circular va donat voltes fins que al final rebla el clau. Estimar s’identifica amb guardar els manaments. Això ens costa d’entendre perquè creiem que estimar és molt lliure i complir els manaments una obligació. Però en aquest cas la paraula “manament” s’ha d’entendre com a “enviament”, com a missió. Tenim la missió d’estimar. I Jesús no ens deixa sols, ens envia l’Esperit de la Veritat... El món- que segons sant Joan és el que s’oposa a Déu- no el pot rebre ni tan sols és capaç de veure’l ni de conèixer-lo però nosaltres sí perquè habita a casa nostra i és dins nostre.

Al parenostre direm: “faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Escrivia Benet XVI que la història d’amor entre Déu i la persona humana consisteix precisament en que la comunió de voluntat creix en la comunió del pensament i del sentiment, de manera que el nostre voler i la voluntat de Déu coincideixen cada vegada més: la voluntat de Déu ja no és per a mi una cosa estranya que els manaments m’imposen des de fora, sinó que és la meva pròpia voluntat, havent experimentat que Déu està més a dins meu que allò més íntim meu. (Deus caritas est, 18) és a dir el seu Esperit Sant. La tasca de l’Esperit Sant és precisament fer present a Jesús.

Jesús en el seu testament diu que el món deixarà de veure’l físicament, però que els seus amics el continuem veient amb els ulls de la fe, en cada persona, en cada esdeveniment, cada vegada que dos o més ens reunim en el seu nom, com ara que al voltant de l’altar celebrem l’acció de gràcies.

Avui se celebren les eleccions europees, complim la nostra missió de ciutadans votant i com a cristians preguem per  Europa. Ens deien en aquest Congrés un teòleg Carlo M. Galli vingut del Sud del Sud, de Buenos Aires, que l’any 1910 el 70% de catòlics eren el Nord del món i el 30% en el Sud. El 2010, passats cent anys, les coses han canviat molt només el 32% de catòlics vivim al Nord i el 68% restant viuen al Sud. Cal doncs que Europa reconegui la seva pobresa i es deixi vivificar per cristians que venen d’altres latituds.
 

sábado, 17 de mayo de 2014

Un lloc sota el sol

Diumenge V de Pasqua (18/05/14)
 
Els éssers humans vivim entre dos coordenades: l’espai i el temps. Probablement n’hi ha d’altres, però aquestes són les que coneixem... És fonamental tenir temps per fer allò que hem de fer, però també hem de tenir un espai per viure, per moure’ns, una taula on treballar, una casa on reposar, un lloc digne sota el sol.

En el parenostre diem “faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”.  Si hi ha lloc per a tots al Cel, com ens ha promès Jesús, vol dir també que hi ha d’haver-hi lloc per a tots a la terra i que hem de maldar perquè així sigui. Hi ha persones que no han trobat el seu lloc i n’ hi ha moltes que no tenen un lloc físic digne per viure. En aquest moment en el món es calcula que hi ha 26 milions de desplaçats. Els desplaçats interns són les persones que de manera forçada han fugit de la seva llar per escapar de la violència, el conflicte armat, la violació dels drets humans i els desastres naturals. Un dels països amb més desplaçats és la nostra estimada Colòmbia... Que n’és de dur haver de marxar de la pròpia terra! Alguns ho han fan amb pasteres, desesperats, posant en risc la seva pròpia existència...  I quantes persones tenen el món problemes seriosos d’habitatge? Quantes entre nosaltres viuen el drama dels desnonaments? Però sense arribar a aquest extrems hi ha vegades que també nosaltres desplacem els altres o ens immiscim en el seu espai. Popularment diem: “aquesta persona no ha trobat el seu lloc”. És una persona inadaptada. Decididament el problema de l’espai propi és un dels més grans de la humanitat.

Marc Augé, antropòleg i sociòleg francès va encunyar el concepte “no-lloc” per referir-se als llocs transitoris que no tenen prou importància per ser considerat “llocs”. Un no-lloc és una autopista, una habitació d’un hotel, un aeroport un supermercat... Un lloc de pas que no ens fa més persones, on la comunicació és més artificial. Aquesta setmana que comença el Congrés Internacional de Pastoral en les Grans Ciutats, pensem en els “no-llocs” que la urbs genera i en la importància que les esglésies siguin de debò llocs d’encontre amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Jesús es presenta com a camí, veritat i vida. Una presentació trinitària. Ell no és el terme, és camí que porta cap al Pare, Ell és la Veritat en majúscules, Ell, a través del seu Esperit Sant, ens dóna la Vida. Però va venir al món i  els seus no el van reconèixer; Felip el mirava amb uns ulls massa humans i després d’anys de conviure amb Ell no sabia veure el Pare del qual Jesús era transparència.

Al voltant de l’altar, renovem avui la nostra fe en Jesús, amb el convenciment que a Ell el podem trobar arreu, cada vegada que dos o tres ens reunim en el seu nom. Aleshores el món esdevé un àmbit on tothom té el seu lloc, una anticipació de la Ciutat de Déu. Com està inscrit a la façana del Monestir de Montserrat: Urbs Jerusalem beata dicta pacis visio (sortosa ciutat de Jerusalem, joiosa visió de pau).

sábado, 10 de mayo de 2014

L'èxode d'un mateix


Diumenge IV de Pasqua (11/05/2014)
 

Avui 11 de maig, és el diumenge del Bon Pastor i és també la festivitat de Sant Anastasi el compatró de Badalona, a ell, màrtir valerós ens encomanem.

 

En el documental “Jo crec” que potser heu tingut l’oportunitat de veure, un dels testimonis que em va agradar és precisament el del Juli un pastor de muntanya. És un home gran, noble i senzill, que parla de les coses de Déu amb la saviesa d’aquell que està acostumat a passar llargues hores a la intempèrie... A Catalunya l’activitat ramadera té una tradició mil·lenària. L’ofici de pastor ha deixat empremta al nostre territori amb topònims evocadors, ha marcat el calendari i ha estat un element modelador del nostre país. És significatiu que avui que hi ha tanta fam d’autenticitat hi hagi també tot un moviment de retorn a la vida pastorívola. La imatge del Bon Pastor amb la qual es presenta Jesús a l’Evangeli no és doncs anacrònica si no que torna a ser ben actual.

 

Avui comença l’evangeli amb unes paraules dures de Jesús que tothom pot entendre: “el qui no entra per la porta al corral de les ovelles sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”. Si hem viscut un robatori a casa o al cotxe hem experimentat una barreja de sentiments: enuig, ràbia, indefensió, desconcert... De la mateixa manera penso que tots en algun moment de la nostra vida ens hem sentit envaïts en la nostra intimitat personal o comunitària i això ens ha produït un legítim sentiment de rebuig. També quan hem estat testimonis que persones amb interessos pretesament religiosos han fet o fan un proselitisme escandalós i dic escandalós en el sentit més genuí: allò que provoca una escissió. El camí ens el mostra Sant Pere: “Aparteu-vos d’aquesta gent innoble!”.

 

“El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu, crida les que són seves, cadascuna pel seu nom i les fa sortir.” En tota vida comunitària hi ha unes normes, encara que siguin mínimes. És una obvietat que les normes, no imposades, ben consensuades, són necessàries per la bona convivència: són signe del respecte que devem al nostre proïsme. Com afirma un membre de la nostra parròquia hauríem de tenir sempre als llavis les paraules: “si us plau, perdó, gràcies...” Alguns diuen que avui vivim una anòmia és a dir una manca de normes que ens pot abocar a un deteriorament de la convivència. Hem de rectificar. Ens hi feia reflexionar aquesta mateixa setmana unes jornades destinades a repensar els sentit de l’educació on es proposava recuperar el just sentit de les paraules: mestre, imaginació, intel·ligència...

 

“Els qui entren passant per mi se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”: són paraules que ens omplen de confiança. Fer les coses en nom de Jesús, a través del seu amor ens dóna seguretat, llibertat interior i aliment. Aquesta ha de ser la principal tasca dels pastors. Hem d’inspirar confiança, hem d’encomanar aquesta llibertat d’esperit i hem de nodrir aquells que ens són confiats. Que lluny que n’estem de vegades! Si reviso la meva pròpia vida me’n adono. Per això els laics ens heu d’ajudar a exercir bé el nostre ministeri, amb l’amistat, la correcció fraterna i amb una bona coresponsabilitat.

 

Els apòstols plens de l’Esperit Sant devien ser bons pastors perquè atreien la gent en gran nombre, com hem escoltat en la primera lectura.

 

En aquest diumenge del Bon Pastor celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. El Papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la jornada recorda que tota vocació sigui al matrimoni, a la vida consagrada o al sacerdoci, requereix sempre “un èxode d’un mateix”  perquè “cap vocació no neix per ella mateixa o viu per ella mateixa”. El veritable pastor no viu centrat en ell mateix, si no que està pendent tothora del ramat que té confiat. Els pastors sempre guardaven el ramat perquè hi havia llops i óssos –que ara tornen- i, sobretot perquè calia seguir l’herba allí on brotava a cada moment pujant a la muntanya a l’estiu i cercant-la a la terra baixa a l’hivern.

 

Tots coneixem persones que viuen pendents de fer feliços els altres, sembla que no tinguin res propi, són despreses, són humils, parlen més de “nosaltres” que de “jo”, vetllen tothora per aquells que tenen confiats i les sentim sempre a prop. Són aquells “pastors amb olor d’ovella” dels quals parla també el Papa Francesc.

 

I què podem fer nosaltres per atraure vocacions? En primer lloc pregar, hem de demanar al Senyor que ens doni pastors d’aquests, segons el seu Cor. Però també hem de viure contents. Deia amb enginy el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure. Abans quan ens preguntaven què volíem ser responíem de seguida. Avui als infants i als adolescents sembla que els costi més, potser perquè hi ha una manca de referents. Si ens hem sentit cridats a un determinat estat de vida és normalment perquè hem vist unes persones entusiasmades amb la seva pròpia vocació. Per tant és imprescindible entusiasmar-nos per allò que vivim. Així per contagi podem fer que altres diguin allò que un dia nosaltres mateixos vam dir: “Voldria ser com tu!”.

sábado, 3 de mayo de 2014

Tornar a començar


Diumenge III de Pasqua (4/05/14)

Quantes vegades hem escoltat aquest bell relat evangèlic! Dos deixebles, un té per nom Cleofàs. L’altra resta en l’anonimat, potser perquè en el seu lloc ens hi posem cadascun de nosaltres. Tots dos van de camí... Al salm hem repetit: “Ensenyeu-me Senyor el camí que duu a la vida” I quin és aquest camí? El que fem amb el mateix Jesús.
 “Un camí, quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir” (Sagarra). Mirem-nos les persones grans que fa tants anys que són fidels: quin motiu d’esperança!

Avui milers de persones pelegrinen. El camí de Sant Jaume acull milers de pelegrins. I també d’altres rutes com el recent endegat camí d’Assís... O rutes culturals i espirituals com la recent “Iter luminis” (Camí d’identitat) per monestirs catalans. Però no és caminar per caminar, el camí té una meta, té una fi...

Jesús Ressuscitat s’acosta i camina amb ells, però els seus ulls estan impedits i no el poden reconèixer. Quantes vegades Jesús camina al nostre costat en el dia a dia i no el sabem veure!

“Nosaltres esperàvem” li diuen en passat. Malament quan un diu “esperàvem” vol dir que ara ja no esperen. Aquells dos personatges malfiaven del testimoni de les dones que deien que l’havien vist ressuscitat. Jesús els obre el sentit de les escriptures: és una veritable homilia, que “els abrusa el cor”. Si fossin així les nostres homilies

El reconeixen en partir el pa. Cada vegada que celebrem l’eucaristia ens trobem amb Jesús Ressuscitat.

Per sorpresa d’ells, aquell camí no acabava a Emaús, si no que tornava a Jerusalem, a l’encontre amb la comunitat reunida. El bisbe Joan Carrera tenia un quadre de Torras Viver que representa aquesta escena d’Emaús: darrera de Jesús, partint el pa, una finestra oberta. Els dos deixebles d’Emaús es miren a Jesús amb uns ulls ben oberts. Cada eucaristia que celebrem de cor és una porta a l’esperança, malgrat que com aquells deixebles d’Emaús restem sorpresos.

En els moments de dubte, en aquells moments que tot ho engegaríem a rodar, quan ens veiem temptats de fer marxa enrere, quan estem més desesperançats, repetim amb el salmista: “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta mai no cauré”. L’Eucaristia és el nostre sustent.